Ara que es parla tant de l’experiència de client, i que comerços i empreses competeixen per reduir friccions i facilitar la vida a les persones usuàries, sorprèn que algunes polítiques públiques encara operin com si es poguessin permetre exactament el contrari.
El cas dels nous contenidors d’orgànica de Vilanova i la Geltrú em sembla revelador d'això. Canviar els contenidors per uns altres amb l’obertura tant petita respon a una lògica tècnica de despatx, que sobre el paper pretén reduir impropis i millorar la qualitat de la fracció. La meva sorpresa va ser majúscula en adonar-me que la bossa no hi entrava si no era empenyent diversos cops amb la mà, i això que faig servir bosses petites, reutilitzant les compostables de la compra de verdura, i no les bosses que venen amb aquesta finalitat i són força més grosses.
Altres vídeos sobre la qüestió:
- Ja en sé el motiu: paguem justos per pecadors
- Segueixen les dificultats
- No són accessibles
- Volem un Palomares
Generar una mala experiència d’ús sembla haver esdevingut, en certs casos, el preu assumible per evitar que alguns facin un mal ús del servei. És a dir: per impedir que una part de la ciutadania hi tiri impropis, es dificulta la vida als qui sí que volen fer les coses bé. I aquest és el punt on el debat deixa de ser anecdòtic. Perquè ja no parlem només d’un contenidor amb un forat massa petit. Parlem d’una manera d’entendre les polítiques públiques. Parlem de si l’administració considera rellevant o no l’experiència ciutadana. Parlem de si creu que la fricció quotidiana que imposa als usuaris és un dany col·lateral menor o bé un indicador central de qualitat institucional i de bon govern.
De fet, deixeu-me ser malpensat: crec que cap de les persones que han intervingut en el procés, enginyers del disseny, empresa fabricant i comercialitzadora, polítics i tècnics municipals tenen per costum dipositar la bossa d'orgànic al contenidor, perquè em semblaria inversemblant que un usuari pugui acceptar passivament una solució tècnica tan inviable. Per això els he proposat un Palomares, com quan als anys seixanta el ministre franquista Manuel Fraga es va banyar a la platja on presumptament hi havien caigut unes bombes nuclears nord-americanes.
A qui perjudiquem? Una política pública no s’hauria de jutjar només per la bondat abstracta del seu objectiu, sinó també per la intel·ligència concreta de la seva implementació i la seva responsabilitat davant la societat, és a dir, els diversos grups d'interès. A qui perjudica i a qui beneficia. No deixa de ser un dilema ètic. Perquè quan, per evitar que alguns ho facin malament, acabes posant traves als qui ho volen fer bé, és legítim demanar-se si no hem confós l’objectiu amb la manera d’assolir-lo.
Sovint compartim finalitats nobles i necessàries: reciclar millor, reduir residus, afavorir hàbits més sostenibles, evitar impropis que malmeten tot el procés. Però si els instruments concrets no estan ben resolts, el resultat pot ser paradoxal: la política que pretenia millorar el comportament acaba erosionant-lo. Hi ha persones que m'han dit que en aquestes condicions deixaran de separar.
No costa pas gaire d’imaginar la casuística. Una persona que baixa l’orgànica i es troba que la bossa no hi entra. Algú gran que no té força. Algú que surt de casa amb una maleta, una criatura o una sola mà disponible. Al cap d’uns dies, la incomoditat esdevé irritació. I la irritació, en alguns casos, es transforma en desistiment. El ciutadà complidor es cansa. I el no compromès hi troba una excusa perfecta.
Hi ha persones que fem un esforç notable per separar bé. Però no tota la ciutadania està igualment compromesa. N’hi ha que tenen una actitud més laxa. N’hi ha que van amb presses i tiren pel dret. N’hi ha que directament no senten cap obligació especial envers el bé comú. Fer veure que tota la ciutadania respondrà amb la mateixa responsabilitat seria ingenu.
Ara bé, admetre aquesta realitat no hauria de portar-nos a una política de disseny defensiu estructural, pensada només per contenir el pitjor comportament possible. Perquè aleshores acabem dissenyant serveis públics contra la ciutadania, o si més no contra una ciutadania imaginada com a sospitosa per defecte.
I això té costos. Funcionals, perquè dificulta l’ús correcte del servei. Socials, perquè castiga especialment certes persones. Reputacionals, perquè la ciutadania percep que ningú no ha provat de debò allò que després li exigeixen utilitzar cada dia. I també té un cost cívic, perquè alimenta aquell discurs tan fàcil com corrosiu segons el qual “tot és un engany”, “millor no reciclar”, o “ens fan perdre el temps”. I en contra del previst uns anys enrere, ara aquests antitot estan creixent.
Em molesten els abanderats de la catàstrofe que justifiquen no separar deixalles perquè hi ha països llançant míssils o perquè grans mandataris van amb jet privat a les cimeres. Són gent maleducada i sense escrúpols, paràsits de la societat, amb raonaments primaris que ben bé podrien arribar a defensar que com que ja he de pagar molts impostos municipals doncs tinc dret a plantar un cagarro enmig de la Rambla. La majoria són o seran votants de l'extrema dreta, que no assumeixen cap responsabilitat persona i que escampen totes les responsabilitats i culpes enfora, cap a polítics, cap a empresaris, cap a nouvinguts... en el que suposa un declivi de la civilització. Per això, cal fer les coses molt bé i no donar-los arguments.
Una política pública també s’hauria d’avaluar per l’experiència d’ús que genera. De la mateixa manera que al món empresarial fa temps que han entès que l’experiència de client forma part del valor ofert, l’administració hauria d’entendre que l’experiència ciutadana forma part de la qualitat del servei públic. No es tracta de convertir la ciutadania en clientela, ni de banalitzar la funció pública amb llenguatges de màrqueting. Es tracta d’una cosa més seriosa: entendre que la legitimitat institucional també es construeix en la interacció concreta, quotidiana i aparentment menor. En la tapa que no s’obre bé. En el tràmit incomprensible. En la web impossible. En el mobiliari urbà dissenyat sense pensar en l’usuari real. En els mesos transcorreguts per obrir un establiment. En tot allò petit que acaba transmetent una idea molt gran: si l’organització ha pensat en tu o no.
Costa no tenir la impressió, en aquest cas, que ningú no va fer una validació prou elemental amb usuaris reals abans d’implantar el canvi. No parlo de grans metodologies sofisticades. Parlo de coses bàsiques: provar el contenidor amb bosses habituals, observar l’ús per part de persones diverses, contrastar-ne l’accessibilitat real, detectar friccions, corregir abans de desplegar. Això, que en el món privat s’entendria com a prova pilot o validació d’experiència, en el sector públic hauria de formar part del respecte degut a la ciutadania. Ara de pressa i corrents s'han hagut de tallar amb ganiveta totes les gomes que dificulten la introducció de la bossa. Per cert que es veu com els tècnics deixen caure les gomes tallades a dins del contenidor, un impropi de categoria! La introducció millora molt però igualment el forat és massa petit.
A més, la comunicació contenia un error: es deia que els contenidors eren accessibles. Entrant al web de l'empresa madrilenya on s'han comprat, es veu que els anomenats accessibles tenen una obertura lateral per facilitar que les persones amb cadira de rodes o de baixa estatura també puguin introduir la bossa. Jo no he vist cap contenidor a Vilanova amb aquesta característica que, per cert, els mitjans de comunicació s'han limitat a reproduir sense cap anàlisi crítica.
I encara una altra derivada. Si és cert que una part del problema prové de persones que tiren la brossa malament, aleshores la resposta no pot consistir únicament a empetitir forats i complicar la vida a tothom. Potser el que cal és una combinació més madura de mesures. Cal facilitar molt més el comportament correcte. Cal millorar la pedagogia allà on sigui necessària. Cal dissenyar millor els dispositius i serveis. Cal segmentar millor les solucions segons contextos i usos.
I sí, calen més sancions dissuasòries. Perquè una societat madura no pot descansar només en la bona voluntat dels complidors ni tampoc en enginyeries de fricció que fan pagar el peatge a tothom. La responsabilitat col·lectiva funciona millor quan combina facilitació, cultura cívica i exigència. El que no sembla raonable és confiar-ho tot a fer incòmode el servei. En altres paraules: si hi ha una minoria que incompleix, la resposta justa no és empitjorar l’experiència de la majoria. La resposta justa és fer possible que la majoria ho pugui fer bé amb normalitat i, alhora, actuar amb més determinació envers qui persistentment no vol jugar net.
Això val per als residus, però també per a moltes altres polítiques públiques. Massa sovint les organitzacions dissenyen processos pensant més en protegir-se de l’ús indegut que no pas a afavorir l’ús adequat. Al món anglosaxó i bona part d'Europa, obres un negoci immediatament i ja tindràs la inspecció, mentre que aquí els funcionaris que paguem entre tots s'han apoderat de l'Administració i decideixen que no pots obrir fins que no t'hi autoritzin. I així van acumulant friccions, petites humiliacions, obstacles absurds i missatges implícits de desconfiança envers la ciutadania. Després ens sorprèn que creixi la desafecció.
I per això, quan parlem d’un contenidor amb un forat massa petit, en realitat estem parlant d’una qüestió molt més gran: si volem administracions que només gestionin procediments des d'un despatx o administracions que sàpiguen liderar responsablement.
