Dono per fet que demà Pedro Sánchez convocarà eleccions. I, si és així, caldrà reconèixer-li una gran habilitat política. Després de mesos en què pràcticament cada setmana apareixia una notícia que erosionava el Govern, ha sabut aprofitar una conjuntura que li permet canviar el marc: passar de defensar-se a plantejar una batalla política en un terreny que considera més favorable, abans que arribin uns mesos en què altres preocupacions —també les que es noten directament a la butxaca— podrien tornar a alterar l’escenari. En el fons me n'alegro si així s'evita que l'extrema dreta arribi al poder. Però no és aquesta la reflexió que vull fer.
Vull fer-hi una aproximació des de la responsabilitat social, tenint per tant en compte aspectes com el diàleg amb els grups d'interès i la deliberació, l'impacte en cada actor i en el sistema... De fet, he demanat a la IA que em corregeixi l'article per assegurar que no hi hagi cap biaix partidista. Precisament perquè cadascú tenim valors, preferències i opcions polítiques, m’interessa una altra pregunta: podem jutjar la qualitat de la política més enllà de si ens agrada el resultat? El debat d’aquests dies sobre els decrets i, especialment, sobre l’habitatge em sembla un bon cas per plantejar-ho. Perquè quan la política converteix problemes complexos en una batalla entre bons i dolents, pot guanyar el relat i perdre capacitat per resoldre el problema. D’això va l’article: menys gesticulació, més deliberació.
Menys gesticulació, més deliberació: quan la política simplifica problemes complexos
La no convalidació dels dos decrets sobre habitatge ha tornat a situar el debat polític en un terreny conegut: qui ha guanyat, qui ha perdut, qui n’és responsable i quin rèdit en pot obtenir cadascú. La discussió partidista és legítima i inevitable. Els partits existeixen perquè representen projectes, interessos i prioritats diferents, i la competència política forma part de la democràcia. Però l’episodi em sembla interessant per plantejar una qüestió diferent: com podem valorar la qualitat de la política més enllà de si compartim o no el resultat d’una votació? Dit d’una altra manera, podem preguntar-nos no solament qui té més raó segons les nostres preferències, sinó si el problema s’ha analitzat amb prou profunditat, si s’han tingut en compte les persones afectades, si s’ha escoltat el coneixement expert, si s’han previst els efectes de les mesures i si s’ha explicat qui n’assumirà els costos.
Aquesta pregunta és especialment pertinent en el cas de l’habitatge perquè ens trobem davant d’un problema en què conviuen l’emergència social i les causes estructurals. Hi ha persones que avui no poden pagar un habitatge o que corren el risc de perdre’l, i això requereix respostes immediates. Però, alhora, hi ha un desequilibri acumulat entre les necessitats residencials i l’oferta disponible i assequible, un parc públic i social insuficient, dificultats de planejament i tramitació, problemes de finançament i rehabilitació, usos diversos del parc existent i una capacitat administrativa limitada per aplicar algunes de les polítiques que s’aproven. Tractar només una d’aquestes dimensions pot ser necessari, però no equival a resoldre el problema.
Anar a l’extrem no és anar a l’arrelEn el llenguatge polític tendim a identificar radicalitat amb extremisme, quan etimològicament radicalitat significa anar a l’arrel. Una política realment radical hauria de ser aquella que procura comprendre les causes profundes d’un problema, les interdependències que el mantenen, els interessos legítims que hi intervenen i els efectes que poden produir les diferents alternatives. En canvi, una posició pot ser extrema en el llenguatge i en la confrontació i, alhora, profundament superficial en la comprensió del problema. Podem estar anant cap un model de bipolarització basat en l'extremisme desradicalitzat.
Aquesta distinció és important perquè bona part del debat polític actual funciona a partir de la simplificació. Els problemes complexos es converteixen en oposicions binàries, es busquen culpables fàcilment identificables i es procura situar cada proposta dins d’un dels dos camps abans d’analitzar-ne el contingut. És una dinàmica políticament comprensible: facilita els titulars, mobilitza els propis i permet identificar l’adversari. Però també pot generar una simplificació polaritzadora que redueix l’espai disponible per contrastar arguments, reconèixer tensions legítimes o construir alternatives diferents de les que inicialment s’han posat sobre la taula.
La complexitat no obliga a adoptar solucions tèbies ni a situar-se sistemàticament en un punt intermedi. Una política pot ser molt transformadora i, alhora, estar ben fonamentada. El que exigeix la complexitat és evitar que la contundència de la resposta substitueixi la comprensió del problema. En habitatge, per exemple, regular els preus, protegir les famílies vulnerables, mobilitzar habitatges buits, donar seguretat als propietaris, incrementar el parc públic, facilitar la construcció o accelerar el planejament poden formar part de la resposta. La qüestió no és escollir una paraula clau i convertir-la en solució universal, sinó entendre com es relacionen les diferents mesures i quins efectes produeixen conjuntament.
Escoltar les persones i organitzacions expertes no significa substituir la políticaEl coneixement tècnic hauria de tenir un paper molt més rellevant en aquesta mena de debats. No perquè els experts hagin de governar ni perquè existeixi una única solució tècnicament correcta, sinó perquè poden ajudar a distingir entre allò que sabem, allò que podem preveure raonablement i allò que simplement esperem que passi. La política ha de decidir, però una decisió política de qualitat necessita una base suficient de coneixement sobre les causes del problema, les alternatives disponibles, els efectes previsibles i els riscos associats.
La distinció entre decisió tècnica i decisió política és fonamental. Una persona experta pot analitzar si una regulació ha reduït determinats preus, si ha alterat l’oferta, quant temps requereix construir habitatge, quin cost pressupostari té una ajuda o quins grups en resulten beneficiats. Però no li correspon decidir quin nivell de despesa pública és socialment prioritari, quina distribució de costos considerem més justa o quin valor ha de tenir més pes quan entren en tensió diferents interessos legítims. Aquestes són decisions polítiques i, per tant, han de ser assumides democràticament. La mala política apareix tant quan es pretén disfressar d’inevitabilitat tècnica una decisió que incorpora opcions de valor com quan es menysprea l’evidència perquè no encaixa amb el relat que es vol defensar.
El debat sobre l’habitatge mostra, a més, que els experts no tenen una única posició. Carme Trilla ha defensat fórmules en què la protecció de les famílies vulnerables vagi acompanyada d’una assumpció pública del cost, de manera que la política social no recaigui íntegrament sobre el propietari. Jaime Palomera posa més l’accent en els desequilibris de poder del mercat i en la necessitat d’una intervenció pública sostinguda i d’un parc públic i social més potent. Paloma Taltavull ha defensat mesures temporals d’estabilització mentre l’oferta necessita temps per reaccionar, advertint alhora dels efectes que una regulació permanent o mal calibrada pot produir sobre aquesta mateixa oferta. Altres economistes han posat l’accent en la governança, la viabilitat de les mesures i la credibilitat institucional quan s’impulsen polítiques sense haver-ne assegurat prou les condicions d’aplicació.
No cal concloure que totes aquestes mirades tinguin el mateix valor ni que totes les prediccions estiguin igualment demostrades. Precisament la qualitat de la decisió exigeix distingir entre dades, evidències, interpretacions, hipòtesis i interessos sectorials. Però la pluralitat d’anàlisis ens recorda una cosa important: un problema complex no deixa de ser complex perquè políticament ens convingui explicar-lo amb una sola causa. La funció del coneixement expert no és proporcionar una cita que legitimi una posició prèviament adoptada, sinó ampliar la comprensió del problema i obligar-nos a contrastar millor les conseqüències de les alternatives. I em temo que sovint el periodisme, amb excepcions, tendeix a agrair les posicions irreconciliables perquè aporten audiència, però si és així s'equivoquen perquè finalment és una audiència més d'algoritme de xarxes socials que de lectura assossegada i de qualitat per la qual val la pena pagar.
L’emergència no pot substituir l’estructuraUna de les dificultats del debat sobre habitatge és que sovint es contraposen mesures que actuen en escales temporals diferents. Davant d’una família vulnerable que pot perdre el seu habitatge, parlar de les promocions que estaran acabades d’aquí a cinc o deu anys és insuficient. Cal una resposta immediata. Però suspendre un desnonament, prorrogar un contracte o concedir una ajuda tampoc incrementa per si mateix el nombre d’habitatges disponibles per a les persones que estan buscant-ne un.
La política responsable ha de ser capaç de gestionar simultàniament aquestes dues dimensions. La protecció davant d’una situació d’emergència pot estar plenament justificada i, al mateix temps, cal preguntar-se què succeirà quan acabi aquesta protecció. Si no hi ha una alternativa residencial, si continua faltant oferta assequible o si l’Administració no disposa dels recursos necessaris, el problema simplement s’haurà ajornat. De la mateixa manera, una gran política de construcció a llarg termini no eximeix d’atendre les persones que pateixen avui les conseqüències de la crisi.
El problema estructural és especialment exigent perquè l’habitatge necessita temps. Per construir-ne cal sòl, planejament, llicències, finançament, capacitat promotora i constructiva, materials, professionals i una gestió posterior que garanteixi que els habitatges compleixen realment la funció per a la qual s’han creat. També cal rehabilitar i gestionar millor el parc existent. Per això, augmentar l’oferta no pot ser un eslògan alternatiu a la regulació o a la protecció social, però tampoc pot quedar relegat perquè els seus resultats no siguin immediats. Si durant anys no es produeix prou habitatge assequible en els territoris on augmenten les necessitats, les polítiques d’emergència acabaran actuant permanentment sobre una escassetat que no s’ha corregit. Legislar reactivament per disposar d'arguments per tot el que no s'ha fet en dècades no es pot considerar una bona pràctica.
Qui assumeix els costos?Una política pública no s’hauria d’avaluar únicament pels beneficis que pretén generar. També cal identificar els costos, els riscos i les externalitats, i determinar qui els assumeix. Aquesta és una pregunta pròpia de la responsabilitat social i resulta especialment útil en política perquè moltes mesures aparentment protectores poden consistir, en la pràctica, a traslladar una responsabilitat col·lectiva a un actor concret.
Si considerem que una família vulnerable no pot ser desnonada sense alternativa habitacional, estem expressant una opció legítima de protecció social. Però immediatament apareixen altres preguntes: durant quant de temps s’ha de mantenir aquesta protecció, qui assumeix el cost del lloguer, què passa si el propietari necessita aquell ingrés, quina responsabilitat correspon a l’Administració i amb quins recursos pot garantir una alternativa. Si la decisió col·lectiva consisteix a protegir una persona vulnerable, cal justificar per què el cost ha de recaure sobre el conjunt de la societat o sobre un particular concret i en quines condicions.
La mateixa exigència funciona en sentit contrari. Defensar la seguretat jurídica, el cobrament de les rendes o la recuperació d’un habitatge no resol què ha de passar amb una família que objectivament no disposa d’alternativa. Tampoc no es pot donar per fet que tots els propietaris es trobin en la mateixa situació econòmica, de la mateixa manera que no tots els llogaters tenen les mateixes necessitats ni tots els operadors immobiliaris tenen la mateixa capacitat. Una política ben dissenyada necessita distingir situacions i evitar que categories molt àmplies —propietari, llogater, gran tenidor, vulnerable— substitueixin l’anàlisi de la realitat que es pretén regular.
Aquesta mirada obliga a passar de la proclamació de principis a la gestió de les conseqüències. Les intencions són necessàries per orientar l’acció política, però no són suficients per valorar-ne la responsabilitat. Cal preguntar-se si la mesura és viable, si l’Administració disposa de capacitat per executar-la, si els incentius que genera són coherents amb els objectius, si hi ha grups que assumiran costos desproporcionats i si existeixen mecanismes per corregir la política quan els resultats no siguin els previstos.
Deliberar no és buscar sempre el punt migLa deliberació ètica pot proporcionar una metodologia útil per abordar aquesta mena de conflictes. Però la metodologia sols és apta per als que realment volen arribar a un acord per solucionar un problema. El primer pas és identificar els valors legítims que entren en tensió, en lloc de començar donant per fet que un dels camps representa el bé i l’altre un interès moralment inferior. A partir d’aquí, cal observar què passaria si prioritzéssim absolutament cadascun dels valors, identificar quins béns quedarien perjudicats i explorar alternatives que permetin protegir millor el conjunt d’interessos legítims.
Aquest mètode no comporta situar-se sistemàticament al 50% entre dues posicions. Hi haurà ocasions en què un dret, la gravetat d’un impacte, la irreversibilitat d’un dany o l’evidència disponible justifiquin donar clarament més pes a una de les opcions. Deliberar no és convertir el centrisme en una virtut, sinó posar a prova les decisions abans d’adoptar-les i obligar-nos a considerar allò que el nostre propi marc ideològic podria estar deixant fora.
Algunes preguntes senzilles poden ser molt exigents. Podríem explicar públicament no solament els beneficis d’una mesura sinó també els seus costos? Acceptaríem la mateixa regla si ens trobéssim entre les persones perjudicades? Aplicaríem el mateix criteri davant d’un cas equivalent? I, en política, hi ha una prova especialment reveladora: defensaríem aquesta mateixa regla si fos el nostre adversari qui governés? La coherència no significa mantenir inalterables totes les posicions, perquè modificar-les davant de noves evidències pot ser un signe de responsabilitat. El problema apareix quan el criteri canvia simplement perquè han canviat els actors beneficiats o la posició de govern i oposició.
El desacord no és el problemaUna democràcia plural no necessita eliminar el conflicte. Govern i oposició, esquerra, centre i dreta, actors socials i econòmics poden tenir concepcions molt diferents sobre com ha de funcionar el mercat de l’habitatge, quin paper ha de tenir el sector públic o fins on han d’arribar determinades regulacions. Pretendre que totes aquestes diferències desapareguin seria despolititzar problemes que contenen opcions ideològiques legítimes.
El problema apareix quan el desacord sobre una proposta es transforma en una deslegitimació de l’altre. En habitatge, preguntar pels efectes d’una mesura sobre els petits propietaris no hauria de permetre concloure automàticament que algú està contra el dret a l’habitatge. De la mateixa manera, recordar que la propietat té una funció social no equival a negar el dret de propietat. Quan incorporar a l’anàlisi el valor defensat per l’altra part es percep com una traïció al propi camp, el matís es penalitza i la deliberació queda bloquejada abans de començar.
La política necessita confrontació, però també necessita preservar les condicions que permeten continuar deliberant i cooperant l’endemà. Les relacions polítiques i institucionals tenen memòria: els compromisos complerts o incomplerts, els canvis inesperats de les regles, la manera de tractar els interlocutors i l’ús tàctic dels acords condicionen la confiança futura. Una estratègia pot ser rendible per a un actor en el curt termini i, tanmateix, contribuir a un sistema en què cada vegada sigui més difícil acordar polítiques complexes que necessiten continuïtat durant diversos mandats.
Qualitat política i responsabilitatFa anys que en l’àmbit empresarial i organitzatiu defensem que la responsabilitat social no consisteix merament a proclamar bons valors. Implica identificar els impactes, escoltar els grups d’interès, incorporar les seves inquietuds en la presa de decisions, prevenir efectes adversos, rendir comptes i revisar allò que no funciona. Aquesta mateixa lògica planteja una pregunta interessant per a la política: fins a quin punt podríem avançar cap a una Responsabilitat Social de la Política entesa no com una nova ideologia, sinó com un sistema de gestió de la qualitat i dels impactes de l’acció política? Fa anys que vaig fer un model, però us podeu imaginar que mai cap persona de l'entorn de la política m'ha demanat res en aquest sentit.
Aquesta perspectiva no hauria de determinar quin programa és correcte ni exigir neutralitat als partits. Una força política té dret a defensar un projecte propi, a prioritzar determinats valors i a competir per obtenir el poder necessari per aplicar-lo. La responsabilitat apareix en la manera com exerceix aquesta legítima parcialitat: la qualitat de la informació que utilitza, l’atenció als impactes, la viabilitat de les propostes, la consideració dels grups afectats, la coherència dels criteris, la capacitat de rectificar i la responsabilitat assumida pels efectes generats.
El debat dels darrers dies acabarà tenint conseqüències polítiques i electorals, com és natural. Però, des del punt de vista de la qualitat política, la pregunta més rellevant és una altra: després de tot aquest debat, entenem millor el problema de l’habitatge i disposem de millors condicions per resoldre’l? Si la discussió només ens ha permès identificar qui considerem culpable i reforçar les conviccions prèvies de cada camp, probablement haurem produït molta política, però no necessàriament millor política.
Potser alguns dels grans problemes que tenim davant no necessiten menys ideologia ni menys discrepància. Necessiten més capacitat per anar a l’arrel, més evidència, més deliberació sobre els impactes i més responsabilitat sobre les conseqüències. En definitiva, menys gesticulació i més deliberació.
