30.6.25

[ARTICLE] Repartiment equitatiu del valor creat versus innovació regressiva

  • Innovació regressiva sota una aparença moderna: Algunes pràctiques empresarials disfressades de modernitat, com els preus dinàmics o la personalització extrema, acaben generant desigualtat, opacitat i pèrdua de drets.
  • Risc de retrocés social i democràtic: L’ús no regulat d’algoritmes i models predictius pot derivar en discriminacions encobertes que atempten contra la justícia social i els valors democràtics.
  • La nova frontera de la responsabilitat empresarial: Les empreses han d’integrar el repartiment equitatiu del valor creat com a pilar central de la seva sostenibilitat, legitimitat i contribució al bé comú. 

 

En les darreres dues dècades, la responsabilitat social ha anat incorporant successivament nous enfocaments que han enriquit el seu abast i profunditat. Des d’una primera etapa centrada en l’eficiència ambiental —amb paradigmes com l’economia circular— i el benestar laboral —com l’empresa saludable—, es va fer un pas endavant amb la irrupció de l’empresa amb propòsit i l’orientació als grans reptes socials. Aquestes aproximacions han permès avançar cap a una responsabilitat més integrada, més transformadora. I ara, tot apunta que els pròxims anys portaran dues noves exigències ineludibles: l’ètica davant les tecnologies emergents i el compromís amb el repartiment equitatiu del valor creat.

Aquest article s’inscriu precisament en aquest darrer repte: com les empreses han d’abordar, amb transparència i responsabilitat, no només la generació de valor, sinó també la seva distribució entre els diferents grups d’interès. Perquè només així podran ser realment sostenibles, legítimes i socials en un sentit profund.

1. La mà invisible de l’algoritme

La narrativa empresarial dominant tendeix a identificar la innovació amb el progrés. Noves pràctiques comercials, basades en tecnologies disruptives o sistemes algorítmics, són sovint presentades com a avenços inevitables i eficients. Però, què passa quan aquesta modernitat encobreix pràctiques que perjudiquen greument els drets i els interessos dels grups d’interès?

Un cas claríssim és el dels preus dinàmics. El que va començar amb les aerolínies ha colonitzat molts altres sectors: concerts, allotjaments, espectacles, comerç electrònic… La tecnologia permet adaptar els preus a la demanda, però també a l’hora del dia, al perfil de l’usuari, al dispositiu que utilitza o al seu historial de cerca. El resultat és una absoluta manca de transparència, discriminació arbitrària i una pèrdua de referents per part del consumidor. Així, dues persones poden pagar preus radicalment diferents per exactament el mateix producte o servei. El sistema, disfressat d’optimització algorítmica, no és sinó un instrument per maximitzar beneficis jugant amb la incertesa i l’angoixa del consumidor.

La casuística és diversa. En l’àmbit sanitari, algunes asseguradores ja incorporen anàlisis de risc individualitzats que poden, en el futur, discriminar segons hàbits, genètica o perfils predits. En la logística o el transport, la gig economy estableix relacions de treball sense drets laborals sota la retòrica de la flexibilitat. A tot arreu, l’algoritme es converteix en una mà invisible —no del mercat, sinó de l’opacitat i la desresponsabilització.

Però aquesta falsa pàtina de modernitat no sols va d’algoritmes ni es limita al mercat de béns. En l’àmbit laboral, hi ha empreses que fixen salaris a partir de l’autooferta del candidat. Això pot derivar en escenaris on persones amb les mateixes responsabilitats i càrregues de treball cobren diferències de sou de potser tres vegades, sense cap justificació objectiva. La igualtat retributiva queda sepultada sota la lògica individualista i desregulada de “tu demana el que vulguis”, tot i que la llei estableix clarament que a igual feina, igual salari.

A això s’hi afegeix una altra pràctica prou coneguda: el compliment selectiu de les normes. Empreses que escullen quines lleis respecten i quines no, o quines compleixen en l’articulat però exercint frau de llei. L’elusió fiscal n’és un exemple, però a Catalunya coneixem sobradament també la ignorància de les obligacions lingüístiques. S’escuden en una presumpta excessiva normativització però el que fan és mostrar la seva manca d’ètica i de responsabilitat envers els grups d’interès. Aquest doble raser fa emergir una gran sospita: si incompleixen una llei per falta de convicció o conveniència, com podem confiar que compliran les altres?

Aquestes pràctiques poden ser normalitzades, percebudes com a part de les regles del mercat i fins i tot de la modernitat. La tecnologia no està al servei de l’eficiència compartida sinó de l’explotació de les asimetries. En lloc de construir confiança, erosionen la legitimitat empresarial. I en lloc de crear valor compartit, perpetuen una lògica extractiva que castiga els grups d’interès més vulnerables o menys informats.

 

2. On pot portar-nos aquest camí sense límits?

Si no hi posem límits, tant legals com ètics, aquestes pràctiques poden fer-nos retrocedir dècades en drets socials i en equitat. No és una hipòtesi teòrica: alguns sectors ja assagen escenaris que, en qualsevol societat amb valors democràtics sòlids, haurien d’alarmar.

Prenem l’exemple del sector de la salut. Les asseguradores privades ja comencen a explorar models que integren dades de comportament i perfils predictius de salut per ajustar primes i condicions. Aparentment, es tracta de premiar els estils de vida saludables. Però, on comença l’eficiència i on s’instal·la la discriminació? Pot passar que una persona que menja malament o viu sola hagi de pagar més. O que certes condicions genètiques, predetectades, esdevinguin motiu d’exclusió o sobrecost.

Els prestadors sanitaris també poden caure en la temptació d’optimitzar recursos seleccionant pacients segons la rendibilitat del tractament. Una societat que accepti que una IA decideixi si val la pena atendre’t segons el teu pronòstic mèdic o social —per edat, origen o expectativa de retorn—, no és moderna: és moralment fallida.

Aquest escenari podria estendre’s a moltes altres dimensions: educació personalitzada per renda, accés a l’habitatge condicionat per la traçabilitat econòmica, condicions laborals diferenciades segons perfils de risc... Tot pot semblar eficient, però en realitat és una nova forma de segmentació social, impensable si fos feta obertament per un ésser humà.

Els drets humans i els principis bàsics de la justícia no poden estar supeditats a lògiques algorítmiques ni a models econòmics extractius. No tot el que és tecnològicament possible és èticament acceptable. La funció de la llei i de l’ètica empresarial és posar límits: no al progrés, sinó a la seva perversió.

Tanmateix, en els darrers lustres la societat s’està desvertebrant, es perd capacitat d’autoorganització, enmig d’un context de major individualisme basat en les experiències emocionals egoiques. Aquest rerefons pot facilitar que la pèrdua de drets sigui acceptada i plausible en la mesura que hom compri el relat d’una presumpta llibertat i avantatges individuals, malgrat que basada en banalitats i en l’anul·lació de la perspectiva comunitària.

 

3. Un enfocament irresponsable disfressat de personalització

Una de les grans trampes del discurs empresarial contemporani és la glorificació de la personalització. El missatge és seductor: l’empresa adapta els seus serveis a les preferències de cada client o treballador. Però el que moltes vegades hi ha al darrere no és una millor experiència d’usuari, sinó una estratègia per desequilibrar la relació i traslladar riscos.

Quan una aerolínia o una plataforma de venda d’entrades aplica preus dinàmics, no està optimitzant un servei: està jugant amb la incertesa emocional i econòmica de la persona que hi vol accedir. El consumidor ja no sap si el que paga és just, ni té referents clars. Se li diu que l’import pot canviar d’un minut a l’altre, que és millor que s’afanyi, que queden poques places... És una relació de pressió i opacitat, més pròpia del regateig que d’un mercat transparent.

En el mercat laboral, quan una empresa demana al candidat “què voldries cobrar?” i fixa el salari segons la resposta —sense cap marc intern clar o taula salarial—, està convertint una relació laboral en una subhasta emocional. No es valora el lloc de treball sinó la capacitat negociadora o la desinformació del treballador. El risc d’injustícia estructural és enorme, i més encara si qui hi surt perdent són les persones joves, migrades, o amb menys xarxes de referència.

Aquest mateix patró s’aplica a la gestió empresarial de la normativa: empreses que decideixen quines lleis compleixen i quines no. Quan una companyia fa servir la llengua catalana només si li convé, o es preocupa pel medi ambient només quan en pot fer màrqueting, està relativitzant la llei com si fos una carta opcional, i amb això trasllada incertesa i desconfiança a la societat sencera.

En tots aquests casos, la tecnologia o la flexibilitat són coartades per desequilibrar el joc. No s’aprofundeix en el valor compartit ni es busca el benefici mutu. Es tracta de maximitzar el guany unilateralment, minimitzant costos —legals, emocionals o reputacionals— a costa dels altres.

Aquesta cultura empresarial del “si no t’agrada, no hi compris”, o del “ja ho fan tots”, no només és cínica, sinó que prepara el terreny per a una societat més desigual, més desconfiada i més vulnerable. I això, a mitjà termini, també és un mal negoci per a tothom.

  

4. La responsabilitat que ve: repartir el valor creat

Davant d’aquest escenari de pràctiques regressives, urgeix un reforçament profund de la responsabilitat social corporativa. En els darrers anys hem avançat molt en àmbits com el bon govern, la sostenibilitat ambiental o la gestió de la diversitat. Però avui, més que mai, cal posar el focus en una dimensió sovint esquiva: el repartiment equitatiu de la riquesa creada.

Una empresa que genera beneficis però no els reparteix de manera justa entre els seus grups d’interès —treballadors, comunitats, proveïdors, societat en general— està incomplint una funció bàsica de la responsabilitat social: contribuir a la cohesió social i a la sostenibilitat sistèmica del seu entorn.

Aquest repartiment no ha de ser entès només com un augment de salaris o com una filantropia puntual. És una qüestió de model:

·       Significa tenir estructures salarials justes, transparents i coherents amb el valor real aportat.

·       Implica compartir valor amb el territori, pagar els impostos on es genera l’activitat, i contribuir activament al desenvolupament local.

·       Vol dir establir relacions de llarg termini amb proveïdors, que no siguin meres palanques de pressió de preus.

·       Suposa escoltar activament les inquietuds socials i incorporar-les a l’estratègia empresarial.

Aquest enfocament connecta amb el que s’ha anomenat valor compartit, però també amb una idea de propòsit empresarial que no es limita a enunciar valors, sinó que els materialitza en decisions estructurals. Les empreses que ho entenen, no només generen més confiança: també estan millor preparades per resistir les crisis i créixer sosteniblement.

La tendència futura de l’RSC hauria de ser, doncs, la capacitat de demostrar —amb dades i amb fets— com es distribueix el valor creat. Què rep cada grup d’interès? Com es redueixen les desigualtats internes? Com es contribueix a la justícia global?

No n’hi ha prou amb fer memòries que parlin de compromisos. Caldrà també explicar com es tradueixen en resultats tangibles per a la societat. Aquesta serà una nova frontera de la responsabilitat empresarial: més exigent, més transformadora, i molt més significativa.

 

5. Una crida al veritable progrés

La innovació hauria de ser un motor de progrés per a tothom. Però quan es posa al servei de l’opacitat, de la maximització unilateral del benefici i de la desregulació encoberta, deixa de ser un instrument de millora col·lectiva i esdevé un cavall de Troia contra la justícia social.

No es tracta de rebutjar la tecnologia, sinó de posar-la sota principis de responsabilitat, equitat i transparència. L’algoritme no és neutral: és una construcció humana i, com a tal, ha de respondre als valors de la societat que el crea. I si la llei no arriba a regular aquests nous escenaris, cal que sigui l’ètica empresarial qui n’assumeixi el lideratge.

La paradoxa del nostre temps és clara: podem mesurar més que mai, podem personalitzar-ho tot, podem optimitzar cada decisió… però si no som capaços de compartir el valor que generem, estem condemnats a empobrir la confiança, el teixit social i el mateix sentit del negoci.

És hora que les empreses deixin de veure la responsabilitat com un afegit o una resposta reputacional, i la integrin com a eix central del seu propòsit. Una responsabilitat que no només compleix amb la llei, sinó que s’avança a les expectatives socials. Que no només minimitza impactes negatius, sinó que crea valor real per a tothom.

El veritable progrés no és només tecnològic. És ètic, és social, i és compartit. I la responsabilitat empresarial ha de ser-ne una aliada insubstituïble.

[ARTICLE] El respecte a la realitat nacional dins l'RSC: un deure oblidat en les fusions bancàries

Ara que ja es coneixen les condicions que, en cas que es produeixi l'absorció del Banc Sabadell per part del BBVA, obligarien a esperar tres anys abans que es materialitzi una fusió entre les dues entitats financeres, vull aportar una reflexió personal que considero rellevant.

Les fusions bancàries tenen un impacte directe sobre l'economia productiva, la cohesió social, el territori i els drets de les persones treballadores. Des d'una perspectiva de responsabilitat social (RSC), qualsevol operació d'aquestes característiques hauria de ser analitzada no només pel seu impacte financer o estructural, sinó pel conjunt de conseqüències que es deriven per als grups d'interès i per al conjunt de la societat. Cal preveure l’impacte a partir de les dades. En aquest sentit, el govern espanyol ha reconegut la reducció en el finançament a pimes o la destrucció de llocs de treball el cas de la fusó CaixaBank-Bankia. I la mesura de prohibir la integració durant tres anys no aborda el fons de la qüestió, només n'endarrereix els efectes.

Tanmateix, a banda de l’anàlisi d’impacte econòmic i laboral, hi ha un aspecte que no s'ha tractat i que hauria de ser fonamental: l’impacte a la realitat nacional catalana. L'anàlisi dels impactes i les mesures adoptades es fan com si Catalunya fos una simple regió més de l'Estat. I com que no és així, cal avaluar si les conseqüències d'aquesta fusió serien rellevants des del punt de vista de la capacitat de Catalunya de mantenir-se com una nació amb els instruments necessaris per garantir el seu correcte desenvolupament.

La Constitució espanyola estableix una distinció entre nacions -anomenades nacionalitats per imposició militar- i regions. Aquesta diferenciació mai no ha tingut un desenvolupament normatiu però recull una base material que en una gestió socialment responsable cal tenir en compte, tant per principi de realitat com per la referència jurídica de la Carta magna. En processos amb un fort impacte territorial com les fusions bancàries, aquesta absència de reconeixement pràctic impedeix una anàlisi ajustada a la realitat nacional catalana. Des d'una perspectiva d'RSC, caldria que aquesta diferenciació s'incorporés de manera explícita en l'estudi d'impactes i en les mesures compensatòries que se'n derivin.

Catalunya té un sistema productiu propi, una xarxa de pimes més intensa, un teixit econòmic arrelat al territori, una cultura financera històrica i una realitat institucional diferenciada. Però, a més, té dret a disposar de les institucions no solament públiques sinó de la societat civil que li permetin -tot i enquadrada dins un Estat més ampli- poder mantenir el seu caràcter diferenciat més enllà de les circumstàncies temporals d’autogovern que permet l’Estat.

Cal recordar, a més, que aquesta fusió s'afegeix a la desaparició de la gran majoria d’institucions financeres catalanes, moltes d'elles en forma de caixes d'estalvis, que durant dècades van donar resposta a les necessitats de finançament de particulars i empreses. Aquesta pèrdua ha deixat un buit que s'agreujaria amb la concentració bancària prevista.

A més, la desaparició de les caixes va comportar també la pèrdua del seu compromís amb el territori: a banda del menor accés al crèdit per part de particulars, microempreses i pimes, també cal destacar que una part dels beneficis es destinava a obra social en àmbits com la cultura, l'educació o la sanitat. Amb la seva desaparició, molts d’aquests recursos es van reduir dràsticament. I no és un fet menor: donar suport des de la societat civil a la cultura catalana no és el mateix que a la cultura castellana, que compta amb un Estat al seu servei.

Aquesta manca de consideració és una forma de maltractament institucional. I trenca amb els principis bàsics de la responsabilitat social: la consideració dels impactes reals, l'atenció als grups d'interès, el respecte a la diversitat i la rendició de comptes. Tractar Catalunya com una simple "comunitat autònoma" és una negació de la seva condició nacional, reconeguda fins i tot en l'arquitectura constitucional espanyola. 

I des de la part catalana no és un argument que es faci servir, cosa que considerem una renúncia. Parlar de nació no ha de ser sols un recurs retòric o simbòlic, o centrat en matèries culturals. Cal que sigui una defensa permanent dels nostres drets i molt especialment en els àmbits socioeconòmics. Sense amagar l'interès espanyol per eliminar les diverses realitats nacionals que conformen l'estat i que es manifesta en aspectes tan diversos com la minimització de les llengües no castellanes com en les traves per mantenir un poder econòmic que malden per concentrar a Madrid. 

Les fusions bancàries, si volen ser gestionades amb responsabilitat, han de tenir en compte no només les xifres, sinó els territoris, les persones i els valors que s'hi veuen afectats. I Catalunya, com a nació, té dret a ser considerada com a tal també en aquests processos.

La desaparició de les caixes d’estalvis catalanes no va ser només una conseqüència econòmica, sinó també política i cultural. Es va perdre un model financer amb vocació social i arrelament territorial, substituït per entitats bancàries amb orientació purament mercantil.

Des d’una perspectiva de responsabilitat social i economia amb propòsit, caldria obrir un debat sobre com recuperar mecanismes financers que prioritzin el bé comú, l’equitat territorial i la sostenibilitat a llarg termini. Algunes alternatives com les finances ètiques, les cooperatives de crèdit o els bancs de desenvolupament local podrien ser línies a explorar.

18.5.25

Descobreix el misteri de les obres de Gaudí a Barcelona: representen una constel·lació?

  • Per què les principals obres d’Antoni Gaudí a Barcelona són on són? I si aquestes creacions, que semblen sorgides d'un somni, suggerissin una connexió entre la terra i el cel?  
  • Les obres de Gaudí destaquen com a icones d'una arquitectura que sembla transcendir el temps i l'espai

Barcelona, una ciutat plena de màgia, misteri i simbolisme, ens convida a descobrir si les obres de Gaudí tenen una connexió celestial: representen una connexió fascinant amb una constel·lació per la seva disposició dins la ciutat? 

Veure vídeo: https://www.instagram.com/p/DJzkBq2IKhc/

 

Un pont entre el cel i la Terra

Al llarg de la història, moltes civilitzacions han cercat una connexió entre el cel i la Terra. Des de les piràmides d’Egipte alineades amb el cinturó d’Orió fins als Templer que, segons algunes teories, van situar els seus temples segons patrons estel·lars, la idea de reflectir el cosmos en la geografia terrenal ha captivat ments creatives i espirituals.

Podria ser que Gaudí, amb el seu profund simbolisme i el seu amor per la natura i la creació divina, hagués tingut en ment una visió similar? Aquesta connexió entre les seves obres i el Bover obre la porta a una nova manera d’interpretar el seu llegat.

 

El Bover, el guia del cel

Efectivament, la constel·lació del Bover podria haver estat la inspiració darrere de la distribució de les seves obres més emblemàtiques dins la ciutat.

Malgrat que s’ha divulgat, amb interessos comercials no dissimulats, que podria tractar-se de l’Ossa major o el seu asterisme del Carro, forçant-ne l’elecció pel fet de ser la més coneguda, tot indica que aquesta constel·lació hauria de ser una altra. La distribució dels estels no lliga de cap manera amb la geografia!

Sens dubte, per la correspondència de les formes, Gaudí s’havia d’inspirar en el Bover (Bootes). En projectar la constel·lació del Bover sobre el mapa de Barcelona, observem que està invertida: Gaudí va ser enginyós per invertir la constel·lació per projectar-la com un mirall damunt els vials de la ciutat.

Un detall fascinant

Cada 24 de juny, dia de Sant Joan i coincidint amb el solstici d'estiu, els estels de la constel·lació del Bover es posicionen just damunt de Barcelona quan comença la nit. En aquest moment màgic, mentre cremen les fogueres que il·luminen la ciutat, es produeix un alineament simbòlic i celestial entre el cel i la terra, connectant les obres de Gaudí amb els estels que semblen vetllar-les.

 

La constel·lació del Bover, coneguda com Bootes en llatí, ha estat considerada al llarg de la història com el protector del cel nocturn. Amb Arcturus, l’estel més brillant de l’hemisferi nord, aquesta figura celestial ha inspirat mites i llegendes en moltes cultures. El seu rol com a vigilant i guia és central, i ens recorda el paper que Barcelona exerceix com a ciutat capdavantera i protectora de Catalunya.

Una correspondència simbòlica

Seguint l’alineació, trobem que l’estel de la base és el Palau Güell i l’estel del capdamunt és el Park Güell, tota una alineació de dalt a baix amb el principal mecenes de Gaudí.

I com si es tractés del travesser d’una creu, a l’esquerra del mapa barceloní hi trobem l’estel que correspon a la Casa Vicens, de les primeres obres de Gaudí, mentre que a la dreta hi hauria l’estel que es projectaria damunt la Sagrada Família, obra de plenitud. A l’alçada del cinturó, hi trobaríem tres altres estels, que correspondrien a la Casa Calvet, Casa Batlló i la Pedrera.

Vegem un per un com els estels de la constel·lació semblen coincidir amb algunes de les obres més conegudes de Gaudí:

Palau Güell. Els Güell van ser els mecenes principals de Gaudí, oferint-li suport i llibertat per desenvolupar el seu geni creatiu. I el Palau Güell es correspon amb Artur (Arcturus), l’estel més brillant de la constel·lació i de l’hemisferi Nord. Així com Artur guia el cel nocturn i guia els bous del Carro, el Palau Güell, una de les primeres grans obres de Gaudí, simbolitza aquesta llum guia que obre camins.

Parc Güell. Aquest parc utòpic connecta natura i arquitectura, inspirant somnis d’harmonia amb les seves formes orgàniques i colors vibrants. Es correspon amb Nekkar (Beta Bootes), un estel imponent que reflecteix la visió innovadora i naturalista de Gaudí. Aquest parc és un dels exemples més clars de la visió de Gaudí, plena de color i formes orgàniques que evoquen el cosmos i la natura.

Casa Vicens. La Casa Vicens, el primer gran projecte de Gaudí, és ple d’idees innovadores i d’una estètica única. Aquesta obra es relaciona amb Seginus (Gamma Bootes), que simbolitza l’inici d’un camí brillant i prometedor, com l’inici de la trajectòria de Gaudí. marca el primer gran projecte de Gaudí, ple d’idees innovadores i d’una estètica única que mostrava ja el seu geni creatiu.

Sagrada Família. La Sagrada Família, el temple icònic de Gaudí, és un símbol d’espiritualitat i elevació al cor de la seva obra i de la ciutat. Aquesta obra magna es correspon amb Prínceps (Delta Bootes), l’estel central de la constel·lació, que evoca transcendència i centralitat.

Casa Calvet. Una obra elegant i equilibrada, que combina funcionalitat amb una estètica refinada i subtil. Es correspon amb Izar (Epsilon Bootes), un estel que simbolitza dualitat i harmonia, reflex de l’essència d’aquesta obra.

Casa Batlló. Amb formes i colors vibrants, la Casa Batlló captiva com un dels exemples més reconeguts de la creativitat de Gaudí. Aquesta obra única s’alinea amb Zeta Bootes, un estel que simbolitza energia i vitalitat, una explosió de formes i colors que captiva tothom qui la contempla, és una de les obres més reconegudes de Gaudí.

La Pedrera. Amb la seva presència sòlida i formes arrodonides que dominen el Passeig de Gràcia, La Pedrera és una obra madura i plena de simbolisme natural. Es relaciona amb Eta Bootes, un estel robust i imponent que marca l’extrem de la constel·lació.

 

Les constel·lacions properes i el seu simbolisme

El Bover no està aïllat a la volta celeste; té al seu voltant un seguit de constel·lacions amb les quals estableix relació, i també lliguen amb el simbolisme del cap i casal de Catalunya.

  • Situat al nord-oest del Bover, Hèrcules és conegut com el fundador mític de Barcelona. Aquesta connexió ens remet a la força i la història fundacional de la ciutat. Si Hèrcules la va fundar, el Bover la protegeix..
  • En un dels seus treballs, Hèrcules va haver de matar el drac. I és que sovint aquest heroi es relaciona amb Sant Jordi. Doncs al nord del Bover, serpentejant al voltant del pol nord celeste, el Dragó (Draco) ens recorda la llegenda de Sant Jordi, patró de Catalunya, i la lluita contra el mal.
  • El cap i casal de Catalunya es vincula també a la reialesa, i a l’est del Bover, trobem la Corona Boreal (Corona Borealis), constel·lació que simbolitza una corona, el poder, al·legoria de la noblesa i el lideratge de Barcelona com a capital del Principat. Es diu que el Bover actua de vigilant o protector de la Corona.
  • El Bover aconduïa el carro estirat per bous, i situat al nord-oest, el Carro gros, asterisme part de la constel·lació emblemàtica de l’Óssa Major (Ursa Major), simbolitza la grandesa i la permanència de Barcelona, amb el Bover exercint el lideratge.

Aquestes constel·lacions properes creen un teixit narratiu que vincula el cel nocturn amb les llegendes, la història i la identitat de Barcelona, en perfecta harmonia amb el simbolisme de les obres de Gaudí.

Una hipòtesi, no una certesa

Tot i la fascinació d’aquesta teoria, no hi ha evidències documentals que Gaudí hagués planificat cap correspondència amb els estels. Però, com a exercici imaginatiu, aquesta hipòtesi ens permet explorar la seva obra des d’una perspectiva nova i enriquidora.

A vegades, mirar el cel ens ajuda a entendre millor la Terra. Qui sap? Potser les obres de Gaudí continuen amagant secrets que esperen ser descoberts. Mentrestant, gaudim d’aquesta connexió simbòlica entre la ciutat comtal i els estels que la vetllen.

10.5.25

Josep Maria Canyelles va publicant microvídeos sobre paraules incloses en els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides ens proposen 17 reptes per a assolir fins a l'any 2030.

Per contribuir al seu coneixement des d'una perspectiva diferent, Josep Maria Canyelles, expert en Responsabilitat Social, ha començat a publicar microvídeos sobre l'etimologia de les principals paraules a què els ODS fan referència i en els propers mesos les complementarà amb altres com la pau, l'ètica, la sostenibilitat, la responsabilitat, l'energia, la pobresa...

Segons l'autor, intento fer-ho aportant un coneixement que pugui ser interessant per a comprendre millor el significat actual i comparant sempre que és possible entre diferents paraules o amb mots germans de llengües properes.

Els anireu trobant al canal d'Instagram (els més antics al perfil que em van hackejar), al TikTok i al Facebook. Al canal de Youtube sols hi ha els primers perquè em resultava més lent de penjar. Sempre amb l'etiqueta: [mots responsables]. Alhora, en aquesta entrada del blog s'aniran enllaçant per ordre vinculats a cada ODS.

Hi ha moltes paraules per fer... Si teniu interès en algun mot en concret que encara no hagi fet i voleu que m'hi avanci, estaré encantat de correspondre-hi!

Nota: he posat en cursiva algun vídeo vinculat però sense etimologia.


 



 





Altres [mots responsables] publicats no necessàriament relacionats amb els ODS:

Empreses, restaurants, comerços

Cultura, història, alimentació 

Topònims, castells, edificis singulars 

 

Sobre llengua

Dies internacionals