Productes im-propis a les àrees de servei

He parat a l’Àrea de servei del Baix Ebre per comprar pastissets de les Terres de l’Ebre. D’entrada no sabien si en tenien (mira per allà..) i després una altra persona m’ha confirmat que no. 

 

 

 

En cap altra part del món passa que les àrees de servei no disposen dels productes més típics i comercials de l’indret. És manca de visió comercial? És poc compromís amb el territori? És autoodi nacional? 

 

 

 

 

En tot cas és curiós. Imagineu una àrea a Aragó sense les fruites confitades. I el mateix a l’àrea següent, a l’Hospitalet de l’Infant, del grup Como: productes de Castella, d’Andalusia, d’Aragó… 

Hi ha arròs i Licor ebrenc però sense cap aparador específic de productes ebrencs o catalans. Una alienació de la nostra personalitat, alienació espanyolista.

 

@canalte

@terresebretur

@Canal21Ebre

El Consell Econòmic i Social de @matarocat lliura els premis Més Mataró Empresa Societat a les millors iniciatives d' #RSE #RSC en el sector empresarial @sommobilitat @nemmataro #estilmar

• La Jornada Anual del Consell Econòmic i Social ha donat a conèixer els guanyadors de la 1a edició dels premis Més Mataró Empresa Societat.
• Josep Maria Canyelles ha estat membre del Jurat, juntament amb representació de FAGEM, UGT i del propi ajuntament.
  

Els guardons tenen per objectiu promoure la integració de les polítiques de responsabilitat social (RS) en les iniciatives empresarials, a l’hora que contribuir al desenvolupament socioeconòmic responsable de Mataró i promoure bones pràctiques de RS que puguin servir de referència per incentivar la transferibilitat i la intercooperació.

 

           Foto de família dels guanyadors dels Premis. Foto: Albert Canalejo/Ajuntament

 

L'acte va tenir lloc dilluns 25 d'abril a la Nau Gaudí. El president del Consell Econòmic i Social de Mataró i regidor delegat d’Ocupació i Empresa, Sergi Morales, ha donat la benvinguda a la Jornada, que ha clos l'alcalde, David Bote. L’acte ha inclòs la ponència d’Antón Costas, president del Consell Econòmic i Social d’Espanya, que ha parlat de les “Claus per reconciliar el creixement econòmic amb el progrés social”.

A continuació s’ha fet la lectura del veredicte i lliurament dels Premis que, tal i com recollien les bases, s’adreçaven a projectes empresarials orientats als àmbits social (iniciatives relacionades amb la vinculació i la contribució positiva de l’activitat empresarial amb el seu entorn social), mediambiental (projectes amb sensibilitat per l’impacte mediambiental), i econòmic (actuacions relacionades amb l’ètica del model econòmic, models participatius de gestió i governança i en la innovació en clau social).

El guardó a l’Empresa gran o mitjana, ha recaigut en Estilmar SA, empresa nascuda l’any 1981 al Masnou, però establerta a Mataró, que es dedica al disseny i fabricació de teixits per moda de bany, moda íntima i esport. Més del 80% dels seus productes són exportats a més de 40 països d’arreu del món. Rep el premi pel projecte ECOWAVE, una iniciativa que destaca per l’ ús de tecnologies més eficients amb els recursos naturals, evitant el seu malbaratament i reduint la petjada en el medi ambient. A més, la política de proveïdors quilòmetre zero enforteix la xarxa local de teixidoria i tintures, alhora que potencia el sector tèxtil, el qual té un gran impacte a l’ economia a la ciutat.

Pel que fa a la categoria d’Empresa petita o microempresa el jurat ha decidit atorgar el Premi a SOM Mobilitat SCCL, cooperativa de consumidors i usuaris sense ànim de lucre nascuda a Mataró el 2016 i que actualment ofereix servei de lloguer de vehicles elèctrics compartits a 23 municipis. El jurat destaca la seva aposta per una mobilitat més sostenible, reduint l’impacte mediambiental amb l’ús del vehicle elèctric compartit. També la seva vocació de treball amb altres cooperatives de la xarxa d’Economia Social, un sector fortament arrelat a la ciutat de Mataró. Per últim, també la seva coherència en totes les àrees de treball, així com l’intercooperació amb aliances estratègiques que li permetran un millor posicionament en el mercat tecnològic i de business intelligence.

Sergi Domènech (Estilmar): "Som una botiga d'alimentació a granel. Es pot comprar la quantitat que es necessita i reduir l'impacte mediambiental dels plàstics".

Ricard Jornet Ginestà (Som Mobilitat): "Som una xarxa de vehicles elèctrics que la ciutadania pot compartir amb una aplicació mòbil".

Vicente Inglada (Va de Verd): "Tèxtil sostenible de producció local sense utilitzar aigua i amb energia verda".

A la categoria d’Empresa petita o microempresa també s’han fet tres mencions especials a les empreses Coop de Pedal SCCL, Appat delivery SL i Cotexmo SL.

El darrer guardó de la nit, a la millor iniciativa d’Autònom, se l’ha endut Vicente Inglada Alcaide, per la botiga Va de Verd, ubicada al carrer de Santa Teresa. Va néixer com a cooperativa al 2017 i al 2020 es va dissoldre, continuant el negoci com a autònom un dels socis fundadors. Obté el premi per posar en valor el comerç de la ciutat amb productes naturals i a granel que fomenten el consum responsable, ecològic i de proximitat. S’ha valorat la seva contribució a potenciar la xarxa econòmica local, l’impacte mediambiental per la reducció, reutilització i reciclatge de residus i per la sensibilització cap a un consum sostenible.

Els guanyadors de cadascuna de les tres categories han rebut una dotació econòmica de 2.000 €, el reconeixement per part del Consell Econòmic i Social i l’Ajuntament de Mataró així com el suport en la promoció i presència a mitjans de la iniciativa guanyadora.

Font

[ENTREVISTA] Asha Miró entrevista Josep Maria Canyelles: “Hem de repensar quines activitats comercials s’han de fer a les plantes baixes dels edificis”

martacampo


El president de TSR Territori Socialment Responsable i coordinador de Respon.cat, parla del gran èxit que ha estat el Marketplace virtual, on han participat empreses que estan compromeses amb la gestió responsable, per buscar noves oportunitats de col·laboració comercial.

“S’han formulat ofertes, s’han expressat demandes referents a la gestió responsable, la comercialització i a la comunicació. Ha estat un espai per compartir contactes”.

Josep Maria Canyelles ens explica, que gestionar l'RSE (Responsabilitat Social Empresarial), suposa desenvolupar un model de negoci que sigui ètic i que generi sostenibilitat al seu voltant. Durant el confinament moltes empreses s’han renovat en la forma d’organitzar-se amb el teletreball que serà positiu de cara el futur. També moltes d’elles han tingut la capacitat de canviar la seva producció per ajudar, fent mascaretes i gels.

TSR Territori Socialment Responsable SCCL ha participat al Marketplace presentant dues propostes: acompanyar les empreses a activar el treball del ODS i fer estudis sobre la biohabilitat dels edificis, ja que tot això afecta a la nostra vida. Aquests nous models d’edificis passen per “tenir una millor convivència, tenir més espais en comú i més qualitat en el camp de la salut”. Canyelles ens proposa “repensar els models de futur del nostres edificis per viure-hi millor i on la tecnologia hi serà molt present”.

Parlant del comerç, ens explica com “el comerç al barri és imprescindible aportant productes de proximitat, i construint ciutat”. Però també ens diu que, “li preocupa que desapareguin els comerços que són el motor de les ciutats, amb el risc que els ajuntaments hi posin habitatges convencionals.”

“Cal repensar quins models de negoci volem per a les nostres ciutats.”

Font: Ràdio Comerç

[ARTICLE] Les nostres relacions en un algoritme. Cap on anem?

Ho saben tot de nosaltres! La tecnologia permet que algunes empreses, per mitjà d'algoritmes que es van perfeccionant, ho sàpiguen gairebé tot de nosaltres. Spotify pot suggerir les cançons que més s'ajusten a la nostra personalitat ja que cada cop va tenint un coneixement més ajustat dels usuaris. Amazon ha aconseguit que milions de persones rebin directament l'oferta dels productes que necessites o desitges.

I ja ens va bé. Malgrat que aquest control ens preocupa teòricament, el cert és que ens resulta pràctic i finalment la decisió de compra, encara que incentivada, depèn de cadascú. Però hi ha una conseqüència que no podem condicionar o controlar i és que a mesura que som classificats i entrem en aquests cercles definits pels algoritmes la tecnologia limita les possibilitats que ens trobem amb productes que no estan en els nostres paràmetres habituals.

Hom té dret a escollir el seu mode de vida, el seu cercle de relacions, el seu grau de sociabilitat, les lectures i àmbits de coneixement, els llocs on fer turisme... És més, crec que en el futur, un dels reptes serà com fer possible que en un mateix món i fins i tot dins un mateix estat o una mateixa societat puguin conviure estils molt diversos, amb la possibilitat que tinguin diferents sedassos fins i tot legals. Per tant, crec produndament i fins a límits intensos que la gestió de la diversitat serà un repte fonamental en el segle XXI.

Però com articulem la convivència? Alhora, ha d'haver-hi espais on la vida col·lectiva es pugui garantir i es faci possible la coexistència. Fa una certa por que els models comercials guiats pels algoritmes ens porten vers unes zones de pensament únic on els usuaris només consumiran allò que els agrada i que no tindran la possibilitat de trobar-se per atzar amb la diferència. On queda la diversitat? Aquesta no és sols viure en la teva opció de diversitat sinó tenir l'oportunitat de conviure amb les altres diversitats per aprendre a reconèixer-les i a respectar-les, per poder intercanviar, per créixer com a persones i col·lectius, per innovar, per enriquir-se, per dubtar, per canviar...

Donem-nos una oportunitat a la descoberta. Tancant-nos en cercles impermeables dificultem la serendipitat, és a dir, que sobrevinguin els descobriments casual o imprevistos en el món de la investigació, però també en la nostra descoberta personal de l'entorn i de nosaltres mateixos.

Empreses i comunitats. Totes les tendències van cap aquí. Ferran Rodés, en un dinar de Respon.cat, ens vaticinava fa uns dies que sols sobreviuran aquells diaris que sàpiguen connectar amb comunitats concretes amb coses en comú i a qui preguntaràs quins continguts volen; de fet, deia que arribarem a diaris de comunitat. Reconeixia que l'experiència del diari ARA va venir d'aquesta reflexió i que es va definir un target molt específic, de persones amb un nivell sociocultural alt, també socioeconòmic alt perquè sinó no compren premsa, i alhora amb un sentit compromís amb l’entorn.

Mitjans de comunicació i comunitats. El cas del diari ARA és d'una gran professionalitat. Però és que veiem com alguns diaris que abans eren considerats rigorosos han perdut tota la credibilitat quan s'analitzen amb fredor, però que no tenen pudor a tergiversar o a fer ús de fakenews perquè ja s'han convertit en pamflets de la seva comunitat d'interessos. Es reforça la dualitat entre els que davant un fet objectiu poden interpretar-lo d'una o altra manera. I en això es basa la postveritat.

Ni un bri d'empatia. Ara mateix, davant l'empresonament arbitrari, injust, sense una base legal sòlida, amb acusacions forçades, i que generen un patiment innecessari a pares i mares i a tota una part de la societat, ens trobem amb persones que, no solament valoren els fets de manera diferent sinó que no mostren cap mena d'empatia pel patiment d'altres. I encara més, que poden mostrar públicament la seva satisfacció perquè rivals polítics que han actuat de manera pacífica seguint el mandat democràtic hagin de patir aquest càstig.

Tot plegat em fa pensar que és cap on anem. Cap a un món on en un mateix territori podem conviure col·lectius que, per l'accés a fonts d'informació i de socialització tan diferents i tan polaritzades, ja deixem de ser considerats una societat cohesionada i passem a ser senzillament col·lectius en règim de coexistència que es puguin tolerar però que no sentin ni empatia.

Si aquest és el destí, assistirem a una deshumanització, a una degradació del capital social, i a una dificultat enorme per construir grans consensos socials, per a abordar els reptes, i per fer possible la governança. Ni els drets humans o el respecte a l'estat de dret generen una mínima adhesió. Quan se suposa que la Humanitat hauria d'assolir el cim de la civilització és quan el sentit de la frase de Tereci (Roma, segle II aC) potser ja no és vigent: «Sóc humà i res d'humà no m'és aliè». O quan la frase de Bertolt Brecht torna a fer-se imprescindible: «Quan van venir a buscar els jueus, no em vaig preocupar perquè no era jueu. Quan van venir pels comunistes, no em vaig preocupar perquè no era comunista. I al final, quan van venir per mi, ja no hi havia ningú que se'n pogués preocupar».


Altres reflexions i articles anteriors que hi poden estar connectades (sector tecnològic)

• 5.3.18 Recomano l'entrevista del Crític a Genís Roca: “El canvi social per culpa de la revolució digital serà molt bèstia. No ens ho podem ni imaginar” Recomano l'entrevista del Crític a Genís Roca: “El canvi social per culpa de la revolució digital serà molt bèstia. No ens ho podem ni imaginar”. Faig alguns retalls però hi ha molt més: [Amb l’arribada de la robòtica i de la intel·ligència artificial] hi haurà canvis, però seran durs. Per exemple, quan es parla del futur del treball, sorgeix el tema de la renda bàsica universal. Diuen que una solució seria redistribuir la riquesa que generem d’una manera diferent: podem garantir una renda bàsica per a tothom, però es necessita que els que acaparen avui molts diners en cedeixin una part per al bé comú. Crec, però, que no ho faran voluntàriament. Serà una crisi. De fet, en la història de la humanitat, les crisis han vingut acompanyades de guerres o de conflictes violents. [...]
• 16.2.16 Per entrar a un web ja saben el meu correu?? Estem controlats! Acabo d'entrar un momentet en una pàgina web. No hi he fet cap interacció. No hi he tocat cap botó, ni cap acceptació de rebre galetes... Al cap d'uns minuts, rebo un correu, cosa que em sembla inversemblant. Encara no m'havia passat mai! El correu diu: [...]
• 8.11.15 ¿Por qué me vigilan, si no soy nadie? | Marta Peirano | TEDxMadrid. Sabem que estem vigilats, a través dels nostres mòbils, ordinadors i càmeres. Però no fem res dolent i per això ens sentim fora de perill. Marta Peirano avisa en aquesta xerrada que és urgent preocupar i protegir el nostre anonimat a la xarxa // [es] Sabemos que estamos vigilados, a través de nuestros móviles, ordenadores y cámaras. Pero no hacemos nada malo y por eso nos sentimos a salvo. Marta Peirano avisa en esta charla que es urgente preocuparse y proteger nuestro anonimato en la red. .
• 20.2.14 Salut i tecnologia. Oportunitat i riscos. La introducció de les noves tecnologies en el camp com el sanitari pot produir un gran salt en l'efectivitat pel fet de poder disposar d'informació real, online, monitoritzada massivament, i amb un estalvi econòmic considerable, que en algunes proves pilot es quantifica superior al 50%, i amb altres estalvis induïts per la reducció de desplaçaments i altres. // 20.2.14 Salud y tecnología. Oportunidad y riesgos. La introducción de las nuevas tecnologías en el campo como el sanitario puede producir un gran salto en la efectividad por el hecho de poder disponer de información real, online, monitorizada masivamente, y con un ahorro económico considerable, que en algunas pruebas piloto se cuantifica superior al 50%, y con ahorros inducidos por la reducción de desplazamientos y otros.
• 6.5.13 Conferència de Josep Maria Canyelles sobre tecnologia i innovació al servei de les persones en el context de les smart cities. Conferència de Josep Maria Canyelles, expert en responsabilitat social corporativa (RSC) i promotor de Responsabilitat Global i soci-consultor de Vector 5, a la jornada de teleassistència organitzada per la Diputació de Barcelona el 13 d'abril del 2013 sota el títol "La teleassistència: tecnologia i innovació al servei de les persones".

[ARTÍCULO] Nuestras relaciones en un algoritmo. ¿Hacia dónde vamos?

¡Lo saben todo de nosotros! La tecnología permite que algunas empresas, por medio de algoritmos que se van perfeccionando, lo sepan casi todo de nosotros. Spotify puede sugerir las canciones que más se ajustan a nuestra personalidad ya que cada vez va teniendo un conocimiento más ajustado de los usuarios. Amazon ha conseguido que millones de personas reciban directamente la oferta de los productos que necesitan o desean.

Y ya nos va bien. A pesar de que este control nos preocupa teóricamente, lo cierto es que nos resulta práctico y finalmente la decisión de compra, aunque incentivada, depende de cada uno. Pero hay una consecuencia que no podemos condicionar o controlar y es que a medida que somos clasificados y entramos en estos círculos definidos por los algoritmos la tecnología limita las posibilidades que nos encontramos con productos que no están en nuestros parámetros habituales.

Uno tiene derecho a elegir su modo de vida, su círculo de relaciones, su grado de sociabilidad, las lecturas y ámbitos de conocimiento, los lugares donde hacer turismo... Es más, creo que en el futuro, uno de los retos será cómo hacer posible que en un mismo mundo y incluso dentro de un mismo estado o una misma sociedad puedan convivir estilos muy diversos, con la posibilidad de que tengan diferentes cribas incluso legales. Por lo tanto, creo produndament y hasta límites intensos que la gestión de la diversidad será un reto fundamental en el siglo XXI.

¿Pero como articulamos la convivencia?Asimismo, debe haber espacios donde la vida colectiva se pueda garantizar y se haga posible la coexistencia. Hace un cierto miedo que los modelos comerciales guiados por los algoritmos nos llevan hacia unas zonas de pensamiento único donde los usuarios sólo consumirán lo que les gusta y que no tendrán la posibilidad de encontrarse por azar con la diferencia. ¿Donde queda la diversidad? Esta no es sólo vivir en tu opción de diversidad sino tener la oportunidad de convivir con las otras diversidades para aprender a reconocerlas y a respetarlas, para poder intercambiar, para crecer como personas y colectivos, para innovar, para enriquecerse, para dudar, para cambiar...

Démonos una oportunidad a la descubierta. Cerrándonos en círculos impermeables dificultamos la serendipia, es decir, que sobrevengan los descubrimientos casuales o imprevistos en el mundo de la investigación, pero también en nuestro descubrimiento personal del entorno y de nosotros mismos.

Empresas y comunidades. Todas las tendencias van hacia aquí. Ferran Rodés, en una comida de Respon.cat, nos vaticinaba hace unos días que sólo sobrevivirán aquellos diarios que sepan conectar con comunidades concretas con cosas en común y a quien preguntarán qué contenidos quieren; de hecho, decía que llegaremos a diarios de comunidad. Reconocía que la experiencia del diario ARA vino de esta reflexión y que se definió un target muy específico, de personas con un nivel sociocultural alto, también socioeconómico alto porque sino no compran prensa, al tiempo con un sentido compromiso con el entorno.

Medios de comunicación y comunidades. El caso del diario ARA es de una gran profesionalidad. Pero es que vemos como algunos diarios que antes eran considerados rigurosos han perdido toda la credibilidad cuando se analizan con frialdad, pero que no tienen pudor a tergiversar o hacer uso de fakenews porque ya se han convertido en panfletos de su comunidad de intereses. Se refuerza la dualidad entre los que ante un hecho objetivo pueden interpretarlo de una u otra manera. Y en esto se basa la posverdad.

Ni una brizna de empatía. Ahora mismo, ante el encarcelamiento arbitrario, injusto, sin una base legal sólida, con acusaciones forzadas, y que generan un sufrimiento innecesario a padres y madres y a toda una parte de la sociedad, nos encontramos con personas que, no sólo valoran los hechos de manera diferente sino que no muestran ningún tipo de empatía por el sufrimiento de otros. Y aún más, que pueden mostrar públicamente su satisfacción porque rivales políticos que han actuado de manera pacífica siguiendo el mandato democrático tengan que sufrir este castigo.

Todo ello me hace pensar que es hacia donde vamos. Hacia un mundo donde en un mismo territorio podemos convivir colectivos que, por el acceso a fuentes de información y de socialización tan diferentes y tan polarizadas, ya dejamos de ser considerados una sociedad cohesionada y pasamos a ser sencillamente colectivos en régimen de coexistencia que se puedan tolerar pero que no sienten ni empatía.

Si este es el destino, asistiremos a una deshumanización, a una degradación del capital social, y a una dificultad enorme para construir grandes consensos sociales, para abordar los retos, y para hacer posible la gobernanza. Ni los derechos humanos o el respeto al estado de derecho generan una mínima adhesión. Cuando se supone que la Humanidad debería alcanzar la cima de la civilización es cuando el sentido de la frase de Terecio (Roma, siglo II aC) tal vez ya no es vigente: «Soy humano y nada humano me es ajeno». O cuando la frase de Bertolt Brecht vuelve a hacerse imprescindible:  «Cuando vinieron a buscar a los judíos, no me preocupé porque no era judío. Cuando vinieron por los comunistas, no me preocupé porque no era comunista. Y al final, cuando vinieron por mí, ya no había nadie que pudiera preocuparse».


Otras reflexiones y artículos anteriores que pueden estar conectadas (sector tecnológico)

• 05/03/18 Recomiendo la entrevista del Crítico a Genís Roca: "El cambio social por culpa de la revolución digital será muy bestia. No nos lo podemos ni imaginar " Recomiendo la entrevista del Crítico a Genís Roca:" El cambio social por culpa de la revolución digital será muy bestia. No nos lo podemos ni imaginar ". Hago algunos recortes pero hay mucho más: [Con la llegada de la robótica y de la inteligencia artificial] habrá cambios, pero serán duros. Por ejemplo, cuando se habla del futuro del trabajo, surge el tema de la renta básica universal. Dicen que una solución sería redistribuir la riqueza que generamos de una manera diferente: podemos garantizar una renta básica para todos, pero se necesita que los que acaparan hoy mucho dinero en cedan una parte para el bien común. Creo, sin embargo, que no lo harán voluntariamente. Será una crisis. De hecho, en la historia de la humanidad, las crisis han venido acompañadas de guerras o de conflictos violentos . [...]
• 02/16/16 Para entrar en una web ya saben mi correo ?? Estamos controlados! Acabo de entrar un momentito en una página web. No he hecho ninguna interacción. No he tocado ningún botón, ni ninguna aceptación de recibir galletas ... Al cabo de unos minutos, recibo un correo, lo que me parece inverosímil. Aún no me había pasado nunca! El correo dice: [...]
• 08:11:15 ¿Por qué me vigilancia, si no soy nadie? | Marta Peirano | TEDxMadrid. Sabemos que estamos vigilados, a través de nuestros móviles, ordenadores y cámaras. Pero no hacemos nada malo y por eso nos sentimos a salvo. Marta Peirano avisa en esta charla que es urgente preocuparse y proteger nuestro anonimato en la red. .
• 02/20/14 Salud y tecnología. Oportunidad y riesgos. La introducción de las nuevas tecnologías en el campo como el sanitario puede producir un gran salto en la efectividad por el hecho de poder disponer de información real, online, monitorizada masivamente, y con un ahorro económico considerable, que en algunas pruebas piloto se cuantifica superior al 50%, y con ahorros inducidos por la reducción de desplazamientos y otros.
• 06/05/13 Conferencia de Josep Maria Canyelles sobre tecnología e innovación al servicio de las personas en el contexto de las smart cities . Conferencia de Josep Maria Canyelles, experto en responsabilidad social corporativa (RSC) y promotor de Responsabilidad Global y socio-consultor de Vector 5 , en la jornada de teleasistencia organizada por la Diputación de Barcelona el 13 de abril de 2013 bajo el título "La teleasistencia: tecnología e innovación al servicio de las personas ".

Ha mort Ingvar Kamprad, fundador i ànima d'IKEA

Ha mort Ingvar Kamprad, fundador d'IKEA. Ha mort mitja marca, la IK de les seves inicials. I molt més perquè l'empresa va ser feta a la seva mida, des de la seva emprenedoria juvenil fins a la gran companyia multinacional, sempre amb un lideratge molt personal i singular.

Tinc nocions del personatge gràcies al fet de tractar IKEA com a estudi de cas en algunes assignatures de responsabilitat social corporativa en el marc d'MBAs. Em va resular interessant estudiar el cas d'IKEA per la influència determinant del lideratge i els valors i alhora per la necessitat de gestionar l'RSC encara que fos aprenent sobre la marxa a mesura que es destapaven conflictes diversos, socials, ambientals, de seguretat, de relació amb les comunitats on opera, d'impactes econòmics...

El que em resulta més interessant és que va reinventar el model de negoci. I en aquesta gestió del canvi hi havia la llavor d'una primera responsabilitat davant la societat: fer possible que tota la població pogués accedir als mobles per fer una llar i trencar el monopoli d'un sector que seguia amb uns preus alts als que no volia renunciar. La visió d'IKEA fou "crear una millor vida quotidiana per a la majoria de les persones". El problema va acabar sent com aconseguia reduir costos a partir de la cadena de proveïment. Però cal destacar una altra responsabilitat social en el model dels mobles per muntar en la mesura que estalviava costos de transport i finalment per als clients que estaven disposats a assumir la feina del muntatge a canvi d'un preu millor. La seva política d'estalvi de costos, més enllà dels bons preus, va descansar en el automuntatge de mobles i els paquets plans, que són un concepte clau del grup.  

Al principi comptava amb proveïdors locals però el boicot que va patir va suposar un expulsió. Tan reeixida fou la seva estratègia que el gremi de venedors de mobles de Suècia va començar a pressionar els fabricants perquè deixessin de subministrar productes a IKEA, la qual va arribar a ser exclosa de les fires nacionals més importants del sector. I fou precisament aquesta hostilitat el que va marcar el futur del que avui és el grup IKEA, començant a fabricar a fora de Suècia i, a més, aprofitant capacitats no utilitzades com ara fàbriques que podien produir per a IKEA en altres torns. Tal com ho explicava un veterà gerent d'IKEA: "No comprem productes als nostres proveïdors; comprem capacitat no utilitzada de producció". A més de contractes de subministrament i transferència de tecnologia, la relació va conduir IKEA a fer préstecs als seus proveïdors a taxes raonables, retornables a través de futurs enviaments de productes, amb l'objectiu de desenvolupar socis comercials a llarg termini. 

IKEA gestionava els problemes comercials amb els seus proveïdors, que eren centenars i escampats en 70 països, però als anys 80 van començar a aparèixer problemes nous, ambientals i socials, davant els quals l'empresa no va saber anticipar-se ni fer-hi front amb seguretat. Un dels més greus va ser amb les acusacions que els proveïdors d'IKEA usaven mà d'obra infantil. Com a resposta als problemes ambientals, l'empresa es va afanyar a establir estrictes requisits pel que fa a les emissions de formaldehid però aviat va descobrir que els proveïdors no estaven complint amb les seves normes. El problema era que la majoria dels seus proveïdors comprava a subproveïdors, qui al seu torn compraven els materials adherents a fabricants de goma. IKEA va haver d'aprendre a dialogar amb grups d'interès, i es van reunir amb sindicats, polítics, activistes, organitzacions no governamentals, organitzacions de les Nacions Unides i organitzacions exportadores de catifes...

Al seu manifest El Testament d'un fabricant de mobles (1973), Kamprad va sintetitzar la seva recepta de l'èxit, que no era altra que la traslació dels seus valors personals a la gestió d'una empresa de 190.000 treballadors: la simplicitat com a virtut, aconseguir bons resultats mitjançant petits mitjans, fer-ho tot d'una manera diferent, preus baixos amb un significat, no témer els errors i confiança en un futur prometedor. Kamprad deia: "El malbaratament de recursos és un pecat mortal a IKEA".
 
Kamprad va tenir fins al final dels seus dies una gran fama de garrepa, i certament va portar una vida espartana. Segons un documental recent d'una televisió sueca, el multimilionari mai va canviar el seu vell Volvo, reusava les bosses de te, volava en turista i no permetia que IKEA pagués un vol executiu, retallava cupons de descompte... Comprava roba de mercat, s'allotjava en hotels barats i no li importava adquirir productes a punt de caducar. Estalviava fins i tot per tallar-se els cabells, que normalment intentava fer-ho quan es trobava a països en vies de desenvolupament. 

Treballador incansable, s'explica que, en la seva única visita coneguda a l'estat espanyol quan tenia 80 anys, va aparèixer en una de les botigues a les 5:45 h. de la matinada per parlar amb els camioners que descarregaven material, no es va retirar fins passades les cinc de la tarda i durant tota aquesta jornada se'l va veure seure només dues vegades. 

Aquests valors van comportar models innovadors en la gestió també de les persones. Per exemple, l'empresa operava molt informalment com ho mostrava el panorama obert de les seves oficines, on ni tan sols el director tenia una oficina separada, i la forma familiar i personal en què els empleats es tractaven entre si. Però aquesta informalitat sovint ocultava una intensitat derivada dels alts estàndards que s'havia autoimposat l'organització: "Com que no es disposa de seguretat gràcies al nivell jeràrquic o les portes tancades, aquest ambient en realitat pressiona als empleats perquè es desenvolupin bé". L'empresa organitzava anualment "setmanes antiburocràtiques" que exigien que tots els gerents passessin temps treballant en una botiga per restablir contacte amb els consumidors i els empleats de primera línia. 

Però aquests valors personals també van tenir alguna cara fosca. Descendent d'immigrants alemanys, el 2011 es va descobrir que havia estat un "membre nazi actiu". Les acusacions anaven més enllà de les reconegudes simpaties de joventut de Kamprad. "Va ser l'error més estúpid de la meva vida", va reconèixer, argumentant que havia estat influït per una àvia alemanya i per la visió d'una Europa "socialista no comunista".

I encara una altra circumstància fruit de la seva obsessió per l'estalvi, que potser es va acabar projectant massa en el seu imperi. El desembre de l'any passat, la Comissió Europea va donar a conèixer una investigació sobre l'estratègia d'Ikea ​​per reduir el pagament d'impostos a Europa. L'Executiu comunitari està estudiant dos vestits fiscals a mesura que Holanda va oferir a la multinacional i que erosionava substancialment la tributació. Un estudi dels Verds al Parlament Europeu, que va propiciar aquesta investigació, estima aquests suposats beneficis fiscals en 1.000 milions d'euros. Davant d'això, el grup recorda que un dels seus principis és "fer negocis de forma responsable" com a única via "per aconseguir un negoci rendible". El grup va pagar, en el seu últim any fiscal, 825 milions d'euros a nivell mundial en Impost de Societats, que equival a un tipus impositiu efectiu del 24,9% (enfront del 21,6% de 2016). Ikea, tot i els colors i les banderes, té les seves bases fiscals als Països Baixos, Liechtenstein, Suïssa i Luxemburg a través d'una intricada estructura corporativa sota el nom d'Inter Ikea Holding, el propietari és una fundació. També va ser molt criticada la seva decisió de viure a Suïssa des de 1976 per evitar els elevats impostos suecs, encara que el 2014 va retornar al seu país.

A pesar d'això, Suècia valora que va contribuir a posar el país al mapa, com ha reconegut avui la ministra d'Exteriors sueca. El model d'empresa i els establiments respiren aire nòrdic. Als establiments fins i tot s'hi venen productes d'alimentació nòrdics... L'estil es basa en el disseny escandinau sorgit en els anys 50 com a manifestació de la socialdemocràcia amb l'assequibilitat, funcionalitat i senzillesa. Però ell ho va universalitzar abaratint costos amb una cosa tan simple com l'embalatge pla i una clau Allen.


En el cas dels establiments a Catalunya, IKEA va tenir un altre conflicte de gestió de l'RSC, en aquest cas per tracte discriminatori a la comunitat i a la clientela local, en matèria de llengua. IKEA no va preveure un ús normalitzat del català en el moment de la seva implantació en el nostre país ni en l'obertura de la segona botiga a l'Hospitalet de Llobregat. Fins al 2005 no va començar a abordar-ho, després de la pressió de grups d'interès, entre els quals la Plataforma per la Llengua, i va iniciar gradualment l'adaptació amb la voluntat expressada de rectificar aquest dèficits, començant per complir íntegrament la Llei de política lingüística, i fent ús d'un període de temps en altres aspectes atesos els canvis informàtics i de funcionament que cal fer en el sistema i en la base de dades. En tots els altres països on s'havia implantat sempre havia fer servir la llengua local: l'islandès, el finès, el danès, l'eslovac, el noruec, l'hebreu, l'italià a Suïssa, el francès i el neerlandès a Bèlgica i el francès al Quebec, fins a un total de vint-i-quatre llengües, moltes d'aquestes molt menys parlades que no pas la catalana. Però els conflictes lingüístics no han estat solament per etiquetatge i ofertes comercials sinó que també hi hagut algun episodi com aquest: Acomiaden un treballador catalanoparlant d’Ikea, un jove de Badalona, Jordi Ros, ha denunciat que l’han acomiadat d’IKEA per haver defensat un client al qual un dels guàrdies de seguretat volia obligar a parlar en castellà.

He publicat en aquest blog algunes entrades que citaven IKE, sobre drets humans, elusió fiscal i llengua: 

• 13.2.16 Ikea eludeix 1.000 milions en impostos a la UE en sis anys
• 25.2.12 Dia Internacional de la Llengua Materna: necessitem responsabilitat social!
• 25.2.12 Día Internacional de la Lengua Materna: ¡necesitamos responsabilidad social!
• 28.3.09 Alcampo i Leroy Merlin al marge de la llei31.8.09 La Campanya Roba Neta fa una acció de denúncia d'IKEA

Ha muerto Ingvar Kamprad, fundador y alma de IKEA

Ha muerto Ingvar Kamprad, fundador de IKEA. Ha muerto media marca, la IK de sus iniciales. Y mucho más porque la empresa fue hecha a su medida, desde su emprendimiento juvenil hasta la gran compañía multinacional, siempre con un liderazgo muy personal y singular.

Tengo nociones del personaje gracias al hecho de tratar IKEA como caso de estudio en algunas asignaturas de responsabilidad social corporativa en el marco de MBAs. Me resulta interesante estudiar el caso de IKEA por la influencia determinante del liderazgo y los valores y a la vez por la necesidad de gestionar la RSC aunque fuera aprendiendo sobre la marcha a medida que se destapaban conflictos diversos, sociales, ambientales, de seguridad, de relación con las comunidades donde opera, de impactos económicos...

Lo que me resulta más interesante es que reinventó el modelo de negocio. Y en esta gestión del cambio estaba la semilla de una primera responsabilidad ante la sociedad: hacer posible que toda la población pudiera acceder a los muebles para hacer un hogar y romper el monopolio de un sector que seguía con unos precios altos a los que no quería renunciar. La visión de IKEA fue "crear una mejor vida cotidiana para la mayoría de las personas". El problema terminó siendo como conseguía reducir costes a partir de la cadena de abastecimiento. Pero hay que destacar otra responsabilidad social en el modelo de los muebles para montar en la medida que ahorraba costes de transporte y finalmente para los clientes que estaban dispuestos a asumir el trabajo del montaje a cambio de un precio mejor. Su política de ahorro de costes, más allá de los buenos precios, descansó en el automontaje de muebles y los paquetes planos, que son un concepto clave del grupo.  

Al principio contaba con proveedores locales pero el boicot que sufrió supuso la expulsión. Tan exitosa fue su estrategia que el gremio de vendedores de muebles de Suecia comenzó a presionar a los fabricantes para que dejaran de suministrar productos a IKEA, la que llegó a ser excluida de las ferias nacionales más importantes del sector. Y fue precisamente esta hostilidad lo que marcó el futuro de lo que hoy es el grupo IKEA, empezando a fabricar enfuera de Suecia y, además, aprovechando capacidades no utilizadas como fábricas que podían producir para IKEA en otros turnos. Tal como lo explicaba un veterano gerente de IKEA: "No compramos productos a nuestros proveedores; compramos capacidad no utilizada de producción". Además de contratos de suministro y transferencia de tecnología, la relación condujo a IKEA a hacer préstamos a sus proveedores a tasas razonables, retornables a través de futuros envíos de productos, con el objetivo de desarrollar socios comerciales a largo plazo. 

IKEA gestionaba los problemas comerciales con sus proveedores, que eran cientos y esparcidos en 70 países, pero en los años 80 comenzaron a aparecer problemas nuevos, ambientales y sociales, ante los que la empresa no supo anticiparse ni hacer frente con seguridad. Uno de los más graves fue con las acusaciones que los proveedores de IKEA usaban mano de obra infantil. Como respuesta a los problemas ambientales, la empresa se apresuró a establecer estrictos requisitos en cuanto a las emisiones de formaldehído pero pronto descubrió que los proveedores no estaban cumpliendo con sus normas. El problema era que la mayoría de sus proveedores compraba a subproveedores, quien a su vez compraban los materiales adherentes a fabricantes de goma. IKEA tuvo que aprender a dialogar con grupos de interés, y se reunieron con sindicatos, políticos, activistas, organizaciones no gubernamentales, organizaciones de las Naciones Unidas y organizaciones exportadoras de alfombras...

En su manifiesto El Testamento de un fabricante de muebles (1973), Kamprad sintetizó su receta del éxito, valores personales en la gestión de una empresa de 190.000 trabajadores: la simplicidad como virtud, conseguir buenos resultados mediante pequeños medios, hacerlo todo de una manera diferente, precios bajos con un significado, no temer los errores y confianza en uno futuro prometedor. Kamprad decía: "El despilfarro de recursos es un pecado mortal en IKEA". Kamprad tuvo hasta el final de sus días una gran fama de tacaño, y ciertamente llevó una vida espartana. Según un documental reciente de una televisión sueca, el multimillonario nunca cambió su viejo Volvo, reusaba las bolsas de té, volaba en turista y no permitía que IKEA pagara un vuelo ejecutivo, recortaba cupones de descuento... Compraba ropa de mercado, se alojaba en hoteles baratos y no le importaba adquirir productos a punto de caducar. Ahorraba incluso para cortarse el pelo, que normalmente intentaba hacerlo cuando se encontraba en países en vías de desarrollo. 

Trabajador incansable, se explica que, en su única visita conocida en España cuando tenía 80 años, apareció en una de las tiendas a las 5:45 h. de la madrugada para hablar con los camioneros que descargaban material, no se retiró hasta pasadas las cinco de la tarde y durante toda esta jornada se le vio sentarse sólo dos veces.  

Estos valores comportaron modelos innovadores en la gestión también de las personas. Por ejemplo, la empresa operaba muy informalmente como lo mostraba el panorama abierto de sus oficinas, donde ni siquiera el director tenía una oficina separada, y la forma familiar y personal en el que los empleados se trataban entre sí. Pero esta informalidad menudo ocultaba una intensidad derivada de los altos estándares que se había autoimpuesto la organización: "Como no se dispone de seguridad gracias al nivel jerárquico o las puertas cerradas, este ambiente en realidad presiona a los empleados para que se desarrollen bien". La empresa organizaba anualmente "semanas antiburocráticas" que exigían que todos los gerentes pasaran tiempo trabajando en una tienda para restablecer contacto con los consumidores y los empleados de primera línea. 

Pero estos valores personales también tuvieron alguna cara oscura. Descendiente de inmigrantes alemanes, en 2011 se descubrió que había sido un "miembro nazi activo". Las acusaciones iban más allá de las reconocidas simpatías de juventud de Kamprad. "Fue el error más estúpido de mi vida", reconoció, argumentando que había sido influido por una abuela alemana y por la visión de una Europa "socialista no comunista".

Y aún otra circunstancia fruto de su obsesión por el ahorro, que quizás se terminó proyectando demasiado en su imperio. En diciembre del año pasado, la Comisión Europea dio a conocer una investigación sobre la estrategia deen Europa. El Ejecutivo comunitario está estudiando dos trajes fiscales a medida que Holanda ofreció a la multinacional y que erosionaba sustancialmente la tributación. Un estudio de los Verdes en el Parlamento Europeo, que propició esta investigación, estima estos supuestos beneficios fiscales en 1.000 millones de euros. Ante esto, el grupo recuerda que uno de sus principios es "hacer negocios de forma responsable" como única vía "para lograr un negocio rentable". El grupo pagó, en su último año fiscal, 825 millones de euros a nivel mundial en Impuesto de Sociedades, que equivale a un tipo impositivo efectivo del 24,9% (frente al 21,6% de 2016). Ikea, a pesar de los colores y las banderas, tiene sus bases fiscales en los Países Bajos, Liechtenstein, Suiza y Luxemburgo a través de una intrincada estructura corporativa bajo el nombre de Inter Ikea Holding, el propietario es una fundación. También fue muy criticada su decisión de vivir en Suiza desde 1976 para evitar los elevados impuestos suecos, aunque en 2014 retornó a su país.

A pesar de ello, Suecia valora que contribuyó a poner el país en el mapa, como reconoció hoy la ministra de Exteriores sueca. El modelo de empresa y los establecimientos respiran aire nórdico. En los establecimientos incluso se venden productos de alimentación nórdicos... El estilo se basa en el diseño escandinavo surgido en los años 50 como manifestación de la socialdemocracia con la asequibilidad, funcionalidad y sencillez. Pero él lo universalizó abaratando costes con algo tan simple como el embalaje plano y una llave Allen.

En el caso de los establecimientos en Cataluña, IKEA tuvo otro conflicto de gestión de la RSC, en este caso por trato discriminatorio a la comunidad y a la clientela local, en materia de lengua. IKEA no previó un uso normalizado del catalán en el momento de su implantación en nuestro país. Hasta 2005 no comenzó a abordarlo, tras la presión de grupos de interés, entre los cuales la Plataforma per la Llengua, e inició gradualmente la adaptación con la voluntad expresada de rectificar estos déficits, empezando por cumplir íntegramente la Ley de política lingüística, Y haciendo uso de un período de tiempo en otros aspectos dados los cambios informáticos y de funcionamiento que había que hacer en el sistema y en la base de datos. En todos los demás países donde se había implantado siempre había usado la lengua local: el islandés, el finés, el danés, el eslovaco, el noruego, el hebreo, el italiano en Suiza, el francés y el neerlandés en Bélgica y el francés en Quebec, hasta un total de veinticuatro lenguas, muchas de estas mucho menos habladas que no la catalana. Pero los conflictos lingüísticos no han sido solamente por etiquetado y ofertas comerciales sino que también ha habido algún episodio como este: Despiden un trabajador catalanoparlante de Ikea, un joven de Badalona, Jordi Ros, ha denunciado que lo han despedido de IKEA por haber defendido un cliente al que uno de los guardias de seguridad quería obligar a hablar en castellano.

He publicado en este blog algunas entradas que citaban IKE, sobre derechos humanos, elusión fiscal y lengua: 

• 02/13/16 Ikea elude 1.000 millones en impuestos en la UE en seis años
• 02.25.12 Día Internacional de la Lengua Materna: necesitamos responsabilidad social!
• 02.25.12 Día Internacional de la Lengua Materna: ¡Necesitamos responsabilidad social!
• 03/28/09 Alcampo y Leroy Merlin al margen de la ley 08/31/09 La Campaña Ropa Limpia hace una acción de denuncia de IKEA