Amb voluntat de provocar... intel·lectualment. Veig alguns articles que imagino que han estat escrits amb IA que estan fets per generar presència, però que no aporten cap reflexió. Els del MKT digital ho promouen. No passa res. Però em provoca la reacció inversa. No m’interessa escriure per escriure ni simplement per obtenir presència a les xarxes. Escriure em serveix per explorar alguns límits, especialment vinculats a la feina que faig. I això comporta algun risc: trepitjar algun ull de poll, desposicionar-se, formular alguna idea que algú et farà matisar. Benvingut sigui. No vull fer perdre el temps, dir el que ja diran altres, ni decepcionar.
Aprofito l'actualitat. Avui, dia de la Mercè i festa a Barcelona, he aprofitat algunes notícies d’actualitat per pensar en veu alta sobre responsabilitat social, ètica i confiança. Però no em quedo en l'actualitat. Què passa quan una persona s’empara en l’organització per no assumir la seva responsabilitat individual? I què passa quan una empresa, un govern o una organització social incompleixen els valors que elles mateixes havien proclamat? La meva reflexió parteix d’una idea: cada compromís ètic que incomplim no ens deixa exactament on érem abans. Destrueix una mica de capital confiança.
Alguns desnonaments em fan bullir la sang
Ahir una dona de 87 anys va ser desnonada del pis de Madrid on havia viscut durant més de setanta anys. La Maricarmen havia continuat pagant uns 500 euros de lloguer i la propietat li havia arribat a demanar 2.650 euros, posteriorment rebaixats a 1.650, una quantitat superior a la seva pensió. S’havien intentat diferents mediacions i fins i tot una persona s’havia ofert a assumir la diferència del lloguer per evitar el desnonament, però finalment la dona va haver de sortir de casa seva en llitera.
Em sembla una imatge impressionant i considero que aquestes situacions no es poden normalitzar. Podem discutir sobre legislació d’arrendaments, dret de propietat, polítiques d’habitatge o sobre les responsabilitats de les diferents administracions, però en aquest cas m’interessa posar el focus en una altra dimensió: la responsabilitat de les persones que des d’una empresa prenen i executen determinades decisions.
Responsabilitat corporativa i responsabilitat individual
Fa molts anys que parlem de responsabilitat social corporativa, però la responsabilitat d’una organització ha d’estar alineada amb la responsabilitat social individual (RSI) de les persones que en formen part, especialment de les que tenen capacitat de decisió. No em refereixo únicament a l’ètica personal sinó a la responsabilitat que cadascú assumeix pels impactes que genera en l’exercici de la seva funció professional. Les empreses prenen decisions per mitjà de persones concretes i no podem acceptar que la responsabilitat individual es dissolgui dins de l’organigrama.
Hi ha moments en què un professional pot trobar una incompatibilitat entre els seus valors i allò que l’empresa li demana. I hi ha moments en què l’única resposta digna ha de ser negar-se a executar una decisió, encara que sigui legal o encara que provingui d’una ordre jeràrquica. No pretenc comparar un desnonament amb les atrocitats que ha conegut la història, però una de les lliçons que ens va deixar el segle XX és precisament que l’obediència deguda no pot anul·lar la responsabilitat moral individual. Moltes barbaritats han estat possibles perquè persones aparentment normals van considerar que limitar-se a complir ordres les eximia de respondre pels seus actes.
Sempre m’ha incomodat la cultura de la cancel·lació i prefereixo molt més una cultura del perdó, de la possibilitat de rectificar i d’evolucionar. Tanmateix, crec que no em contradic si opino que davant de determinades actuacions empresarials també ens hauríem de preguntar quines conseqüències professionals han de tenir les decisions que pren un directiu. Si algú ha mostrat una absoluta manca de sensibilitat davant els impactes humans de les seves decisions, em sembla legítim que una altra empresa que es vulgui considerar responsable tingui en compte aquest comportament abans de contractar-lo. Un currículum no hauria de mostrar únicament els resultats aconseguits sinó també la manera com s’han aconseguit.
En un cas com aquest fins i tot em sembla legítim dir que hi ha persones que han actuat com a males persones. Per no parlar d'alguns policies nacionals, que haurien d'estar inhabilitats per a qualsevol funció pública o de seguretat. Hem convertit massa sovint la responsabilitat corporativa en una abstracció que permet que ningú no se senti personalment interpel·lat. Si volem empreses responsables, necessitem directius i professionals que assumeixin la seva responsabilitat individual i que sàpiguen que hi ha límits que no es poden traspassar escudant-se en l’interès de l’empresa.
Quan el compromís augmenta la responsabilitat
Dit això, hi ha una segona reflexió que em sembla encara més rellevant des del punt de vista de la responsabilitat social. Una empresa immobiliària que actua amb l’objectiu de maximitzar el rendiment dels seus actius no ens està dient necessàriament que la seva missió sigui contribuir al bé comú. Això no l’exonera en absolut de la responsabilitat pels seus impactes, però almenys sabem quina és la seva lògica i podem jutjar-la en conseqüència.
La situació és diferent quan una organització expressa voluntàriament un compromís ètic, aprova un codi de bon govern, formula un propòsit o manifesta que determinats valors han de guiar la seva actuació. Des d’aquell moment ha assumit una responsabilitat addicional davant la societat, perquè no solament podem valorar el que fa sinó també la coherència entre allò que havia dit que faria i el que finalment fa. El compromís explícit genera una expectativa legítima i, per tant, l’incompliment ja no suposa únicament una mala pràctica sinó també una ruptura de confiança.
Aquests dies tenim un exemple que permet fer aquesta reflexió sense necessitat d’entrar en consideracions partidistes ni en les qüestions que estan sotmeses a investigació judicial. El Govern Zapatero va aprovar l’any 2005 un Codi de Bon Govern aplicable als membres del Govern i als alts càrrecs de l’Administració General de l’Estat. Entre altres principis, establia que s’havia de rebutjar qualsevol regal que anés més enllà dels usos habituals, socials i de cortesia i que els obsequis institucionals de major significació s’havien d’incorporar al patrimoni de l’Estat. Ara se'ns diu que unes joies trobades al seu despatx procedien d’un obsequi personal que el rei d’Aràbia Saudita li hauria fet l’any 2007, quan encara era president del Govern. Resulta inevitable confrontar aquesta explicació amb el compromís de bon govern que el mateix Govern havia aprovat dos anys abans. Hem d'acceptar l'error puntual d'una persona però m'agradaria una cultura més nipona, on el perdó comenci per un acte de contrició, de demanar disculpes. No entenc que, davant l'incompliment d'un codi ètic, no es comenci demanant disculpes. I això ho trobo molt més greu per al capital social que no el fet en sí, que la justícia ja examinarà.
No m’interessa convertir aquesta reflexió en un catàleg de casos vinculats a partits diferents per demostrar una falsa equidistància. El que m’interessa és el principi general: quan aprovem un codi ètic estem dient a la societat que volem ser jutjats també d’acord amb aquell compromís. Si després, quan arriba una situació concreta, comencem a interpretar el codi de manera que mai no ens obligui a res que ens incomodi, el codi deixa de ser una eina de gestió ètica i es converteix en una operació de reputació.
Les organitzacions del bé comú encara tenen més responsabilitat
Aquesta reflexió no afecta solament les empreses i els governs sinó també les organitzacions no lucratives. Sempre he defensat que una ONG, una fundació o qualsevol organització social no adquireix automàticament legitimitat pel fet de no tenir ànim de lucre ni perquè la seva missió tingui una finalitat noble. La legitimitat s’ha de guanyar cada dia a partir de la coherència, dels impactes, de la transparència i de la manera com es relaciona amb els seus grups d’interès.
De fet, en aquestes organitzacions l’exigència hauria de ser superior, perquè la seva pròpia missió ja pressuposa una orientació al bé comú. Una organització que reclama a les empreses o als governs que siguin responsables, que respectin la diversitat, que actuïn amb transparència o que assumeixin determinats principis ètics ha d’acceptar que aquests mateixos criteris li siguin aplicats amb el màxim rigor. No seria acceptable reclamar als altres allò que després relativitzem quan ens correspon aplicar-ho a nosaltres mateixos. Fa anys em vaig donar de baixa de GreenPeace precisament per aquesta incoherència: actuar seguint criteris polítics propis del nacionalisme espanyol i actuar contra la diversitat cultural, en contra dels seus compromisos explícits i al marge del capteniment de les altres delegacions en altres països. I ja us podeu imaginar quina valoració faig de les persones de l'organització que es justifiquen al·legant que el seu objectiu són les foques i no el respecte cultural.
Això ens porta a una gradació que considero important en la manera d’entendre la responsabilitat social. Tota organització té responsabilitat pels seus impactes, tant si n’és conscient com si no i tant si ha formulat compromisos com si no. Però quan una organització expressa públicament un compromís ètic, social, ambiental o de bon govern, assumeix una responsabilitat addicional de coherència. I quan es tracta d’una administració pública o d’una organització social que per la seva pròpia naturalesa s’hauria d’orientar al bé comú, aquesta expectativa de responsabilitat ja existeix amb independència que hagi redactat un codi ètic.
Per això no diria exactament que sigui acceptable una empresa que es comporta sense ètica pel fet que mai no havia promès res. La mala pràctica és reprovable en tots els casos. Però si aquella mateixa mala pràctica la porta a terme una organització que havia proclamat solemnement uns valors, al mal causat s’hi afegeix un altre impacte: l’erosió de la confiança en els compromisos, en les institucions i en la mateixa possibilitat que els valors corporatius siguin alguna cosa més que una declaració.
La paradoxa de la transparència
La transparència ens ofereix un altre exemple interessant. Evidentment és positiu que disposem de sengles lleis de transparència, aprovades el 2013 l'espanyola i el 2014 la catalana, però no deixa de ser paradoxal que aquells que s'omplen la boca de transparència hagin hagut de fer una llei per obligar-se a ser transparents, i que alhora el malcompleixi. Aquest juliol, el Consell de Transparència i Bon Govern va publicar l’avaluació de 153 entitats del sector públic institucional estatal i el grau mitjà de compliment de les obligacions de publicitat activa va ser del 47,1%.
Aquest és precisament un dels problemes que tenim quan abordem la responsabilitat social d’una manera excessivament formal. Fer una llei, aprovar un codi ètic, elaborar una memòria de sostenibilitat o formular un propòsit són instruments que poden ser molt valuosos, però no constitueixen per ells mateixos cap garantia de responsabilitat. El valor apareix quan aquests instruments condicionen les decisions i ens obliguen a actuar d’una determinada manera precisament quan fer-ho té un cost.
El capital confiança
La qüestió de fons és el capital social i, especialment, el capital confiança. Una societat complexa necessita que puguem confiar raonablement en les persones, en les empreses, en els governs i en les organitzacions socials. Sense confiança augmenten els controls, els procediments, la burocràcia, la judicialització i els costos de qualsevol relació, mentre que una societat amb més capital social té més capacitat per cooperar, afrontar reptes compartits i construir solucions.
Per això la normalització de la incoherència és especialment perillosa. Cada vegada que una organització proclama uns valors i després actua en sentit contrari no tornem simplement al punt on érem abans d’haver formulat el compromís, sinó que contribuïm a crear més desconfiança i més cinisme. I aquest perjudici no afecta només aquella organització, perquè també perjudica les altres empreses, administracions o entitats que sí que intenten gestionar els seus compromisos amb autenticitat.
Ens convé recuperar amb força la idea de Territori Socialment Responsable. No només com la mera suma TSR = RSA + RSE + RSI + RSO + RSU, sinó sobretot en la capacitat col·lectiva de crear capital social. Sols si totes aquestes responsabilitats s’alineen i es reforcen mútuament podrem recuperar capital social, generar confiança i reduir la necessitat creixent de controls derivada de la desconfiança. És una idea que mereix més desenvolupament i que deixaré per a un altre moment.
No ens sobren els codis ètics, els compromisos de bon govern, les lleis de transparència ni els propòsits corporatius. El que ens cal és entendre que formular-los ens obliga més, no menys, i que un compromís ha de portar associats mecanismes de seguiment, rendició de comptes, rectificació i, quan correspongui, conseqüències davant l’incompliment. La responsabilitat social no consisteix a explicar quins valors tenim sinó a gestionar d’acord amb aquests valors quan entren en conflicte amb algun interès, i és precisament en aquests moments quan podem saber si el compromís era real o només formava part del relat.
