Auroville, una experiència de ciutat internacional per a la consciència

Aquest dissabte vaig assistir a la presentació a Vilanova i la Geltrú de l'experiència de la ciutat d'Auroville. L'acte, organitzat i presentat per l'experta en educació co-creativa Iolanda de la Hera, es va basar en la descripció de la iniciativa feta per Alfons Galiana, que hi va viure i actualment presideix l'associació Auroville Internacional Espanya amb una delegació catalana amb seu a Tortosa.



Auroville vol ser una ciutat dedicada a la pau, l'enteniment internacional i a la unitat humana, sense religions però amb una recerca espiritual. Persones de diferents races, diferents cultures i tipologies psicològiques dispars de tots els continents viuen a Auroville de manera harmoniosa, entenent la diferència com a base d'igualtat i el respecte a la diversitat com l'essència de la unitat.
Malgrat que va ser concebuda per a 50.000 habitants, hi viuen unes 3.000 persones, ja que no és fàcil prendre el compromís que suposa formar-ne part. Està situada al sud-est de l'Índia, a la Costa Coromandel, a l'Estat de Tamil Nadu, a uns 160 km. al sud de Chennai (Madràs) i a 10 km. al nord de Pondicherry. El seu centre urbà està situat a uns 3 km. del litoral marítim, sobre un petit altiplà 50 m. sobre el nivell del mar, però diverses de les seves comunitats estan situades a la mateixa costa. Té escoles i serveis bàsics i diferents empreses que fabriquen fins i tot motos elèctriques i plafons solars. Les grans inversions infraestructurals les corren a càrrec del govern de l'Índia.



GÈNESI

Al setembre de 1965, en un context internacional de guerra freda i sent Índia el major dels països no alineats, Mare va fer arribar una proposta a la UNESCO, a través del Govern Indi, per crear una ciutat internacional on, entre altres coses diu:

La Terra necessita un lloc on la gent pugui viure més enllà de rivalitats nacionals, de convencions socials, de morals contradictòries i de religions enfrontades; un lloc on els éssers humans alliberats de tot esclavatge al passat, puguin consagrar-se totalment al descobriment de la Consciència Divina que vol manifestar-se. Auroville vol ser aquest lloc i s'ofereix a tots aquells que aspiren a viure la Veritat del matí. Mare, 1969.09.20

Al novembre de 1966 l'Assemblea General de la UNESCO reconeix unànimement a Auroville com a Ciutat Universal. Amb aquest beneplàcit comencen a organitzar-se els preparatius i es compren els primers terrenys per a la futura ciutat.
En el matí del 28 de febrer de 1968, en una cerimònia solemne davant milers de persones es va fundar la ciutat d'Auroville. Al centre de la futura ciutat, al costat d'un arbre baniano enmig d'un altiplà semidesèrtica, joves de 124 països i de 23 Estats de l'Índia van dipositar un grapat de les seves respectives terres en una urna en forma de lotus com a símbol d'unitat humana, i es va llegir en 16 llengües la "Carta d'Auroville".
Auroville està compromesa amb la recerca i posada en pràctica, de les necessitats ambientals, socials, culturals i espirituals de la humanitat del futur. La seva importància queda ressaltada pel fet de comptar amb el suport de la UNESCO i d'altres institucions internacionals, i gaudeix de tot el suport i aprovació del Govern de l'Índia, el país que l'acull.

PRINCIPIS BÀSICS
Una de les fites més importants de l'experiment d'Auroville és dur a terme un canvi interior en l'individu i fer d'Auroville un model en el qual es puguin investigar de manera constructiva les solucions a les dificultats de la humanitat. Amb aquesta finalitat, Mare va donar una sèrie de principis orientatius i consells pràctics que més tard s'han recollit en un petit llibre titulat "Mère parle d'Auroville"; del qual traduïm alguns paràgrafs:

• La raó de ser d'Auroville és accelerar l'adveniment de la realitat supramental sobre la terra. L'ajuda de tots aquells que considerin que el món no és com hauria de ser, és benvinguda. (1972)
• La Terra sencera s'ha de preparar per a l'adveniment de l'espècie nova i Auroville vol treballar conscientment per ajudar-hi. (1971)
• L'oposició entre vida espiritual i vida material no té sentit per a mi, ja que en realitat vida i esperit són un, i és a la feina i per mitjà del treball físic com ha de manifestar-se l'esperit. (1968)
• La primera necessitat és la descoberta interior per saber el que un és realment darrere de les aparences socials, morals, culturals, racials o hereditàries. En el nostre interior existeix un ésser lliure, vast, un ésser de coneixement que s'ofereix al nostre descobriment i que ha d'esdevenir el centre actiu del nostre ésser i la nostra vida a Auroville. (1970)
• Per viure a Auroville un ha de tenir la convicció de la unitat essencial humana i la voluntat de col·laborar en la realització material d'aquesta unitat. (1967) 
• L'aurovilià ha de perdre el sentit de la possessió personal. En el nostre pas pel món material, el que és indispensable per a la nostra vida i acció és posat a la nostra disposició segons el lloc que hem d'ocupar. Com més conscients siguem del nostre ésser interior, més ens seran donats els mitjans exactes. (1970)
• El treball, fins i tot manual, és una cosa indispensable per al descobriment interior. Si un no treballa, si no es infon consciència en la matèria, aquesta mai es desenvoluparà. (1971) 
• 
  Auroville és per a aquells que volen viure una vida essencialment divina, però que renuncien a qualsevol tipus de religió, sigui aquesta antiga, moderna, nova o futura. (1970)
• Aquí no hi ha religió. Reemplacem la religió per la vida espiritual, ja que aquesta és molt més veritable, més profunda i més elevada; és a dir, més propera al Diví. El Diví està en tot i en cada cosa, però no som conscients. Aquest és l'immens progrés que la gent ha de fer. (1973)
• La humanitat no és l'últim esglaó de la creació terrestre. L'evolució continua i l'home serà sobrepassat. A cada un li correspon saber si vol participar o no en l'adveniment d'aquesta nova espècie. (1966)

Mirra Alfassa, anomenada també Mare, fundadora de la ciutat d'Auroville, el 1954 va donar a conèixer el que ella va anomenar "Un Somni".

UN SOMNI

Hi hauria d'haver a la Terra un lloc que cap nació pogués reclamar com a seu; on tot ésser humà de bona voluntat que tingués una aspiració sincera pogués viure lliure com a ciutadà del món obeint una sola autoritat, la de la suprema veritat; un lloc de pau, de concòrdia i d'harmonia on tot instint de lluita en l'home fos usat exclusivament per vèncer la causa dels seus patiments i les seves misèries, per superar les seves debilitats i la seva ignorància, i per triomfar sobre les seves limitacions i les seves incapacitats; un lloc on les necessitats de l'esperit i l'interès de progrés prevalguessin sobre la satisfacció dels desitjos i les passions o la recerca de plaers i el gaudi material.

En aquest lloc, els nens podrien créixer i desenvolupar-se integralment sense perdre el contacte de la seva ànima; la formació seria donada, no per passar exàmens o per obtenir certificats sinó, per a l'enriquiment de les facultats existents i la creació d'altres de noves. En aquest lloc, els títols i rangs serien reemplaçats per oportunitats de servir i organitzar; les necessitats corporals de cada un serien equitativament cobertes, i la superioritat intel·lectual, moral i espiritual es traduiria en l'organització general, no per un augment de plaers i poders en la vida sinó, per un increment de les obligacions i responsabilitats. La bellesa en totes les seves formes artístiques: pintura, escultura, música, literatura, serien accessibles a tots per igual, la facultat de participar del goig que comporta estaria limitat únicament per la capacitat de cadscú i no per la posició social o financera.

En aquest lloc ideal, el diner ja no seria l'amo i senyor; el valor individual tindria moltíssima més importància que la riquesa material o la posició social. El treball no seria el mitjà de guanyar-se la vida, sinó el mitjà d'autoexpressió i desenvolupament de les pròpies capacitats i possibilitats, sent al mateix temps un servei ofert a la comunitat, que al seu torn, proporcionaria a cadascun dels mitjans de subsistència i esfera d'acció.

En suma, seria un lloc on les relacions humanes que comunament es basen gairebé exclusivament en la rivalitat i la lluita, serien reemplaçades per relacions d'estímul de perfecció, de col·laboració i de real fraternitat...

Mare, agost 1954

El 7 de febrer de 1968, un petit grup de persones van escriure 2 esbossos del que havia de ser la Carta de Auroville. Després de llegir-lo amb deteniment, Mare, va agafar paper i tinta i escriure de pròpia mà, en francès, el que definitivament és la "Carta d'Auroville". Dies després va ser traduïda a diverses llengües i donada a conèixer en la cerimònia d'inauguració de la ciutat d'Auroville.

CARTA d'Auroville

1) Auroville no pertany a ningú en particular. Auroville pertany a la humanitat en el seu conjunt. Però per viure en Auroville cal ser un servidor voluntari de la Consciència Divina.

2) Auroville serà un lloc d'educació permanent, de progrés constant i d'una joventut que mai envelleix.

3) Auroville vol ser el pont entre el passat i el futur. Aprofitant tots els descobriments exteriors i interiors, vol llançar-se audaçment cap a les realitzacions futures.

4) Auroville serà el lloc de recerca material i espiritual per donar cos a una unitat humana concreta.

[ENTREVISTA] La revista Modaes publica una entrevista a Josep Maria Canyelles sobre "fast fashion" & RSE

[ca] La revista Modaes publica una entrevista a Josep Maria Canyelles sobre "fast fashion" i Responsabilitat Social de les Empreses, amb reflexions sobre el sector de la moda. Aquest dimecres, l'expert en RSE ha intervingut a la Jornada Texmeeting by Texfor, dedicada a la sostenibilitat en el sector tèxtil i la moda, que ha tingut lloc dins la passarel·la 080 Barcelona Fashion.

[es] La revista Modaes publica una entrevista a Josep Maria Canyelles sobre "fast fashion" y Responsabilidad Social de las Empresas, con reflexiones sobre el sector de la moda. Este miércoles, el experto en RSE ha intervenido en la Jornada Texmeeting by Texfor, dedicada a la sostenibilidad en el sector textil y la moda, que ha tenido lugar en la pasarela 080 Barcelona Fashion.



30 JUN 2016

Back Stage S. Riera

Josep Maria Canyelles (Vector 5): “El ‘fast fashion’ se agota porque los costes laborales tienden siempre a subir”

 

Josep Maria Canyelles es socio fundador de la consultora Vector 5, especializada en responsabilidad social corporativa (RSC). Desde hace más de una década, el experto se dedica a promover la RSC a través de iniciativas como Responsabilidad Global, en la que está implicada Mango. Canyelles también coordina Respon.cat, para el desarrollo de la RSC en Cataluña, y asesora políticas públicas y organizaciones empresariales como la Cámara de Comercio de Barcelona y el Consejo de Cámaras de Comercio de Cataluña, además de colaborar como docente en diferentes universidades y programas formativos de altos directivos. Canyelles participó en la última edición de Texmeeting, que organiza la Confederación de la Industria Textil (Texfor).

Pregunta: ¿La moda es socialmente responsable?
Respuesta: Cada sector debe determinar qué materias tiene en responsabilidad social y hay que evaluarlos en consecuencia, sobre cómo gestionan su responsabilidad. Una empresa petrolera, por ejemplo, puede cambiar su visión y pasar de proveer petróleo a alternativas energéticas. Se trata de observar cómo lo hacen para reorientar su modelo de negocio.

P.: No obstante, ¿podría evaluarnos al sector?
R.: Es diferente si se mira desde un punto de vista local, que parte de un proceso destinado a captar oportunidades, o desde el ámbito internacional, donde suple la falta de normativa en materia laboral y medioambiental. En el primer caso, la tendencia es ir a más, mientras que en el segundo, irá a menos. A medida que el marco legal en países como Bangladesh, China e India sea más exigente, el actual sentido sustitutivo de la responsabilidad social no tendrá sentido porque quedará cubierto por la ley. La rsc pasará entonces de una orientación sólo de riesgos a saber captar oportunidades para desarrollar la calidad de vida o el talento de las personas, aspectos que ahora quedan muy lejanos, ya que deben orientarse a garantizar los derechos humanos.

“Una empresa tiene realmente un lastre si es incapaz de subir el coste laboral unos céntimos”

P.: ¿Puede el fast fashion ser sostenible?
R.: El fast fashion se basa precisamente en producir en países en desarrollo donde el marco legal laboral es bajo. Las empresas que buscan la excelencia en sostenibilidad por ahora están al margen, ya que el grueso del sector continúa basando su modelo de negocio en precio.

P.: ¿Es sostenible a largo plazo este modelo?
R.: En un escandallo de costes, un pequeño incremento salarial debería tener una repercusión mínima. Este modelo, en cambio, en el que la competencia por precio es tan agresiva, hace que sea imposible un aumento por mínimo que sea. Por otro lado, es un modelo que se agota, porque los costes laborales tienden siempre a subir, tal y como ha ocurrido en China. Puede durar veinte o treinta años más, pero se agotará. Tiene realmente un lastre si es incapaz de subir el coste laboral unos céntimos.

P.: ¿La economía circular será posible en la moda?
R.: Propone un cambio radical, que con el tiempo se irá produciendo. No tiene sentido la lógica lineal de fabricar, utilizar y tirar. La economía circular parte de la idea de que los recursos naturales son fáciles de obtener y baratos. Esta es una lógica perversa. Ahora la pregunta es: ¿cómo se pueden aprovechar al máximo los recursos naturales? Exige un gran esfuerzo de ir innovando, experimentando y aplicando buenas prácticas. Implica un giro cultural y de confianza entre las empresas, de crear espacios de simbiosis.

“La economía circular implica un giro cultural y de confianza entre las empresas, de crear espacios de simbiosis”

P.: ¿Están las empresas preparadas para este cambio radical?
R.: Bien… implica que entren en tu casa. La cadena se integra realmente hasta el nivel de conocerse. Si dejas entrar a un socio en tu casa, no puedes engañarlo.

P.: ¿Y los empresarios? ¿Falta un cambio de mentalidad?
R.: Cada vez hay más empresarios más involucrados, pero todavía se tiene la visión de empresa propia de un tendero, que cada día abre la caja y si hay dinero quiere decir que la empresa va bien. Y así se limita mucho la visión estratégica para la excelencia en el negocio.

P.: ¿Hay que creérselo?
R.: Hay empresas que no creen ni en responsabilidad social ni en sostenibilidad, pero que actúan de manera correcta. En estos casos, es importante que estas buenas prácticas se conviertan en parte de los valores de la empresa y de sus personas.

“Todavía se tiene la visión de empresa propia de un tendero, que cada día abre la caja y si hay dinero quiere decir que va bien”

P.: Las empresas, en el futuro, ¿serán sostenibles sí o sí?
R.: Siempre habrá empresas mediocres. Nuestra sociedad deja espacio para las empresas mediocres. Pero si se quiere destacar en el mercado, debes apostar por ello.

P.: Con este alud de información, se dice que el consumidor está empoderado y empieza a presionar sobre responsabilidad social…
R.: Por desgracia, por ahora sólo hay campañas de denuncia, que terminan como una mancha en la reputación de las empresas. Al consumidor, le falta dar con la pregunta concreta. ¿Qué le dice el consumidor a la dependienta? ¿Algo así como ‘¿es ropa limpia?’? En alimentación es más fácil. Puedes preguntar, por ejemplo, ¿cuánto pavo lleva el fiambre de pavo?

P.: Antes se hablaba de responsabilidad social y ahora, de sostenibilidad. ¿Es lo mismo?
R.: No, responsabilidad social implica sostenibilidad y otros elementos. Es decir. Esperamos de una empresa que tenga un compromiso de honestidad, de ética. Pero, ¿es suficiente?

“Siempre habrá empresas mediocres; nuestra sociedad deja espacio para las empresas mediocres”

P.: Entiendo que no…
R.: Es necesario también que la empresa sea sostenible, que como resultado minimice el impacto negativo y maximice el positivo. Y pregunto de nuevo, ¿es suficiente?

P.: Supongo de nuevo que no…
R.: No es suficiente con ser ético y sostenible. Es necesario saberlo gestionar para que aporte resultados y para ello es necesario tener claras dos cuestiones: por un lado, identificar y dialogar con los grupos de interés, y tener claros los temas clave para la empresa, y por otro lado, rendir cuentas con ellos a través de la transparencia. Una empresa puede ser ética y sostenible, pero si no es transparente no es socialmente responsable.

P.: El nivel de exigencia es mucho más elevado con la responsabilidad social…
R.: Una cosa son las buenas prácticas medioambientales y laborales y otra es la responsabilidad social. En muchos casos se confunden. La responsabilidad social es un estilo de gestión que se tiene que concretar con buenas prácticas.

“Una empresa puede ser ética y sostenible, pero si no es transparente no es socialmente responsable”

P.: ¿Cómo identifica una empresa sus “temas clave”?
R.: Muchos empresarios piensan que saben lo que hacen bien y lo que hacen mal en su empresa. Pero esta no es una decisión unilateral que decide sólo el empresario. Este tiene que escuchar lo que dicen de la empresa sus grupos de interés. Debe dialogar con ellos sobre cómo les afecta la empresa y, a partir de aquí, discernir cuáles son sus temas clave en responsabilidad social.

P.: ¿Las memorias de responsabilidad social son las que aportan transparencia?
R.: Tener una memoria de sostenibilidad no presupone que seas una empresa socialmente responsable. La transparencia tampoco es la panacea de todo. Con la aprobación de la Ley de la Transparencia, los Gobiernos publican un montón de datos en sus páginas webs, pero ¿son realmente transparentes?

P.: ¿Hay manera de medir la transparencia?
R.: Normalmente se publican datos que no necesariamente responden a lo que la ciudadanía les pide. En el caso de las empresas, tener una memoria está bien, pero tampoco es lo más importante. Lo importante es empezar a gestionar la transparencia en el día a día, ser ágiles en saber qué quiere conocer la gente de ti y dar una respuesta inmediata. Es la responsabilidad social mal entendida. Hay empresas del Ibex con excelentes memorias de sostenibilidad que pagaban a sus proveedores a 200 días… ¿qué contaban en ellas?

“Tener una memoria de sostenibilidad no presupone que seas una empresa socialmente responsable”

P.: ¿A quién interesan estas memorias de sostenibilidad?
R.: Muchas de ellas responden a la reputación y se dirigen a inversores institucionales. No es obligatoria hacerla, pero si no responde a lo que es, es un engaño. El objetivo de la responsabilidad social es crear valor para todos los grupos de interés, no sólo para los accionistas.

Katmandú i "La-que-té-cura-de-Clinton"

Ahir vaig veure per TV3 Katmandú, un mirall al cel (títol original Katmandú, un espejo en el cielo), pel·lícula dirigida per Icíar Bollaín l'any 2011, basant-se en la vida de Victòria Subirana [vegeu argument a sota].

Em sembla que força gent coincideix que un dels moments de més emoció de la pel·lícula, és quan la mestra aconsegueix que una nena recuperi i digui el seu nom, Badima, com a símbol de la recuperació de la identitat i la dignitat per mitjà de l'educació.

Unes escenes abans, la Laia, la mestra, havia preguntat a una nena quin era el seu nom. Solament podia entendre un nom inicial, Salam, però no la resta del que la nena deia associat al nom. Una mestra local li va traduir: el nom que la nena deia era literalment "la que té cura de Salam", ja que quan va néixer el seu germà Salam, com era tradició, la nena perdia el seu nom i passava a ser anomenada com la que acompanya i té cura del seu germà.

En la pel·lícula, la mestra convida la nena a mirar-se al mirall i a dibuixar-se, com manera simbòlica de camí d'introspecció i de recuperació de la identitat. L'èxit es produeix quan un dia la nena li diu el seu nom real.

La situació em va recordar la que viuen la majoria de dones dels països anglosaxons, entre d'altres, on la dona perd el seu cognom i passa a adquirir el del marit, perdent alhora la seva identitat i dignitat. Em sembla curiós que aquelles dues escenes puguin simbolitzar i sintetitzar bona part del missatge del film, quan alhora no està tan lluny del que es produeix en situacions de països occidentals.

Diuen que les dones occidentals no ho viuen com una pèrdua de la dignitat... com bona part de les noies hindús, que també creuen que és un tema cultural més. Diuen que en alguns països és una opció i no una obligació, com també ho són les castes de la pel·lícula, que ja no existeixen legalment a l'Índia des de fa dècades però la cultura impedeix canviar la realitat de la vida quotidiana. Algú pot dir que el context no permet establir la comparació, però és que precisament el context radicalment diferent és el que fa radicalment difícil de comprendre aquesta indignitat de la dona occidental.

Fa set anys vaig fer un altre article parlant d'aquest mateix tema (7.3.08 Hillary Clinton...? Doncs Bill Rodham!), on deia:

Països com França o Anglaterra també tenen pràctiques iguals.. Entre els grans, Alemanya no. Alguns incorporen el cognom del marit per mitjà de la preposició “de”, fet que indica un ignominiós sentit de propietat. A l’estat espanyol, on la descendència porta els dos cognoms, el de la via paterna i el de la via materna, els canvis legals permeten avui fins i tot alterar l’ordre d’aquests i posar primer el de la mare i després el del pare. A Catalunya, a més, es manté la tradició de posar la conjunció “i” per a unir els dos cognoms en un símbol d’igualtat.

Suposo que si en lloc de passar de Hillary Rodham a Hillary Clinton hagués passat a "La-que-té-cura-de-Clinton", seguint el model hindú, la indignitat es veuria més nítidament. Però fixem-nos que una cosa és perdre el nom quan ets una nena i l'altra quan és una dona i una professional. En aquest sentit, també deia en aquell article:

I tornem al món d’Internet. Disposar de dos cognoms facilita una identitat diferent, que persones d’altres països no poden aconseguir. I poder canviar l’ordre permet guanyar identitat si es dóna el cas que el cognom patern és molt habitual i el matern és més singular. És a dir, que el nom pot donar joc i la identitat té marge per a modular-se. Però renunciar al propi cognom és una pèrdua d’identitat i de dignitat.  

Argument (extret de la viquipèdia): Laia, una jove mestra catalana es trasllada a Katmandú a principi dels anys 90, com a voluntària en una escola local. Descobreix una pobresa extrema i un panorama educatiu desolador que, a més, exclou els més necessitats. Després de casar-se per legalitzar la seva situació, s’embarca en un ambiciós projecte educatiu als barris de barraques de la ciutat, adonant-se que li cal ajuda per fer-lo realitat. Al mateix temps, de forma inesperada, s’enamora del seu marit. Amb la seva amiga i jove mestra Sharmila, la Laia emprèn un nou projecte que l’allunyarà del seu company, però que l’unirà per sempre a Sharmila i a la petita Kushila en un viatge personal que l’endinsarà cap a la societat nepalesa i també, cap al fons de si mateixa. Història basada en la història real de Victòria Subirana (1959), una catalana que va descobrir que la seva feina era molt més útil en un país sense alfabetitzar.

Katmandú y "La-que-tiene-cuidado-de-Clinton"

Ayer vi por TV3 Katmandú, un espejo en el cielo, película dirigida por Icíar Bollaín el año 2011, basándose en la vida de Victoria Subirana [véase argumento debajo].

Me parece que mucha gente coincide en que uno de los momentos de mayor emoción de la película, es cuando la maestra logra que una niña recupere y diga su nombre, Badima, como símbolo de la recuperación de la identidad y la dignidad para medio de la educación.

Unas escenas antes, Laia, la maestra, había preguntado a una niña cuál era su nombre. Solo podía entender un nombre inicial, Salam, pero no el resto de lo que la niña decía asociado al nombre. Una maestra local le tradujo: el nombre que la niña decía era literalmente "la que cuida de Salam", ya que cuando nació su hermano Salam, como era tradición, la niña perdía su nombre y pasaba a ser llamada como la que acompaña y cuida de su hermano.

En la película, la maestra invita a la niña a mirarse en el espejo y a dibujar, como forma simbólica de camino de introspección y de recuperación de la identidad. El éxito se produce cuando un día la niña le dice su nombre real.

La situación me recordó la que viven la mayoría de mujeres de los países anglosajones, entre otros, donde la mujer pierde su apellido y pasa a adquirir el del marido, perdiendo al mismo tiempo su identidad y dignidad. Me parece curioso que esas dos escenas puedan simbolizar y sintetizar buena parte del mensaje del film, cuando a la vez no está tan lejos de lo que se produce en situaciones de países occidentales.  

Dicen que las mujeres occidentales no lo viven como una pérdida de la dignidad... como buena parte de las niñas hindúes, que también creen que es un tema cultural más. Dicen que en algunos países es una opción y no una obligación, como también lo son las castas de la película, que ya no existen legalmente en la India desde hace décadas pero la cultura impide cambiar la realidad de la vida cotidiana. Alguien puede decir que el contexto no permite establecer la comparación, pero es que precisamente el contexto radicalmente diferente es lo que hace radicalmente difícil de comprender esta indignidad de la mujer occidental.

Hace siete años hice otro artículo hablando de este mismo tema (7.3.08 ¿Hillary Clinton...? Luego ¡Bill Rodham!), donde decía:

Países como Francia o Inglaterra también tienen prácticas iguales.. Entre los grandes, Alemania no. Algunos incorporan el apellido del marido por la vía de la preposición “de”, hecho que indica un ignominioso sentido de propiedad. En el estado español, dónde la descendencia lleva los dos apellidos, el de la vía paterna y el de la vía materna, los cambios legales permiten hoy incluso alterar el orden de estos y poner primero el de la madre y después el del padre. En Catalunya, además, se mantiene la tradición de poner la conjunción “i” para unir los dos apellidos en un símbolo de igualdad.

Supongo que si en lugar de pasar de Hillary Rodham a Hillary Clinton hubiera pasado a "La-que-tiene-cuidado-de-Clinton", siguiendo el modelo hindú, la indignidad se vería más nítidamente. Pero fijémonos que una cosa es perder el nombre cuando eres una niña y la otra cuando es una mujer y una profesional. En este sentido, también decía en ese artículo:

Y volvamos al mundo de Internet. Disponer de dos apellidos facilita una identidad diferente, que personas de otros países no pueden conseguir. Y poder cambiar el orden permite ganar identidad si se da el caso que el apellido paterno es muy habitual y el materno es más singular. Es decir, que el nombre puede dar juego y la identidad tiene margen para modularse. Pero renunciar al propio apellido es una pérdida de identidad y de dignidad.

Argumento (extraído de la wikipedia): Laia, una joven maestra catalana se traslada a Katmandú a principios de los años 90, como voluntaria en una escuela local. Descubre una pobreza extrema y un panorama educativo desolador que, además, excluye a los más necesitados. Después de casarse para legalizar su situación, se embarca en un ambicioso proyecto educativo en los barrios de chabolas de la ciudad, dándose cuenta de que necesita ayuda para hacerlo realidad. Al mismo tiempo, de forma inesperada, se enamora de su marido. Con su amiga y joven maestra Sharmila, Laia emprende un nuevo proyecto que la alejará de su compañero, pero que le unirá para siempre a Sharmila ya la pequeña Kushila en un viaje personal que le adentrará hacia la sociedad nepalí y también, hacia el fondo de sí misma. Historia basada en la historia real de Victoria Subirana (1959), una catalana que descubrió que su trabajo era mucho más útil en un país sin alfabetizar.

Una compañía china vendía carne en mal estado en McDonalds y KFC

• La gestión de las cadenas de abastecimiento supone un factor básico del sistema productivo en una economía globalizada , pero ni en términos de responsabilidad social, ni en términos de cumplimiento normativo, no son un tema bastante bien resuelto

Hay turistas que cuando van por el mundo confían en que tienen a su alcance puntos de alimentación confiable en las grandes cadenas internacionales. Por ejemplo, si tienes que ir a China, en caso de urgencia siempre puedes ir a comer en un McDonalds, piensan algunos.

Pero la realidad nos muestra que esta seguridad es vana. Ahora un proveedor cárnico de varias cadenas de comida rápida en la capital económica de China como McDonalds, KFC y Pizza Hut, ha sido acusado en la televisión de vender carne en mal estado. La cadena shanghainesa mostró imágenes grabadas en el interior de una planta cárnica de la compañía clausurada en que se veía el personal recogiendo carne del suelo y lanzando a la maquinaria procesadora. También se mostraba como los trozos de pollo "McNuggets" descartados por los controles rutinarios de las autoridades eran reprocesados ​​una y otra vez hasta que superaban el control. Dragon TV también mostró un correo electrónico interno enviado por el equipo de gestión de Husi a sus empleados, en el que los exigía que aumentaran la fecha de caducidad de 10 toneladas de carne de ternera congelada. Esta carne, según la información, ya maloliente y de un color verdoso, fue también reprocesada, recongelada y reempaquetada con una nueva fecha de caducidad.

Y alguien podría pensar que la culpa es contratar con alguna empresa china carente de ética, y sin controles, combinando la falta de control de las cadenas internacionales con la mediocridad de una empresa procesadora china... Pero la sorpresa es mayor cuando nos damos cuenta de que la empresa china responsable de los hechos, Husi, es la filial local del Grupo OSI, un conglomerado de procesamiento alimentario con sede en Aurora (Illinois, EE.UU.).

Las cadenas internacionales se han disculpado en un comunicado. Parece evidente que la gestión de las cadenas de abastecimiento, ni en términos de responsabilidad social, ni en términos de cumplimiento normativo, no son un tema bastante bien resuelto mientras que, de hecho, supone un factor básico del sistema productivo en una economía globalizada. Puede leer más en: cierre una compañía que vender carne en mal estado McDonalds y KFC en China

Una companyia xinesa venia carn en mal estat a McDonalds i KFC

• La gestió de les cadenes de proveïment suposa un factor bàsic del sistema productiu en una economia globalitzada, però ni en termes de responsabilitat social, ni en termes de compliment normatiu, no són un tema prou ben resolt

Hi ha turistes que quan van pel món confien que tenen al seu abast punts d'alimentació confiable en les grans cadenes internacionals. Per exemple, si has d'anar a la Xina, en cas d'urgència sempre pots anar a menjar a un McDonalds, pensen alguns.

Però la realitat sempre ens mostra que aquesta seguretat és vana. Ara un proveïdor carni de diverses cadenes de menjar ràpid a la capital econòmica de la Xina com McDonalds, KFC i Pizza Hut, ha estat acusat a la televisió de vendre carn en mal estat. La cadena shanghainesa va mostrar imatges gravades a l'interior d'una planta càrnia de la companyia clausurada en què es veia el personal recollint carn del sòl i llançant a la maquinària processadora. També es mostrava com els trossos de pollastre "McNuggets" descartats pels controls rutinaris de les autoritats eren reprocessats una i altra vegada fins que superaven el control. Dragon TV també va mostrar un correu electrònic intern enviat per l'equip de gestió de Husi als seus empleats, en el qual els exigia que augmentessin la data de caducitat de 10 tones de carn de vedella congelada. Aquesta carn, segons la informació, ja pudent i d'un color verdós, va ser també reprocessada, recongelada i reempaquetada amb una nova data de caducitat.

I algú podria pensar que la culpa és contractar amb alguna empresa xinesa mancada d'ètica, i sense controls, combinant la manca de control de les cadenes internacionals amb la mediocritat d'una empresa processadora xinesa... Però la sorpresa és major quan ens adonem que l'empresa xinesa responsable dels fets, Husi, és la filial local del Grup OSI, un conglomerat de processament alimentari amb seu a Aurora (Illinois, EUA).

Les cadenes internacionals s'han disculpat en un comunicat. Sembla evident que la gestió de les cadenes de proveïment, ni en termes de responsabilitat social, ni en termes de compliment normatiu, no són un tema prou ben resolt mentre que, de fet, suposa un factor bàsic del sistema productiu en una economia globalitzada.

Podeu llegir-ne més a: Cierran una compañía que vendía carne en mal estado a McDonalds y KFC en China

Altres notícies sobre seguretat alimentària:

• Retiran del mercado los vasos de McDonalds por contener cadmio
• Escándalo alimenticio en China: una banda vendía carne de rata y zorro como cordero
• El 5% de los productos etiquetados como vacuno en la UE contienen caballo

Bhutan, el primer país del món en permetre només l'agricultura ecològica

• Bhutan, un país amb uns 750.000 habitants, es convertirà abans del 2020 en el primer del món en el qual tots els seus aliments es conrearan amb pràctiques d'agricultura ecològica
• Bhutan és un regne de l'Àsia meridional, situat al vessant meridional de l'Himàlaia, que limita al nord amb el Tibet i al sud, l'est i l'oest amb l'Índia

Abans del 2020 estarà prohibida la venda de químics pesticides i herbicides.

Els agricultors butaneses utilitzaran per als seus cultius únicament abonaments orgànics naturals, obtinguts de la seva ramaderia, i cap producte químic artificial.

Actualment gran part de la seva agricultura és orgànica, en no utilitzar a penes pesticides i herbicides artificials pel seu alt preu.

Bhutan té la intenció d'exportar els seus aliments naturals als grans mercats xinès i indi, els seus veïns geogràfics.

El ministre d'agricultura Pema Gyamtsho, que és també un agricultor com altres ministres en aquest país, ha anunciat aquest pla en la Cimera de Desenvolupament Sostenible, celebrada a Nova Delhi (L'Índia) a començaments d'aquest mes.

El ministre va recalcar els efectes nocius de l'ús de fertilitzants químics en la qualitat de fruites i verdures pel seu menor valor nutricional i la contaminació de les aigües subterrànies.

Els butaneses tradicionalment practiquen tasques agrícoles, que sense l'ús de productes artificials, mantenen produccions d'aliments prou altes i mantenen la qualitat agrícola dels terres.

La intenció del govern per mantenir la producció d'aliments sense químics és augmentar les terres de regadiu i usar varietats locals que són resistents a les plagues.

Els agricultors de Bhutan s'enfronten en els últims anys a seriosos problemes com la sequera o l'escassetat de mà d'obra que emigra a les ciutats.

Creus que una cosa així seria possible en algun altre país del món?

Font: pressenza.com via gencat

No més Bangla Desh

Versión en castellano

• La tragèdia de la fàbrica tèxtil de Bangla Desh, amb més de 1.000 persones mortes, reobre el debat de la responsabilitat de les marques 
• L'interès de les companyies del tèxtil per usar els treballadors té un preu: el sou mínim més baix del món: 29 euros al mes

Alimentar-nos i vestir-nos... Els sectors alimentari i tèxtil sempre estan al punt de mira i cada vegada hi seran més, ja que tothom és més conscient dels impactes enormes en una bona colla de grups d'interès, inclosos els nostres cossos!

Les grans multinacionals d'aquests sectors van sempre cercant el millor lloc per produir. Companyies amb enormes beneficis van fugir cap a Bangla Desh quan els costos laborals a la Xina van començar a pujar.

I en el cas del tèxtil, la deslocalització permanent és incomparablement senzilla en comparació amb altres sectors. És molt fàcil posar uns centenars de treballadors davant una màquina de cosir dins una nau industrial. Però el preu social de la moda és, en paraules del nou Papa Francesc aquest Primer de maig, treball esclau.

La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) té un lloc destacat en totes les grans marques i des de fa anys publiquen informes anuals. La pregunta recorrent és si amb aquest episodi la Responsabilitat Social Corporativa entra en crisi? Doncs sí i no. Podem trobar els dos punts de vista:

a) No perquè algunes companyies realment apliquen seriosament la gestió de l'RSC, amb compromisos, objectius de millora permanent, i auditories externes. I davant dels incompliments apliquen plans correctius als proveïdors, i després d'un termini es repeteix l'auditoria i algunes queden descartades. Però difícilment podíen preveure l'esfondrament de l'edifici de l'empresa local subcontractada ja que les auditories d'RSC posen el focus en altres qüestions.
b) Sí perquè després de dues dècades de treball en RSC, les condicions laborals en certs països no han millorat gaire, i sembla evident que pagar un salari amb el qual és impossible subsistir amb dignitat no pot considerar-se responsabilitat social, encara que el treballador no sigui propi sinó d'una empresa subcontractada.

El problema és que l'RSC no sembla mostrar capacitat per ella mateixa de corregir un model de negoci que es fonamenta en uns vectors oposats als que un model sostenible requeriria. Davant això, l'RSC sols pot posar alguna limitació, correctiu, compensació... No és senzill. A l'RSC, tal com l'estan portant a terme en aquests sectors, se li escapen coses:

• Sovint, encara que les empreses subcontractades tinguin rotundament prohibit subcontractar de nou sense permís, quan no poden suportar els terminis ho fan, de manera que les condicions laborals queden ocultes a les marques. Però això es dóna pel fet que hi ha una pressió enorme en les dates de lliurament, cosa que acaba facilitant el "tu compleix els terminis i no m'expliquis com t'ho fas".
• L'edifici que va col·lapsar un dia després del descobriment d'esquerdes havia passat dues auditories d'empreses occidentals. Segons Eva Kreisler, coordinadora de Roba Neta, "això demostra que el sistema no funciona, que les auditories i els codis de conducta són insuficients". 
• Davant de les auditories, en molts casos els capatassos instrueixen els treballadors sobre què respondre. I qui s'aparti de la resposta marcada és despatxat, tal com aportava un informe de Roba Neta on es deia que: "Les auditories tenen més a veure amb assegurar comandes que amb la millora del benestar dels treballadors, per això els gerents fan només canvis cosmètics per impressionar als auditors i no milloren les nostres condicions". 
• Però, sobretot, hi ha un problema de competència ferotge en el sector, que té com a conseqüència una samarreta fabricada a Bangla Desh que es ven a 20 euros solament tingui uns costos laborals de 1,5 cèntims (segons el sindicat Industriall, que representa 50 milions de treballadors a tot el món).

Per a algunes empreses el més raonable en la seva gestió de riscos és aguantar tant com puguin, desitjant que no passi res. I si per mala sort la desgràcia s'esdevé, el més fàcil de cara a la seva reputació és marxar: cut and run, fotre el camp. És la política de terra cremada. Per exemple, Walt Disney, l'empresa que més ven via llicències en el món, ha anunciat que abandona Bangla Desh. I potser altres també ho facin. Però aquesta no és la solució. Altres hi continuaran treballant, i si hi queden les companyies amb marques de menor valor, potser les exigències seran menors i les condicions laborals encara empitjoraran. Per això, les ONG volen que es quedin, donin treballs i salaris dignes i exerceixin pressió perquè millorin les lleis i s'apliquin. Ells sí que poden fer-ho. De fet, la corrupció és quotidiana a Bangla Desh, i les autoritats locals mostren gran interès per atreure negoci tèxtil, i molts polítics ja han esdevingut empresaris (com és el cas de Sohel Granota, el propietari de l'edifici, ja detingut).

Un altre grup d'interès implicat són les companyies auditores. No vull donar a entendre que la seva feina sigui fàcil. Però es donen certs aspectes que no semblen prou responsables. Ja no em referiré a la típica discussió sobre el fet que la mateixa firma faci tant les consultories com les auditories i altres males pràctiques que acaben posant en risc la veracitat de l'auditoria. Em referiré a la credibilitat de la seva firma davant l'opinió pública. Si la signatura de l'auditor no és merament un grafisme tècnic administratiu sinó que realment pretén aportar una credibilitat, on és l'auditora quan l'auditoria no ha demostrat fiabilitat? Segur que es poden donar explicacions. S'haurien de donar. O explicar en què han fallat. O proposar què s'hauria de corregir. Perquè altrament aquest agent tan rellevant de la cadena de l'RSC esdevé merament un procés sense valor afegit. Per sentit de responsabilitat, els auditors haurien de donar la cara, sortir de l'armari i explicar la relació entre els fets i els seus treballs. 

Però hi ha altres grups d'interès. El més important seria la gent que, en tant que client o ciutadà emprenyat, pot exercir el càstig comercial i reputacional. Però no sembla que aquesta mateixa setmana, els mil morts de Bangla Desh hagin comportat cap titubeig a l'hora d'entrar a comprar en els comerços de moda barata. Les ONGDs fan les seves campanyes i van arribant a la gent. Però la gent té molts altres problemes, i finalment creu que correspon als poders públics garantir el respecte als drets humans. Amb la crisi econòmica, encara es fa més difícil demanar el compromís en la compra. A la gran majoria se li fa difícil percebre la relació de causa - efecte entre la manca de respecte als drets humans en països del Sud i la desindustrialització que hem patit dels processos amb menor valor afegit. La tendència era inevitable, però no hauria estat tan dràstica s'exigís unes certes condicions als països on ara es fa la producció.

Podríem també parlar de grups inversors i de bancs. Però és evident la seva i-responsabilitat. Com el rei, no consideren que hagin de tenir ni assumir cap responsabilitat davant de la societat. Sols fan la seva feina d'acord amb els seus interessos privats. Es limiten a dir que compleixen la llei i a defensar el lliure mercat, encara que sovint facin frau de llei i per altra banda la ciutadania hagi de pagar per a evitar que entrin en fallida.

Però no ens podem deixar els poders públics. Comprenem que les relacions internacionals no són un marc apte per a l'ètica. Sabem que l'Organització Mundial del Comerç impedeix que es puguin introduir condicionants ètics o de drets humans. Sabem que a les portes de la Unió Europea sols podem barrar el pas als productes que, per exemple, tinguin un component tòxic o comportin un perill per als infants... però no podem preguntar per la manera com han estat produïts o els impactes que han generat.

De fet, l'RSC té un doble caràcter:

• Per una banda, en contextos locals amb marcs legals desenvolupats, la que es produeix en empreses que cerquen l'excel·lència social, i que troben en el diàleg amb els grups d'interès una oportunitat per a innovar. 
• Per altra banda, en les cadenes globalitzades, la que actua com a substitut d'una legislació efectiva que garanteixi els drets humans.

Mentre que el primer model s'hauria de potenciar ara mateix i desitjar que augmenti en el futur, el segon model d'RSC hauríem de desitjar que desaparegués per innecessari. És a dir, perquè la legislació i les garanties del compliment haguessin fet innecessàri aquest sentit substitutori de l'RSC. Val la pena mostrar-ho així, perquè d'altra manera, si no s'entén que parlem de models diferents algú pot estendre aquest sentit crític vers la primera, i considerar que també l'altre model  -que no és substitutiu de cap absència, sinó innovador i desenvolupador- ha de tendir a desaparèixer.

Crec que els estats haurien de posar més determinació en aquests aspectes, encara que sigui de manera indirecta. Per exemple, potser no podem evitar l'entrada dels productes "tacats de sang" però es podrien explorar sancions i càrregues impositives per a les empreses que tinguin males pràctiques en la cadena de proveïment fora de la UE.

En tot cas, sí que crec que l'RSC podria donar més de si mateixa, per mitjà de tres vies:

1. Amb grans marques que optin per marcar la diferència, i facin un pacte amb la seva clientela, amb la societat. Això implica una gran determinació empresarial, però també una gran consciència ciutadana, i la predisposició a pagar més per la moda de baix preu. Baix però no tant. 
2. Amb autoregulació a través de grans acords sectorials, abordant la lògica conflictiva de cercar preus més barats i alhora pretendre el compliment d'uns mínims laborals. Reformulant el model productiu (acceptant un major cost laboral, millorant la gestió dels terminis, procurant relacions a llarg termini amb els proveïdors...). 
3. Amb implicació dels stakeholders per a induir i assegurar aquests compromisos. A través de diferents vies i ressorts, els clients, el regulador, els inversors, les ONGDs, etc., han de trobar maneres d'enfortir els compromisos i aturar la lògica de créixer des d'un model insostenible des del punt de vista dels drets humans. 

Publicat a jornal.cat i a Diario Responsable

Notícies posteriors relacionades:

• Inditex y H&M respaldan acuerdo de seguridad en industria textil Banglades
• El Corte Inglés se une al acuerdo por la seguridad de la industria textil en Bangladesh

No más Bangladesh

Versió en català

• La tragedia de la fábrica textil de Bangladesh, con más de 1.000 personas muertas, reabre el debate de la responsabilidad de las marcas 
• El interés de las compañías del textil para usar los trabajadores tiene un precio: el sueldo mínimo más bajo del mundo: 29 euros al mes

Alimentarnos y vestirnos... Los sectores alimentario y textil siempre están en el punto de mira y cada vez serán más, ya que todo el mundo es más consciente de los impactos enormes en un buen grupo de grupos de interés, ¡incluidos nuestros cuerpos!

Las grandes multinacionales de estos sectores van siempre buscando el mejor lugar para producir. Compañías con enormes beneficios huyeron hacia Bangladesh cuando los costes laborales en China empezaron a subir. Y en el caso del textil, la deslocalización permanente es incomparablemente sencilla en comparación con otros sectores. Es muy fácil poner unos cientos de trabajadores ante una máquina de coser en una nave industrial. Pero el precio social de la moda es, en palabras del nuevo Papa Francisco este Primero de mayo, trabajo esclavo.

La Responsabilidad Social Corporativa (RSC) tiene un lugar destacado en todas las grandes marcas y desde hace años publican informes anuales. La pregunta recurrente es si con este episodio la Responsabilidad Social Corporativa entra en crisis. Pues sí y no. Podemos encontrar los dos puntos de vista:

a) No porque algunas compañías realmente aplican seriamente la gestión de la RSC, con compromisos, objetivos de mejora permanente, y auditorías externas. Y ante los incumplimientos aplican planes correctivos a los proveedores, y después de un plazo se repite la auditoría y algunas quedan descartadas. Pero difícilmente podían prever el derrumbe del edificio de la empresa local subcontratada ya que las auditorías de RSC ponen el foco en otras cuestiones.

b) Sí porque después de dos décadas de trabajo en RSC, las condiciones laborales en ciertos países no han mejorado mucho, y parece evidente que pagar un salario con el que es imposible subsistir con dignidad no puede considerarse responsabilidad social, aunque el trabajador no sea propio sino de una empresa subcontratada.

El problema es que la RSC no parece mostrar capacidad por sí misma de corregir un modelo de negocio que se fundamenta en unos vectores opuestos a los que un modelo sostenible requeriría. Ante esto, la RSC sólo puede poner alguna limitación, correctivo, compensación... No es sencillo. A la RSC, tal como la están llevando a cabo en estos sectores, se le escapan cosas:

• A menudo, aunque las empresas subcontratadas tengan rotundamente prohibido subcontratar de nuevo sin permiso, cuando no pueden soportar los plazos lo hacen, de manera que las condiciones laborales quedan ocultas a las marcas. Pero esto se da por el hecho de que existe una presión enorme en las fechas de entrega, lo que acaba facilitando el "tú cumple los plazos y no me cuentes cómo lo haces".
• El edificio que colapsó un día después del descubrimiento de grietas había pasado dos auditorías de empresas occidentales. Según Eva Kreisler, coordinadora de Ropa Limpia, "esto demuestra que el sistema no funciona, que las auditorías y los códigos de conducta son insuficientes". 
• Ante las auditorías, en muchos casos los capataces instruyen a los trabajadores sobre qué responder. Y quien se aparte de la respuesta marcada es despedido, tal como aportaba un informe de Ropa Limpia donde se decía que: "Las auditorías tienen más que ver con asegurar pedidos que con la mejora del bienestar de los trabajadores, por eso los gerentes hacen sólo cambios cosméticos para impresionar a los auditores y no mejoran nuestras condiciones". 
• Pero, sobre todo, hay un problema de competencia feroz en el sector, que tiene como consecuencia una camiseta fabricada en Bangladesh que se vende a 20 euros solo tenga unos costes laborales de 1,5 céntimos (según el sindicato Industriall, que representa a 50 millones de trabajadores en todo el mundo).

Para algunas empresas lo más razonable en su gestión de riesgos es aguantar tanto como puedan, deseando que no pase nada. Y si por mala suerte la desgracia ocurre, lo más fácil de cara a su reputación es marchar: cut and run, pirar. Es la política de tierra quemada. Por ejemplo, Walt Disney, la empresa que más vende vía licencias en el mundo, ha anunciado que abandona Bangladesh. Y quizá otros también lo hagan. Pero esta no es la solución. Otros continuarán trabajando ahí, y si quedan las compañías con marcas de menor valor, quizás las exigencias serán menores y las condiciones laborales aún empeorarán. Por ello, las ONG quieren que se queden, que den trabajos y salarios dignos y que ejerzan presión para que mejoren las leyes y se apliquen. Ellos sí pueden hacerlo. De hecho, la corrupción es cotidiana en Bangladesh, y las autoridades locales muestran gran interés para atraer negocio textil, y muchos políticos ya se han convertido empresarios (como es el caso de Sohel Rana, el propietario del edificio, ya detenido).

Otro grupo de interés implicado son las compañías auditoras. No quiero dar a entender que su trabajo sea fácil. Pero se dan ciertos aspectos que no parecen suficientemente responsables. Ya no me referiré a la típica discusión sobre el hecho de que la misma firma realice tanto las consultorías como las auditorías y otras malas prácticas que terminan poniendo en riesgo la veracidad de la auditoría. Me referiré a la credibilidad de su firma ante la opinión pública. Si la firma del auditor no es meramente un grafismo técnico administrativo sino que realmente pretende aportar una credibilidad, ¿donde está la auditora cuando la auditoría no ha demostrado fiabilidad? Seguro que se pueden dar explicaciones. Deberían darlas. O explicar en qué han fallado. O proponer que se debería corregir. Porque de lo contrario este agente tan relevante de la cadena de la RSC se convierte meramente en un proceso sin valor añadido. Por sentido de responsabilidad, los auditores deberían dar la cara, salir del armario y explicar la relación entre los hechos y sus trabajos.

Pero hay otros grupos de interés. El más importante sería la gente que, en tanto que cliente o ciudadano cabreado, puede ejercer el castigo comercial y reputacional. Pero no parece que esta misma semana, los mil muertos de Bangladesh hayan comportado ningún titubeo a la hora de entrar a comprar en los comercios de moda barata. Las ONGDs hacen sus campañas y van llegando a la gente. Pero la gente tiene muchos problemas, y finalmente cree que corresponde a los poderes públicos garantizar el respeto a los derechos humanos. Con la crisis económica, aun se hace más difícil pedir el compromiso en la compra. A la gran mayoría se le hace difícil percibir la relación de causa - efecto entre la falta de respeto a los derechos humanos en países del Sur y la desindustrialización que hemos sufrido los procesos con menor valor añadido. La tendencia era inevitable, pero no habría sido tan drástica exigiera ciertas condiciones en los países donde ahora se hace la producción.

Podríamos también hablar de grupos inversores y de bancos. Pero es evidente su i-responsabilidad. Como el rey, no consideran que deban tener ni asumir ninguna responsabilidad ante la sociedad. Sólo hacen su trabajo de acuerdo con sus intereses privados. Se limitan a decir que cumplen la ley ya defender el libre mercado, aunque a menudo hagan fraude de ley y por otro lado la ciudadanía tenga que pagar para evitar que entren en quiebra.

Pero no nos podemos dejar los poderes públicos . Comprendemos que las relaciones internacionales no son un marco apto para la ética. Sabemos que la Organización Mundial del Comercio impide que se puedan introducir condicionantes éticos o de derechos humanos. Sabemos que en las puertas de la Unión Europea sólo podemos cerrar el paso a los productos que, por ejemplo, tengan un componente tóxico o supongan un peligro para los niños... pero no podemos preguntar por la manera como han sido producidos o los impactos que han generado.

De hecho, la RSC tiene un doble carácter :

• Por una parte, en contextos locales con marcos legales desarrollados, la que se produce en empresas que buscan la excelencia social, y que encuentran en el diálogo con los grupos de interés una oportunidad para innovar. 
• Por otra parte, en las cadenas globalizadas, la que actúa como sustituto de una legislación efectiva que garantice los derechos humanos.

Mientras que el primer modelo se debería potenciar ahora mismo y desear que aumente en el futuro, el segundo modelo de RSC deberíamos desear que desapareciera por innecesario. Es decir, porque la legislación y las garantías del cumplimiento hubieran hecho innecesario este sentido sustitutorio de la RSC. Vale la pena mostrarlo así, porque de otra manera, si no se entiende que hablamos de modelos diferentes alguien puede extender este sentido crítico hacia la primera, y considerar que también el otro modelo  -que no es sustitutivo de ninguna ausencia, sino innovador y desarrollador- debe tender a desaparecer. 

Creo que los estados deberían poner más determinación en estos aspectos, aunque sea de manera indirecta. Por ejemplo, puede que no podemos evitar la entrada de los productos "manchados de sangre" pero se podrían explorar sanciones y cargas impositivas para las empresas que tengan malas prácticas en la cadena de abastecimiento fuera de la UE. En todo caso, sí creo que la RSC podría dar más de sí misma, por medio de tres vías:

1. Con grandes marcas que opten por marcar la diferencia, y hagan un pacto con su clientela, con la sociedad. Esto implica una gran determinación empresarial, pero también una gran conciencia ciudadana, y la predisposición a pagar más por la moda de bajo precio. Bajo pero no tanto. 
2. Con autorregulación a través de grandes acuerdos sectoriales, abordando la lógica conflictiva de buscar precios más baratos y al mismo tiempo pretender el cumplimiento de unos mínimos laborales. Reformulando el modelo productivo (aceptando un mayor costo laboral, mejorando la gestión de los plazos, procurando relaciones a largo plazo con los proveedores...). 
3. Con implicación de los stakeholders para inducir y asegurar estos compromisos. A través de diferentes vías y resortes, los clientes, el regulador, los inversores, las ONGDs, etc., deben encontrar maneras de fortalecer los compromisos y detener la lógica de crecer desde un modelo insostenible desde el punto de vista de los derechos humanos.

Publicado en jornal.cat y en Diario Responsable

Noticias posteriores relacionadas:

• Inditex y H&M respaldan acuerdo de seguridad en industria textil Banglades
• El Corte Inglés se une al acuerdo por la seguridad de la industria textil en Bangladesh

Maltracte animal repugnant: servir animals agonitzant

[ca] Maltracte animal repugnant: servir animals agonitzant
Tinc la sensació que el maltracte als animals marca un cert límit de l'espai civilitzat. Per més que la cosa aparenti moderna, cool, i fins i tot d'interès turístic, és un esdeveniment a analitzar per antropòlegs i potser fins i tot per psicòlegs, perquè no entenc què pot portar a un representant de l'espècie humana, de manera, a més, de manera conscient, organitzada, planificada, promoguda, anunciada... a fer del maltracte animal un espectacle i fins i tot un àpat. I es veu que això que veureu en aquest vídeo s'està convertint a la Xina en una moda i competeixen per ser el cuiner que amb més rapidesa serveix el plat a taula, amb l'animal agonitzant.

[es] Maltrato animal repugnante: servir animales agonizando
Tengo la sensación de que el maltrato a los animales marca un cierto límite del espacio civilizado. Por más que la cosa aparente moderna, cool, e incluso de interés turístico, es un evento a analizar por antropólogos y quizás incluso por psicólogos, porque no entiendo qué puede llevar a un representante de la especie humana, y además, de manera consciente, organizada, planificada, promovida, anunciada... a hacer del maltrato animal un espectáculo e incluso una comida. Y se ve que lo que veréis en este vídeo se está convirtiendo en China en una moda y compiten por ser el cocinero que con más rapidez sirve el plato en la mesa, con el animal agonizante.

Speed Cooking- serving live snake and fish

Diàleg entre cultures: el desenvolupament sostenible i l’experiència tailandesa

El proper dimecres 6 de març tindrà lloc a Casa Àsia un diàleg sobre economia sostenible, amb la participació d'un politòleg tailandès i dos professionals que treballen a Espanya per la sostenibilitat des d'àrees com l'agroecologia o l'educació i responsabilitat corporativa.

Sota el títol «Economia de la Suficiència: saviesa tailandesa cap al desenvolupament sostenible» es donaran a conèixer experiències exitoses a Tailàndia, com són els projectes 1 rai 1 san (amb arrossals) i Doi Tung (de cultiu de cafè), i es compartiran d'altres experiències a Espanya i Europa, així com diferents postures sobre el desenvolupament sostenible i la suficiència. L'acte finalitzarà amb una degustació de cafè i arròs provinents dels projectes presentats.


Diàleg entre cultures: el desenvolupament sostenible i l’experiència tailandesa

• Professionals de Tailàndia i Espanya, provinents d’àrees diverses com les ciències polítiques, l’agroecologia i els negocis, exposaran casos concrets de desenvolupament sostenible portats a terme a Tailàndia sota la teoria de l’Economia de la Suficiència
• Els ponents debatran sobre com s’entén el desenvolupament sostenible a Tailàndia, on la cultura tradicional i el budisme formen part fonamental de l’enfocament
• La trobada pretén convertir-se en un diàleg Àsia-Europa en termes de sostenibilitat i suficiència, amb l’objectiu de compartir postures i conèixer perspectives diferents

Entendre la pràctica del desenvolupament sostenible a través de casos reals i compartir punts de vista sobre suficiència, sostenibilitat i responsabilitat corporativa. És l'objectiu de la taula rodona “Economia de la Suficiència: saviesa tailandesa cap al desenvolupament sostenible”, un debat entre un expert tailandès i dos professionals que treballen en desenvolupament local, responsabilitat corporativa i agricultura ecològica a Espanya organitzat per la Universitat de la Cambra de Comerç de Tailàndia —dependent de la Cambra de Comerç de Tailàndia— amb la col·laboració de Casa Àsia. L'acte tindrà lloc el proper dimecres 6 de març, a partir de les 18.30 h, a la seu de Casa Àsia a Barcelona (Avinguda Diagonal 373).

La taula rodona pretén no només intercanviar punts de vista i pràctiques sobre desenvolupament sostenible, sinó també esdevenir un diàleg entre Àsia i Europa, una trobada cultural des de dues perspectives diferents i de la mà d'experts d’àrees diverses com ara les ciències polítiques, l’agroecologia, l’educació i  la responsabilitat corporativa. Es tracta d'un debat per compartir coneixements i experiències que estarà obert a la participació del públic assistent.

Els ponents i el diàleg

El principal ponent de la jornada és el Dr. Somkiat Onwimon, productor televisiu i politòleg àmpliament reconegut a Tailàndia, que serà l'encarregat d'exposar dos casos concrets basats en la filosofia tailandesa de l'Economia de Suficiència: el primer d'ells és Un rai un san[1], un projecte realitzat el 2010 sota l'auspici de la Universitat de la Cambra de Comerç, amb la finalitat de fomentar la independència econòmica i l'autosuficiència dels agricultors de l’arròs tailandesos. Es va portar a terme a diverses zones del país, i els agricultors participants van guanyar en coneixements i productivitat duent a la pràctica un sistema que, alhora, respecta i protegeix el medi ambient ja que utilitza i millora mètodes tradicionals de l'agricultura ecològica.

El segon cas és el de DoiTung, una organització que duu més de 30 anys treballant amb les tribus de les muntanyes del nord de Tailàndia —la famosa zona del Triangle d'Or, frontera amb Laos i Birmània— en un projecte de desenvolupament sostenible basat en la incorporació de la població local en la reforestació, el cultiu de cafè i molts d’altres projectes (tèxtils, d’artesania, cultiu i comercialització dels productes agrícoles, etc.). Es tracta d'una iniciativa, que, a més, ha lluitat durant dècades contra la desforestació i problemes comuns de la regió com el cultiu d'opi, la drogoaddicció i el tràfic de persones, la falta d'aliments i d'infraestructures o fins i tot, al principi, diversos grups armats[2] . Totes aquestes iniciatives s'han realitzat sempre respectant la cultura local i al mateix temps millorant de manera substancial la qualitat de vida dels habitants.

A continuació, prendrà la paraula l'acadèmic i expert en AgroecologIa Dr. F. Xavier Sans, que mirarà de connectar l'economia sostenible amb l'agricultura sostenible i explicarà com Europa ha de progressar cap a un model més sostenible de desenvolupament agrícola. El Dr. Sans exposarà la diferència entre l'agricultura intensiva sostenible de la qual es parla actualment a Europa i com l'agricultura convencional pot i ha de donar el pas cap a l'agricultura ecològica com a repte per plantar cara a l'ideal de sostenibilitat en l'agricultura a nivell global.

Finalment, Heloise Buckland, experta en temes d'educació per al canvi i innovació social, tornarà a casos com el del sector agrícola i l'Economia de Suficiència per unir-los a la importància dels valors i de la cultura a l'hora d'estimular el canvi de sistema i de caminar cap a un futur més sostenible. És el cas del budisme a Tailàndia, o de la penetració d'algunes filosofies orientals a Europa fins al punt d'influenciar la responsabilitat social corporativa. Després de les conclusions, que exposarà també Heloise Buckland, s'obrirà un diàleg entre els participants i assistents sobre els temes tractats durant la jornada.

[1] Nom amb què es va popularitzar el projecte. Un rai equival a 0,16 Ha i un san són 100.000 Baht (moneda tailandesa), corresponent a uns 2.500 €.

[2] Diversos grups armats, assentats durant dècades, des de traficants d’opi fins a guerrilles xineses anticomunistes, han estat presents a la zona des de la fi de la II Guerra Mundial.

Índia: Escoles en lloc de Tallers de Treball Esclau

El Parlament de l'Índia està a punt de tancar l'any sense aprovar la llei contra el treball infantil més ambiciosa de tota la seva història. El pitjor del cas és que la llei té el suport de la majoria dels parlamentaris, però ha estat congelada durant setmanes perquè segons ells "no és prioritària".


Índia és el centre neuràlgic mundial del treball infantil. Nens de tan sols cinc anys són venuts als traficants i després forçats a treballar com esclaus, subjectes a múltiples abusos i maltractaments físics. Aquesta històrica llei prohibiria qualsevol forma de treball infantil per a menors de catorze anys i oferiria ajudes perquè les famílies més pobres poguessin mantenir els seus fills a l'escola. Però els parlamentaris han deixat que aquesta llei se'ls s'escorri de l'agenda, mentre els grups defensors dels drets dels nens de l'Índia diuen que necessiten la nostra ajuda per augmentar la pressió pública ara.

Si des de la comunitat d'Avaaz ens unim, podrem crear una onada d'atenció sobre aquest projecte de llei i pressionar els legisladors perquè l'aprovin. Signatura aquesta urgent petició i reenvíala a tothom. Quan siguem un milió, lliurarem el nostre missatge al Parlament juntament amb nens que al seu dia van viure aquestes terribles experiències:

http://www.avaaz.org/es/india_child_labour_g1/?bLmobab&v=20551
 És aterridor: 215 milions de nens i nenes treballen en mines, pedreres i fàbriques arreu del món. Tots els països han signat un acord per eradicar el treball infantil com a eix central de les seves polítiques nacionals d'educació. No obstant això, Índia és el país amb una major mà d'obra infantil del planeta. Si el projecte de llei s'aprova, prohibiria el treball infantil per a menors de 14 anys i tot treball perillós per a menors de 18. Aquesta iniciativa a més inclou solucions perquè la llei no afecti les famílies més pobres i assegurar el dret a l'educació gratuïta i proposant beques per compensar les pèrdues econòmiques d'aquestes famílies.

Els crítics de la llei diuen que el problema real no són les lleis, sinó la seva falta d'aplicació. I és cert que en els últims tres anys només el 10% de 450.000 denúncies contra el treball infantil van ser tramitades sota la feble legislació actual. Però la nova llei vindria a pressionar més del problema. La Policia ja no estaria supeditada a l'ordre d'un jutge per poder actuar. Qualsevol forma d'explotació comercial del treball de menors de 14 anys seria penalitzada, i en comptes de sancionar amb multes o amb curtes condemnes carceràries, els culpables s'enfrontarien amb prou feines.

Tot i que la majoria dels parlamentaris indis diuen que donen suport a la llei, no senten que hi hagi una urgència política per sotmetre-la a votació. Però amb cada dia que passa, més nenes i nens són forçats a una vida miserable dins inhumans tallers i fàbriques. Està a les nostres mans donar-los aquest impuls que necessiten per actuar. Signa la petició per als legisladors de l'Índia ara, i comparteix amb tots els teus coneguts:

http://www.avaaz.org/es/india_child_labour_g1/?bLmobab&v=20551
 Una i altra vegada, la comunitat d'Avaaz ha impulsat diferents campanyes per protegir els nens i els grups més vulnerables. Fa unes poques setmanes, ens unim en una petició de 1.2 milions de persones i ajudem a passar el pla d'educació infantil més exhaustiu del Pakistan. La manera com tractem als nostres nens i nenes és com un termòmetre dels nostres principis ètics. Ha arribat l'hora de prendre accions fermes per aturar aquests abusos. Unim-nos en defensa del futur dels nens que pateixen a l'Índia.

Amb esperança i determinació,Jamie, Alice, Alex, Alaphia, Lisa, Jeremy, Ricken, Dalia, Rewan, Michelle i tot l'equip de Avaaz

La llei contra el treball infantil més dura de la història de l'Índia està encallada ... perquè els polítics diuen que no és la seva "prioritat"! Però la majoria dels parlamentaris li donen suport i només necessiten una enorme empenta ciutadana per aprovar-la ara. Alcem les nostres veus pels nens de l'Índia. Firma ara


Més Informació:

La India propone la prohibición del empleo de niños menores de 14 años de edad (OIT):
http://www.ilo.org/ipec/WCMS_189568/lang--es/index.htm

"Preparant-nos per a la nova legislació contra el treball infantil -- en anglès (The Hindu)
http://www.thehindu.com/opinion/op-ed/article3878212.ece

Niños esclavos: 400 millones de niños sin infancia (Público):
http://www.canalsolidario.org/noticia/ninos-esclavos-400-millones-de-ninos-sin-infancia/29133

Trabajo esclavo en la India: empresas españolas en la 'lista negra' (El Confidencial):
http://www.elconfidencial.com/espana/2012/03/23/trabajo-esclavo-en-la-india-tres-empresas-espanolas-estan-incluidas-en-la-lista-negra-94749// 


Nota: ens hem adherit a la campanya