[ARTICLE] Quan atacar l’ASG acaba afectant la governança de l’empresa

Una publicació d’Alberto Andreu m’ha fet pensar sobre el que està succeint als Estats Units amb l’ofensiva contra l’ASG. Fa temps que observem com la sostenibilitat ha entrat de ple en la batalla política nord-americana, fins al punt que allò que fa uns anys podia formar part amb normalitat de la gestió empresarial, de les polítiques d’inversió o de la gestió de riscos avui pot ser interpretat com una presa de posició ideològica. Però el cas que comenta Andreu té una derivada que em sembla especialment rellevant perquè ja no afecta solament el contingut de les polítiques ASG sinó les mateixes regles de la governança empresarial.

La Securities and Exchange Commission (SEC), sota la presidència de Paul Atkins, està replantejant la Rule 14a-8, la norma federal que des de fa dècades regula la possibilitat que els accionistes presentin determinades propostes perquè siguin incorporades al proxy i sotmeses a votació a la junta. Atkins ha qüestionat quin ha de ser el paper federal en aquesta matèria i ha afirmat que les juntes anuals no haurien de convertir-se en espais per a debats polítics o socials amb poca o nul·la incidència en el retorn financer dels inversors. Aporta, a més, una dada que certament obliga a reflexionar: en la darrera temporada, un sol accionista va ser el promotor únic o principal d’aproximadament el 41% de les propostes sotmeses a votació i només el 8% de les seves van obtenir suport majoritari.

[governança] D’entrada, em semblaria un error reaccionar defensant acríticament qualsevol forma d’activisme accionarial pel sol fet que pugui estar vinculada a qüestions socials o ambientals. La responsabilitat social no consisteix a donar per bona qualsevol demanda provinent d’un grup d’interès. Precisament perquè l’RSE és un model de gestió, cal escoltar, ponderar, prioritzar i prendre decisions. Si una persona o un grup molt minoritari pot fer un ús reiterat dels mecanismes de governança per introduir assumptes que reben un suport ínfim entre la resta dels accionistes, és legítim preguntar-se si el sistema està ben equilibrat. La mateixa governança responsable ha d’evitar la captura dels espais de decisió, la burocratització o l’ús instrumental dels mecanismes concebuts per facilitar la participació.

Però una cosa és corregir possibles disfuncions i una altra ben diferent és que, amb aquesta finalitat, acabem modificant el marc mental sobre què pot ser objecte de deliberació empresarial. I aquí és on el debat em sembla molt més transcendent. Quan per combatre determinats continguts ASG comencem a modificar qui pot presentar propostes, quines qüestions poden arribar a una junta o quin tipus d’interessos es consideren legítimament empresarials, ja no estem discutint solament sobre sostenibilitat. Estem intervenint sobre l’equilibri de poder entre accionistes, consells d’administració i equips directius i, per tant, sobre el model de governança.

Texas ja ha avançat en aquesta direcció. La legislació aprovada permet que determinades empreses cotitzades que optin expressament per aquest règim puguin exigir a qui vulgui presentar una proposta que disposi almenys d’un milió de dòlars en accions o del 3% dels drets de vot, que mantingui aquesta posició durant sis mesos i que faci una sol·licitud de suport a accionistes que representin almenys el 67% del poder de vot. És cert que l’empresa s’hi ha d’acollir voluntàriament i, per tant, no estem davant una prohibició general. Però també és evident que els llindars canvien radicalment la capacitat dels accionistes minoritaris per introduir una qüestió a debat.

[materialitat] En el fons apareix un debat que coneixem bé a Europa: què considerem material. Atkins vincula molt clarament la materialitat amb les consideracions financeres i amb els interessos econòmics dels inversors. Aquesta aproximació té tota la coherència si partim d’una determinada concepció de l’empresa: la companyia existeix primordialment per generar retorn per a la propietat i les altres qüestions mereixen atenció en la mesura que puguin acabar incidint en aquest retorn. No és una discussió tècnica sobre indicadors; darrere la materialitat hi ha una concepció sobre l’empresa.

Des de l’enfocament de la responsabilitat social fa molts anys que defensem una mirada diferent. L’empresa no deixa de tenir l’objectiu consubstancial -legítim i imprescindible- de crear valor econòmic, però l’activitat empresarial es produeix enmig d’una xarxa d’interaccions amb treballadors, clients, proveïdors, comunitats, administracions, territori, medi ambient i, per descomptat, propietat i inversors. Algunes d’aquestes relacions generen riscos, d’altres oportunitats, i totes poden generar impactes. Comprendre aquesta complexitat no suposa convertir l’empresa en una ONG ni substituir el criteri empresarial per una mena d’assemblearisme de grups d’interès. Al contrari, suposa disposar de més informació i més capacitat per prendre decisions empresarials de qualitat.

Fa molts anys que defineixo la responsabilitat social com una manera de gestionar la complexitat, i sovint hi afegeixo: gestionar-la sense matar-la. Les organitzacions tendeixen naturalment a simplificar perquè la simplificació facilita la presa de decisions, però podem arribar a simplificar tant la realitat que acabem prenent decisions perfectament coherents respecte a una realitat que ja no existeix. La incorporació dels grups d’interès a la gestió no pretenia convertir totes les seves demandes en obligacions sinó comprendre millor l’ecosistema on l’organització crea valor, detectar inquietuds, anticipar riscos, generar confiança i fins i tot trobar oportunitats d’innovació. És precisament aquest caràcter relacional el que he situat reiteradament en la base de la responsabilitat social i del bon govern.

Per això em preocupa la facilitat amb què avui determinades qüestions poden ser desqualificades considerant-les polítiques. Em recorda aquella frase que citava ahir, habitualment atribuïda a Francisco Franco, que deia: «Haga como yo, no se meta en política». La paradoxa era evident: ho deia precisament qui concentrava tot el poder polític. Declarar que alguna cosa no és política, o que no convé que entri en política, pot ser una manera ben política de decidir qui pot intervenir en el debat i sobre quines qüestions. Salvant totes les distàncies, alguna cosa d’aquesta lògica podem detectar quan es pretén expulsar de la governança empresarial certes qüestions pel fet de considerar-les socials, ambientals o ideològiques. 

El canvi climàtic pot estar enormement polititzat, però una empresa que depèn de grans consums d’aigua continuarà tenint un problema si aquest recurs escasseja. Els drets humans poden formar part de grans controvèrsies ideològiques, però una empresa continuarà assumint riscos si la seva cadena de proveïment es fonamenta en vulneracions greus. La diversitat pot entrar en la guerra cultural nord-americana, però les empreses continuaran necessitant gestionar adequadament el talent disponible. I la relació amb una comunitat pot no figurar en cap compte de resultats fins que la companyia perdi la confiança necessària per poder desenvolupar-hi la seva activitat.

Podem discutir si tots aquests elements són materials per a totes les empreses, i és evident que no ho seran amb la mateixa intensitat. Precisament d’això tracta la materialitat: de saber identificar què és rellevant en cada cas. El que em sembla una mala evolució seria substituir aquesta anàlisi per una classificació ideològica prèvia segons la qual certes matèries queden sota l’etiqueta ASG i, pel fet d’estar-hi, ja poden ser percebudes com a alienes al negoci. La pregunta no hauria de ser si una qüestió és ASG sinó si és rellevant per al model de negoci, per a la capacitat de crear valor, pels riscos que cal gestionar o pels impactes que generem.

[despolitització] Alhora, seria un error no entendre què ha portat fins aquí. La sostenibilitat també s’ha deixat polititzar i en alguns casos s’ha presentat amb un caràcter massa ideològic, com si determinades opcions fossin les úniques moralment admissibles i qualsevol discrepància hagués de ser interpretada com una manca de compromís. També a Europa hem contribuït a identificar excessivament la sostenibilitat amb la regulació, amb el compliment formal i amb una enorme arquitectura d’indicadors, informes i obligacions. Quan una matèria que hauria de formar part de la bona gestió empresarial queda associada a una determinada agenda política, el moviment pendular està servit: si uns la converteixen en bandera, els altres poden sentir-se cridats a arrencar-la.

Fa temps que defenso que la responsabilitat social necessita una agenda empresarial pròpia. Una empresa no hauria de gestionar els impactes perquè un govern progressista ho imposi ni deixar de fer-ho perquè un govern conservador ho desreguli. De la mateixa manera que una empresa no innova solament perquè una llei l’hi exigeixi, tampoc hauria d’integrar la sostenibilitat perquè una directiva europea estableixi un nou requeriment d’informació. Si aquests aspectes són rellevants per a la seva capacitat de crear valor i per a la responsabilitat que assumeix davant la societat, han de formar part del seu model d’empresa.

Per tant, puc entendre i fins i tot compartir la voluntat de despolititzar la sostenibilitat. Però despolititzar no pot voler dir desresponsabilitzar. I encara menys hauria de comportar que, per evitar que uns accionistes facin un ús abusiu d’un mecanisme de participació, acabem debilitant els sistemes pels quals les organitzacions reben senyals de l’entorn i afloren assumptes que potser encara no formen part de les preocupacions majoritàries.

[empresa] Potser, doncs, el debat de fons no és sobre l’ASG sinó sobre què entenem per empresa. Aquesta és una discussió molt més interessant que les guerres terminològiques a què ens hem acostumat els darrers anys. Podem concebre l’empresa com un instrument orientat essencialment al retorn de la propietat, que haurà d’atendre altres requeriments quan aquests afectin aquest retorn. O podem entendre que la capacitat de generar valor econòmic es produeix avui dins d’un sistema complex de relacions i dependències, de manera que la qualitat d’aquestes relacions, els impactes generats i la confiança dels diferents grups d’interès formen part del model de creació de valor.

El desenvolupament del propòsit empresarial és coherent amb aquesta segona mirada. Quan parlem d’una empresa amb propòsit no pretenem que deixi de guanyar diners sinó que comprengui quina contribució vol fer a la societat des de la seva activitat empresarial i com crea simultàniament valor econòmic, social i ambiental. És un pas més en l’evolució que ha portat la responsabilitat social des de la perifèria filantròpica fins al model d’empresa i, més recentment, fins a l’estratègia i el propòsit.

Per això el cas nord-americà mereix ser observat amb atenció des d’Europa, però no per concloure precipitadament que aquí ho fem bé i allà malament. Nosaltres també hem de revisar excessos, simplificar obligacions i evitar que la sostenibilitat sigui capturada per aproximacions burocràtiques o ideològiques. Però una cosa és treure burocràcia i una altra reduir responsabilitat; una cosa és evitar abusos en la participació accionarial i una altra empobrir la governança; una cosa és despolititzar la sostenibilitat i una altra expulsar del radar empresarial qüestions que poden ser determinants per al futur de l’organització.

La bona governança no hauria de tenir por de les preguntes incòmodes. Tampoc ha d’acceptar-les totes ni convertir-les totes en prioritats. Governar consisteix precisament a tenir capacitat per escoltar, interpretar, ponderar i decidir. Potser aquesta és la paradoxa que ens deixa el debat actual als Estats Units: que en la voluntat legítima d’evitar la captura política de l’empresa podríem acabar reduint la seva capacitat per entendre la realitat. I una empresa responsable no és la que dona la raó a tothom sinó la que ha desenvolupat la sensibilitat i els mecanismes de governança necessaris per saber quines preguntes s’ha de fer.

[ARTICLE] Faci com jo, no es fiqui en sostenibilitat

S’atribueix a Francisco Franco aquella frase de «Haga como yo, no se meta en política». La paradoxa era considerable, perquè ho deia precisament qui concentrava tot el poder polític. Però la frase tenia una lògica pròpia: la política era allò que feien els altres quan qüestionaven l’ordre establert, mentre que l’exercici del poder podia presentar-se com una mena de normalitat que no calia discutir.

Ara podríem fer-ne una adaptació empresarial: faci com jo, no es fiqui en sostenibilitat. Algunes empreses semblen reaccionar davant les qüestions ambientals, socials o de bon govern com si fossin matèries que algú de fora pretén introduir artificialment dins l’empresa. Els ecologistes parlen d’emissions, els sindicats de condicions laborals, les comunitats dels impactes territorials, els activistes dels drets humans, i tot plegat pot ser percebut com una interferència externa en una activitat empresarial que, en principi, no tindria res a veure amb aquestes qüestions.

Però hi ha un petit problema: és l’empresa qui necessàriament ja hi és, ja s'hi ha ficat consubstancialment. Si genera emissions, ja s’ha ficat en canvi climàtic encara que no vulgui parlar-ne; si consumeix grans quantitats d’aigua en un territori amb estrès hídric, ja s’ha ficat en sostenibilitat ambiental; si compra a proveïdors on hi ha riscos de vulneració de drets humans, ja s’ha ficat en drets humans. I si les seves decisions afecten l’ocupació, la cohesió social o el territori, ja està intervenint en aquestes realitats abans que cap grup d’interès li reclami res.

[perímetre] De fet, una de les evolucions més interessants que ha comportat la responsabilitat social ha estat precisament l’ampliació progressiva del perímetre de gestió empresarial. Fa unes dècades, moltes qüestions ambientals quedaven fora d’aquest perímetre. Es percebien sobretot com una exigència externa, derivada de la regulació o de la pressió social. Avui, en canvi, la gestió ambiental forma part amb tota normalitat de la lògica empresarial: hi ha equips, objectius, indicadors, sistemes de gestió, normes, inversions, processos d’innovació i recerca de retorn. Ja no es tracta simplement de complir una obligació externa sinó de gestionar millor l’empresa.

Aquest procés no s’ha produït de la mateixa manera en totes les matèries. La relació amb la comunitat, per exemple, encara es manté sovint fora del perímetre real de gestió. Es fan donacions, patrocinis o accions filantròpiques, però no sempre es gestiona la comunitat com una part estructural de l’entorn empresarial, amb els seus riscos, oportunitats, expectatives, impactes i capacitat per generar o destruir confiança. En aquest camp encara queda molt recorregut perquè allò que avui es percep com una acció externa passi a formar part plenament de la gestió.

Aquesta evolució és, en el fons, una manera d’incorporar complexitat dins l’empresa. La societat és complexa, els impactes també ho són i les empreses han anat entenent que no poden gestionar-se com si només existissin unes poques variables econòmiques. La responsabilitat social ha contribuït precisament a ampliar la mirada, a incorporar nous elements al sistema de decisió i a convertir qüestions que abans semblaven alienes al negoci en matèries gestionables.

Sempre he dit que gestionar la responsabilitat social significa gestionar la complexitat, però sense matar-la. La temptació de qualsevol organització és simplificar la realitat per facilitar la presa de decisions, i això és comprensible fins a un cert punt. El problema apareix quan simplifiquem tant que deixem de comprendre allò que realment està passant. Incorporar més variables no significa complicar inútilment l’empresa, sinó fer-la més capaç d’interpretar un entorn que ja és complex amb independència que vulguem reconèixer-ho o no.

[ASG] Per això, una part del discurs que avui s’està produint sobretot als Estats Units al voltant de la responsabilitat social, anomenada ASG o ESG en termes normatius, em sembla que pot tenir una conseqüència més profunda que la simple crítica a unes sigles. No es tracta només de qüestionar una regulació excessiva, una burocràcia determinada o una certa politització de la sostenibilitat, qüestions totes elles perfectament discutibles. El risc és fer el camí invers i començar a expulsar fora del perímetre empresarial qüestions que les empreses ja havien començat a integrar en la seva lògica de gestió.

Seria una manera de matar complexitat. En lloc d’entendre millor els impactes i decidir com gestionar-los, podem optar per declarar que determinades qüestions no són pròpiament empresarials i, per tant, deixar de considerar-les. Però la realitat no funciona així. Una empresa pot decidir que no vol parlar de sostenibilitat, de canvi climàtic, de comunitat o de drets humans; el que no pot decidir és deixar de tenir impactes sobre aquestes realitats.

Aquesta és la diferència entre considerar la sostenibilitat una agenda externa i entendre-la com una dimensió de la gestió. Quan una matèria entra de debò en el perímetre empresarial deixa de ser una obligació que algú imposa des de fora i passa a formar part del conjunt de variables amb què l’empresa procura crear valor, gestionar riscos, trobar oportunitats i assegurar la seva sostenibilitat futura. Això és el que ja ha passat en bona mesura amb la gestió ambiental i el que encara ha de passar amb altres dimensions de la responsabilitat social.

Per això potser la pregunta no és fins on s’han de ficar les empreses en sostenibilitat, sinó fins on la seva activitat ja hi està ficada i fins on són capaces d’incorporar aquesta realitat dins el seu perímetre de gestió. Fer veure que no hi som perquè no en volem parlar recorda massa aquella vella recomanació: «Haga como yo, no se meta en política». Però, parafrasejant una altra cèlebre frase, aquesta atribuïda a Galileo: i, tanmateix, generem impactes.

Cristóbal Colón, una empresa per donar sentit a la vida

Ens ha deixat Cristóbal Colón, fundador de La Fageda, després d’una llarga malaltia. Amb ell desapareix la persona que va imaginar, impulsar i liderar durant més de quaranta anys un projecte empresarial i social que ha esdevingut un referent al nostre país i molt més enllà. 

La Fageda va néixer d’una manera gairebé inversa a com acostumen a néixer les empreses. Normalment algú identifica una oportunitat de mercat, defineix un producte o servei, aconsegueix els recursos necessaris i finalment incorpora les persones que han de fer possible el negoci. En el cas de La Fageda, primer hi havia les persones: persones amb problemes de salut mental que sortien d’un entorn institucional i per a les quals calia trobar una activitat que permetés recuperar autoestima, responsabilitat, autonomia i sentit de pertinença. Després vindria la necessitat de trobar una activitat econòmica real que pogués ser viable i sostenible, i aquest ordre dels factors explica en gran part la singularitat del projecte.

Precisament perquè la finalitat era social, La Fageda havia de ser una bona empresa. No podia limitar-se a ser una activitat ocupacional amb aparença empresarial, sinó que havia de produir bé, vendre, competir, innovar i generar els recursos necessaris per garantir la continuïtat del projecte. Aquesta és una de les grans aportacions de Cristóbal Colón: haver entès que posar les persones al centre no vol dir rebaixar l’exigència empresarial, sinó tot el contrari, perquè la dignitat també passa perquè la feina sigui real, el producte sigui bo i l’aportació de cadascú tingui un valor efectiu.

Avui parlem molt de propòsit empresarial, de valor compartit, d’impacte social o d’empreses amb propòsit, però fa vint o trenta anys aquest llenguatge encara no formava part del corrent principal de la gestió empresarial. La Fageda ja funcionava d’acord amb aquests principis sense necessitat d’anomenar-los així. No havia creat una empresa i després s’havia preguntat què podia retornar a la societat, sinó que havia identificat un repte social i havia creat una activitat empresarial per donar-hi resposta. Per això sempre m’ha semblat un exemple tan potent per explicar que la responsabilitat social no és una capa que s’afegeix al negoci, sinó que pot formar part del mateix model d’empresa.

En el meu cas, la seva mort també em porta a repassar una part de la meva pròpia trajectòria professional vinculada a la responsabilitat social, perquè La Fageda ha estat durant molts anys una de les empreses que més he citat en articles, cursos i conferències, i també una organització amb la qual hem tingut l’oportunitat de col·laborar des de Vector5 en dinamitzacions i processos d’acompanyament. Em ve de gust explicar alguna anècdota o recordar alguna reflexió.

"Encantat de participar al costat de Danone, els estem agraïts de la publicitat que fan"

El 19 d’octubre del 2005 vaig dirigir a Barcelona una jornada sobre empresa responsable i competitivitat organitzada amb l’Associació per a les Nacions Unides, i vaig convidar en una mateixa taula Cristóbal Colón, per La Fageda, i un representant de Danone. Per convidar-los em vaig preocupar de preguntar a totes dues parts si aquella coincidència els podia generar alguna incomoditat, atès que en definitiva estàvem posant a la mateixa taula dues empreses que competien en el mercat dels iogurts.

En Cristóbal em va respondre amb tota naturalitat que no hi havia cap problema: nosaltres creixem gràcies a Danone; com més publicitat facin més gent consumirà iogurts, i com més gent hi hagi comprant Danone més n'hi haurà que en algun moment descobriran els nostres i es passaran a la Fageda! Per cert que des de Danone també em van dir que no hi havia inconvenient perquè La Fageda era aleshores tan petita que comercialment no els feia ni pessigolles. Sempre m’ha fet gràcia recordar aquella resposta perquè, amb els anys, segurament alguna pessigolla ja es va començar a notar. No perquè La Fageda hagués decidit competir frontalment contra les grans marques, sinó perquè havia anat consolidant un producte excel·lent, una reputació extraordinària i una estima social que provenia precisament de la coherència entre allò que era, allò que feia i allò que representava.

"Això de l'RSC és per a les empreses!"

Era el febrer del 2006, després d'haver-nos conegut un any abans, que vaig anar a la Fageda a dinar amb ell. Li vaig parlar d'RSE, quan jo feia dos anys que havia posat en marxa la iniciativa Responsabilitat Global. La seva resposta va ser amb aquell to contundent, vehement, d'home de caràcter "maño": això de l'RSC és per a les empreses! I va afegir: el que fem nosaltres surt dels valors, no de l'RSC. Encara que no fos una resposta tècnicament correcta, el relat era diàfan. En el fons, la Fageda sí que feia responsabilitat social, però va malparlar de les sigles per distanciar-se de les pràctiques amb poca autenticitat que començaven a fer algunes empreses i que sovint no eren més que filantropia si no greenwashing. Finalment el seu model va començar sostingut en el valors i un sentit immens de propòsit, i va anar prenent forma sistematitzant les polítiques i les accions, en el que és un model excel·lent de responsabilitat envers la societat en tots els cinc vectors d'impacte: persones, comunitat, medi ambient, economia i bon govern.

Lideratge, bonhomia i impacte

Uns anys més tard vaig convidar Cristóbal a participar en un curs en línia sobre responsabilitat social que dirigia a la Universitat Oberta de Catalunya. Era un luxe poder contrastar conceptes de gestió amb algú que havia construït una experiència empresarial tan singular, però el record que en conservo no és només el de les seves idees sinó especialment el de la persona. La seva bonhomia, la senzillesa i aquella manera tranquil·la d’explicar coses molt profundes sense necessitat de revestir-les de grans formulacions teòriques formaven part també de la seva manera d’exercir el lideratge.

Sovint associem el lideratge a persones amb una gran capacitat d’ocupar l’espai, de projectar autoritat o de generar seguiment a partir del carisma. Cristóbal representava una altra mena de lideratge, basat en una convicció profunda, una enorme perseverança i la capacitat de transformar una intuïció humana en una organització viable. Aquesta dimensió empresarial és important remarcar-la perquè les organitzacions amb missió social també necessiten estratègia, qualitat, innovació, sostenibilitat econòmica i capacitat per gestionar persones i complexitat. Les bones intencions no garanteixen bons resultats, i La Fageda ha sabut demostrar durant dècades que propòsit social i excel·lència empresarial no són conceptes contradictoris.

Els alumnes i assistents sempre quedaven sorpresos. El propi nom ja era un factor de sorpresa, amb anècdota inclosa per la seva part. I les paraules sempre punyents. Retallo de la nota de premsa del curs del 2007: “no pensàvem que crearíem un nou model d’empresa social. Tot i que hi ha més exemples d’empreses mercantils amb un objectiu social, La Fageda és un rar exemple d’empresa totalment integrada en el mercat capitalista però que funciona sota paràmetres socials, fins al punt que atenem totes les demandes de treball procedents de persones amb discapacitat psíquica o malaltia mental de la comarca de la Garrotxa”. 

Parlar d'ell i de La Fageda en cursos i conferències sempre tenia un punt de màgia

Durant molts anys, quan feia conferències i cursos sobre responsabilitat social, sovint començava parlant de tres pimes catalanes: KH Lloreda, Cafès Novell i La Fageda. Ho feia deliberadament perquè permetia provocar una situació que, en aquell moment, resultava gairebé inversemblant. Una part de l’auditori esperava que, parlant de responsabilitat social, em referís a grans empreses multinacionals amb departaments d’RSC, memòries de sostenibilitat i potents polítiques de comunicació, sovint sota la sospita que tot plegat podia tenir una dimensió excessivament vinculada al màrqueting, a la reputació o fins i tot al que avui anomenem greenwashing. I jo començava parlant-los de tres pimes catalanes.

La tria no era casual. Volia mostrar que la responsabilitat social no depèn de la grandària de l’empresa ni de la capacitat per elaborar grans polítiques corporatives, sinó de la manera com l’organització incorpora els seus valors a la gestió i a la creació de valor. De fet, en les pimes sovint hi ha una connexió més directa entre els valors de la propietat o del lideratge i els valors de l’organització, i això permet percebre amb més nitidesa l’autenticitat del compromís. Però encara hi havia un element que sorprenia més els participants en aquells cursos: cap de les tres empreses explicava les seves pràctiques de responsabilitat social, gairebé les amagaven pel risc de mercat que suposaven.

Aquesta circumstància em permetia plantejar una reflexió que continuo considerant molt rellevant. En un moment en què la responsabilitat social sovint era percebuda sobretot des de la seva dimensió comunicativa, jo podia mostrar empreses que feien justament el contrari: tenien pràctiques d’un enorme interès però no consideraven necessari convertir-les en argument comercial. Era una responsabilitat viscuda abans que una responsabilitat explicada, i això contribuïa a donar credibilitat al cas i a trencar el prejudici segons el qual l’RSE havia de ser necessàriament una sofisticació pròpia de les grans corporacions.

Al llarg dels anys, les meves paraules sobre aquests casos van arribar a milers de persones, i recordo especialment la sorpresa de molta gent quan explicava què hi havia darrere aquells iogurts de La Fageda que ja coneixien o que consumien habitualment. Moltes persones coneixien perfectament el producte, però desconeixien que al darrere hi havia un projecte social d’aquesta magnitud. Aquesta descoberta sovint servia per introduir una reflexió més profunda sobre què vol dir crear simultàniament valor econòmic i valor social, i sobre com una empresa pot tenir una raó de ser que vagi més enllà de la simple obtenció de beneficis sense deixar de gestionar-se amb criteris empresarials.

Hi havia, a més, una raó molt significativa perquè La Fageda no hagués volgut explotar comercialment la seva dimensió social. No volien que els consumidors compressin els iogurts per pena ni que la discapacitat de les persones es convertís en recurs de màrqueting. En paraules del Cristóbal: no volien jugar amb la llagrimeta. Els productes s’havien de comprar perquè eren bons, perquè tenien qualitat i perquè podien competir perfectament al mercat, i aquesta opció comunicativa també formava part d’una determinada concepció de la dignitat.

Aquesta decisió sempre m’ha semblat especialment interessant perquè conté una gran coherència. Si vols posar en valor les capacitats de les persones i no les seves limitacions, no pots construir permanentment el relat comercial a partir de la discapacitat. Si vols que les persones se sentin part d’una empresa de veritat, el seu èxit no pot dependre de la compassió del consumidor. Amb els anys, naturalment, La Fageda ha anat explicant molt més el seu projecte i avui és àmpliament conegut, però aquella prudència inicial permet entendre que la dimensió social no havia estat concebuda com un atribut de marca sinó com la raó de ser de l’organització.

Ho he volgut explicar tècnicament. Però recordo sentir dins meu una emoció senzillament pel fet de parlar de La Fageda davant d'un auditori. 

Faig Fageda 

El darrer cop que ens vam veure i que vam parlar va ser fa poc més d'un any, a la jornada Faig Fageda que des de Vector5 vam tenir l’oportunitat de dinamitzar amb el conjunt de les persones treballadores. Aquella trobada tenia moltes dimensions, però d’alguna manera també va acabar prenent el caràcter d’un homenatge a la seva persona, perquè tots érem conscients de la situació delicada en què es trobava i que la malaltia estava avançada. Enmig d’aquella circumstància, però, Cristóbal va treure forces de flaquesa i va ser capaç d’adreçar-se a totes les persones de La Fageda amb un discurs intens i emocionant.

Aquella imatge em queda ara com un darrer record especialment significatiu. Una persona físicament afeblida per la malaltia, però encara amb la voluntat de ser-hi, de parlar a la seva gent i de transmetre alguna cosa més en un moment en què ell mateix era plenament conscient que entrava en la fase final de la seva vida. D’alguna manera, aquell discurs també era una expressió del lideratge que havia exercit durant tants anys: no un lideratge basat simplement a dirigir una organització, sinó a donar sentit a un projecte compartit i a crear una comunitat de persones que poguessin sentir-lo com a propi.

Aquest record també em fa pensar que un dels grans reptes de qualsevol organització que neix al voltant d’una persona amb una visió tan potent és aconseguir que el projecte pugui transcendir el fundador. Un propòsit no pot dependre permanentment del carisma o de la presència de qui el va formular, sinó que s’ha d’anar incorporant a la cultura, a les estructures, als processos de decisió i a la manera de fer de tota l’organització. La veritable consolidació del llegat es produeix quan la raó de ser continua viva encara que la persona que la va impulsar ja no hi sigui, i aquella jornada amb totes les persones de La Fageda tenia també, vista ara amb perspectiva, alguna cosa de transmissió del testimoni.

El reconeixement de Respon.cat a la trajectòria de lideratge compromès

El fundador i president de La Fageda va rebre el Reconeixement personal per la trajectòria en RSE en l'edició dels Premis Respon.cat 2018. Aquest guardó atorgat per Respon.cat va premiar la seva llarga dedicació al capdavant del projecte, destacant la seva feina per la inclusió laboral i la dignitat de les persones amb discapacitat o risc d'exclusió. Josep Santacreu i Bonjoch president de Respon.cat va indicar que

Colón va ser un visionari i va lluitar amb el seu equip de manera incansable per fer front a tots els impossibles i les moltes maltempsades. Anys després, el cas de la Fageda s’estudia a escoles de negoci internacionals. El fet de tractar-se d’un projecte social no ens ha d’ocultar la realitat d’un gran projecte empresarial. El fet de portar el compromís en el seu ADN no ha de treure mèrit a la gran aposta de responsabilitat social que han portat a terme. La Fageda abordarà els relleus al capdavant i seguirà amb nous reptes però la petjada del Cristóbal sempre serà una font d’inspiració tant per al seu sector com també per a totes les empreses que cerquin somnis impossibles. Gràcies per aquest testimoniatge de vida, per tanta humanitat i gràcies per ensenyar-nos el camí, Cristóbal!

Propòsit i llegat, sense gaire etiquetes...

Cristóbal Colón deixa, doncs, molt més que una empresa de productes lactis amb un gran reconeixement de marca. Deixa una manera d’entendre l’empresa i deixa la demostració pràctica que posar les persones al centre no està renyit amb competir, que una finalitat social no eximeix de ser empresarialment excel·lent, que generar beneficis és necessari per assegurar la sostenibilitat sense necessitat que el benefici es converteixi en la raó de ser, i que la responsabilitat social té més a veure amb com es fan les coses que no pas amb com s’expliquen.

 Durant molts anys hem parlat de La Fageda com un exemple extraordinari de responsabilitat social i avui segurament la definiríem com una empresa amb propòsit. Però tinc la sensació que Cristóbal no necessitava gaire aquestes etiquetes, perquè havia partit d’una intuïció molt més elemental i alhora més profunda: totes les persones necessitem sentir que som útils, que la nostra feina té valor, que formem part d’un projecte i que la nostra vida té sentit. D’aquella intuïció va néixer La Fageda, i d’aquella empresa en queda un exemple que continuarà interpel·lant moltes altres organitzacions.

Aquest és el seu llegat, i per això el meu record és també d’agraïment. Per la bonomia, pel lideratge, per haver-nos donat un cas real que durant tants anys ens ha ajudat a explicar què pot arribar a ser una empresa quan el propòsit no és un eslògan sinó una raó de ser, i sobretot per haver demostrat amb fets que una altra manera de fer empresa no solament és possible, sinó que pot ser empresarialment reeixida i socialment transformadora. I, personalment, em queda també aquella darrera imatge de fa un any, parlant amb esforç davant la seva gent, encara transmetent sentit i emoció fins al final. Gràcies, Cristóbal.

Trump rebatejant el Llac Ontàrio m'ha recordat Felip V boig de ràbia contra Xàtiva

Quan he vist el president Trump canviant el nom del Llac Ontario per Llac Amèrica amb aquesta arrogància que el caracteritza, el primer que m’ha vingut al cap és el que va passar ara fa 300 anys a l’altra punta del continent. 

Felip V, malalt de ràbia contra la nació catalana i contra les constitucions que protegien el Principat de Catalunya i el Regne de València, va decidir reduir a cendres la població de Xàtiva per la seva lluita maulet i tot seguit va canviar el nom de l’illa de Xàtiva a Illa gran de la Terra de Foc. 

Quan certes persones que ocupen posicions de poder se senten superiors als altres i al damunt coincideix que estan al capdavant de nacions que també se senten superiors a les altres es donen les condicions per poder perdre el món de vista, deixar de tenir sentit comú, creure que pots fer el que et dina la gana. I perdre el sentit del ridícul. 

Però aprenguem de la història: qui perd els orígens perd la identitat, quan perdem la capacitat de plantar cara, de resistir, acabem oblidant el mal que ens van voler infringir. Avui pocs catalans saben que aquella fou l’illa de Xàtiva i per tant s’hi refereixen amb el nom que hi va posar Felip V, com també -i això és més lamentable- molts catalans malauradament es refereixen a Eivissa com Ibiza.

 

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

Paraules per comprendre i transformar: del blog als microvídeos

«Estàs fet tot un influencer». Després de més de vint anys dedicat professionalment a la responsabilitat social, em resulta curiós que, des de fa un parell d’anys, moltes de les persones que em trobo iniciïn la conversa parlant-me dels microvídeos que publico a les xarxes. M’ho diuen persones que coneixen bé la meva activitat professional, però també d’altres amb qui fins ara potser només ens saludàvem. No em considero pas un influencer: tinc pocs seguidors, no pretenc monetitzar aquesta activitat ni convertir-la en una professió. Em reconec més aviat com un creador de continguts en català, principalment sobre sostenibilitat, responsabilitat social, cultura i desenvolupament sostenible. 

Però aquesta petita notorietat en el meu entorn m’ha fet adonar d’un fet que trobo especialment valuós: la comunicació quotidiana a les xarxes pot obrir converses en la vida presencial, aproximar persones que abans amb prou feines es relacionaven i contribuir a teixir nous lligams en la comunitat. I també m’ha portat a reflexionar sobre per què una persona coneguda per una trajectòria professional determinada pot voler mostrar-se en públic amb altres registres: jugant amb les paraules, teatralitzant, fent broma o, senzillament, comunicant des d’una dimensió més espontània i personal.

 

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

De promotor de la responsabilitat social a creador de continguts en xarxes socials

Des de fa anys mantinc una activitat intensa de reflexió i divulgació al voltant de la responsabilitat social, el desenvolupament sostenible, l’ètica, el lideratge i els grans reptes que tenim com a societat. Ho faig des de la meva trajectòria professional, com a consultor i com a director de Respon.cat, però també a títol personal, compartint idees, inquietuds i mirades que sovint van més enllà de l’activitat estrictament vinculada a les organitzacions amb què col·laboro.

Els articles d’aquest blog continuen sent un espai privilegiat per desenvolupar reflexions amb una certa profunditat. Tanmateix, les xarxes socials permeten explorar altres formats, més àgils i directes, i mantenir una conversa continuada amb persones interessades en aquests àmbits.

En els darrers cinc anys, coincidint amb la pandèmia, crec que vaig a un ritme encara més forçat que abans i no tinc gaire temps per escriure totes les reflexions que voldria. Potser és per això que la meva vocació comunicadora ha fet via per altres viaranys: fer microvídeos em resulta molt fàcil i sobretot ràpid. Sovint els faig pel carrer, de manera improvisada, motivats per algun fet que he pogut observar. Intento editar el mínim per no haver-hi de destinar temps, però alhora això hi aporta el valor de la frescor. 

«Mots responsables»: descobrir tot el que contenen les paraules

Una de les línies que ha anat prenent més força és «Mots responsables», una sèrie de microvídeos en què exploro l’origen i l’evolució de paraules vinculades a la responsabilitat social i als Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides.

Paraules com pau, ètica, sostenibilitat, responsabilitat, energia o pobresa formen part habitual del nostre llenguatge. Les utilitzem sovint en discursos, estratègies i compromisos, però no sempre ens aturem a pensar què volen dir realment, d’on provenen o quins matisos han anat adquirint amb el pas del temps.

L’etimologia ens permet anar a l’arrel dels mots i, en molts casos, descobrir-hi significats que havien quedat amagats per l’ús quotidià. També ens ajuda a comparar-los amb paraules germanes d’altres llengües i a entendre millor les idees i les visions del món que hi ha al darrere.

No es tracta, doncs, d’una curiositat merament lingüística. Comprendre millor les paraules també ens ajuda a pensar millor la realitat i a actuar-hi amb més consciència. Si volem transformar les organitzacions i la societat, necessitem saber què volem dir quan parlem de responsabilitat, propòsit, sostenibilitat, compromís o impacte.

Reflexions breus per a reptes profunds

Al costat de «Mots responsables», també publico microvídeos i reflexions personals sobre qüestions d’actualitat, comportaments socials, cultura, llengua, lideratge i altres temes que poden ajudar-nos a interpretar els canvis que vivim.

Són aportacions breus, però procuro que no es quedin en la superfície. M’interessa formular preguntes, descobrir connexions poc evidents i oferir punts de vista que ens ajudin a revisar idees que massa sovint donem per descomptades.

Les xarxes socials tendeixen a premiar la rapidesa i la simplificació. El repte és aprofitar-ne l’agilitat sense renunciar al rigor, al sentit crític ni a la complexitat que requereixen els grans reptes socials i ambientals.

També podem comunicar des del somriure

Algunes persones potser se sorprenen de veure que algú conegut principalment per la seva activitat com a consultor o com a director d’una organització empresarial aparegui a les xarxes rient, fent broma, explicant algun acudit o teatralitzant una situació. En molts dels vídeos, el punt de partida pot ser lúdic, quotidià o fins i tot aparentment poca-solta, encara que després el relat acabi conduint cap a una reflexió sobre el desenvolupament sostenible, la llengua, la cultura o el bé comú.

No ho visc com una contradicció ni tampoc sento la necessitat de justificar-ho. Al contrari: considero positiu que les persones que exercim responsabilitats professionals puguem aprofitar els nous canals que la societat i la tecnologia posen al nostre abast per mostrar-nos amb més amplitud i naturalitat.

Les persones som més que el nostre càrrec, la nostra especialització o les competències per les quals se’ns reconeix professionalment. També som la manera com mirem el món, com ens relacionem, com comuniquem, com juguem amb les paraules, com abordem les dificultats i com fem aflorar capacitats que potser no tenen cabuda en els formats professionals més convencionals.

Evidentment, això no vol dir confondre els papers ni diluir les responsabilitats. Vol dir entendre que el rigor no està renyit amb l’humor, que la professionalitat no exigeix impostació i que la credibilitat també pot construir-se des de l’espontaneïtat, la proximitat i la capacitat de riure. De vegades, una idea plantejada amb un somriure pot obrir una reflexió que un discurs massa formal no hauria aconseguit provocar. O també quan cal per fer propostes o fer notar allò que no funciona prou bé. He estat especialment crític amb Rodalies i es veu que va tenir molt ressò la crítica al forat inviable dels nous contenidors d'orgànic de Vilanova.

Penso que és bo que cadascú, si li ve de gust, pugui explorar aquests registres sense quedar reclòs en el personatge professional que els altres li han atribuït. Les xarxes poden afavorir una presentació més completa, humana i natural de les persones, sempre que s’hi actuï amb responsabilitat i coherència.

En el meu cas, aquesta activitat també respon a la voluntat de generar continguts en català i de fer present la nostra llengua en els nous formats de comunicació. I, alhora, d’aprofitar aquests formats per parlar —amb rigor, però no necessàriament amb solemnitat— de sostenibilitat, responsabilitat, cultura, desenvolupament sostenible i bé comú.

Perquè es pot parlar de coses serioses sense haver de posar-se seriós tota l’estona.

On em podeu seguir

Si us interessen aquestes reflexions, podeu seguir-me als diferents canals:

• Instagram, Facebook i TikTok.

• LinkedIn

• YouTube

• Responsabilitat Global (blog)

Podeu trobar un recull de mots en aquesta entrada del blog on estan ordenats per ODS: 
Josep Maria Canyelles va publicant microvídeos sobre paraules incloses en els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides

Us convido a seguir aquests canals, compartir els continguts que us resultin suggeridors i fer-hi arribar comentaris, preguntes o propostes de noves paraules. Perquè les paraules no són innocents: expressen com entenem el món i també poden ajudar-nos a transformar-lo.

Uns segons sota l’ombra de la Lluna. Crònica personal de l'eclipsi

• L’eclipsi total de Sol del 12 d’agost de 2026 va superar totes les meves expectatives.
• I avui m'he llevat amb l'eclipsi de Lluna a la finestra de casa. Amb el cicle acabat, deixo unes notes personals de record. 

A mi sempre m’ha agradat l’astronomia i, per tant, ja sabia que seria un moment especial. Havia llegit sobre el fenomen, havia mirat simulacions, havia escoltat explicacions i havia intentat imaginar com seria. Però una cosa és comprendre intel·lectualment què passa durant un eclipsi i una altra de molt diferent és trobar-t’hi al davant.

Perquè un eclipsi total no és només una cosa que es veu. És una cosa que succeeix al teu voltant. Canvia la llum, canvia el paisatge i canvia per uns instants la manera com perceps el lloc on ets. Però sobretot et connecta amb dimensions molt més grans, astronòmiques, i amb la vivència humana del tals fenòmens, l'emoció de com les podrien haver viscut els nostres avantpassats.

Una experiència compartida des de Vilanova

Vaig tenir la sort de viure-ho des de Vilanova i la Geltrú i de fer-ho al costat d’un grup d’amistats. Això també forma part inseparable del record.

Els fenòmens astronòmics ens recorden la nostra petitesa, però no necessàriament ens fan sentir sols. Al contrari: poder contemplar-los amb altres persones els converteix en una experiència profundament humana. Érem uns quants éssers diminuts, en un punt molt concret de la Terra, mirant plegats com la Lluna ocultava el Sol.

Hi havia alguna cosa d’alegre en aquella expectació compartida. Una alegria que no provenia d’haver aconseguit res ni d’haver adquirit res, sinó simplement de ser-hi. D’haver coincidit en aquell lloc i en aquell instant. D’haver tingut un cel prou net. D’haver pogut aixecar la mirada i deixar-nos sorprendre.

Des de Vilanova, la totalitat va durar aproximadament deu segons, ben poca cosa, i tanmateix poden contenir una experiència que quedarà guardada tota la vida.

Potser hi haurà altres eclipsis. Potser tindrem ocasió de tornar-ne a veure algun des d’un altre indret, però no des del nostre país. Ha estat l'eclipsi de la nostra vida, i no es repetirà. No es repetiran aquella tarda, aquell cel, aquella llum, aquell grup d’amistats ni la persona que cadascú de nosaltres era en aquell moment. Va ser una experiència única no només en el sentit astronòmic, sinó en el sentit més profund de la paraula: irrepetible.

Preparar-se per mirar i no tenir temps de mirar res

Jo havia llegit que, durant la totalitat, la percepció dels colors podia canviar. Quan disminueix bruscament la llum, la nostra visió es desplaça progressivament de la visió diürna, dominada pels cons de la retina, cap a una visió més crepuscular, en què guanyen pes els bastons. En aquestes condicions, els vermells tendeixen a perdre intensitat, mentre que els verds i els blaus poden semblar relativament més vius. És el que es coneix com a efecte Purkinje.

Em va fer gràcia preparar-me per observar-ho i em vaig posar expressament roba de color verd. Volia veure si, quan desaparegués la llum directa del Sol, el verd adquiria més força mentre els tons vermells s’apagaven. Però no vaig tenir temps de mirar-ho. Quan intentes comprendre què està passant, ja s’ha acabat.

Tampoc no vam tenir temps de comprovar si els moixons havien deixat de cantar, si algun animal havia canviat de comportament o si es produïa aquell silenci sobtat que sovint es descriu durant els eclipsis. Segurament, per observar tots aquests efectes, caldria una totalitat més llarga, una certa disciplina i potser repartir-se les tasques: una persona mirant els colors, una altra escoltant els ocells, una altra observant l’horitzó. Però nosaltres no estàvem fent un experiment. Estàvem vivint un eclipsi.

I potser va estar bé que fos així. De vegades, la voluntat de registrar-ho tot ens impedeix experimentar allò que està passant. Aquells segons no van ser suficients per analitzar el fenomen, però sí per quedar-ne commogut.

No es va fer de nit

Una de les coses que més em van sorprendre va ser que no es fes tan fosc com m’havia imaginat. Havia sentit que de sobte es faria de nit. Potser en indrets situats més a prop del centre de la franja de totalitat, amb una durada més llarga i amb el Sol més alt, la sensació és més rotunda. Però des de Vilanova no vaig percebre una nit completa.

Hi ha una explicació física. Nosaltres érem dins de l’ombra de la Lluna, però aquella ombra ocupava només una franja limitada de la superfície terrestre. Al nostre voltant, més enllà de la zona de totalitat, l’atmosfera continuava il·luminada pel Sol. Una part d’aquella llum ens arribava lateralment des de l’horitzó.

A més, l’eclipsi es produïa amb el Sol molt baix. La llum del crepuscle i la llum procedent de les regions situades fora de l’ombra impedien que el cel es convertís en una nit tancada. Era com si ens trobéssim sota una gran ombra mòbil, envoltats a la distància per una atmosfera que continuava rebent la llum solar.

La Lluna tampoc no em va semblar negra

També m’havia imaginat la Lluna com un cercle absolutament negre, un forat perfecte obert al mig del cel. Però no és així com la recordo. El disc lunar em va semblar més aviat grisós, fins i tot glauc: un color difícil de fixar, situat entre el gris, el blau verdós i una certa qualitat cendrosa.

És possible que aquesta percepció fos causada, en part, pels efectes de contrast. La Lluna estava envoltada per la corona solar, molt més clara, mentre que el cel conservava tonalitats blavoses, violàcies i crepusculars. La nostra vista, a més, no havia tingut temps d’adaptar-se completament a la foscor. En aquestes condicions, un objecte gairebé negre pot ser percebut com a gris o adquirir tonalitats influïdes pels colors que l’envolten.

Però també hi ha una altra explicació que em resulta especialment bonica: la Lluna no estava en una foscor absoluta. Durant un eclipsi solar, la Lluna es troba en fase nova. La cara orientada cap a la Terra no rep directament la llum del Sol. Però rep llum reflectida per la mateixa Terra: el que anomenem llum cendrosa o claror terrestre.

Des de la Lluna, en aquell moment, la Terra es veuria gairebé plena. És cert que una petita part de la superfície terrestre estava coberta per l’ombra lunar, però la major part del planeta continuava il·luminada pel Sol. Els núvols, els oceans, els continents i l’atmosfera reflectien una part d’aquella llum cap a la Lluna. Després, una fracció encara més petita tornava de la Lluna fins als nostres ulls.

La claror terrestre és molt feble i probablement no explica tota sola el color que vaig percebre. En fotografies de gran rang dinàmic pot arribar a revelar alguns detalls de la superfície lunar, però a ull nu queda fàcilment dominada per la brillantor de la corona i pels efectes atmosfèrics. Segurament, aquell color glauc era el resultat d’una combinació: una mica de llum cendrosa, la corona solar, la claror del cel, l’adaptació incompleta de la vista i els efectes de contrast.

Però m’agrada pensar que, fins i tot en aquell moment d’ocultació, la llum continuava circulant entre els astres. El Sol il·luminava la Terra; la Terra enviava una part d’aquella llum cap a la Lluna, i la Lluna ens en retornava una fracció minúscula.

Una agulla de cap vermella

El detall que més em va sorprendre va ser una petita llum vermella situada aproximadament cap a la posició de les nou del disc lunar: la protuberància solar. Gràcies a les limitacions de la meva visió, el que vaig veure va ser no una forma allargada com he vist a les fotos, sinó una bola rodona com si fos el cap d’una agulla: una petita esfera vermella, perfectament definida, enganxada al cercle fosc de la Lluna.

Les protuberàncies són grans estructures de plasma solar, molt més fredes i denses que la corona que les envolta, sostingudes pels camps magnètics del Sol. Durant un eclipsi total poden aparèixer al marge del disc solar com petits punts, arcs o llengües d’un vermell intens. Aquest color vermellós prové sobretot de l’emissió de l’hidrogen.

Una fulguració solar, en canvi, és una alliberació sobtada i molt intensa d’energia. Pot estar relacionada amb les regions on hi ha protuberàncies, però no és exactament el mateix fenomen. Per tant, el petit cap d’agulla vermell que vaig veure no havia de ser necessàriament una fulguració: probablement era una protuberància que sobresortia del Sol i que la Lluna, en ocultar la superfície molt més brillant, ens permetia contemplar.

Vista des de la Terra, semblava una piloteta minúscula. Però aquesta és una de les trampes de l’escala astronòmica. Una estructura que als nostres ulls era només el cap d’una agulla podia tenir unes dimensions comparables a les de la Terra o potser diuen que com quatre Terres.

Aquell punt vermell va ser, per a mi, una de les imatges més poderoses de l’eclipsi. Al costat de la geometria perfecta del cercle lunar, de la corona blanca de la corona de diamant, de les perles de Baily... apareixia aquella gota vermella, viva, com una petita brasa adherida a la vora de l’ombra.

Una coincidència astronòmica extraordinària

Els eclipsis totals són possibles gràcies a una coincidència fascinant. El Sol és unes quatre-centes vegades més gran que la Lluna, però també es troba aproximadament quatre-centes vegades més lluny. Això fa que, vistos des de la Terra, tots dos astres tinguin una mida aparent molt semblant.

La coincidència no és eterna. La Lluna s’allunya lentament de la Terra i, en un futur molt llunyà, ja no tindrà una mida aparent suficient per ocultar completament el Sol. Vivim, doncs, en una etapa de la història del sistema Terra-Lluna en què els eclipsis totals encara són possibles.

A aquesta coincidència n’hi podem afegir moltes més: que la franja de totalitat passés per casa nostra; que des de Vilanova encara disposéssim d’aquells segons; que l’horitzó fos visible; que no hi hagués núvols que ens ho impedissin; que fóssim allà en aquell moment i que existissin éssers conscients capaços d’observar el fenomen, comprendre’n una part i emocionar-s’hi. Potser aquesta última coincidència és la més extraordinària de totes: que una petita part de l’univers hagi adquirit ulls per mirar la resta de l’univers. Durant uns segons, nosaltres érem aquests ulls.

Per cert, que aquest ha estat un eclipsi dels Països Catalans: les Illes i bona part de Catalunya i del País Valencià. 

L'eclipsi total a Catalunya es va veure a la Catalunya Nova. Pensant que els de la Catalunya Vella tenen més tendència a anar cap amunt que no a baixar cap al Penedès, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre... ja va anar bé que els designis astronòmics els comuniquessin que el Sud també existeix ;) Això no treu que no sentís bixomets pel fet que el Govern del meu país es desplacés al Sud per fer la "inauguració" de l'eclipsi. 

La dificultat d’entendre la indiferència

Precisament per tot això, em va costar entendre que algunes persones prescindissin completament del fenomen. Com si es tractés d’una campanya de màrqueting, d’una moda imposada o d’una acció gregària provocada pels mitjans de comunicació.

Puc entendre que algú no tingués visibilitat. Puc entendre que no li vingués de gust desplaçar-se a un altre poble o que no pogués reorganitzar la jornada. Puc entendre la prudència davant dels possibles danys oculars, perquè durant tota la fase parcial era imprescindible fer servir protecció homologada. I puc entendre, naturalment, que no tothom tingui el mateix interès per l’astronomia.

També he llegit persones que deien que prefereixen la cultura, les relacions humanes o altres experiències més properes. Fins i tot hi ha qui va interpretar l’ocultació del Sol en termes simbòlics o esotèrics, com una disminució de la llum, de l’energia o de la consciència.

Totes aquestes mirades poden formar part de la diversitat humana. Però no crec que hàgim d’escollir entre la cultura, les persones i el cosmos. Contemplar un eclipsi no ens allunya de la condició humana. Ben al contrari: l’admiració davant del cel forma part de totes les cultures i ens acompanya des de molt abans que existís la paraula astronomia.

Tampoc no crec que deixar-se sorprendre sigui una forma de gregarisme. Que moltes persones vulguin contemplar simultàniament un fenomen extraordinari no el converteix en una moda artificial. Hi ha experiències que compartim perquè algú ens les imposa, però n’hi ha d’altres que compartim perquè valen la pena. I aquesta en valia molt la pena.

Respecto que algú decidís no mirar. Però confesso que em costa entendre la resistència a dedicar uns minuts a un dels espectacles més extraordinaris que ens poden oferir els astres. Sobretot perquè no calia creure en res, comprar res ni adherir-se a res. Només calia protegir-se adequadament els ulls, esperar i mirar. Després, si calia, ja vindrien les crítiques. Però em sembla que ningú no ha dit que no va cobrir les expectatives... i mira que sempre hi ha gent per tot.

Dues setmanes després, eclipsi de Lluna!

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

He esperat a publicar aquestes notes a poder posar alguna cosa sobre l'eclipsi de Lluna, que és habitual que tingui lloc un parell de setmanes encabat. Sense la majestuositat de l'altre, aquest eclipsi també m'ha sobtat. La Lluna de sang, com es coneix, sembla una bola suspesa en el firmament. En el meu cas, la màgia ha estat llevar-me i, encara amb els ulls a mig obrir, trobar-me la Lluna enmig de la finestra del dormitori. Això sí que és un bon dia, Lluna! 

L’alegria d’haver-hi estat

Passats els dies, el record que em queda és sobretot d’agraïment. Agraïment per haver tingut un cel favorable. Per haver pogut veure la corona, aquella claror glauca i el petit cap d’agulla vermell. Per haver sentit com el paisatge canviava de naturalesa durant uns instants. Per haver-ho viscut des de Vilanova. I, sobretot, per haver pogut compartir-ho amb amistats.

Hi ha instants que duren molt poc, però que eixamplen el temps interior. Aquells segons van passar massa de pressa per mirar la roba verda, escoltar els moixons o analitzar tots els colors. Però van ser suficients per deixar una empremta. Potser no ho vaig poder observar tot. Potser no vaig entendre tot el que veia. Potser alguns detalls van ser reals i d’altres van ser construccions de la meva percepció, sorpresa davant d’una llum que no havia vist mai. Però hi vaig ser. Hi érem.

Durant deu segons, l’ombra de la Lluna va passar per damunt nostre, el Sol va mostrar allò que habitualment manté ocult i el món va adquirir una claror que no pertanyia ni al dia ni a la nit. El cosmos va complir. I amb escreix.

[ARTICLE] ODS als ajuntaments: governança real més enllà dels colors

Vector5 vam intervenir a la jornada de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) sobre com els municipis poden alinear les polítiques amb els ODS. Vector5 portem anys treballant intensament amb governs locals en el desplegament de l’Agenda 2030, acumulant l’experiència més gran del sector en l’aterratge real d’aquest marc en ens locals.

Ens trobem a menys de cinc anys del 2030 i aquesta pregunta esdevé especialment rellevant ja que les dades globals no conviden a l’autocomplaença. En alguns indicadors clau s’ha retrocedit, i en molts altres el progrés és clarament insuficient. L’Agenda 2030 ja no és una promesa de futur: és un balanç en construcció, amb llums i ombres.

Hem titulat aquesta reflexió “més enllà dels colors” en un doble sentit. Més enllà de les ideologies però també més enllà de la retòrica de vestir millor el discurs. La pregunta és doncs per què ens han de servir ara mateix els ODS.

Més enllà dels colors ideològics

Observem un cert desgast del relat. Algunes organitzacions —incloses empreses que són molt compromeses amb el desenvolupament sostenible— han reduït la seva visibilitat en aquest àmbit, sovint per la percepció que el marc s’ha polititzat o que ha quedat atrapat en dinàmiques ideològiques. També hi ha governs i institucions que en qüestionen obertament el sentit.

L’Agenda 2030 no és una agenda ideològica ni un programa de govern concret. Va ser aprovada per tots els països com a gran full de ruta compartit, que fixa uns principis rectors sobre els grans reptes de la humanitat. Precisament la seva força rau en aquest caràcter ampli i inclusiu: no diu exactament què ha de fer cada govern, sinó cap on convé avançar. A partir d’aquí, cada institució, cada govern i cada realitat territorial hi ha de projectar les seves prioritats, els seus ritmes i les seves opcions polítiques. Això és, de fet, el que dona sentit democràtic a l’Agenda 2030.

No ens distraguem pels anti 2030, els que han vist una oportunitat per aixecar-hi una bandera en contra. És cert que costa rebatre les falses acusacions que fan servir ja que en un món de fakenews la prova del cotó no aplica dins la seva bombolla. Però ens cal l’Agenda 2030 per obligar a pensar més enllà del curt termini i de la mirada de campanar. I a integrar mirades i a abordar problemes que, en gran mesura, són compartits per tothom. L’Agenda 2030 és més necessària que mai.

Més enllà dels colors de les icones

Els ODS han entrat de ple en el llenguatge institucional. En aquest darrer lustre sobretot. Formen part de plans, presentacions, jornades, memòries i declaracions públiques. Han assolit centralitat. I això, sens dubte, és positiu. Però cal insistir que alinear les polítiques amb els ODS no pot consistir a posar etiquetes de colors al que ja fem. No pot ser un exercici retrospectiu de traducció estètica. No n’hi ha prou amb agafar un pla de mandat, buscar correspondències i presentar-lo com si ja estigués plenament alineat amb l’Agenda 2030.

Una cosa és comunicar millor el que un ajuntament ja fa, i una altra molt diferent és deixar que el marc dels ODS interpel·li de debò la manera de governar. El valor dels ODS no és decoratiu. El seu valor és metodològic, polític i transformador. Haurien d’ajudar a ordenar prioritats, a detectar incoherències, a connectar polítiques disperses, a mesurar millor, a retre comptes i a pensar el municipi amb una mirada més integrada.
Eina de transformació

Justament perquè ja són a tot arreu, toca fer una pregunta menys còmoda. Serveixen realment per transformar l’acció pública o han esdevingut, en massa casos, una gramàtica elegant del bonisme institucional? Ho diem així perquè el risc és real. I en el món local aquest risc encara es veu més clar.

Els municipis són la primera línia de la realitat. És on els grans reptes globals deixen de ser enunciats i prenen forma concreta. El canvi climàtic és urbanisme, ombra, aigua, energia, vulnerabilitat. La cohesió social és habitatge, soledat, desigualtat, convivència, barris. La qualitat democràtica és transparència, participació útil, escolta, confiança.

Els municipis ja fan moltes coses alineades amb l’Agenda 2030. I difícilment en faran moltes més, perquè els recursos no creixeran de manera significativa. Ho afirmem des de l’experiència acumulada treballant amb ajuntaments. Per tant, el repte no és tant fer més, sinó fer millor, amb més coherència, més impacte i més capacitat de priorització.

I és aquí on, paradoxalment, el moment actual esdevé una oportunitat. Perquè si deixem de veure els ODS com una agenda “nova” que cal desplegar, podem començar a entendre’ls com una eina per abordar millor alguns dels grans reptes estructurals de l’administració local: la transversalitat i l’impacte.

Agenda 2030: inductora de la transversalitat

L’ODS 17 ens convida a les aliances externes i internes, entenent aquestes últimes com la transversalitat, la coherència integral de les polítiques.

La transversalitat és un dels grans reptes no resolts de l’administració local des dels seus inicis en la configuració moderna dels anys vuitanta. S’ha avançat en coordinació, en espais compartits, en cultura organitzativa, però els compartiments estancs continuen sent una realitat. En aquest sentit, l’Agenda 2030 pot actuar com una palanca útil, no perquè aporti una solució màgica, sinó perquè obliga a mirar els problemes de manera interconnectada. Quan es treballa bé, els ODS no permeten abordar l’habitatge, la mobilitat o l’acció social de manera aïllada, sinó que exigeixen una lectura sistèmica que, en el fons, és el que fa anys que sabem que caldria fer.

I encara hi ha una qüestió de fons: els ODS no són només una agenda per a l’administració, sinó una agenda per al conjunt de la societat i tots els actors hi ha de tenir un paper proactiu i compromès. Els ajuntaments hi poden tenir un paper molt rellevant, des de les polítiques públiques i la sensibilització, però sense oblidar que hi pot haver actors privats amb un sentit de propòsit i un nivell de compromís tant o més elevat. Per això, el desenvolupament sostenible no es construeix des d’un despatx ni des d’una regidoria aïllada. Cal corresponsabilitat, aliances, complicitats territorials.

Agenda 2030: inductora de l’impacte

Governar vol dir cada vegada més abordar la complexitat. En aquest sentit, treballar les aliances no pot ser només una manera de millorar la relació amb els grups d’interès. I per això cal superar compartiments estancs: vincular cohesió social, canvi climàtic, desenvolupament econòmic i bon govern. Vol dir entendre que les polítiques públiques no s’han de valorar només per la seva intenció sinó pels seus impactes.

Per això, l’altre gran resultat que l’Agenda 2030 ens hauria de deixar com a herència és l’orientació a l’impacte. Les Administracions tenen una orientació consubstancial a les normes i procediments, que no hauria de plantejar-se com a alternativa a l’impacte. El compliment normatiu i la burocràcia no haurien de ser excusa de l’impacte nul d’algunes polítiques.

Vector5: la major experiència en Agenda 2030 a Catalunya

Vector5 hem treballat amb una base molt àmplia d’ens locals. Hem format més de 150 ajuntaments en Agenda 2030 i hem acompanyat processos de diagnosi, alineament i desplegament en múltiples municipis, així com projectes amb diputacions i altres institucions supramunicipals. A més, som empresa homologada per la Diputació de Barcelona per a la prestació de serveis d’assessorament en Agenda 2030 als ens locals, fet que reforça la solvència tècnica i el reconeixement institucional del nostre treball. Aquesta experiència acumulada —en contextos molt diversos— ens ha permès identificar patrons, ajudar a localitzar, a integrar en la pròpia gestió i característiques singulars de cada ens, abordar dificultats recurrents i també proposar bones pràctiques que funcionen. I sobretot, ens ha confirmat una idea clau: els ODS només generen valor quan deixen de ser un projecte i passen a formar part de la manera de gestionar.

Ens acostem al 2030. A partir del 2027 abordarem el darrer mandat municipal del període. I, arribats en aquest punt, el repte ja no és tant adherir-se al marc, sinó demostrar si ha servit per millorar i com pot encara ajudar a governar millor, a prioritzar amb més criteri i a generar més impacte. Aquesta és la veritable prova per aquests propers anys, perquè els ajuntaments no necessiten més marcs: necessiten millors eines per afrontar els reptes actuals i alguns que venen de lluny.

En aquesta línia, des de Vector5 estem començant a transformar l’experiència acumulada en el treball amb governs locals en iniciatives que ajudin els ajuntaments a avançar amb més potencial d’impacte. En concret, estem impulsant una proposta gratuïta als ens locals que vulguin fer un pas més enllà, basada en una diagnosi àgil sobre com aborden la transversalitat. Abordar el repte de la transversalitat pot ser una de les grans oportunitats per obrir una reflexió estructurada, amb mirada de futur, com a pas previ per incrementar l’impacte, en un moment clau per preparar els propers cicles de govern.



Josep Maria Canyelles i Pastó / Mercè Casals i Martínez

Equip de Responsabilitat Social i Desenvolupament Sostenible de Vector5.cat