Noves dades obre el cas Intervida

Llegim que "la jutge ha optat per transferir el cas a l'Audiència Nacional per evitar dilacions en la seva tramitació i, després d'analitzar la documentació a la qual ha tingut accés, considera en el seu acte que "fins al moment l'única activitat real que ha realitzat i realitza la Fundació Privada Intervida és la de captar diners dels seus padrins". La magistrada considera que "no s'ha fet cap seguiment ni control" per veure si aquests diners es dedicaven "realment" a millorar "les condicions de vida del sector de la població més necessitat".

Segons destaca la notícia, destinaven els diners al sector bancari i a la construcció. Per la titular del jutjat d'instrucció número 17 de Barcelona, amb l'estructura d'aquesta organització, els seus fundadors tenien com a objectiu obtenir capital a través de diverses societats a Espanya, Guatemala i el Perú "per destinar-lo al món empresarial i, més concretament, als sectors de la construcció i immobiliari i bancari". En aquest sentit, destaca la "sagnant creació de col·legis d'elit, no precisament per a menors desafavorits a Guatemala, Las Lagunas i San Mateo i al Perú", lluny dels usos per als quals els padrins de la fundació havien aportat les seves participacions econòmiques.

Es fa difícil de concebre com la tercera ONG més gran de l'estat espanyol ha pogut, si es demostren certes les acusacions, ha pogut crear un monstre tal, capaç d'enganyar a partir de la solidaritat.

Reiterem la importància de no crear cap desconfiança envers el conjunt del moviment no lucratiu i específicament de les ONG. Aquesta és una situació puntual, amb noms i cognoms, i que, com hem anat dient, sempre havia generat una certa incomoditat a les altres organitzacions solidàries, no perquè se sabessin les pràctiques il·legals (si realment s'acaben demostrant) sinó per l'ús de pràctiques que les altres organitzacions no consideraven prou ajustades al Codi Ètic del sector.

Amb el desig que al final del procés les ONG en surtin públicament reforçades i mantiguin plenament la seva legitimitat, us convidem a llegir la notícia a El Periódico: La jutge del cas Intervida qualifica de ''sagnant'' la gestió dels responsables de l'oenagé

Escrits sobre RSO (RS de les Organitzacions no lucratives)

Traducir CASTELLANO ||

Translate ENGLISH || Traduire FRANÇAIS

Traducir CASTELLANO Translate ENGLISH Traduire FRANÇAIS Übersetzen DEUTSCH Arrevirar ARANÉS

Mattel: problemes de les deslocalitzacions

Novament Mattel, l'empresa americana de joguines, ha hagut de retirar del mercat milers de productes pel no compliment dels estàndards legals requerits a la Unió Europea, entre altres.

L'Organització de Consumidors i Usuaris ha qualificat de "clamorós error" per part de Mattel no haver controlat la utilització en la fabricació d'una de les seves joguines de plom, un metall prohibit des de fa "moltíssims anys".

Per un altre costat, ha manifestat que hi ha una bona norma per assegurar la qualitat dels productes (l'EN71), que va entrar en vigor el 1988 i que ha estat objecte de successives modificacions. No obstant, afecta exclusivament els fabricants de la Unió Europea.

Les deslocalitzacions poden ser una solució transitòria per a la fabricació de productes de poc valor afegit, en la lapse de temps que transcorrerà fins que la Xina i altres economies emergents no assoleixin un major desenvolupament que no faci viable els trasllats. En qualsevol cas, l'abundància de mà d'obra en aquests països i el diferencial actual de salaris fa preveure que durant molts lustres es produirà aquesta especialització de la cadena productiva.

Però mentre això sigui així, cal vetllar per alguns detalls rellevants, des de la qualitat i garanties del producte obtingut fins a les condicions socials, laborals, ambientals del treball desenvolupat en països amb baixa regulació. Per als aspectes basats en la qualitat, les empreses ja tenen mecanismes, experiència i controls.

Per tant, sembla que l'èmfasi caldria posar-lo en els altres aspectes on la necessitat és més punyent. D'altra banda, les fronteres nacionals poden i han d'aturar qualsevol producte que no compleixi amb les especificacions i requeriments legals, mentre que, com a conseqüència dels acords de l'OMC, res no pot aturar un producte per més que se sàpiga que ha estat produït amb mà d'obra infantil. Semblaria, doncs, que l'esforç en el camp de la Responsabilitat Social caldria focalitzar-lo en els segons aspectes.

Sobta, des d'aquest punt de vista, la incapacitat d'una gran corporació com Mattel per a observar els mínims legals i en aspectes tan bàsics i sabuts com les pintures amb plom, entre d'altres.

Si l'RSE és una opció desitjable però voluntària, el no compliment dels marcs legals en aspectes tan sensibles com els que afecten la salut dels infants hauria de comportar sancions exemplars. No neguem que la rapidesa en la retirada i les mesures de correcció poden ser positives però els errors són de jutjat de guàrdia (i de pàrvuls, si es vol). La sospita que la companyia pot haver estat bulant la llei es tan gran que la llei hauria de mostrar-se exemplar per tal que cap altra empresa vulgui córrer el risc de jugar-se-la.

Si la deslocalització té aspectes positius per a l'economia dels països desenvolupats i també per als països en desenvolupament, cal vetllar per les disfuncions que pot generar entre les quals els intents d'eludir la norma.

L'OCU lamenta l'''escassa, dispersa i poc clara'' informació de Mattel als seus clients

L’Agència Catalana del Consum informa

Traducir CASTELLANO ||

Translate ENGLISH || Traduire FRANÇAIS

MBA amb Responsabilitat Social

En pocs anys, bona part de la formació dirigida a l’alta gestió empresarial ha anat incorporant la Responsabilitat Social Corporativa com a matèria que forma part de la visió, els valors i fins i tot l’estratègia que un nombre creixent d’organitzacions estan incorporant.

En el darrer any he tingut l’oportunitat de col·laborar en diferents accions formatives dirigides a la direcció de l’empresa i especialment en diversos MBA, alguns dels quals internacionals.

En el marc d’una titulació de la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universitat Federico Santamaría, de Xile, vaig poder entrar en contacte amb la realitat xilena, i ara en el marc d’unes sessions d’un MBA de la UPC i el Centro de Innovación y Gestión Empresarial realitzades a Iquique, hem pogut aprofundir en el coneixement d’una realitat nacional i industrial que de manera creixent mostra interès per l’RSE.

El programa desenvolupat a Xile ha tractat de les següents matèries:

1.- L'eclosió d'un enfocament de gestió: la Responsabilitat Social de l'Empresa: Antecedents, context i inductors. La creació de valor en una economia d'intangibles. Dimensions interna i externa. El debat públic.
2.- La substància del model: elements clau: la materialitat. Els partprenents (stakeholders). Transversalitat i integralitat. La cadena de proveïment: Amunt (Upstream) i Avall (Downstream).
3.- Marcs institucionals
4.- Formalització i gestió
5.- Sentit estratègic
6.- Posar l'RSE en valor: Comunicació i rendició de comptes. Transparència. Triple compte de resultats. L'informe de sostenibilitat. Escrutini. Verificació.
7.- Territoris Socialment Responsables

Traducir CASTELLANO

Translate ENGLISH Traduire FRANÇAIS

MBA con Responsabilidad Social

En pocos años, buena parte de la formación dirigida a la alta gestión empresarial ha ido sumando la Responsabilidad Social Corporativa como materia que forma parte de la visión, los valores e incluso la estrategia que un número creciente de organizaciones están incorporando.

En los últimos años he tenido la oportunidad de colaborar en diferentes acciones formativas dirigidas a la dirección de la empresa y especialmente en diversos MBA, algunos de los cuales internacionales.

En el marco de una titulación de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) y la Universidad Federico Santamaría, de Chile, pude entrar en contacto con la realidad chilena, y ahora en el marco de unas sesiones de un MBA de la UPC y el Centro de Innovación y Gestión Empresarial realizadas en Iquique, hemos podido profundizar en el conocimiento de una realidad nacional e industrial que de manera creciente muestra interés porpara el RSE.

El programa desarrollado en Chile ha tratado de las siguientes materias:

1. - La eclosión de un enfoque de gestión: la Responsabilidad Social de la Empresa: Antecedentes, contexto e inductores. La creación de valor en una economía de intangibles. Dimensiones interna y externa. El debate público.
2. - La sustancia del modelo: elementos clave: la materialidad. Los stakeholders. Transversalitat e integralidad. La cadena de abastecimiento: Arriba (Upstream) y Abajo (Downstream).
3. - Marcos institucionales
4. - Formalización y gestión
5. - Sentido estratégico
6. - Poner la RSE en valor: Comunicación y rendición de cuentas. Transparencia. Triple cuenta de resultados. El informe de sostenibilidad. Escrutinio. Verificación.
7. - Territorios Socialmente Responsables

Una aventura d'indianos

En Sebastià Soler i Miró va arribar a Xile al 1868 provinent de Vilanova i la Geltrú i al cap de deu anys es va establir a Iquique (encara Perú fins a la Guerra del Pacífic). En aquell moment posseïa dos vaixells (Cristóbal Soler i Ricart Soler) un dels quals es va enfonsar a la badia d’Iquique.

La seva activitat comercial es va centrar en la construcció d’edificis i cases, a la compra de fustes a San Francisco de Califòrnia, i a la construcció de vaixells i venda de fustes elaborades.

Cal fer notar que els vaixells que marxaven d’Iquique carregats de salnitre (nitrat de Xile) cap a Califòrnia aprofitaven el seu retorn per a portar una fusta molt valorada, el pi d’Oregon, que els servia de llast per als vaixells i que permetia construir cases de fusta de molta qualitat. Encara avui es mantenen moltes de les cases d’aquella època on destaca la bona qualitat i conservació del pi d’Oregon.

Quan foren transportades les restes de Prat i Serrano, herois de la Guerra del Pacífic, des del cementiri Núm. 1 a la Catedral, els taüts foren transportats en unes formoses carrosses confeccionades per “Soler Hermanos”, que foren donades posteriorment a la Companyia de Bombers Iberia Núm.1. Al 1888 aquesta empresa va guanyar la proposta per a construir el Teatre Municipal d’Iquique, a la plaça Arturo Prat, el qual des del 1987 està reconegut com a monument nacional.

Soler i Miró també va participar en la construcció de l’edifici per al Casino Espanyol d’Iquique, inaugurat el 1904. I quan es va reconstruir el Mausoleu de la Beneficència Espanyola d’Iquique, va fer donació del forjat de ferro per a la porta d’entrada al sarcòfag.

De tornada a la seva ciutat natal, va fer construir Can Pahissa (vegeu foto adjunta), que és l'edifici modernista més notable de Vilanova i la Geltrú. Va ser construït entre 1916 i 1921 promogut per Sebastià Soler Miró, retornat de Xile on s'havia enriquit entre d’altres amb el comerç de guano. És espectacular el vestíbul, amb una composició de fantasia basada en formes sinuoses i ovoïdals, així com els vitralls policroms de la lluerna del saló o el jardí, amb el seu mirador rocallós on hi figura el nom del propietari. Els fons familiars estan dipositats a l’Arxiu Comarcal del Garraf

Des de l'any 1984, aquest edifici va esdevenir el Casal d'Avis municipal. Qui escriu aquestes línies va ocupar, com a Regidor de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, la responsabilitat d’aquest casal entre els anys 1995 i 1999, havent de dedicar una especial atenció al manteniment de l’edifici, en diàleg amb els col·lectius d’usuaris i usuàries del casal..

Poder passejar entre edificis construïts a Iquique per Soler i Miró ens ha permès recuperar de la memòria una part de la història que ens uneix amb l’altra banda de l’Atlàntic a partir d’aquells emprenedors que van anar a fer les amèriques, els que a casa nostra són coneguts per ‘indianos’ i que, els que van poder tornar amb la riquesa acumulada, van fer aportacions substancials a l’arquitectura i a les comunitats de poblacions com Vilanova i la Geltrú, Sitges, i moltes de la comarca de Maresme i altres.

Traducir CASTELLANO ||

Translate ENGLISH || Traduire FRANÇAIS

Una aventura de "indianos"

Sebastià Soler i Miró llegó a Chile en 1868 proveniente de Vilanova i la Geltrú (Catalunya) y al cabo de diez años se estableció en Iquique (aún Perú hasta la Guerra del Pacífico). En aquel momento poseía dos barcos (Cristóbal Soler y Ricart Soler) unos de los cuales se hundió en la bahía de Iquique.

Su actividad comercial se centró en la construcción de edificios y casas, a la compra de maderas en San Francisco de California, y a la construcción de barcos y venta de maderas elaboradas.

Hay que hacer notar que los barcos que se marchaban de Iquique cargados de salitre (nitrato de Chile) hacia California aprovechaban su retorno para traer una madera muy valorada, el pino de Oregon, que les servía de lastre para los barcos y que permitía construir casas de madera de mucha calidad. Todavía hoy se mantienen muchas de las casas de aquella época donde destaca la buena calidad y conservación del pino de Oregon.

Cuando fueron transportados los restos de Prat y Serrano, héroes de la Guerra del Pacífico, desde el cementerio Nº. 1 en la Catedral, los ataúdes serían transportados en unas hermosas carrozas confeccionadas por "Soler Hermanos", que fueron dadas posteriormente a la Compañía de Bomberos Iberia Núm.1. En 1888 esta empresa ganó la propuesta para construir el Teatro Municipal de Iquique, en la plaza Arturo Prat, edificio que desde 1987 está reconocido como monumento nacional.

Soler i Miró también participó en la construcción del edificio para el Casino Español de Iquique, inaugurado en 1904. Y cuando se reconstruyó el Mausoleo de la Beneficencia Española de Iquique, hizo donación del forjado de hierro para la puerta de entrada en el sarcófago.

De vuelta en su ciudad natal, hizo construir Can Pahissa (ved foto adjunta), que es el edificio modernista más notable de Vilanova i la Geltrú. Fue construido entre 1916 y 1921 promovido por Sebastià Soler Miró, de vuelta de Chile donde se había enriquecido entre otros con el comercio de guano. Es espectacular el vestíbulo, con una composición de fantasía basada en formas sinuosas y ovoides, así como los vitrales policromos del tragaluz del salón o el jardín, con su mirador rocalloso donde figura el nombre del propietario. Los fondos familiares están depositados en el Arxivo Comarcal del Garraf.

Desde el año 1984, este edificio se convirtió en la Residencia de Ancianos municipal. Quien escribe estas líneas ocupó, como Concejal del Ayuntamiento de Vilanova i la Geltrú, la responsabilidad de este casal entre los años 1995 y 1999, teniendo que dedicar una especial atención al mantenimiento del edificio, en diálogo con los colectivos de usuarios y usuarias del casal..

Poder pasear entre edificios construidos en Iquique por Soler i Miró nos ha permitido recuperar de la memoria una parte de la historia que nos une a los países de más allà del 'charco' a partir de aquéllos emprendedores que fueron a hacer las américas, los que en nuestro país son conocidos por 'indianos' y que -los que pudieron volver con la riqueza acumulada- hicieron aportaciones sustanciales a la arquitectura y a las comunidades de poblaciones como Vilanova i la Geltrú, Sitges, y muchas de la comarca de Maresme y otras.

Codelco, empresa pública minera

Codelco és una companyia minera pública, orientada sobretot a l’extracció de coure. Com a conseqüència de l’augment del preu del coure i també de l’augment de producció, l’empresa ha aconseguit grans excedents. Mai abans havien aconseguit els 9,215 milions de dòlars d’excedents del 2006 ni tanta riquesa per al país.

Codelco ha presentat la seva memòria de sostenibilitat 2006 (encara amb GRI 2002), en la presentació de la qual el president executiu, José Pablo Arellano, fa referència als elements positius i també a les principals desgràcies: sis morts laborals, un enfonsament i un vessament.

La innovació té un paper a Codelco i pot tenir una rellevància fonamental de cara a disminuir l’impacte ambiental. Codelco i Nippon Mining han creat la companyia BioSigma per a desenvolupar la tecnologia de la biolixiviació (extracció del coure des del mineral sulfurat per mitjà de bacteris).

Així mateix, Codelco ha començat a fer Anàlisis del Cicle de Vida (ACV) del coure i del molibdè, disposant de la informació precisa sobre recursos consumits i emissions generades per unitat de producte. Entre les dades, s’hi aprecia que la producció de coure per pirometal·lúrgia genera en la fosa importants volums de SO2, gas que pot causar pluja àcida. Actualment totes les seves foses disposen de plantes de captura, però no s’assoleix el 100% del gas.

Cal dir que el coure és un dels materials que des de sempre més s’ha reciclat. Es calcula que un 66% de tot el coure produït als EUA en els darrers 140 anys s’ha reciclat. Així mateix, es calcula que el coure reciclat representa un 45% del que consumim a Europa.

Codelco és conscient de la importància de l’ACV en referència a la sostenibilitat dels mercats, ja que aquests solen avaluar els indicadors corresponents a la ‘petjada ambiental’ d’un material per a la seva selecció. A la seva memòria 2006 destaquen que a la UE aquesta tendència ha guanyat terreny en els darrers anys i és possible que, en un futur proper, s’estableixin lleis que exigeixin l’ACV per a entrar en el mercat.

La generació d’aquests indicadors requereix dades de consum i emissió de les indústries que composen la cadena productiva, informació que generalment no és pública. A més, com que es tracta de ‘commodities’ és important que aquests inventaris siguin representatius de cada sector i no de companyies individuals. En aquest sentit, és significatiu el paper de lideratge de Codelco ja que és una de les primeres empreses del sector que ha impulsat aquest esforç a nivell intern i participa en els inventaris conjunts portats a terme per les associacions internacionals.

Segurament aquesta vocació no ve tant de ser una empresa pública sinó del seu factor de lideratge i la comprensió clara de la tendència dels mercats mundials. A més, la puresa relativa de la seva producció fa que l’impacte no sigui tant gran, fet que els dóna un avantatge en les comparacions.

Finalment, val a dir que, en matèria d’RSE, Codelco forma part d’AcciónRSE, GRI, i WBCSD entre altres.

Codelco: http://www.codelco.com/
Codelco Buen Vecino www.codelco.com/desarrollo/fr_comunidad.html

Traducir CASTELLANO
Translate ENGLISH Traduire FRANÇAIS

Codelco, empresa pública minera

Codelco es una compañía minera pública, orientada sobre todo a la extracción de cobre. Como consecuencia del aumento del precio del cobre y también del aumento de producción, la empresa ha conseguido grandes excedentes. Nunca antes habían conseguido los 9,215 millones de dólares de excedentes del 2006 ni tanta riqueza para el país.

Codelco ha presentado su memoria de sostenibilidad 2006 (aún con GRI 2002), en la presentación de la cual el presidente ejecutivo, José Pablo Arellano, hace referencia a los elementos positivos y también a las principales desgracias: seis muertos laborales, un hundimiento y un derramamiento.

La innovación tiene un papel en Codelco y puede tener una relevancia fundamental de cara a disminuir el impacto ambiental. Codelco y Nippon Mining han creado la compañía BioSigma para desarrollar la tecnología de la biolixiviación (extracción del cobre desde el mineral sulfurado por medio de bacterias).

Asimismo, Codelco ha empezado a hacer Análisis del Ciclo de Vida (ACV) del cobre y del molibdeno, disponiendo de la información precisa sobre recursos consumidos y emisiones generadas por unidad de producto. Entre los datos, se aprecia que la producción de cobre por pirometalúrgia genera en la fundición importantes volúmenes de SO2, gas que puede causar lluvia ácida. Actualmente todas sus fundiciones disponen de plantas de captura, pero no se alcanza el 100% del gas.

Hay que decir que el cobre es uno de los materiales que desde siempre más se ha reciclado. Se calcula que un 66% de todo el cobre producido en los EE.UU. en los últimos 140 años se ha reciclado. Asimismo, se calcula que el cobre reciclado representa un 45% del que consumimos en Europa.

Codelco es consciente de la importancia del ACV en referencia a la sostenibilidad de los mercados, ya que éstos suelen evaluar los indicadores correspondientes a la 'huella ambiental' de un material para su selección. En su memoria 2006 destacan que en la UE esta tendencia ha ganado terreno en los últimos años y es posible que, en un futuro próximo, se establezcan leyes que exijan el ACV para entrar en el mercado.

La generación de estos indicadores requiere datos de consumo y emisión de las industrias que componen la cadena productiva, información que generalmente no es pública. Además, como se trata de 'commodities' es importante que estos inventarios sean representativos de cada sector y no de compañías individuales. En este sentido, es significativo el papel de liderazgo de Codelco ya que es una de las primeras empresas del sector que ha impulsado este esfuerzo a nivel interno y participa en los inventarios conjuntos llevados a cabo por las asociaciones internacionales.

Seguramente esta vocación no viene tanto de ser una empresa pública sino de su factor de liderazgo y la comprensión clara de la tendencia de los mercados mundiales. Además, la pureza relativa de su producción hace que el impacto no sea tan grande, hecho que les da una ventaja en las comparaciones.

Finalmente, cabe decir que, en materia de RSE, Codelco forma parte de AcciónRSE, GRI, y WBCSD entre otros.





Codelco: http://www.codelco.com/
Codelco Buen Vecino www.codelco.com/desarrollo/fr_comunidad.html

Un model empresarial d’èxit des del 1875

La meva estada professional a Iquique, capital de la regió xilena de Tarapacá, ens ha permès fer un retrobament amb la història de molts catalans que ara fa més de cent anys van anar a aquestes terres desèrtiques a fer-hi fortuna, o altres que van triar la més benigna climàticament Santiago de Chile.

Certs compatricis van fer-hi fortuna i alguns van poder fins i tot desenvolupar accions filantròpiques al servei de la comunitat. En molts casos van fundar-hi empreses que van aportar un gran valor a la comunitat. Volem destacar en aquest escrit una empresa que va aportar un estil de funcionament i que va esdevenir fins avui un referent comercial de primer ordre a la zona: la ferreteria “Las Dos Estrellas”.

Deixem anotat que aquest establiment comercial és el més antic no només d’Iquique sinó de tot Xile, i conserven documentació que dóna compte de tota la història del sorgiment i la decadència de la indústria del salitre (salnitre, nitrat de Xile).

Las Dos Estrellas va obrir les portes a l’any 1875, a partir de catalans que en aquell moment van anar a “fer les amèriques” en una zona en creixement, al sud del Perú, com a conseqüència del valor que tenia el salitre com a adob i per a la fabricació de pólvora. El seu èxit va venir de l’acció importadora de tots els materials necessaris per a la indústria local.

A la visita que hi vam fer, ens van mostrar elements tan significatius com una maleta que els comercials de l’empresa feien servir ara fa cent anys per desplaçar-se a cavall per les explotacions per oferir els seus productes. La maleta contenia, encara en perfecte estat de conservació, un dossier de fitxes amb tots els materials disponibles i una calculadora mecànica de l’època. També vam poder pujar al primer muntacàrregues que es va instal·lar a la ciutat d’Iquique, cap als anys cinquanta.

Però si alguna cosa volem destacar especialment des d’aquest think tank sobre responsabilitat social és la filosofia que va aportar aquesta empresa, la qual segurament ha estat la clau del seu èxit empresarial i del seu reconeixement social. Sense ser formalment una cooperativa, tenia un model de funcionament i de propietat molt proper, ja que un cop completada l’etapa laboral els socis es retiraven per deixar pas a d’altres, de manera que la titularitat estava sempre en mans de treballadors, d’aquells que havien fet un major esforç per a progressar, aplicant un sistema meritocràtic que va donar els millors èxits i també compromisos. Mai s'hi van acceptar socis que no fossin treballadors.

De no ser així, una propietat purament capitalista segurament hauria tirat la tovallola quan el 1928 va patir un incendi que ho va destruir tot o quan més tard, el salitre sintètic va produir una crisi enorme a la regió. El fet que la propietat estigués en mans de treballadors amb visió emprenedora, aquells que entre el conjunt del personal havien destacat pel seu esforç, deu tenir alguna cosa a veure amb la força amb què no només van emprendre la reconstrucció sinó que van muntar una sucursal a la capital, Santiago.

Si avui defensem que una empresa responsable atén tant el seu èxit empresarial com un repartiment just del valor creat i el seu impacte en les parts interessades, segurament en la seva època “Las Dos Estrellas” en devia ser un exemple.

Amb l’annexió a Xile de Tarapacá (Guerra del Pacífic, 1879–1884), van deixar de ser peruans i van donar lloc a una gran família d’arrels catalanes que avui forma part de Xile i que han continuat mostrant el seu sentit emprenedor.

Nota: un dels socis de la firma al segle XIX i XX fou Pere Gaju, avi de la meva esposa Mercè Toledano i Gaju. Pere Gaju fou originari de Rubí igual que el seu soci Riba, ciutat que encara conserva les dues torres veïnes que les dues famílies es feren construir, precisament al carrer de Xile, una de les quals ha estat transformada en Centre Cívic municipal.

Referència històrica: l'annexió de la regió peruana d'Arica i de Tarapacá i la boliviana d'Antofagasta es produí en la Guerra del Pacífic, 1879–1884, la qual enfrontà curiosament dos exercits liderats per descendents de famílies catalanes, Arturo Prat per l'exèrcit xilè i Miguel Grau pel peruà. Durant aquesta mateixa setmana s'ha reobert el debat permanent sobre la sortida al mar per al país altiplànic que va quedar sense cap sortida.

Traducir CASTELLANO

Translate ENGLISH Traduire FRANÇAIS

Un modelo empresarial de éxito desde 1875

Mi estancia profesional en Iquique, capital de la región chilena de Tarapacá, nos ha permitido hacer un reencuentro con la historia de muchos catalanes que ahora hace más de cien años fueron a estas tierras desérticas a hacer fortuna, u otros que escogieron la más benigna climáticamente Santiago de Chile.

Ciertos compatricios hicieron fortuna y algunos pudieron incluso desarrollar acciones filantrópicas al servicio de la comunidad. En muchos casos fundaron empresas que aportaron un gran valor a la comunidad. Queremos destacar en este escrito una empresa que aportó un estilo de funcionamiento y que se convirtió hasta hoy en uno referente comercial de primer orden en la zona: la ferretería “Las Dos Estrellas”.

Dejemos anotado que este establecimiento comercial es el más antiguo no sólo de Iquique sino de todo Chile, y conservan documentación que da cuenta de toda la historia del auge y la decadencia de la industria del salitre (nitrato de Chile).

Las Dos Estrellas abrió las puertas en el año 1875, a partir de catalanes que en aquel momento fueron a "hacer las américas" en una zona en crecimiento, en el sur del Perú, como consecuencia del valor que tenía el salitre como abono y para la fabricación de pólvora. Su éxito vino de la acción importadora de todos los materiales necesarios para la industria local.

En la visita que hicimos, nos mostraron elementos tan significativos como una maleta que los comerciales de la empresa utilizaban ahora hace cien años para desplazarse a caballo por las explotaciones para ofrecer sus productos. La maleta contenía, aún en perfecto estado de conservación, un dossier de fichas con todos los materiales disponibles y una calculadora mecánica de la época. También pudimos subir al primer montacargas que se instaló en la ciudad de Iquique, hacia los años cincuenta.

Pero si alguna cosa queremos destacar especialmente desde este think tank sobre responsabilidad social es la filosofía que aportó esta empresa, la cual seguramente ha sido la clave de su éxito empresarial y de su reconocimiento social. Sin ser formalmente una cooperativa, tenía un modelo de funcionamiento y de propiedad muy próximo, ya que una vez completada su etapa laboral los socios se retiraban para dejar paso a otros, de manera que la titularidad estaba siempre en manos de trabajadores, de aquéllos que habían hecho un mayor esfuerzo para progresar, aplicando un sistema meritocràtic que dio los mejores éxitos y también compromisos. Nunca se aceptaron socios que no fueran trabajadores.

De no ser así, una propiedad puramente capitalista seguramente habría tirado la toalla cuando en 1928 sufrió un incendio que lo destruyó todo o cuando más tarde, el salitre sintético produjo una crisis enorme en la región. El hecho de que la propiedad estuviera en manos de trabajadores con visión emprendedora, aquéllos que entre el conjunto del personal habían destacado por su esfuerzo, debe tener algo que ver con la fuerza con la que no sólo emprendieron la reconstrucción sino que montaron una sucursal en la capital, Santiago.

Si hoy defendemos que una empresa responsable atiende tanto a su éxito empresarial como a un reparto justo del valor creado y su impacto en las partes interesadas, seguramente en su época "Las Dos Estrellas" debió ser un ejemplo de empresa responsable.

Con la anexión a Chile de Tarapacá (Guerra del Pacífico, 1879–1884), dejaron de ser peruanos y dieron lugar a una gran familia de raíces catalanas que hoy forma parte de Chile y que han continuado mostrando su sentido emprendedor.

Nota: uno de los socios de la firma en el siglo XIX y XX fue Pere Gaju, abuelo de mi esposa Mercè Toledano i Gaju. Pere Gaju fue originario de Rubí igual que su socio Riba, ciudad que todavía conserva las dos torres vecinas que las dos familias se hicieron construir, precisamente en la calle de Chile, una de las cuales ha sido transformada en Centro Cívico municipal.

Referencia histórica: la anexión de la región peruana de Arica y de Tarapacá y la boliviana de Antofagasta se produjo en la Guerra del Pacífico, 1879-1884, la cual enfrentó curiosamente dos ejercitos liderados por descendientes de familias catalanas, Arturo Prat por el ejército chileno y Miguel Grau por el peruano. Durante esta misma semana se ha reabierto el debate permanente sobre la salida al mar para el país altiplánico que quedó sin ninguna salida.

Conflictes en la mineria (1): moure un glaciar per a extreure or!

El sector miner a Xile és un dels més rellevants. De fet, el superàvit de què Xile disposa en aquests moments ve donat per l'augment del preu del coure en els mercats internacionals.

Amb motiu de la importància, volem aportar la informació d'un dels conflictes ambientals més grans que la zona està a punt de patir com a conseqüència de les explotacions, el cas Pascua-Lama, un projecte que requereix moure un glaciar (sic!) i que pot afectar l'economia i la supervivència de tota la vall.

Pascua–Lama és el primer projecte miner binacional del món i consisteix a desenvolupar una mina d'or a cel obert, situada sobre els 4.000 metres en la frontera de Xile amb Argentina. Pel costat xilè se situa a la Regió de Atacama, específicament en la Província de Huasco, mentre que pel costat argentí se situa en la Província de San Juan.

Aquest projecte correspon a Barrick Gold Corporation, l'empresa minera aurífera capdavantera a nivell internacional, amb mines en estat operatiu i projectes en desenvolupament en cinc continents: Amèrica del Nord, Sudamérica, Àfrica, Austràlia-Pacífic i Rússia-Àsia Central, així com activitats d'exploració en tot el món. La seva casa matriu es troba en la ciutat de Toronto, Canadà. Té més de 17.000 empleats i 7.000 contractistes, amb operacions i oficines en 12 països. El nombre de mines en operació va augmentar de 14 en l'any 2005 a 26 en el 2006. El producte principal de Barrick és l'or; no obstant això, ara el coure representa una part important de la producció.

Barrick afirma ser una empresa responsable, fa informes de sostenibilitat des del 2002. Respecte a les relacions amb la comunitat, a la memòria 2006 afirmen que:

"Cada vegada que Barrick avalua les oportunitats per a desenvolupar un projecte, considera tots els factors socials, culturals, ambientals, governamentals i econòmics. Treballem i interactuem amb habitants de les comunitats, governs, ONG, agències internacionals i altres grups interessats per a facilitar el desenvolupament de recursos amb beneficis en el llarg termini. Prioritzem la creació d'aliances que contribueixin a l'enfortiment de la capacitat local i ens comprometem a donar ajuda financera a través de donacions, pressupostos i polítiques. La contractació de membres de comunitats indígenes i de localitats properes als projectes també és una prioritat per a Barrick. Respectem els interessos de tots els membres de les comunitats i fomentem el diàleg i la interacció amb ells en forma oberta i constructiva. Assumim la responsabilitat d'escoltar atentament, respondre en forma oportuna i proporcionar informació exacta.

Algunes persones ens han mostrat una certa incredulitat per les pràctiques de Responsabilitat Social ja que en aquest cas l'empresa havia estat invertint en bones relacions amb la comunitat de la vall, per tal de desactivar part de l'oposició que tal projecte els podia suposar. El fet que alguna empresa pogués fer un ús de l'RSE més propi del món de les relacios públiques o el màrqueting hauria de ser un descrèdit per a la política d'RSE de la pròpia empresa, però també podria suposar un descrèdit per a l'RSE del conjunt del sector.

Minera canadiense va con todo por glaciar

Gobierno condiciona Pascua Lama a cumplir exigencias ambientales
Campaña contra Pascua Lama
The environmental cost of Chile's gold mines - 08 Jul 07 (You Tube)
Política d'RSE de Barrick



Traducir CASTELLANO

Translate ENGLISH Traduire FRANÇAIS

Conflictos en la minería (1): ¡mover un glaciar para extraer oro!

El sector minero en Chile es uno de los más relevantes. De hecho, el superávit de que Chile dispone en estos momentos viene dado por el aumento del precio del cobre en los mercados internacionales.

Con motivo de la importancia, queremos aportar la información de uno de los conflictos ambientales más grandes que la zona está a punto de sufrir como consecuencia de las explotaciones, el caso Pascua-Lama, un proyecto que requiere mover un glaciar (¡sic!) y que puede afectar a la economía y la supervivencia de todo el valle.

Pascua-Lama es el primer proyecto minero binacional del mundo y consiste en desarrollar una mina de oro a cielo abierto, situada sobre los 4.000 metros en la frontera de Chile con Argentina. Por el lado chileno se sitúa en la Provincia de Huasco, mientras que por el lado argentino se sitúa en la Provincia de San Juan.

Este proyecto corresponde a Barrick Gold Corporation, la empresa minera aurífera puntera a nivel internacional, con minas en estado operativo y proyectos en desarrollo en cinco continentes: Norteamérica, Sudamérica, África, Australia-Pacífico y Rusia-Asia Central, así como actividades de exploración en todo el mundo. Su casa matriz se encuentra en la ciudad de Toronto, Canadá. Tiene más de 17.000 empleados y 7.000 contratistas, con operaciones y oficinas en 12 países. El número de minas en operación aumentó de 14 en el año 2005 en 26 en el 2006. El producto principal de Barrick es el oro; no obstante, ahora el cobre representa una parte importante de la producción.

Barrick afirma ser una empresa responsable, hace informes de sostenibilidad desde el 2002. Con respecto a las relaciones con la comunidad, a la memoria 2006 afirman que:
"Cada vez que Barrick evalúa las oportunidades para desarrollar un proyecto, considera todos los factores sociales, culturales, ambientales, gubernamentales y económicos. Trabajamos e interactuamos con habitantes de las comunidades, gobiernos, ONG, agencias internacionales y otros grupos interesados para facilitar el desarrollo de recursos con beneficios en el largo plazo. Priorizamos la creación de alianzas que contribuyan al fortalecimiento de la capacidad local y nos comprometemos a dar ayuda financiera a través de donaciones, presupuestos y políticas. La contratación de miembros de comunidades indígenas y de localidades próximas a los proyectos también es una prioridad para Barrick. Respetamos los intereses de todos los miembros de las comunidades y fomentamos el diálogo y la interacción con ellos en forma abierta y constructiva. Asumimos la responsabilidad de escuchar atentamente, responder en forma oportuna y proporcionar información exacta.

Algunas personas nos han mostrado una cierta incredulidad para con las prácticas de Responsabilidad Social ya que en este caso la empresa había estado invirtiendo en buenas relaciones con la comunidad del valle, con el fin de desactivar parte de la oposición que tal proyecto les podía suponer. El hecho de que alguna empresa pudiera hacer un uso del RSE más propio del mundo de las relacios públicas o el marketing tendría que ser un descrédito para la política de RSE de la propia empresa, pero también podría suponer un descrédito para el RSE del conjunto del sector.

Minera canadiense va con todo por glaciar
Gobierno condiciona Pascua Lama a cumplir exigencias ambientales
Campaña contra Pascua Lama
The environmental cost of Chile's gold mines - 08 Jul 07 (You Tube)
Política de RSE de Barrick

Macrocefàlia xilena

Amb prop de quinze milions d’habitants, xile és com dues Catalunyes, però amb un territori que en fa més de 60! De la mateixa manera que Barcelona suposa una capital enorme respecte a la resta del país, Santiago amb 4,5 milions de persones representa també una macrocefàlia, un gran nucli de poder econòmic, cultural i social. Però així com el cap i casal català es veu mínimament compensat per un rerepaís de ciutats de dimensions més modestes però que ocupen tot el territori, les característiques climàtiques i geogràfiques de l'allargassada forma xilena no faciliten una vertebració homogènia del país.

Ben al nord trobem Iquique, capital de la regió anomenada Tarapacá, que fa poc més d’un segle pertanyia al Perú. Iquique era una ciutat d’èxit per les explotacions de salnitre (conegut com a nitrat de Xile). Quan aquest adob i component de la pólvora va caure en desús, va créixer la indústria pesquera i més recentment la indústria minera és la que centra l’activitat econòmica de les tres regions del nord.

Les mines, i molt especialment el coure, aporten una gran riquesa a Xile. Però avui dia la ciutat d’Iquique no es reconeix com l’esbelta ciutat que els del lloc reconeixen que fou. Fins i tot, podem obsevar un índex de brutícia pels carrers molt diferent en aquest sentit de la capital santiaguera.

Algú ens explica que les empreses són de capital forà (d'altres països o del centre de Xile) i que molts dirigents també han vingut de fora. Una manca de visions des del propi territori pot haver comportat que les empreses no prenguin el territori com la pròpia comunitat i que no hi hagin invertit prou.

La Responsabilitat Social de les Empreses envers la comunitat seria una acció que caldria reforçar si aquesta percepció té una part de certesa i si la comunitat, conseqüentment, ha anat perdent una certa capacitat de domini, de pensar-se a si mateixa, de sentir l'orgull necessari, els valors compartits que faciliten que el civisme hi arreli. Si això fos així, caldria un esforç compartit de totes les parts per a refer el capital social que tota comunitat requereix no sols per a conviure sinó per a projectar el futur.

PD: http://saquemosaunmillondepersonasdesantiago.blogspot.com/ 

Traducir CASTELLANO
Translate ENGLISH
Traduire FRANÇAIS

Macrocefalia chilena

¡Con cerca de quince millones de habitantes, Chile es como dos Cataluñas, pero con un territorio que hace más de 60! De la misma manera que Barcelona supone una capital enorme con respecto al resto del país, Santiago con 4,5 millones de personas representa también una macrocefalia, un gran núcleo de poder económico, cultural y social. Pero así como la capital catalana se ve mínimamente compensada por un traspaís de ciudades de dimensiones más modestas pero que ocupan todo el territorio, las características climáticas y geográficas de la alagada forma chilena no facilitan una vertebración homogénea del país.

En el norte encontramos Iquique, capital de la región de Tarapacá, que hace poco más de un siglo pertenecía en el Perú. Iquique era una ciudad de éxito por las explotaciones de salitre (conocidas como nitrato de Chile). Cuando este abono y componente de la pólvora cayó en desuso, creció la industria pesquera y más recientemente la industria minera es la que centra la actividad económica de las tres regiones del norte.

Las minas, y muy especialmente el cobre, aportan una gran riqueza a Chile. Pero hoy día la ciudad de Iquique no se reconoce como la esbelta ciudad que los del lugar reconocen que fue. Incluso, podemos obsevar un índice de suciedad por las calles muy diferente en este sentido de la capital santiaguera.

Alguien nos explica que las empresas son de capital foráneo (de otros países o del centro de Chile) y que muchos dirigentes también han venido de fuera. Una falta de visiones desde el propio territorio puede haber comportado que las empresas no tomen el territorio como la propia comunidad y que no hayan invertido lo suficiente.

La Responsabilidad Social de las Empresas hacia la comunidad sería una acción que habría que reforzar si esta percepción tiene una parte de certeza y si la comunidad, consecuentemente, ha ido perdiendo una cierta capacidad de dominio, de pensarse a sí misma, de sentir el orgullo necesario, los valores compartidos que facilitan que el civismo arraigue. Si eso fuera así, haría falta un esfuerzo compartido de todas las partes para rehacer el capital social que toda comunidad no requiere no sólo para convivir sino para proyectar el futuro.

PD: http://saquemosaunmillondepersonasdesantiago.blogspot.com/  

Conflictes en la mineria (2): ambientals i fiscals

Dues males pràctiques del sector miner, com a exemples del que hem pogut conèixer:

1) Les regions més riques en coure són les del nord, que alhora són les més desèrtiques. Una ciutat com Iquique (capital de la regió de Tarapacá), que està creixent territorialment fins als límits que li permet la muntanya, necessita cada cop més aigua, la qual prové de rius subterranis procedents de la serralada dels Andes i que deuen transcórrer sota de les zones desèrtiques. La indústria minera fa servir una gran quantitat d’aigua potable (l’aigua marina no els va bé) per a desplaçar el material extret de la mina, un cop mòlt, a través de grans canonades. Aquest sistema abarateix el transport però deixa l’aigua inservible per a ús humà i suposa una amenaça seriosa de sostenibilitat dels aqüífers de la zona.

2) Les empreses mineres haurien de deixar importants retorns per al fisc xilè, però en certa ocasió van ‘descobrir’ que no sempre era així. És el cas d’una companyia que any rere any havia tingut resultats negatius, fruit de la enginyeria fiscal, muntada com a filial d’una companyia que li carregava múltiples despeses per a evitar que tributés damunt els beneficis. Aquesta actitud d’irresponsabilitat corporativa i frau legal va tenir com a efecte que es creés el ‘royalty’, un pagament que han de fer al marge dels resultats i que després es compensa amb els impostos pagats efectivament.

Fixeu-vos en un paràgraf de l'article "La minería en Perú y Chile es uno de los negocios mas rentables del mundo (y II)" de Roger Evangelista Sánchez: Cuando el 24 de junio de 2004 se aprobó la Ley de Regalía Minera en Perú, precalificaron 14 empresas en la licitación del yacimiento de Cobre Las Bambas y aceptaron pagar la regalía mínima de 2%. Se retiraron cuatro compañías por motivos ajenos al royalty. De las 61 empresas mineras peruanas, sólo 29 pagaron el Impuesto General a las Ventas (IGV) en el año 2000, según el Ministerio de Energía y Minas de Perú (MEM) y después de 20 meses, las regiones reciben el 0,72% del valor de las exportaciones como canon.

Traducir CASTELLANO ||

Translate ENGLISH || Traduire FRANÇAIS

Conflictos en la minería (2): ambientales y fiscales

Dos malas prácticas del sector minero, como ejemplos de lo que hemos podido conocer:

1) Las regiones más ricas en cobre son las del norte, que al mismo tiempo son las más desérticas. Una ciudad como Iquique (capital de la región de Tarapacá), que está creciendo territorialmente hasta los límites que le permite la montaña, necesita cada vez más agua, la cual proviene de ríos subterráneos procedentes de la cordillera de los Andes y que deben transcurrir bajo las zonas desérticas. La industria minera utiliza una gran cantidad de agua potable (el agua marina no les va bien) para desplazar el material extraído como la mina, una vez molida, a través de grandes tuberías. Este sistema abarata el transporte pero deja el agua inservible para uso humano y supone una amenaza seria de sostenibilidad de los acuíferos de la zona.

2) Las empresas mineras tendrían que dejar importantes retornos para el fisco chileno, pero en cierta ocasión 'descubrieron' que no siempre era así. Es el caso de una compañía que año tras año había tenido resultados negativos, fruto de la ingeniería fiscal, montada como filial de una compañía que le cargaba múltiples gastos para evitar que tributara encima de los beneficios. Esta actitud de irresponsabilidad corporativa y fraude legal tuvo como efecto que se creara el 'royalty', un pago que tienen que hacer al margen de los resultados y que después se compensa con los impuestos pagados efectivamente.

Fijaos en un párrafo del artículo "La minería en Perú y Chile es uno de los negocios mas rentables del mundo (y II)" de Roger Evangelista Sánchez: Cuando el 24 de junio de 2004 se aprobó la Ley de Regalía Minera en Perú, precalificaron 14 empresas en la licitación del yacimiento de Cobre Las Bambas y aceptaron pagar la regalía mínima de 2%. Se retiraron cuatro compañías por motivos ajenos al royalty. De las 61 empresas mineras peruanas, sólo 29 pagaron el Impuesto General a las Ventas (IGV) en el año 2000, según el Ministerio de Energía y Minas de Perú (MEM) y después de 20 meses, las regiones reciben el 0,72% del valor de las exportaciones como canon.

Conflictes en la mineria (3): laboral

Podríem parlar del molts conflictes de la indústria minera arreu del món en l'àmbit laboral. Però no ens interessa tant fer un recorregut per aquestes problemàtiques sinó mostrar un conflicte d'actualitat i segurament molt diferent d'altres, ja que en gran mesura ve motivat per uns salaris excessius (sic!). Ens explicarem.

a) En aquestes setmanes de juliol, s'ha produït una vaga de les plantilles de les empreses subcontractistes de la Corporació del Coure (Codelco) de Xile a la qual van posar-hi fi el passat 31 de juliol de 2007. Ha estat una vaga de 36 dies que ha causat pèrdues a l'empresa per uns 100 milions de dòlars. Els 28.000 treballadors contractistes de Codelco, agrupats en tres sindicats, van començar la vaga el 25 de juny per a demanar millores salarials en línia amb els treballadors de planta de l'empresa i també per beneficis socials. Els treballadors van deposar la vaga després que els dirigents de la Confederació de Treballadors del Coure (CTC) exposessin l'abast de l'acord elaborat amb la mediació del president de la Conferència Episcopal catòlica, Alejandro Goic.

b) Codelco és la major productora mundial de coure, amb 1,7 milions de tones mètriques a l'any de contingut fi, prop del 11 per cent de la producció mundial, que representa el 31,3 per cent del total de la producció anual del país. L'empresa, a més dels seus 18.000 treballadors de planta, empra indirectament uns 28.000 treballadors contractistes a través d'acords amb diverses empreses de serveis.

La sindicalització de Coldelco és del 94% (a prop de la meitat a la matriu i a prop de la totalitat a les plantes). Entre les seves parts interessades adscriuen a la categoria d’internes la plantilla de les empreses contractistes. Però hi ha un fet respecte al marc legal que és especialment rellevant: a Xile no està permesa la negociació col·lectiva interempresarial, és a dir que si bé els treballadors poden arribar a acords amb la seva empresa, no ho poden fer de manera que afecti diverses empreses.

Així, en aquest conflicte hi havia diverses qüestions en joc.

1) El primer eren les condicions laborals dels treballadors, però especialment la diferència entre els subcontractats i els propis de Codelco. Els salaris de Codelco poden duplicar o triplicar els de les empreses subcontractades per a fer la mateixa feina, però són el resultat d'una capacitat de negociació amb l'Estat que ha donat lloc a una mena d'aristocràcia dins la classe obrera, que obté uns ingressos mitjans de prop de 3.000 euros mensuals que els situen entre el 10% més ben remunerats de Xile. Vegeu en aquest sentit la Carta a los copropietarios de Codelco de Eduardo Engel, de la Yale University.

2) La segona qüestió en joc era la porta que s'estava obrint de negociació directa dels treballadors de les subcontractades amb l'empresa contractista i els efectes que això podia tenir per a altres empreses.

El fet de ser una empresa pública encara ha carregat més els ànims ja que s'estava marcant una línia a reivindicar per a altres casos. De fet, això juntament amb altres aspectes sobre la seva productivitat i bon govern està portant a replantejar-se el caràcter públic d'aquesta empresa. Cal fer notar que les declaracions constants per part de membres del govern i de parlamentaris ha suposat una interferència en les negociacions entre les parts (vegeu per exemple la notícia Parlamentarios exigen a Codelco llegar a acuerdo con trabajadores contratistas).

Video Trabajadores Subcontratados de Codelco

Contratistas de Codelco aprueban la última oferta y cesan la huelga en cuatro minas de cobre

Texto Completo del Acuerdo Marco entre CODELCO y la Confederación de Trabajadores del Cobre

Traducir CASTELLANO
Translate ENGLISH Traduire FRANÇAIS

Conflictos en la minería (3): laboral

Podríamos hablar de los muchos conflictos de la industria minera por todo el mundo en el ámbito laboral. Pero no nos interesa tanto hacer un recorrido por estas problemáticas sino mostrar un conflicto de actualidad y seguramente muy diferente de otros, ya que en gran medida viene motivado por unos salarios excesivos (¡sic!). Nos explicaremos.

a) En estas semanas de Julio se ha producido una huelga de las plantillas de las empresas subcontratistas de la Corporación del Cobre (Codelco) de Chile a la que pusieron fin el pasado 31 de Julio de 2007. Ha sido una huelga de 36 días que ha causado pérdidas a la empresa por unos 100 millones de dólares. Los 28.000 trabajadores contratistas de Codelco, agrupados en tres sindicatos, empezaron la huelga el 25 de Junio para pedir mejoras salariales en línea con los trabajadores de planta de la empresa y también por beneficios sociales. Los trabajadores depusieron la huelga después de que los dirigentes de la Confederación de Trabajadores del Cobre (CTC) expusieran el alcance del acuerdo elaborado con la mediación del presidente de la Conferencia Episcopal católica, Alejandro Goic.

b) Codelco es la mayor productora mundial de cobre, con 1,7 millones de toneladas métricas al año de contenido fino, cerca del 11 por ciento de la producción mundial, que representa el 31,3 por ciento del total de la producción anual del país. La empresa, además de sus 18.000 trabajadores de planta, utiliza indirectamente a unos 28.000 trabajadores contratistas a través de acuerdos con diversas empresas de servicios.

La sindicalització de Coldelco es del 94% (cerca de la mitad en la matriz y cerca de la totalidad en las plantas). Entre sus partes interesadas adscriben a la categoría de internas la plantilla de las empresas contratistas. Pero hay un hecho con respecto al marco legal que es especialmente relevante: en Chile no está permitida la negociación colectiva interempresarial, es decir que si bien los trabajadores pueden llegar a acuerdos con su empresa, no lo pueden hacer de manera que afecte a diversas empresas.

Así, en este conflicto había diversas cuestiones en juego.

1) Lo primero eran las condiciones laborales de los trabajadores, pero especialmente la diferencia entre los subcontratados y los propios de Codelco. Los salarios de Codelco pueden duplicar o triplicar los de las empresas subcontratadas para hacer el mismo trabajo, pero son el resultado de una capacidad de negociación con el Estado que ha dado lugar a una especie de aristocracia dentro de la clase obrera, que obtiene unos ingresos medios de cerca de 3.000 euros mensuales que les sitúan entre el 10% mejor remunerado de Chile. Ved en este sentido la Carta a los copropietarios de Codelco de Eduardo Engel, de la Yale University.

2) La segunda cuestión en juego era la puerta que se estaba abriendo de negociación directa de los trabajadores de las subcontratadas con la empresa contratista y los efectos que eso podía tener para otras empresas.

El hecho de ser una empresa pública todavía ha cargado más los ánimos ya que se estaba marcando una línea a reivindicar para otros casos. De hecho, eso junto con otros aspectos sobre su productividad y buen gobierno está llevando a replantearse el carácter público de esta empresa. Hay que hacer notar que las declaraciones constantes por parte de miembros del gobierno y de parlamentarios ha supuesto una interferencia en las negociaciones entre las partes (ved por ejemplo la noticia Parlamentarios exigen a Codelco llegar a acuerdo con trabajadores contratistas).

Video Trabajadores Subcontratados de Codelco

Contratistas de Codelco aprueban la última oferta y cesan la huelga en cuatro minas de cobre

Texto Completo del Acuerdo Marco entre CODELCO y la Confederación de Trabajadores del Cobre

Palmeres de telefònica

Recordareu els dibuixos d’Ibáñez del Mortadel·lo i Filemó en què els objectes es camuflaven de manera inversemblant. Qualsevol semàfor podia ser la porta d’entrada a les dependències secretes de la TIA....

La mateixa sensació hem experimentat en ser assabentats que dues magnífiques palmeres no eren sinó dues antenes de telefonia mòbil discretament ocultes mitjançant tècniques de disfressa.

Efectivament, en un país on les palmeres, altes i esbeltes, abunden per tot i també enmig de la ciutat, aquest arbre ha estat elegit com la disfressa que posen a les antenes repartides per la ciutat. Cal dir que la gran majoria de cases de Santiago, amb excepció de la zona més cèntrica, són habitatges unifamiliars o de poca alçada, de manera que les antenes no es poden ubicar, com es fa habitualment a casa nostra, als terrats dels edificis.

Aquesta és una solució digna per a ocultar tant d’aparell però alhora també és una manera de no despertar més preocupació entre la ciutadania per la invasió de camps d’ones electromagnètiques.

Vam coincidir amb una manifestació davant el Palacio de la Moneda que reclamaven que l’Executiu legislés sobre la instal·lació d’antenes. La nostra curiositat ens va fer preguntar-los quin era el marc actual sobre la matèria. Mentre que a Itàlia, per exemple, es permet un llindar d’ona de 10 unitats, a Xile la permissivitat arriba a 435. Però a més, no hi ha limitacions respecte a la proximitat a escoles o hospitals.

Alguns experts manifesten que aquestes ones no suposen cap perill, altres alerten sobre la perillositat de l’exposició permanent a certs índex. Sigui com sigui, les normatives dels països del primer món han anat rebaixant els índexs permesos.

Si la Responsabilitat Social de les Empreses ha comportat que grans transnacionals exportessin els seus estàndards més avançats a països infraregulats, les emissions de les antenes mòbils també és una matèria on s’hauria de demanar que s’harmonitzessin tendències, i si no ho fan els reguladors públics que ho assumissin les empreses de telefonia més responsables.

P.S. Vegeu la notícia "Els veïns d'una aldea granadina decidiran en referèndum si volen cobertura per al mòbil"


P.S.: Podeu consultar l' Ordenació ambiental a Catalunya de les instal·lacions de telefonia mòbil (El límit que correspon a la interpretació més restrictiva de la normativa catalana és de 27 V/m)


Traducir CASTELLANO
Translate ENGLISH
Traduire FRANÇAIS

Palmeras de telefónica

Recordarán los dibujos de Ibáñez de Mortadelo y Filemón en los que los objetos se camuflaban de manera inverosímil. Cualquier semáforo podía ser la puerta de entrada en las dependencias secretas de la TÍA...

La misma sensación hemos experimentado al ser enterados de que dos magníficas palmeras no eran sino dos antenas de telefonía móvil discretamente ocultas mediante técnicas de disfraz.

Efectivamente, en un país donde las palmeras, altas y esbeltas, abundan por doquier y también en medio de la ciudad, este árbol ha sido elegido como el disfraz que ponen en las antenas repartidas por la ciudad. Hay que decir que la gran mayoría de casas de Santiago, con excepción de la zona más céntrica, son viviendas unifamiliares o de poca altura, de manera que las antenas no se pueden ubicar, como se hace habitualmente en nuestro país, en los terrados de los edificios.

Ésta es una solución digna para ocultar tanto aparato pero al mismo tiempo también es una manera de no despertar más preocupación entre la ciudadanía por la invasión de campos de ondas electromagnéticas.

Coincidimos con una manifestación delante del Palacio de la Moneda que reclamaba que el Ejecutivo legislara sobre la instalación de antenas. Nuestra curiosidad nos hizo preguntarles cuál era el marco actual sobre la materia. Mientras que en Italia, por ejemplo, se permite un umbral de onda de 10 unidades, en Chile la permisividad llega a 435. Pero además, no hay limitaciones con respecto a la proximidad a escuelas u hospitales.

Algunos expertos manifiestan que estas ondas no suponen ningún peligro, otros alertan sobre la peligrosidad de la exposición permanente a ciertos índice. Sea como sea, las normativas de los países del primer mundo han ido rebajando los índices permitidos.

Si la Responsabilidad Social de las Empresas ha comportado que grandes transnacionales exportaran sus estándares más adelantados a países infra-regulados, las emisiones de las antenas móviles también es una materia en que se tendría que pedir que se armonizaran tendencias, y si no lo hacen los reguladores públicos que lo asumieran las empresas de telefonía más responsables.

P.S. Ved la noticia "Los vecinos de una aldea granadina decidiran en referendum si quieren cobertura para el móvil"

P.S.: Pueden consultar la Normativa ambiental en Catalunya de las instalaciones de telefonía móvil (El límite que corresponde a la interpretación más restrictiva de la normativa catalana es de 27 V/m)

'Café con piernas'

Si no heu passejat mai per Santiago us sorprendrà aquesta denominació que reben algunes cafeteries de la capital de Xile. Es tracta d’unes cafeteries que abunden pel centre on hom pot prendre cafè a peu dret i on la principal característica és que el servei està composat íntegrament per senyoretes amb una faldilla tan curta que és gairebé absent. Les parelles de cames de noies joves de bon veure deambulen rere un taulell amb paret transparent per a facilitar-ne l’observació.

En diuen que aquesta va ser una mesura per a fomentar el consum de cafè, de manera equivalent com a casa nostra es van posar de moda en un moment determinat establiments especialitzats en cafè i on ofereixen un producte de qualitat sense necessitat de ‘cames’.

Per si algú dubta de la immoralitat del model de negoci, afegirem que aquests establiments solament disposen de lavabos per a homes.

Afegim també que alguns d’aquests locals –no tots- tenen l’entrada vetada a menors i en certes hores fan una destapamenta lleugerament major. No em van confirmar si es deien ‘cafés con pechos’ però ben bé els hi escauria el nom.

Un país que aspiri a ser considerat del primer món, hauria de desterrar aquestes pràctiques degradants i discriminatòries, tant per a les noies que hi treballen segurament sense alternativa (l’atur ha disminuït però encara és rellevant) com per la implicació que té per a la condició femenina (dona objecte) i, en conseqüència humana.

Sincerament, em costa de capir (‘cachar’, que en diuen allà!) com la societat xilena suporta aquesta indignitat i com gran quantitat d’executius del lloc, i fins i tot algunes dones, n’emplenen els locals.

Veure referència a Wikipedia

Café con piernas: ¡Qué sabor!

Veure una entrevista al youtube

Traducir CASTELLANO

Translate ENGLISH Traduire FRANÇAIS

'Café con piernas'

Si no han paseado nunca por Santiago les sorprenderá esta denominación que reciben algunas cafeterías de la capital de Chile. Se trata de unas cafeterías que abundan por el centro donde se puede tomar café de pie y donde la principal característica es que el servicio está compuesto íntegramente por senyoritas con una falda tan corta que está casi ausente. Las parejas de piernas de chicas jóvenes de buen ver deambulan tras un mostrador con pared transparente para facilitar la observación.

Dicen que ésta fue una medida para fomentar el consumo de café, de manera equivalente como en nuestro país se pusieron de moda en un momento determinado establecimientos especializados en café y donde ofrecen un producto de calidad sin necesidad de 'piernas'.

Por si alguien duda de la inmoralidad del modelo de negocio, añadiremos que estos establecimientos solamente disponen de lavabos para hombres.

Añadimos también que algunos de estos locales -no todos- tienen la entrada vetada a menores y en ciertas horas hacen una destapada ligeramente mayor. No me confirmaron si se decían 'cafés con pechos' pero exactamente les pegaría el nombre.

Un país que aspire a ser considerado del primer mundo, tendría que desterrar estas prácticas degradantes y discriminatorias, tanto para las chicas que trabajan seguramente sin alternativa (el desempleo ha disminuido pero todavía es relevante) como por la implicación que tiene para la condición femenina (mujer objeto) y, en consecuencia humana.

Sinceramente, me cuesta comprender ('cachar', que dicen ahí!) como la sociedad chilena soporta esta indignidad y como gran cantidad de ejecutivos del lugar, e incluso algunas mujeres, abarrotan los locales.


Ver referencia en Wikipedia
Café con piernas: ¡Qué sabor!
Ver una entrevista en youtube