- L’eclipsi total de Sol del 12 d’agost de 2026 va superar totes les meves expectatives.
- I avui m'he llevat amb l'eclipsi de Lluna a la finestra de casa. Amb el cicle acabat, deixo unes notes personals de record.
A mi sempre m’ha agradat l’astronomia i, per tant, ja sabia que seria un moment especial. Havia llegit sobre el fenomen, havia mirat simulacions, havia escoltat explicacions i havia intentat imaginar com seria. Però una cosa és comprendre intel·lectualment què passa durant un eclipsi i una altra de molt diferent és trobar-t’hi al davant.
Perquè un eclipsi total no és només una cosa que es veu. És una cosa que succeeix al teu voltant. Canvia la llum, canvia el paisatge i canvia per uns instants la manera com perceps el lloc on ets. Però sobretot et connecta amb dimensions molt més grans, astronòmiques, i amb la vivència humana del tals fenòmens, l'emoció de com les podrien haver viscut els nostres avantpassats.
Una experiència compartida des de Vilanova
Vaig tenir la sort de viure-ho des de Vilanova i la Geltrú i de fer-ho al costat d’un grup d’amistats. Això també forma part inseparable del record.
Els fenòmens astronòmics ens recorden la nostra petitesa, però no necessàriament ens fan sentir sols. Al contrari: poder contemplar-los amb altres persones els converteix en una experiència profundament humana. Érem uns quants éssers diminuts, en un punt molt concret de la Terra, mirant plegats com la Lluna ocultava el Sol.
Hi havia alguna cosa d’alegre en aquella expectació compartida. Una alegria que no provenia d’haver aconseguit res ni d’haver adquirit res, sinó simplement de ser-hi. D’haver coincidit en aquell lloc i en aquell instant. D’haver tingut un cel prou net. D’haver pogut aixecar la mirada i deixar-nos sorprendre.
Des de Vilanova, la totalitat va durar aproximadament deu segons, ben poca cosa, i tanmateix poden contenir una experiència que quedarà guardada tota la vida.
Potser hi haurà altres eclipsis. Potser tindrem ocasió de tornar-ne a veure algun des d’un altre indret, però no des del nostre país. Ha estat l'eclipsi de la nostra vida, i no es repetirà. No es repetiran aquella tarda, aquell cel, aquella llum, aquell grup d’amistats ni la persona que cadascú de nosaltres era en aquell moment. Va ser una experiència única no només en el sentit astronòmic, sinó en el sentit més profund de la paraula: irrepetible.
Preparar-se per mirar i no tenir temps de mirar res
Jo havia llegit que, durant la totalitat, la percepció dels colors podia canviar. Quan disminueix bruscament la llum, la nostra visió es desplaça progressivament de la visió diürna, dominada pels cons de la retina, cap a una visió més crepuscular, en què guanyen pes els bastons. En aquestes condicions, els vermells tendeixen a perdre intensitat, mentre que els verds i els blaus poden semblar relativament més vius. És el que es coneix com a efecte Purkinje.
Em va fer gràcia preparar-me per observar-ho i em vaig posar expressament roba de color verd. Volia veure si, quan desaparegués la llum directa del Sol, el verd adquiria més força mentre els tons vermells s’apagaven. Però no vaig tenir temps de mirar-ho. Quan intentes comprendre què està passant, ja s’ha acabat.
Tampoc no vam tenir temps de comprovar si els moixons havien deixat de cantar, si algun animal havia canviat de comportament o si es produïa aquell silenci sobtat que sovint es descriu durant els eclipsis. Segurament, per observar tots aquests efectes, caldria una totalitat més llarga, una certa disciplina i potser repartir-se les tasques: una persona mirant els colors, una altra escoltant els ocells, una altra observant l’horitzó. Però nosaltres no estàvem fent un experiment. Estàvem vivint un eclipsi.
I potser va estar bé que fos així. De vegades, la voluntat de registrar-ho tot ens impedeix experimentar allò que està passant. Aquells segons no van ser suficients per analitzar el fenomen, però sí per quedar-ne commogut.
No es va fer de nit
Una de les coses que més em van sorprendre va ser que no es fes tan fosc com m’havia imaginat. Havia sentit que de sobte es faria de nit. Potser en indrets situats més a prop del centre de la franja de totalitat, amb una durada més llarga i amb el Sol més alt, la sensació és més rotunda. Però des de Vilanova no vaig percebre una nit completa.
Hi ha una explicació física. Nosaltres érem dins de l’ombra de la Lluna, però aquella ombra ocupava només una franja limitada de la superfície terrestre. Al nostre voltant, més enllà de la zona de totalitat, l’atmosfera continuava il·luminada pel Sol. Una part d’aquella llum ens arribava lateralment des de l’horitzó.
A més, l’eclipsi es produïa amb el Sol molt baix. La llum del crepuscle i la llum procedent de les regions situades fora de l’ombra impedien que el cel es convertís en una nit tancada. Era com si ens trobéssim sota una gran ombra mòbil, envoltats a la distància per una atmosfera que continuava rebent la llum solar.
La Lluna tampoc no em va semblar negra
També m’havia imaginat la Lluna com un cercle absolutament negre, un forat perfecte obert al mig del cel. Però no és així com la recordo. El disc lunar em va semblar més aviat grisós, fins i tot glauc: un color difícil de fixar, situat entre el gris, el blau verdós i una certa qualitat cendrosa.
És possible que aquesta percepció fos causada, en part, pels efectes de contrast. La Lluna estava envoltada per la corona solar, molt més clara, mentre que el cel conservava tonalitats blavoses, violàcies i crepusculars. La nostra vista, a més, no havia tingut temps d’adaptar-se completament a la foscor. En aquestes condicions, un objecte gairebé negre pot ser percebut com a gris o adquirir tonalitats influïdes pels colors que l’envolten.
Però també hi ha una altra explicació que em resulta especialment bonica: la Lluna no estava en una foscor absoluta. Durant un eclipsi solar, la Lluna es troba en fase nova. La cara orientada cap a la Terra no rep directament la llum del Sol. Però rep llum reflectida per la mateixa Terra: el que anomenem llum cendrosa o claror terrestre.
Des de la Lluna, en aquell moment, la Terra es veuria gairebé plena. És cert que una petita part de la superfície terrestre estava coberta per l’ombra lunar, però la major part del planeta continuava il·luminada pel Sol. Els núvols, els oceans, els continents i l’atmosfera reflectien una part d’aquella llum cap a la Lluna. Després, una fracció encara més petita tornava de la Lluna fins als nostres ulls.
La claror terrestre és molt feble i probablement no explica tota sola el color que vaig percebre. En fotografies de gran rang dinàmic pot arribar a revelar alguns detalls de la superfície lunar, però a ull nu queda fàcilment dominada per la brillantor de la corona i pels efectes atmosfèrics. Segurament, aquell color glauc era el resultat d’una combinació: una mica de llum cendrosa, la corona solar, la claror del cel, l’adaptació incompleta de la vista i els efectes de contrast.
Però m’agrada pensar que, fins i tot en aquell moment d’ocultació, la llum continuava circulant entre els astres. El Sol il·luminava la Terra; la Terra enviava una part d’aquella llum cap a la Lluna, i la Lluna ens en retornava una fracció minúscula.
Una agulla de cap vermella
El detall que més em va sorprendre va ser una petita llum vermella situada aproximadament cap a la posició de les nou del disc lunar: la protuberància solar. Gràcies a les limitacions de la meva visió, el que vaig veure va ser no una forma allargada com he vist a les fotos, sinó una bola rodona com si fos el cap d’una agulla: una petita esfera vermella, perfectament definida, enganxada al cercle fosc de la Lluna.
Les protuberàncies són grans estructures de plasma solar, molt més fredes i denses que la corona que les envolta, sostingudes pels camps magnètics del Sol. Durant un eclipsi total poden aparèixer al marge del disc solar com petits punts, arcs o llengües d’un vermell intens. Aquest color vermellós prové sobretot de l’emissió de l’hidrogen.
Una fulguració solar, en canvi, és una alliberació sobtada i molt intensa d’energia. Pot estar relacionada amb les regions on hi ha protuberàncies, però no és exactament el mateix fenomen. Per tant, el petit cap d’agulla vermell que vaig veure no havia de ser necessàriament una fulguració: probablement era una protuberància que sobresortia del Sol i que la Lluna, en ocultar la superfície molt més brillant, ens permetia contemplar.
Vista des de la Terra, semblava una piloteta minúscula. Però aquesta és una de les trampes de l’escala astronòmica. Una estructura que als nostres ulls era només el cap d’una agulla podia tenir unes dimensions comparables a les de la Terra o potser diuen que com quatre Terres.
Aquell punt vermell va ser, per a mi, una de les imatges més poderoses de l’eclipsi. Al costat de la geometria perfecta del cercle lunar, de la corona blanca de la corona de diamant, de les perles de Baily... apareixia aquella gota vermella, viva, com una petita brasa adherida a la vora de l’ombra.
Una coincidència astronòmica extraordinària
Els eclipsis totals són possibles gràcies a una coincidència fascinant. El Sol és unes quatre-centes vegades més gran que la Lluna, però també es troba aproximadament quatre-centes vegades més lluny. Això fa que, vistos des de la Terra, tots dos astres tinguin una mida aparent molt semblant.
La coincidència no és eterna. La Lluna s’allunya lentament de la Terra i, en un futur molt llunyà, ja no tindrà una mida aparent suficient per ocultar completament el Sol. Vivim, doncs, en una etapa de la història del sistema Terra-Lluna en què els eclipsis totals encara són possibles.
A aquesta coincidència n’hi podem afegir moltes més: que la franja de totalitat passés per casa nostra; que des de Vilanova encara disposéssim d’aquells segons; que l’horitzó fos visible; que no hi hagués núvols que ens ho impedissin; que fóssim allà en aquell moment i que existissin éssers conscients capaços d’observar el fenomen, comprendre’n una part i emocionar-s’hi. Potser aquesta última coincidència és la més extraordinària de totes: que una petita part de l’univers hagi adquirit ulls per mirar la resta de l’univers. Durant uns segons, nosaltres érem aquests ulls.
Per cert, que aquest ha estat un eclipsi dels Països Catalans: les Illes i bona part de Catalunya i del País Valencià.
L'eclipsi total a Catalunya es va veure a la Catalunya Nova. Pensant que els de la Catalunya Vella tenen més tendència a anar cap amunt que no a baixar cap al Penedès, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre... ja va anar bé que els designis astronòmics els comuniquessin que el Sud també existeix ;) Això no treu que no sentís bixomets pel fet que el Govern del meu país es desplacés al Sud per fer la "inauguració" de l'eclipsi.
La dificultat d’entendre la indiferència
Precisament per tot això, em va costar entendre que algunes persones prescindissin completament del fenomen. Com si es tractés d’una campanya de màrqueting, d’una moda imposada o d’una acció gregària provocada pels mitjans de comunicació.
Puc entendre que algú no tingués visibilitat. Puc entendre que no li vingués de gust desplaçar-se a un altre poble o que no pogués reorganitzar la jornada. Puc entendre la prudència davant dels possibles danys oculars, perquè durant tota la fase parcial era imprescindible fer servir protecció homologada. I puc entendre, naturalment, que no tothom tingui el mateix interès per l’astronomia.
També he llegit persones que deien que prefereixen la cultura, les relacions humanes o altres experiències més properes. Fins i tot hi ha qui va interpretar l’ocultació del Sol en termes simbòlics o esotèrics, com una disminució de la llum, de l’energia o de la consciència.
Totes aquestes mirades poden formar part de la diversitat humana. Però no crec que hàgim d’escollir entre la cultura, les persones i el cosmos. Contemplar un eclipsi no ens allunya de la condició humana. Ben al contrari: l’admiració davant del cel forma part de totes les cultures i ens acompanya des de molt abans que existís la paraula astronomia.
Tampoc no crec que deixar-se sorprendre sigui una forma de gregarisme. Que moltes persones vulguin contemplar simultàniament un fenomen extraordinari no el converteix en una moda artificial. Hi ha experiències que compartim perquè algú ens les imposa, però n’hi ha d’altres que compartim perquè valen la pena. I aquesta en valia molt la pena.
Respecto que algú decidís no mirar. Però confesso que em costa entendre la resistència a dedicar uns minuts a un dels espectacles més extraordinaris que ens poden oferir els astres. Sobretot perquè no calia creure en res, comprar res ni adherir-se a res. Només calia protegir-se adequadament els ulls, esperar i mirar. Després, si calia, ja vindrien les crítiques. Però em sembla que ningú no ha dit que no va cobrir les expectatives... i mira que sempre hi ha gent per tot.
Dues setmanes després, eclipsi de Lluna!
He esperat a publicar aquestes notes a poder posar alguna cosa sobre l'eclipsi de Lluna, que és habitual que tingui lloc un parell de setmanes encabat. Sense la majestuositat de l'altre, aquest eclipsi també m'ha sobtat. La Lluna de sang, com es coneix, sembla una bola suspesa en el firmament. En el meu cas, la màgia ha estat llevar-me i, encara amb els ulls a mig obrir, trobar-me la Lluna enmig de la finestra del dormitori. Això sí que és un bon dia, Lluna!
L’alegria d’haver-hi estat
Passats els dies, el record que em queda és sobretot d’agraïment. Agraïment per haver tingut un cel favorable. Per haver pogut veure la corona, aquella claror glauca i el petit cap d’agulla vermell. Per haver sentit com el paisatge canviava de naturalesa durant uns instants. Per haver-ho viscut des de Vilanova. I, sobretot, per haver pogut compartir-ho amb amistats.
Hi ha instants que duren molt poc, però que eixamplen el temps interior. Aquells segons van passar massa de pressa per mirar la roba verda, escoltar els moixons o analitzar tots els colors. Però van ser suficients per deixar una empremta. Potser no ho vaig poder observar tot. Potser no vaig entendre tot el que veia. Potser alguns detalls van ser reals i d’altres van ser construccions de la meva percepció, sorpresa davant d’una llum que no havia vist mai. Però hi vaig ser. Hi érem.
Durant deu segons, l’ombra de la Lluna va passar per damunt nostre, el Sol va mostrar allò que habitualment manté ocult i el món va adquirir una claror que no pertanyia ni al dia ni a la nit. El cosmos va complir. I amb escreix.
