En aquest article d'actualitat, Canyelles defensa que la responsabilitat social de les empreses (RSE) és més vigent que mai i que haurà d'adquirir una major capacitat de fer front a la complexitat i la resiliència. Ja no serveixen les solucions simples i cal activar nodes de responsabilitat i compromís en cada persona i cada organització, entenent que estem entrant en un nou estadi en què la vulnerabilitat per raons climàtiques, socials, sanitàries, econòmiques, serà més gran.
Fa anys que la Responsabilitat Social és un actiu rellevant en empreses cotitzades en raó de l'increment de la sensibilitat dels inversors. I per sensibilitat en aquest cas entenem la comprensió que aquest grup d'interès ha fet de la correlació entre RSE i rendibilitat. De fet, després de lustres de posada en escena de l'RSE,
ja disposem de prou sèries històriques que mostren que la rendibilitat de les empreses amb polítiques d'RSE està per damunt de la mitjana dels els índexs generals, aproximadament en un 5% (el diferencial seria d'un 10% si no incorporem a la mostra les empreses compromeses).
Tradicionalment, davant d'una crisi sempre han aparegut les visions crítiques de persones que, amb una certa sornegueria de vegades, han manifestat que ara l'RSE s'esvairia. Recordo un acte que vaig organitzar al setembre de 2008, inici reconegut de la crisi, on Josep Maria Lloreda, president de KH Lloreda va explicar el seu model d'RSE. Un assistent va demanar-li si "davant d'aquesta crisi tan forta que diuen que ve vostè seguirà mantenint aquestes bones pràctiques d'RSE". La resposta de Lloreda va ser contundent: "potser no m'he explicat molt bé; aquestes bones pràctiques formen part d'una de les potes de la nostra estratègia corporativa" (si no recordo malament eren innovació, creixement i RSE). I va seguir: "si gràcies a aquesta estratègia hem aconseguit créixer dos dígits anuals, ara que ve una crisi hauria de desmuntar l'estratègia que m'ha portat fins aquí? Doncs al contrari, si cal caldrà més responsabilitat per assegurar per exemple la retenció del talent i la plena implicació de tot l'equip". Poso aquest exemple per explicar que no faré cas a qui ara digui que l'RSE s'esvairà. En tot cas, ho deixaran de fer les empreses que feien ús d'algunes bones pràctiques de manera colateral o fins i tot marquetiniana, però és que això ja no era RSE!
Els experts ja aposten per un sentit estratègic de l'RSE, a diferència de 15 o 20 anys enrere. El Bank of America publicava ahir un informe, segons llegeixo a l'article "Ser bueno tiene premio en la bolsa" de Roberto Casado a Expansión, que també rebat aquest sentit crític d'alguns opinadors: "Una crítica al
focus en RSE és que en èpoques d'estrès, els inversors i les companyies
desvien els seus recursos per no enfonsar-se. La nostra opinió és que l'RSE és més crítica que mai en una recessió".
L'RSE ara mateix és més que estratègica a nivell corporatiu, és estratègica per a la societat. En una crisi com aquesta, amb una caiguda mai vista pel curt termini amb què s'ha produït i alhora amb un enemic desconegut i unes conseqüències tan incertes, la solidaritat de les empreses i la capacitat de posar els seus recursos al servei de la societat i dels investigadors és una mostra de gran responsabilitat. Hem vist casos molt interessants i sobretot un estat de consciència sobre la necessitat que tots hi sumem. Potser la percepció de gravetat de la situació i la comprensió de la incapacitat del sector públic de donar per ell mateix una resposta suficient ha mogut les persones i empreses a assumir un colideratge compromès.
Totes les parts haurien d'incentivar la corresponsabilitat, les aliances i les sinergies. De fet, en contextos de tanta complexitat és necessari activar la intel·ligència distribuïda en la qual els diferents nivells d'administració, i els diferents sectors, públic, privat i social, així com les persones, combinen el respecte a les autoritats amb la capacitat propositiva i la recerca d'alternatives. Mostrar responsabilitat envers la societat vol dir ara mateix posar tots els actius (talent, infraestructures...) al servei de la innovació social i la resposta urgent per a aquest gran repte. El concepte de resiliència ara pren més sentit que mai. I entenem com mai que la responsabilitat de les organitzacions ha d'estar al servei de construir unes comunitats molt resilients davant situacions adverses de màxima complexitat, una idea que ja incorporàvem en la conceptualització de Territori Socialment Responsable fa una quinzena d'anys.
Comencem a intuir que aquesta no haurà estat una situació dramàtica però puntual sinó que pot convertir-se en part dels escenaris de futur, davant els quals hem d’aprendre a gestionar l’adaptació i la innovació, coneixent els actius de la comunitat, amb una administració pública amb capacitat relacional i de lideratge orientada a resultats sabent generar sinergies, amb unes empreses amb un sentit de la responsabilitat envers la societat més desenvolupat i amb capacitat d’intercooperació, amb uns models organitzacionals més avançats.
Sobre l'ara, no puc deixar de mostrar-me crític en la manera com el govern espanyol ha volgut gestionar la crisi, moguts per unes ganes de mostrar capacitat de cara a la galeria que s'ha concretat amb màrqueting, centralització autoritària, discurs nacionalista amb una imatge més militaritzada que científica, rigidesa i manca d'adaptació davant una gestió evidentment poc encertada... The Guardian: "
Com pot ser que Espanya hagi respost tan malament", fet que pot provocar una
mortalitat catastròfica si no es prenen immediatament les mesures oportunes. Sembla que el govern espanyol no vol mostrar feblesa si finalment acaba fent el que el govern català li demana des de fa molts dies. Aquesta és la principal irresponsabilitat d'aquests dies, juntament amb la gent que ha marxat de cap de setmana, d'altra banda una manca de consciència també correlacionada amb la negativa a confinar territoris sota l'argument tan peregrí que els virus no entenen de fronteres.
Cal decidir entre vida i economia. No és una decisió senzilla, en termes fins i tot ètics, ja que tot està interrelacionat. Sembla que la decisió espanyola també té un altre factor en la demanda de certs poders econòmics de no reduir l'activitat econòmica a zero. Tot és dramàtic, però optar per la vida prenent la decisió d'acabar de manera dràstica amb el virus, implicaria parar del tot durant almenys 15 dies i recuperar-se després. Rebaixar l'activitat a mitges tintes vol dir anar arrossegant durant mesos, sense una afectació d'entrada tan forta a l'economia, però a la llarga crec que molt pitjor. Els més perjudicats d'un període llarg seran novament els autònoms i les pimes, que no podran resistir. En canvi les grans empreses aprofitaran l'oportunitat enmig de les aigües remogudes. Que li diguin als grans canals de venda en línia, que guanyaran una gran quota de mercat que en bona part ja quedarà consolidada. Una responsabilitat dels actors que prenen decisions és preveure qui en sortirà perdedor i qui guanyador. La sortida de la recessió serà més una V que una U, segons explica Oriol
Amat, basant-se en el que ja es veu a Wuhan, on l'economia s'està
recuperant prou ràpidament, de manera que no ens hauria de fer tanta por la caiguda en picat si és per menys temps que no que això es prolongui setmanes i setmanes.
Encara no hem sortit del moment més crític però ja cal començar a pensar en l'endemà (accions de recuperació accelerada) i en el demà-passat (els aprenentatges). Les empreses i organitzacions hauran de pensar sobre quin sentit pren la seva RSE en un context de major incertesa i complexitat, com canvien les maneres de treballar, d'interrelacionar-se amb l'entorn, de generar aliances, i de crear impacte social sostenible. Els governs hauran de pensar com es preparen per a aquests nous escenaris amb estratègies per activar la col·laboració i no de mera imposició, i com es redefineixen els sectors estratègics, que ja no poden ser merament els militars i en canvi la producció alimentària de proximitat sí que hauria de considerar-se o la producció de certs productes industrials que no poden quedar merament en mans d'una globalització que ens porta avantatges però també pandèmies i riscos enormes de dependència.
I el sentit de compromís de les persones. Hem tingut dècades de desresponsabilització de la ciutadania, perquè es va desenvolupar un concepte de serveis públics que eren com un supermercat que podien créixer fins a satisfer-ho tot. Malgrat que fa temps que el model ha decaigut, la cultura associada encara és vigent i cal tornar a recuperar per part de la gent un sentit de compromís i responsabilitat d'un mateix, del nostre entorn i del Planeta. El discurs que
Edificis Positius, iniciativa de la cooperativa TSR Territori Socialment Responsable, desenvolupa pren més sentit que mai: cal enfortir el bon veïnatge per generar més capacitats d’autoorganització i fer les ciutats més resilients. Cal crear comunitats on les persones puguin viure positivament l'experiència de ser veïns i veïnes i abordar el reptes de desenvolupament sostenible des dels mateixos edificis. I calia recuperar una responsabilitat social empresarial de proximitat, basada en el bon veïnatge empresarial, per contribuir a expandir la positivitat a la comunitat.
El desenvolupament sostenible serà transversal o no serà. L'Agenda 2030 de Nacions Unides i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) ho mostren explícitament. No podem abordar un repte sense tenir en compte els altres. Ja no serveixen les solucions simples i cal activar nodes de
responsabilitat i compromís en cada persona i cada organització,
entenent que estem entrant en un nou estadi en què la vulnerabilitat per
raons climàtiques, socials, sanitàries, econòmiques, serà més gran.
Podeu llegir l'article de continuïtat:
29.3.20
Portar la responsabilitat social cap a la resiliència
