Ara podríem fer-ne una adaptació empresarial: faci com jo, no es fiqui en sostenibilitat. Algunes empreses semblen reaccionar davant les qüestions ambientals, socials o de bon govern com si fossin matèries que algú de fora pretén introduir artificialment dins l’empresa. Els ecologistes parlen d’emissions, els sindicats de condicions laborals, les comunitats dels impactes territorials, els activistes dels drets humans, i tot plegat pot ser percebut com una interferència externa en una activitat empresarial que, en principi, no tindria res a veure amb aquestes qüestions.
Però hi ha un petit problema: és l’empresa qui necessàriament ja hi és, ja s'hi ha ficat consubstancialment. Si genera emissions, ja s’ha ficat en canvi climàtic encara que no vulgui parlar-ne; si consumeix grans quantitats d’aigua en un territori amb estrès hídric, ja s’ha ficat en sostenibilitat ambiental; si compra a proveïdors on hi ha riscos de vulneració de drets humans, ja s’ha ficat en drets humans. I si les seves decisions afecten l’ocupació, la cohesió social o el territori, ja està intervenint en aquestes realitats abans que cap grup d’interès li reclami res.
[perímetre] De fet, una de les evolucions més interessants que ha comportat la responsabilitat social ha estat precisament l’ampliació progressiva del perímetre de gestió empresarial. Fa unes dècades, moltes qüestions ambientals quedaven fora d’aquest perímetre. Es percebien sobretot com una exigència externa, derivada de la regulació o de la pressió social. Avui, en canvi, la gestió ambiental forma part amb tota normalitat de la lògica empresarial: hi ha equips, objectius, indicadors, sistemes de gestió, normes, inversions, processos d’innovació i recerca de retorn. Ja no es tracta simplement de complir una obligació externa sinó de gestionar millor l’empresa.
Aquest procés no s’ha produït de la mateixa manera en totes les matèries. La relació amb la comunitat, per exemple, encara es manté sovint fora del perímetre real de gestió. Es fan donacions, patrocinis o accions filantròpiques, però no sempre es gestiona la comunitat com una part estructural de l’entorn empresarial, amb els seus riscos, oportunitats, expectatives, impactes i capacitat per generar o destruir confiança. En aquest camp encara queda molt recorregut perquè allò que avui es percep com una acció externa passi a formar part plenament de la gestió.
Aquesta evolució és, en el fons, una manera d’incorporar complexitat dins l’empresa. La societat és complexa, els impactes també ho són i les empreses han anat entenent que no poden gestionar-se com si només existissin unes poques variables econòmiques. La responsabilitat social ha contribuït precisament a ampliar la mirada, a incorporar nous elements al sistema de decisió i a convertir qüestions que abans semblaven alienes al negoci en matèries gestionables.
Sempre he dit que gestionar la responsabilitat social significa gestionar la complexitat, però sense matar-la. La temptació de qualsevol organització és simplificar la realitat per facilitar la presa de decisions, i això és comprensible fins a un cert punt. El problema apareix quan simplifiquem tant que deixem de comprendre allò que realment està passant. Incorporar més variables no significa complicar inútilment l’empresa, sinó fer-la més capaç d’interpretar un entorn que ja és complex amb independència que vulguem reconèixer-ho o no.
[ASG] Per això, una part del discurs que avui s’està produint sobretot als Estats Units al voltant de la responsabilitat social, anomenada ASG o ESG en termes normatius, em sembla que pot tenir una conseqüència més profunda que la simple crítica a unes sigles. No es tracta només de qüestionar una regulació excessiva, una burocràcia determinada o una certa politització de la sostenibilitat, qüestions totes elles perfectament discutibles. El risc és fer el camí invers i començar a expulsar fora del perímetre empresarial qüestions que les empreses ja havien començat a integrar en la seva lògica de gestió.
Seria una manera de matar complexitat. En lloc d’entendre millor els impactes i decidir com gestionar-los, podem optar per declarar que determinades qüestions no són pròpiament empresarials i, per tant, deixar de considerar-les. Però la realitat no funciona així. Una empresa pot decidir que no vol parlar de sostenibilitat, de canvi climàtic, de comunitat o de drets humans; el que no pot decidir és deixar de tenir impactes sobre aquestes realitats.
Aquesta és la diferència entre considerar la sostenibilitat una agenda externa i entendre-la com una dimensió de la gestió. Quan una matèria entra de debò en el perímetre empresarial deixa de ser una obligació que algú imposa des de fora i passa a formar part del conjunt de variables amb què l’empresa procura crear valor, gestionar riscos, trobar oportunitats i assegurar la seva sostenibilitat futura. Això és el que ja ha passat en bona mesura amb la gestió ambiental i el que encara ha de passar amb altres dimensions de la responsabilitat social.
Per això potser la pregunta no és fins on s’han de ficar les empreses en sostenibilitat, sinó fins on la seva activitat ja hi està ficada i fins on són capaces d’incorporar aquesta realitat dins el seu perímetre de gestió. Fer veure que no hi som perquè no en volem parlar recorda massa aquella vella recomanació: «Haga como yo, no se meta en política». Però, parafrasejant una altra cèlebre frase, aquesta atribuïda a Galileo: i, tanmateix, generem impactes.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada