La meva intervenció no ha volgut entrar directament en els aspectes tècnics de la inserció sociolaboral, sinó situar un marc més ampli sobre responsabilitat social, comunitat i aliances. La idea de partida era senzilla: el repte no és tant aconseguir que empreses i entitats facin més coses juntes, sinó aconseguir que entenguin millor què necessita l’altra part. I, precisament perquè són organitzacions diferents, tot i que cada vegada s'assemblen més, poden arribar a generar un valor excepcional si saben combinar bé les seves capacitats.
De la responsabilitat corporativa a la responsabilitat compartida
Fa anys que parlem de territoris socialment responsables. Aquesta idea parteix del fet que la responsabilitat no correspon només a un actor. Empreses, entitats socials, administracions, universitats i altres organitzacions han de gestionar la seva pròpia responsabilitat i, alhora, tenir capacitat per identificar reptes compartits i abordar-los conjuntament.
Això és especialment rellevant avui, perquè la relació entre empresa i tercer sector ha madurat. Hi ha més confiança, més professionalització i menys recels que fa uns anys. Però aquesta major capacitat de col·laboració també ens obliga a ser més exigents amb la manera com cada organització entén i gestiona la seva pròpia responsabilitat.
En el cas de les entitats socials, la missió genera un impacte evident, però no esgota tota la seva responsabilitat. També han de gestionar qüestions laborals, ambientals, de bon govern, diversitat, transparència o compres responsables. Tenir una missió social no eximeix de gestionar transversalment la responsabilitat social de l’organització. De fet, l'RSO en el cas d'una entitat hauria de posar la mirada en, per una banda, aconseguir el màxim impacte missional, i per altra banda, gestionar responsablement les altres matèries no missionals que la societat ens demana. Si no es fa aquest pas, no estem generant les condicions equiparables a l'empresa, no estem situant-nos en la dimensió de la gestió complexa per a un impacte múltiple.
La responsabilitat empresarial no neix només de la filantropiaEn el cas de les empreses, sovint s’explica la responsabilitat social com una evolució de la filantropia. Aquesta lectura és incompleta. A partir dels anys noranta, moltes empreses comencen a entendre que la manera de crear valor està canviant profundament i que cada vegada depèn més d’actius intangibles: coneixement, talent, confiança, reputació, cultura, innovació o xarxes.
Això modifica també la manera d’entendre l’empresa. Si una part creixent del valor depèn de com combinem els actius intangibles, l’empresa ja no pot funcionar com una institució tancada entre murs. Necessita connectar-se amb el seu entorn, generar confiança, cooperar i construir aliances. És en aquest context que la responsabilitat social deixa de ser una capa perifèrica o reactiva i es converteix en una manera de gestionar.
El risc de simplificar massaUna de les idees que he volgut provocar és que empreses i entitats, tot i les diferències, poden caure en una temptació semblant: reduir la realitat a un únic objectiu. Una empresa pot pensar només en el resultat econòmic. Una entitat d’inserció pot pensar només en aconseguir que “contractin la seva gent”. Més enllà de qualsevol valoració que hom pugui fer, el que des d'un punt de vista cultural és innegable és que tenim un esquema coincident pel que fa a la simplificació. I aquí és on uns i altres hem de desenvolupar l'aprenentatge i ens hem d'emmmirallar. No podem matar la complexitat del context, l'hem de saber integrar. Una mirada profunda i intel·ligent a la responsabilitat envers la societat va més per aquí que una suma d'activitats de compromís social. La realitat ens obliga a absorbir més complexitat.
L’empresa ha d’entendre millor les trajectòries personals, les barreres socials i els processos d’acompanyament. I les entitats han d’entendre millor què significa operar en un entorn empresarial: productivitat, temps, organització, riscos, equips i viabilitat econòmica. És aquí on l’aliança madura. No quan una part pregunta només què necessita de l’altra, sinó quan totes dues es pregunten què pot necessitar l’altra organització per desenvolupar millor la seva responsabilitat i com hi poden contribuir.
Del propòsit a la comunitatAquesta reflexió connecta amb el propòsit empresarial. El propòsit permet situar al màxim nivell estratègic quina contribució singular vol fer una empresa a la societat. No substitueix la responsabilitat social, però l’orienta i la focalitza.
Encara avui, però, observem que molts propòsits empresarials se situen sobretot en àmbits ambientals o de salut, mentre que són menys freqüents els que incorporen de manera central qüestions socials, culturals o comunitàries. Aquí hi ha una oportunitat clara de desenvolupament.
En matèria ambiental, les empreses han avançat molt en les darreres dècades. Aspectes que abans eren perifèrics avui formen part dels sistemes de gestió, dels indicadors, dels objectius i de les decisions. En canvi, en la relació amb la comunitat encara trobem sovint una lògica basada en donacions, patrocinis, voluntariat o accions puntuals. El pas que cal fer és incorporar la responsabilitat envers la comunitat dins del perímetre normal de gestió empresarial. Passar de preguntar-nos quines accions fem, a quin impacte generem i, finalment, a quina comunitat contribuïm a construir.
Una mateixa acció pot generar molts valorsEl voluntariat d’empresa és un bon exemple d’aquesta complexitat. Una activitat de voluntariat pot tenir un impacte directe sobre una població concreta, però alhora pot reforçar l’entitat social, desenvolupar competències entre les persones treballadores, millorar la cultura interna de l’empresa i generar capital social.
Quan som capaços de veure totes aquestes dimensions alhora, deixem de gestionar accions aïllades i comencem a gestionar valor i impacte. Però no és fàcil integrar la mirada complexa quan les persones de l'organització miren des de la perspectiva departamental. Les sitges ens ofeguen i no guanyem prou retorn d'una acció que té valor laboral, comunitari, relacional, comunicatiu... La complexitat no és un problema; és precisament el que ens permet entendre millor què estem generant.
Quan la inclusió millora tota l’organitzacióDurant la intervenció he explicat també un cas que sempre m’ha semblat revelador. Una empresa va incorporar una persona amb síndrome de Down i, inicialment, hi havia dificultats per transmetre-li instruccions. Una professional de l’entitat que l’acompanyava va ajudar a detectar que el problema no era només de la persona, sinó també de la manera com es comunicava l’organització. Les instruccions es donaven amb presses, de manera improvisada i poc ordenada. Fins i tot neuròtica. Quan l’equip va començar a comunicar-se amb aquesta persona amb més calma, amb una mirada als ulls, amb un somriure, amb claredat i estructura, la millora no va afectar només aquella persona. La comunicació va millorar per a tothom.
Aquest cas mostra una idea molt important: de vegades una acció pensada per donar resposta a una necessitat concreta acaba revelant una oportunitat de millora per a tota l’organització. Aquí apareix la serendipitat: resultats no previstos que emergeixen perquè hem creat les condicions per reconèixer i aprofitar una oportunitat. Perquè la serendipitat no és merament una casualitat; és tenir l'obertura mental per poder captar, crear les condicions perquè les coses passin més enllà d'allò que ha estat planificat.
El repte: passar de col·laborar a construir plegatsLa jornada d’avui ha volgut precisament obrir aquest espai. La inserció sociolaboral és un àmbit molt concret, però també és un bon laboratori per entendre com poden evolucionar les relacions entre empreses i tercer sector.
Quan una empresa té dificultats per trobar determinats perfils i, al mateix temps, hi ha persones amb dificultats per accedir al mercat laboral, el problema no es pot explicar només des d’una de les parts. Hi ha desajustos de competències, de processos, de cultura, d’expectatives, de relació i també de sistema.
Per això, el repte no és només generar més contractacions ni multiplicar les col·laboracions puntuals. És construir aliances més madures, més estratègiques i més orientades a impacte, capaces de combinar coneixement social i coneixement empresarial.
La idea amb què em quedo de la jornada és aquesta: quan empreses i entitats entenen millor què necessita l’altra part, poden construir molt més que una col·laboració. Poden generar noves capacitats, millorar les seves pròpies organitzacions i contribuir, plegades, a una comunitat més cohesionada i amb més oportunitats.
