Encara avui algunes persones observen equivocadament l’RSC com un model de gestió de les externalitats. Cal recordar-los que una organització és també és un ecosistema intern: també és societat i grups d'interès. I la responsabilitat envers la societat ho és cap a tots els partprenents, tots els que prenen part activament o passivament en l'interès i els impactes de l'organització.
Parlem de petjada ecològica, però hi ha petjades emocionals que deixen rastre en els equips, en el compromís i en el propòsit compartit. Per això, si parlem de sostenibilitat ambiental, sostenibilitat econòmica, sostenibilitat laboral, sostenibilitat social, sostenibilitat ètica... hem de parlar de sostenibilitat emocional. No és cap moda new age. És una manera seriosa i exigent de comprendre el lideratge com a pràctica de sosteniment: de l’activitat, de l’impacte positiu, però també de les persones que en són agents. I, en aquest sentit, la sostenibilitat emocional no pot ser un factor afegit: ha d'estar inserida en el mateix core business. És valor afegit.
Els cinc vectors i el lideratge holístic
Els cinc vectors clàssics de la responsabilitat social (econòmic, laboral, ambiental, social i bon govern), s'han d'abordar simultàniament i de manera entreteixida. Podríem pensar que és el vector laboral el que ens mostra millor la necessitat del que, fent el joc de paraules, en podríem dir "descabronitzar". Perquè si bé la sostenibilitat ambiental s’enfronta als límits del planeta, la laboral s’enfronta als límits de les persones. I quan les organitzacions ignoren aquests límits, el resultat és desgast, rotació, desconnexió i, en darrera instància, pèrdua de sentit.
Tanmateix, reduir les energies negatives de l'organització implica sobretot no generar-ne. I això afecta de ple el vector de bon govern. Perquè parlem de lideratges i d'estils directius. Parlem de la manera com traslladem unes polítiques i un pla estratègic a unes persones que han d'assolir els reptes. Hem de saber crear disponibilitat estratègica en les persones i equips a partir d'un lideratge basat en un propòsit superior, positiu i propositiu, que faci sortir el millor de cadascú.
Per això, cal un lideratge més humà, o potser millor dir-ne un lideratge més complet. Un lideratge que entengui que la responsabilitat no és només una qüestió de normatives i indicadors. De fet, com hem defensat sempre, l'RSC no és una suma de bones pràctiques, sinó un estil de gestió de l'organització, que es concreta en bones pràctiques. I si parlem d'estil, afirmar que la confiança no es decreta ni es delega: es construeix cada dia a base de coherència i respecte.
Descarbonitzar sense descabronitzar és fer la meitat de la feina. És tenir un pla de sostenibilitat en algunes matèries més materials, com ara les ambientals però no saber abordar les més intangibles. Porto més de vint anys dedicant-me a l'RSC i durant molt temps vaig explicar que el naixement de l'RSC com a disciplina diferenciada de l'ètica d'empresa, l'acció social, la filantropia, i altres pràctiques preexistents, va venir donada en un context a final dels anys noranta del segle XX en què les empreses van descobrir que el valor es creava combinant actius intangibles.
I que en un model de gestió d'intangibles no podem abordar el lideratge des de les sitges d'un esquema departamental, amb polítiques diverses sense eixos holístics. Hem avançat molt, però la societat també ha canviat molt, i seguim observant models de lideratge que recorden l’era del vapor. Avançar vers una sostenibilitat coherent vol dir que no ens podem permetre empreses verdes amb ànimes grises.
Una responsabilitat que sosté
En aquest context, m’atreveixo a proposar que parlem més sovint de “sostenir”. Però no només el planeta, ni tan sols els resultats. Parlem de sostenir com a acció radicalment humana: sostenir equips, sostenir emocions, sostenir el sentit del projecte compartit. Les organitzacions que seran rellevants en el futur no seran només les que tinguin memòries de sostenibilitat més gruixudes, sinó aquelles capaces de generar espais sostenibles per a les persones que les fan possibles.
En aquest doble sentit –material i emocional–, la sostenibilitat esdevé una manera de ser al món, com a organització i com a persona. Perquè només quan sostenim podem ser sostenibles. I només quan descarbonitzem i descabronitzem podem dir que estem realment preparats per créixer com a empreses amb propòsit i per contribuir amb el nostre llegat a un futur millor del que hem heretat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada