[ARTICLE] Quan atacar l’ASG acaba afectant la governança de l’empresa

Una publicació d’Alberto Andreu m’ha fet pensar sobre el que està succeint als Estats Units amb l’ofensiva contra l’ASG. Fa temps que observem com la sostenibilitat ha entrat de ple en la batalla política nord-americana, fins al punt que allò que fa uns anys podia formar part amb normalitat de la gestió empresarial, de les polítiques d’inversió o de la gestió de riscos avui pot ser interpretat com una presa de posició ideològica. Però el cas que comenta Andreu té una derivada que em sembla especialment rellevant perquè ja no afecta solament el contingut de les polítiques ASG sinó les mateixes regles de la governança empresarial.

La Securities and Exchange Commission (SEC), sota la presidència de Paul Atkins, està replantejant la Rule 14a-8, la norma federal que des de fa dècades regula la possibilitat que els accionistes presentin determinades propostes perquè siguin incorporades al proxy i sotmeses a votació a la junta. Atkins ha qüestionat quin ha de ser el paper federal en aquesta matèria i ha afirmat que les juntes anuals no haurien de convertir-se en espais per a debats polítics o socials amb poca o nul·la incidència en el retorn financer dels inversors. Aporta, a més, una dada que certament obliga a reflexionar: en la darrera temporada, un sol accionista va ser el promotor únic o principal d’aproximadament el 41% de les propostes sotmeses a votació i només el 8% de les seves van obtenir suport majoritari.

[governança] D’entrada, em semblaria un error reaccionar defensant acríticament qualsevol forma d’activisme accionarial pel sol fet que pugui estar vinculada a qüestions socials o ambientals. La responsabilitat social no consisteix a donar per bona qualsevol demanda provinent d’un grup d’interès. Precisament perquè l’RSE és un model de gestió, cal escoltar, ponderar, prioritzar i prendre decisions. Si una persona o un grup molt minoritari pot fer un ús reiterat dels mecanismes de governança per introduir assumptes que reben un suport ínfim entre la resta dels accionistes, és legítim preguntar-se si el sistema està ben equilibrat. La mateixa governança responsable ha d’evitar la captura dels espais de decisió, la burocratització o l’ús instrumental dels mecanismes concebuts per facilitar la participació.

Però una cosa és corregir possibles disfuncions i una altra ben diferent és que, amb aquesta finalitat, acabem modificant el marc mental sobre què pot ser objecte de deliberació empresarial. I aquí és on el debat em sembla molt més transcendent. Quan per combatre determinats continguts ASG comencem a modificar qui pot presentar propostes, quines qüestions poden arribar a una junta o quin tipus d’interessos es consideren legítimament empresarials, ja no estem discutint solament sobre sostenibilitat. Estem intervenint sobre l’equilibri de poder entre accionistes, consells d’administració i equips directius i, per tant, sobre el model de governança.

Texas ja ha avançat en aquesta direcció. La legislació aprovada permet que determinades empreses cotitzades que optin expressament per aquest règim puguin exigir a qui vulgui presentar una proposta que disposi almenys d’un milió de dòlars en accions o del 3% dels drets de vot, que mantingui aquesta posició durant sis mesos i que faci una sol·licitud de suport a accionistes que representin almenys el 67% del poder de vot. És cert que l’empresa s’hi ha d’acollir voluntàriament i, per tant, no estem davant una prohibició general. Però també és evident que els llindars canvien radicalment la capacitat dels accionistes minoritaris per introduir una qüestió a debat.

[materialitat] En el fons apareix un debat que coneixem bé a Europa: què considerem material. Atkins vincula molt clarament la materialitat amb les consideracions financeres i amb els interessos econòmics dels inversors. Aquesta aproximació té tota la coherència si partim d’una determinada concepció de l’empresa: la companyia existeix primordialment per generar retorn per a la propietat i les altres qüestions mereixen atenció en la mesura que puguin acabar incidint en aquest retorn. No és una discussió tècnica sobre indicadors; darrere la materialitat hi ha una concepció sobre l’empresa.

Des de l’enfocament de la responsabilitat social fa molts anys que defensem una mirada diferent. L’empresa no deixa de tenir l’objectiu consubstancial -legítim i imprescindible- de crear valor econòmic, però l’activitat empresarial es produeix enmig d’una xarxa d’interaccions amb treballadors, clients, proveïdors, comunitats, administracions, territori, medi ambient i, per descomptat, propietat i inversors. Algunes d’aquestes relacions generen riscos, d’altres oportunitats, i totes poden generar impactes. Comprendre aquesta complexitat no suposa convertir l’empresa en una ONG ni substituir el criteri empresarial per una mena d’assemblearisme de grups d’interès. Al contrari, suposa disposar de més informació i més capacitat per prendre decisions empresarials de qualitat.

Fa molts anys que defineixo la responsabilitat social com una manera de gestionar la complexitat, i sovint hi afegeixo: gestionar-la sense matar-la. Les organitzacions tendeixen naturalment a simplificar perquè la simplificació facilita la presa de decisions, però podem arribar a simplificar tant la realitat que acabem prenent decisions perfectament coherents respecte a una realitat que ja no existeix. La incorporació dels grups d’interès a la gestió no pretenia convertir totes les seves demandes en obligacions sinó comprendre millor l’ecosistema on l’organització crea valor, detectar inquietuds, anticipar riscos, generar confiança i fins i tot trobar oportunitats d’innovació. És precisament aquest caràcter relacional el que he situat reiteradament en la base de la responsabilitat social i del bon govern.

Per això em preocupa la facilitat amb què avui determinades qüestions poden ser desqualificades considerant-les polítiques. Em recorda aquella frase que citava ahir, habitualment atribuïda a Francisco Franco, que deia: «Haga como yo, no se meta en política». La paradoxa era evident: ho deia precisament qui concentrava tot el poder polític. Declarar que alguna cosa no és política, o que no convé que entri en política, pot ser una manera ben política de decidir qui pot intervenir en el debat i sobre quines qüestions. Salvant totes les distàncies, alguna cosa d’aquesta lògica podem detectar quan es pretén expulsar de la governança empresarial certes qüestions pel fet de considerar-les socials, ambientals o ideològiques. 

El canvi climàtic pot estar enormement polititzat, però una empresa que depèn de grans consums d’aigua continuarà tenint un problema si aquest recurs escasseja. Els drets humans poden formar part de grans controvèrsies ideològiques, però una empresa continuarà assumint riscos si la seva cadena de proveïment es fonamenta en vulneracions greus. La diversitat pot entrar en la guerra cultural nord-americana, però les empreses continuaran necessitant gestionar adequadament el talent disponible. I la relació amb una comunitat pot no figurar en cap compte de resultats fins que la companyia perdi la confiança necessària per poder desenvolupar-hi la seva activitat.

Podem discutir si tots aquests elements són materials per a totes les empreses, i és evident que no ho seran amb la mateixa intensitat. Precisament d’això tracta la materialitat: de saber identificar què és rellevant en cada cas. El que em sembla una mala evolució seria substituir aquesta anàlisi per una classificació ideològica prèvia segons la qual certes matèries queden sota l’etiqueta ASG i, pel fet d’estar-hi, ja poden ser percebudes com a alienes al negoci. La pregunta no hauria de ser si una qüestió és ASG sinó si és rellevant per al model de negoci, per a la capacitat de crear valor, pels riscos que cal gestionar o pels impactes que generem.

[despolitització] Alhora, seria un error no entendre què ha portat fins aquí. La sostenibilitat també s’ha deixat polititzar i en alguns casos s’ha presentat amb un caràcter massa ideològic, com si determinades opcions fossin les úniques moralment admissibles i qualsevol discrepància hagués de ser interpretada com una manca de compromís. També a Europa hem contribuït a identificar excessivament la sostenibilitat amb la regulació, amb el compliment formal i amb una enorme arquitectura d’indicadors, informes i obligacions. Quan una matèria que hauria de formar part de la bona gestió empresarial queda associada a una determinada agenda política, el moviment pendular està servit: si uns la converteixen en bandera, els altres poden sentir-se cridats a arrencar-la.

Fa temps que defenso que la responsabilitat social necessita una agenda empresarial pròpia. Una empresa no hauria de gestionar els impactes perquè un govern progressista ho imposi ni deixar de fer-ho perquè un govern conservador ho desreguli. De la mateixa manera que una empresa no innova solament perquè una llei l’hi exigeixi, tampoc hauria d’integrar la sostenibilitat perquè una directiva europea estableixi un nou requeriment d’informació. Si aquests aspectes són rellevants per a la seva capacitat de crear valor i per a la responsabilitat que assumeix davant la societat, han de formar part del seu model d’empresa.

Per tant, puc entendre i fins i tot compartir la voluntat de despolititzar la sostenibilitat. Però despolititzar no pot voler dir desresponsabilitzar. I encara menys hauria de comportar que, per evitar que uns accionistes facin un ús abusiu d’un mecanisme de participació, acabem debilitant els sistemes pels quals les organitzacions reben senyals de l’entorn i afloren assumptes que potser encara no formen part de les preocupacions majoritàries.

[empresa] Potser, doncs, el debat de fons no és sobre l’ASG sinó sobre què entenem per empresa. Aquesta és una discussió molt més interessant que les guerres terminològiques a què ens hem acostumat els darrers anys. Podem concebre l’empresa com un instrument orientat essencialment al retorn de la propietat, que haurà d’atendre altres requeriments quan aquests afectin aquest retorn. O podem entendre que la capacitat de generar valor econòmic es produeix avui dins d’un sistema complex de relacions i dependències, de manera que la qualitat d’aquestes relacions, els impactes generats i la confiança dels diferents grups d’interès formen part del model de creació de valor.

El desenvolupament del propòsit empresarial és coherent amb aquesta segona mirada. Quan parlem d’una empresa amb propòsit no pretenem que deixi de guanyar diners sinó que comprengui quina contribució vol fer a la societat des de la seva activitat empresarial i com crea simultàniament valor econòmic, social i ambiental. És un pas més en l’evolució que ha portat la responsabilitat social des de la perifèria filantròpica fins al model d’empresa i, més recentment, fins a l’estratègia i el propòsit.

Per això el cas nord-americà mereix ser observat amb atenció des d’Europa, però no per concloure precipitadament que aquí ho fem bé i allà malament. Nosaltres també hem de revisar excessos, simplificar obligacions i evitar que la sostenibilitat sigui capturada per aproximacions burocràtiques o ideològiques. Però una cosa és treure burocràcia i una altra reduir responsabilitat; una cosa és evitar abusos en la participació accionarial i una altra empobrir la governança; una cosa és despolititzar la sostenibilitat i una altra expulsar del radar empresarial qüestions que poden ser determinants per al futur de l’organització.

La bona governança no hauria de tenir por de les preguntes incòmodes. Tampoc ha d’acceptar-les totes ni convertir-les totes en prioritats. Governar consisteix precisament a tenir capacitat per escoltar, interpretar, ponderar i decidir. Potser aquesta és la paradoxa que ens deixa el debat actual als Estats Units: que en la voluntat legítima d’evitar la captura política de l’empresa podríem acabar reduint la seva capacitat per entendre la realitat. I una empresa responsable no és la que dona la raó a tothom sinó la que ha desenvolupat la sensibilitat i els mecanismes de governança necessaris per saber quines preguntes s’ha de fer.

[ARTICLE] Faci com jo, no es fiqui en sostenibilitat

S’atribueix a Francisco Franco aquella frase de «Haga como yo, no se meta en política». La paradoxa era considerable, perquè ho deia precisament qui concentrava tot el poder polític. Però la frase tenia una lògica pròpia: la política era allò que feien els altres quan qüestionaven l’ordre establert, mentre que l’exercici del poder podia presentar-se com una mena de normalitat que no calia discutir.

Ara podríem fer-ne una adaptació empresarial: faci com jo, no es fiqui en sostenibilitat. Algunes empreses semblen reaccionar davant les qüestions ambientals, socials o de bon govern com si fossin matèries que algú de fora pretén introduir artificialment dins l’empresa. Els ecologistes parlen d’emissions, els sindicats de condicions laborals, les comunitats dels impactes territorials, els activistes dels drets humans, i tot plegat pot ser percebut com una interferència externa en una activitat empresarial que, en principi, no tindria res a veure amb aquestes qüestions.

Però hi ha un petit problema: és l’empresa qui necessàriament ja hi és, ja s'hi ha ficat consubstancialment. Si genera emissions, ja s’ha ficat en canvi climàtic encara que no vulgui parlar-ne; si consumeix grans quantitats d’aigua en un territori amb estrès hídric, ja s’ha ficat en sostenibilitat ambiental; si compra a proveïdors on hi ha riscos de vulneració de drets humans, ja s’ha ficat en drets humans. I si les seves decisions afecten l’ocupació, la cohesió social o el territori, ja està intervenint en aquestes realitats abans que cap grup d’interès li reclami res.

[perímetre] De fet, una de les evolucions més interessants que ha comportat la responsabilitat social ha estat precisament l’ampliació progressiva del perímetre de gestió empresarial. Fa unes dècades, moltes qüestions ambientals quedaven fora d’aquest perímetre. Es percebien sobretot com una exigència externa, derivada de la regulació o de la pressió social. Avui, en canvi, la gestió ambiental forma part amb tota normalitat de la lògica empresarial: hi ha equips, objectius, indicadors, sistemes de gestió, normes, inversions, processos d’innovació i recerca de retorn. Ja no es tracta simplement de complir una obligació externa sinó de gestionar millor l’empresa.

Aquest procés no s’ha produït de la mateixa manera en totes les matèries. La relació amb la comunitat, per exemple, encara es manté sovint fora del perímetre real de gestió. Es fan donacions, patrocinis o accions filantròpiques, però no sempre es gestiona la comunitat com una part estructural de l’entorn empresarial, amb els seus riscos, oportunitats, expectatives, impactes i capacitat per generar o destruir confiança. En aquest camp encara queda molt recorregut perquè allò que avui es percep com una acció externa passi a formar part plenament de la gestió.

Aquesta evolució és, en el fons, una manera d’incorporar complexitat dins l’empresa. La societat és complexa, els impactes també ho són i les empreses han anat entenent que no poden gestionar-se com si només existissin unes poques variables econòmiques. La responsabilitat social ha contribuït precisament a ampliar la mirada, a incorporar nous elements al sistema de decisió i a convertir qüestions que abans semblaven alienes al negoci en matèries gestionables.

Sempre he dit que gestionar la responsabilitat social significa gestionar la complexitat, però sense matar-la. La temptació de qualsevol organització és simplificar la realitat per facilitar la presa de decisions, i això és comprensible fins a un cert punt. El problema apareix quan simplifiquem tant que deixem de comprendre allò que realment està passant. Incorporar més variables no significa complicar inútilment l’empresa, sinó fer-la més capaç d’interpretar un entorn que ja és complex amb independència que vulguem reconèixer-ho o no.

[ASG] Per això, una part del discurs que avui s’està produint sobretot als Estats Units al voltant de la responsabilitat social, anomenada ASG o ESG en termes normatius, em sembla que pot tenir una conseqüència més profunda que la simple crítica a unes sigles. No es tracta només de qüestionar una regulació excessiva, una burocràcia determinada o una certa politització de la sostenibilitat, qüestions totes elles perfectament discutibles. El risc és fer el camí invers i començar a expulsar fora del perímetre empresarial qüestions que les empreses ja havien començat a integrar en la seva lògica de gestió.

Seria una manera de matar complexitat. En lloc d’entendre millor els impactes i decidir com gestionar-los, podem optar per declarar que determinades qüestions no són pròpiament empresarials i, per tant, deixar de considerar-les. Però la realitat no funciona així. Una empresa pot decidir que no vol parlar de sostenibilitat, de canvi climàtic, de comunitat o de drets humans; el que no pot decidir és deixar de tenir impactes sobre aquestes realitats.

Aquesta és la diferència entre considerar la sostenibilitat una agenda externa i entendre-la com una dimensió de la gestió. Quan una matèria entra de debò en el perímetre empresarial deixa de ser una obligació que algú imposa des de fora i passa a formar part del conjunt de variables amb què l’empresa procura crear valor, gestionar riscos, trobar oportunitats i assegurar la seva sostenibilitat futura. Això és el que ja ha passat en bona mesura amb la gestió ambiental i el que encara ha de passar amb altres dimensions de la responsabilitat social.

Per això potser la pregunta no és fins on s’han de ficar les empreses en sostenibilitat, sinó fins on la seva activitat ja hi està ficada i fins on són capaces d’incorporar aquesta realitat dins el seu perímetre de gestió. Fer veure que no hi som perquè no en volem parlar recorda massa aquella vella recomanació: «Haga como yo, no se meta en política». Però, parafrasejant una altra cèlebre frase, aquesta atribuïda a Galileo: i, tanmateix, generem impactes.

Quants plans pot tenir un ajuntament? Transversalitat, Agenda 2030 i impacte

Tenia pendent de compartir-vos aquesta reflexió arran d’una intervenció que vaig fer des de Vector5 en una trobada internacional, parlant de l’acompanyament a l’Ajuntament de Mataró, amb el suport de la Diputació de Barcelona. Sovint treballem amb l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible, però en aquesta ocasió vam poder fer un pas més: analitzar el conjunt dels plans i acords municipals des d’una perspectiva transversal. La transversalitat de les polítiques públiques forma part de la mateixa lògica de l’Agenda 2030, en la mesura que aquesta reclama coherència entre polítiques, però sobretot és un repte pendent des dels inicis dels ajuntaments democràtics. Tant de bo el nou mandat municipal que sorgirà de les eleccions de 2027 permeti abordar amb decisió aquest repte, que és alhora polític, tècnic i organitzatiu i que, en darrer terme, ens parla de dues qüestions fonamentals: eficiència i impacte.

Quants plans pot tenir un ajuntament? I, sobretot, com fem que tots treballin en una mateixa direcció?

Aquesta va ser la pregunta amb què vaig obrir la meva intervenció el 21 d’abril de 2026, a Barcelona, en la trobada europea del projecte SUP4SUD – Strategic Urban Planning for Sustainable Development, en el marc d’Interreg Europe. Vector5 hi vam ser convidats pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) per compartir l’experiència de Mataró en la integració dels ODS en la planificació estratègica municipal.

La intervenció partia d’una experiència concreta: l’acompanyament de Vector5 a l’Ajuntament de Mataró per analitzar l’alineament de la planificació municipal amb l’Agenda 2030, un procés liderat per Mercè Casals, de Vector5, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

A Mataró vam analitzar 69 plans i acords municipals, a més de projectes estratègics i altres actuacions.

I la conclusió és rellevant per a molts ajuntaments: el repte no és necessàriament fer més plans, sinó aconseguir que els que ja existeixen funcionin com un sistema.

L’Agenda 2030 ens permet precisament fer aquesta lectura transversal: identificar com es relacionen les diferents polítiques, quines prioritats comparteixen, on hi ha solapaments o buits i com contribueixen als grans reptes de ciutat. En el cas de Mataró, vam treballar amb una metodologia que combina mapatge de la planificació, alineament amb les fites dels ODS, participació dels equips municipals, vinculació amb el pressupost i eines per a la governança i el seguiment.

Perquè una suma de bons plans no genera automàticament un bon sistema de governança.

Aquest és també un dels grans reptes que observem des de Vector5 en l’acompanyament a les administracions locals: avançar de la planificació sectorial cap a una governança més transversal, capaç de connectar polítiques socials, ambientals, econòmiques, territorials i de bon govern.

Els reptes de les ciutats ja són transversals. La manera de governar-los també ho ha de ser.

I aquí l’Agenda 2030 —en diàleg amb instruments integradors com les agendes urbanes— pot ser molt més que un marc d’alineament: pot esdevenir una palanca per governar millor la complexitat i generar més impacte.

🎥 Al vídeo comparteixo un fragment de la intervenció a SUP4SUD.

How Many Plans Can a Municipality Have? Cross-Cutting Governance, the 2030 Agenda and Impact

I had been meaning to share this reflection following a presentation I gave on behalf of Vector5 at an international meeting, where I spoke about our work supporting Mataró City Council, with the support of Barcelona Provincial Council. We often work with the 2030 Agenda and the Sustainable Development Goals, but on this occasion we were able to take a step further: analysing the full set of municipal plans and agreements from a cross-cutting perspective. Policy coherence and cross-cutting approaches are embedded in the very logic of the 2030 Agenda, but they also represent a challenge that has remained unresolved since the early days of democratic local government in Spain. Hopefully, the new municipal term that will emerge from the 2027 local elections will provide an opportunity to address this challenge more decisively. It is simultaneously a political, technical and organisational challenge and, ultimately, it comes down to two fundamental issues: efficiency and impact.

How many plans can a municipality have? And, above all, how can we make sure they all work in the same direction?

This was the question I used to open my presentation on 21 April 2026, in Barcelona, at the European meeting of SUP4SUD – Strategic Urban Planning for Sustainable Development, an Interreg Europe project. Vector5 was invited by the Barcelona Metropolitan Strategic Plan (PEMB) to share Mataró’s experience of integrating the SDGs into municipal strategic planning.

The presentation drew on a specific experience: Vector5’s work with Mataró City Council to analyse the alignment of municipal planning with the 2030 Agenda, a process led by Mercè Casals, from Vector5, with the support of Barcelona Provincial Council.

In Mataró, we analysed 69 municipal plans and agreements, together with strategic projects and other relevant actions.

The conclusion is highly relevant to many local governments: the challenge is not necessarily to create more plans, but to make the plans that already exist work as a system.

The 2030 Agenda provides us with a framework for precisely this kind of cross-cutting analysis: understanding how different policies relate to one another, which priorities they share, where overlaps or gaps exist, and how they contribute to the major challenges facing the city. In Mataró, we applied a methodology combining the mapping of municipal planning, alignment with SDG targets, engagement with municipal teams, links to public spending, and tools for governance and monitoring.

Because a collection of good plans does not automatically result in a good governance system.

This is also one of the major challenges we encounter at Vector5 when supporting local governments: moving from sectoral planning towards more cross-cutting governance, capable of connecting social, environmental, economic, territorial and good governance policies.

The challenges facing our cities are already interconnected. The way we govern them needs to be interconnected too.

This is where the 2030 Agenda — in dialogue with integrated frameworks such as Urban Agendas — can become much more than an alignment framework. It can serve as a lever to govern complexity more effectively and generate greater impact.

🎥 The video features an excerpt from my presentation at SUP4SUD.

[ARTICLE] Del creixement sostingut al creixement sostenible: prou diferent

Sovint es fa un ús indiscriminat de dos conceptes aparentment propers però profundament diferents: creixement sostingut i creixement sostenible. A primera vista podrien semblar sinònims o simples variacions d’estil. Però en realitat, la confusió no és banal: reflecteix dues visions del món diametralment oposades.

El creixement sostingut: la continuïtat d’un únic indicador

Quan es parla de creixement sostingut, sovint ens situem en una lògica econòmica clàssica: es tracta de mantenir el creixement del PIB o dels beneficis empresarials de manera constant al llarg del temps. És un model que apel·la a la persistència, a la capacitat de resistència del sistema per seguir creixent sense interrupcions. Però... a quin preu?

Aquest enfocament es fonamenta en la idea que més creixement equival a més progrés, deixant de banda els costos socials, ambientals o fins i tot ètics. És un model que tendeix a operar sota una lògica unidimensional: si el gràfic puja, tot va bé.

El creixement sostingut sovint oblida una veritat fonamental: res no pot créixer indefinidament dins un sistema finit.

El creixement sostenible: una mirada sistèmica i integradora

En canvi, quan parlem de creixement sostenible, ens referim a un model que reconeix la complexitat del món en què vivim. És una visió que integra múltiples dimensions: econòmica, social, ambiental, cultural, i fins i tot de bon govern. No es tracta només de créixer, sinó de créixer bé. De fer-ho de manera que sigui viable a llarg termini, justa per a tothom i respectuosa amb els límits del planeta.

La sostenibilitat ens obliga a sortir de la lògica d’un únic indicador per entendre la interdependència dels factors que afecten la qualitat de vida. I ens interpel·la com a organitzacions a revisar profundament el nostre propòsit, el nostre impacte i la nostra manera d’interactuar amb els grups d’interès.

La responsabilitat social no és només fer les coses bé, sinó implicar-se activament a generar valor compartit per a la societat.

De fet, atesos els límits del creixement i les paranoies que sovint aquest model ha comportat, es prefereix parlar de desenvolupament sostenible en lloc de creixement. Però em resisteixo a deixar el mot 'créixer' als que l'interpreten sols en sentit destraler. Per això, en aquesta ocasió m'he permès de fer servir 'creixement sostenible'.

Dues paraules, dues actituds

L’economia del segle XXI ha d’anar més enllà de la supervivència del negoci. No es tracta de quant creixem, sinó de com, per què i amb quin impacte. Mantenir el creixement (sostingut) pot convertir-se en una obsessió contraproduent si no hi ha un sentit de sostenibilitat que el guiï. És per això que caldria revisar molt críticament l’ús d’aquests termes en els discursos polítics, econòmics i empresarials.

Una organització que treballi per un creixement sostenible està compromesa amb la societat i el planeta, i ho fa des d’una consciència plena dels límits i les oportunitats. És una organització que entén que els indicadors no poden ser únicament financers, sinó també socials, ambientals i de qualitat relacional.

Cap a una responsabilitat sistèmica

Darrere d’aquesta distinció semàntica s’hi amaga una qüestió de fons: la maduresa ètica i estratègica de les nostres organitzacions. El desenvolupament sostenible -i ara per ara el marc de l'Agenda 2030- ens ofereix una mirada i un horitzó, però només serà realment útil si sabem integrar-la a les nostres organitzacions amb aquesta complexitat que ens permet abordar simultàniament i relligadament tots els cinc vectors d'impacte. 

I traduir els compromisos en impacte. Ni compromisos grandiloqüents sense impacte mesurable, ni presumptes impactes sense un compromís autèntic que en garanteixi la continuïtat i el caràcter transversal. Com a societat, tenim la responsabilitat de no caure en discursos buits. I com a organitzacions, hem d’avançar des d’una lògica de sostenibilitat integral, no pas de sosteniment d’un model esgotat.

M'agrada revisar la manera com diem les coses, revisar el llenguatge i la terminologia que fem servir. Però sobretot, el marc mental que aquest llenguatge expressa.

Fa cinc anys de la creació de l'Aliança Catalunya 2030

Avui fa cinc anys que, per acord del Parlament de Catalunya, es va posar en marxa l'Aliança Catalunya 2030, com a espai de participació de la societat civil en una gran aliança per col·laborar a fer possible els reptes d'aquest full de ruta de la Humanitat.

Respon.cat hi ha participat des del primer moment, tant a l'acte de constitució, com a la seva preparació i posteriorment i fins ara en el grup motor de l'Aliança.

 

President Torra: "Amb l'Agenda 2030 tenim una eina de futur per transformar Catalunya i millorar el món"

• Josep Maria Canyelles hi va participar en nom de Respon.cat, amb la seva presidenta Marcè Mullor
• El cap del Govern ha encapçalat la signatura de l’Acord que posa en marxa l’Aliança Catalunya 2030, un gran pacte de país per assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides

El president, el vicepresident i el conseller, amb els signants de l'acord. Autor: Rubén Moreno

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha encapçalat aquest migdia l’acte de signatura de l’Acord Nacional per a l’Agenda 2030, “una eina de futur”, ha dit, que “s’ha de convertir en un instrument facilitador de la coherència de les polítiques per al desenvolupament sostenible”. Per al cap del Govern, és responsabilitat de les institucions “donar una oportunitat a les persones i al planeta”. Per això, ha assegurat que “som i volem ser part activa dels reptes globals, dels canvis que s’han d’emprendre”, i ha afegit: “tenim un país preparat i que està en marxa per poder transformar Catalunya i millorar el món”.

Més de 300 persones, representants d’una trentena d’organitzacions i entitats catalanes de diversos àmbits, han fet possible avui aquest acord, que és el tret de sortida de l’Aliança Catalunya 2030, una gran coalició de país per assolir els 17 Objectius per al Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides. Al llarg dels propers mesos, l’Aliança Catalunya 2030 vol sumar complicitats i noves adhesions arreu del territori, obrir-se a totes les entitats del país compromeses en aquests objectius.

Durant l'acte, Mercè Mullor, presidenta de Respon.cat, ha signat Acord nacional per a Agenda 2030 per avançar en l'Aliança 2030 a Catalunya, on s'ha remarcat la importància de l’ODS17 que es focalitza en les aliances i desenvolupament sostenible. Posteriorment a l'acte Mullor ha declarat que Respon.cat va iniciar el seu compromís actiu envers els ODS des del 2015, quan van aprovar-se, recordant que "vam ser els primers a traduir-los i vam vincular-hi l’Agenda local Focus de l’RSE a Catalunya que ens va permetre no sols localitzar-los sinó fer-ne un abordatge empresarial"

 

Acord nacional per a l'Agenda 2030 a Catalunya

Fa uns dies publicàvem l'entrada Hem reforçat el paper actiu de la ciutadania en els ODS, on explicàvem que Josep Maria Canyelles ha participat en el procés per elaborar el document de l’Acord Nacional per a l’Agenda 2030 per contribuir a la localització a Catalunya dels ODS i crear una aliança d’actors públics i privats.

Presentem tot seguit el document base de l'Acord, que ja ha estat publicat oficialment: ACORD GOV/24/2020, de 18 de febrer, pel qual s'aprova el document de base de l'Acord nacional per a l'Agenda 2030 a Catalunya.

 

Contra l'Agenda 2030, contra la igualtat, contra la diversitat, contra els catalans, i desacomplexadament, i sense un marc mental contrari i coherent per als espanyols

• Per primer cop, es manifesta oposició política a l'Agenda 2030.
• Més enllà dels posicionaments de màrqueting polític de cada partit, els principis haurien comportar coherència. 
• El factor Catalunya impossibilita la coherència en el marc espanyol respecte a principis com el respecte a la diversitat i l'aprofundiment democràtic, cosa que fa impossible un marc mental diferent i converteix el discurs de l'extrema dreta en el marc de referència dels altres.

A mesura que l'Agenda 2030 va anar esdevenint una iniciativa coneguda, causava satisfacció poder considerar-la un gran espai de consens no solament de la humanitat en general sinó dins del nostre país entre les diverses opcions polítiques. Bé, tampoc cal ser ingenus, però en tot cas és cert que tots els partits polítics hi estaven globalment a favor i les crítiques o diferències ideològiques hi podien restar subsumides.

Com a exemple, el fet que algú estigui pel decreixement es pot arribar a entendre com part de la localització, és a dir, l'adaptació local de l'Agenda 2030: si en un territori entenen que cal decréixer, serà la seva manera local de portar a terme l'Agenda 2030. O si en un territori volen créixer prioritàriament en economia social, és la seva opció. Tot hi cap. Dit d'una altra manera, tothom pot comprendre que un document aprovat per tots els països no pot ser al gust de tothom i que tampoc serà la punta de llança de la innovació o la radicalitat. Acceptat això, és un full de ruta acceptable per a la humanitat. I positiu en el sentit que creava un gran sentit de consens al voltant de la necessitat d'avançar cap al desenvolupament sostenible i dotar aquest concepte d'una gran centralitat, si més no en el discurs.

En aquest sentit, era factible que un Ajuntament plantegés un compromís i un pla d'acció fins al 2030, travessant per diferents mandats i amb possibles governs de signe polític diferent. Però ara ja no és així. Hi ha un partit polític a l'estat espanyol que declaradament s'hi mostra en contra. Així hi ha una extrema esquerra que considera l'Agenda 2030 un mandat dels poderosos i hi ha una extrema dreta que creu que l'Agenda 2030 és una manera d'imposar un nou ordre mundial per part de les esquerres.

Grups ultracatòlics d'extrema dreta van començar a divulgar que darrere el que l'Agenda 2030 ens venia hi havia altres objectius amagats, com podeu veure al cartell reinterpretant els ODS. Però ara l'oposició ja ha entrat també a la política: el partit d'extrema dreta Vox no sols s'hi manifesta crític sinó que en fa bandera. 

A la pre-campanya de les darreres eleccions espanyoles van penjar aquest cartell on una mà amb una polsera amb la bandera espanyola llença a les escombraries l'Agenda 2030 i altres anatemes de la formació, com la bandera LGTBI, el logotip del moviment feminista, i sobretot una estelada independentista catalana.

[vegeu a la foto d'EFE la pancarta desplegada per Vox en un cèntric edifici de Madrid]

Vox està dominat pels falangistes i ultracatòlics, amb vinculacions a l'Opus Dei, i també inclou una part d'ultraliberals, que n'han quedat apartats. Si hi ha un model que caracteritza el seu estil és l'autoritarisme, que volen aplicar en un model de govern feixista i que coherentment també apliquen  en la dimensió interna fins a límits extrems. 

Respecte a Vox, és important entendre que, de manera diferent de les extrema dretes d'arreu d'Europa que tenen el boc expiatori en les persones vingudes de la immigració, en el cas espanyol el partit ha nascut i ha crescut en l'odi als catalans. És un odi cap a la nació que l'Estat encara no ha pogut subjugar. Curiosament, un odi intern, ja que ells consideren que els catalans som espanyols. 

L'odi als catalans és el que té un caràcter més fundacional i el que els permet marcar les diferències més clares respecte al PP. La resta d'odis venen per afegitó, i són els tradicionals d'aquests moviments, però la seva crescuda electoral ha vingut motivada pel conflicte Catalunya-Espanya, i per la presència pública que els mitjans de comunicació els han volgut donar en aquest debat.

És intel·lectualment i des d'un punt de vista de gestió dels valors dramàtic que un partit configuri la seva ideologia a la contra, i des de l'odi. Aspiren a un comandament únic, i per això enyoren el franquisme, amb una sola nació espanyola, amb una única religió, amb una obediència absoluta al líder, sense espai per a la diversitat de cap mena.

L'Agenda 2030 no és cap revolució. Senzillament parla de reduir les desigualtats i de fomentar el respecte a la diversitat. Per no parlar, no parla ni dels drets de les nacions a l'autodeterminació, ni del respecte als col·lectius LGTBI, ni de l'economia social... Fins i tot els països musulmans van aprovar-la. Però està en la seva natura oposar-se a tot, fer una esmena a la totalitat contra l'evolució del món vers la diversitat, negar les evidències com el canvi climàtic. Com la faula de la granota i l'escorpí, poden portar el món a l'autodestrucció amb ells inclosos perquè està en la seva natura no acceptar la realitat sinó pretendre conformar el món segons el prisma en què ells ho veuen tot.

Malaurament, no hi ha per part de la resta de forces polítiques espanyoles una capacitat de plantar cara des dels principis, com caldria. Sols poden discutir-los algunes qüestions. Però com que globalment tampoc creuen en el ple respecte a la diversitat tenim mala peça al teler. En la mesura que a tots ells atorguen més valor a la sagrada unitat d'Espanya que a la democràcia plena o el respecte a la diversitat plurinacional, Vox sempre tindrà les de guanyar.

Fins i tot com a partit poder decréixer, o desaparèixer tornant a integrar-se al PP, però el mal ja està fet. Sempre hi haurà la por que l'extrema dreta creixi i, en conseqüència, això justifica que el PP hagi de tenir un discurs ben nacionalista espanyol i agressiu amb Catalunya. Per altra banda, el PSOE entén que davant el PP ha de reforçar el seu discurs nacionalista espanyol, que de fet és on es troba més còmode. I més greu encara, Sumar també entén que cal no sortir de l'espanyolitat, encara que el discurs pugui aparentar més amable.

Els valors i els principis no van a la carta. Si algú creu en el respecte a la diversitat i en l'aprofundiment democràtic, no val a aplicar-ho solament amb la diversitat d'origen i de gènere... perquè aleshores no és un principi, és una opció de màrqueting. Com quan algú parla dels colors verd, roig i violeta, quan entre les persones de les seves bases algunes hi estaven a les antípodes (i en aquest cas ho puc valorar com a gest positiu). O com ho va ser Equo, en aquest cas d'una gran incoherència diria que fruit d'interessos personals. Les esquerres van viure unes dècades de gran satisfacció perquè tothom s'avergonyia de dir que era de dretes. Ara ja no és així i la feblesa d'una esquerra inconsistent fa que la partida del relat tombi cap a la dreta.

Efectivament, el que respresenta Vox va contra l'Agenda 2030, contra la igualtat, contra la diversitat, contra els catalans. Hi va desacomplexadament. I lamentablement sense que ningú ofereixi un marc mental diferent per als espanyols. Vox fa l'esmena a la totalitat al sistema. Mentrestant, cap dels altres fa l'esmena a la totalitat al que representa l'extrema dreta i el nacionalisme espanyol.

Marató de Micro TED Talks Medi Ambient UPF BSM

 

La UPF Barcelona School of Management se suma al Dia Mundial de l'Medi Ambient   donant veu a estudiants i antics alumnes Actius en la causa ambiental. El nostre repte és donar suport als que ja liderin la conversa i l'acció en aquest àmbit i alhora generar nous "Climate Influencers" a la nostra comunitat. 

Amb aquest objectiu, el dia 1 de juny, a les 16h, et presentem 10  Micro TED Talks, en format online, en el marc de la iniciativa mundial  COUNTDOWN  per combatre el canvi climàtic.

Josep Maria Canyelles, alumni IDEC-UPF de Polítiques Públiques i Socials, exposarà un Ted Talk sobre " Veïnatge Positiu per abordar el desenvolupament sostenible", a partir de la iniciativa Edificis Positius impulsada per la cooperativa social TSR Territori Socialment Responsable.

Els 10 Ted Talks (en castellà):

1. " Frenant el cambio climàtic des de la indústria de la moda " . Sònia Flotats . CEO So Good So Cute , magazine moda i Tendències sostenibles. Alumni Responsabilitat Social Corporativa.

2. "Química per 1 futur sostenible" . Xavier Ribera. Director de Comunicació, Relacions Institucionals i Sostenibilitat BASF . Alumni Direcció de Comunicació. 

3. " Veïnatge positiu per abordar el desenvolupament sostenible ". Josep Maria Canyelles . President TSR Territori Socialment Responsable . Alumni Polítiques Públiques i Socials.

4. Com recuperar 100.000 oliveres centenàries abandonats?  Alberto Alfonso Pordomingo . Direcció Compliance Telefónica Espanya . Alumni Compliance.

5. "Transformació cap a una societat més sostenible, cosa de Tots " . Sandra Costa.  Consultora Sènior Sostenibilitat, Canvi Climàtic i RSC KPMG Espanya.  Alumni Responsabilitat Social Corporativa.

6. "Fast fashion", la Resposta equivocada. Vincenzo Rusciano . International Business Development Consultant Bravomaker . Alumni Executive MBA.

7. "Transparència, Reversibilitat i Sota Demanda " . Eduard Mas . Product Manager Reprotect.  Estudiant Direcció Màrqueting Digital.

8. " La llar i la sostenibilitat mediambiental ". Mª Carmen de Bernardo . Traductora Freelance. Estudiant Traducció Literària. 

9. " Auditoria interna en RSC ". Diana Casajus . Auditoria interna VidaCaixa . Alumni Responsabilitat Social Corporativa.

10. " Legislar l'ecocidi: ¿és la Solució? " Oscar Benítez. Director de Seguretat TMB. Alumni Compliance.    

 

Marató Micro TED Talks Medi Ambient

Data: 1 juny 2021 16: 00-17: 00 CEST

Lloc de trobada: Sessió en remot

 

La sessió és oberta i gratuïta, prèvia inscripció: https://www.bsm.upf.edu/es/agenda/maraton-de-micro-ted-talks-medio-ambiente-upf-bsm  

Maratón de Micro TED Talks Medio Ambiente UPF BSM

La UPF Barcelona School of Management se suma al Día Mundial del Medio Ambiente dando voz a estudiantes y antiguos alumnos activos en la causa medioambiental. Nuestro reto es apoyar a los que ya lideran la conversación y la acción en este ámbito y, a la vez, generar nuevos "Climate Influencers" en nuestra comunidad. 

Con este objetivo, el día 1 de junio, a las 16h, te presentamos 10 Micro TED Talks, en formato online, en el marco de la iniciativa mundial COUNTDOWN para combatir el cambio climático.

Josep Maria Canyelles, alumni IDEC-UPF de Políticas Públicas y Sociales, expondrá un Ted Talk sobre"Vecindad Positiva para abordar el desarrollo sostenible", a partir de la iniciativa Edificios Positivos impulsada por la cooperativa social TSR Territori Socialment Responsable.

Los 10 Ted Talks:

1. "Frenando el cambio climático desde la industria de la moda". Sònia Flotats. CEO So Good So Cute, magazine moda y tendencias sostenibles. Alumni Responsabilidad Social Corporativa.

2. "Química por un futuro sostenible". Xavier Ribera. Director de Comunicación, Relaciones Institucionales y Sostenibilidad BASF. Alumni Dirección de Comunicación. 

3. "Vecindad positiva para abordar el desarrollo sostenible". Josep Maria Canyelles. President TSR Territori Socialment Responsable. Alumni Políticas Públicas y Sociales.

4. ¿Cómo recuperar 100.000 olivos centenarios abandonados? Alberto Alfonso Pordomingo. Dirección Compliance Telefónica España. Alumni Compliance.

5. "Transformación hacia una sociedad más sostenible, cosa de todos". Sandra Costa. Consultora Senior Sostenibilidad, Cambio Climático y RSC KPMG España. Alumni Responsabilidad Social Corporativa.

6. "Fast fashion", la respuesta equivocada. Vincenzo Rusciano. International Business Development Consultant Bravomaker. Alumni Executive MBA.

7. "Transparencia, Reversibilidad y Bajo Demanda". Eduard Mas. Product Manager Reprotect. Estudiante Dirección Márketing Digital.

8. "El hogar y la sostenibilidad medioambiental". Mª Carmen de Bernardo. Traductora Freelance. Estudiante Traducción Literaria. 

9. "Auditoría interna en RSC". Diana Casajus. Auditoria interna VidaCaixa. Alumni Responsabilidad Social Corporativa.

10. "Legislar el Ecocidio: ¿es la solución?" Oscar Benítez. Director de Seguridad TMB.  Alumni Compliance. 

 

Maratón Micro TED Talks Medio Ambiente

Fecha:1 de junio de 2021 16:00 - 17:00 CEST

Lugar de encuentro: Sesión en remoto

 

La sesión es abierta y gratuita, previa inscripción:

https://www.bsm.upf.edu/es/agenda/maraton-de-micro-ted-talks-medio-ambiente-upf-bsm 

 

 

Finances sostenibles i taxonomia de la UE: la Comissió pren noves mesures per canalitzar els diners cap a activitats sostenibles

22 abril 2021. La Comissió Europea ha adoptat avui un ambiciós paquet de mesures generals per contribuir a millorar el flux de diners cap a activitats sostenibles a tota la Unió Europea. Al permetre reorientar les inversions cap a tecnologies i empreses més sostenibles, aquestes mesures contribuiran a fer que Europa sigui climàticament neutra d'aquí a 2050. Faran de la UE un líder mundial en l'establiment de normes per a les finances sostenibles.

El paquet consta de:

• L'acte delegat de taxonomia climàtica de la UE té per objecte donar suport a les inversions sostenibles, aclarint quines activitats econòmiques contribueixen més a la consecució dels objectius ambientals de la UE. El Col·legi de Comissaris ha arribat avui a un acord polític sobre el text. L'acte delegat s'adoptarà formalment a finals de maig, un cop es disposi de traduccions en totes les llengües de la UE. En una Comunicació, també adoptada avui pel Col·legi de Comissaris, s'exposa amb més detall l'enfocament de la Comissió.
• Una proposta de Directiva d'informació de les empreses en matèria de sostenibilitat. La proposta té per objecte millorar el flux d'informació sobre sostenibilitat en el món empresarial. Farà que la informació sobre sostenibilitat per part de les empreses sigui més coherent, de manera que les empreses financeres, els inversors i el públic en general puguin utilitzar informació comparable i fiable sobre sostenibilitat.
• Finalment, sis actes delegats modificadors de garantir que les empreses financeres, per exemple assessors, gestors d'actius o asseguradores, incloguin la sostenibilitat en els seus procediments i la seva assessorament en matèria d'inversió a la clientela.

El Pacte Verd Europeu és l'estratègia de creixement d'Europa amb l'objectiu de millorar el benestar i la salut dels ciutadans, aconseguir que Europa sigui climàticament neutra d'aquí al 2050 i protegir, conservar i millorar el capital natural i la biodiversitat de la UE.

Com a part d'aquest esforç, les empreses necessiten un marc general de sostenibilitat per canviar els seus models de negoci en conseqüència. Per garantir la transició del finançament i evitar el «blanqueig ecològic», tots els elements del paquet de mesures d'avui augmentaran la fiabilitat i comparabilitat de la informació sobre sostenibilitat. Això situarà el sector financer europeu en el centre d'una recuperació econòmica sostenible i integradora enfront de la pandèmia de COVID-19 i al desenvolupament econòmic sostenible a llarg termini d'Europa.

Acte delegat sobre taxonomia climàtica de la UE

La taxonomia de la UE és una eina de transparència sòlida i amb base científica a disposició d'empreses i inversors. Crea un llenguatge comú que els inversors podran utilitzar en qualsevol lloc a l'invertir en projectes i activitats econòmiques que tinguin una incidència positiva substancial en el clima i el medi ambient. També introduirà obligacions d'informació per a les empreses i els participants en els mercats financers.

L'acte delegat, acordat políticament avui pel Col·legi de Comissaris, introdueix el primer conjunt de criteris tècnics de selecció per definir quines activitats contribueixen substancialment a dos dels objectius ambientals del Reglament pel qual s'estableix una taxonomia: adaptació al canvi climàtic i mitigació del canvi climàtic. Aquests criteris es basen en l'assessorament científic del Grup d'Experts Tècnics (TEG) sobre finances sostenibles. És el resultat d'amplis comentaris de les parts interessades, així com de debats amb el Parlament Europeu i el Consell. Aquest acte delegat abastaria les activitats econòmiques d'aproximadament el 40% de les empreses cotitzades en borsa, en sectors que són responsables de gairebé el 80% de les emissions directes de gasos d'efecte hivernacle a Europa. Inclou sectors com l'energia, la silvicultura, la indústria manufacturera, el transport i la construcció.

L'acte delegat de taxonomia de la UE és un document viu i seguirà evolucionant amb el temps, a la llum dels canvis i el progrés tecnològic. Els criteris seran objecte de revisió periòdica. Això garantirà que els nous sectors i activitats, incloses les activitats transitòries i altres «activitats facilitadores», puguin afegir-se a l'àmbit d'aplicació al llarg de el temps.

Una nova Directiva d'informació de les empreses en matèria de sostenibilitat

La proposta d'avui revisa i reforça les normes existents introduïdes per la Directiva sobre informació no financera. El seu objectiu és crear un conjunt de normes que, amb el temps, igualin la informació sobre sostenibilitat a la informació financera. Ampliarà els requisits de la UE relativa a la informació sobre sostenibilitat a totes les grans empreses i a totes les que cotitzen en borsa. Això vol dir que gairebé 50.000 empreses de la UE hauran de seguir normes detallades de la UE en matèria d'informació sobre sostenibilitat, enfront de les 11.000 sotmeses actualment a aquests requisits. La Comissió proposa el desenvolupament de normes per a les grans empreses, i normes separades i proporcionades per a les pimes, que les pimes no cotitzades poden utilitzar voluntàriament.

En general, la proposta té per objecte garantir que les empreses comuniquin la informació fiable i comparable sobre la sostenibilitat que necessiten els inversors i altres parts interessades. Ha de garantir un flux coherent d'informació sobre sostenibilitat a través de el sistema financer. Les empreses hauran d'informar sobre la manera en què les qüestions de sostenibilitat, com el canvi climàtic, afecten els seus negocis i a l'impacte de les seves activitats en les persones i el medi ambient.

La proposta també simplificarà el procés de notificació per a les empreses. Moltes empreses es troben actualment sota pressió per utilitzar una sèrie de diferents normes i marcs d'informació sobre sostenibilitat. Les normes d'informació sobre sostenibilitat propostes a la UE han de ser una «finestreta única», que ofereixi a les empreses una solució única que satisfaci les necessitats d'informació dels inversors i altres parts interessades.

Modificacions dels actes delegats en matèria d'assessorament en matèria d'inversió i assegurances, obligacions fiduciàries i supervisió i governança de productes

Les sis esmenes presentades avui animen el sistema financer a donar suport a les empreses en el camí cap a la sostenibilitat, i a donar suport a les empreses sostenibles existents. També reforçaran la lluita de la UE contra el «blanqueig ecològic».

• Assessorament en matèria d'inversió i assegurances: quan un assessor avalua la idoneïtat d'un client per a una inversió, ara haurà de considerar les preferències de sostenibilitat de el client.
• Obligacions fiduciàries: les modificacions presentades avui aclareixen les obligacions d'una empresa financera a l'hora d'avaluar els riscos de sostenibilitat i la sostenibilitat dels models de negoci.
• Supervisió i governança dels productes d'inversió i assegurances: els fabricants de productes financers i els assessors financers hauran de considerar factors de sostenibilitat a l'hora de dissenyar els seus productes financers.

Declaracions dels membres del Col·legi de Comissaris 

Valdis Dombrovskis, vicepresident executiu per a una Economia a Servei de les Persones, ha declarat: «Europa va ser un primer líder en la reforma de el sistema financer per donar suport a les inversions en favor de el canvi climàtic. Avui fem un pas endavant amb la primera taxonomia climàtica que ajudarà a les empreses i els inversors a saber si les seves inversions i activitats són realment ecològiques. Això serà essencial si volem mobilitzar la inversió privada cap a activitats sostenibles i fer que Europa sigui climàticament neutra en 2050. Es tracta d'un pas pioner sobre el qual hem consultat molt i de manera àmplia. No hem escatimat esforços a l'hora de buscar un resultat equilibrat i basat en la ciència. També proposem normes millorades relatives a la informació sobre sostenibilitat per part de les empreses. Mitjançant el desenvolupament de normes europees, ens basarem en les iniciatives internacionals i hi contribuirem».

Mairead McGuinness, comissària de Serveis Financers, Estabilitat Financera i Unió dels Mercats de Capitals, ha declarat: «El sistema financer té un paper crucial en l'aplicació del Pacte Verd de la UE, i es requereixen inversions significatives per ecologitzar la nostra economia. Necessitem que totes les empreses exerceixin el seu paper, tant les ja avançades en la ecologització de les seves activitats com les que han de fer més per aconseguir la sostenibilitat. Les noves normes actuals són un factor de canvi en les finances. Estem intensificant la nostra ambició en matèria de finances sostenibles per a contribuir que Europa sigui el primer continent climàticament neutre d'aquí a 2050. Ara és el moment de passar de les paraules als actes i invertir de manera sostenible». 

 

Antecedents i següents etapes

La UE ha fet passos importants en els últims anys per construir un sistema financer sostenible que contribueixi a la transició cap a una Europa climàticament neutra. El Reglament sobre la taxonomia, el Reglament relatiu a la divulgació d'informació sobre finances sostenibles i el Reglament sobre els índexs de referència de la UE constitueixen la base per a augmentar la transparència i la seguretat i oferir eines que permetin als inversors determinar quines oportunitats de inversió són sostenibles.

Un cop adoptat formalment, l'acte delegat de taxonomia climàtica de la UE serà examinat pel Parlament Europeu i el Consell (quatre mesos i prorrogable un cop per dos mesos addicionals).

Pel que fa a la proposta de Directiva d'informació de les empreses en matèria de sostenibilitat, la Comissió establirà converses amb el Parlament Europeu i el Consell.

Les sis modificacions dels actes delegats sobre assessorament en matèria d'inversió i assegurances, obligacions fiduciàries i supervisió i governança de productes seran examinades pel Parlament Europeu i el Consell (períodes de tres mesos prorrogables un cop per tres mesos addicionals) i s'espera que s'apliquin a partir d'octubre de 2022.

més informació

Comunicació de la Comissió: Taxonomia de la UE, divulgació d'informació corporativa en matèria de sostenibilitat, preferències de sostenibilitat i obligacions fiduciàries

Acte delegat sobre taxonomia climàtica de la UE 

Preguntes i respostes - Acte Delegat relatiu a la taxonomia climàtica i modificacions dels actes delegats relatius a les obligacions fiduciàries i a l'assessorament en matèria d'inversió i assegurances

Preguntes i respostes sobre la proposta de Directiva d'informació de les empreses en matèria de sostenibilitat

Fitxa informativa - Paquet sobre finances sostenibles d'abril de 2021

Lloc web de la DG FISMA sobre finances sostenibles

Font: Comissió Europea

[1] Una activitat econòmica que persegueixi aquest objectiu ha de contribuir substancialment a reduir o prevenir els efectes adversos per al clima actual o futur, o els riscos d'aquests efectes adversos, ja sigui a la pròpia activitat o en les persones, la natura o els actius. 

[2] Una activitat econòmica que persegueixi aquest objectiu ha de contribuir substancialment a l'estabilització de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, evitant-les o reduint o incrementant la seva absorció. L'activitat econòmica ha de ser coherent amb l'objectiu de temperatura a llarg termini establert en l'Acord de París.