Vivim en un moment en què les institucions públiques es veuen obligades a legislar per posar fre a pràctiques empresarials que, tot i ser legals, són clarament oportunistes i desequilibrants per al conjunt del sistema. Aquesta dinàmica posa sobre la taula una qüestió incòmoda: per què cal fer lleis per impedir allò que moralment ja hauria d’estar descartat?
No parlem d’incompliments, sinó d’aprofitaments. Parlem del frau de llei, com l'elusió fiscal. Empreses que no trenquen la llei però que s’esmunyen per les escletxes per maximitzar el benefici a costa de la societat. I això ens obliga a fer front a una realitat: si el marc legal no és prou explícit, hi haurà qui l’explotarà, si bé un excés d'explicitació pot fer la normativa més complexa i caduca.
Caldria que més empreses actuessin amb responsabilitat social. Però davant la realitat tossuda, s'han de desplegat normatives específiques com ara la Directiva sobre greenwashing per evitar declaracions ambientals enganyoses o ara mateix l’Impost Complementari per evitar l’elusió fiscal de grans multinacionals.
Aquestes regulacions no són cap atac a la llibertat d’empresa, sinó un exercici de restauració del joc net. Una manera de dir que, si volem mercats justos i confiança ciutadana, no podem deixar espai per a les pràctiques abusives que alguns defensen amb l’argument de la “legalitat”.
L’Administració pública, també amb deures pendents
Però no només les empreses tenen aquestes incoherències. Les pròpies administracions públiques sovint han de legislar per obligar-se a fer allò que ja haurien de practicar per coherència amb el seu discurs. Un cas clar va ser les Lleis de Transparència (2013 i 2014), per obligar-se a si mateixes a fer allò que defensaven en el discurs però que no portaven a terme. I per tant, no com una voluntat de lideratge ètic sinó com una exigència davant la desconfiança social creixent. Un altre exemple seria la legislació sobre contractació pública responsable, que busca garantir que els diners públics no alimentin pràctiques empresarials tòxiques en matèria laboral, ambiental o fiscal i, en definitiva, que les diferents institucions àrees d'una Administració Pública no actuïn en contra dels interessos generals dels poders públics i el bé comú.
És un cas de "fes el que dic, però no el que faig", ara emmarcat dins d’una obligació legal. La paradoxa és que l’administració es vegi forçada a passar de la retòrica als fets per la via de la norma. Com si no fos prou lògica la coherència.
De fet, hem començat fent esment a les empreses, però els principals actors del frau de llei són sovint habilitats públics, encarregats de vetllar pel compliment normatiu però que, enduts per un zel que pretén cobrir-se les pròpies espatlles, avantposen uns criteris de compliment i en desatenen d'altres. O pitjor encara el cas dels jutges espanyols en certs casos coneguts on s'han valgut de la llei de l'enemic.
Quan el discurs no aguanta el mirall: normes per posar coherència
Les normatives que esmentem no són un simple avenç tècnic o adaptació al canvi d’època. Responen a una realitat més punyent: moltes organitzacions han construït discursos aparentment responsables, mentre les seves pràctiques diàries contradiuen aquests valors de forma flagrant. La regulació esdevé així una eina per obligar a la coherència. Vegem alguns exemples clars:
- La Directiva sobre diligència deguda en sostenibilitat corporativa (CSDDD) s’adreça especialment a grans corporacions que fan gala de compromisos ètics globals, però que alhora operen amb cadenes de subministrament on es vulneren drets humans o es destrueix medi ambient. Es vol evitar que la responsabilitat empresarial acabi sent només un relat corporatiu mentre, a la pràctica, les infraccions es traslladen a tercers en països amb poca capacitat de control.
- La Llei Rider posa límits a plataformes digitals que presumeixen d’innovació i de generar llocs de treball "flexibles", però que en realitat sostenen un model basat en la negació de drets laborals bàsics. La norma trenca amb la ficció d’un “nou model econòmic” que en el fons reprodueix formes antigues i greus de precarització, aprofitant buits legals i l’absència d’una categoria laboral adequada.
- La Directiva sobre afirmacions ambientals (Green Claims Directive) té com a objectiu principal desmuntar l’ús estratègic del llenguatge ecològic com a eina de màrqueting. Moltes empreses han interioritzat el discurs verd com a element identitari, però en cap cas no hi ha una verificació que garanteixi que aquest relat té base real. Aquesta norma força a posar rigor i transparència allà on fins ara només hi havia storytelling.
- La Directiva de Protecció dels Alertadors (Whistleblower Directive) pot semblar més orientada a prevenir casos flagrants de corrupció o males pràctiques, però també és una resposta al doble llenguatge d'organitzacions que proclamen valors com la integritat, la transparència i l’ètica... i després penalitzen o silencien aquells qui, des de dins, intenten fer-los complir. És una manera d’assenyalar que l’ètica corporativa no pot ser només una declaració institucional.
La frontera entre la llibertat i l’oportunisme
Ens hem acostumat a veure la regulació com una limitació. Però cada cop més, aquestes normatives han de ser enteses com una garantia: la de protegir un mercat equitatiu, una societat justa i un planeta viable. La llibertat empresarial no hauria de ser llicència per aprofitar-se de les mancances del sistema, sinó una oportunitat per innovar, liderar i contribuir a un progrés compartit.
Com a societat, no podem deixar que els actors més hàbils a navegar entre línies de la llei obtinguin avantatges injustos. Això degrada la competència, la confiança i el teixit social. Per això legislar per tancar escletxes no és només una necessitat, sinó una qüestió d’ètica col·lectiva.
Avançar cap al propòsit
Potser haurem de continuar legislant per tapar forats, sí. Però també caldrà fer un pas més: obrir pas a una nova generació d’empreses que no necessitin que la llei els marqui el mínim ètic, perquè ja parteixen, per convicció, d’un compromís amb el bé comú. Empreses que no veuen la responsabilitat com un límit, sinó com un motor.
Parlem de les empreses amb propòsit, aquelles que defineixen la seva raó de ser més enllà del benefici econòmic i que orienten la seva activitat a generar impactes positius en la societat i el planeta. Aquestes empreses no esperen que les obliguin a actuar amb transparència o sostenibilitat: ho fan perquè han integrat aquests valors en el cor del seu model de negoci.
Aquest nou segment d’empreses ja és una realitat emergent, però encara minoritària. Necessitem que guanyi massa crítica, que es converteixi en la nova norma i no en l’excepció admirable. Necessitem que els marcs normatius, els incentius públics i la pressió ciutadana ajudin a fer aquest gir cultural: que el propòsit sigui la brúixola de les decisions empresarials i no només una etiqueta atractiva.
Per això, la veritable solució no serà només normativa; serà cultural, estratègica i col·laborativa. La gran oportunitat rau en alinear els lideratges econòmics amb els reptes socials i ambientals del nostre temps, i fer-ho des de l’autenticitat. Perquè només des d’aquesta coherència profunda podrem construir una economia que no només funcioni, sinó que sigui justa, sostenible i legítima.
