[ARTICLE] ODS als ajuntaments: governança real més enllà dels colors

Vector5 vam intervenir a la jornada de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) sobre com els municipis poden alinear les polítiques amb els ODS. Vector5 portem anys treballant intensament amb governs locals en el desplegament de l’Agenda 2030, acumulant l’experiència més gran del sector en l’aterratge real d’aquest marc en ens locals.

Ens trobem a menys de cinc anys del 2030 i aquesta pregunta esdevé especialment rellevant ja que les dades globals no conviden a l’autocomplaença. En alguns indicadors clau s’ha retrocedit, i en molts altres el progrés és clarament insuficient. L’Agenda 2030 ja no és una promesa de futur: és un balanç en construcció, amb llums i ombres.

Hem titulat aquesta reflexió “més enllà dels colors” en un doble sentit. Més enllà de les ideologies però també més enllà de la retòrica de vestir millor el discurs. La pregunta és doncs per què ens han de servir ara mateix els ODS.

Més enllà dels colors ideològics

Observem un cert desgast del relat. Algunes organitzacions —incloses empreses que són molt compromeses amb el desenvolupament sostenible— han reduït la seva visibilitat en aquest àmbit, sovint per la percepció que el marc s’ha polititzat o que ha quedat atrapat en dinàmiques ideològiques. També hi ha governs i institucions que en qüestionen obertament el sentit.

L’Agenda 2030 no és una agenda ideològica ni un programa de govern concret. Va ser aprovada per tots els països com a gran full de ruta compartit, que fixa uns principis rectors sobre els grans reptes de la humanitat. Precisament la seva força rau en aquest caràcter ampli i inclusiu: no diu exactament què ha de fer cada govern, sinó cap on convé avançar. A partir d’aquí, cada institució, cada govern i cada realitat territorial hi ha de projectar les seves prioritats, els seus ritmes i les seves opcions polítiques. Això és, de fet, el que dona sentit democràtic a l’Agenda 2030.

No ens distraguem pels anti 2030, els que han vist una oportunitat per aixecar-hi una bandera en contra. És cert que costa rebatre les falses acusacions que fan servir ja que en un món de fakenews la prova del cotó no aplica dins la seva bombolla. Però ens cal l’Agenda 2030 per obligar a pensar més enllà del curt termini i de la mirada de campanar. I a integrar mirades i a abordar problemes que, en gran mesura, són compartits per tothom. L’Agenda 2030 és més necessària que mai.

Més enllà dels colors de les icones

Els ODS han entrat de ple en el llenguatge institucional. En aquest darrer lustre sobretot. Formen part de plans, presentacions, jornades, memòries i declaracions públiques. Han assolit centralitat. I això, sens dubte, és positiu. Però cal insistir que alinear les polítiques amb els ODS no pot consistir a posar etiquetes de colors al que ja fem. No pot ser un exercici retrospectiu de traducció estètica. No n’hi ha prou amb agafar un pla de mandat, buscar correspondències i presentar-lo com si ja estigués plenament alineat amb l’Agenda 2030.

Una cosa és comunicar millor el que un ajuntament ja fa, i una altra molt diferent és deixar que el marc dels ODS interpel·li de debò la manera de governar. El valor dels ODS no és decoratiu. El seu valor és metodològic, polític i transformador. Haurien d’ajudar a ordenar prioritats, a detectar incoherències, a connectar polítiques disperses, a mesurar millor, a retre comptes i a pensar el municipi amb una mirada més integrada.
Eina de transformació

Justament perquè ja són a tot arreu, toca fer una pregunta menys còmoda. Serveixen realment per transformar l’acció pública o han esdevingut, en massa casos, una gramàtica elegant del bonisme institucional? Ho diem així perquè el risc és real. I en el món local aquest risc encara es veu més clar.

Els municipis són la primera línia de la realitat. És on els grans reptes globals deixen de ser enunciats i prenen forma concreta. El canvi climàtic és urbanisme, ombra, aigua, energia, vulnerabilitat. La cohesió social és habitatge, soledat, desigualtat, convivència, barris. La qualitat democràtica és transparència, participació útil, escolta, confiança.

Els municipis ja fan moltes coses alineades amb l’Agenda 2030. I difícilment en faran moltes més, perquè els recursos no creixeran de manera significativa. Ho afirmem des de l’experiència acumulada treballant amb ajuntaments. Per tant, el repte no és tant fer més, sinó fer millor, amb més coherència, més impacte i més capacitat de priorització.

I és aquí on, paradoxalment, el moment actual esdevé una oportunitat. Perquè si deixem de veure els ODS com una agenda “nova” que cal desplegar, podem començar a entendre’ls com una eina per abordar millor alguns dels grans reptes estructurals de l’administració local: la transversalitat i l’impacte.

Agenda 2030: inductora de la transversalitat

L’ODS 17 ens convida a les aliances externes i internes, entenent aquestes últimes com la transversalitat, la coherència integral de les polítiques.

La transversalitat és un dels grans reptes no resolts de l’administració local des dels seus inicis en la configuració moderna dels anys vuitanta. S’ha avançat en coordinació, en espais compartits, en cultura organitzativa, però els compartiments estancs continuen sent una realitat. En aquest sentit, l’Agenda 2030 pot actuar com una palanca útil, no perquè aporti una solució màgica, sinó perquè obliga a mirar els problemes de manera interconnectada. Quan es treballa bé, els ODS no permeten abordar l’habitatge, la mobilitat o l’acció social de manera aïllada, sinó que exigeixen una lectura sistèmica que, en el fons, és el que fa anys que sabem que caldria fer.

I encara hi ha una qüestió de fons: els ODS no són només una agenda per a l’administració, sinó una agenda per al conjunt de la societat i tots els actors hi ha de tenir un paper proactiu i compromès. Els ajuntaments hi poden tenir un paper molt rellevant, des de les polítiques públiques i la sensibilització, però sense oblidar que hi pot haver actors privats amb un sentit de propòsit i un nivell de compromís tant o més elevat. Per això, el desenvolupament sostenible no es construeix des d’un despatx ni des d’una regidoria aïllada. Cal corresponsabilitat, aliances, complicitats territorials.

Agenda 2030: inductora de l’impacte

Governar vol dir cada vegada més abordar la complexitat. En aquest sentit, treballar les aliances no pot ser només una manera de millorar la relació amb els grups d’interès. I per això cal superar compartiments estancs: vincular cohesió social, canvi climàtic, desenvolupament econòmic i bon govern. Vol dir entendre que les polítiques públiques no s’han de valorar només per la seva intenció sinó pels seus impactes.

Per això, l’altre gran resultat que l’Agenda 2030 ens hauria de deixar com a herència és l’orientació a l’impacte. Les Administracions tenen una orientació consubstancial a les normes i procediments, que no hauria de plantejar-se com a alternativa a l’impacte. El compliment normatiu i la burocràcia no haurien de ser excusa de l’impacte nul d’algunes polítiques.

Vector5: la major experiència en Agenda 2030 a Catalunya

Vector5 hem treballat amb una base molt àmplia d’ens locals. Hem format més de 150 ajuntaments en Agenda 2030 i hem acompanyat processos de diagnosi, alineament i desplegament en múltiples municipis, així com projectes amb diputacions i altres institucions supramunicipals. A més, som empresa homologada per la Diputació de Barcelona per a la prestació de serveis d’assessorament en Agenda 2030 als ens locals, fet que reforça la solvència tècnica i el reconeixement institucional del nostre treball. Aquesta experiència acumulada —en contextos molt diversos— ens ha permès identificar patrons, ajudar a localitzar, a integrar en la pròpia gestió i característiques singulars de cada ens, abordar dificultats recurrents i també proposar bones pràctiques que funcionen. I sobretot, ens ha confirmat una idea clau: els ODS només generen valor quan deixen de ser un projecte i passen a formar part de la manera de gestionar.

Ens acostem al 2030. A partir del 2027 abordarem el darrer mandat municipal del període. I, arribats en aquest punt, el repte ja no és tant adherir-se al marc, sinó demostrar si ha servit per millorar i com pot encara ajudar a governar millor, a prioritzar amb més criteri i a generar més impacte. Aquesta és la veritable prova per aquests propers anys, perquè els ajuntaments no necessiten més marcs: necessiten millors eines per afrontar els reptes actuals i alguns que venen de lluny.

En aquesta línia, des de Vector5 estem començant a transformar l’experiència acumulada en el treball amb governs locals en iniciatives que ajudin els ajuntaments a avançar amb més potencial d’impacte. En concret, estem impulsant una proposta gratuïta als ens locals que vulguin fer un pas més enllà, basada en una diagnosi àgil sobre com aborden la transversalitat. Abordar el repte de la transversalitat pot ser una de les grans oportunitats per obrir una reflexió estructurada, amb mirada de futur, com a pas previ per incrementar l’impacte, en un moment clau per preparar els propers cicles de govern.



Josep Maria Canyelles i Pastó / Mercè Casals i Martínez

Equip de Responsabilitat Social i Desenvolupament Sostenible de Vector5.cat

Quants plans pot tenir un ajuntament? Transversalitat, Agenda 2030 i impacte

Tenia pendent de compartir-vos aquesta reflexió arran d’una intervenció que vaig fer des de Vector5 en una trobada internacional, parlant de l’acompanyament a l’Ajuntament de Mataró, amb el suport de la Diputació de Barcelona. Sovint treballem amb l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible, però en aquesta ocasió vam poder fer un pas més: analitzar el conjunt dels plans i acords municipals des d’una perspectiva transversal. La transversalitat de les polítiques públiques forma part de la mateixa lògica de l’Agenda 2030, en la mesura que aquesta reclama coherència entre polítiques, però sobretot és un repte pendent des dels inicis dels ajuntaments democràtics. Tant de bo el nou mandat municipal que sorgirà de les eleccions de 2027 permeti abordar amb decisió aquest repte, que és alhora polític, tècnic i organitzatiu i que, en darrer terme, ens parla de dues qüestions fonamentals: eficiència i impacte.

Quants plans pot tenir un ajuntament? I, sobretot, com fem que tots treballin en una mateixa direcció?

Aquesta va ser la pregunta amb què vaig obrir la meva intervenció el 21 d’abril de 2026, a Barcelona, en la trobada europea del projecte SUP4SUD – Strategic Urban Planning for Sustainable Development, en el marc d’Interreg Europe. Vector5 hi vam ser convidats pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) per compartir l’experiència de Mataró en la integració dels ODS en la planificació estratègica municipal.

La intervenció partia d’una experiència concreta: l’acompanyament de Vector5 a l’Ajuntament de Mataró per analitzar l’alineament de la planificació municipal amb l’Agenda 2030, un procés liderat per Mercè Casals, de Vector5, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

A Mataró vam analitzar 69 plans i acords municipals, a més de projectes estratègics i altres actuacions.

I la conclusió és rellevant per a molts ajuntaments: el repte no és necessàriament fer més plans, sinó aconseguir que els que ja existeixen funcionin com un sistema.

L’Agenda 2030 ens permet precisament fer aquesta lectura transversal: identificar com es relacionen les diferents polítiques, quines prioritats comparteixen, on hi ha solapaments o buits i com contribueixen als grans reptes de ciutat. En el cas de Mataró, vam treballar amb una metodologia que combina mapatge de la planificació, alineament amb les fites dels ODS, participació dels equips municipals, vinculació amb el pressupost i eines per a la governança i el seguiment.

Perquè una suma de bons plans no genera automàticament un bon sistema de governança.

Aquest és també un dels grans reptes que observem des de Vector5 en l’acompanyament a les administracions locals: avançar de la planificació sectorial cap a una governança més transversal, capaç de connectar polítiques socials, ambientals, econòmiques, territorials i de bon govern.

Els reptes de les ciutats ja són transversals. La manera de governar-los també ho ha de ser.

I aquí l’Agenda 2030 —en diàleg amb instruments integradors com les agendes urbanes— pot ser molt més que un marc d’alineament: pot esdevenir una palanca per governar millor la complexitat i generar més impacte.

🎥 Al vídeo comparteixo un fragment de la intervenció a SUP4SUD.

How Many Plans Can a Municipality Have? Cross-Cutting Governance, the 2030 Agenda and Impact

I had been meaning to share this reflection following a presentation I gave on behalf of Vector5 at an international meeting, where I spoke about our work supporting Mataró City Council, with the support of Barcelona Provincial Council. We often work with the 2030 Agenda and the Sustainable Development Goals, but on this occasion we were able to take a step further: analysing the full set of municipal plans and agreements from a cross-cutting perspective. Policy coherence and cross-cutting approaches are embedded in the very logic of the 2030 Agenda, but they also represent a challenge that has remained unresolved since the early days of democratic local government in Spain. Hopefully, the new municipal term that will emerge from the 2027 local elections will provide an opportunity to address this challenge more decisively. It is simultaneously a political, technical and organisational challenge and, ultimately, it comes down to two fundamental issues: efficiency and impact.

How many plans can a municipality have? And, above all, how can we make sure they all work in the same direction?

This was the question I used to open my presentation on 21 April 2026, in Barcelona, at the European meeting of SUP4SUD – Strategic Urban Planning for Sustainable Development, an Interreg Europe project. Vector5 was invited by the Barcelona Metropolitan Strategic Plan (PEMB) to share Mataró’s experience of integrating the SDGs into municipal strategic planning.

The presentation drew on a specific experience: Vector5’s work with Mataró City Council to analyse the alignment of municipal planning with the 2030 Agenda, a process led by Mercè Casals, from Vector5, with the support of Barcelona Provincial Council.

In Mataró, we analysed 69 municipal plans and agreements, together with strategic projects and other relevant actions.

The conclusion is highly relevant to many local governments: the challenge is not necessarily to create more plans, but to make the plans that already exist work as a system.

The 2030 Agenda provides us with a framework for precisely this kind of cross-cutting analysis: understanding how different policies relate to one another, which priorities they share, where overlaps or gaps exist, and how they contribute to the major challenges facing the city. In Mataró, we applied a methodology combining the mapping of municipal planning, alignment with SDG targets, engagement with municipal teams, links to public spending, and tools for governance and monitoring.

Because a collection of good plans does not automatically result in a good governance system.

This is also one of the major challenges we encounter at Vector5 when supporting local governments: moving from sectoral planning towards more cross-cutting governance, capable of connecting social, environmental, economic, territorial and good governance policies.

The challenges facing our cities are already interconnected. The way we govern them needs to be interconnected too.

This is where the 2030 Agenda — in dialogue with integrated frameworks such as Urban Agendas — can become much more than an alignment framework. It can serve as a lever to govern complexity more effectively and generate greater impact.

🎥 The video features an excerpt from my presentation at SUP4SUD.

Presentació de la Memòria Econòmica de Catalunya 2025

La Memòria Econòmica de Catalunya 2025 constata un creixement més equilibrat de l’economia catalana, amb millores en productivitat i ocupació, però també alerta de les tensions que afecten el benestar de les llars, especialment per la inflació i l’accés a l’habitatge.

Ahir vaig assistir ahir a la presentació de la Memòria Econòmica de Catalunya 2025, elaborada per les Cambres de Comerç de Catalunya, que va tenir lloc a la Llotja de Mar. L’acte va comptar amb la participació de Josep Santacreu i Bonjoch, president del Consell General de Cambres de Catalunya; Carme Poveda, directora de la Memòria Econòmica de Catalunya; i Oriol Amat, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i col·laborador de la publicació.

La Memòria assenyala que Catalunya ha registrat el 2025 un creixement del PIB del 2,7%, per sobre de la zona euro, i un increment del PIB per habitant de l’1,6%. També destaca que aquest creixement s’ha recolzat en una evolució positiva de la productivitat per hora treballada i de l’ocupació, fet que apunta cap a un model més equilibrat que en etapes anteriors.

Alhora, la publicació posa de manifest que el creixement econòmic no es tradueix automàticament en una millora equivalent del benestar de les famílies. La inflació acumulada, l’encariment dels productes bàsics i, sobretot, les dificultats d’accés a l’habitatge tensionen les llars i afecten especialment els col·lectius més vulnerables. El monogràfic d’enguany se centra precisament en “L’habitatge a Catalunya: un repte social, econòmic, regulatori i territorial”, amb nou articles d’experts que n’analitzen les causes i possibles respostes.

Des de la mirada de la responsabilitat social i la sostenibilitat, la presentació va permetre reforçar la importància d’analitzar l’economia des d’una perspectiva àmplia. En aquest sentit, Oriol Amat va remarcar que la seva exposició se centrava enguany només en una de les tres dimensions del triple impacte: l’econòmica. Aquesta precisió és rellevant perquè ajuda a fer visible que el desenvolupament d’un territori no es pot valorar únicament a partir dels indicadors econòmics, sinó que cal tenir en compte també els impactes socials i ambientals.

Aquesta mirada és clau. El creixement econòmic, la productivitat, la inversió i la competitivitat són factors necessaris, però han d’anar acompanyats de cohesió social, qualitat de vida, accés a drets bàsics, sostenibilitat ambiental i bon govern. El concepte de triple impacte permet integrar aquestes dimensions i avançar cap a models d’empresa i de territori que generin valor econòmic, social i ambiental de manera simultània.

La Memòria també posa sobre la taula reptes directament vinculats amb la responsabilitat social de les empreses, com ara la manca de personal qualificat, la necessitat d’incrementar la inversió en R+D, l’atracció i retenció de talent, la mobilitat laboral, l’emancipació de les persones joves o l’impacte de l’habitatge en la competitivitat del país. Tots aquests factors mostren que la sostenibilitat empresarial no es pot desvincular del context social i territorial on les empreses operen.

Valorem positivament que espais de referència com la Memòria Econòmica de Catalunya contribueixin a enriquir el debat sobre el futur del país i ajudin a connectar l’anàlisi econòmica amb els grans reptes socials. Incorporar la mirada del triple impacte és essencial per avançar cap a una economia més responsable, resilient i orientada al bé comú.

• Informe complet
• Nota de premsa
• Presentació 

 

Estar prenyada no ha de ser cap embaràs!

La manera com parlem de les dones no és mai una qüestió menor. Les paraules que fem servir per referir-nos al seu cos, a la maternitat o a la gestació expressen també una determinada mirada social. I, de vegades, ens mostren fins a quin punt hem naturalitzat visions que potser caldria revisar.

Sempre m’ha sobtat que en català considerem més “fi” dir que una dona està embarassada que no pas prenyada. Sobretot que del fet que una dona porti una vida a dins en diguem embaràs, quan aquest mateix mot també vol dir destorb, nosa, impediment, trava, dificultat. Diem “això m’embarassa” per dir que una cosa ens incomoda o ens posa en una situació compromesa.

Només aquesta doble sorpresa ja ens hauria de fer pensar. Perquè l’etimologia, en aquest cas, és molt significativa.

• Embarassar és un mot que ens va venir fa segles del castellà embarazar, i més enllà del portuguès. Avui és un mot normatiu i plenament incorporat al català, però el seu significat originari té a veure amb l’entrebanc, l’obstacle, allò que dificulta el pas o el moviment. És a dir, una paraula que remet a la idea de càrrega o d’impediment.
• En canvi, prenyar és el mot patrimonial català. Hereu del llatí praegnare, relacionat amb la gestació, amb portar vida, amb allò que encara ha de néixer. Prové de prae gnascor, és a dir de "abans" de "nèixer": és un mot directe, digne i profundament vital.

I tanmateix, socialment ha passat el contrari del que semblaria esperable. El mot vingut del castellà, amb un rerefons vinculat a la nosa o a l’entrebanc, ha acabat adquirint prestigi. I el mot català patrimonial, més directe i més vinculat a la generació de vida, ha estat desplaçat cap als registres considerats populars, rurals, animals o barroers. Aquesta substitució no és només lingüística. És cultural i sexista.

Els mots ens parlen de la manera com una societat construeix respecte, dignitat i reconeixement. I les paraules són una part d’aquesta construcció. Durant segles, la gestació de les dones ha estat vista massa sovint des de la limitació: com una càrrega, com una pèrdua de disponibilitat, com un estat que condiciona o dificulta. Potser per això no ens ha grinyolat prou que el mot prestigiós sigui precisament el que remet a l’entrebanc.

Per això, en el vídeo que aporto dins la meva col·lecció de mots responsables, proposo una petita esmena lingüística i cultural: deixem de dir que una dona està embarassada i diguem amb tota naturalitat que està prenyada.

No per provocació. No per barroeria. Sinó per dignitat. Perquè prenyada és una paraula catalana patrimonial, clara i vital. Parla del cos, sí. Però sobretot parla de vida. Parla de potència creadora. Parla del que encara ha de néixer.

I portar vida no és cap destorb. No és una nosa. No és un embaràs.

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

[ARTICLE] Màrqueting i consum responsable: de la informació a la influència

• Amb motiu de l'entrevista que m'han fet a Canal Blau Ràdio, amb motiu dels 40 anys de l'OMIC, sobre Consum socialment responsable aprofito per compartir alguna reflexió.
• El màrqueting responsable no consisteix només a informar millor, sinó a assumir que tota pràctica comercial exerceix una influència i que aquesta influència s’ha de gestionar amb criteris ètics.
• En un mercat saturat de missatges i feble en confiança, la manera com una empresa ven diu tant del seu compromís responsable com el producte o servei que ofereix.

Durant anys es parlava de consum responsable posant el focus en la persona consumidora. Semblava que el repte consistia sobretot a sensibilitzar-la, donar-li més informació i confiar que, amb aquesta informació, prendria decisions més alineades amb els seus valors i que això canviaria el mercat. Era una aproximació raonable, però avui sabem que és insuficient.

La responsabilitat del consum no pot recaure únicament en qui compra. Cal observar també qui dissenya el producte, qui configura l’oferta, qui estableix el preu, qui decideix quina informació es dona i quina s’omet, qui construeix el relat de marca i qui determina l’experiència digital o presencial de compra. Dit d’una altra manera: cal mirar el consum responsable des de la responsabilitat social de les organitzacions.

La ISO 26000 ja situava els assumptes de consumidors dins la responsabilitat social, i ho feia amb una mirada prou àmplia: pràctiques justes de màrqueting, informació objectiva i imparcial, contractació justa, protecció de la salut i la seguretat, consum sostenible, resolució de controvèrsies, privacitat i dades, accés a serveis essencials i atenció a persones consumidores vulnerables. No parlava només de publicitat; parlava de la relació sencera entre l’organització i les persones consumidores.

Aquest és el punt central: el màrqueting ja no es pot entendre només com una eina per informar, ni tan sols com una eina per vendre. El màrqueting és, cada vegada més, una arquitectura d’influència. I aquí neix el repte: hem imaginat el consumidor com un subjecte racional que compara, avalua i decideix. Però les decisions de consum estan condicionades per molts factors: la manera com es presenta la informació, l’ordre de les opcions, els estímuls emocionals, el disseny del web, els missatges personalitzats, els algoritmes que anticipen comportaments, les promocions amb urgència artificial, la dificultat de donar-se de baixa o la complexitat deliberada d’algunes condicions contractuals.

Per tant, no n’hi ha prou a dir que la informació és formalment certa. Cal preguntar-se si és comprensible, comparable, rellevant i proporcionada. Cal preguntar-se si ajuda a decidir millor o si empeny cap a una decisió que potser la persona no hauria pres en un entorn menys condicionat. Aquesta és una distinció fonamental. Informar no és el mateix que aclarir. Comunicar no és el mateix que generar confiança. I complir formalment la norma no sempre equival a actuar amb legitimitat.

Ens trobem davant una paradoxa creixent. Cada vegada hi ha més persones que expressen sensibilitat pel consum responsable, però alhora la confiança en els missatges empresarials és fràgil. El consumidor mira la sostenibilitat, però sovint no se la creu del tot. I no és una simple percepció: la Comissió Europea ha assenyalat que un 53% de les afirmacions ambientals analitzades eren vagues, enganyoses o infundades, i que un 40% no disposaven d’evidència que les sustentés.

Això explica la desconfiança. Quan una empresa comunica compromisos ambientals sense evidència, quan fa servir expressions com “natural”, “eco”, “sostenible” o “responsable” sense cap criteri verificable, o quan converteix la complexitat en un relat emocional simplificat, no sols està fent una mala pràctica comercial. Està erosionant el mercat de la confiança.

I sense confiança no hi ha consum responsable possible. La confiança és un actiu intangible, però no és una abstracció. Es construeix en cada punt de contacte: en l’etiquetatge, en la publicitat, en la conversa comercial, en la web, en el contracte, en la factura, en el servei postvenda, en la reclamació i, fins i tot, en la manera com l’organització reconeix els seus límits. La manera com una empresa ven diu tant d’ella com el que ven.

Per això cal superar una visió reduïda del màrqueting responsable com si fos només una qüestió de comunicació. El màrqueting responsable afecta el model de negoci. Afecta el disseny del producte, la política de preus, la segmentació, l’ús de dades, els canals de venda, la contractació, la gestió de reclamacions i la coherència entre el relat i l’impacte real.

Aquesta és precisament una de les idees que emergeixen del repte de pràctiques comercials responsables que treballem des de Vector5: la relació amb les persones consumidores és un espai crític de responsabilitat perquè hi conflueixen informació, influència, confiança, vulnerabilitat i impacte. No estem davant un assumpte menor o departamental, sinó davant un àmbit de bon govern.

Hi ha sectors on aquesta responsabilitat és especialment intensa. En serveis financers, assegurances, energia o telecomunicacions, la complexitat pot esdevenir una forma de captura. En alimentació, tèxtil o gran consum, la decisió és ràpida i el relat simbòlic pot pesar més que la informació. En plataformes digitals, la personalització i el disseny de l’experiència poden condicionar la decisió fins a límits que el consumidor ni tan sols percep. I en sectors amb persones consumidores vulnerables, la responsabilitat és encara més gran, perquè no aprofitar-se de la vulnerabilitat hauria de ser un principi bàsic de decència empresarial.

Els anomenats dark patterns són un bon exemple d’aquesta nova frontera. No sempre són grans enganys visibles. Sovint són petits dissenys que compliquen rebutjar una opció, cancel·lar una subscripció, entendre un preu final o preservar la privacitat. La Unió Europea ja ha incorporat aquesta preocupació a la Digital Services Act, que regula el disseny i l’organització de les interfícies en plataformes en línia.

Però el repte no és esperar que la regulació arribi. La regulació sempre arriba tard si l’empresa només actua quan la norma l’obliga. La responsabilitat social comença abans: quan l’organització es pregunta no sols què pot fer legalment, sinó què és legítim fer amb la seva capacitat d’influència.

Aquest és un canvi de perspectiva molt rellevant. Les empreses no només responen a la demanda; també la configuren. Creen aspiracions, normalitzen comportaments, estableixen comparacions, generen urgències i orienten preferències. En alguns casos, contribueixen a fer possible un consum més sostenible; en altres, alimenten una cultura de consum accelerat, acrític i insostenible.

Per això el consum responsable no pot ser només una crida moral a la ciutadania. També ha de ser una exigència de responsabilitat envers les organitzacions. I aquí apareix una pregunta incòmoda: podem demanar a la persona consumidora que decideixi responsablement si l’entorn de decisió ha estat dissenyat per dificultar aquesta responsabilitat?

La resposta ens porta al cor de l’RSC. La responsabilitat social no és una suma de bones pràctiques ni una capa reputacional. És una manera de gestionar l’organització a partir dels seus impactes i de la seva corresponsabilitat en els afers comuns que afecten la sostenibilitat del mercat, de la societat i del medi ambient. En el cas del màrqueting i el consum, aquesta responsabilitat consisteix a gestionar honestament la influència.

Gestionar honestament la influència vol dir, com a mínim, cinc coses.

• Vol dir transparència efectiva: no abocar informació incomprensible, sinó oferir informació útil, rellevant, comparable i accessible.
• Vol dir proporcionalitat: no fer grans relats de sostenibilitat a partir de petits atributs marginals.
• Vol dir coherència: que el missatge no vagi per davant del producte, ni el propòsit per davant del comportament.
• Vol dir respecte a l’autonomia de la persona consumidora: facilitar la decisió, no manipular-la.
• I vol dir rendició de comptes: poder demostrar allò que s’afirma i respondre quan l’experiència real no coincideix amb la promesa.

Aquest enfocament no és un fre al negoci. Al contrari, és una oportunitat estratègica. En mercats saturats, amb baixa confiança i amb una regulació creixent, les organitzacions que siguin capaces de construir credibilitat tindran un avantatge competitiu. Però serà un avantatge només si és real, si neix de la gestió i no de la cosmètica.

La Directiva europea 2024/825, orientada a empoderar les persones consumidores en la transició verda i protegir-les davant pràctiques deslleials, mostra que el marc normatiu es mou en aquesta direcció. Però més enllà de cada expedient legislatiu, el missatge de fons és clar: el mercat no pot funcionar si la informació és opaca, si la comunicació és enganyosa o si la influència esdevé manipulació.

El màrqueting responsable, doncs, no consisteix a vendre productes sostenibles amb paraules més boniques. Consisteix a assumir que vendre també és un acte de responsabilitat. Que la relació comercial no és un espai neutral. Que cada interacció pot augmentar o disminuir la confiança. Que cada decisió de disseny pot facilitar o dificultar l’autonomia de la persona consumidora.

Tenim consumidors més conscients, però també un sistema de decisió cada vegada més influenciat. La qüestió no és si les empreses influeixen; és evident que ho fan. La qüestió és com exerceixen aquesta influència i amb quin sentit de responsabilitat.

Potser aquest és el nou pas que ens toca fer: passar del consum responsable entès com una decisió individual al consum responsable entès com una responsabilitat compartida. De la informació a la influència. De la legalitat a la legitimitat. De la publicitat a la confiança. De l’excel·lència comercial a l’excel·lència social.

Perquè, al capdavall, una empresa no sols es defineix pel que produeix. També es defineix per la manera com convida la societat a consumir-ho.

Consum socialment responsable: Canal Blau Ràdio entrevista Josep Maria Canyelles amb motiu dels 40 anys de l'OMIC

Mediació en consum i responsabilitat social empresarial: tercer especial pels 40 anys de l’OMIC, l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor de Vilanova i la Geltrú

El Matí de Canal Blau Ràdio se suma a aquesta efemèride amb l’emissió d’espais especials on repassar la trajectòria i tasca d’aquest servei públic que vetlla per garantir els drets de les persones consumidores.

Aquest divendres 24 d'abril s'ha emès el tercer d’aquests programes, on s'ha parlat de la mediació en consum i de la responsabilitat social empresarial. S'ha abordat aquesta qüestió amb en Josep Maria Canyelles, expert en responsabilitat social empresarial, sostenibilitat i ètica aplicada a les organitzacions; la Carme Dastis, cap de Mercats, Alimentació i Consum de l’Àrea de Projecció de Ciutat, Capitalitat i Universitat a l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú, i amb en Josep Roca, inspector de consum de l’OMIC. Podeu recuperar aquest tercer programa especial en aquest enllaç.

Font: CanalBlauRàdio

[ARTICLE] Quan les polítiques públiques renuncien a l’experiència ciutadana

Ara que es parla tant de l’experiència de client, i que comerços i empreses competeixen per reduir friccions i facilitar la vida a les persones usuàries, sorprèn que algunes polítiques públiques encara operin com si es poguessin permetre exactament el contrari.

El cas dels nous contenidors d’orgànica de Vilanova i la Geltrú em sembla revelador d'això. Canviar els contenidors per uns altres amb l’obertura tant petita respon a una lògica tècnica de despatx, que sobre el paper pretén reduir impropis i millorar la qualitat de la fracció. La meva sorpresa va ser majúscula en adonar-me que la bossa no hi entrava si no era empenyent diversos cops amb la mà, i això que faig servir bosses petites, reutilitzant les compostables de la compra de verdura, i no les bosses que venen amb aquesta finalitat i són força més grosses. 

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

 

Altres vídeos sobre la qüestió:

• Ja en sé el motiu: paguem justos per pecadors
• Segueixen les dificultats
• No són accessibles
• Volem un Palomares

Generar una mala experiència d’ús sembla haver esdevingut, en certs casos, el preu assumible per evitar que alguns facin un mal ús del servei. És a dir: per impedir que una part de la ciutadania hi tiri impropis, es dificulta la vida als qui sí que volen fer les coses bé. I aquest és el punt on el debat deixa de ser anecdòtic. Perquè ja no parlem només d’un contenidor amb un forat massa petit. Parlem d’una manera d’entendre les polítiques públiques. Parlem de si l’administració considera rellevant o no l’experiència ciutadana. Parlem de si creu que la fricció quotidiana que imposa als usuaris és un dany col·lateral menor o bé un indicador central de qualitat institucional i de bon govern. 

De fet, deixeu-me ser malpensat: crec que cap de les persones que han intervingut en el procés, enginyers del disseny, empresa fabricant i comercialitzadora, polítics i tècnics municipals tenen per costum dipositar la bossa d'orgànic al contenidor, perquè em semblaria inversemblant que un usuari pugui acceptar passivament una solució tècnica tan inviable. Per això els he proposat un Palomares, com quan als anys seixanta el ministre franquista Manuel Fraga es va banyar a la platja on presumptament hi havien caigut unes bombes nuclears nord-americanes.

A qui perjudiquem? Una política pública no s’hauria de jutjar només per la bondat abstracta del seu objectiu, sinó també per la intel·ligència concreta de la seva implementació i la seva responsabilitat davant la societat, és a dir, els diversos grups d'interès. A qui perjudica i a qui beneficia. No deixa de ser un dilema ètic. Perquè quan, per evitar que alguns ho facin malament, acabes posant traves als qui ho volen fer bé, és legítim demanar-se si no hem confós l’objectiu amb la manera d’assolir-lo.

Sovint compartim finalitats nobles i necessàries: reciclar millor, reduir residus, afavorir hàbits més sostenibles, evitar impropis que malmeten tot el procés. Però si els instruments concrets no estan ben resolts, el resultat pot ser paradoxal: la política que pretenia millorar el comportament acaba erosionant-lo. Hi ha persones que m'han dit que en aquestes condicions deixaran de separar. 

No costa pas gaire d’imaginar la casuística. Una persona que baixa l’orgànica i es troba que la bossa no hi entra. Algú gran que no té força. Algú que surt de casa amb una maleta, una criatura o una sola mà disponible. Al cap d’uns dies, la incomoditat esdevé irritació. I la irritació, en alguns casos, es transforma en desistiment. El ciutadà complidor es cansa. I el no compromès hi troba una excusa perfecta.

Hi ha persones que fem un esforç notable per separar bé. Però no tota la ciutadania està igualment compromesa. N’hi ha que tenen una actitud més laxa. N’hi ha que van amb presses i tiren pel dret. N’hi ha que directament no senten cap obligació especial envers el bé comú. Fer veure que tota la ciutadania respondrà amb la mateixa responsabilitat seria ingenu. 

Ara bé, admetre aquesta realitat no hauria de portar-nos a una política de disseny defensiu estructural, pensada només per contenir el pitjor comportament possible. Perquè aleshores acabem dissenyant serveis públics contra la ciutadania, o si més no contra una ciutadania imaginada com a sospitosa per defecte.

I això té costos. Funcionals, perquè dificulta l’ús correcte del servei. Socials, perquè castiga especialment certes persones. Reputacionals, perquè la ciutadania percep que ningú no ha provat de debò allò que després li exigeixen utilitzar cada dia. I també té un cost cívic, perquè alimenta aquell discurs tan fàcil com corrosiu segons el qual “tot és un engany”, “millor no reciclar”, o “ens fan perdre el temps”. I en contra del previst uns anys enrere, ara aquests antitot estan creixent.

Em molesten els abanderats de la catàstrofe que justifiquen no separar deixalles perquè hi ha països llançant míssils o perquè grans mandataris van amb jet privat a les cimeres. Són gent maleducada i sense escrúpols, paràsits de la societat, amb raonaments primaris que ben bé podrien arribar a defensar que com que ja he de pagar molts impostos municipals doncs tinc dret a plantar un cagarro enmig de la Rambla. La majoria són o seran votants de l'extrema dreta, que no assumeixen cap responsabilitat persona i que escampen totes les responsabilitats i culpes enfora, cap a polítics, cap a empresaris, cap a nouvinguts... en el que suposa un declivi de la civilització. Per això, cal fer les coses molt bé i no donar-los arguments.

Una política pública també s’hauria d’avaluar per l’experiència d’ús que genera. De la mateixa manera que al món empresarial fa temps que han entès que l’experiència de client forma part del valor ofert, l’administració hauria d’entendre que l’experiència ciutadana forma part de la qualitat del servei públic. No es tracta de convertir la ciutadania en clientela, ni de banalitzar la funció pública amb llenguatges de màrqueting. Es tracta d’una cosa més seriosa: entendre que la legitimitat institucional també es construeix en la interacció concreta, quotidiana i aparentment menor. En la tapa que no s’obre bé. En el tràmit incomprensible. En la web impossible. En el mobiliari urbà dissenyat sense pensar en l’usuari real. En els mesos transcorreguts per obrir un establiment. En tot allò petit que acaba transmetent una idea molt gran: si l’organització ha pensat en tu o no.

Costa no tenir la impressió, en aquest cas, que ningú no va fer una validació prou elemental amb usuaris reals abans d’implantar el canvi. No parlo de grans metodologies sofisticades. Parlo de coses bàsiques: provar el contenidor amb bosses habituals, observar l’ús per part de persones diverses, contrastar-ne l’accessibilitat real, detectar friccions, corregir abans de desplegar. Això, que en el món privat s’entendria com a prova pilot o validació d’experiència, en el sector públic hauria de formar part del respecte degut a la ciutadania. Ara de pressa i corrents s'han hagut de tallar amb ganiveta totes les gomes que dificulten la introducció de la bossa. Per cert que es veu com els tècnics deixen caure les gomes tallades a dins del contenidor, un impropi de categoria! La introducció millora molt però igualment el forat és massa petit.

A més, la comunicació contenia un error: es deia que els contenidors eren accessibles. Entrant al web de l'empresa madrilenya on s'han comprat, es veu que els anomenats accessibles tenen una obertura lateral per facilitar que les persones amb cadira de rodes o de baixa estatura també puguin introduir la bossa. Jo no he vist cap contenidor a Vilanova amb aquesta característica que, per cert, els mitjans de comunicació s'han limitat a reproduir sense cap anàlisi crítica. 

I encara una altra derivada. Si és cert que una part del problema prové de persones que tiren la brossa malament, aleshores la resposta no pot consistir únicament a empetitir forats i complicar la vida a tothom. Potser el que cal és una combinació més madura de mesures. Cal facilitar molt més el comportament correcte. Cal millorar la pedagogia allà on sigui necessària. Cal dissenyar millor els dispositius i serveis. Cal segmentar millor les solucions segons contextos i usos. 

I sí, calen més sancions dissuasòries. Perquè una societat madura no pot descansar només en la bona voluntat dels complidors ni tampoc en enginyeries de fricció que fan pagar el peatge a tothom. La responsabilitat col·lectiva funciona millor quan combina facilitació, cultura cívica i exigència. El que no sembla raonable és confiar-ho tot a fer incòmode el servei. En altres paraules: si hi ha una minoria que incompleix, la resposta justa no és empitjorar l’experiència de la majoria. La resposta justa és fer possible que la majoria ho pugui fer bé amb normalitat i, alhora, actuar amb més determinació envers qui persistentment no vol jugar net.

Això val per als residus, però també per a moltes altres polítiques públiques. Massa sovint les organitzacions dissenyen processos pensant més en protegir-se de l’ús indegut que no pas a afavorir l’ús adequat. Al món anglosaxó i bona part d'Europa, obres un negoci immediatament i ja tindràs la inspecció, mentre que aquí els funcionaris que paguem entre tots s'han apoderat de l'Administració i decideixen que no pots obrir fins que no t'hi autoritzin. I així van acumulant friccions, petites humiliacions, obstacles absurds i missatges implícits de desconfiança envers la ciutadania. Després ens sorprèn que creixi la desafecció.

I per això, quan parlem d’un contenidor amb un forat massa petit, en realitat estem parlant d’una qüestió molt més gran: si volem administracions que només gestionin procediments des d'un despatx o administracions que sàpiguen liderar responsablement.

[VÍDEO] Burlant el règim

Aquest divendres anant a visitar una empresa al Prat de Llobregat vaig passar casualment per la plaça dedicada a Ovidi Montllor, el cantant i artista nascut a Alcoi. I goita… recordant-lo em va brollar la cançó de la Fera ferotge! La fera ferotge és una de les cançons més icòniques d’Ovidi Montllor. Com Al vent per a Raimon. Sols n'he entonat un trosset del començament però em sembla que no he entonat gaire bé 🙏😅

Es tracta d’una crítica al franquisme, especialment al sentit d’ordre del règim i també a la passivitat de les classes mitjanes. La fera és la representació metafòrica de la ciutadania de l’època franquista, que maldava per recuperar drets fonamentals com la llibertat d’expressió o de manifestació, però que era reprimida per les forces de l’ordre.

L’alcalde, que simbolitza el poder repressor, el franquisme, adverteix els vilatans que la fera s’escaparà del lloc on està reclosa i intenta escampar la por entre la població. A mesura que avança la cançó, però, la mateixa fera intenta explicar que no vol fer mal a ningú. El que diu és molt més simple: té fam i la gàbia li queda petita. Vol llibertat.

Finalment intervenen els guàrdies, la redueixen i la tornen a tancar. I aleshores tot torna aparentment a la normalitat: gràcies a la força, «el poble resta en pau».

Malgrat la crítica clara al règim, la cançó va aconseguir burlar la censura de l’època.

 

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

[VÍDEO] D'on ve l'enginyeria i cap on ha d'anar

He publicat un microvídeo sobre l’etimologia de la paraula enginyer. L’origen ens remet a l’enginy: la capacitat humana de concebre solucions, d’imaginar artefactes, de posar la intel·ligència al servei de transformar la realitat. Però aquesta etimologia també ens interpel·la sobre una qüestió clau: al servei de què posem l’enginy?

Les escoles d’enginyeria han fet històricament una gran feina en la formació tècnica. Però avui, davant els grans reptes globals —la sostenibilitat del planeta, les desigualtats socials, la transformació tecnològica— potser ja no n’hi ha prou amb formar bons tècnics.

Necessitem enginyers i enginyeres que entenguin el món. Professionals capaços de comprendre les necessitats de la humanitat i d’aplicar el seu coneixement per contribuir a un desenvolupament més sostenible, responsable i orientat al bé comú.

I això implica també una altra dimensió sovint poc present en els currículums tècnics: el lideratge. Perquè molts d’aquests professionals no només dissenyaran solucions tècniques. També hauran de liderar equips, empreses i projectes que poden tenir un gran impacte en la societat.

Potser el repte per a les facultats tècniques és aquest: formar professionals amb enginy… però també amb consciència, visió i capacitat de lideratge. En definitiva, no només enginyers capaços de fer funcionar el món, sinó de contribuir a fer-lo millor.

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

[ESDEVENIMENT] La relació de l'empresa amb la comunitat i aliances. Jornada a La Unió

Una de les grans tendències en la responsabilitat social de les empreses és la relació amb la comunitat. És un aspecte sovint desatès o bé abordat de manera bonista, filantròpica o fins i tot reactiva, però poc estructurada i sistematitzada.

Des de Respon.cat estem treballant-hi intensament. Una de les accions ha estat crear aquest Reconeixement a les bones pràctiques de compromís amb la comunitat i les aliances, dins dels Premis Respon.cat.

Us convidem aquest proper dimecres 18 de març a parlar-ne de 16 a 17.30 a la seu de la Unió Catalana d'Hospitals:

• Josep Maria Canyelles i Pastó farà una ponència inspiradora sobre la relació de les empreses amb la societat.
• La Unió Catalana d'Hospitals reflexionaran sobre la seva aproximació d'aliances i compromís amb la comunitat, com a empresa mereixedora del Reconeixement dins els Premis Respon.cat 2025. Podrem establir-hi un diàleg per comprendre millor com gestionen aquest compromís:
• Roser Fernández, directora general de La Unió, i Josep M. Bosch Vidal, responsable de l'Informe de Compromís Social, ens explicaran com creen valor i com ha evolucionat el compromís en #RSE #benestar #sostenibilitat al llarg del temps.
• Narcís Bosch Andreu, adjunt a direcció del Consell General de Cambres de Catalunya, facilitarà el diàleg.

Volem aprendre de les empreses i organitzacions que han fet de l'#RSE el cor de la seva #estratègiaempresarial. Vine a aprendre de les guanyadores dels #PremisResponcat2025.

• Dimecres 18 de març
• De 16 a 17.30h presencial C.València, 333.
• Cal inscripció: https://lnkd.in/djHJD35H 

Jornada presencial sense cost. Amb preferència per a empreses membres.

Inscriu-te a: https://lnkd.in/djHJD35H

T'hi esperem!

 

 

[ESDEVENIMENT] Vols aprendre de les millors empreses en benestar i gestió del temps?

Vols aprendre de les millors empreses en benestar i gestió del temps?

Aquest proper dimarts 17 a les 16h online: AMPANS i el seu model de gestió del temps. Com a empresa mereixedora del Reconeixement a les bones pràctiques de Reforma Horària dels Premis Respon.cat 2025, podrem establir-hi un diàleg per comprendre millor com gestionen aquest compromís envers les persones de l'equip.
 

Diàleg de Transferència Premis Respon.cat 

Dimarts 17 de març
De 16 a 17h online.
Inscripcions: https://lnkd.in/djHJD35H

Volem aprendre de les empreses que han fet de l'RSE el cor de la seva estratègia empresarial. Vine a aprendre de les guanyadores dels Premis Responcat 2025.

Laura Admetlló Perau, responsable de Formació, Desenvolupament de Persones i Benestar d'Ampans, ens explicarà com creen valor i com ha evolucionat el compromís en RSE benestar sostenibilitat al llarg del temps.

Marta Junqué, directora de Time Use Initiative - TUI, facilitarà el diàleg.

Jornada virtual sense cost. Amb preferència per a empreses membres.
Inscriu-te a: https://lnkd.in/djHJD35H
T'hi esperem!

 

 

Premis Agenda 2030 Barcelona + Sostenible 2026

Els Premis Agenda 2030 Barcelona + Sostenible, promoguts per l’Ajuntament de Barcelona, tenen com a objectiu reconèixer i difondre projectes, iniciatives i accions extraordinàries que contribueixen a fer de Barcelona una ciutat més sostenible, seguint els objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 i el Compromís Ciutadà per una Barcelona + Sostenible 2024-2034. 

Aquesta convocatòria guardonarà la millor candidatura presentada en cadascuna de les modalitats, d’acord amb els criteris de valoració recollits. 

A més de premiar les iniciatives més destacades, els Premis Agenda 2030 Barcelona + Sostenible volen fomentar un espai de trobada i posicionar Barcelona com a referent internacional en l’aplicació de l’Agenda 2030, a fi de projectar iniciatives inspiradores per a altres ciutats del món. 

Els premis tenen un jurat format per representants d’entitats, institucions o organitzacions del Consell Ciutadà per la Sostenibilitat, amb prestigi contrastat en matèria de sostenibilitat, així com representants del Consell de Ciutat com a màxim òrgan consultiu i de participació de l’Ajuntament de Barcelona. El lliurament dels guardons es farà mitjançant un acte presencial organitzat per l’Ajuntament de Barcelona en el marc de les 5es jornades de l’Agenda 2030 de Barcelona que se celebraran els dies 11 i 12 de juny.

 

Més info: https://ajuntament.barcelona.cat/agenda2030/ca/projectes/premis-agenda-2030-barcelona-sostenible

 

[VÍDEO] Josep Maria Canyelles explica com la llengua ha de formar part de la responsabilitat social de les empreses

• Podeu accedir a l'enregistrament de la ponència completa de Josep Maria Canyelles i també dels altres ponents.
• Aportacions magistrals sobre la Responsabilitat Social Empresarial Lingüística 

Josep Maria Canyelles, director de Respon.cat, va dissertar sobre “La llengua com a part de l'RSC de l’empresa”. Canyelles va afirmar que “hem d’incorporar la llengua com a part de la metodologia de la responsabilitat social de l’empresa”, i va considerar que “no sols la llengua sinó moltes matèries de la relació de l'empresa amb la comunitat encara són fora del perímetre de gestió empresarial”.

Després d'indicar que cal comprendre on s'ubica la llengua en cada empresa segons els graus de responsabilitat (primària, secundària i terciària), va proposar que el que cal és facilitar-ne la sistemàtica per poder-ho abordar de manera normalitzada“ i que, per exemple, amb l’Agenda 2030 no es va estirar el fil de la llengua. Canyelles va cloure demanant que “no s’ha de pensar en el curt termini sinó en un sentit de propòsit i de llegat de l'empresa”. 

Més info a: 17.12.25 L'empresariat aposta pel català a la 1a Jornada pel Català a l'Empresa 

Es va celebrar la 1a Jornada pel català a l’empresa. El català és negoci: identifiquem casos d’èxit, organitzada per la Fundació Vincle. Va tenir lloc a l’auditori de la Cambra de Comerç de Barcelona, a l’avinguda Diagonal, 452, i va durar un parell d’hores. La jornada va estar conduïda per Mar Forcada, secretària de la Fundació Vincle.

Des de la fundació es va apostar per dur a terme una jornada perquè s’ha detectat la necessitat que hi hagin punts de trobada i de reflexió entre empresaris, representants de l’administració i responsables d’entitats i fundacions que treballen perquè l’ús del català a l’empresa sigui una normalitat.

L’auditori de la Cambra de Comerç de Barcelona es va omplir amb l’assistència d’unes seixanta-cinc persones, la majoria representants d’empreses catalanes –grans, mitjanes i petites–, d’associacions empresarials com FemCAT i Respon.cat, i de la Cambra mateix, i també de càrrecs directius del Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), a més d’algunes persones que van venir a títol individual. [...]

Web sobre llengua i empresa: www.elcatalaesnegoci.cat