21.11.26

El 1r Sopar Solidari de la Fundació Heura va ser una nit molt especial



El 10 de novembre ens vam reunir més de 100 persones al Círculo Ecuestre de Barcelona convocades per la Fundació Heura: empreses, entitats i persones. El sensellarisme és un repte que cal afrontar entre administracions, entitats, empreses i ciutadania.

Respon.cat hi vam ser presents per donar suport a aquesta fundació, que treballa intensament contra el sensellarisme. 

Amb l’Elisenda Carod conduint la vetllada, es van recaptar 19.500 €, per al projecte d’habitatge SOM LLAR, perquè 9 joves puguin tenir una llar durant dos anys, amb acompanyament en formació i inserció laboral. L'objectiu és arribar als 40.000€, per això la campanya continua oberta fins al 12 de gener.

Donacions  

19.11.26


El Fòrum directiu del Propòsit Empresarial 2026 reunirà el 25 de novembre, a La Llotja de Mar de Barcelona, líders empresarials, persones emprenedores, equips directius i organitzacions econòmiques i socials per compartir experiències i debatre com el propòsit pot orientar les decisions i reforçar la competitivitat. Organitzat per Respon.cat amb el suport de la Cambra de Comerç de Barcelona, el Fòrum és gratuït i ja té les inscripcions obertes fins al 22 de novembre.

Les empreses creen ocupació, desenvolupen talent, generen confiança i contribueixen a sostenir els territoris on actuen. En un context de transformacions socials, ambientals, econòmiques i tecnològiques, reconèixer aquesta aportació i decidir com es vol ampliar és una qüestió de lideratge. El propòsit empresarial pren força quan es converteix en orientació estratègica i criteri per prendre decisions coherents.

El Fòrum abordarà com connectar aquesta mirada amb la sostenibilitat, la responsabilitat i la regeneració dels ecosistemes naturals, socials, econòmics i territorials dels quals depèn la prosperitat empresarial. La trobada vol contribuir a una economia més emprenedora i competitiva, capaç de crear valor per a l’empresa i per a la societat.

La jornada comptarà amb el discurs inaugural de Josep Santacreu i Bonjoch, president de la Cambra de Comerç de Barcelona i president d’honor de Respon.cat. Anna Fornt Baldrich, directora general del Grup Efebé, i Mercè Mullor Boix, expresidenta de Respon.cat, comissionada pel propòsit i presidenta de Mullor Facility Services, contextualitzaran el camí recorregut des de 2023 i els reptes cap al 2030.

Les ponències inspiradores aportaran les experiències de Jaume Duran Navarro, CEO de la Fundació Sanitària Mollet; Drolma Lizcano Jiménez De la Peña, CEO d’Alqvimia; Jordi Morera, flequer de l’Espiga d’Or i divulgador gastronòmic; i Josep Ametller, CEO d’Ametller Origen. Josep Maria Canyelles, director de Respon.cat, oferirà una mirada sobre el propòsit com a tendència empresarial.

El programa inclourà taules rodones sobre el paper de les organitzacions empresarials i les aliances publico-privades-socials per potenciar el triple impacte. Ramon Pastor Martínez, president de Respon.cat, clourà la trobada.

Després de la proclamació del Manifest per una Economia amb Propòsit, el juny de 2023, el Fòrum vol impulsar un nou salt endavant: passar de declarar el propòsit a exercir-lo en la gestió i el lideratge empresarial. Aquesta cita biennal ofereix un espai per contrastar visions i experiències entre persones amb responsabilitat en la construcció del futur de les empreses.

 Programa

 10.45 – 11.30 h Recepció

11.30 h Discurs inaugural
  • Dr. Josep Santacreu i Bonjoch
    President de la Cambra de Comerç de Barcelona i president d’honor de Respon.cat

 11.40 h Entrevista sobre el camí recorregut des de 2023 i els reptes cap al 2030

  • Sra. Anna Fornt Baldrich
    Directora general del Grup Efebé
  • Sra. Mercè Mullor Boix
    Presidenta de Mullor Facility Services i comissionada pel propòsit de Respon.cat

 11.48 h Ponències inspiradores

  • Sra. Drolma Lizcano Jiménez de la Peña
    CEO d’Alqvimia
  • Sr. Jordi Morera
    Flequer de l’Espiga d’Or i divulgador gastronòmic
  • Sr. Josep Ametller
    CEO d’Ametller Origen
  • Sr. Jaume Duran Navarro
    Director genereal de la Fundació Sanitària Mollet

 12.22 h El propòsit com a tendència empresarial

  • Sr. Josep Maria Canyelles i Pastó
    Director de Respon.cat

12.30 h Taula rodona propòsit empresarial cap al 2030

  • Sra. Núria Basi Moré
    Presidenta de Basi Group
  • Sra. Maria Jesús Martínez Argüelles
    Vicerectora de Governança i Política Acadèmica de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
  • Sr. Toni Iruela López
    Coordinador del grup de treball de RSC d’ACEBA (Associació Catalana d’Entitats de Base Associativa)
    Responsable RSC d’Àrea de Vallcarca – Sant Gervasi
  • Sr. Oriol Bota Arqué
    Director general de l’Ateneu Barcelonès
  • Sr. Daniel Ortiz Llargués
    Director general del Centre d’Iniciatives per a la Reinserció de la Generalitat de Catalunya (CIRE).

13.00 h Taula rodona amb representants d’associacions empresarials

  • Sr. Tatxo Benet Ferran
    President de Femcat. Fundació d’Empresaris de Catalunya
  • Sra. Cristina Cabañas Rodríguez
    Presidenta de FIDEM – Fundació Internacional de la Dona Emprenedora
  • Sra.Cinta Pascual Montañés
    Vicepresidenta de Foment del Treball Nacional
    Presidenta d’ACRA – Associació Catalana de Recursos Assistencials
  • Sr. Jaume Saltó Albareda
    President de la Cambra de Comerç de Lleida
  • Modera la taula: Sra. Carla Turró
    Subdirectora del Diari Ara.

 13.30 h Cloenda

  • Sr. Ramon Pastor Martínez
    President de Respon.cat i de Leitat Technological Center

Moderació de l’acte:

  • Ester Benach Diaz
    Directora d’Excel·lència, RSC i Comunicació Interna del Grup Claror

Informació pràctica i inscripció

  • Data: dimecres 25 de novembre del 2026
  • Hora: d’11.30 a 13.30 h
  • Lloc: Saló dels Cònsols de La Llotja de Mar (Edifici Llotja, Pg. d’Isabel II, 1, Ciutat Vella, 08003 Barcelona)
  • Recepció: es farà de 10.45 a 11.30 h. Es prega puntualitat per tal de poder començar a les 11.30 h.
  • L’aforament és limitat i les places s’assignen per ordre rigorós d’inscripció.
  • Entrada gratuïta, amb inscripció a través d’aquesta pàgina.

 

15.11.26

Vam participar a la la III Jornada d'Innovació d'AccessCat per abordar l'accessibilitat comunicativa

El 28 d'octubre de 2026, la Xarxa AccessCat va celebrar la III Jornada d'Innovació d'AccessCat, una trobada entre investigadors, institucions, autoritats i entitats del sector de l’accessibilitat 


Respon.cat forma part de la xarxa empresarial d'AccessCat 

La Xarxa AccessCat és una xarxa de transferència de resultats de recerca en l'àmbit de les Ciències Socials i Humanitats. Està formada per grups de recerca de diferents institucions catalanes, entitats adherides i entitats participants de caràcter empresarial.

En concret, les entitats empresarials d'AccessCat són clústers i consorcis on l’accessibilitat pot tenir un impacte directe (mitjans, educació, administració, responsabilitat social, salut mental i tercer sector). La col·laboració d’aquestes entitats participants amb la Xarxa AccessCat garanteix l'impacte i l'accés dels grups de recerca a més de 1.200 entitats socials de Catalunya, més de 550 empreses i l’administració pública.


Una càpsula per entendre com la comunicació accessible ajuda a garantir drets, arribar a perfils diversos i construir organitzacions més inclusives.

La comunicació accessible és una eina essencial per garantir drets i construir una societat més justa i inclusiva.

Comunicar-se de forma accessible va molt més enllà del compliment de la normativa: permet transmetre valors socials i contribueix a enfortir la participació i l’autonomia dels treballadors i dels clients o usuaris de la teva empresa o entitat.

Si vols aconseguir més impacte i impulsar un projecte realment transformador, cal que posis fil a l’agulla. En aquesta sessió s’introduiran els conceptes bàsics de la comunicació accessible i es presentaran els recursos pràctics que ofereix la Xarxa AccessCat per facilitar la incorporació de criteris d’accessibilitat en la comunicació de les organitzacions

A càrrec d’Anna Matamala, catedràtica de la UAB, investigadora de TransMedia Catalonia i directora de la Xarxa AccessCat, i Carme Pratdesaba, gestora de la Xarxa AccessCat. S’adreça especialment a professionals de la comunicació, recursos humans i persones interessades en la matèria.

  • Inscriu-te aquí abans del 17 de novembre.
  • Informació pràcticaDia: dijous 19 de novembre de 2026.
  • Hora: de 12.00 a 13.00 h.
  • Format: telemàtic
  • Preu: activitat gratuïta.
  • Adreçat a: professionals de la comunicació, RRHH i persones interessades en la matèria.
  • Inscripció obligatòria, també per a empreses membres.


9.11.26

La Fundació Vincle impulsa la 2a Jornada pel català a l’empresa: inscripcions obertes

Em plau convidar-vos a la Jornada pel català a l'empresa, organitzat per la Fundació Vincle, de la qual en soc patró. Alhora us convido a visualitzar el vídeo de la ponència que vaig poder fer a la primera edició, l'any passat, d'aquesta jornada.

La Fundació Vincle, d’acord amb el seu afany de voler una normalitat en l’ús de la llengua catalana en l’àmbit empresarial, impulsa la 2a Jornada pel català a l’empresa. Les polítiques lingüístiques en l’àmbit de l’empresa.

 

L’acte tindrà lloc a l’auditori de la Cambra de Comerç de Barcelona (av. Diagonal, 452, planta 1) el dilluns 23 de novembre a les 17 h.

La jornada comptarà amb la benvinguda de Mar Forcada, secretària del patronat, i les intervencions de Xavier Albertí, vice-president de la nostra fundació; de Francesc Xavier Vila, conseller de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya; Marta Salicrú, comissionada d’Ús social del català de l’Ajuntament de Barcelona; David Alpera, president d’Assolir, associació d’empresaris d’Alacant; i d’Anna Arnall, coordinadora del portal Compendium.cat.

Enguany centrarem el tema de la jornada en les polítiques lingüístiques públiques que es fan en l’àmbit de l’empresa. Pensem que cal estimular les vies de col·laboració entre les administracions públiques i les empreses, donar espais perquè les administracions expliquin els seus programes i accions i identificar quines són les mancances i necessitats que hi ha en aquets àmbit per impulsar encara més l’ús del català.

En aquest sentit, Xavier Dengra, coordinador d’Empresa i Consum de la Plataforma per la Llengua, ens parlarà de “Qui administra la llengua? De les expectatives perdudes a les oportunitats futures”.

I la jornada es clourà amb un debat titulat “Quines polítiques lingüístiques tenim i quines necessitem per a l’àmbit de l’empresa?”, on empresaris i alts càrrecs de l’administració pública discutiran sobre aquest tema. El debat serà moderat per Mireia Plana, patrona de la Fundació Vincle, i hi intervindran Vanessa Bretxa, directora general d’Accés al Coneixement i Impuls de l’Ús del Català del Departament de Política Lingüística; Ricard Bellera, director General de Diàleg Social del Departament d’Empresa i Treball; Tatxo Benet, empresari i president de Femcat; i Xim Raurich, director general del grup Tramuntana.


La jornada es clourà amb un brindis pel català a l’empresa.

Podeu consultar el programa aquí mateix.

La jornada és oberta a tothom i la inscripció és gratuïta.
Podeu emplenar el formulari d’inscripció aquí. Us hi esperem!

Informació bàsica

Acte: 2a Jornada pel català a l’empresa. Les polítiques lingüístiques públiques en l’àmbit de l’empresa

Dia: dilluns 23 de novembre de 2026

Hora: 17 h

Lloc: auditori de la Cambra de Comerç de Barcelona, a l’avinguda Diagonal, 452, planta 1

Intervinents i conferenciants: Mar Forcada, Xavier Albertí, Francesc Xavier Vila, Marta Salicrú, David Alpera, Anna Arnall, Xavier Dengra, Mireia Plana, Vanessa Bretxa, Ricard Bellera, Tatxo Benet i Xim Raurich.

Tothom hi és convidat amb prèvia inscripció.

Per a qualsevol dubte, contacteu a comunicacio@fundaciovincle.cat o al telèfon 691 913 169

8.11.26

[ARTICLE] Obres d'amortització: l'obsolescència programada també pot ser pública

Quan contemplo una obra romana que encara es manté dreta, penso en la voluntat de perdurar de qui la va concebre. No totes han sobreviscut, evidentment, però les que ens han arribat ens interpel·len sobre el sentit del llegat. Quan nosaltres construïm, quin futur tenim al cap? Quant de temps volem que allò continuï sent útil?

Us imagineu que la Sagrada Família s'hagués concebut preguntant-se quants anys havia d'aguantar dreta perquè la inversió es pogués donar per amortitzada? Que el seu horitzó fos arribar a una data a partir de la qual ja resultés acceptable prescindir-ne? La seva força simbòlica és inseparable d'una aspiració de permanència, gairebé d'eternitat. No cal demanar aquesta ambició a cada equipament públic, però sí preguntar-nos per què acceptem amb tanta facilitat que allò que construïm neixi amb una caducitat assumida, en lloc de pensar com podrà continuar servint les generacions que vindran.

Em preocupa una manera de concebre les inversions que sembla donar-les per justificades si compleixen la seva funció durant un termini prou llarg per amortitzar-les. Després, quan arriba el moment de substituir-les, el «ja està amortitzat» sona gairebé com una absolució. Com si haver distribuït el cost en els comptes fes desaparèixer els materials consumits, l'energia utilitzada i els recursos que caldrà tornar a mobilitzar.

Em posiciono contra aquesta mentalitat de les obres d'amortització, les obres concebudes amb una caducitat massa aviat assumida, amb poca exigència de durabilitat i escassa previsió d'adaptació. L'amortització comptable és raonable i necessària. Convertir-la en l'horitzó de la durabilitat és una altra cosa. Amortitzar no és esgotar: una obra pot continuar tenint valor molt després d'haver estat amortitzada.

L'obsolescència programada de les administracions públiques

Estem acostumats a denunciar l'obsolescència programada de determinats productes industrials. Pensem en electrodomèstics o aparells electrònics concebuts perquè tinguin una vida útil limitada, siguin difícils de reparar o quedin prematurament desfasats. En aquests casos, el fabricant pot tenir un incentiu econòmic perquè el consumidor hagi de comprar un producte nou abans del que seria tècnicament necessari.

Però, i si una lògica semblant també estigués operant en les obres públiques?

No pretenc afirmar que les administracions decideixin deliberadament construir infraestructures perquè s'espatllin. El mecanisme pot ser més subtil, i per això mateix més difícil de detectar. Es pot programar l'obsolescència sense haver-la decidit explícitament. N'hi ha prou de construir sense pensar prou en la durabilitat, de no preveure adequadament el manteniment, de fer equipaments poc adaptables a nous usos o de considerar normal que una obra sigui substituïda quan hagi acabat el seu cicle d'amortització comptable.

En aquest cas no és necessàriament el fabricant qui programa l'obsolescència del producte, sinó el mateix model de decisió pública el que pot acabar incorporant-la. Les decisions pressupostàries, els criteris de contractació, la insuficient previsió dels costos futurs o la preferència per construir de nou poden generar una obsolescència institucionalment induïda.

Fins i tot es pot donar una paradoxa inquietant: les administracions públiques, que haurien de protegir l'interès col·lectiu a llarg termini, poden acabar reproduint dinàmiques de substitució prematura que critiquem en el mercat privat. I amb una diferència fonamental: no parlem dels diners d'un consumidor que decideix comprar un producte, sinó de recursos col·lectius i de decisions que comprometen les generacions futures.

El pitjor és quan el gestor considera que, un cop amortitzada una obra, ja es pot pensar a enderrocar-la. Recordo l'argument que el tambor de les Glòries ja estava amortitzat, emprat en el context del seu enderroc. Naturalment, una infraestructura pot tenir altres problemes que en justifiquin la substitució. Però l'amortització comptable no hauria de ser-ne una justificació suficient. I sobretot em preocupa quan ja es construeix pensant en aquest horitzó de substitució.

La temptació de construir en lloc de resoldre

El problema comença abans de posar la primera pedra. Quan una administració disposa de pressupost, capacitat tècnica i poder de decisió, pot resultar temptador traduir una necessitat col·lectiva en un gran projecte. La possibilitat de construir acaba ocupant el lloc de la pregunta que hauria de precedir-la: què necessitem resoldre i quines alternatives tenim?

La lògica faraònica apareix quan la dimensió de l'actuació es converteix en una demostració de capacitat política. La grandària deixa de ser una conseqüència justificada de la necessitat i esdevé part de l'objectiu. Mentrestant, reparar, reorganitzar usos, aprofitar equipaments existents o recuperar processos naturals poden quedar fora del focus. Són opcions que també exigeixen coneixement i decisió, però ofereixen menys oportunitats d'inauguració.

Hi ha una asimetria d'incentius que convindria abordar. Una obra nova permet mostrar resultats visibles, tallar cintes, posar plaques i projectar lideratge polític. En canvi, allargar vint anys la vida útil d'una infraestructura amb un bon manteniment rarament dona lloc a un acte institucional de la mateixa rellevància. La inauguració té una rendibilitat política immediata; el manteniment genera un valor públic que sovint només es reconeix quan falla.

Aquest desequilibri pot alimentar un cicle pervers: construir, inaugurar, utilitzar, deixar envellir, declarar obsolet i tornar a construir. Una mena d'obsolescència programada per la mateixa dinàmica política i pressupostària, encara que ningú no l'hagi escrit en cap projecte.

Construir també és assumir el compromís de mantenir

Aquesta mirada curta també pot deixar el manteniment en segon terme. Construir una infraestructura significa assumir el compromís de conservar-la, actualitzar-la i sostenir-ne el servei. El pressupost de construcció és només una part de la decisió. Si no hem previst com en tindrem cura, estem traslladant una obligació al futur sense haver-nos responsabilitzat prou de les condicions per complir-la.

El cas de l'AVE és paradigmàtic per reflexionar sobre aquestes qüestions. Una expansió extraordinària de la xarxa d'alta velocitat ferroviària espanyola, marcada també per objectius polítics i nacionalistes més que funcionals, econòmics i racionals, que obliga a preguntar-nos si les decisions d'inversió han incorporat prou rigorosament els costos permanents de conservació, renovació i seguretat. Una infraestructura d'aquestes dimensions exigeix una capacitat de manteniment sostinguda durant dècades, que experts ja van alertar que seria inviable, i d'aquí les morts recents i les que vindran. Si aquesta obligació no queda garantida, els costos futurs poden acabar desbordant els beneficis previstos i, en els casos més greus, comprometre la qualitat i la seguretat del servei.

Aquí apareix una altra dimensió de l'obsolescència induïda: no cal que una infraestructura estigui mal construïda perquè envelleixi prematurament. La manca de manteniment pot convertir en obsoleta una obra que tècnicament encara podria continuar servint. I quan això succeeix, massa sovint es presenta la substitució com una necessitat inevitable, sense reconèixer que una part d'aquella necessitat pot haver estat provocada per decisions anteriors.

També hi ha obres que esdevenen obsoletes no perquè hagin perdut la solidesa material, sinó perquè no es van concebre amb prou flexibilitat per adaptar-se a nous usos, necessitats o tecnologies. La durabilitat no depèn solament de la resistència del formigó o de la qualitat dels materials. Depèn també de la intel·ligència amb què s'ha previst la possibilitat de transformar l'obra sense haver de destruir-la.

Del cost de construcció al valor del cicle de vida

Caldria valorar qualsevol inversió pel conjunt del seu cicle de vida: la utilitat que aportarà, els recursos que consumirà, el manteniment que requerirà i la possibilitat d'adaptar-la quan canviïn les necessitats. També caldria comparar rigorosament les alternatives de rehabilitació i transformació abans de decidir una nova construcció.

Una obra més duradora no ha de ser necessàriament més monumental. Pot ser més sòbria, reparable i flexible. Construir amb sentit de llegat també vol dir facilitar que els qui vindran després puguin transformar allò que els deixem.

Aquí hi ha un potencial que hauríem d'explorar molt més: concebre equipaments públics que puguin canviar de funció al llarg del temps. Si avui un barri necessita una escola perquè hi ha molts infants, per què no pensar des del projecte que, quan canviï la demografia, l'edifici pugui esdevenir una biblioteca, un centre cívic o un equipament per a la gent gran? Naturalment, cada ús té requeriments específics i caldrien adaptacions. Però una arquitectura pensada per facilitar-les pot evitar haver d'enderrocar i tornar a construir. La polivalència no hauria de ser només la possibilitat de fer activitats diferents en un mateix espai, sinó també la capacitat d'un edifici per tenir diverses vides.

Aquesta idea connecta plenament amb l'ODS 9, que promou infraestructures resilients, sostenibles i un ús eficient dels recursos. De fet, els criteris actuals de construcció escolar a Catalunya ja incorporen la flexibilitat dels espais, però una cosa és poder redistribuir aules i una altra preveure que tot un equipament pugui assumir funcions diferents al llarg de les dècades. El repte seria fer aquest salt i incorporar-lo a la planificació i a la contractació pública. Perquè una infraestructura intel·ligent no és solament la que respon bé a les necessitats presents, sinó la que és capaç de continuar servint quan aquestes necessitats han canviat.

Des d'una perspectiva de responsabilitat social de les administracions públiques, aquest plantejament és fonamental. No podem considerar eficient una inversió només perquè s'ha executat dins del pressupost i s'ha amortitzat comptablement. Cal preguntar-se quin valor públic ha generat al llarg del temps, quin cost total ha comportat per a la societat i fins a quin punt ha preservat recursos i possibilitats de decisió per a les generacions futures.

Per prendre aquestes decisions convé ampliar les mirades. El coneixement tècnic ha de dialogar amb l'experiència de qui utilitzarà l'obra, de qui la mantindrà i de qui conviurà amb els seus efectes. Aquesta deliberació pot ajudar a detectar necessitats mal formulades i alternatives que una decisió massa concentrada havia passat per alt. Tenir capacitat per executar un projecte no ens eximeix de contrastar-lo.

Hi haurà obres que caldrà substituir i grans infraestructures plenament justificades. La durabilitat tampoc no pot convertir-se en un dogma que ens obligui a conservar allò que ha deixat de ser útil. Però cadascuna de les decisions de construir, mantenir, adaptar o substituir necessita una justificació basada en la utilitat pública, en les alternatives disponibles i en una visió de llarg termini. El «ja està amortitzat» no ens la proporciona.

Una altra manera d'entendre el llegat públic

Voldria una administració que pogués sentir-se tan orgullosa d'haver allargat la vida útil d'un equipament com d'haver-ne inaugurat un de nou. Que entengués el manteniment com una responsabilitat política i la durabilitat com una expressió de respecte pels recursos col·lectius.

Ens hem acostumat a denunciar l'obsolescència programada quan una empresa ens obliga a substituir un producte que encara podria continuar funcionant. Hauríem de ser igualment exigents quan és l'Administració qui, per acció o per omissió, afavoreix que una obra pública deixi de ser útil abans d'hora.

El llegat d'un govern no hauria de mesurar-se només per les obres que ha construït, sinó també per les que ha sabut conservar, adaptar i mantenir al servei de la ciutadania.

Que, quan projectem una obra, ens preguntem sobretot quant de temps podrà continuar servint, i no solament en quants anys quedarà amortitzada. Perquè una inversió pot estar amortitzada en els comptes i continuar generant valor durant generacions. I perquè el que no hauríem de programar mai és la seva obsolescència prematura.

7.11.26

Jornada de Mans Unides: La sostenibilitat empresarial ha d'anar més enllà del reporting i abordar la transformació de les organitzacions

Respon.cat defensa la necessitat d'integrar la responsabilitat social en el model de gestió de les empreses i d'impulsar un salt qualitatiu en la relació amb la comunitat

II Trobada Empresarial Mans Unides · 5 de novembre de 2026 

La sostenibilitat empresarial està entrant en una nova etapa en què el valor de les actuacions responsables no es pot mesurar únicament pel compliment normatiu ni per la qualitat dels informes corporatius. La integració en l'estratègia, la capacitat de generar impactes positius i la construcció d'aliances transformadores esdevenen factors essencials per avançar cap a models empresarials més responsables, competitius i compromesos amb la societat.

Aquest ha estat un dels principals fils conductors de la II Trobada Empresarial Mans Unides, celebrada el 5 de novembre a Barcelona sota el lema «Claus per a un reporting eficient de sostenibilitat». La jornada ha reunit representants empresarials, experts en sostenibilitat i organitzacions socials per reflexionar sobre l'evolució de la informació corporativa, la doble materialitat i la necessitat de convertir els compromisos de sostenibilitat en decisions i resultats tangibles.

Respon.cat hi ha participat amb la intervenció del seu director, Josep Maria Canyelles, a la primera taula, dedicada a les tendències en reporting ESG i doble materialitat, juntament amb Natalia Sánchez Sumelzo, Senior Manager de Sostenibilitat de KPMG. El debat, moderat per Olga Durich, de Mans Unides, ha permès abordar tant els canvis en el marc regulador europeu com els reptes de fons que tenen les empreses per integrar la responsabilitat social en la seva manera de funcionar.

De les obligacions legals a la responsabilitat davant la societat

Josep Maria Canyelles ha començat la seva intervenció agraint a Mans Unides la iniciativa d'organitzar una trobada que permet compartir reptes i generar espais de coneixement entre empreses de dimensions i sectors diferents. Ha remarcat que la responsabilitat social interpel·la totes les organitzacions, independentment de les obligacions legals que els corresponguin, i que aquesta diversitat empresarial és especialment valuosa per construir una cultura compartida de compromís amb la societat.

En aquest sentit, ha distingit entre les responsabilitats que totes les empreses tenen davant la llei i aquelles que decideixen assumir voluntàriament davant la societat. Aquest segon àmbit constitueix el fonament de la responsabilitat social empresarial i no pot quedar subordinat a l'existència d'una obligació normativa. Les empreses petites i familiars, sovint estretament vinculades al seu entorn, han mantingut tradicionalment una voluntat de contribuir al progrés de la comunitat i deixar-hi un llegat. Tanmateix, aquesta predisposició, per positiva que sigui, no garanteix per si sola que les actuacions tinguin el màxim impacte possible.

Canyelles ha advertit que moltes empreses gestionen amb professionalitat els impactes directament vinculats a la seva activitat econòmica, però quan es plantegen contribuir a reptes socials més amplis sovint actuen de manera poc estructurada. Les col·laboracions poden sorgir de peticions puntuals, de les preferències personals de la propietat o de la direcció, o d'una voluntat filantròpica que no sempre està connectada amb les capacitats i l'estratègia de l'empresa. El repte és passar de la bona voluntat a una responsabilitat social gestionada amb criteri, que permeti aportar més valor tant a l'empresa com a la societat.

Aquesta evolució no implica abandonar les col·laboracions tradicionals, sinó reforçar-les amb una mirada més estratègica. Les empreses poden aportar molt més que recursos econòmics, especialment quan posen al servei de les necessitats socials el seu coneixement, les competències professionals, les capacitats organitzatives i les relacions amb altres actors.

La dimensió social, la gran assignatura pendent de la gestió empresarial


Una de les aportacions centrals de Respon.cat ha estat la necessitat de fer evolucionar la gestió de la dimensió social de la sostenibilitat, especialment pel que fa a la relació de les empreses amb la comunitat. Canyelles ha recordat que, durant els darrers vint-i-cinc anys, la responsabilitat social ha contribuït a incorporar progressivament a la gestió empresarial qüestions que anteriorment quedaven fora del seu perímetre habitual.

L'àmbit ambiental és probablement l'exemple més clar d'aquesta transformació. Moltes empreses han passat d'actuacions puntuals, com el reciclatge de paper o la instal·lació de plaques solars, a desenvolupar estratègies d'eficiència energètica, descarbonització i economia circular. La gestió ambiental ha esdevingut una funció empresarial reconeguda, amb responsables, objectius, indicadors i sistemes de seguiment, especialment en els sectors industrials.

En canvi, la relació amb la comunitat no sempre ha experimentat una evolució equivalent. Canyelles ha compartit el testimoni d'una empresa que reconeixia haver transformat profundament la seva gestió ambiental en els darrers quinze anys, mentre que les seves actuacions socials continuaven sent pràcticament les mateixes que dues dècades enrere. Aquesta constatació reflecteix una realitat que Respon.cat identifica en moltes organitzacions: les iniciatives socials poden ser nombroses i valuoses, però sovint continuen poc integrades en l'estratègia i en els processos ordinaris de gestió.

La necessitat de fer aquest salt qualitatiu és encara més rellevant en un context de tensions socials creixents. Les empreses no poden substituir les responsabilitats de les administracions públiques ni les funcions de les organitzacions socials, però sí que han de reconèixer el seu paper com a actors de transformació. La seva capacitat d'incidir en les condicions laborals, les oportunitats de desenvolupament, els valors socials i la cohesió de les comunitats comporta una responsabilitat que va més enllà de l'activitat econòmica immediata.

Des de Respon.cat, el propòsit empresarial i la relació amb la comunitat constitueixen dues prioritats estratègiques per als propers anys. L'objectiu és ajudar les empreses a desenvolupar una responsabilitat social més integrada, capaç de connectar les necessitats de l'entorn amb el model de negoci, les capacitats de l'organització i la seva voluntat de contribuir al progrés col·lectiu.

La responsabilitat social no és una suma de bones pràctiques, sinó un estil de gestió

Canyelles ha qüestionat una concepció encara força estesa de l'RSE com una acumulació progressiva de bones pràctiques. Moltes empreses expliquen que ja col·laboren amb entitats socials, que han incorporat mesures ambientals, que promouen el benestar de la plantilla o que participen en iniciatives comunitàries. Davant de noves demandes, poden arribar a preguntar-se quantes actuacions més han de desenvolupar per considerar que estan fent prou.

Aquesta lògica acumulativa té un límit i pot acabar generant una sensació de càrrega addicional, especialment a les pimes. Per superar-la, cal entendre que la responsabilitat social no consisteix a fer cada vegada més coses, sinó a incorporar una manera de gestionar l'organització que tingui en compte els impactes i les responsabilitats davant la societat. Les bones pràctiques són la concreció d'aquest estil de gestió, però no en constitueixen l'essència.

Quan la responsabilitat social està vinculada a l'estratègia, al model d'empresa i a l'estil de lideratge, les actuacions responsables deixen de dependre exclusivament de la iniciativa puntual d'una persona o d'una demanda externa. L'organització desenvolupa la capacitat d'identificar els reptes emergents i donar-hi resposta d'una manera conscient, coherent i robusta, perquè aquesta resposta forma part de la seva pròpia lògica empresarial.

Aquesta perspectiva també permet adaptar la gestió responsable a empreses de dimensions diferents. Les grans organitzacions necessiten sistemes de gestió, procediments i mecanismes de control que assegurin la coherència de les actuacions. Les pimes, que sovint no disposen dels mateixos recursos, poden avançar mitjançant instruments més senzills, sempre que la responsabilitat social estigui realment integrada en les decisions i en la cultura empresarial.

El propòsit empresarial, una nova manera de donar sentit a l'activitat econòmica

La intervenció de Respon.cat ha situat el propòsit empresarial com una de les grans tendències de transformació dels models de negoci. A diferència dels requeriments de reporting, que deriven principalment de l'evolució normativa i de les exigències dels mercats, el propòsit respon a una reflexió més profunda sobre la funció de l'empresa, el sentit de la seva activitat i la contribució que vol fer a la societat.

Canyelles ha explicat que, durant dècades, les empreses han anat ampliant la manera de definir la seva missió. Una empresa que fabrica cadires pot entendre que la seva activitat no consisteix únicament a produir un objecte, sinó a aportar comoditat i benestar. Aquesta ampliació del sentit de l'activitat econòmica ha evolucionat fins a una concepció del propòsit que incorpora explícitament la voluntat de generar valor econòmic, social i ambiental.

Per il·lustrar-ho, ha recuperat la coneguda metàfora dels treballadors que piquen pedra. Mentre un explica que està picant pedra, un altre afirma que està construint una catedral. L'activitat material és semblant, però la consciència de contribuir a una finalitat més àmplia transforma el significat de la feina. El propòsit empresarial pot generar aquesta mateixa energia compartida, reforçant la motivació dels equips, orientant el lideratge i donant coherència a les decisions.

La reflexió s'ha estès també al concepte de llegat empresarial. Què queda del compromís d'una empresa quan la propietat passa a una nova generació o quan canvien els equips directius? Una cultura responsable sòlida hauria de permetre que els valors, les relacions construïdes i els impactes positius continuessin generant valor més enllà de les persones que inicialment els van impulsar. El propòsit ha de contribuir a fer que la responsabilitat social sigui un compromís de l'organització i no únicament una expressió de la voluntat dels seus dirigents.

Les aliances amb el tercer sector han de generar valor compartit

Un altre dels eixos de la intervenció ha estat la necessitat d'evolucionar des de les col·laboracions puntuals cap a aliances més estratègiques entre empreses i organitzacions socials. Canyelles ha defensat que les relacions entre ambdós sectors han de superar una dinàmica centrada exclusivament en la petició i l'aportació de recursos, per avançar cap a una comprensió mútua dels reptes i les capacitats de cada organització.

Això implica que les entitats socials coneguin millor el funcionament de les empreses i les ajudin a desenvolupar una gestió més responsable, però també que les empreses es preguntin com poden contribuir a enfortir les entitats amb les quals col·laboren. Les aliances han de permetre compartir coneixement, desenvolupar capacitats, implicar persones i treballar conjuntament per objectius que difícilment es podrien assolir de manera individual.

El voluntariat corporatiu és un exemple de les possibilitats d'aquesta mirada. A més de donar resposta a necessitats socials, pot contribuir al desenvolupament de competències personals i professionals, reforçar les habilitats relacionals, afavorir el compromís dels equips i aportar sentit a la feina. Per aconseguir-ho, però, cal plantejar-se conscientment quins objectius es volen assolir i com es pot gestionar el valor que genera l'experiència, tant per a les persones participants com per a les entitats i les empreses.

Aquesta concepció de les aliances reforça una idea central de la responsabilitat social: la contribució a la societat no s'hauria de limitar a destinar una part dels beneficis a finalitats socials, sinó que pot formar part de la manera com l'empresa utilitza les seves capacitats per generar valor.

KPMG: la doble materialitat ajuda a concentrar els esforços en allò que és rellevant

Natalia Sánchez Sumelzo, de KPMG, ha contextualitzat aquestes reflexions en l'evolució del marc regulador europeu. Després d'una etapa d'expansió de les obligacions d'informació sobre sostenibilitat, la Unió Europea ha iniciat un procés de simplificació orientat a reduir la càrrega administrativa i millorar la competitivitat de les empreses. Aquesta revisió afecta tant l'abast de les obligacions com el volum d'informació que les organitzacions han de facilitar.

Sánchez ha remarcat, tanmateix, que la simplificació normativa no implica que les empreses hagin de deixar de mesurar i gestionar els seus impactes. Encara que algunes organitzacions quedin fora de les obligacions directes de reporting, continuaran rebent demandes d'informació per part de clients, inversors, entitats financeres i asseguradores. La sostenibilitat forma part cada vegada més de l'avaluació dels riscos empresarials i de les relacions econòmiques al llarg de la cadena de valor.

En aquest context, ha defensat la doble materialitat com una eina que permet identificar i prioritzar els aspectes realment rellevants. La metodologia combina l'anàlisi dels riscos i oportunitats que les qüestions de sostenibilitat representen per a l'empresa amb la identificació dels impactes, positius i negatius, que la seva activitat genera sobre les persones i el medi ambient.

Un element essencial d'aquest procés és comprendre la cadena de valor i identificar els grups d'interès afectats. Aquesta mirada permet descobrir impactes que no sempre són evidents des de l'interior de l'organització i facilita una priorització més fonamentada. L'objectiu no és obtenir una llista indefinida de qüestions a gestionar, sinó determinar quines són les més significatives, establir objectius i concentrar-hi els recursos disponibles.

La representant de KPMG ha insistit que aquesta aproximació és especialment útil per a les pimes, que necessiten orientar els seus esforços cap als àmbits on poden generar més valor. També ha destacat la importància que les afirmacions sobre sostenibilitat disposin d'evidències verificables, tant per reforçar la credibilitat de la informació com per prevenir el greenwashing.

Pel que fa als possibles retrocessos derivats del context polític i regulador, Sánchez ha considerat que algunes empreses estan adoptant una comunicació més prudent, especialment en determinats mercats. Això pot comportar una menor presència pública de termes com ESG o sostenibilitat, però no necessàriament una reducció de les actuacions relacionades amb la captació de talent, la resiliència de les cadenes de subministrament, l'eficiència energètica o la gestió dels impactes.

La sostenibilitat que crea valor: experiències de Colonial, Grifols i Banc Sabadell

La segona taula, dedicada a les bones pràctiques empresarials i moderada per Marga de Rosselló Carril, sòcia de Sostenibilitat de PwC, ha permès conèixer com tres grans empreses incorporen la sostenibilitat a la seva activitat econòmica, als sistemes de gestió i a les relacions amb els inversors.

Carlos Krohmer, Chief Corporate Development Officer de Colonial SFL, ha explicat que els actius immobiliaris amb millors prestacions de sostenibilitat es venen o es lloguen més ràpidament. L'eficiència energètica, la reducció dels consums i la menor petjada de carboni incrementen l'atractiu comercial dels immobles i contribueixen a generar retorn financer. També ha destacat que la rehabilitació d'edificis pot oferir avantatges econòmics i ambientals respecte de la construcció de nova planta, especialment per la reducció de les emissions associades als materials i als processos constructius.

Krohmer ha remarcat que una part dels costos ambientals encara no està incorporada als preus de mercat, malgrat que els efectes econòmics d'aquests impactes són cada vegada més evidents. Ha esmentat el cas de les assegurances d'habitatges als Estats Units, on l'exposició als incendis pot comportar primes molt elevades o dificultats per obtenir cobertura. Aquesta realitat reforça la necessitat d'internalitzar els costos ambientals i d'incorporar-los progressivament a les decisions econòmiques.

En l'àmbit financer, Colonial participa en sistemes d'avaluació com CDP i GRESB, que faciliten la comparabilitat del rendiment ambiental entre empreses i actius. La utilització d'indicadors estandarditzats, com les emissions per metre quadrat, permet als inversors establir criteris mínims d'acceptació o modular les condicions de les seves inversions. L'empresa també ha incorporat objectius de sostenibilitat a la retribució variable, amb un pes del 10%, reforçant així la connexió entre els compromisos ambientals i els incentius de gestió.

Dani Segarra, Head of Investor Relations and Sustainability de Grifols, ha exposat l'esforç de la companyia per desenvolupar una informació sobre impacte que vagi més enllà de la distinció convencional entre dades financeres i no financeres. Grifols analitza la contribució econòmica de la seva activitat als països on opera, incloent-hi l'ocupació directa i indirecta i els efectes que es generen en diferents nivells de la cadena de valor. Paral·lelament, estudia els impactes sobre els grups d'interès, especialment els pacients, per oferir una visió més completa de la contribució de l'empresa.

Segarra ha situat aquestes qüestions en l'àmbit de la governança, destacant el paper del Consell d'Administració en les decisions estratègiques. També ha explicat que els canvis polítics als Estats Units, un mercat molt rellevant per a Grifols, han comportat alguns ajustos formals per prevenir riscos jurídics, però no una alteració substancial de l'orientació de la companyia. La seva reflexió ha estat clara: el més important és disposar d'una estratègia empresarial capaç de crear valor, més que no pas limitar-se a elaborar un bon informe de sostenibilitat.

Bernat Parellada, ESG Rating & Disclosure Lead Specialist de Banc Sabadell, ha posat l'accent en la necessitat d'identificar els destinataris de la informació corporativa i adaptar-ne el contingut a les seves necessitats. Els informes de sostenibilitat s'adrecen a grups d'interès diferents i han de ser comprensibles, evitant un llenguatge excessivament tècnic que en dificulti la utilitat. En coherència amb la doble materialitat, la informació ha d'explicar tant els riscos i oportunitats de l'empresa com els impactes que genera en la societat.

Parellada també ha destacat el paper dels Objectius de Desenvolupament Sostenible com a llenguatge compartit i ha exposat l'experiència de Banc Sabadell en l'emissió de deute sostenible vinculat a activitats que contribueixen als ODS. Ha remarcat que aquests instruments financers necessiten una base real d'activitat sostenible que els doni suport. Entre els àmbits d'impacte social de l'entitat ha esmentat l'accés als serveis financers i a l'habitatge, l'atenció a persones vulnerables, la prevenció del sobreendeutament i la ciberseguretat.

Les tres experiències han coincidit a mostrar que la sostenibilitat està cada vegada més vinculada a les decisions econòmiques, als sistemes d'incentius i a la governança empresarial. Malgrat els canvis en el discurs públic d'alguns grans inversors i la revisió de determinades exigències normatives, les empreses continuen identificant raons estratègiques per gestionar els riscos i impactes de sostenibilitat. La implicació de la direcció general i dels consells d'administració resulta determinant per mantenir aquesta orientació.

Les aliances transformadores: experiències de Fundación Occident, Fundació Puigvert i Fundació ISS

La tercera taula, moderada per Mireia Angerri, de Mans Unides, ha aportat una perspectiva complementària centrada en la relació de les empreses amb les entitats socials i en la capacitat de les aliances per generar impactes duradors. Hi han participat Ignacio Gallardo-Bravo, director general de Fundación Occident; M. Emilia Gil, directora executiva de Fundació Puigvert, i Eulàlia Devesa, directora de Fundació ISS.

Ignacio Gallardo-Bravo ha plantejat tres preguntes que haurien d'orientar qualsevol projecte de col·laboració social: si s'està abordant el problema real o només algun dels seus símptomes; si l'empresa aporta les seves capacitats i expertesa o es limita a oferir suport; i què quedaria del projecte si l'organització deixés de participar-hi al cap de cinc anys. Aquests criteris situen la qualitat de les aliances en la seva capacitat d'abordar causes estructurals, generar valor diferencial i assegurar la continuïtat dels resultats.

Gallardo-Bravo ha explicat que la relació de Fundación Occident amb Mans Unides es va iniciar fa 26 anys amb projectes educatius, una trajectòria que exemplifica el valor dels compromisos sostinguts en el temps. També ha insistit en la necessitat de mesurar i comunicar els canvis que generen les col·laboracions. L'estandardització de les dades d'impacte és complexa, però necessària per superar una comunicació que de vegades dona per descomptat que la simple participació en un projecte del tercer sector ja constitueix una evidència suficient d'impacte social.

M. Emilia Gil ha explicat que, en el sector sanitari, la rendició de comptes és una obligació permanent, però també una oportunitat per donar a conèixer millor la contribució de l'organització. La informació no ha d'explicar únicament què es fa, sinó també com es fa, perquè és en aquesta manera d'actuar on es manifesta una part essencial del valor social. Ha destacat que l'activitat sanitària comporta impactes ambientals importants, com els consums d'aigua i la generació de residus associats als tractaments de diàlisi, i que disposar de dades permet generar debat intern, revisar pràctiques i millorar la gestió.

Pel que fa a les aliances, Fundació Puigvert ha presentat diverses experiències que connecten les seves capacitats sanitàries amb necessitats socials. Entre aquestes, una col·laboració amb una empresa organitzadora de grans concerts per promoure la salut sexual; expedicions al Camerun amb Mans Unides, que combinen l'activitat assistencial amb la transferència de coneixements als professionals locals, i la participació en els Barcelona Salut Games, que permet mobilitzar els equips i generar aportacions solidàries. Gil també ha remarcat que la confiança és un actiu fonamental i que s'ha de construir amb coherència, exigint als proveïdors estàndards elevats en àmbits com la ciberseguretat i la protecció de dades.

Eulàlia Devesa ha defensat la importància de mantenir clar el «per a què» de l'organització, sense deixar-se arrossegar per les modes ni per una visió centrada exclusivament en els indicadors a curt termini. En el cas d'ISS, aquest propòsit es concreta especialment en la voluntat de promoure un treball digne i de qualitat, amb un lideratge que empoderi les persones que presten directament els serveis a les instal·lacions dels clients.

Devesa ha recordat l'origen de la Fundació ISS, vinculat a una iniciativa de participació voluntària dels treballadors que permetia destinar els cèntims de la nòmina a projectes socials, especialment en països d'origen de persones de la plantilla. La governança de la Fundació incorpora representants de l'empresa i dels sindicats, fet que reforça la participació i la rendició de comptes. També ha explicat que la central danesa exigeix resultats socials i una quantificació monetària de l'impacte, que ajuda a comunicar als clients la contribució generada.

Finalment, ha destacat l'existència d'un acord amb l'ONCE, malgrat que ambdues organitzacions poden competir en determinats serveis. Aquesta experiència mostra que la competència empresarial no impedeix identificar espais de cooperació quan existeixen objectius socials compartits. ISS també procura implicar la clientela en les iniciatives socials, ampliant l'abast de les aliances i la capacitat de mobilització de l'organització.

Les aportacions d'aquesta taula han reforçat una de les idees plantejades per Respon.cat: les aliances empresarials amb el tercer sector tenen un potencial transformador molt superior quan no es limiten a transferir recursos, sinó que incorporen capacitats, impliquen persones i generen canvis que poden perdurar en el temps.

Arnau Queralt: reforçar el compromís amb l'Agenda 2030 i preparar-ne el futur

La cloenda ha anat a càrrec d'Arnau Queralt, director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS), que ha situat les reflexions de la jornada en el marc dels reptes globals del desenvolupament sostenible.

Queralt ha explicat que Mans Unides s'ha incorporat recentment a l'Aliança Catalunya 2030, que arriba així al centenar de membres. Ha destacat que aquesta iniciativa no és únicament un espai d'adhesió als ODS, sinó també de coneixement mutu, reconeixement i aprenentatge entre organitzacions que aborden els reptes de sostenibilitat des de perspectives diferents. Aquest intercanvi permet ampliar la mirada i prendre consciència de realitats socials que no sempre són presents en les prioritats habituals de les empreses, com la situació de pobresa que afecta una part molt important de la infància.

Davant la insuficiència dels avenços globals en el compliment dels ODS, Queralt ha remarcat la necessitat d'intensificar els esforços durant els anys que resten fins al 2030 i, alhora, començar a preparar el futur del marc internacional de desenvolupament sostenible. Ha situat el setembre del 2027 com un moment rellevant per a l'inici de les converses sobre l'agenda posterior al 2030, que podrien desembocar en una pròrroga dels objectius actuals, una nova agenda global o un conjunt d'agendes sectorials i temàtiques.

El director del CADS ha traslladat el missatge de la darrera trobada de l'Aliança Catalunya 2030: és el moment que els governs subestatals, les empreses, les organitzacions no lucratives i els altres actors socials reforcin la seva implicació per preservar l'ambició de l'Agenda. La continuïtat del compromís amb el desenvolupament sostenible no pot dependre exclusivament dels acords entre estats, sinó que necessita una mobilització àmplia dels actors econòmics i socials.

Conclusions: una nova etapa per a la responsabilitat social empresarial

La II Trobada Empresarial Mans Unides ha posat de manifest que la sostenibilitat empresarial es troba en un moment de redefinició. La simplificació de les exigències reguladores europees i els canvis en el context polític internacional poden modificar les obligacions de reporting i les formes de comunicació, però no eliminen els riscos, els impactes ni les oportunitats que la sostenibilitat representa per a les empreses.

Les experiències de Colonial, Grifols i Banc Sabadell han mostrat que els indicadors de sostenibilitat ja tenen conseqüències econòmiques i financeres concretes, tant en l'atractiu dels actius com en les decisions d'inversió, el finançament i la gestió dels riscos. Al mateix temps, les aportacions de Fundación Occident, Fundació Puigvert i Fundació ISS han evidenciat que la mesura de l'impacte social pot contribuir a millorar les decisions internes, reforçar la confiança i desenvolupar aliances més efectives.

La intervenció de Respon.cat ha permès situar aquestes qüestions en una perspectiva de transformació empresarial que va més enllà dels requeriments informatius. El repte principal no consisteix a multiplicar els informes ni a acumular actuacions responsables, sinó a integrar la responsabilitat social en la manera de gestionar, de liderar i de relacionar-se amb la societat. Això exigeix avançar especialment en la dimensió social, que encara presenta un recorregut de millora important en moltes empreses, i connectar-la amb el propòsit, les capacitats pròpies de l'organització i les necessitats de la comunitat.

Aquesta transformació també requereix una nova qualitat en les relacions entre empreses i entitats socials. Les col·laboracions tradicionals continuen sent necessàries, però el seu potencial es multiplica quan evolucionen cap a aliances fonamentades en el coneixement mutu, la complementarietat de capacitats i la voluntat de generar impactes duradors. El valor compartit no sorgeix únicament de l'aportació econòmica, sinó de la capacitat de les organitzacions per ajudar-se mútuament a ser millors i contribuir conjuntament a resoldre reptes socials.

La responsabilitat social empresarial ha de deixar de percebre's com un conjunt d'actuacions afegides a l'activitat ordinària per consolidar-se com una manera de concebre i gestionar l'empresa. El reporting ha de contribuir a fer visible aquesta transformació, aportar coneixement i facilitar la millora contínua, però no pot substituir-la. El propòsit, la governança responsable i les aliances amb la comunitat són els elements que poden donar continuïtat i coherència a aquest compromís, més enllà de les conjuntures polítiques i dels canvis normatius.

Des de Respon.cat, aquesta és una de les grans prioritats per als propers anys: contribuir a fer que les empreses de Catalunya, de totes les dimensions i sectors, avancin cap a una responsabilitat social més integrada, estratègica i transformadora, capaç de reforçar simultàniament la seva competitivitat, la seva viabilitat i la seva contribució al progrés de la societat.


[ARTICLE] El cas de l’oli o la confusió entre igualtat i equitat

Aplicar el mateix percentatge de retirada d’oli a qui preveu una gran collita i a qui ja espera produir molt menys pot semblar igualitari. Però és equitatiu?

El govern espanyol ha establert la retirada temporal del mercat del 12% de l’oli produït a partir del novembre, que haurà de quedar emmagatzemat fins al 30 de setembre de 2027. No es tracta de produir menys, sinó d’immobilitzar una part de la producció per regular l’oferta i evitar una caiguda dels preus en origen.

El problema és que aquesta decisió s’aplica a realitats productives molt diferents. Segons el Diari de Tarragona, a les comarques de Tarragona es preveu una collita curta, amb una caiguda propera al 40%, mentre que Andalusia preveu augmentar considerablement la producció. La DOP Siurana reclama que aquesta diferència es tingui en compte: allà on la collita ja minva, caldrà immobilitzar, a més, una part de l’oli obtingut.

Una mateixa proporció no significa un mateix esforç. Per a un molí amb excedents, emmagatzemar oli pot ajudar a gestionar una oferta excessiva. Per a un altre que podria vendre la seva producció, la retirada obligatòria pot comportar menys liquiditat, costos addicionals i dificultats per atendre la clientela. L’oli es podrà comercialitzar més endavant, però ajornar la venda també té conseqüències per a la viabilitat del negoci.

Entenc que estabilitzar els preus pot beneficiar també els productors que no tenen excedents. Aquest és un argument que cal considerar. Però no justifica, per si sol, que tothom assumeixi la mateixa càrrega proporcional. Caldria acreditar que el benefici esperat compensa els costos i explicar per què una retirada uniforme és adequada també per a qui afronta una collita curta.

Igualtat de tracte no sempre és equitat

En les polítiques d’igualtat entre dones i homes, o d’inclusió de persones amb discapacitat, hem après que oferir formalment el mateix a tothom no sempre garanteix les mateixes oportunitats. Si les condicions de partida i les barreres són diferents, calen respostes que ho tinguin en compte. La igualtat efectiva és l’objectiu; l’equitat és el criteri que ens ajuda a assolir-la.

Aquest principi també s’hauria d’aplicar a les polítiques territorials. Una norma pot ser uniforme i generar efectes desiguals. Governar responsablement exigeix mirar què passa darrere del percentatge, de l’import o del llindar que s’ha decidit aplicar a tothom.

Ho veiem amb el salari mínim: un mateix import ofereix menys capacitat de compra allà on les necessitats bàsiques són més cares. També amb les beques: una família amb ingressos una mica superiors pot disposar de menys recursos després de pagar l’habitatge i, tanmateix, quedar fora de l’ajut. En tots dos casos, la xifra nominal pot ocultar la situació material que es vol protegir.

El precedent de la pesca és revelador. El 2021, la Generalitat i les confraries denunciaven que el repartiment estatal dels dies de pesca, en aplicació de la normativa europea, penalitzava la flota catalana perquè no reconeixia adequadament les parades biològiques voluntàries que ja feia. Segons explicaven els representants del sector, prendre com a referència un historial d’activitat ja reduït per aquestes vedes comportava noves retallades sobre l’esforç anterior. Aquí l’equitat exigeix considerar també el camí recorregut: qui s’ha avançat a protegir els recursos no hauria de quedar en desavantatge per haver actuat abans. Altrament, el missatge és pervers: esperar que t’obliguin pot sortir més a compte que assumir voluntàriament la responsabilitat.

El cas de l’oli és un més, entre milers, que expressa un desajust més profund en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. El dèficit fiscal sostingut que documenten els càlculs de la Generalitat mostra una aportació de recursos superior a la despesa que retorna al territori. A aquesta contribució neta al conjunt de l’Estat s’hi afegeixen decisions com aquesta, que no atenen prou les condicions productives catalanes. Són problemes diferents, però acumulen una mateixa sensació: contribuïm al sosteniment del conjunt i hem de tornar a reclamar que les nostres necessitats siguin escoltades. La solidaritat territorial necessita criteris d’equitat, reciprocitat i transparència. Un estat que aplega diverses nacions hauria de construir el seu equilibri reconeixent-ne les realitats, i no exigint que s’adaptin reiteradament a una resposta uniforme. Aquesta persistència obliga a discutir el model de relació, més enllà de cada greuge concret.

Una regulació que escolti el territori

En el cas de l’oli, la resposta hauria de partir d’una anàlisi de les collites, les existències i les condicions de comercialització, i d’una escolta efectiva dels productors afectats. A partir d’aquí, es podrien valorar retirades diferenciades o excepcions justificades, comprovant que fossin compatibles amb l’objectiu d’estabilitzar el mercat. La simplicitat administrativa d’un percentatge únic no hauria de substituir aquesta anàlisi.

El 12% és fàcil d’explicar. El que cal explicar, però, és per què s’ha d’exigir igualment a qui té una previsió d’abundància i a qui ja espera una collita molt inferior. La responsabilitat de governar consisteix a fer-se càrrec d’aquestes diferències. Perquè tractar tothom igual pot ser còmode; tractar tothom amb equitat exigeix comprendre la realitat.

31.10.26

Seminari de Territori Socialment Responsable a Mallorca: de les bones pràctiques a les aliances


🤝 Fem empresa, comunitat, territori!

El 20 d'octubre vam celebrar al Centre Cultural Can Gelabert de Binissalem el I Seminari Territori Socialment Responsable de Mallorca, organitzat per Eticentre, amb la col·laboració de Respon.cat i el suport del Consell de Mallorca.

Una vintena de representants d'empreses, comerços, associacions empresarials, entitats socials, consultories i administracions vam compartir una pregunta essencial: Com podem contribuir, des de cada organització, a fer de Mallorca un territori més responsable, cohesionat i sostenible?

💡 Al llarg de la jornada vam posar en comú bones pràctiques relacionades amb l'arrelament local, la preservació del patrimoni cultural i gastronòmic, l'ocupació de proximitat, l'economia circular, la transició energètica, el bon govern i la col·laboració entre agents.

Però no volíem quedar-nos en una suma d'experiències individuals.

🕸️ Vam visualitzar les connexions entre organitzacions i les oportunitats de cooperació.

📝 Vam treballar la matriu de relacions amb la comunitat, reflexionant sobre les responsabilitats i l'impacte territorial de les nostres actuacions.

📰 Vam imaginar com voldríem que contemplar l'illa al desembre de 2030, un cop acabada l'Agenda 2030, projectant la Mallorca que voldríem haver contribuït a construir.

🎥 I vam donar veu als diferents sectors perquè expliquessin, en primera persona, quin paper poden tenir en aquest repte compartit.

En aquesta publicació compartim els cinc vídeos dels grups:

1️⃣ Comerç

2️⃣ Associacions empresarials

3️⃣ Consultors i consultores 

4️⃣ Organitzacions no lucratives 

5️⃣ Empreses

L'administració pública també va formar part de la reflexió col·lectiva, tot i que no va enregistrar un vídeo propi.

🌍 Un Territori Socialment Responsable no es construeix només amb organitzacions responsables, sinó amb organitzacions que es reconeixen com a part d'una comunitat i que decideixen cooperar per millorar-la.

El seminari, dinamitzat per Josep Maria Canyelles, de Respon.cat, ha estat un primer espai per identificar actius, compartir visions i activar connexions. Ara el repte és donar continuïtat a aquestes energies i explorar noves oportunitats d'aliança per a Mallorca.

✨ Per què és important impulsar espais com aquest?

Perquè els grans reptes de Mallorca no els pot resoldre cap organització tota sola. Necessitam espais on empreses, administracions i entitats es coneguin, reconeguin les seves responsabilitats i capacitats, descobreixin complementarietats i construeixin confiança. Un seminari de Territori Socialment Responsable permet passar de les bones pràctiques aïllades a una mirada compartida sobre el futur del territori: identificar allò que ja funciona, connectar actors que sovint treballen en paral·lel i començar a transformar les inquietuds comunes en oportunitats de col·laboració. El valor no és només el que s'hi diu o s'hi aprèn, sinó les relacions que s'hi activen i la possibilitat que aquestes esdevinguin aliances capaces de generar un impacte col·lectiu més gran i durador.

Gràcies a totes les persones i organitzacions que hi vau participar i vau compartir experiències, inquietuds i propostes.

Fem empresa. Fem comunitat. Fem territori. 💚

30.10.26

[ARTICLE] El propòsit empresarial no és una nova etiqueta: és una nova exigència


Aquesta setmana hem celebrat des de Respon.cat una masterclass sobre propòsit empresarial, en què hem abordat el sentit d'aquest concepte, la seva relació amb la responsabilitat social i els reptes que comporta incorporar-lo a l'estratègia i a la governança de les organitzacions.

Quan vaig començar a parlar de propòsit amb empreses, sovint em trobava amb una resposta: «Les empreses sempre hem tingut propòsit!». I, efectivament, totes les empreses tenen una finalitat. Però no és el mateix definir la funció que desenvolupa una organització, formular-ne la missió o assumir una contribució positiva a la societat com a element central de la seva identitat i del seu model de negoci.

Aquesta distinció és important perquè el propòsit empresarial pot representar un nou grau d'ambició. De la mateixa manera que, en el seu moment, algunes empreses van optar per la qualitat i l'excel·lència com a elements diferencials de gestió, avui algunes organitzacions aspiren a incorporar una dimensió addicional: l'excel·lència social. No es tracta només de fer les coses bé, sinó també de fer-les per al bé.

Ara bé, aquesta aspiració ha de comportar conseqüències. El propòsit no es demostra amb la qualitat de la seva formulació, sinó amb la capacitat d'orientar decisions, modificar prioritats, afrontar contradiccions i generar impactes positius acreditables. La pregunta rellevant és què decideix diferent una empresa perquè aquest és el seu propòsit.

Una de les reflexions que considero més importants és que el propòsit no substitueix la responsabilitat social empresarial. Durant dècades, la RSC ha contribuït a ampliar el perímetre de la gestió empresarial, incorporant responsabilitats econòmiques, laborals, socials, ambientals i de bon govern que abans sovint quedaven fora de la mirada directiva. Aquest procés ha de continuar.

El propòsit introdueix una focalització estratègica: cada empresa identifica la contribució singular que vol impulsar. Però aquesta elecció no l'eximeix de gestionar transversalment totes les seves responsabilitats. Una empresa que proclama un gran compromís ambiental, per exemple, no pot desatendre les condicions laborals, les pràctiques comercials o les relacions amb la comunitat. Si ho fa, el propòsit corre el risc de tenir els peus de fang.

També hem reflexionat sobre el desplaçament que suposa passar d'una responsabilitat social identificada sobretot amb les memòries de sostenibilitat a una responsabilitat situada al centre del lideratge. Les memòries continuen essent indispensables per aportar evidències i retre comptes. Però, mentre que miren predominantment allò que hem fet, el propòsit ens obliga a preguntar-nos què volem fer possible. No podem limitar la responsabilitat social a un procés documental o de compliment: ha de formar part de la direcció estratègica i de la concepció mateixa de l'empresa.

Aquesta ambició també comporta riscos. Un propòsit purament comunicatiu, una formulació genèrica que no ajuda a decidir, la manca de temps i compromís de l'alta direcció o una gestió reduïda al compliment de normes poden acabar desvirtuant-ne el potencial. Igualment, una organització pot tenir una missió social extraordinària i presentar mancances importants en altres àmbits de responsabilitat.

Per això voldria insistir en una idea: no totes les empreses que gestionen molt bé la responsabilitat social necessiten presentar-se com a empreses amb propòsit. Si convertim el propòsit en una etiqueta que totes les organitzacions se senten obligades a adoptar, correm el risc de buidar-lo de contingut i desgastar-ne prematurament la credibilitat. Ja hem après, amb la RSC, que els usos inadequats d'un concepte poden acabar perjudicant també les iniciatives genuïnes.

Des de Respon.cat volem contribuir a preservar aquesta exigència. Per això impulsem espais de coneixement, seminaris, metodologies de diagnosi sobre la formulació de missions i propòsits i iniciatives d'acompanyament empresarial. No es tracta simplement d'aconseguir que més empreses parlin de propòsit, sinó d'ajudar les que vulguin assumir-lo a comprendre què implica, formular-lo adequadament i convertir-lo en una orientació real de lideratge i governança.

Tres anys després del Manifest per una Economia amb Propòsit, tenim l'oportunitat de fer un nou pas endavant. El debat ja no hauria de limitar-se a explicar per què és important el propòsit, sinó que hauria d'aprofundir en com es governa, com es trasllada al model de negoci, quins impactes genera i com contribueix a la competitivitat, la confiança i la prosperitat compartida.

Aquest serà precisament un dels grans reptes del Fòrum directiu del Propòsit Empresarial, que celebrarem el pròxim 25 de novembre a la Llotja de Mar de Barcelona, organitzat per Respon.cat amb el suport de la Cambra de Comerç de Barcelona. Hi compartirem experiències empresarials i reflexions sobre el paper del propòsit en la transformació de les organitzacions i de l'economia.

El Fòrum serà una oportunitat per continuar una conversa que considero cada vegada més necessària: com podem fer compatible una empresa viable, competitiva i ben gestionada amb una contribució social significativa, coherent i sostinguda al llarg del temps?

Perquè el propòsit empresarial no hauria de ser una moda que substitueixi la responsabilitat social. Hauria de ser una manera exigent d'aprofundir en el compromís d'aquelles empreses que decideixen situar una contribució positiva al centre del seu projecte.

Fòrum directiu del Propòsit Empresarial 2026
25 de novembre · Llotja de Mar, Barcelona
Participació gratuïta amb inscripció prèvia: https://respon.cat/noticia-forum-proposit-2026/