A veces veo cosas. Ara els confessaré una cosa. La meva afició a l'etimologia fa que sovint em quedi absort en una paraula que acabo de sentir i em perdi no solament anant segles enllà en el seu origen sinó correlacionant l'absurditat del sentit actual.
Smart City...? Un exemple és quan sento l'expressió
Smart City, un concepte que -com sovint he criticat- està més dominat per enginyers i tecnòlegs que no per una ciutadania que requereix empoderar-se i apoderar-se. És curiós que un col·lectiu a qui agrada tant la precisió es trobi tan còmode amb un mot anglès que té com a gran virtut el sentit gens precís, per polisèmic, entre intel·ligent, espavilat, ben parit, maco... Aquestes polisèmies solen ser més del grat d'humanistes i poetes que no de gent de rigor científic, cosa sorprenent que potser ens hauria d'alertar sobre quina moto etèria se'ns vol vendre.
...o Ciutat Mordaç? El que potser no saben és que anant als orígens dels mots, podríem trobar que Smart City estaria ben a prop de Ciutat Mordaç!
Mordaç vol dir
que ataca la gent malparlant-ne d'una manera acerba, i fins i tot vol dir
corrosiu. Com relaciono els dos mots? De l'arrel protoindoeuropea
(s)mord/merd que volia dir mossegar o punxar, tenim el català mordaç, el castellà morder i l'anglès
smart! Perquè la intel·ligència del
smart era etimològicament la de l'espavilat que parlant mossegava o picava. Encara avui,
smart vol dir ferir o punxar, i sols a partir d'aquí ha guanyat el significat de mostrar astúcia i després exhibir coneixement culte o ser sofisticat. Però encara ara, smart també es fa servir per qualificar un humor sarcàstic que pot ser rude i poc respectuós. Els mots anglesos ens enlluernen sense saber ni què volen dir.
Una Europa 2020 mordaç? Potser per això quan es va definir l'
Estratègia Europa 2020, que marcava el repte d'un
creixement sostenible, inclusiu i intel·ligent (traduït així de l'anglès
smart), ningú es va adonar que l'
smart portava dins seu la llavor del mal, del pixar-nos a la cara amb un mot que expressa clarament que ens fotran la queixalada, que ens punxaran, que se'ns en fotran tant com vulguin. Parlo com a etimòleg i al sentit dels mots em remeto.
Un degoteig d'escàndols. L'escàndol dels
papers de Panamà mostra la immoralitat d'una bona colla de personatges poderosos, en el món de la política, l'economia, i fins i tot l'esport i la cultura! Una immoralitat segurament tenyida de fraus i il·legalitats i perversa si rellegim les manifestacions d'opinió que tals personatges havien fet. I no sols parlem de quin tractament han donat als beneficis sinó com s'han obtingut. I ja no parlem de les pràctiques delictives que s'aniran descobrint sinó de casos com els escàndols de Volkswagen o ara
Opel on la mala pràctica es confronta amb un seguit de valors i compromisos fets públics.
Un model més smart. Les males pràctiques són arreu, però ens havíem cregut que Europa era un espai de major civilització, on potser eren menors, on potser no eren tan culturals i més circumstancials. Doncs no. Senzillament a Europa les males pràctiques són més sofisticades, més
smart! Aquí no t'atraquen pel carrer sinó per mitjà de la declaració de renda, fent pagar a les classes mitjanes el manteniment d'un Estat, els grans beneficiats del qual són una oligarquia aprofitada, extractiva. En el cas d'Espanya sovint veiem famílies que controlen el poder des de fa segles i que no deixen desenvolupar ni la societat ni l'economia per a no perdre'n el control. Però si mirem a una Centreeuropa més civilitzada, ara veiem que els valors de sostenibilitat, de rigor i seriositat del món germànic se'ns esmicolen. I si ens venen al cap els valors fundacionals d'Europa i la tradició humanista, no sabem on mirar quan sentim la vergonya dels refugiats a les portes del continent.
I ara què? La Responsabilitat Social es basa precisament en establir uns compromisos ètics, generar una sostenibilitat en totes les àrees d'impacte, i desenvolupar una organització conscient, sensible, dialogant, transparent. Ara ens hem de preguntar com hem de procedir quan es demostra que una empresa havia declarat uns valors falsos, que havia ocultat la seva insostenibilitat, i que fins i tot s'havia valgut dels valors de l'RSE i la sostenibilitat per a guanyar reputació i confiança. I és que la pèrdua de reputació no afecta sols les corporacions privades: els governs llisquen per un delicat pendent de pèrdua de legitimitat, per les pràctiques corruptes i il·legals, per la manca de coratge en les polítiques públiques, per la incapacitat de donar respostes a les inquietuds i demandes de la ciutadania.
El capital social en perill. Sovint confiem en el paper de la ciutadania com a inductor de les bones pràctiques empresarials i de pràctiques democràtiques i responsables en els governs, però malauradament aquesta tendència a una major consciència de la clientela i de la ciutadania no avança prou ràpidament ni amb prou contundència. Davant casos empresarials com els que ens ocupen, caldria una acció per part dels poders públics que comportés condemnes penals de màxima gravetat tant per a les persones jurídiques com físiques, ja que no solament està en joc la qualitat del medi ambient i de l'economia, sinó la confiança de la societat en les institucions, el capital social. I davant les males pràctiques dels governs caldria una major capacitat de la ciutadania d'exercir de contrapoder democràtic a un model cada cop més caduc de delegació opaca del poder.
Estem a Màtrix? El problema és que no és senzillament que ens hagin enganyat. Una mentida és una dada objectiva. I s'enxampa abans un mentider que un coix, i mort el gos morta la ràbia, si se'm permet la concatenació de frases fetes. Hores d'ara ja hauríem de començar a percebre que estem vivint en una ficció: una història que se'ns explica, i que àdhuc ens expliquem, i que intuïm que no és veritat, però que no tenim capacitat, coratge, fortalesa per sortir-ne.
Fer net. Podria parlar del món... avui tot és global. Però per abordar els reptes globals, un ha d'estar en condicions, hem de fer una certa introspecció, un salt cultural, hem de fer net. I això ho hem de fer damunt la nostra realitat. Com a europeus. Aquesta vella Europa, trista, corrupta, incapaç, ha de recuperar la seva capacitat i tornar a ser un espai des d'on irradiar valors de tolerància, de democràcia, de desenvolupament. Urgeix una renovació de models, de cares, de reptes. I no per localisme, segueixo pensant que la revolució del somriure catalana pot ser un estímul fonamental: la capacitat de la ciutadania de marcar el sentit de la política, i de decidir fins i tot allò que durant tota la història ho havien decidit el semen dels reis i la sang dels soldats. No és un tema menor. És posar damunt la taula ara mateix l'empoderament de la ciutadania, el repte de dotar-nos d'unes estructures basades en les societats i
recuperar un sentit de la democràcia anant més al sentit originari, també etimològic però sobretot històric.
Nou paradigma. La situació on hem arribat i tota la podrimenta que segur que anirem veient en els propers mesos i anys no s'arregla amb poca cosa, ni amb mesures legals, ni amb discursos ni, per descomptat, amb accions violentes.... El camí el veig en aquell horitzó encara tan incert i difús que alguns en diuen el nou paradigma. En el grup d'Organitzacions del
Pla Nacional de Valors de Catalunya vam definir que
l'empresa del nou paradigma és una organització que genera riquesa a la vegada que contribueix a donar resposta als reptes actuals de la societat i l’entorn. Ho fa des de la centralitat de la persona, impulsada per un propòsit o missió que transcendeix el seu legítim objectiu de guany econòmic, creant valor personal i social. És sostenible a nivell econòmic, social, laboral, territorial, ambiental i emocional. També vam dir que
és una organització amb un grau de consciència més elevat; que està orientada al bé comú i la prosperitat. L’empresa cap al nou paradigma és un motor de canvi que contribueix a l’evolució i transformació positiva de la societat.
Prendre consciència i empoderar-nos. Sols ens en sortirem si prenem consciència col·lectiva del Màtrix on vivim, de la ficció que contribuïm a generar. La força de la consciència ha de ser la base de l'empoderament i la base d'una revolució pacífica, serena, però profunda i arrelada en cadascú de nosaltres, sense deixar que els voltors treguin profit dels moments d'incertesa que vivim, que pot ser font de populismes i autoritarismes. Posar la persones enmig de les organitzacions, i enmig de la societat. Posar la consciència enmig de les organitzacions i de les persones. Fer créixer la consciència, empoderar-nos per crear les condicions per fer un salt cultural que ens faci sortir de l'ensopiment, la mediocritat, la delegació limitadora de la democràcia.
[2,73 MB]
