La Securities and Exchange Commission (SEC), sota la presidència de Paul Atkins, està replantejant la Rule 14a-8, la norma federal que des de fa dècades regula la possibilitat que els accionistes presentin determinades propostes perquè siguin incorporades al proxy i sotmeses a votació a la junta. Atkins ha qüestionat quin ha de ser el paper federal en aquesta matèria i ha afirmat que les juntes anuals no haurien de convertir-se en espais per a debats polítics o socials amb poca o nul·la incidència en el retorn financer dels inversors. Aporta, a més, una dada que certament obliga a reflexionar: en la darrera temporada, un sol accionista va ser el promotor únic o principal d’aproximadament el 41% de les propostes sotmeses a votació i només el 8% de les seves van obtenir suport majoritari.
[governança] D’entrada, em semblaria un error reaccionar defensant acríticament qualsevol forma d’activisme accionarial pel sol fet que pugui estar vinculada a qüestions socials o ambientals. La responsabilitat social no consisteix a donar per bona qualsevol demanda provinent d’un grup d’interès. Precisament perquè l’RSE és un model de gestió, cal escoltar, ponderar, prioritzar i prendre decisions. Si una persona o un grup molt minoritari pot fer un ús reiterat dels mecanismes de governança per introduir assumptes que reben un suport ínfim entre la resta dels accionistes, és legítim preguntar-se si el sistema està ben equilibrat. La mateixa governança responsable ha d’evitar la captura dels espais de decisió, la burocratització o l’ús instrumental dels mecanismes concebuts per facilitar la participació.
Però una cosa és corregir possibles disfuncions i una altra ben diferent és que, amb aquesta finalitat, acabem modificant el marc mental sobre què pot ser objecte de deliberació empresarial. I aquí és on el debat em sembla molt més transcendent. Quan per combatre determinats continguts ASG comencem a modificar qui pot presentar propostes, quines qüestions poden arribar a una junta o quin tipus d’interessos es consideren legítimament empresarials, ja no estem discutint solament sobre sostenibilitat. Estem intervenint sobre l’equilibri de poder entre accionistes, consells d’administració i equips directius i, per tant, sobre el model de governança.
Texas ja ha avançat en aquesta direcció. La legislació aprovada permet que determinades empreses cotitzades que optin expressament per aquest règim puguin exigir a qui vulgui presentar una proposta que disposi almenys d’un milió de dòlars en accions o del 3% dels drets de vot, que mantingui aquesta posició durant sis mesos i que faci una sol·licitud de suport a accionistes que representin almenys el 67% del poder de vot. És cert que l’empresa s’hi ha d’acollir voluntàriament i, per tant, no estem davant una prohibició general. Però també és evident que els llindars canvien radicalment la capacitat dels accionistes minoritaris per introduir una qüestió a debat.
[materialitat] En el fons apareix un debat que coneixem bé a Europa: què considerem material. Atkins vincula molt clarament la materialitat amb les consideracions financeres i amb els interessos econòmics dels inversors. Aquesta aproximació té tota la coherència si partim d’una determinada concepció de l’empresa: la companyia existeix primordialment per generar retorn per a la propietat i les altres qüestions mereixen atenció en la mesura que puguin acabar incidint en aquest retorn. No és una discussió tècnica sobre indicadors; darrere la materialitat hi ha una concepció sobre l’empresa.
Des de l’enfocament de la responsabilitat social fa molts anys que defensem una mirada diferent. L’empresa no deixa de tenir l’objectiu consubstancial -legítim i imprescindible- de crear valor econòmic, però l’activitat empresarial es produeix enmig d’una xarxa d’interaccions amb treballadors, clients, proveïdors, comunitats, administracions, territori, medi ambient i, per descomptat, propietat i inversors. Algunes d’aquestes relacions generen riscos, d’altres oportunitats, i totes poden generar impactes. Comprendre aquesta complexitat no suposa convertir l’empresa en una ONG ni substituir el criteri empresarial per una mena d’assemblearisme de grups d’interès. Al contrari, suposa disposar de més informació i més capacitat per prendre decisions empresarials de qualitat.
Fa molts anys que defineixo la responsabilitat social com una manera de gestionar la complexitat, i sovint hi afegeixo: gestionar-la sense matar-la. Les organitzacions tendeixen naturalment a simplificar perquè la simplificació facilita la presa de decisions, però podem arribar a simplificar tant la realitat que acabem prenent decisions perfectament coherents respecte a una realitat que ja no existeix. La incorporació dels grups d’interès a la gestió no pretenia convertir totes les seves demandes en obligacions sinó comprendre millor l’ecosistema on l’organització crea valor, detectar inquietuds, anticipar riscos, generar confiança i fins i tot trobar oportunitats d’innovació. És precisament aquest caràcter relacional el que he situat reiteradament en la base de la responsabilitat social i del bon govern.
Per això em preocupa la facilitat amb què avui determinades qüestions poden ser desqualificades considerant-les polítiques. Em recorda aquella frase que citava ahir, habitualment atribuïda a Francisco Franco, que deia: «Haga como yo, no se meta en política». La paradoxa era evident: ho deia precisament qui concentrava tot el poder polític. Declarar que alguna cosa no és política, o que no convé que entri en política, pot ser una manera ben política de decidir qui pot intervenir en el debat i sobre quines qüestions. Salvant totes les distàncies, alguna cosa d’aquesta lògica podem detectar quan es pretén expulsar de la governança empresarial certes qüestions pel fet de considerar-les socials, ambientals o ideològiques.
El canvi climàtic pot estar enormement polititzat, però una empresa que depèn de grans consums d’aigua continuarà tenint un problema si aquest recurs escasseja. Els drets humans poden formar part de grans controvèrsies ideològiques, però una empresa continuarà assumint riscos si la seva cadena de proveïment es fonamenta en vulneracions greus. La diversitat pot entrar en la guerra cultural nord-americana, però les empreses continuaran necessitant gestionar adequadament el talent disponible. I la relació amb una comunitat pot no figurar en cap compte de resultats fins que la companyia perdi la confiança necessària per poder desenvolupar-hi la seva activitat.
Podem discutir si tots aquests elements són materials per a totes les empreses, i és evident que no ho seran amb la mateixa intensitat. Precisament d’això tracta la materialitat: de saber identificar què és rellevant en cada cas. El que em sembla una mala evolució seria substituir aquesta anàlisi per una classificació ideològica prèvia segons la qual certes matèries queden sota l’etiqueta ASG i, pel fet d’estar-hi, ja poden ser percebudes com a alienes al negoci. La pregunta no hauria de ser si una qüestió és ASG sinó si és rellevant per al model de negoci, per a la capacitat de crear valor, pels riscos que cal gestionar o pels impactes que generem.
[despolitització] Alhora, seria un error no entendre què ha portat fins aquí. La sostenibilitat també s’ha deixat polititzar i en alguns casos s’ha presentat amb un caràcter massa ideològic, com si determinades opcions fossin les úniques moralment admissibles i qualsevol discrepància hagués de ser interpretada com una manca de compromís. També a Europa hem contribuït a identificar excessivament la sostenibilitat amb la regulació, amb el compliment formal i amb una enorme arquitectura d’indicadors, informes i obligacions. Quan una matèria que hauria de formar part de la bona gestió empresarial queda associada a una determinada agenda política, el moviment pendular està servit: si uns la converteixen en bandera, els altres poden sentir-se cridats a arrencar-la.
Fa temps que defenso que la responsabilitat social necessita una agenda empresarial pròpia. Una empresa no hauria de gestionar els impactes perquè un govern progressista ho imposi ni deixar de fer-ho perquè un govern conservador ho desreguli. De la mateixa manera que una empresa no innova solament perquè una llei l’hi exigeixi, tampoc hauria d’integrar la sostenibilitat perquè una directiva europea estableixi un nou requeriment d’informació. Si aquests aspectes són rellevants per a la seva capacitat de crear valor i per a la responsabilitat que assumeix davant la societat, han de formar part del seu model d’empresa.
Per tant, puc entendre i fins i tot compartir la voluntat de despolititzar la sostenibilitat. Però despolititzar no pot voler dir desresponsabilitzar. I encara menys hauria de comportar que, per evitar que uns accionistes facin un ús abusiu d’un mecanisme de participació, acabem debilitant els sistemes pels quals les organitzacions reben senyals de l’entorn i afloren assumptes que potser encara no formen part de les preocupacions majoritàries.
[empresa] Potser, doncs, el debat de fons no és sobre l’ASG sinó sobre què entenem per empresa. Aquesta és una discussió molt més interessant que les guerres terminològiques a què ens hem acostumat els darrers anys. Podem concebre l’empresa com un instrument orientat essencialment al retorn de la propietat, que haurà d’atendre altres requeriments quan aquests afectin aquest retorn. O podem entendre que la capacitat de generar valor econòmic es produeix avui dins d’un sistema complex de relacions i dependències, de manera que la qualitat d’aquestes relacions, els impactes generats i la confiança dels diferents grups d’interès formen part del model de creació de valor.
El desenvolupament del propòsit empresarial és coherent amb aquesta segona mirada. Quan parlem d’una empresa amb propòsit no pretenem que deixi de guanyar diners sinó que comprengui quina contribució vol fer a la societat des de la seva activitat empresarial i com crea simultàniament valor econòmic, social i ambiental. És un pas més en l’evolució que ha portat la responsabilitat social des de la perifèria filantròpica fins al model d’empresa i, més recentment, fins a l’estratègia i el propòsit.
Per això el cas nord-americà mereix ser observat amb atenció des d’Europa, però no per concloure precipitadament que aquí ho fem bé i allà malament. Nosaltres també hem de revisar excessos, simplificar obligacions i evitar que la sostenibilitat sigui capturada per aproximacions burocràtiques o ideològiques. Però una cosa és treure burocràcia i una altra reduir responsabilitat; una cosa és evitar abusos en la participació accionarial i una altra empobrir la governança; una cosa és despolititzar la sostenibilitat i una altra expulsar del radar empresarial qüestions que poden ser determinants per al futur de l’organització.
La bona governança no hauria de tenir por de les preguntes incòmodes. Tampoc ha d’acceptar-les totes ni convertir-les totes en prioritats. Governar consisteix precisament a tenir capacitat per escoltar, interpretar, ponderar i decidir. Potser aquesta és la paradoxa que ens deixa el debat actual als Estats Units: que en la voluntat legítima d’evitar la captura política de l’empresa podríem acabar reduint la seva capacitat per entendre la realitat. I una empresa responsable no és la que dona la raó a tothom sinó la que ha desenvolupat la sensibilitat i els mecanismes de governança necessaris per saber quines preguntes s’ha de fer.
