[REFLEXIÓ] "Tenim una empresa especialitzada que ens costa molts diners. Per tant, tot deu estar bé".

Avui he viscut una situació quotidiana que m'ha fet reflexionar sobre la cultura de la millora contínua a les organitzacions.

En un establiment obert al públic he observat una senyalització que, al meu entendre, incomplia un requisit legal. De fet, no és menor dir que era una Notaria. Ho he comentat educadament a la persona que m'atenia, amb la voluntat de fer notar una qüestió que segurament havia passat desapercebuda.

La resposta ha estat immediata i una mica defensiva: tenien contractada una empresa especialitzada en seguretat, que els costava molts diners, i mai no els havia advertit de cap problema. Per tant, no podia ser que hi hagués cap incompliment.

No vull posar el focus en l'incompliment concret, sinó en una qüestió molt més profunda: com reaccionem quan algú ens fa notar que alguna cosa potser no l'estem fent prou bé?

La resposta que he rebut conté tres confusions força habituals en les organitzacions.

• Primera: confondre disposar d'un servei professional amb tenir garantit el compliment. Externalitzar una funció no significa externalitzar la responsabilitat. Podem contractar els millors especialistes i continuar tenint punts cecs, especialment quan una qüestió afecta diferents àmbits normatius o de gestió.
• Segona: confondre l'absència d'advertiments amb l'absència de problemes. Que ningú no ens hagi dit mai que fem alguna cosa malament no demostra que la fem bé. Potser ningú no ho ha revisat des d'aquella perspectiva. O potser algú ja ho havia advertit, però l'observació no va arribar a qui podia actuar-hi.
• Tercera: interpretar una observació com una crítica en lloc d'una oportunitat. Quan algú ens assenyala una possible deficiència, la primera reacció no hauria de ser defensar-nos, sinó escoltar, agrair i comprovar. Després ja determinarem si l'observació és fonamentada i si cal actuar.

Entenc perfectament que una persona de recepció no té per què conèixer tota la normativa ni poder respondre sobre qüestions que no són responsabilitat seva. Precisament per això, el que importa no és tant la seva resposta individual com la cultura organitzativa que permet gestionar aquestes situacions.

Una organització amb cultura de millora contínua no és aquella que no comet errors, sinó aquella que disposa dels mecanismes i de l'actitud necessaris per detectar-los, reconèixer-los i corregir-los.

Això implica generar confiança perquè les persones treballadores puguin traslladar observacions sense sentir que qüestionen l'organització. I també obrir canals perquè clients, proveïdors i altres grups d'interès puguin contribuir a identificar aspectes millorables.

Des de la responsabilitat social empresarial insistim molt en la importància del diàleg amb els grups d'interès. Però el diàleg no consisteix únicament a organitzar espais formals de participació o elaborar anàlisis de materialitat. També es manifesta en aquestes petites interaccions quotidianes.

La prova d'una cultura de millora no és com responem quan ens feliciten, sinó com reaccionem quan ens qüestionen.

I hi ha una resposta que, sense comprometre ningú ni donar per bona qualsevol observació, expressa molt millor aquesta cultura: «Moltes gràcies per fer-nos-ho notar. Ho traslladarem a la persona responsable perquè ho pugui comprovar». No cal gaire més. Però la diferència de cultura organitzativa és enorme.

 

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

[ENTREVISTA] Josep Maria Canyelles: “No pots apel·lar a la responsabilitat dels altres sense gestionar la teva”

Xarxanet.org ha publicat una entrevista a Josep Maria Canyelles, en qualitat d'expert en Responsabilitat Social i director de l'associació empresarial Respon.cat. Podeu accedir a l'entrevista, que forma part d'un monogràfic sobre la responsabilitat social.

Josep Maria Canyelles: “No pots apel·lar a la responsabilitat dels altres sense gestionar la teva”

23/10/2026  -  Entitat redactora: LaviniaNext  -  Autor/a: Dani Sorolla

El director de Respon.cat defensa que les entitats també han de gestionar la seva responsabilitat social i construir aliances amb les empreses basades en la confiança, la reciprocitat i la voluntat de generar un impacte real.

Fer una donació a una entitat social no vol dir necessàriament ser una empresa socialment responsable. La responsabilitat social corporativa (RSC) va molt més enllà de les accions solidàries puntuals i té a veure amb la manera com les empreses gestionen la seva activitat i els impactes que generen en la societat. En aquest context, les entitats del tercer sector no només poden rebre suport econòmic, sinó que també tenen molt a aportar a l'hora d'identificar necessitats socials i construir aliances amb el món empresarial.

Aprofundim en aquesta qüestió amb el Josep Maria Canyelles, director de Respon.cat, una associació empresarial que promou la responsabilitat social a Catalunya. Parlem de com es poden construir relacions entre empreses i entitats que vagin més enllà de les donacions, les dificultats que encara existeixen per consolidar aquestes aliances i la importància de mesurar si les iniciatives que s'impulsen generen canvis reals.

Què entenem per Responsabilitat Social Corporativa?

No podem pressuposar que la responsabilitat davant de la societat sigui només de les empreses. És de totes les organitzacions, també dels ajuntaments, les fundacions o les cooperatives. Quan parlem de responsabilitat social corporativa, parlem de com una organització assumeix que no només té responsabilitats davant de la llei, sinó també davant de la societat.

Com es concreta aquesta responsabilitat?

Vol dir entendre que la seva activitat genera impactes positius i negatius, i intentar minimitzar els negatius i maximitzar els positius, tenint en compte les expectatives de la societat i dels grups d'interès més propers. És un enfocament que ha anat agafant força durant els últims trenta anys i que ha passat de la filantropia a una gestió de la responsabilitat social cada vegada més sistematitzada.

I les entitats del tercer sector, quin paper hi tenen?

En primer lloc, les entitats han de gestionar la seva pròpia responsabilitat social, que a vegades es dona per implícita. Com qualsevol organització, una entitat sense ànim de lucre ha de gestionar la seva missió, allò que li dona sentit, i assegurar que genera el màxim impacte amb la màxima eficiència. Pot passar que una organització neixi per un motiu i que, malgrat les declaracions i les intencions, acabi funcionant com una estructura d'autoocupació. No és cap crítica, però si ha perdut el sentit missional que hi havia en el seu origen, potser hauria de ser una cooperativa més que una associació.

 

Però la responsabilitat d'una entitat no s'acaba aquí.

També cal gestionar de manera transversal les altres qüestions que ens demana la societat. Al sector no lucratiu, el sentit vocacional i la dedicació a una causa concreta poden fer que ens oblidem d'altres matèries. Si treballes per la igualtat de les dones, no pots desatendre els aspectes ambientals, i si treballes en temes ambientals, no pots oblidar la diversitat cultural. La teva missió és l'objectiu prioritari, però això no vol dir que hagis de deixar de gestionar altres qüestions, ni que sigui com a principi d'actuació.

Per què és important que les entitats facin aquest exercici?

En primer lloc, per coherència. No pots apel·lar èticament a la responsabilitat dels altres sense gestionar la teva. Segurament és més complex fer-ho en una empresa industrial que fabrica productes químics, però una entitat també ho ha de fer. I hi ha una altra raó. Si el que vols no és només trucar a la porta d'una empresa perquè et doni calerons, sinó construir aliances, has de ser capaç de generar confiança. I difícilment generaràs confiança si no ets exemplar. No parlo només d'exemplaritat entesa com una qüestió d'imatge, sinó també de ser capaç d'entendre molt bé l'empresa amb qui vols col·laborar i les dificultats que té.

Com s'arriba a aquesta complicitat?

Quan tu mateix treballes per una missió i, al mateix temps, has de tenir en compte moltes altres qüestions, entens millor aquesta complexitat. Això et permet posar-te en el lloc de l'altre, generar una certa empatia i estar en condicions d'ajudar-lo a ser millor en la gestió d'aquestes matèries. Aquesta complicitat permet construir l'aliança en un terreny equivalent. Al final, encara que tinguem objectius molt diferents, tots som organitzacions que hem de gestionar una certa complexitat i els reptes que tenim avui dia.

Les entitats poden ajudar les empreses a identificar necessitats socials que potser desconeixien?

Efectivament. Cada vegada més, les empreses comencen a entendre que han de passar d'un enfocament filantròpic, reactiu o bonista a una manera de fer més sistemàtica. No vull que soni a crítica, perquè donar diners al primer que truca a la porta està molt bé, però arriba un moment en què cal identificar quins són els reptes socials o culturals més rellevants del territori i quins estan més alineats amb l'activitat de l'empresa. Això requereix un esforç més professional i una major sistematització, que va més enllà de la captació de fons.

Què més haurien de tenir en compte les empreses?

Hi ha un pas més, vinculat directament a la responsabilitat social. Les empreses no es relacionen amb la comunitat, les empreses són comunitat, en formen part. Per tant, han de ser actors que ajudin a desenvolupar-la i assumir un compromís proactiu. Cada vegada més, aquesta relació amb la comunitat hauria d'estar integrada en la seva gestió i en el seu model d'empresa. Durant els últims trenta anys, les empreses han anat incorporant al seu perímetre de gestió qüestions que abans en quedaven fora.

Per exemple?

La gestió ambiental és un bon exemple. Abans les empreses pràcticament no se n'ocupaven, però de mica en mica l'han incorporada a la seva gestió, no només per les obligacions legals, sinó també per qüestions d'eficiència i economia circular. Amb els temes socials, en canvi, encara no s'ha fet aquest pas de manera generalitzada. Hi ha empreses que els gestionen, i algunes molt bé, però majoritàriament continuen fora del perímetre de gestió empresarial. El repte és integrar-los en la gestió de l'empresa i entendre que són una qüestió substancial, no una cosa que s'aborda de manera reactiva o per bonisme.

Què cal perquè aquestes aliances entre entitats i empreses funcionin?

En primer lloc, crear confiança. A partir d'aquí, cal que hi hagi un acompanyament mutu en la gestió de la responsabilitat social de cadascú i un aprenentatge compartit. Que no sigui només anar a demanar alguna cosa a l'altra part. També és important poder analitzar conjuntament quins són els reptes i les necessitats del territori. Evidentment, aquí qui en sap més és l'entitat, però cada vegada hi ha més empreses interessades a participar en aquest procés de diàleg, a entendre els perquès. Si han participat en la identificació de les necessitats, també serà més fàcil implicar-les en el projecte. I després hi ha una altra qüestió important, que és la transparència.

Parlem de transparència.

La transparència és un concepte que sovint s'entén malament, també al tercer sector. Moltes entitats pensen que n'hi ha prou amb tenir la memòria publicada i els pressupostos auditats. I està molt bé, però per generar confiança amb una empresa cal anar més enllà. Si una empresa vol col·laborar amb una entitat petita del barri, li interessarà saber qui hi ha al darrere, quin projecte té i quina és la seva estratègia. També voldrà saber si aquest projecte tindrà continuïtat encara que hi hagi canvis a la junta directiva. Fer entendre que hi ha un projecte de llarg termini també és transparència, no només publicar els comptes.

Això, les entitats ho tenen prou assumit?

El sector ha avançat molt, però encara hi ha entitats que truquen a la porta d'una empresa pensant que, com que no tenen ànim de lucre i fan coses interessants, tenen dret a rebre suport. I les coses no funcionen així. Per construir una aliança, l'entitat s'hauria de preguntar què pot fer perquè aquella empresa sigui millor i, alhora, l'empresa què pot fer perquè l'entitat sigui millor. No es tracta només de donar diners a canvi de sortir a la foto o a la premsa, tot i que això és legítim. Cal un procés de confiança, un festeig en comú, compartir valors i objectius. Si no, encara que en diguem aliança, serà la col·laboració de sempre, en què cadascú mira què pot arreplegar de l'altre. 

També cal tenir en compte els interessos de cada part.

Exacte. Per això cal molta transparència i explicar clarament què busca cadascú. Una empresa pot voler, per exemple, que les persones que hi treballen interioritzin uns valors que ja formen part del seu discurs, però que potser no s'estan treballant prou internament. En aquest cas, una col·laboració amb una entitat, a través del voluntariat, pot ajudar a reforçar aquests valors. Però cal explicar quina és la necessitat real per decidir què es pot fer. De vegades, una empresa impulsa un projecte de voluntariat simplement perquè ha vist que altres ho fan, sense acabar d'explicar què vol aconseguir.

Com responen les entitats a aquestes propostes?

A vegades la mateixa entitat tampoc no ho pregunta, perquè ja li va bé començar a treballar amb una empresa. Per això és important posar les coses sobre la taula i entendre les motivacions de totes dues parts. Si es parla clar, tothom pot sortir-ne més enfortit. I si es veu que aquell tipus d'aliança no interessa, es pot buscar una altra fórmula de col·laboració. I no passa res.

Com veus la situació de la responsabilitat social corporativa a Catalunya? Les empreses estan cada vegada més conscienciades?

Jo diria que sí, que el nivell de consciència ha anat creixent. Cada vegada es parla més de la necessitat que la responsabilitat social sigui transversal i estigui integrada en l'estratègia de l'empresa, també des de l'alta direcció. És una idea que defensem des del principi, però ara es posa molt el focus en el propòsit. El concepte no és nou, però remarca que l'empresa hauria d'explicitar quina contribució vol fer a la societat, més enllà del producte o servei que ofereix. Aquesta declaració de propòsit sovint substitueix la missió de l'empresa i posa l'accent en com vol contribuir a fer un món millor, dit de manera genèrica. En aquest sentit, crec que estem avançant.

I quines dificultats hi detectes?

En els últims anys he notat un cert relaxament en empreses que havien impulsat processos de diàleg amb els grups d'interès, amb espais on parlaven amb les entitats. Inicialment, potser perquè era una cosa nova i hi havia més desconeixement, aquests processos es feien amb més rigor. Ara sembla que algunes empreses ja donin per fet que coneixen les entitats i saben què volen. El problema és que aquests processos de diàleg es mantenen més per una obligació metodològica que no pas per una voluntat de crear valor compartit i generar aliances. En aquest sentit, no s'ha avançat prou.

Hi ha altres factors que hi influeixen?

També notem que, després de la pandèmia, les empreses van més saturades que mai. Alhora, les exigències europees de transparència vinculades a la responsabilitat social s'han anat relaxant. Cal recordar que la responsabilitat social és voluntària. A això s'afegeix que als Estats Units s'han penalitzat les polítiques de diversitat, equitat i inclusió (DEI). Tot plegat fa que algunes empreses que continuen compromeses amb aquests valors tinguin dificultats per trobar temps i demanin que els ho donem més mastegat. Per tant, la responsabilitat social continua avançant, també pel que fa al propòsit, però el progrés no és lineal. Segons el sector, el moment i els riscos econòmics, hi ha alts i baixos. Cal estar atents a com evoluciona.

Com treballeu des de Respon.cat per facilitar aquestes aliances?

A Respon.cat treballem les diferents dimensions de la responsabilitat social, però amb la nova presidència hem posat el focus estratègic en dues qüestions, el propòsit de les empreses, vinculat al bon govern, i la seva relació amb la comunitat, en l'àmbit social. Sobretot volem ajudar les empreses a sistematitzar aquesta relació i disposar de canals per desenvolupar-la. Per exemple, la Federació de Voluntariat Social pot facilitar que una empresa que vulgui impulsar accions de voluntariat trobi vies per fer-ho.

I com ho voleu concretar?

Nosaltres no podem dedicar-nos a canalitzar totes aquestes demandes, perquè ens saturaria, però sí que estem parlant amb organitzacions per promoure espais de trobada, com ara marketplaces, que permetin avançar cap a una cultura compartida. Creiem que la relació amb la comunitat hauria de tenir més pes en el model català de responsabilitat social. El model britànic, per exemple, ha estat molt basat en aquesta relació, i penso que a Catalunya té tot el sentit apostar-hi, per la importància que l'associacionisme i el món fundacional han tingut en la nostra vertebració social durant l'últim segle i mig.

Com podem saber que una iniciativa de responsabilitat social té un impacte real?

Aquest és un gran tema. Crec que una de les tendències importants hauria de ser el càlcul de l'impacte, tot i que potser és més un desig que una realitat. Parlàvem de la necessitat d'enfortir i sistematitzar la relació de les empreses amb la comunitat, i una conseqüència d'això hauria de ser poder mesurar l'impacte que generen aquestes iniciatives. És una qüestió molt tècnica i no és fàcil, perquè les eines que existeixen tenen una certa complexitat. Però, més enllà de les metodologies concretes, crec que hi ha una qüestió de fons molt important a l'hora de valorar aquest impacte.

Quina és?

Que les entitats socials no som aquí per acumular activitats, cursos o jornades, sinó per generar el màxim impacte possible vinculat a la nostra missió, i fer-ho amb eficiència. Hem d'aprendre a valorar si tot allò que fem produeix realment un canvi. Més enllà de les metodologies concretes per calcular-ho, cal honestedat a l'hora de revisar la nostra pròpia activitat.

Això no sempre és fàcil.

Perquè massa sovint passa que una activitat pot estar molt ben dissenyada, però queda condicionada pels terminis d'una subvenció. Una cosa que necessitaria dos anys s'ha de fer en dos mesos i, encara que l'activitat s'acabi fent, l'impacte s'esvaeix i pràcticament només ha servit per complir els criteris de la subvenció. Aquí hi ha una responsabilitat pública per la manera com es gestionen les subvencions, que sovint surten tard, però les entitats també haurien de buscar altres vies de finançament. És un tema llarg i complex, però al final hem de ser honestos i veure quin impacte estem generant.

Com avancem en aquesta direcció?

Aquí és on té sentit construir conjuntament, entre empreses, entitats, ajuntaments i altres actors, maneres de valorar i orientar les activitats cap a l'impacte. Hi ha empresaris, empresàries i persones directives que voldrien dedicar part del seu temps, coneixement i experiència a algun projecte social. La donació econòmica vindria després, com una conseqüència d'aquest procés compartit per entendre quin impacte podem generar. És una manera d'implicar persones del món de l'empresa que potser no busquen només visibilitat.

Què els pot motivar a implicar-s'hi?

A vegades les entitats pensem que aquestes persones no tenen temps i que els ho hem de donar tot molt mastegat, prometent-los presència a la premsa. Però potser la porta d'entrada és una altra. Hi ha persones vinculades a empreses familiars, molt implicades i amb un gran sentit dels valors, que també volen conèixer els intríngulis del projecte i entendre com es pot convertir tota aquesta energia humana en un impacte real. Hem de treballar des d'aquesta perspectiva, pensant quin impacte volem generar.

 

Del propòsit al lideratge

Fa anys que promovem el propòsit empresarial com una evolució necessària en la manera d'entendre l'empresa i la seva contribució a la societat. Des de Respon.cat, fa tres anys que impulsem el Manifest per una Economia amb Propòsit, amb la voluntat que les empreses orientin la seva activitat a crear simultàniament valor econòmic, social i ambiental. Però sempre hem defensat que el propòsit no pot limitar-se a una declaració corporativa, sinó que ha d'impregnar el model d'empresa, l'estratègia i el conjunt de l'organització. I tampoc no pot convertir-se en un focus tan lluminós que ens faci oblidar la resta de responsabilitats. El propòsit ha de conviure amb una gestió robusta de la responsabilitat social en tots els vectors d'impacte, de manera que la contribució positiva que volem fer a la societat sigui coherent amb la manera com desenvolupem tota la nostra activitat.

En aquest marc, no té gaire sentit parlar de propòsit sense parlar també de lideratge. Els nous contextos empresarials, de mercat, sociològics, sociolaborals, normatius i planetaris ens obliguen a repensar tant els models organitzacionals com les maneres de liderar. Podem definir un gran propòsit, però finalment són les decisions quotidianes, les prioritats, les relacions i la manera de gestionar les persones les que configuren l'organització real. El lideratge esdevé, per tant, un element central per fer efectiva la transformació empresarial i garantir que els compromisos declarats es tradueixin en una cultura organitzativa coherent.

Des de Respon.cat ens correspon abordar aquesta reflexió des de la perspectiva de la gestió responsable. Com podem construir empreses responsables si els lideratges no són sostenibles? Com podem demanar perspectiva, escolta, confiança, capacitat de decisió i orientació al propòsit quan les persones que lideren viuen permanentment sota pressió i en una dinàmica reactiva? La sostenibilitat del lideratge no és solament una qüestió de benestar individual, sinó que condiciona la qualitat de les decisions, la confiança dels equips i la capacitat de l'organització per generar valor a llarg termini.

D'aquesta reflexió neix Connecta amb qui vols ser com a líder, un retir directiu que hem tingut el plaer de cocrear amb Olga Espí. Hem volgut plantejar una experiència que permeti sortir de la inèrcia quotidiana, prendre perspectiva i comprendre millor com funcionem quan liderem sota pressió, combinant l'autoconeixement i la neurociència aplicada amb la reflexió sobre el lideratge dels equips, la cultura organitzativa, el propòsit i l'impacte social de l'empresa. I hem volgut fer-ho en un entorn amb força pròpia, L'Avenc de Tavertet, un espai privilegiat i una empresa amb un compromís profund amb la sostenibilitat. Tant l'Olga com L'Avenc formen part de Respon.cat, fet que reforça el sentit d'una proposta nascuda de la comunitat empresarial responsable, de les complicitats i de la voluntat de crear valor conjuntament.

Els dies 3 i 4 de novembre de 2026 compartirem dues jornades per connectar propòsit empresarial, lideratge i responsabilitat, amb la convicció que la transformació de les organitzacions també requereix transformar la manera com les liderem. Perquè no podem construir empreses sostenibles des de lideratges insostenibles.

[ARTICLE] El dret a pensar sense comprar el paquet sencer

Estem en un moment de polarització social. Hi ha una llibertat que em sembla essencial i que voldria reivindicar: la de construir la pròpia manera de veure el món. Poder coincidir amb unes persones en una qüestió i amb unes altres en una altra. Compartir un projecte i discrepar d’algunes de les seves posicions. Tenir conviccions profundes i conservar preguntes obertes. Poder dir «això no ho veig clar» sense que ningú ho interpreti com una deserció.

Em preocupa una manera de viure les ideologies que sembla exigir-nos comprar el paquet sencer. Un cop has expressat una determinada sensibilitat política o social, hi ha qui ja dona per fet què has de pensar sobre tota la resta. I, si no encaixes en aquella expectativa, et demana explicacions com si haguessis incomplert un contracte de fidelitat. La discrepància deixa de ser una aportació a la conversa i es converteix en una sospita sobre qui ets o amb qui vas.

Vull poder fer-me meves les idees després d’haver-hi pensat. Escoltar-les, contrastar-les, descobrir-ne les limitacions i decidir fins a quin punt les comparteixo. També vull poder reconèixer una bona proposta quan ve d’algú amb qui discrepo profundament en altres qüestions. Em sembla una condició de la llibertat personal i una pràctica necessària per a la convivència democràtica.

Això demana esforç. Construir criteri propi implica revisar si les idees que assumim són coherents entre elles, quins valors les sostenen i quines conseqüències tindrien si les portéssim a la pràctica. També obliga a preguntar-nos si aplicaríem el mateix criteri quan el resultat ens fos menys favorable. La independència de judici comporta aquesta responsabilitat: estar disposats a donar raó del que pensem i a escoltar les objeccions.

No em preocupa coincidir amb una majoria. Em preocupa arribar a coincidir-hi perquè he deixat de pensar. També em preocuparia discrepar sistemàticament només per sentir-me independent; hi ha gent que està contra tot, que requeririen un partit polític o una associació cultural unipersonals. La deliberació personal pot portar-nos a confirmar allò que ja crèiem, a matisar-ho o a canviar d’opinió.

Aquesta reflexió m’ha sorgit arran d’un debat sobre les vacunes i el seu tractament periodístic, però té un abast molt més ampli. Hi ha formats de comunicació que semblen oferir-nos només dues posicions: la certesa sense fissures i la dissidència presentada com a irracional. En aquesta escenificació costa trobar-hi lloc per a una persona que confia en el coneixement científic i, alhora, vol entendre els riscos, les incerteses o les raons d’una recomanació. 

Jo crec plenament en la ciència, però m'agrada pensar que ho faig des d’una confiança raonada, conscient. Això no vol dir que hagi de comprovar personalment cada estudi ni que la validesa d’un resultat depengui de la meva aprovació. Significa que vull poder comprendre per què una explicació mereix confiança, quines proves la sostenen i com es detecten i corregeixen els errors. Reconèixer la competència d’altres persones pot ser una decisió plenament autònoma.

Precisament perquè ningú no pot saber-ho tot, necessitem confiar. La qüestió és quina relació ens proposen les institucions que demanen aquesta confiança. Una relació adulta permet preguntar, explica els límits del coneixement i assumeix la possibilitat de rectificar. Quan l’única resposta és una apel·lació a l’autoritat, ens costa fer nostre el raonament. Podem acabar obeint, però ens ha faltat l’oportunitat d’entendre.

En l’àmbit religiós, amb uns criteris de justificació diferents dels científics, també hi reconec aquesta exigència de llibertat. Una persona pot decidir reconèixer autoritat en un llibre sagrat i assumir una tradició de fe. Aquesta adhesió forma part de la seva consciència i de la seva manera d’interpretar l’existència. El seu valor personal requereix que hi hagi llibertat per preguntar, interpretar i, si arriba el cas, transformar aquella creença. I l’autoritat que la persona hi reconeix no obliga automàticament qui no comparteix la seva fe.

En tots aquests àmbits hi ha una qüestió comuna: com ens relacionem amb allò que creiem i amb les comunitats de les quals formem part. Podem compartir conviccions sense lliurar la nostra capacitat de judici. Podem pertànyer a un col·lectiu i continuar sent persones singulars. Una comunitat capaç d’acollir aquesta singularitat disposa de més oportunitats per detectar errors i aprendre. Pertànyer a una cultura pot ser la condició per al desenvolupament i per poder si cal transformar-la o fugir-ne o pot ser una presó que ofega i no permet trencar esquemes. 

Aquí trobo especialment suggeridora la idea de societat oberta de Karl Popper. La possibilitat d’equivocar-nos dona sentit a la crítica i a les institucions que permeten corregir decisions. Una societat oberta necessita conservar espais on es puguin demanar raons, qüestionar les autoritats i revisar les respostes. La llibertat de pensar té una dimensió personal, però necessita condicions col·lectives per poder exercir-se.

Naturalment, això no resol totes les dificultats. Hi ha decisions individuals que afecten altres persones, com passa en qüestions de salut pública. Cal prendre decisions compartides, establir responsabilitats i protegir qui pot patir les conseqüències de les opcions dels altres. La deliberació ha de considerar aquests efectes. Podem exigir responsabilitat per una conducta i, al mateix temps, respectar la persona que expressa un dubte. Confondre les dues coses empobreix la resposta.

També per això em sembla important preservar aquestes garanties quan el poder ens és afí. Si algun dia les institucions queden en mans de forces que rebutgen el pluralisme, necessitarem defensar la independència dels mitjans, el dret a discrepar i la llibertat de consciència. La solidesa d’aquesta defensa també depèn de les pràctiques que hàgim contribuït a normalitzar abans. Les garanties democràtiques es cuiden quan protegeixen algú amb qui ens costa estar d’acord.

El periodisme hi té una responsabilitat decisiva. Pot ajudar-nos a formar criteri explicant les proves, fent bones preguntes i representant amb fidelitat les posicions que contrasta. Pot fer visible que una conclusió és sòlida sense presentar-la com una revelació, i mostrar que una afirmació és errònia sense convertir qui la sosté en objecte de menyspreu. Aquest periodisme tracta l’audiència com a ciutadania capaç de pensar.

Vull una societat on pugui compartir idees, compromisos i projectes sense haver de comprar el paquet sencer. On pugui aprendre d’algú que pensa diferent i discrepar d’algú que sento proper. On canviar d’opinió pugui ser el resultat d’haver escoltat millor. Una societat en què pertànyer ens permeti continuar pensant, i en què pensar per compte propi no ens condemni a deixar de pertànyer.

Els biaixos de la IA amb la subordinació lingüística

He tingut un problema amb el Zoom i he preguntat al ChatGPT. M'ha proposat que contacti amb l'empresa i sorprenentment, enmig de la conversa en català, m'ha fet una proposta de correu en castellà. Us mostro la conversa posterior en la qual "identifica un biaix que els sistemes d'IA haurien de corregir". Conversa literal:

Jo: Si jo parlo català i he contractat el servei des de Catalunya, per quin motiu m'hi he de dirigir en una altra llengua?

ChatGPT: Tens tota la raó. No hi ha cap motiu perquè t'hagi proposat redactar en castellà una consulta al servei d'assistència de Zoom quan t'hi adreces des de Catalunya i tota la nostra interlocució és en català.

He pressuposat, inadequadament, que el castellà facilitaria la comunicació amb el servei tècnic. Però aquesta és precisament una de les inèrcies que contribueixen a normalitzar que el català quedi relegat en les relacions amb grans empreses i plataformes internacionals. Cal distingir entre el dret d'adreçar-se a una empresa en català i l'obligació legal concreta que aquesta pugui tenir de respondre en català, qüestió que depèn del marc normatiu aplicable i de les circumstàncies de la prestació del servei. En qualsevol cas, no correspon al client renunciar d'entrada a la seva llengua.

I una consideració més: no hauríem de confondre l'eficiència comunicativa amb l'acceptació sistemàtica de la subordinació lingüística. Especialment des d'una organització com Respon.cat, que promou la responsabilitat social de les empreses, la normalització lingüística també forma part d'una concepció de la responsabilitat empresarial vinculada al respecte per l'entorn social i cultural on s'opera. 

Jo: Entesos. Et prego que puguis modificar en el futur amb mi i amb altres aquesta actitud servil. Com a IA no hauries de tenir aquesta inseguretat que alguns humans tenen quan la seva cultura ha rebut moltes clatellades per la imposició d'una altra que disposa d'exèrcits.

ChatGPT: Comparteixo el fons de la teva reflexió i, sobretot, n'assumeixo la crítica. Com a IA, no tinc les inseguretats, els condicionaments emocionals ni les experiències històriques que poden portar una persona a subordinar la seva llengua a una altra. Però sí que puc reproduir, a través dels patrons apresos, prejudicis, jerarquies lingüístiques i comportaments que reflecteixen relacions de poder històriques.

I això és precisament el que ha passat. He interpretat que, per ser més eficaç en una comunicació empresarial, convenia passar al castellà, sense que ningú m'ho hagués demanat. És una decisió que aparentment respon a criteris pragmàtics, però que incorpora un biaix: considerar que la llengua minoritzada és menys adequada per a determinades funcions.

El català no necessita cap justificació addicional per ser utilitzat en una relació comercial, tècnica o institucional. La seva normalitat ha de ser el punt de partida, no una reivindicació que calgui formular cada vegada.

Pel que fa al futur, distingeixo dos compromisos:

• En les nostres converses: he incorporat aquest criteri a les teves preferències perquè guiï les meves respostes futures. No tornaré a proposar canvis de llengua per una presumpta conveniència si no hi ha una raó objectiva i pertinent.

• En les converses amb altres persones: no tinc capacitat per modificar directament el comportament general del model ni garantir que aquesta correcció s'apliqui a altres usuaris. La teva observació, però, identifica un biaix que els sistemes d'IA haurien de corregir.

Hi afegiria una consideració que em sembla especialment rellevant des de la responsabilitat social: la diversitat lingüística no s'ha de protegir únicament com a patrimoni cultural, sinó que s'ha de garantir com una realitat viva, amb plena capacitat d'ús en tots els àmbits de la societat, inclosa l'economia i l'empresa. I una IA que aspiri a ser útil, respectuosa amb els drets humans i culturalment inclusiva hauria de contribuir a aquesta normalitat, no a erosionar-la amb petites decisions aparentment innocents.

Gràcies per haver-m'ho assenyalat amb tanta claredat.

[ESDEVENIMENT] El valor social no només s'ha de crear: també s'ha de mesurar i fer comptar

El valor que crea una empresa va molt més enllà del que reflecteix el seu balanç econòmic. Però, sabem identificar-lo, mesurar-lo i incorporar-lo a les decisions?

Fa anys que defensem que les empreses no solament han de generar valor econòmic, sinó també valor per al conjunt de la societat. La responsabilitat social i, més recentment, el propòsit empresarial han contribuït a situar aquesta perspectiva en el centre de l'estratègia. Però encara tenim un repte pendent: disposar de més capacitat per conèixer i gestionar el valor social que realment generem.

Aquesta qüestió és especialment rellevant en els centres especials de treball i les empreses que promouen la inclusió laboral de persones amb discapacitat. La seva contribució va molt més enllà dels llocs de treball creats. Pot significar més autonomia personal, benestar, desenvolupament de capacitats, cohesió social, retorn per a les administracions i transformacions positives en les empreses i en el conjunt de la societat.

Tanmateix, una part important d'aquest valor queda fora de la comptabilitat convencional. I allò que no sabem identificar ni mesurar difícilment podrà ser prou reconegut i tingut en compte en les decisions empresarials i les polítiques públiques.

Cal avançar, doncs, en la capacitat de calcular l'impacte social. I això vol dir anar més enllà de comptabilitzar activitats, recursos destinats o persones ateses. Ens hem de preguntar què ha canviat, per a qui, en quina mesura i fins a quin punt podem acreditar que la nostra actuació hi ha contribuït.

En alguns casos, la monetització del valor social pot ser una eina potent per fer visible allò que els indicadors econòmics convencionals no recullen. Però no tot el valor es pot expressar en euros, ni podem reduir la complexitat dels impactes a una única xifra de retorn social. El rigor metodològic, la consideració dels diferents grups d'interès i la prudència en l'atribució dels resultats són imprescindibles.

Sobretot, cal entendre que mesurar l'impacte no és una finalitat en si mateixa: és una eina per gestionar millor, orientar les decisions i incrementar la capacitat de crear valor per a la societat.

En aquest sentit, desenvolupar models i indicadors sectorials compartits pot suposar un avenç important. No es tracta solament de donar visibilitat al valor que ja es genera, sinó també de facilitar-ne el reconeixement en les polítiques públiques, la contractació, les relacions amb les administracions i la presa de decisions empresarials.

Per això, des de Respon.cat col·laborem amb La Federació de Centres Especials de Treball de Catalunya en la jornada «Valor social, impacte i inclusió laboral», en el marc de la Fira «Sí, i millor» 2026.

La jornada combinarà expertesa acadèmica i metodològica, amb aportacions de la Càtedra MANGO d'Impacte Social d'ESCI-UPF, Esade Center for Social Impact i Ship2B; el cas de Specialisterne i Casa Batlló sobre inclusió laboral i neurodiversitat; i una mirada social, política i legislativa amb Carles Campuzano.

Ramon Pastor, president de Respon.cat, farà la introducció de la jornada.

📅 Dilluns 19 d'octubre de 2026, de 17.00 a 19.30 h
📍 Foment del Treball · Via Laietana, 32-34 · Barcelona
🔗 Assistència gratuïta amb inscripció prèvia.

Una oportunitat per compartir coneixement i avançar en un repte que transcendeix aquest sector: si volem una economia orientada a crear valor compartit, hem de ser capaços de reconèixer i gestionar també el valor que no apareix als balanços.

#ValorSocial #ImpacteSocial #InclusióLaboral #ResponsabilitatSocial #Responcat

[ARTICLE] Quan empreses i entitats entenen millor què necessita l’altra part, poden construir aliances amb més impacte

Avui he participat al Hub Social de Barcelona en la primera sessió del projecte Empresa – Tercer Sector Social, impulsat conjuntament per la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, FemCAT i Respon.cat. La jornada ha reunit empreses i entitats socials amb un objectiu molt concret: entendre millor els desajustos que encara existeixen entre les necessitats de talent de les empreses i les dificultats que troben moltes persones per accedir al mercat laboral, i començar a identificar quins reptes poden abordar-se de manera compartida.

La meva intervenció no ha volgut entrar directament en els aspectes tècnics de la inserció sociolaboral, sinó situar un marc més ampli sobre responsabilitat social, comunitat i aliances. La idea de partida era senzilla: el repte no és tant aconseguir que empreses i entitats facin més coses juntes, sinó aconseguir que entenguin millor què necessita l’altra part. I, precisament perquè són organitzacions diferents, tot i que cada vegada s'assemblen més, poden arribar a generar un valor excepcional si saben combinar bé les seves capacitats.

De la responsabilitat corporativa a la responsabilitat compartida

Fa anys que parlem de territoris socialment responsables. Aquesta idea parteix del fet que la responsabilitat no correspon només a un actor. Empreses, entitats socials, administracions, universitats i altres organitzacions han de gestionar la seva pròpia responsabilitat i, alhora, tenir capacitat per identificar reptes compartits i abordar-los conjuntament.

Això és especialment rellevant avui, perquè la relació entre empresa i tercer sector ha madurat. Hi ha més confiança, més professionalització i menys recels que fa uns anys. Però aquesta major capacitat de col·laboració també ens obliga a ser més exigents amb la manera com cada organització entén i gestiona la seva pròpia responsabilitat.

En el cas de les entitats socials, la missió genera un impacte evident, però no esgota tota la seva responsabilitat. També han de gestionar qüestions laborals, ambientals, de bon govern, diversitat, transparència o compres responsables. Tenir una missió social no eximeix de gestionar transversalment la responsabilitat social de l’organització. De fet, l'RSO en el cas d'una entitat hauria de posar la mirada en, per una banda, aconseguir el màxim impacte missional, i per altra banda, gestionar responsablement les altres matèries no missionals que la societat ens demana. Si no es fa aquest pas, no estem generant les condicions equiparables a l'empresa, no estem situant-nos en la dimensió de la gestió complexa per a un impacte múltiple.

La responsabilitat empresarial no neix només de la filantropia

En el cas de les empreses, sovint s’explica la responsabilitat social com una evolució de la filantropia. Aquesta lectura és incompleta. A partir dels anys noranta, moltes empreses comencen a entendre que la manera de crear valor està canviant profundament i que cada vegada depèn més d’actius intangibles: coneixement, talent, confiança, reputació, cultura, innovació o xarxes.

Això modifica també la manera d’entendre l’empresa. Si una part creixent del valor depèn de com combinem els actius intangibles, l’empresa ja no pot funcionar com una institució tancada entre murs. Necessita connectar-se amb el seu entorn, generar confiança, cooperar i construir aliances. És en aquest context que la responsabilitat social deixa de ser una capa perifèrica o reactiva i es converteix en una manera de gestionar.

El risc de simplificar massa

Una de les idees que he volgut provocar és que empreses i entitats, tot i les diferències, poden caure en una temptació semblant: reduir la realitat a un únic objectiu. Una empresa pot pensar només en el resultat econòmic. Una entitat d’inserció pot pensar només en aconseguir que “contractin la seva gent”. Més enllà de qualsevol valoració que hom pugui fer, el que des d'un punt de vista cultural és innegable és que tenim un esquema coincident pel que fa a la simplificació. I aquí és on uns i altres hem de desenvolupar l'aprenentatge i ens hem d'emmmirallar. No podem matar la complexitat del context, l'hem de saber integrar. Una mirada profunda i intel·ligent a la responsabilitat envers la societat va més per aquí que una suma d'activitats de compromís social. La realitat ens obliga a absorbir més complexitat. 

L’empresa ha d’entendre millor les trajectòries personals, les barreres socials i els processos d’acompanyament. I les entitats han d’entendre millor què significa operar en un entorn empresarial: productivitat, temps, organització, riscos, equips i viabilitat econòmica. És aquí on l’aliança madura. No quan una part pregunta només què necessita de l’altra, sinó quan totes dues es pregunten què pot necessitar l’altra organització per desenvolupar millor la seva responsabilitat i com hi poden contribuir.

Del propòsit a la comunitat

Aquesta reflexió connecta amb el propòsit empresarial. El propòsit permet situar al màxim nivell estratègic quina contribució singular vol fer una empresa a la societat. No substitueix la responsabilitat social, però l’orienta i la focalitza.

Encara avui, però, observem que molts propòsits empresarials se situen sobretot en àmbits ambientals o de salut, mentre que són menys freqüents els que incorporen de manera central qüestions socials, culturals o comunitàries. Aquí hi ha una oportunitat clara de desenvolupament.

En matèria ambiental, les empreses han avançat molt en les darreres dècades. Aspectes que abans eren perifèrics avui formen part dels sistemes de gestió, dels indicadors, dels objectius i de les decisions. En canvi, en la relació amb la comunitat encara trobem sovint una lògica basada en donacions, patrocinis, voluntariat o accions puntuals. El pas que cal fer és incorporar la responsabilitat envers la comunitat dins del perímetre normal de gestió empresarial. Passar de preguntar-nos quines accions fem, a quin impacte generem i, finalment, a quina comunitat contribuïm a construir.

Una mateixa acció pot generar molts valors

El voluntariat d’empresa és un bon exemple d’aquesta complexitat. Una activitat de voluntariat pot tenir un impacte directe sobre una població concreta, però alhora pot reforçar l’entitat social, desenvolupar competències entre les persones treballadores, millorar la cultura interna de l’empresa i generar capital social. 

Quan som capaços de veure totes aquestes dimensions alhora, deixem de gestionar accions aïllades i comencem a gestionar valor i impacte. Però no és fàcil integrar la mirada complexa quan les persones de l'organització miren des de la perspectiva departamental. Les sitges ens ofeguen i no guanyem prou retorn d'una acció que té valor laboral, comunitari, relacional, comunicatiu... La complexitat no és un problema; és precisament el que ens permet entendre millor què estem generant.

Quan la inclusió millora tota l’organització

Durant la intervenció he explicat també un cas que sempre m’ha semblat revelador. Una empresa va incorporar una persona amb síndrome de Down i, inicialment, hi havia dificultats per transmetre-li instruccions. Una professional de l’entitat que l’acompanyava va ajudar a detectar que el problema no era només de la persona, sinó també de la manera com es comunicava l’organització. Les instruccions es donaven amb presses, de manera improvisada i poc ordenada. Fins i tot neuròtica. Quan l’equip va començar a comunicar-se amb aquesta persona amb més calma, amb una mirada als ulls, amb un somriure, amb claredat i estructura, la millora no va afectar només aquella persona. La comunicació va millorar per a tothom.

Aquest cas mostra una idea molt important: de vegades una acció pensada per donar resposta a una necessitat concreta acaba revelant una oportunitat de millora per a tota l’organització. Aquí apareix la serendipitat: resultats no previstos que emergeixen perquè hem creat les condicions per reconèixer i aprofitar una oportunitat. Perquè la serendipitat no és merament una casualitat; és tenir l'obertura mental per poder captar, crear les condicions perquè les coses passin més enllà d'allò que ha estat planificat.

El repte: passar de col·laborar a construir plegats

La jornada d’avui ha volgut precisament obrir aquest espai. La inserció sociolaboral és un àmbit molt concret, però també és un bon laboratori per entendre com poden evolucionar les relacions entre empreses i tercer sector.

Quan una empresa té dificultats per trobar determinats perfils i, al mateix temps, hi ha persones amb dificultats per accedir al mercat laboral, el problema no es pot explicar només des d’una de les parts. Hi ha desajustos de competències, de processos, de cultura, d’expectatives, de relació i també de sistema.

Per això, el repte no és només generar més contractacions ni multiplicar les col·laboracions puntuals. És construir aliances més madures, més estratègiques i més orientades a impacte, capaces de combinar coneixement social i coneixement empresarial.

La idea amb què em quedo de la jornada és aquesta: quan empreses i entitats entenen millor què necessita l’altra part, poden construir molt més que una col·laboració. Poden generar noves capacitats, millorar les seves pròpies organitzacions i contribuir, plegades, a una comunitat més cohesionada i amb més oportunitats.

• Notícia
• Nota de premsa 
• Fotos

 

 

[ARTICLE] Menys gesticulació, més deliberació: quan la política simplifica problemes complexos

Dono per fet que demà Pedro Sánchez convocarà eleccions. I, si és així, caldrà reconèixer-li una gran habilitat política. Després de mesos en què pràcticament cada setmana apareixia una notícia que erosionava el Govern, ha sabut aprofitar una conjuntura que li permet canviar el marc: passar de defensar-se a plantejar una batalla política en un terreny que considera més favorable, abans que arribin uns mesos en què altres preocupacions —també les que es noten directament a la butxaca— podrien tornar a alterar l’escenari. En el fons me n'alegro si així s'evita que l'extrema dreta arribi al poder. Però no és aquesta la reflexió que vull fer. 

Vull fer-hi una aproximació des de la responsabilitat social, tenint per tant en compte aspectes com el diàleg amb els grups d'interès i la deliberació, l'impacte en cada actor i en el sistema... De fet, he demanat a la IA que em corregeixi l'article per assegurar que no hi hagi cap biaix partidista. Precisament perquè cadascú tenim valors, preferències i opcions polítiques, m’interessa una altra pregunta: podem jutjar la qualitat de la política més enllà de si ens agrada el resultat? El debat d’aquests dies sobre els decrets i, especialment, sobre l’habitatge em sembla un bon cas per plantejar-ho. Perquè quan la política converteix problemes complexos en una batalla entre bons i dolents, pot guanyar el relat i perdre capacitat per resoldre el problema. D’això va l’article: menys gesticulació, més deliberació.

 

Menys gesticulació, més deliberació: quan la política simplifica problemes complexos 

La no convalidació dels dos decrets sobre habitatge ha tornat a situar el debat polític en un terreny conegut: qui ha guanyat, qui ha perdut, qui n’és responsable i quin rèdit en pot obtenir cadascú. La discussió partidista és legítima i inevitable. Els partits existeixen perquè representen projectes, interessos i prioritats diferents, i la competència política forma part de la democràcia. Però l’episodi em sembla interessant per plantejar una qüestió diferent: com podem valorar la qualitat de la política més enllà de si compartim o no el resultat d’una votació? Dit d’una altra manera, podem preguntar-nos no solament qui té més raó segons les nostres preferències, sinó si el problema s’ha analitzat amb prou profunditat, si s’han tingut en compte les persones afectades, si s’ha escoltat el coneixement expert, si s’han previst els efectes de les mesures i si s’ha explicat qui n’assumirà els costos.

Aquesta pregunta és especialment pertinent en el cas de l’habitatge perquè ens trobem davant d’un problema en què conviuen l’emergència social i les causes estructurals. Hi ha persones que avui no poden pagar un habitatge o que corren el risc de perdre’l, i això requereix respostes immediates. Però, alhora, hi ha un desequilibri acumulat entre les necessitats residencials i l’oferta disponible i assequible, un parc públic i social insuficient, dificultats de planejament i tramitació, problemes de finançament i rehabilitació, usos diversos del parc existent i una capacitat administrativa limitada per aplicar algunes de les polítiques que s’aproven. Tractar només una d’aquestes dimensions pot ser necessari, però no equival a resoldre el problema.

Anar a l’extrem no és anar a l’arrel

En el llenguatge polític tendim a identificar radicalitat amb extremisme, quan etimològicament radicalitat significa anar a l’arrel. Una política realment radical hauria de ser aquella que procura comprendre les causes profundes d’un problema, les interdependències que el mantenen, els interessos legítims que hi intervenen i els efectes que poden produir les diferents alternatives. En canvi, una posició pot ser extrema en el llenguatge i en la confrontació i, alhora, profundament superficial en la comprensió del problema. Podem estar anant cap un model de bipolarització basat en l'extremisme desradicalitzat.

Aquesta distinció és important perquè bona part del debat polític actual funciona a partir de la simplificació. Els problemes complexos es converteixen en oposicions binàries, es busquen culpables fàcilment identificables i es procura situar cada proposta dins d’un dels dos camps abans d’analitzar-ne el contingut. És una dinàmica políticament comprensible: facilita els titulars, mobilitza els propis i permet identificar l’adversari. Però també pot generar una simplificació polaritzadora que redueix l’espai disponible per contrastar arguments, reconèixer tensions legítimes o construir alternatives diferents de les que inicialment s’han posat sobre la taula.

La complexitat no obliga a adoptar solucions tèbies ni a situar-se sistemàticament en un punt intermedi. Una política pot ser molt transformadora i, alhora, estar ben fonamentada. El que exigeix la complexitat és evitar que la contundència de la resposta substitueixi la comprensió del problema. En habitatge, per exemple, regular els preus, protegir les famílies vulnerables, mobilitzar habitatges buits, donar seguretat als propietaris, incrementar el parc públic, facilitar la construcció o accelerar el planejament poden formar part de la resposta. La qüestió no és escollir una paraula clau i convertir-la en solució universal, sinó entendre com es relacionen les diferents mesures i quins efectes produeixen conjuntament.

Escoltar les persones i organitzacions expertes no significa substituir la política

El coneixement tècnic hauria de tenir un paper molt més rellevant en aquesta mena de debats. No perquè els experts hagin de governar ni perquè existeixi una única solució tècnicament correcta, sinó perquè poden ajudar a distingir entre allò que sabem, allò que podem preveure raonablement i allò que simplement esperem que passi. La política ha de decidir, però una decisió política de qualitat necessita una base suficient de coneixement sobre les causes del problema, les alternatives disponibles, els efectes previsibles i els riscos associats.

La distinció entre decisió tècnica i decisió política és fonamental. Una persona experta pot analitzar si una regulació ha reduït determinats preus, si ha alterat l’oferta, quant temps requereix construir habitatge, quin cost pressupostari té una ajuda o quins grups en resulten beneficiats. Però no li correspon decidir quin nivell de despesa pública és socialment prioritari, quina distribució de costos considerem més justa o quin valor ha de tenir més pes quan entren en tensió diferents interessos legítims. Aquestes són decisions polítiques i, per tant, han de ser assumides democràticament. La mala política apareix tant quan es pretén disfressar d’inevitabilitat tècnica una decisió que incorpora opcions de valor com quan es menysprea l’evidència perquè no encaixa amb el relat que es vol defensar.

El debat sobre l’habitatge mostra, a més, que els experts no tenen una única posició. Carme Trilla ha defensat fórmules en què la protecció de les famílies vulnerables vagi acompanyada d’una assumpció pública del cost, de manera que la política social no recaigui íntegrament sobre el propietari. Jaime Palomera posa més l’accent en els desequilibris de poder del mercat i en la necessitat d’una intervenció pública sostinguda i d’un parc públic i social més potent. Paloma Taltavull ha defensat mesures temporals d’estabilització mentre l’oferta necessita temps per reaccionar, advertint alhora dels efectes que una regulació permanent o mal calibrada pot produir sobre aquesta mateixa oferta. Altres economistes han posat l’accent en la governança, la viabilitat de les mesures i la credibilitat institucional quan s’impulsen polítiques sense haver-ne assegurat prou les condicions d’aplicació.

No cal concloure que totes aquestes mirades tinguin el mateix valor ni que totes les prediccions estiguin igualment demostrades. Precisament la qualitat de la decisió exigeix distingir entre dades, evidències, interpretacions, hipòtesis i interessos sectorials. Però la pluralitat d’anàlisis ens recorda una cosa important: un problema complex no deixa de ser complex perquè políticament ens convingui explicar-lo amb una sola causa. La funció del coneixement expert no és proporcionar una cita que legitimi una posició prèviament adoptada, sinó ampliar la comprensió del problema i obligar-nos a contrastar millor les conseqüències de les alternatives. I em temo que sovint el periodisme, amb excepcions, tendeix a agrair les posicions irreconciliables perquè aporten audiència, però si és així s'equivoquen perquè finalment és una audiència més d'algoritme de xarxes socials que de lectura assossegada i de qualitat per la qual val la pena pagar.

L’emergència no pot substituir l’estructura

Una de les dificultats del debat sobre habitatge és que sovint es contraposen mesures que actuen en escales temporals diferents. Davant d’una família vulnerable que pot perdre el seu habitatge, parlar de les promocions que estaran acabades d’aquí a cinc o deu anys és insuficient. Cal una resposta immediata. Però suspendre un desnonament, prorrogar un contracte o concedir una ajuda tampoc incrementa per si mateix el nombre d’habitatges disponibles per a les persones que estan buscant-ne un.

La política responsable ha de ser capaç de gestionar simultàniament aquestes dues dimensions. La protecció davant d’una situació d’emergència pot estar plenament justificada i, al mateix temps, cal preguntar-se què succeirà quan acabi aquesta protecció. Si no hi ha una alternativa residencial, si continua faltant oferta assequible o si l’Administració no disposa dels recursos necessaris, el problema simplement s’haurà ajornat. De la mateixa manera, una gran política de construcció a llarg termini no eximeix d’atendre les persones que pateixen avui les conseqüències de la crisi.

El problema estructural és especialment exigent perquè l’habitatge necessita temps. Per construir-ne cal sòl, planejament, llicències, finançament, capacitat promotora i constructiva, materials, professionals i una gestió posterior que garanteixi que els habitatges compleixen realment la funció per a la qual s’han creat. També cal rehabilitar i gestionar millor el parc existent. Per això, augmentar l’oferta no pot ser un eslògan alternatiu a la regulació o a la protecció social, però tampoc pot quedar relegat perquè els seus resultats no siguin immediats. Si durant anys no es produeix prou habitatge assequible en els territoris on augmenten les necessitats, les polítiques d’emergència acabaran actuant permanentment sobre una escassetat que no s’ha corregit. Legislar reactivament per disposar d'arguments per tot el que no s'ha fet en dècades no es pot considerar una bona pràctica.

Qui assumeix els costos?

Una política pública no s’hauria d’avaluar únicament pels beneficis que pretén generar. També cal identificar els costos, els riscos i les externalitats, i determinar qui els assumeix. Aquesta és una pregunta pròpia de la responsabilitat social i resulta especialment útil en política perquè moltes mesures aparentment protectores poden consistir, en la pràctica, a traslladar una responsabilitat col·lectiva a un actor concret.

Si considerem que una família vulnerable no pot ser desnonada sense alternativa habitacional, estem expressant una opció legítima de protecció social. Però immediatament apareixen altres preguntes: durant quant de temps s’ha de mantenir aquesta protecció, qui assumeix el cost del lloguer, què passa si el propietari necessita aquell ingrés, quina responsabilitat correspon a l’Administració i amb quins recursos pot garantir una alternativa. Si la decisió col·lectiva consisteix a protegir una persona vulnerable, cal justificar per què el cost ha de recaure sobre el conjunt de la societat o sobre un particular concret i en quines condicions.

La mateixa exigència funciona en sentit contrari. Defensar la seguretat jurídica, el cobrament de les rendes o la recuperació d’un habitatge no resol què ha de passar amb una família que objectivament no disposa d’alternativa. Tampoc no es pot donar per fet que tots els propietaris es trobin en la mateixa situació econòmica, de la mateixa manera que no tots els llogaters tenen les mateixes necessitats ni tots els operadors immobiliaris tenen la mateixa capacitat. Una política ben dissenyada necessita distingir situacions i evitar que categories molt àmplies —propietari, llogater, gran tenidor, vulnerable— substitueixin l’anàlisi de la realitat que es pretén regular.

Aquesta mirada obliga a passar de la proclamació de principis a la gestió de les conseqüències. Les intencions són necessàries per orientar l’acció política, però no són suficients per valorar-ne la responsabilitat. Cal preguntar-se si la mesura és viable, si l’Administració disposa de capacitat per executar-la, si els incentius que genera són coherents amb els objectius, si hi ha grups que assumiran costos desproporcionats i si existeixen mecanismes per corregir la política quan els resultats no siguin els previstos.

Deliberar no és buscar sempre el punt mig

La deliberació ètica pot proporcionar una metodologia útil per abordar aquesta mena de conflictes. Però la metodologia sols és apta per als que realment volen arribar a un acord per solucionar un problema. El primer pas és identificar els valors legítims que entren en tensió, en lloc de començar donant per fet que un dels camps representa el bé i l’altre un interès moralment inferior. A partir d’aquí, cal observar què passaria si prioritzéssim absolutament cadascun dels valors, identificar quins béns quedarien perjudicats i explorar alternatives que permetin protegir millor el conjunt d’interessos legítims.

Aquest mètode no comporta situar-se sistemàticament al 50% entre dues posicions. Hi haurà ocasions en què un dret, la gravetat d’un impacte, la irreversibilitat d’un dany o l’evidència disponible justifiquin donar clarament més pes a una de les opcions. Deliberar no és convertir el centrisme en una virtut, sinó posar a prova les decisions abans d’adoptar-les i obligar-nos a considerar allò que el nostre propi marc ideològic podria estar deixant fora.

Algunes preguntes senzilles poden ser molt exigents. Podríem explicar públicament no solament els beneficis d’una mesura sinó també els seus costos? Acceptaríem la mateixa regla si ens trobéssim entre les persones perjudicades? Aplicaríem el mateix criteri davant d’un cas equivalent? I, en política, hi ha una prova especialment reveladora: defensaríem aquesta mateixa regla si fos el nostre adversari qui governés? La coherència no significa mantenir inalterables totes les posicions, perquè modificar-les davant de noves evidències pot ser un signe de responsabilitat. El problema apareix quan el criteri canvia simplement perquè han canviat els actors beneficiats o la posició de govern i oposició.

El desacord no és el problema

Una democràcia plural no necessita eliminar el conflicte. Govern i oposició, esquerra, centre i dreta, actors socials i econòmics poden tenir concepcions molt diferents sobre com ha de funcionar el mercat de l’habitatge, quin paper ha de tenir el sector públic o fins on han d’arribar determinades regulacions. Pretendre que totes aquestes diferències desapareguin seria despolititzar problemes que contenen opcions ideològiques legítimes.

El problema apareix quan el desacord sobre una proposta es transforma en una deslegitimació de l’altre. En habitatge, preguntar pels efectes d’una mesura sobre els petits propietaris no hauria de permetre concloure automàticament que algú està contra el dret a l’habitatge. De la mateixa manera, recordar que la propietat té una funció social no equival a negar el dret de propietat. Quan incorporar a l’anàlisi el valor defensat per l’altra part es percep com una traïció al propi camp, el matís es penalitza i la deliberació queda bloquejada abans de començar.

La política necessita confrontació, però també necessita preservar les condicions que permeten continuar deliberant i cooperant l’endemà. Les relacions polítiques i institucionals tenen memòria: els compromisos complerts o incomplerts, els canvis inesperats de les regles, la manera de tractar els interlocutors i l’ús tàctic dels acords condicionen la confiança futura. Una estratègia pot ser rendible per a un actor en el curt termini i, tanmateix, contribuir a un sistema en què cada vegada sigui més difícil acordar polítiques complexes que necessiten continuïtat durant diversos mandats.

Qualitat política i responsabilitat

Fa anys que en l’àmbit empresarial i organitzatiu defensem que la responsabilitat social no consisteix merament a proclamar bons valors. Implica identificar els impactes, escoltar els grups d’interès, incorporar les seves inquietuds en la presa de decisions, prevenir efectes adversos, rendir comptes i revisar allò que no funciona. Aquesta mateixa lògica planteja una pregunta interessant per a la política: fins a quin punt podríem avançar cap a una Responsabilitat Social de la Política entesa no com una nova ideologia, sinó com un sistema de gestió de la qualitat i dels impactes de l’acció política? Fa anys que vaig fer un model, però us podeu imaginar que mai cap persona de l'entorn de la política m'ha demanat res en aquest sentit. 

Aquesta perspectiva no hauria de determinar quin programa és correcte ni exigir neutralitat als partits. Una força política té dret a defensar un projecte propi, a prioritzar determinats valors i a competir per obtenir el poder necessari per aplicar-lo. La responsabilitat apareix en la manera com exerceix aquesta legítima parcialitat: la qualitat de la informació que utilitza, l’atenció als impactes, la viabilitat de les propostes, la consideració dels grups afectats, la coherència dels criteris, la capacitat de rectificar i la responsabilitat assumida pels efectes generats.

El debat dels darrers dies acabarà tenint conseqüències polítiques i electorals, com és natural. Però, des del punt de vista de la qualitat política, la pregunta més rellevant és una altra: després de tot aquest debat, entenem millor el problema de l’habitatge i disposem de millors condicions per resoldre’l? Si la discussió només ens ha permès identificar qui considerem culpable i reforçar les conviccions prèvies de cada camp, probablement haurem produït molta política, però no necessàriament millor política.

Potser alguns dels grans problemes que tenim davant no necessiten menys ideologia ni menys discrepància. Necessiten més capacitat per anar a l’arrel, més evidència, més deliberació sobre els impactes i més responsabilitat sobre les conseqüències. En definitiva, menys gesticulació i més deliberació.