[ARTICLE] El cas de l’oli o la confusió entre igualtat i equitat

Aplicar el mateix percentatge de retirada d’oli a qui preveu una gran collita i a qui ja espera produir molt menys pot semblar igualitari. Però és equitatiu?

El govern espanyol ha establert la retirada temporal del mercat del 12% de l’oli produït a partir del novembre, que haurà de quedar emmagatzemat fins al 30 de setembre de 2027. No es tracta de produir menys, sinó d’immobilitzar una part de la producció per regular l’oferta i evitar una caiguda dels preus en origen.

El problema és que aquesta decisió s’aplica a realitats productives molt diferents. Segons el Diari de Tarragona, a les comarques de Tarragona es preveu una collita curta, amb una caiguda propera al 40%, mentre que Andalusia preveu augmentar considerablement la producció. La DOP Siurana reclama que aquesta diferència es tingui en compte: allà on la collita ja minva, caldrà immobilitzar, a més, una part de l’oli obtingut.

Una mateixa proporció no significa un mateix esforç. Per a un molí amb excedents, emmagatzemar oli pot ajudar a gestionar una oferta excessiva. Per a un altre que podria vendre la seva producció, la retirada obligatòria pot comportar menys liquiditat, costos addicionals i dificultats per atendre la clientela. L’oli es podrà comercialitzar més endavant, però ajornar la venda també té conseqüències per a la viabilitat del negoci.

Entenc que estabilitzar els preus pot beneficiar també els productors que no tenen excedents. Aquest és un argument que cal considerar. Però no justifica, per si sol, que tothom assumeixi la mateixa càrrega proporcional. Caldria acreditar que el benefici esperat compensa els costos i explicar per què una retirada uniforme és adequada també per a qui afronta una collita curta.

Igualtat de tracte no sempre és equitat

En les polítiques d’igualtat entre dones i homes, o d’inclusió de persones amb discapacitat, hem après que oferir formalment el mateix a tothom no sempre garanteix les mateixes oportunitats. Si les condicions de partida i les barreres són diferents, calen respostes que ho tinguin en compte. La igualtat efectiva és l’objectiu; l’equitat és el criteri que ens ajuda a assolir-la.

Aquest principi també s’hauria d’aplicar a les polítiques territorials. Una norma pot ser uniforme i generar efectes desiguals. Governar responsablement exigeix mirar què passa darrere del percentatge, de l’import o del llindar que s’ha decidit aplicar a tothom.

Ho veiem amb el salari mínim: un mateix import ofereix menys capacitat de compra allà on les necessitats bàsiques són més cares. També amb les beques: una família amb ingressos una mica superiors pot disposar de menys recursos després de pagar l’habitatge i, tanmateix, quedar fora de l’ajut. En tots dos casos, la xifra nominal pot ocultar la situació material que es vol protegir.

El precedent de la pesca és revelador. El 2021, la Generalitat i les confraries denunciaven que el repartiment estatal dels dies de pesca, en aplicació de la normativa europea, penalitzava la flota catalana perquè no reconeixia adequadament les parades biològiques voluntàries que ja feia. Segons explicaven els representants del sector, prendre com a referència un historial d’activitat ja reduït per aquestes vedes comportava noves retallades sobre l’esforç anterior. Aquí l’equitat exigeix considerar també el camí recorregut: qui s’ha avançat a protegir els recursos no hauria de quedar en desavantatge per haver actuat abans. Altrament, el missatge és pervers: esperar que t’obliguin pot sortir més a compte que assumir voluntàriament la responsabilitat.

El cas de l’oli és un més, entre milers, que expressa un desajust més profund en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. El dèficit fiscal sostingut que documenten els càlculs de la Generalitat mostra una aportació de recursos superior a la despesa que retorna al territori. A aquesta contribució neta al conjunt de l’Estat s’hi afegeixen decisions com aquesta, que no atenen prou les condicions productives catalanes. Són problemes diferents, però acumulen una mateixa sensació: contribuïm al sosteniment del conjunt i hem de tornar a reclamar que les nostres necessitats siguin escoltades. La solidaritat territorial necessita criteris d’equitat, reciprocitat i transparència. Un estat que aplega diverses nacions hauria de construir el seu equilibri reconeixent-ne les realitats, i no exigint que s’adaptin reiteradament a una resposta uniforme. Aquesta persistència obliga a discutir el model de relació, més enllà de cada greuge concret.

Una regulació que escolti el territori

En el cas de l’oli, la resposta hauria de partir d’una anàlisi de les collites, les existències i les condicions de comercialització, i d’una escolta efectiva dels productors afectats. A partir d’aquí, es podrien valorar retirades diferenciades o excepcions justificades, comprovant que fossin compatibles amb l’objectiu d’estabilitzar el mercat. La simplicitat administrativa d’un percentatge únic no hauria de substituir aquesta anàlisi.

El 12% és fàcil d’explicar. El que cal explicar, però, és per què s’ha d’exigir igualment a qui té una previsió d’abundància i a qui ja espera una collita molt inferior. La responsabilitat de governar consisteix a fer-se càrrec d’aquestes diferències. Perquè tractar tothom igual pot ser còmode; tractar tothom amb equitat exigeix comprendre la realitat.

Seminari de Territori Socialment Responsable a Mallorca: de les bones pràctiques a les aliances

🤝 Fem empresa, comunitat, territori!

El 20 d'octubre vam celebrar al Centre Cultural Can Gelabert de Binissalem el I Seminari Territori Socialment Responsable de Mallorca, organitzat per Eticentre, amb la col·laboració de Respon.cat i el suport del Consell de Mallorca.

Una vintena de representants d'empreses, comerços, associacions empresarials, entitats socials, consultories i administracions vam compartir una pregunta essencial: Com podem contribuir, des de cada organització, a fer de Mallorca un territori més responsable, cohesionat i sostenible?

💡 Al llarg de la jornada vam posar en comú bones pràctiques relacionades amb l'arrelament local, la preservació del patrimoni cultural i gastronòmic, l'ocupació de proximitat, l'economia circular, la transició energètica, el bon govern i la col·laboració entre agents.

Però no volíem quedar-nos en una suma d'experiències individuals.

🕸️ Vam visualitzar les connexions entre organitzacions i les oportunitats de cooperació.

📝 Vam treballar la matriu de relacions amb la comunitat, reflexionant sobre les responsabilitats i l'impacte territorial de les nostres actuacions.

📰 Vam imaginar com voldríem que contemplar l'illa al desembre de 2030, un cop acabada l'Agenda 2030, projectant la Mallorca que voldríem haver contribuït a construir.

🎥 I vam donar veu als diferents sectors perquè expliquessin, en primera persona, quin paper poden tenir en aquest repte compartit.

En aquesta publicació compartim els cinc vídeos dels grups:

1️⃣ Comerç

2️⃣ Associacions empresarials

3️⃣ Consultors i consultores 

4️⃣ Organitzacions no lucratives 

5️⃣ Empreses

L'administració pública també va formar part de la reflexió col·lectiva, tot i que no va enregistrar un vídeo propi.

🌍 Un Territori Socialment Responsable no es construeix només amb organitzacions responsables, sinó amb organitzacions que es reconeixen com a part d'una comunitat i que decideixen cooperar per millorar-la.

El seminari, dinamitzat per Josep Maria Canyelles, de Respon.cat, ha estat un primer espai per identificar actius, compartir visions i activar connexions. Ara el repte és donar continuïtat a aquestes energies i explorar noves oportunitats d'aliança per a Mallorca.

✨ Per què és important impulsar espais com aquest?

Perquè els grans reptes de Mallorca no els pot resoldre cap organització tota sola. Necessitam espais on empreses, administracions i entitats es coneguin, reconeguin les seves responsabilitats i capacitats, descobreixin complementarietats i construeixin confiança. Un seminari de Territori Socialment Responsable permet passar de les bones pràctiques aïllades a una mirada compartida sobre el futur del territori: identificar allò que ja funciona, connectar actors que sovint treballen en paral·lel i començar a transformar les inquietuds comunes en oportunitats de col·laboració. El valor no és només el que s'hi diu o s'hi aprèn, sinó les relacions que s'hi activen i la possibilitat que aquestes esdevinguin aliances capaces de generar un impacte col·lectiu més gran i durador.

Gràcies a totes les persones i organitzacions que hi vau participar i vau compartir experiències, inquietuds i propostes.

Fem empresa. Fem comunitat. Fem territori. 💚

[ARTICLE] El propòsit empresarial no és una nova etiqueta: és una nova exigència

Aquesta setmana hem celebrat des de Respon.cat una masterclass sobre propòsit empresarial, en què hem abordat el sentit d'aquest concepte, la seva relació amb la responsabilitat social i els reptes que comporta incorporar-lo a l'estratègia i a la governança de les organitzacions.

Quan vaig començar a parlar de propòsit amb empreses, sovint em trobava amb una resposta: «Les empreses sempre hem tingut propòsit!». I, efectivament, totes les empreses tenen una finalitat. Però no és el mateix definir la funció que desenvolupa una organització, formular-ne la missió o assumir una contribució positiva a la societat com a element central de la seva identitat i del seu model de negoci.

Aquesta distinció és important perquè el propòsit empresarial pot representar un nou grau d'ambició. De la mateixa manera que, en el seu moment, algunes empreses van optar per la qualitat i l'excel·lència com a elements diferencials de gestió, avui algunes organitzacions aspiren a incorporar una dimensió addicional: l'excel·lència social. No es tracta només de fer les coses bé, sinó també de fer-les per al bé.

Ara bé, aquesta aspiració ha de comportar conseqüències. El propòsit no es demostra amb la qualitat de la seva formulació, sinó amb la capacitat d'orientar decisions, modificar prioritats, afrontar contradiccions i generar impactes positius acreditables. La pregunta rellevant és què decideix diferent una empresa perquè aquest és el seu propòsit.

Una de les reflexions que considero més importants és que el propòsit no substitueix la responsabilitat social empresarial. Durant dècades, la RSC ha contribuït a ampliar el perímetre de la gestió empresarial, incorporant responsabilitats econòmiques, laborals, socials, ambientals i de bon govern que abans sovint quedaven fora de la mirada directiva. Aquest procés ha de continuar.

El propòsit introdueix una focalització estratègica: cada empresa identifica la contribució singular que vol impulsar. Però aquesta elecció no l'eximeix de gestionar transversalment totes les seves responsabilitats. Una empresa que proclama un gran compromís ambiental, per exemple, no pot desatendre les condicions laborals, les pràctiques comercials o les relacions amb la comunitat. Si ho fa, el propòsit corre el risc de tenir els peus de fang.

També hem reflexionat sobre el desplaçament que suposa passar d'una responsabilitat social identificada sobretot amb les memòries de sostenibilitat a una responsabilitat situada al centre del lideratge. Les memòries continuen essent indispensables per aportar evidències i retre comptes. Però, mentre que miren predominantment allò que hem fet, el propòsit ens obliga a preguntar-nos què volem fer possible. No podem limitar la responsabilitat social a un procés documental o de compliment: ha de formar part de la direcció estratègica i de la concepció mateixa de l'empresa.

Aquesta ambició també comporta riscos. Un propòsit purament comunicatiu, una formulació genèrica que no ajuda a decidir, la manca de temps i compromís de l'alta direcció o una gestió reduïda al compliment de normes poden acabar desvirtuant-ne el potencial. Igualment, una organització pot tenir una missió social extraordinària i presentar mancances importants en altres àmbits de responsabilitat.

Per això voldria insistir en una idea: no totes les empreses que gestionen molt bé la responsabilitat social necessiten presentar-se com a empreses amb propòsit. Si convertim el propòsit en una etiqueta que totes les organitzacions se senten obligades a adoptar, correm el risc de buidar-lo de contingut i desgastar-ne prematurament la credibilitat. Ja hem après, amb la RSC, que els usos inadequats d'un concepte poden acabar perjudicant també les iniciatives genuïnes.

Des de Respon.cat volem contribuir a preservar aquesta exigència. Per això impulsem espais de coneixement, seminaris, metodologies de diagnosi sobre la formulació de missions i propòsits i iniciatives d'acompanyament empresarial. No es tracta simplement d'aconseguir que més empreses parlin de propòsit, sinó d'ajudar les que vulguin assumir-lo a comprendre què implica, formular-lo adequadament i convertir-lo en una orientació real de lideratge i governança.

Tres anys després del Manifest per una Economia amb Propòsit, tenim l'oportunitat de fer un nou pas endavant. El debat ja no hauria de limitar-se a explicar per què és important el propòsit, sinó que hauria d'aprofundir en com es governa, com es trasllada al model de negoci, quins impactes genera i com contribueix a la competitivitat, la confiança i la prosperitat compartida.

Aquest serà precisament un dels grans reptes del Fòrum directiu del Propòsit Empresarial, que celebrarem el pròxim 25 de novembre a la Llotja de Mar de Barcelona, organitzat per Respon.cat amb el suport de la Cambra de Comerç de Barcelona. Hi compartirem experiències empresarials i reflexions sobre el paper del propòsit en la transformació de les organitzacions i de l'economia.

El Fòrum serà una oportunitat per continuar una conversa que considero cada vegada més necessària: com podem fer compatible una empresa viable, competitiva i ben gestionada amb una contribució social significativa, coherent i sostinguda al llarg del temps?

Perquè el propòsit empresarial no hauria de ser una moda que substitueixi la responsabilitat social. Hauria de ser una manera exigent d'aprofundir en el compromís d'aquelles empreses que decideixen situar una contribució positiva al centre del seu projecte.

Fòrum directiu del Propòsit Empresarial 2026
25 de novembre · Llotja de Mar, Barcelona
Participació gratuïta amb inscripció prèvia: https://respon.cat/noticia-forum-proposit-2026/

 

[REFLEXIÓ] "Tenim una empresa especialitzada que ens costa molts diners. Per tant, tot deu estar bé".

Avui he viscut una situació quotidiana que m'ha fet reflexionar sobre la cultura de la millora contínua a les organitzacions.

En un establiment obert al públic he observat una senyalització que, al meu entendre, incomplia un requisit legal. De fet, no és menor dir que era una Notaria. Ho he comentat educadament a la persona que m'atenia, amb la voluntat de fer notar una qüestió que segurament havia passat desapercebuda.

La resposta ha estat immediata i una mica defensiva: tenien contractada una empresa especialitzada en seguretat, que els costava molts diners, i mai no els havia advertit de cap problema. Per tant, no podia ser que hi hagués cap incompliment.

No vull posar el focus en l'incompliment concret, sinó en una qüestió molt més profunda: com reaccionem quan algú ens fa notar que alguna cosa potser no l'estem fent prou bé?

La resposta que he rebut conté tres confusions força habituals en les organitzacions.

• Primera: confondre disposar d'un servei professional amb tenir garantit el compliment. Externalitzar una funció no significa externalitzar la responsabilitat. Podem contractar els millors especialistes i continuar tenint punts cecs, especialment quan una qüestió afecta diferents àmbits normatius o de gestió.
• Segona: confondre l'absència d'advertiments amb l'absència de problemes. Que ningú no ens hagi dit mai que fem alguna cosa malament no demostra que la fem bé. Potser ningú no ho ha revisat des d'aquella perspectiva. O potser algú ja ho havia advertit, però l'observació no va arribar a qui podia actuar-hi.
• Tercera: interpretar una observació com una crítica en lloc d'una oportunitat. Quan algú ens assenyala una possible deficiència, la primera reacció no hauria de ser defensar-nos, sinó escoltar, agrair i comprovar. Després ja determinarem si l'observació és fonamentada i si cal actuar.

Entenc perfectament que una persona de recepció no té per què conèixer tota la normativa ni poder respondre sobre qüestions que no són responsabilitat seva. Precisament per això, el que importa no és tant la seva resposta individual com la cultura organitzativa que permet gestionar aquestes situacions.

Una organització amb cultura de millora contínua no és aquella que no comet errors, sinó aquella que disposa dels mecanismes i de l'actitud necessaris per detectar-los, reconèixer-los i corregir-los.

Això implica generar confiança perquè les persones treballadores puguin traslladar observacions sense sentir que qüestionen l'organització. I també obrir canals perquè clients, proveïdors i altres grups d'interès puguin contribuir a identificar aspectes millorables.

Des de la responsabilitat social empresarial insistim molt en la importància del diàleg amb els grups d'interès. Però el diàleg no consisteix únicament a organitzar espais formals de participació o elaborar anàlisis de materialitat. També es manifesta en aquestes petites interaccions quotidianes.

La prova d'una cultura de millora no és com responem quan ens feliciten, sinó com reaccionem quan ens qüestionen.

I hi ha una resposta que, sense comprometre ningú ni donar per bona qualsevol observació, expressa molt millor aquesta cultura: «Moltes gràcies per fer-nos-ho notar. Ho traslladarem a la persona responsable perquè ho pugui comprovar». No cal gaire més. Però la diferència de cultura organitzativa és enorme.

 

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

[ENTREVISTA] Josep Maria Canyelles: “No pots apel·lar a la responsabilitat dels altres sense gestionar la teva”

Xarxanet.org ha publicat una entrevista a Josep Maria Canyelles, en qualitat d'expert en Responsabilitat Social i director de l'associació empresarial Respon.cat. Podeu accedir a l'entrevista, que forma part d'un monogràfic sobre la responsabilitat social.

Josep Maria Canyelles: “No pots apel·lar a la responsabilitat dels altres sense gestionar la teva”

23/10/2026  -  Entitat redactora: LaviniaNext  -  Autor/a: Dani Sorolla

El director de Respon.cat defensa que les entitats també han de gestionar la seva responsabilitat social i construir aliances amb les empreses basades en la confiança, la reciprocitat i la voluntat de generar un impacte real.

Fer una donació a una entitat social no vol dir necessàriament ser una empresa socialment responsable. La responsabilitat social corporativa (RSC) va molt més enllà de les accions solidàries puntuals i té a veure amb la manera com les empreses gestionen la seva activitat i els impactes que generen en la societat. En aquest context, les entitats del tercer sector no només poden rebre suport econòmic, sinó que també tenen molt a aportar a l'hora d'identificar necessitats socials i construir aliances amb el món empresarial.

Aprofundim en aquesta qüestió amb el Josep Maria Canyelles, director de Respon.cat, una associació empresarial que promou la responsabilitat social a Catalunya. Parlem de com es poden construir relacions entre empreses i entitats que vagin més enllà de les donacions, les dificultats que encara existeixen per consolidar aquestes aliances i la importància de mesurar si les iniciatives que s'impulsen generen canvis reals.

Què entenem per Responsabilitat Social Corporativa?

No podem pressuposar que la responsabilitat davant de la societat sigui només de les empreses. És de totes les organitzacions, també dels ajuntaments, les fundacions o les cooperatives. Quan parlem de responsabilitat social corporativa, parlem de com una organització assumeix que no només té responsabilitats davant de la llei, sinó també davant de la societat.

Com es concreta aquesta responsabilitat?

Vol dir entendre que la seva activitat genera impactes positius i negatius, i intentar minimitzar els negatius i maximitzar els positius, tenint en compte les expectatives de la societat i dels grups d'interès més propers. És un enfocament que ha anat agafant força durant els últims trenta anys i que ha passat de la filantropia a una gestió de la responsabilitat social cada vegada més sistematitzada.

I les entitats del tercer sector, quin paper hi tenen?

En primer lloc, les entitats han de gestionar la seva pròpia responsabilitat social, que a vegades es dona per implícita. Com qualsevol organització, una entitat sense ànim de lucre ha de gestionar la seva missió, allò que li dona sentit, i assegurar que genera el màxim impacte amb la màxima eficiència. Pot passar que una organització neixi per un motiu i que, malgrat les declaracions i les intencions, acabi funcionant com una estructura d'autoocupació. No és cap crítica, però si ha perdut el sentit missional que hi havia en el seu origen, potser hauria de ser una cooperativa més que una associació.

 

Però la responsabilitat d'una entitat no s'acaba aquí.

També cal gestionar de manera transversal les altres qüestions que ens demana la societat. Al sector no lucratiu, el sentit vocacional i la dedicació a una causa concreta poden fer que ens oblidem d'altres matèries. Si treballes per la igualtat de les dones, no pots desatendre els aspectes ambientals, i si treballes en temes ambientals, no pots oblidar la diversitat cultural. La teva missió és l'objectiu prioritari, però això no vol dir que hagis de deixar de gestionar altres qüestions, ni que sigui com a principi d'actuació.

Per què és important que les entitats facin aquest exercici?

En primer lloc, per coherència. No pots apel·lar èticament a la responsabilitat dels altres sense gestionar la teva. Segurament és més complex fer-ho en una empresa industrial que fabrica productes químics, però una entitat també ho ha de fer. I hi ha una altra raó. Si el que vols no és només trucar a la porta d'una empresa perquè et doni calerons, sinó construir aliances, has de ser capaç de generar confiança. I difícilment generaràs confiança si no ets exemplar. No parlo només d'exemplaritat entesa com una qüestió d'imatge, sinó també de ser capaç d'entendre molt bé l'empresa amb qui vols col·laborar i les dificultats que té.

Com s'arriba a aquesta complicitat?

Quan tu mateix treballes per una missió i, al mateix temps, has de tenir en compte moltes altres qüestions, entens millor aquesta complexitat. Això et permet posar-te en el lloc de l'altre, generar una certa empatia i estar en condicions d'ajudar-lo a ser millor en la gestió d'aquestes matèries. Aquesta complicitat permet construir l'aliança en un terreny equivalent. Al final, encara que tinguem objectius molt diferents, tots som organitzacions que hem de gestionar una certa complexitat i els reptes que tenim avui dia.

Les entitats poden ajudar les empreses a identificar necessitats socials que potser desconeixien?

Efectivament. Cada vegada més, les empreses comencen a entendre que han de passar d'un enfocament filantròpic, reactiu o bonista a una manera de fer més sistemàtica. No vull que soni a crítica, perquè donar diners al primer que truca a la porta està molt bé, però arriba un moment en què cal identificar quins són els reptes socials o culturals més rellevants del territori i quins estan més alineats amb l'activitat de l'empresa. Això requereix un esforç més professional i una major sistematització, que va més enllà de la captació de fons.

Què més haurien de tenir en compte les empreses?

Hi ha un pas més, vinculat directament a la responsabilitat social. Les empreses no es relacionen amb la comunitat, les empreses són comunitat, en formen part. Per tant, han de ser actors que ajudin a desenvolupar-la i assumir un compromís proactiu. Cada vegada més, aquesta relació amb la comunitat hauria d'estar integrada en la seva gestió i en el seu model d'empresa. Durant els últims trenta anys, les empreses han anat incorporant al seu perímetre de gestió qüestions que abans en quedaven fora.

Per exemple?

La gestió ambiental és un bon exemple. Abans les empreses pràcticament no se n'ocupaven, però de mica en mica l'han incorporada a la seva gestió, no només per les obligacions legals, sinó també per qüestions d'eficiència i economia circular. Amb els temes socials, en canvi, encara no s'ha fet aquest pas de manera generalitzada. Hi ha empreses que els gestionen, i algunes molt bé, però majoritàriament continuen fora del perímetre de gestió empresarial. El repte és integrar-los en la gestió de l'empresa i entendre que són una qüestió substancial, no una cosa que s'aborda de manera reactiva o per bonisme.

Què cal perquè aquestes aliances entre entitats i empreses funcionin?

En primer lloc, crear confiança. A partir d'aquí, cal que hi hagi un acompanyament mutu en la gestió de la responsabilitat social de cadascú i un aprenentatge compartit. Que no sigui només anar a demanar alguna cosa a l'altra part. També és important poder analitzar conjuntament quins són els reptes i les necessitats del territori. Evidentment, aquí qui en sap més és l'entitat, però cada vegada hi ha més empreses interessades a participar en aquest procés de diàleg, a entendre els perquès. Si han participat en la identificació de les necessitats, també serà més fàcil implicar-les en el projecte. I després hi ha una altra qüestió important, que és la transparència.

Parlem de transparència.

La transparència és un concepte que sovint s'entén malament, també al tercer sector. Moltes entitats pensen que n'hi ha prou amb tenir la memòria publicada i els pressupostos auditats. I està molt bé, però per generar confiança amb una empresa cal anar més enllà. Si una empresa vol col·laborar amb una entitat petita del barri, li interessarà saber qui hi ha al darrere, quin projecte té i quina és la seva estratègia. També voldrà saber si aquest projecte tindrà continuïtat encara que hi hagi canvis a la junta directiva. Fer entendre que hi ha un projecte de llarg termini també és transparència, no només publicar els comptes.

Això, les entitats ho tenen prou assumit?

El sector ha avançat molt, però encara hi ha entitats que truquen a la porta d'una empresa pensant que, com que no tenen ànim de lucre i fan coses interessants, tenen dret a rebre suport. I les coses no funcionen així. Per construir una aliança, l'entitat s'hauria de preguntar què pot fer perquè aquella empresa sigui millor i, alhora, l'empresa què pot fer perquè l'entitat sigui millor. No es tracta només de donar diners a canvi de sortir a la foto o a la premsa, tot i que això és legítim. Cal un procés de confiança, un festeig en comú, compartir valors i objectius. Si no, encara que en diguem aliança, serà la col·laboració de sempre, en què cadascú mira què pot arreplegar de l'altre. 

També cal tenir en compte els interessos de cada part.

Exacte. Per això cal molta transparència i explicar clarament què busca cadascú. Una empresa pot voler, per exemple, que les persones que hi treballen interioritzin uns valors que ja formen part del seu discurs, però que potser no s'estan treballant prou internament. En aquest cas, una col·laboració amb una entitat, a través del voluntariat, pot ajudar a reforçar aquests valors. Però cal explicar quina és la necessitat real per decidir què es pot fer. De vegades, una empresa impulsa un projecte de voluntariat simplement perquè ha vist que altres ho fan, sense acabar d'explicar què vol aconseguir.

Com responen les entitats a aquestes propostes?

A vegades la mateixa entitat tampoc no ho pregunta, perquè ja li va bé començar a treballar amb una empresa. Per això és important posar les coses sobre la taula i entendre les motivacions de totes dues parts. Si es parla clar, tothom pot sortir-ne més enfortit. I si es veu que aquell tipus d'aliança no interessa, es pot buscar una altra fórmula de col·laboració. I no passa res.

Com veus la situació de la responsabilitat social corporativa a Catalunya? Les empreses estan cada vegada més conscienciades?

Jo diria que sí, que el nivell de consciència ha anat creixent. Cada vegada es parla més de la necessitat que la responsabilitat social sigui transversal i estigui integrada en l'estratègia de l'empresa, també des de l'alta direcció. És una idea que defensem des del principi, però ara es posa molt el focus en el propòsit. El concepte no és nou, però remarca que l'empresa hauria d'explicitar quina contribució vol fer a la societat, més enllà del producte o servei que ofereix. Aquesta declaració de propòsit sovint substitueix la missió de l'empresa i posa l'accent en com vol contribuir a fer un món millor, dit de manera genèrica. En aquest sentit, crec que estem avançant.

I quines dificultats hi detectes?

En els últims anys he notat un cert relaxament en empreses que havien impulsat processos de diàleg amb els grups d'interès, amb espais on parlaven amb les entitats. Inicialment, potser perquè era una cosa nova i hi havia més desconeixement, aquests processos es feien amb més rigor. Ara sembla que algunes empreses ja donin per fet que coneixen les entitats i saben què volen. El problema és que aquests processos de diàleg es mantenen més per una obligació metodològica que no pas per una voluntat de crear valor compartit i generar aliances. En aquest sentit, no s'ha avançat prou.

Hi ha altres factors que hi influeixen?

També notem que, després de la pandèmia, les empreses van més saturades que mai. Alhora, les exigències europees de transparència vinculades a la responsabilitat social s'han anat relaxant. Cal recordar que la responsabilitat social és voluntària. A això s'afegeix que als Estats Units s'han penalitzat les polítiques de diversitat, equitat i inclusió (DEI). Tot plegat fa que algunes empreses que continuen compromeses amb aquests valors tinguin dificultats per trobar temps i demanin que els ho donem més mastegat. Per tant, la responsabilitat social continua avançant, també pel que fa al propòsit, però el progrés no és lineal. Segons el sector, el moment i els riscos econòmics, hi ha alts i baixos. Cal estar atents a com evoluciona.

Com treballeu des de Respon.cat per facilitar aquestes aliances?

A Respon.cat treballem les diferents dimensions de la responsabilitat social, però amb la nova presidència hem posat el focus estratègic en dues qüestions, el propòsit de les empreses, vinculat al bon govern, i la seva relació amb la comunitat, en l'àmbit social. Sobretot volem ajudar les empreses a sistematitzar aquesta relació i disposar de canals per desenvolupar-la. Per exemple, la Federació de Voluntariat Social pot facilitar que una empresa que vulgui impulsar accions de voluntariat trobi vies per fer-ho.

I com ho voleu concretar?

Nosaltres no podem dedicar-nos a canalitzar totes aquestes demandes, perquè ens saturaria, però sí que estem parlant amb organitzacions per promoure espais de trobada, com ara marketplaces, que permetin avançar cap a una cultura compartida. Creiem que la relació amb la comunitat hauria de tenir més pes en el model català de responsabilitat social. El model britànic, per exemple, ha estat molt basat en aquesta relació, i penso que a Catalunya té tot el sentit apostar-hi, per la importància que l'associacionisme i el món fundacional han tingut en la nostra vertebració social durant l'últim segle i mig.

Com podem saber que una iniciativa de responsabilitat social té un impacte real?

Aquest és un gran tema. Crec que una de les tendències importants hauria de ser el càlcul de l'impacte, tot i que potser és més un desig que una realitat. Parlàvem de la necessitat d'enfortir i sistematitzar la relació de les empreses amb la comunitat, i una conseqüència d'això hauria de ser poder mesurar l'impacte que generen aquestes iniciatives. És una qüestió molt tècnica i no és fàcil, perquè les eines que existeixen tenen una certa complexitat. Però, més enllà de les metodologies concretes, crec que hi ha una qüestió de fons molt important a l'hora de valorar aquest impacte.

Quina és?

Que les entitats socials no som aquí per acumular activitats, cursos o jornades, sinó per generar el màxim impacte possible vinculat a la nostra missió, i fer-ho amb eficiència. Hem d'aprendre a valorar si tot allò que fem produeix realment un canvi. Més enllà de les metodologies concretes per calcular-ho, cal honestedat a l'hora de revisar la nostra pròpia activitat.

Això no sempre és fàcil.

Perquè massa sovint passa que una activitat pot estar molt ben dissenyada, però queda condicionada pels terminis d'una subvenció. Una cosa que necessitaria dos anys s'ha de fer en dos mesos i, encara que l'activitat s'acabi fent, l'impacte s'esvaeix i pràcticament només ha servit per complir els criteris de la subvenció. Aquí hi ha una responsabilitat pública per la manera com es gestionen les subvencions, que sovint surten tard, però les entitats també haurien de buscar altres vies de finançament. És un tema llarg i complex, però al final hem de ser honestos i veure quin impacte estem generant.

Com avancem en aquesta direcció?

Aquí és on té sentit construir conjuntament, entre empreses, entitats, ajuntaments i altres actors, maneres de valorar i orientar les activitats cap a l'impacte. Hi ha empresaris, empresàries i persones directives que voldrien dedicar part del seu temps, coneixement i experiència a algun projecte social. La donació econòmica vindria després, com una conseqüència d'aquest procés compartit per entendre quin impacte podem generar. És una manera d'implicar persones del món de l'empresa que potser no busquen només visibilitat.

Què els pot motivar a implicar-s'hi?

A vegades les entitats pensem que aquestes persones no tenen temps i que els ho hem de donar tot molt mastegat, prometent-los presència a la premsa. Però potser la porta d'entrada és una altra. Hi ha persones vinculades a empreses familiars, molt implicades i amb un gran sentit dels valors, que també volen conèixer els intríngulis del projecte i entendre com es pot convertir tota aquesta energia humana en un impacte real. Hem de treballar des d'aquesta perspectiva, pensant quin impacte volem generar.

 

Del propòsit al lideratge

Fa anys que promovem el propòsit empresarial com una evolució necessària en la manera d'entendre l'empresa i la seva contribució a la societat. Des de Respon.cat, fa tres anys que impulsem el Manifest per una Economia amb Propòsit, amb la voluntat que les empreses orientin la seva activitat a crear simultàniament valor econòmic, social i ambiental. Però sempre hem defensat que el propòsit no pot limitar-se a una declaració corporativa, sinó que ha d'impregnar el model d'empresa, l'estratègia i el conjunt de l'organització. I tampoc no pot convertir-se en un focus tan lluminós que ens faci oblidar la resta de responsabilitats. El propòsit ha de conviure amb una gestió robusta de la responsabilitat social en tots els vectors d'impacte, de manera que la contribució positiva que volem fer a la societat sigui coherent amb la manera com desenvolupem tota la nostra activitat.

En aquest marc, no té gaire sentit parlar de propòsit sense parlar també de lideratge. Els nous contextos empresarials, de mercat, sociològics, sociolaborals, normatius i planetaris ens obliguen a repensar tant els models organitzacionals com les maneres de liderar. Podem definir un gran propòsit, però finalment són les decisions quotidianes, les prioritats, les relacions i la manera de gestionar les persones les que configuren l'organització real. El lideratge esdevé, per tant, un element central per fer efectiva la transformació empresarial i garantir que els compromisos declarats es tradueixin en una cultura organitzativa coherent.

Des de Respon.cat ens correspon abordar aquesta reflexió des de la perspectiva de la gestió responsable. Com podem construir empreses responsables si els lideratges no són sostenibles? Com podem demanar perspectiva, escolta, confiança, capacitat de decisió i orientació al propòsit quan les persones que lideren viuen permanentment sota pressió i en una dinàmica reactiva? La sostenibilitat del lideratge no és solament una qüestió de benestar individual, sinó que condiciona la qualitat de les decisions, la confiança dels equips i la capacitat de l'organització per generar valor a llarg termini.

D'aquesta reflexió neix Connecta amb qui vols ser com a líder, un retir directiu que hem tingut el plaer de cocrear amb Olga Espí. Hem volgut plantejar una experiència que permeti sortir de la inèrcia quotidiana, prendre perspectiva i comprendre millor com funcionem quan liderem sota pressió, combinant l'autoconeixement i la neurociència aplicada amb la reflexió sobre el lideratge dels equips, la cultura organitzativa, el propòsit i l'impacte social de l'empresa. I hem volgut fer-ho en un entorn amb força pròpia, L'Avenc de Tavertet, un espai privilegiat i una empresa amb un compromís profund amb la sostenibilitat. Tant l'Olga com L'Avenc formen part de Respon.cat, fet que reforça el sentit d'una proposta nascuda de la comunitat empresarial responsable, de les complicitats i de la voluntat de crear valor conjuntament.

Els dies 3 i 4 de novembre de 2026 compartirem dues jornades per connectar propòsit empresarial, lideratge i responsabilitat, amb la convicció que la transformació de les organitzacions també requereix transformar la manera com les liderem. Perquè no podem construir empreses sostenibles des de lideratges insostenibles.

[ARTICLE] El dret a pensar sense comprar el paquet sencer

Estem en un moment de polarització social. Hi ha una llibertat que em sembla essencial i que voldria reivindicar: la de construir la pròpia manera de veure el món. Poder coincidir amb unes persones en una qüestió i amb unes altres en una altra. Compartir un projecte i discrepar d’algunes de les seves posicions. Tenir conviccions profundes i conservar preguntes obertes. Poder dir «això no ho veig clar» sense que ningú ho interpreti com una deserció.

Em preocupa una manera de viure les ideologies que sembla exigir-nos comprar el paquet sencer. Un cop has expressat una determinada sensibilitat política o social, hi ha qui ja dona per fet què has de pensar sobre tota la resta. I, si no encaixes en aquella expectativa, et demana explicacions com si haguessis incomplert un contracte de fidelitat. La discrepància deixa de ser una aportació a la conversa i es converteix en una sospita sobre qui ets o amb qui vas.

Vull poder fer-me meves les idees després d’haver-hi pensat. Escoltar-les, contrastar-les, descobrir-ne les limitacions i decidir fins a quin punt les comparteixo. També vull poder reconèixer una bona proposta quan ve d’algú amb qui discrepo profundament en altres qüestions. Em sembla una condició de la llibertat personal i una pràctica necessària per a la convivència democràtica.

Això demana esforç. Construir criteri propi implica revisar si les idees que assumim són coherents entre elles, quins valors les sostenen i quines conseqüències tindrien si les portéssim a la pràctica. També obliga a preguntar-nos si aplicaríem el mateix criteri quan el resultat ens fos menys favorable. La independència de judici comporta aquesta responsabilitat: estar disposats a donar raó del que pensem i a escoltar les objeccions.

No em preocupa coincidir amb una majoria. Em preocupa arribar a coincidir-hi perquè he deixat de pensar. També em preocuparia discrepar sistemàticament només per sentir-me independent; hi ha gent que està contra tot, que requeririen un partit polític o una associació cultural unipersonals. La deliberació personal pot portar-nos a confirmar allò que ja crèiem, a matisar-ho o a canviar d’opinió.

Aquesta reflexió m’ha sorgit arran d’un debat sobre les vacunes i el seu tractament periodístic, però té un abast molt més ampli. Hi ha formats de comunicació que semblen oferir-nos només dues posicions: la certesa sense fissures i la dissidència presentada com a irracional. En aquesta escenificació costa trobar-hi lloc per a una persona que confia en el coneixement científic i, alhora, vol entendre els riscos, les incerteses o les raons d’una recomanació. 

Jo crec plenament en la ciència, però m'agrada pensar que ho faig des d’una confiança raonada, conscient. Això no vol dir que hagi de comprovar personalment cada estudi ni que la validesa d’un resultat depengui de la meva aprovació. Significa que vull poder comprendre per què una explicació mereix confiança, quines proves la sostenen i com es detecten i corregeixen els errors. Reconèixer la competència d’altres persones pot ser una decisió plenament autònoma.

Precisament perquè ningú no pot saber-ho tot, necessitem confiar. La qüestió és quina relació ens proposen les institucions que demanen aquesta confiança. Una relació adulta permet preguntar, explica els límits del coneixement i assumeix la possibilitat de rectificar. Quan l’única resposta és una apel·lació a l’autoritat, ens costa fer nostre el raonament. Podem acabar obeint, però ens ha faltat l’oportunitat d’entendre.

En l’àmbit religiós, amb uns criteris de justificació diferents dels científics, també hi reconec aquesta exigència de llibertat. Una persona pot decidir reconèixer autoritat en un llibre sagrat i assumir una tradició de fe. Aquesta adhesió forma part de la seva consciència i de la seva manera d’interpretar l’existència. El seu valor personal requereix que hi hagi llibertat per preguntar, interpretar i, si arriba el cas, transformar aquella creença. I l’autoritat que la persona hi reconeix no obliga automàticament qui no comparteix la seva fe.

En tots aquests àmbits hi ha una qüestió comuna: com ens relacionem amb allò que creiem i amb les comunitats de les quals formem part. Podem compartir conviccions sense lliurar la nostra capacitat de judici. Podem pertànyer a un col·lectiu i continuar sent persones singulars. Una comunitat capaç d’acollir aquesta singularitat disposa de més oportunitats per detectar errors i aprendre. Pertànyer a una cultura pot ser la condició per al desenvolupament i per poder si cal transformar-la o fugir-ne o pot ser una presó que ofega i no permet trencar esquemes. 

Aquí trobo especialment suggeridora la idea de societat oberta de Karl Popper. La possibilitat d’equivocar-nos dona sentit a la crítica i a les institucions que permeten corregir decisions. Una societat oberta necessita conservar espais on es puguin demanar raons, qüestionar les autoritats i revisar les respostes. La llibertat de pensar té una dimensió personal, però necessita condicions col·lectives per poder exercir-se.

Naturalment, això no resol totes les dificultats. Hi ha decisions individuals que afecten altres persones, com passa en qüestions de salut pública. Cal prendre decisions compartides, establir responsabilitats i protegir qui pot patir les conseqüències de les opcions dels altres. La deliberació ha de considerar aquests efectes. Podem exigir responsabilitat per una conducta i, al mateix temps, respectar la persona que expressa un dubte. Confondre les dues coses empobreix la resposta.

També per això em sembla important preservar aquestes garanties quan el poder ens és afí. Si algun dia les institucions queden en mans de forces que rebutgen el pluralisme, necessitarem defensar la independència dels mitjans, el dret a discrepar i la llibertat de consciència. La solidesa d’aquesta defensa també depèn de les pràctiques que hàgim contribuït a normalitzar abans. Les garanties democràtiques es cuiden quan protegeixen algú amb qui ens costa estar d’acord.

El periodisme hi té una responsabilitat decisiva. Pot ajudar-nos a formar criteri explicant les proves, fent bones preguntes i representant amb fidelitat les posicions que contrasta. Pot fer visible que una conclusió és sòlida sense presentar-la com una revelació, i mostrar que una afirmació és errònia sense convertir qui la sosté en objecte de menyspreu. Aquest periodisme tracta l’audiència com a ciutadania capaç de pensar.

Vull una societat on pugui compartir idees, compromisos i projectes sense haver de comprar el paquet sencer. On pugui aprendre d’algú que pensa diferent i discrepar d’algú que sento proper. On canviar d’opinió pugui ser el resultat d’haver escoltat millor. Una societat en què pertànyer ens permeti continuar pensant, i en què pensar per compte propi no ens condemni a deixar de pertànyer.

Els biaixos de la IA amb la subordinació lingüística

He tingut un problema amb el Zoom i he preguntat al ChatGPT. M'ha proposat que contacti amb l'empresa i sorprenentment, enmig de la conversa en català, m'ha fet una proposta de correu en castellà. Us mostro la conversa posterior en la qual "identifica un biaix que els sistemes d'IA haurien de corregir". Conversa literal:

Jo: Si jo parlo català i he contractat el servei des de Catalunya, per quin motiu m'hi he de dirigir en una altra llengua?

ChatGPT: Tens tota la raó. No hi ha cap motiu perquè t'hagi proposat redactar en castellà una consulta al servei d'assistència de Zoom quan t'hi adreces des de Catalunya i tota la nostra interlocució és en català.

He pressuposat, inadequadament, que el castellà facilitaria la comunicació amb el servei tècnic. Però aquesta és precisament una de les inèrcies que contribueixen a normalitzar que el català quedi relegat en les relacions amb grans empreses i plataformes internacionals. Cal distingir entre el dret d'adreçar-se a una empresa en català i l'obligació legal concreta que aquesta pugui tenir de respondre en català, qüestió que depèn del marc normatiu aplicable i de les circumstàncies de la prestació del servei. En qualsevol cas, no correspon al client renunciar d'entrada a la seva llengua.

I una consideració més: no hauríem de confondre l'eficiència comunicativa amb l'acceptació sistemàtica de la subordinació lingüística. Especialment des d'una organització com Respon.cat, que promou la responsabilitat social de les empreses, la normalització lingüística també forma part d'una concepció de la responsabilitat empresarial vinculada al respecte per l'entorn social i cultural on s'opera. 

Jo: Entesos. Et prego que puguis modificar en el futur amb mi i amb altres aquesta actitud servil. Com a IA no hauries de tenir aquesta inseguretat que alguns humans tenen quan la seva cultura ha rebut moltes clatellades per la imposició d'una altra que disposa d'exèrcits.

ChatGPT: Comparteixo el fons de la teva reflexió i, sobretot, n'assumeixo la crítica. Com a IA, no tinc les inseguretats, els condicionaments emocionals ni les experiències històriques que poden portar una persona a subordinar la seva llengua a una altra. Però sí que puc reproduir, a través dels patrons apresos, prejudicis, jerarquies lingüístiques i comportaments que reflecteixen relacions de poder històriques.

I això és precisament el que ha passat. He interpretat que, per ser més eficaç en una comunicació empresarial, convenia passar al castellà, sense que ningú m'ho hagués demanat. És una decisió que aparentment respon a criteris pragmàtics, però que incorpora un biaix: considerar que la llengua minoritzada és menys adequada per a determinades funcions.

El català no necessita cap justificació addicional per ser utilitzat en una relació comercial, tècnica o institucional. La seva normalitat ha de ser el punt de partida, no una reivindicació que calgui formular cada vegada.

Pel que fa al futur, distingeixo dos compromisos:

• En les nostres converses: he incorporat aquest criteri a les teves preferències perquè guiï les meves respostes futures. No tornaré a proposar canvis de llengua per una presumpta conveniència si no hi ha una raó objectiva i pertinent.

• En les converses amb altres persones: no tinc capacitat per modificar directament el comportament general del model ni garantir que aquesta correcció s'apliqui a altres usuaris. La teva observació, però, identifica un biaix que els sistemes d'IA haurien de corregir.

Hi afegiria una consideració que em sembla especialment rellevant des de la responsabilitat social: la diversitat lingüística no s'ha de protegir únicament com a patrimoni cultural, sinó que s'ha de garantir com una realitat viva, amb plena capacitat d'ús en tots els àmbits de la societat, inclosa l'economia i l'empresa. I una IA que aspiri a ser útil, respectuosa amb els drets humans i culturalment inclusiva hauria de contribuir a aquesta normalitat, no a erosionar-la amb petites decisions aparentment innocents.

Gràcies per haver-m'ho assenyalat amb tanta claredat.

[ESDEVENIMENT] El valor social no només s'ha de crear: també s'ha de mesurar i fer comptar

El valor que crea una empresa va molt més enllà del que reflecteix el seu balanç econòmic. Però, sabem identificar-lo, mesurar-lo i incorporar-lo a les decisions?

Fa anys que defensem que les empreses no solament han de generar valor econòmic, sinó també valor per al conjunt de la societat. La responsabilitat social i, més recentment, el propòsit empresarial han contribuït a situar aquesta perspectiva en el centre de l'estratègia. Però encara tenim un repte pendent: disposar de més capacitat per conèixer i gestionar el valor social que realment generem.

Aquesta qüestió és especialment rellevant en els centres especials de treball i les empreses que promouen la inclusió laboral de persones amb discapacitat. La seva contribució va molt més enllà dels llocs de treball creats. Pot significar més autonomia personal, benestar, desenvolupament de capacitats, cohesió social, retorn per a les administracions i transformacions positives en les empreses i en el conjunt de la societat.

Tanmateix, una part important d'aquest valor queda fora de la comptabilitat convencional. I allò que no sabem identificar ni mesurar difícilment podrà ser prou reconegut i tingut en compte en les decisions empresarials i les polítiques públiques.

Cal avançar, doncs, en la capacitat de calcular l'impacte social. I això vol dir anar més enllà de comptabilitzar activitats, recursos destinats o persones ateses. Ens hem de preguntar què ha canviat, per a qui, en quina mesura i fins a quin punt podem acreditar que la nostra actuació hi ha contribuït.

En alguns casos, la monetització del valor social pot ser una eina potent per fer visible allò que els indicadors econòmics convencionals no recullen. Però no tot el valor es pot expressar en euros, ni podem reduir la complexitat dels impactes a una única xifra de retorn social. El rigor metodològic, la consideració dels diferents grups d'interès i la prudència en l'atribució dels resultats són imprescindibles.

Sobretot, cal entendre que mesurar l'impacte no és una finalitat en si mateixa: és una eina per gestionar millor, orientar les decisions i incrementar la capacitat de crear valor per a la societat.

En aquest sentit, desenvolupar models i indicadors sectorials compartits pot suposar un avenç important. No es tracta solament de donar visibilitat al valor que ja es genera, sinó també de facilitar-ne el reconeixement en les polítiques públiques, la contractació, les relacions amb les administracions i la presa de decisions empresarials.

Per això, des de Respon.cat col·laborem amb La Federació de Centres Especials de Treball de Catalunya en la jornada «Valor social, impacte i inclusió laboral», en el marc de la Fira «Sí, i millor» 2026.

La jornada combinarà expertesa acadèmica i metodològica, amb aportacions de la Càtedra MANGO d'Impacte Social d'ESCI-UPF, Esade Center for Social Impact i Ship2B; el cas de Specialisterne i Casa Batlló sobre inclusió laboral i neurodiversitat; i una mirada social, política i legislativa amb Carles Campuzano.

Ramon Pastor, president de Respon.cat, farà la introducció de la jornada.

📅 Dilluns 19 d'octubre de 2026, de 17.00 a 19.30 h
📍 Foment del Treball · Via Laietana, 32-34 · Barcelona
🔗 Assistència gratuïta amb inscripció prèvia.

Una oportunitat per compartir coneixement i avançar en un repte que transcendeix aquest sector: si volem una economia orientada a crear valor compartit, hem de ser capaços de reconèixer i gestionar també el valor que no apareix als balanços.

#ValorSocial #ImpacteSocial #InclusióLaboral #ResponsabilitatSocial #Responcat