[ARTICLE] De l’acció social a la gestió de la relació amb la comunitat

Avui he impartit la primera masterclass d’una nova línia que hem posat en marxa des de Respon.cat per aprofundir en àmbits de la responsabilitat social que considerem estratègics i en els quals creiem que les empreses han de fer un salt endavant, tant conceptualment com en la seva gestió. Aquesta primera sessió l’hem dedicada a la relació de l’empresa amb la comunitat. Respon.cat n'ha publicat una síntesi amb els principals continguts de la sessió, de manera que aquí no pretenc reproduir-ne el resum. Prefereixo posar l’accent en algunes de les reflexions que considero més rellevants.

De l’acció social a la gestió de la relació amb la comunitat

Quan preguntem a una empresa què fa en relació amb la comunitat, és habitual que la resposta ens porti a donacions, patrocinis, voluntariat, col·laboracions amb entitats o iniciatives culturals, esportives o solidàries. Totes aquestes actuacions poden tenir un gran valor i no es tracta en absolut de menystenir-les. El problema apareix quan les identifiquem amb el conjunt de la responsabilitat de l’empresa envers la comunitat.

Aquest és, de fet, un procés que ja hem viscut en altres àmbits de la responsabilitat social. Fa anys podia semblar suficient que una empresa plantés arbres o fes alguna actuació ambiental positiva. Avui sabem que la responsabilitat ambiental requereix conèixer, gestionar i reduir els consums, les emissions, els residus i la resta d’impactes associats a l’activitat. La qüestió ambiental ha entrat plenament dins del perímetre ordinari de gestió empresarial.

En la dimensió social i comunitària encara no sempre hem fet aquest recorregut. Hi continuen predominant sovint la intuïció, la sensibilitat personal, la resposta a peticions puntuals o la suma de bones pràctiques. El salt de les bones pràctiques a l’RSE es produeix quan deixem de preguntar-nos únicament quines coses bones fem i comencem a analitzar quins impactes generem, quines relacions construïm, quines responsabilitats se’n deriven i com tot això s’incorpora sistemàticament a la gestió.

Aquesta diferència és important perquè una empresa pot desenvolupar una magnífica acció social i, al mateix temps, tenir una mala relació amb la comunitat. La responsabilitat envers la comunitat no és una activitat concreta de l’empresa, sinó una dimensió de la seva manera de fer empresa.

L’empresa forma part de la comunitat

La mateixa expressió “relació de l’empresa amb la comunitat” pot conduir-nos inconscientment a imaginar dues realitats separades. D’una banda hi hauria l’empresa i, de l’altra, la comunitat amb la qual aquella es relaciona. Però aquesta representació és poc ajustada a la realitat.

Les persones que treballen a l’empresa, els clients, els proveïdors, les administracions, les entitats, els centres educatius i el veïnat formen part del mateix ecosistema social i territorial. L’empresa utilitza infraestructures, talent, coneixement i recursos generats en aquest entorn, alhora que crea ocupació, activitat econòmica, relacions, hàbits, oportunitats i també impactes que transformen aquest mateix entorn.

Per això, una de les idees centrals de la sessió ha estat que l’empresa no està situada davant de la comunitat, sinó que en forma part. Aquest canvi de perspectiva ens porta des de la pregunta tradicional sobre “què fa l’empresa per la comunitat?” cap a una altra de més exigent: quina contribució fa l’empresa a la comunitat de la qual forma part?

Aquesta mirada no significa atribuir a l’empresa la responsabilitat de resoldre tots els problemes socials, ni pretendre que substitueixi les administracions públiques o les organitzacions socials. Significa reconèixer que cada organització ocupa una posició dins d’un sistema, genera impactes a partir de les seves decisions i disposa d’una esfera pròpia de responsabilitat i d’incidència.

L’empresa també és una infraestructura social

Una de les idees que he volgut desenvolupar durant la masterclass és que potser hauríem de començar a entendre l’empresa no només com una organització econòmica, sinó també com una infraestructura social. Les empreses creen espais de relació, estableixen normes i rutines, generen xarxes, articulen identitats i fan conviure quotidianament persones de procedències, edats, llengües, capacitats i realitats socials diferents.

Aquestes interaccions tenen efectes sobre el capital social, entès com la confiança, la qualitat de les relacions, la capacitat de cooperació, el sentit de pertinença o la capacitat d’arribar a acords. Són actius intangibles que resulten essencials per al funcionament d’una societat i que les empreses poden contribuir a reforçar o a deteriorar.

Al mateix temps, aquesta relació funciona en les dues direccions. Un territori amb més confiança, bones institucions, capacitat de cooperació, talent i xarxes relacionals ofereix millors condicions per a l’activitat empresarial, la innovació i el desenvolupament econòmic. Aquesta interdependència permet entendre que el capital social no és un element accessori del context empresarial, sinó una part de l’ecosistema que fa possible l’activitat econòmica.

En aquest sentit, podem parlar d’un balanç social invisible. Les empreses acumulen o consumeixen confiança cada dia; generen legitimitat o la deterioren; reforcen relacions amb l’entorn o les afebleixen; augmenten la seva capacitat d’aliança o la redueixen. Res d’això no apareix directament en el balanç comptable, però pot acabar tenint una incidència molt real sobre la sostenibilitat del projecte empresarial.

L’impacte social és molt més ampli que l’acció social

Si assumim aquesta perspectiva, hem d’eixamplar molt la mirada sobre l’impacte social de l’empresa. Aquest impacte no es genera només quan es desenvolupa un projecte social, sinó també cada vegada que l’organització contracta persones, selecciona proveïdors, decideix on compra, defineix horaris, organitza la mobilitat, dissenya un producte, es relaciona amb el veïnat o determina com comunica.

Per això considero especialment rellevant afirmar que l’impacte social d’una empresa és molt més gran que el seu pressupost d’acció social. De fet, algunes de les decisions amb una incidència social més gran poden no haver estat tradicionalment interpretades en clau de responsabilitat social.

El màrqueting n’és un exemple clar. Una campanya publicitària no només informa sobre un producte o intenta generar una venda. També contribueix a configurar allò que socialment considerem normal, desitjable, prestigiós o acceptable. Pot reforçar estereotips o contribuir a superar-los, fomentar determinats patrons de consum o introduir nous comportaments socials. Resulta paradoxal que puguem mesurar amb molta precisió l’impacte d’una petita iniciativa social mentre no ens hem preguntat mai quin impacte cultural o social pot tenir una campanya que arriba a milions de persones.

La llengua és un altre exemple que permet comprendre bé aquesta mateixa lògica. No és merament una qüestió comunicativa o normativa, sinó que forma part de les relacions amb clients, persones treballadores i proveïdors, i al mateix temps afecta dimensions com la cultura, els drets, la identitat, la cohesió o el sentit de pertinença. La responsabilitat empresarial s’ha de territorialitzar perquè no totes les societats tenen els mateixos reptes ni les mateixes sensibilitats.

Mirar en dues direccions: la doble materialitat

La doble materialitat aporta un marc especialment útil per ordenar aquesta reflexió perquè obliga a observar la relació entre empresa i comunitat en dues direccions diferents. D’una banda, cal analitzar com l’empresa impacta sobre les persones, el territori, les relacions socials o la vida col·lectiva. De l’altra, cal identificar quines condicions de la comunitat poden generar riscos o oportunitats significatius per al model de negoci i la capacitat de l’empresa de crear valor.

Aquesta segona dimensió requereix rigor. No qualsevol problema social d’un territori es converteix automàticament en una qüestió de materialitat financera per a qualsevol empresa. Cal identificar una cadena causal concreta. La manca d’habitatge assequible, per exemple, pot dificultar la contractació i retenció de persones, augmentar costos o limitar el creixement. La pèrdua de confiança amb el veïnat pot derivar en conflictes, retards, obstacles per a nous projectes o costos addicionals.

Aquesta mirada permet formular una idea que considero especialment significativa: la comunitat no és només receptora dels impactes de l’empresa, sinó que també pot constituir una condició de possibilitat de l’empresa. L’activitat empresarial necessita entorns capaços de generar confiança, talent, cooperació, infraestructures, institucions sòlides i condicions de vida que facin possible el desenvolupament de l’activitat econòmica.

Ara bé, la responsabilitat comunitària no es pot reduir a una lògica de riscos i dependències. La doble materialitat ens ajuda a preguntar-nos què impactem i què ens pot afectar, però encara hi ha una tercera pregunta necessària: què podem contribuir a transformar conjuntament?

Necessitem més propòsits empresarials comunitaris

Aquí és on apareix el propòsit. Una cosa és la responsabilitat, que ens obliga a gestionar adequadament els impactes. Una altra és el compromís, que ens porta a decidir davant de quins reptes volem implicar-nos activament. I un tercer nivell és el propòsit, quan una contribució significativa a la societat passa a formar part de la mateixa raó de ser i del model de creació de valor de l’empresa.

En els darrers anys hem vist créixer propòsits empresarials vinculats al clima, al planeta o a la salut. Són absolutament necessaris, però considero que també necessitem més propòsits empresarials comunitaris. La cohesió social, la generació d’oportunitats, l’arrelament territorial, la cultura, la llengua, la connexió entre generacions, la confiança o la resiliència també poden formar part de la contribució central que una empresa decideix fer a la societat.

El propòsit, però, no pot quedar en una declaració aspiracional. Només pren sentit quan condiciona decisions, recursos, cultura, productes, persones i aliances. La pregunta de fons no és tant quina frase utilitzem per formular el propòsit, sinó què volem que sigui diferent en la societat perquè la nostra empresa existeix.

De la col·laboració a les aliances capaces d’innovar

La relació amb la comunitat també obliga a revisar la manera com entenem les aliances. Durant molts anys, una part important de la relació entre empreses i entitats socials s’ha articulat al voltant de les aportacions econòmiques o del voluntariat. Aquestes fórmules continuen tenint valor, però els reptes actuals requereixen evolucionar cap a relacions més madures.

Una aliança no és simplement una col·laboració més intensa. Requereix un objectiu compartit, aportacions significatives de les parts, reciprocitat, continuïtat i capacitat de governança conjunta. Sobretot, permet combinar coneixements i capacitats que cap actor no té individualment.

Les entitats poden aportar coneixement social, proximitat i legitimitat; les empreses, capacitat organitzativa, tecnologia, recursos o xarxes; les universitats, recerca i evidència; les administracions, capacitat pública i institucional; i la ciutadania, coneixement d’experiència. El valor de reunir actors diferents no és només sumar recursos, sinó generar solucions noves a partir de mirades que habitualment estan separades.

Aquesta és també una manera diferent d’entendre la innovació. La comunitat no és únicament un espai on portar solucions concebudes des de l’empresa. La relació amb comunitats, entitats i reptes socials pot revelar noves necessitats, serveis, productes i formes de treballar que l’organització difícilment hauria identificat des de dins.

De l’empresa responsable al territori responsable

Quan eixamplem prou aquesta mirada, arribem necessàriament al concepte de Territori Socialment Responsable. Molts dels reptes socials i comunitaris actuals són sistèmics i, per tant, no poden ser resolts per un sol actor, per més responsable, innovador o compromès que sigui.

Un territori socialment responsable no és simplement un territori on hi ha moltes empreses o organitzacions responsables. És un territori que desenvolupa capacitat col·lectiva per identificar reptes, compartir coneixement, establir diàlegs, construir aliances, generar innovació i desenvolupar solucions compartides.

Això implica passar de posar sempre l’organització al centre a entendre empreses, administracions, entitats, universitats i ciutadania com a nodes d’una mateixa xarxa. Quan aquesta xarxa disposa de confiança, qualitat relacional i capacitat de cooperació, el territori augmenta el seu capital social, la seva resiliència i també la seva competitivitat.

Davant reptes sistèmics, la responsabilitat també ha de tenir una dimensió sistèmica. La maduresa de la responsabilitat social no consisteix únicament a disposar d’organitzacions individualment més responsables, sinó a desenvolupar ecosistemes capaços de generar corresponsabilitat i capacitat col·lectiva d’acció.

Avui necessitem una pregunta més exigent: quina societat contribueix a construir la nostra empresa amb la seva manera de fer empresa?

La desconfiança s'ha convertit en sistema

• Quan desapareix la confiança, creixen la burocràcia, la vigilància i els costos de transacció. El repte dels Territoris Socialment Responsables és precisament tornar a generar capital social.
• No podem reclamar desburocratització sense reconstruir confiança. Cal facilitar el compliment responsable i actuar amb contundència davant qui abusa de la confiança social.

Territoris socialment responsables per reconstruir el capital social

Fa més de vint anys que parlem de Territoris Socialment Responsables i penso que ara convé recuperar aquest concepte amb més força que mai. No perquè ens calgui una nova etiqueta ni perquè hàgim de tornar a explicar les bones pràctiques que haurien de fer les empreses, les administracions, les organitzacions socials o les universitats. El repte que tenim al davant és molt més profund: estem patint una pèrdua important de capital social i potser hauríem de començar a plantejar-nos que estem davant d’un problema de caràcter civilitzatori.

El capital social és allò que permet que una societat funcioni més enllà de les lleis i dels contractes. És la confiança entre les persones, la capacitat de cooperar, el sentit de pertinença, les xarxes relacionals, el reconeixement d’unes normes compartides i la vinculació amb una comunitat. També és la capacitat de sentir-nos part d’una continuïtat entre passat, present i futur, cosa que ens permet saber on som i assumir alguna responsabilitat sobre cap on anem.

Una part d’aquest capital social s’ha anat afeblint durant les darreres dècades i el món digital ho ha accelerat enormement. Les xarxes socials ens han connectat com mai però també han afavorit relacions més febles, fragmentades i sovint polaritzades. Una part de la gent jove ha crescut amb menys vinculació amb la xarxa associativa, amb la comunitat propera, amb la tradició, amb el passat i fins i tot amb unes relacions presencials continuades que obliguen a conviure amb persones diferents i a gestionar la complexitat de les relacions humanes.

Sense confiança augmenten els costos de transacció

No es tracta de reivindicar nostàlgicament el passat ni de negar tot el que el món digital ens aporta. Però viure en el present no és el mateix que viure desconnectat del passat i sense projecte de futur. L’arrelament no hauria de voler dir immobilisme sinó disposar d’uns vincles des dels quals poder interpretar el món, construir identitat i relacionar-nos amb els altres. Em pregunto fins a quin punt alguns dels malestars, la solitud i la desorientació que observem no tenen també alguna relació amb aquesta progressiva pèrdua de vincles, sense pretendre, evidentment, explicar fenòmens molt complexos a partir d’una única causa.

El problema és que una societat amb menys capital social necessita substituir la confiança perduda per altres mecanismes. Quan no confiem en la paraula de l’altre necessitem contractes més detallats, quan no confiem en les organitzacions necessitem més indicadors i verificacions, i quan les administracions desconfien dels administrats multipliquen requisits, procediments i controls. La regulació i el control són necessaris, però quan es converteixen en la resposta gairebé automàtica davant qualsevol mala pràctica poden acabar generant uns costos de transacció enormes.

De vegades ho expresso d’una manera volgudament provocadora: si per evitar un hipotètic 3% de corrupció o d’incompliments acabem generant un 10 o un 15% d’ineficiència sobre el conjunt del sistema, potser hauríem de revisar el model. Òbviament no estic proposant tolerar cap percentatge de corrupció, sinó preguntant-nos si té sentit sotmetre permanentment tota la societat a la sospita per mirar d’impedir que una minoria actuï irresponsablement. L’alternativa hauria de ser facilitar radicalment l’activitat de qui compleix i actuar amb molta més rapidesa i contundència contra qui abusa de la confiança.

En aquest sentit dono ple suport a la tasca del Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració (FERA), impulsat l’any 2012. Hi he donat suport per mitjà d'organitzacions. El 2013 ja va presentar trenta propostes de reforma i el 2024 va impulsar un nou acord de la societat civil amb un amplíssim suport, i vaig anar a l'acte de presentació a la Llotja de Mar. Li desitjo el màxim èxit perquè necessitem urgentment una Administració més àgil, eficient i orientada a la ciutadania, però no tinc la certesa que simplificar tràmits i procediments pugui ser suficient per transformar els fonaments d’un sistema administratiu i d’una funció pública que arrosseguen inèrcies molt profundes.

La meva prevenció no neix, per tant, d’una manca de confiança en aquestes iniciatives, sinó del fet que el problema va molt més enllà de l’Administració. El gran cavall de Troia és una cultura de la desconfiança que afecta cada vegada més les relacions entre persones, entre empreses, entre ciutadania i institucions, entre administracions i administrats, i fins i tot entre les mateixes institucions. Hem anat caient progressivament en un pou de desconfiança del qual serà difícil sortir si no hi ha una acció conscient i compartida per tots els sectors de la societat.

A més, la desconfiança és recíproca. L’Administració pot desconfiar de l’administrat però la ciutadania també té motius per desconfiar d’una Administració que incompleix terminis, que no sempre compleix ella mateixa totes les normes que imposa i que de vegades exigeix als altres unes diligències que no s’aplica amb la mateixa intensitat. El mateix passa entre empreses, organitzacions i persones, i aquesta reciprocitat negativa pot anar alimentant una espiral en què cada nova desconfiança sembla justificar un nou control i cada nou control reforça la percepció que no ens podem fiar els uns dels altres.

Per sortir d’aquesta espiral no n’hi ha prou amb eliminar burocràcia. Cal recuperar una cultura de responsabilitat en què la confiança tingui valor i també conseqüències. Qui compleix els seus compromisos i actua responsablement hauria de poder beneficiar-se d’un sistema que confiï més en ell, mentre que qui incompleix greument, enganya o abusa de la confiança hauria d’assumir les conseqüències sense dilacions eternes. I això ha de ser igualment exigible a una persona, una empresa, una organització social o una Administració.

Aquí també hi ha una qüestió cultural que em sembla rellevant. Massa sovint qui incompleix una norma o un compromís i no és descobert pot arribar a ser percebut com el més espavilat, mentre que quan l’enxampen sembla que simplement hagi tingut mala sort. Ens cal recuperar un sentit de dignitat segons el qual equivocar-se o incomplir comporti reconèixer-ho, demanar disculpes quan correspongui, reparar el dany i modificar el comportament. No és una qüestió religiosa ni una crida a moralismes antics, sinó una condició necessària perquè una societat pugui concedir confiança sense haver de posar un controlador darrere de cada persona.

Algunes cultures han preservat millor aquest sentit d’assumpció pública de la responsabilitat. Sovint s’ha posat com a exemple el Japó, on davant determinats errors públics encara és habitual que un responsable assumeixi personalment l’error i demani disculpes. No es tracta de proposar concepcions extremes de l’honor pròpies d’altres èpoques, sinó de constatar que la capacitat de reconèixer la pròpia responsabilitat també forma part del capital social.

És en aquest context que penso que hem d'enfortir el concepte de Territori Socialment Responsable. No estic parlant simplement d’un territori on hi hagi moltes empreses responsables, una bona Administració, entitats compromeses i universitats que facin projectes de sostenibilitat. Això seria una suma de bones pràctiques, però el repte que tenim avui és construir deliberadament una societat amb més capital social, amb més capacitat de cooperació i amb unes relacions basades en una confiança que pugui ser reconeguda i merescuda.

Podríem expressar-ho esquemàticament com TSR = RSA + RSE + RSI + RSO + RSU, entenent-hi la responsabilitat social de les empreses, de les administracions, de les organitzacions, de les universitats i la responsabilitat social individual. Però la fórmula no té interès per la suma dels components sinó per la interacció entre aquests i la capacitat d'abordar sinèrgicament els reptes del territori. La responsabilitat de cada actor hauria d’afavorir la responsabilitat dels altres, generar confiança mútua i anar configurant unes regles de joc compartides que no depenguin únicament de l’obligació normativa.

La responsabilitat social individual adquireix aquí una importància especial. No em refereixo simplement a l’ètica de cadascú en la seva vida privada, sinó a com assumim la responsabilitat des de l’activitat laboral i professional. Difícilment tindrem empreses responsables si els seus directius i professionals no se senten personalment responsables pels impactes de les decisions que prenen, de la mateixa manera que serà difícil que una persona amb un compromís profund amb el bé comú pugui mantenir indefinidament una contradicció radical amb l’organització de la qual forma part.

Un Territori Socialment Responsable hauria de permetre precisament que aquestes responsabilitats es reforcessin mútuament i contribuïssin a recuperar comunitat. Les societats no es vertebren solament per mitjà de governs i mercats, sinó també mitjançant associacions, entitats culturals, clubs esportius, centres educatius, comerç, empreses arrelades al territori, xarxes veïnals i molts altres espais on les persones aprenem a cooperar, discrepar, assumir responsabilitats i reconèixer-nos mútuament. Si aquests espais s’afebleixen, podem continuar compartint una administració o un territori però cada vegada podem tenir menys societat.

La proposta de Territori Socialment Responsable que avui voldria prioritzar és, per tant, una estratègia de reconstrucció del capital social. No es tracta d’afegir una agenda nova a les moltes que ja tenim sinó de comprendre que la responsabilitat de cada actor pot generar confiança, que més confiança pot reduir costos de control i de transacció, i que aquesta reducció pot alliberar energies per crear més valor, més comunitat i, novament, més capital social.

Naturalment, la confiança no pot ser ingènua. Sempre hi haurà qui intentarà aprofitar-se’n i precisament per protegir-la necessitem que els incompliments greus tinguin conseqüències efectives, proporcionades i ràpides. La confiança social no significa absència de control sinó disposar d’un model en què el control sigui proporcional al risc i en què la irresponsabilitat no surti gratuïta, alhora que la gran majoria que actua correctament no hagi de suportar permanentment el cost provocat per una minoria.

Potser una part important de la crisi civilitzatòria que estem vivint és aquesta contradicció: hem creat unes societats extraordinàriament complexes i interdependents alhora que anàvem erosionant els vincles, els referents compartits i la confiança que necessitem perquè aquesta complexitat pugui funcionar. No podem resoldre-ho posant una norma darrere de cada problema, un procediment darrere de cada norma i un controlador darrere de cada persona. Ens cal reconstruir responsabilitat, confiança i comunitat, i penso que aquest és avui el sentit més profund que hauríem de donar als Territoris Socialment Responsables.

Proclamar uns valors obliga més

Amb voluntat de provocar... intel·lectualment. Veig alguns articles que imagino que han estat escrits amb IA que estan fets per generar presència, però que no aporten cap reflexió. Els del MKT digital ho promouen. No passa res. Però em provoca la reacció inversa. No m’interessa escriure per escriure ni simplement per obtenir presència a les xarxes. Escriure em serveix per explorar alguns límits, especialment vinculats a la feina que faig. I això comporta algun risc: trepitjar algun ull de poll, desposicionar-se, formular alguna idea que algú et farà matisar. Benvingut sigui. No vull fer perdre el temps, dir el que ja diran altres, ni decepcionar. 

Aprofito l'actualitat. Avui, dia de la Mercè i festa a Barcelona, he aprofitat algunes notícies d’actualitat per pensar en veu alta sobre responsabilitat social, ètica i confiança. Però no em quedo en l'actualitat.  Què passa quan una persona s’empara en l’organització per no assumir la seva responsabilitat individual? I què passa quan una empresa, un govern o una organització social incompleixen els valors que elles mateixes havien proclamat? La meva reflexió parteix d’una idea: cada compromís ètic que incomplim no ens deixa exactament on érem abans. Destrueix una mica de capital confiança.

                                                      Liderar empreses amb estratègia de negoci tòxica hauria de comportar el desprestigi professional

 

Alguns desnonaments em fan bullir la sang

Ahir una dona de 87 anys va ser desnonada del pis de Madrid on havia viscut durant més de setanta anys. La Maricarmen havia continuat pagant uns 500 euros de lloguer i la propietat li havia arribat a demanar 2.650 euros, posteriorment rebaixats a 1.650, una quantitat superior a la seva pensió. S’havien intentat diferents mediacions i fins i tot una persona s’havia ofert a assumir la diferència del lloguer per evitar el desnonament, però finalment la dona va haver de sortir de casa seva en llitera.

Em sembla una imatge impressionant i considero que aquestes situacions no es poden normalitzar. Podem discutir sobre legislació d’arrendaments, dret de propietat, polítiques d’habitatge o sobre les responsabilitats de les diferents administracions, però en aquest cas m’interessa posar el focus en una altra dimensió: la responsabilitat de les persones que des d’una empresa prenen i executen determinades decisions.

Responsabilitat corporativa i responsabilitat individual

Fa molts anys que parlem de responsabilitat social corporativa, però la responsabilitat d’una organització ha d’estar alineada amb la responsabilitat social individual (RSI) de les persones que en formen part, especialment de les que tenen capacitat de decisió. No em refereixo únicament a l’ètica personal sinó a la responsabilitat que cadascú assumeix pels impactes que genera en l’exercici de la seva funció professional. Les empreses prenen decisions per mitjà de persones concretes i no podem acceptar que la responsabilitat individual es dissolgui dins de l’organigrama.

Hi ha moments en què un professional pot trobar una incompatibilitat entre els seus valors i allò que l’empresa li demana. I hi ha moments en què l’única resposta digna ha de ser negar-se a executar una decisió, encara que sigui legal o encara que provingui d’una ordre jeràrquica. No pretenc comparar un desnonament amb les atrocitats que ha conegut la història, però una de les lliçons que ens va deixar el segle XX és precisament que l’obediència deguda no pot anul·lar la responsabilitat moral individual. Moltes barbaritats han estat possibles perquè persones aparentment normals van considerar que limitar-se a complir ordres les eximia de respondre pels seus actes.

Sempre m’ha incomodat la cultura de la cancel·lació i prefereixo molt més una cultura del perdó, de la possibilitat de rectificar i d’evolucionar. Tanmateix, crec que no em contradic si opino que davant de determinades actuacions empresarials també ens hauríem de preguntar quines conseqüències professionals han de tenir les decisions que pren un directiu. Si algú ha mostrat una absoluta manca de sensibilitat davant els impactes humans de les seves decisions, em sembla legítim que una altra empresa que es vulgui considerar responsable tingui en compte aquest comportament abans de contractar-lo. Un currículum no hauria de mostrar únicament els resultats aconseguits sinó també la manera com s’han aconseguit. 

En un cas com aquest fins i tot em sembla legítim dir que hi ha persones que han actuat com a males persones. Per no parlar d'alguns policies nacionals, que haurien d'estar inhabilitats per a qualsevol funció pública o de seguretat. Hem convertit massa sovint la responsabilitat corporativa en una abstracció que permet que ningú no se senti personalment interpel·lat. Si volem empreses responsables, necessitem directius i professionals que assumeixin la seva responsabilitat individual i que sàpiguen que hi ha límits que no es poden traspassar escudant-se en l’interès de l’empresa.

Quan el compromís augmenta la responsabilitat

Dit això, hi ha una segona reflexió que em sembla encara més rellevant des del punt de vista de la responsabilitat social. Una empresa immobiliària que actua amb l’objectiu de maximitzar el rendiment dels seus actius no ens està dient necessàriament que la seva missió sigui contribuir al bé comú. Això no l’exonera en absolut de la responsabilitat pels seus impactes, però almenys sabem quina és la seva lògica i podem jutjar-la en conseqüència.

La situació és diferent quan una organització expressa voluntàriament un compromís ètic, aprova un codi de bon govern, formula un propòsit o manifesta que determinats valors han de guiar la seva actuació. Des d’aquell moment ha assumit una responsabilitat addicional davant la societat, perquè no solament podem valorar el que fa sinó també la coherència entre allò que havia dit que faria i el que finalment fa. El compromís explícit genera una expectativa legítima i, per tant, l’incompliment ja no suposa únicament una mala pràctica sinó també una ruptura de confiança.

Aquests dies tenim un exemple que permet fer aquesta reflexió sense necessitat d’entrar en consideracions partidistes ni en les qüestions que estan sotmeses a investigació judicial. El Govern Zapatero va aprovar l’any 2005 un Codi de Bon Govern aplicable als membres del Govern i als alts càrrecs de l’Administració General de l’Estat. Entre altres principis, establia que s’havia de rebutjar qualsevol regal que anés més enllà dels usos habituals, socials i de cortesia i que els obsequis institucionals de major significació s’havien d’incorporar al patrimoni de l’Estat. Ara se'ns diu que unes joies trobades al seu despatx procedien d’un obsequi personal que el rei d’Aràbia Saudita li hauria fet l’any 2007, quan encara era president del Govern. Resulta inevitable confrontar aquesta explicació amb el compromís de bon govern que el mateix Govern havia aprovat dos anys abans. Hem d'acceptar l'error puntual d'una persona però m'agradaria una cultura més nipona, on el perdó comenci per un acte de contrició, de demanar disculpes. No entenc que, davant l'incompliment d'un codi ètic, no es comenci demanant disculpes. I això ho trobo molt més greu per al capital social que no el fet en sí, que la justícia ja examinarà.

No m’interessa convertir aquesta reflexió en un catàleg de casos vinculats a partits diferents per demostrar una falsa equidistància. El que m’interessa és el principi general: quan aprovem un codi ètic estem dient a la societat que volem ser jutjats també d’acord amb aquell compromís. Si després, quan arriba una situació concreta, comencem a interpretar el codi de manera que mai no ens obligui a res que ens incomodi, el codi deixa de ser una eina de gestió ètica i es converteix en una operació de reputació.

Les organitzacions del bé comú encara tenen més responsabilitat

Aquesta reflexió no afecta solament les empreses i els governs sinó també les organitzacions no lucratives. Sempre he defensat que una ONG, una fundació o qualsevol organització social no adquireix automàticament legitimitat pel fet de no tenir ànim de lucre ni perquè la seva missió tingui una finalitat noble. La legitimitat s’ha de guanyar cada dia a partir de la coherència, dels impactes, de la transparència i de la manera com es relaciona amb els seus grups d’interès.

De fet, en aquestes organitzacions l’exigència hauria de ser superior, perquè la seva pròpia missió ja pressuposa una orientació al bé comú. Una organització que reclama a les empreses o als governs que siguin responsables, que respectin la diversitat, que actuïn amb transparència o que assumeixin determinats principis ètics ha d’acceptar que aquests mateixos criteris li siguin aplicats amb el màxim rigor. No seria acceptable reclamar als altres allò que després relativitzem quan ens correspon aplicar-ho a nosaltres mateixos. Fa anys em vaig donar de baixa de GreenPeace precisament per aquesta incoherència: actuar seguint criteris polítics propis del nacionalisme espanyol i actuar contra la diversitat cultural, en contra dels seus compromisos explícits i al marge del capteniment de les altres delegacions en altres països. I ja us podeu imaginar quina valoració faig de les persones de l'organització que es justifiquen al·legant que el seu objectiu són les foques i no el respecte cultural. 

Això ens porta a una gradació que considero important en la manera d’entendre la responsabilitat social. Tota organització té responsabilitat pels seus impactes, tant si n’és conscient com si no i tant si ha formulat compromisos com si no. Però quan una organització expressa públicament un compromís ètic, social, ambiental o de bon govern, assumeix una responsabilitat addicional de coherència. I quan es tracta d’una administració pública o d’una organització social que per la seva pròpia naturalesa s’hauria d’orientar al bé comú, aquesta expectativa de responsabilitat ja existeix amb independència que hagi redactat un codi ètic.

Per això no diria exactament que sigui acceptable una empresa que es comporta sense ètica pel fet que mai no havia promès res. La mala pràctica és reprovable en tots els casos. Però si aquella mateixa mala pràctica la porta a terme una organització que havia proclamat solemnement uns valors, al mal causat s’hi afegeix un altre impacte: l’erosió de la confiança en els compromisos, en les institucions i en la mateixa possibilitat que els valors corporatius siguin alguna cosa més que una declaració.

La paradoxa de la transparència

La transparència ens ofereix un altre exemple interessant. Evidentment és positiu que disposem de sengles lleis de transparència, aprovades el 2013 l'espanyola i el 2014 la catalana, però no deixa de ser paradoxal que aquells que s'omplen la boca de transparència hagin hagut de fer una llei per obligar-se a ser transparents, i que alhora el malcompleixi. Aquest juliol, el Consell de Transparència i Bon Govern va publicar l’avaluació de 153 entitats del sector públic institucional estatal i el grau mitjà de compliment de les obligacions de publicitat activa va ser del 47,1%.

Aquest és precisament un dels problemes que tenim quan abordem la responsabilitat social d’una manera excessivament formal. Fer una llei, aprovar un codi ètic, elaborar una memòria de sostenibilitat o formular un propòsit són instruments que poden ser molt valuosos, però no constitueixen per ells mateixos cap garantia de responsabilitat. El valor apareix quan aquests instruments condicionen les decisions i ens obliguen a actuar d’una determinada manera precisament quan fer-ho té un cost.

El capital confiança

La qüestió de fons és el capital social i, especialment, el capital confiança. Una societat complexa necessita que puguem confiar raonablement en les persones, en les empreses, en els governs i en les organitzacions socials. Sense confiança augmenten els controls, els procediments, la burocràcia, la judicialització i els costos de qualsevol relació, mentre que una societat amb més capital social té més capacitat per cooperar, afrontar reptes compartits i construir solucions. 

Per això la normalització de la incoherència és especialment perillosa. Cada vegada que una organització proclama uns valors i després actua en sentit contrari no tornem simplement al punt on érem abans d’haver formulat el compromís, sinó que contribuïm a crear més desconfiança i més cinisme. I aquest perjudici no afecta només aquella organització, perquè també perjudica les altres empreses, administracions o entitats que sí que intenten gestionar els seus compromisos amb autenticitat.

Ens convé recuperar amb força la idea de Territori Socialment Responsable. No només com la mera suma TSR = RSA + RSE + RSI + RSO + RSU, sinó sobretot en la capacitat col·lectiva de crear capital social. Sols si totes aquestes responsabilitats s’alineen i es reforcen mútuament podrem recuperar capital social, generar confiança i reduir la necessitat creixent de controls derivada de la desconfiança. És una idea que mereix més desenvolupament i que deixaré per a un altre moment.

No ens sobren els codis ètics, els compromisos de bon govern, les lleis de transparència ni els propòsits corporatius. El que ens cal és entendre que formular-los ens obliga més, no menys, i que un compromís ha de portar associats mecanismes de seguiment, rendició de comptes, rectificació i, quan correspongui, conseqüències davant l’incompliment. La responsabilitat social no consisteix a explicar quins valors tenim sinó a gestionar d’acord amb aquests valors quan entren en conflicte amb algun interès, i és precisament en aquests moments quan podem saber si el compromís era real o només formava part del relat.

[ESDEVENIMENT] La relació de l'empresa amb la comunitat i aliances. Jornada a La Unió

Una de les grans tendències en la responsabilitat social de les empreses és la relació amb la comunitat. És un aspecte sovint desatès o bé abordat de manera bonista, filantròpica o fins i tot reactiva, però poc estructurada i sistematitzada.

Des de Respon.cat estem treballant-hi intensament. Una de les accions ha estat crear aquest Reconeixement a les bones pràctiques de compromís amb la comunitat i les aliances, dins dels Premis Respon.cat.

Us convidem aquest proper dimecres 18 de març a parlar-ne de 16 a 17.30 a la seu de la Unió Catalana d'Hospitals:

• Josep Maria Canyelles i Pastó farà una ponència inspiradora sobre la relació de les empreses amb la societat.
• La Unió Catalana d'Hospitals reflexionaran sobre la seva aproximació d'aliances i compromís amb la comunitat, com a empresa mereixedora del Reconeixement dins els Premis Respon.cat 2025. Podrem establir-hi un diàleg per comprendre millor com gestionen aquest compromís:
• Roser Fernández, directora general de La Unió, i Josep M. Bosch Vidal, responsable de l'Informe de Compromís Social, ens explicaran com creen valor i com ha evolucionat el compromís en #RSE #benestar #sostenibilitat al llarg del temps.
• Narcís Bosch Andreu, adjunt a direcció del Consell General de Cambres de Catalunya, facilitarà el diàleg.

Volem aprendre de les empreses i organitzacions que han fet de l'#RSE el cor de la seva #estratègiaempresarial. Vine a aprendre de les guanyadores dels #PremisResponcat2025.

• Dimecres 18 de març
• De 16 a 17.30h presencial C.València, 333.
• Cal inscripció: https://lnkd.in/djHJD35H 

Jornada presencial sense cost. Amb preferència per a empreses membres.

Inscriu-te a: https://lnkd.in/djHJD35H

T'hi esperem!

 

 

Lleida acull una jornada clau per repensar el territori com a espai de corresponsabilitat col·lectiva

Divendres 7 de novembre, Lleida.

El Seminari de Territori Socialment Responsable Lleida 2025, celebrat al Museu Morera, ha reunit més de seixanta organitzacions compromeses amb la sostenibilitat, la cohesió social i el desenvolupament humà. L’esdeveniment, organitzat per Respon.cat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Lleida, la Diputació de Lleida i la Cambra de Comerç de Lleida, ha esdevingut un espai únic de diàleg i co-creació per avançar cap a un model de territori corresponsable, capaç de generar valor compartit i impacte positiu.

El territori com a agent actiu de transformació

Al llarg de la jornada, s’ha posat en relleu la necessitat de reconèixer el territori com un subjecte actiu en el desenvolupament sostenible. Les intervencions han coincidit a subratllar que només des d’una comunitat cohesionada, participativa i orientada a propòsits comuns es poden afrontar amb èxit els grans reptes socials, econòmics i ambientals.

S’han abordat qüestions clau com la vertebració social, el sentit de pertinença, la retenció del talent, la innovació social o la construcció de capital social a escala local.

Un mosaic d’actors compromesos

El matí ha estat protagonitzat per grups de treball mixtos que han reunit empreses grans, mitjanes i petites, cooperatives, entitats socials, universitats, administracions públiques i mitjans de comunicació. A través de dinàmiques col·laboratives, els participants han compartit experiències i bones pràctiques per promoure aliances territorials transformadores.

És especialment rellevant la diversitat d’agents presents: quatre empreses grans, quatre mitjanes, quatre petites, quatre cooperatives, quatre organismes públics, quatre experts en persones, quatre en col·lectius vulnerables, quatre organitzacions empresarials, quatre del tercer sector i quatre universitats i experts, entre d’altres. Una mostra representativa de la pluralitat del país i del seu compromís amb la sostenibilitat.

 

Proclamació del Manifest de Lleida per uns Territoris Socialment Responsables

El moment culminant de la jornada ha estat la proclamació del Manifest de Lleida per uns Territoris Socialment Responsables, un document que recull els compromisos compartits de les seixanta organitzacions participants i fa una crida oberta a totes les entitats del país a sumar-se a la construcció d’un model territorial basat en l’ètica, la sostenibilitat i la corresponsabilitat.

El Manifest de Lleida alerta dels desequilibris territorials com un risc creixent per al país i reivindica la necessitat d’una mirada integrada entre món rural i urbà. Afirma que la cohesió territorial és una condició per al progrés de Catalunya i reclama que les empreses assumeixin un compromís actiu amb el territori on operen, contribuint al benestar de la comunitat i al desenvolupament dels seus actius locals.

El text promou aliances entre empreses, organitzacions socials, institucions i ciutadania per abordar reptes comunitaris i reforçar la confiança i el talent arrelat al territori. També convida totes les organitzacions a fer créixer una cultura de corresponsabilitat territorial, on cada actor assumeixi el seu impacte i la seva contribució més enllà de la pròpia missió.

Podeu consultar el Manifest de Lleida per uns Territoris Socialment Responsables al web de Respon.cat.

Un llegat que continua

Amb aquesta edició, el Seminari de Territori Socialment Responsable reprèn el fil dels seus referents anteriors —Sitges (2007), Vilanova i la Geltrú (2017) i Igualada (2024)— i consolida un espai estratègic per repensar la relació entre organitzacions, comunitats i territori, reforçant l’esperit d’un nou paradigma de desenvolupament compartit.

Durant l’acte de cloenda de la tarda Josep Maria Canyelles i Pastó, director de Respon.cat, ha proclamat el Manifest de Lleida per uns Territoris Socialment Responsables.

A la taula rodona sobre les aliances per contribuir a fer un millor territori, Ramon Térmens, president d’Electrodomèstics Taurus, va destacar la importància de l’arrelament territorial com a base per crear valor social i econòmic. Va remarcar que la creació de valor s’ha de fer des de la solidaritat i no només sumant peces. Ferran Alemany Figuerol, gerent de Torrons i Mel Alemany, va posar en valor la col·laboració amb Centres Especials de Treball i va defensar la responsabilitat d’operar des de micropobles per preservar territori i teixit social. Lourdes Mora, directora d’RSE a Fundació Aspros, va subratllar la necessitat de trencar esquemes per generar aliances innovadores que aportin valor social, ambiental i econòmic.

Daniel Ortiz Llargués, director general del CIRE, Centre d’Iniciatives per a la Reinserció, de la Generalitat de Catalunya, va remarcar que cal augmentar la massa crítica per fer avançar l’RSE, construir xarxa i elaborar un mapa de TSR amb indicadors, per reforçar lideratges col·laboratius i sostenibles. Va assenyalar 10 reptes que han d’afrontar els territoris socialment responsables.

Rafel Oncins i Pujol, president de Respon.cat i director d’RSC a Plusfresc, va alertar sobre el risc de despoblació i va defensar que el reequilibri territorial i la sobirania alimentària són claus per a una Catalunya cohesionada i resilient.

Pompili Roiger Juny, vicepresident de la Cambra de Comerç de Lleida, va expressar orgull pel compromís empresarial del territori i va destacar el valor de les aliances generades al Seminari per avançar cap a un territori més responsable.

Miguel Luis Lapeña Cregenzán, director adjunt de Promoció de la Ciutat, La Paeria, Ajuntament de Lleida, va posar en relleu la transversalitat de la jornada i va agrair la implicació dels diferents agents públics i privats en el desenvolupament del TSR.

 

Joan Talarn i Gilabert, president de la Diputació de Lleida, va destacar el valor de la reflexió compartida entre institucions i empresariat per garantir que la població pugui viure i treballar al territori, reforçant l’orgull rural.

 

Veure les fotografies destacades de l’acte

 

Sobre Respon.cat

Respon.cat, iniciativa empresarial per al desenvolupament de la responsabilitat social a Catalunya, es va constituir el 2014 amb la voluntat de ser l'organisme empresarial de referència en RSE a Catalunya.

És una associació que agrupa cent quaranta empreses, de sectors i dimensions molt diverses, compromeses amb el progrés de la seva RSE i amb fer de Catalunya un territori socialment responsable. Disposa de grups de treball, espais d’aprenentatge, impulsa el Manifest per una Economia amb Propòsit i organitza anualment els Premis Respon.cat, el Programa d’acompanyament RSE.Pime i el Programa de Formació en RSE.

respon.cat

Seminari Territori Socialment Responsable Lleida 2025 - Aquest divendres 7 al Museu Morera

Respon.cat organitza aquest gran esdeveniment, el Seminari de Territori Socialment Responsable Lleida 2025.

Amb l’objectiu de promoure el desenvolupament de Territoris Socialment Responsables (TSR), Respon.cat organitza un seminari per al divendres 7 de novembre. Aquest important esdeveniment és hereu dels que van tenir lloc a Sitges (2007), a Vilanova i la Geltrú (Seminari TSR+10 el 2017) o el Seminari de TSR Igualada 2024.

Serà una trobada de diàleg on hi participaran representants de tota mena d’organitzacions: 4 empreses petites, 4 empreses mitjanes, 4 empreses grans, 4 associacions, 4 ajuntaments, 4 del món laboral, 4 de persones amb discapacitat… i així fins a 50 organitzacions de 12 tipologies diferents.

En aquesta ocasió, abordarem el TSR posant el focus molt especialment en la relació de l’empresa amb la comunitat.

Matí: amb dinar inclòs, al Morera, Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Condicionats per la metodologia del Seminari TSR, aquesta sessió del matí serà per invitació. No hi haurà ponents sinó que tots els participants hi intervindran, segons unes tècniques de treball.

Tarda: amb caràcter obert a totes les empreses i organitzacions, serà a la Diputació de Lleida. Constarà de la proclamació del Manifest i la cloenda.

9.30 Acolliment i esmorzar
10.00 Benvinguda i dinàmica 1
11.00 Dinàmica 2
12.00 Dinàmica 3
13.00 Conclusions
13.30 Dinar relacional
14.30 Visita al Morera
16.00 a 17.00 Proclamació del Manifest i cloenda (Diputació de Lleida)

Si és del vostre interès, podeu contactar amb nosaltres.

 

La regla 3 - 30 - 300. La compliu?

Posar el verd a la mesura humana: la regla 3-30-300

A moltes ciutats del món s’està parlant cada cop més de la regla 3-30-300 com a guia per dissenyar barris més saludables i habitables:

• 3: Veure almenys tres arbres des de casa, escola o lloc de treball.

• 30: Viure en un barri amb un mínim del 30% de superfície verda (coberta arbòria, jardins, parcs, etc.).

• 300: Estar a menys de 300 metres d’un espai verd de qualitat i amb accés lliure.

El 2021 l’investigador en salut pública Cecil Konijnendijk va proposar una nova guia per a l'ecologització de les ciutats basada en la regla 3:30:300. Permet millorar el microclima, influeix en la salut física i mental, redueix la contaminació i aporta una sensació de frescor. Des de llavors, la proposta ha trobat una àmplia aplicació a ciutats i pobles d'arreu del món.

Aquesta regla no és només una qüestió d’estètica. Diversos estudis científics mostren que el contacte freqüent amb la natura redueix l’estrès, millora la salut cardiovascular, afavoreix la interacció social i fins i tot pot augmentar l’esperança de vida.

Com m’hi situo jo?

He volgut fer l’exercici de comprovar-ho al meu barri, amb un mapa i una mica de paciència:

• 3 arbres? ✔ Sí! Els tinc, i més.

• 30% de verd? ✘ Lluny del recomanat. Si només comptem parcs, arbres de carrer i zones verdes “oficials”, estem molt per sota. Amb les meves pròpies estimacions, basades en un recompte molt intuïtiu, el verd visible al voltant casa meva podria superar el 10% si comptem balcons i terrasses enjardinades.

• 300 metres fins a un espai verd? ✔ Sí… i més:

  • A 100, 200 i 300 metres hi ha diverses places amb arbrat.

  • A uns 900 metres hi tinc una zona més boscosa dins la ciutat, un autèntic pulmó verd.

 

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

Per què això importa?

Perquè el verd és salut: redueix la temperatura urbana, neteja l’aire, crea espais de trobada i fa la ciutat més agradable. Però també és equitat: no tots els barris tenen la mateixa proporció de verd, i això impacta directament en la qualitat de vida.

Aquest exercici m’ha deixat clar que, tot i complir dues de les tres condicions, la meva zona podria millorar molt en cobertura verda. I que, mentre esperem canvis urbanístics, cada balcó amb plantes, cada arbre plantat i cada plaça cuidada suma en el compte comú.

L’empresa catalana com a motor de canvi: els Premis Respon.cat 2024 reconeixen cinc empreses, un territori i personalitats destacades

 

• En els novens Premis de la Responsabilitat Social de Catalunya, Boehringer Ingelheim i Bàsquet Girona guanyen els premis a la trajectòria del compromís en responsabilitat social empresarial, en la categoria empresa gran i empresa pime, respectivament.
• Ferrer, Elring Klinger i Ecoarrels són reconegudes per bones pràctiques de responsabilitat social en matèries de voluntariat, reforma horària i ambiental, respectivament.
• Tortosa ha estat la ciutat reconeguda com a territori socialment responsable i els germans Roca, del restaurant El Celler de Can Roca, han rebut el reconeixement personal.
• En aquest acte a Mataró, David Bonvehí i Sergi Morales atorguen un paper rellevant a Respon.cat per impulsar el compromís empresarial.
• Fotos de l’acte a Flickr
• Vídeos de les premiades, en versió llarga a YouTube

L’Ateneu Centre Cultural va acollir els Premis, amb Clara Sánchez-Castro Bonfill com a mestressa de cerimònies

La novena edició dels Premis Respon.cat ha tornat a desbordar les expectatives i es van haver de tancar inscripcions. Perquè cada vegada són més les empreses que entenen la responsabilitat social no només com una necessitat del present, sinó com un motor de creixement futur, clau per afrontar els grans reptes socials i consolidar una posició competitiva sòlida.

Un exemple d’això és que moltes empreses estan adoptant un propòsit més ambiciós i alineat amb els valors del Manifest per una Economia amb Propòsit, una iniciativa impulsada per Respon.cat el 2023 amb el suport del teixit empresarial català.

És en aquest context que han tingut lloc els Premis de la Responsabilitat Social a Catalunya, que han reconegut cinc organitzacions, un territori i personalitats destacades per les seves bones pràctiques i la seva trajectòria en matèria de Responsabilitat Social Empresarial (RSE).

Aquests premis els organitza Respon.cat, associació empresarial que agrupa més de cent trenta empreses, de sectors i dimensions molt diverses, compromeses amb el progrés de la seva RSE. L’acte ha tingut lloc a l’Ateneu Centre Cultural de la Fundació Iluro, a Mataró, que estava ple a la seva màxima capacitat, amb 150 persones assistents, que van ser testimonis de l’entrega d’aquests reconeixements.

Josep Serra i Pla, propietari del Celler La Vinyeta, Beatriz Varas Peralta, gerent d’Ecoarrels (premiada), David Bonvehí Torras, Sergi Morales Díaz, Rafel Oncins Pujol

Enguany els Premis Respon.cat han permès posar en valor la trajectòria socialment responsable de Boehringer Ingelheim, pel seu caràcter transversal en tots els àmbits, que impacta en tots els ODS amb una orientació estratègica; i del Bàsquet Girona, per la gran diversitat de mesures implantades en tots els vectors d’impacte de l’organització i el seu caràcter d’exemplaritat.

Ferrer destaca amb el seu programa de voluntariat i el seu model d’empresa d’alt compromís i sentit de propòsit; Elring Klinger ha sigut reconeguda en matèria de conciliació tenint en compte la major dificultat que suposa per a una empresa industrial i l’exemplaritat que implica per al sector; i Ecoarrels, amb el seu programa ambiental de col·laboració amb entitats ambientalistes i socials, és valorada per la transferibilitat del seu model i les derivades educatives de sensibilització.

Enguany el reconeixement al Territori Socialment Responsable ha correspost a la ciutat de Tortosa per la seva llarga trajectòria i la implicació d’actors diversos, públics, privats i socials. I el reconeixement personal a la trajectòria en RSE ha sigut per als germans Roca, del restaurant El Celler de Can Roca, pel compromís de responsabilitat social mostrat intensament al llarg dels anys.

En el decurs de l’acte s’ha projectat un vídeo de cada empresa reconeguda, que s’ha elaborat expressament per a l’ocasió, destacant les seves bones pràctiques de responsabilitat social.

Minerva López Pastor, Account Manager a Basetis, Ana Trujillo Quero, Agent d’Igualtat i responsable de Selecció d’Elring Klinger (premiada), David Bonvehí Torras, Sergi Morales Díaz, Rafel Oncins Pujol

Els premis són només el començament! Durant el mes de març, es duran a terme les Jornades de Transferència de Bones Pràctiques, un espai d’aprenentatge col·laboratiu on es podrà conversar amb representants de les empreses guardonades. En aquestes sessions, compartiran de primera mà com han implementat les seves bones pràctiques, així com els reptes que han hagut de superar. Cada empresa exposarà la seva experiència en un taller obert, oferint una oportunitat única per intercanviar coneixement i inspirar noves iniciatives.

Els Premis Respon.cat tenen el suport del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Cambra de Comerç de Barcelona i del Consell de Cambres de Comerç de Catalunya.

Josep Roca Fontané, sommelier del restaurant El Celler de Can Roca, ha destacat que els germans Roca són cuiners de felicitat: “Sabem que la felicitat és estimar i ser estimat; sabem també que la felicitat és cuidar i ser cuidat, mirar i ser mirat, parlar i ser escoltat, com la majoria de les persones que estan a la nostra empresa, com les que us ajuden a la col·laboració interna de les vostres feines […] Tenim la sort de dedicar-nos a aquest ofici, l’ofici de la felicitat. La felicitat com a finalitat de l’ésser humà, sabent que cada contacte amb una persona és una oportunitat per millorar-li la vida”. Jordi Teixidor Reixach, gerent de Nissan Olot Motor i Toyota Aura Motor, ha intervingut a l’acte per presentar els mèrits i la trajectòria dels germans.

David Bonvehí Torras, director general d’Economia Social i Solidària, i el Cooperativisme, del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya, ha destacat que el govern de Catalunya ha portat al Parlament la Llei d’Economia Social i cal entroncar-la amb les empreses compromeses, com ho són les premiades; i que cal incorporar més persones amb discapacitat al mercat ordinari, més enllà dels centres especials de treball.

David Solà Rota, president de l’Associació LEADER Ripollès, Xavi Also Casals, director financer d’Also Casals Instal·lacions, Jordi Jordan Farnós, alcalde de Tortosa (premiada), Neus Miró i Climent, sòcia fundadora de Fites Terres de l’Ebre, David Bonvehí Torras, Sergi Morales Díaz, Rafel Oncins Pujol

Sergi Morales Díaz, 2n. Tinent d’Alcalde, Regidor de Promoció Econòmica, Ocupació i Empresa, Economia Social, Llicències, Emprenedoria, Indústria i Polígons Industrials, ha mencionat els premis a la responsabilitat social que organitzen a Mataró i com cal emmirallar-se amb organitzacions que estan lluitant per l’RSE, com ho són les premiades. “La principal política que podem fer des de l’administració pública és l’afavoriment de la compra pública responsable”.

Rafel Oncins i Pujol, president de Respon.cat cat i responsable d’RSE de Plusfresc, ha remarcat la necessitat d’un organisme com Respon.cat que tingui capacitat d’impacte. Per això ha convidat les empreses més compromeses a sumar-se al projecte i fer un país d’empreses amb propòsit. També s’ha referit al Manifest per una Economia amb Propòsit, que Respon.cat va liderar amb el suport de tot el món empresarial català.

Quadre de premiades i els seus vídeos

1. Premi Respon.cat a la trajectòria del compromís en RSE per a empresa gran: Boehringer Ingelheim. [vídeo]
2. Premi Respon.cat a la trajectòria del compromís en RSE per a empresa petita i mitjana: Bàsquet Girona. [vídeo]
3. Reconeixement Respon.cat al programa empresarial de voluntariat: Ferrer. [vídeo]
4. Reconeixement Respon.cat a les bones pràctiques empresarials de reforma horària: Elring Klinger. [vídeo]
5. Reconeixement Respon.cat al programa empresarial ambiental de col·laboració: Ecoarrels. [vídeo]
6. Reconeixement Respon.cat als territoris socialment responsables: Tortosa. [vídeo]
7. Reconeixement personal a la trajectòria en Responsabilitat Social a Catalunya: germans Roca, del restaurant El Celler de Can Roca (Joan, Josep i Jordi Roca Fontané). [díptic]

Més info a Respon.cat.