Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polítiques públiques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polítiques públiques. Mostrar tots els missatges

7.11.26

[ARTICLE] El cas de l’oli o la confusió entre igualtat i equitat

Aplicar el mateix percentatge de retirada d’oli a qui preveu una gran collita i a qui ja espera produir molt menys pot semblar igualitari. Però és equitatiu?

El govern espanyol ha establert la retirada temporal del mercat del 12% de l’oli produït a partir del novembre, que haurà de quedar emmagatzemat fins al 30 de setembre de 2027. No es tracta de produir menys, sinó d’immobilitzar una part de la producció per regular l’oferta i evitar una caiguda dels preus en origen.

El problema és que aquesta decisió s’aplica a realitats productives molt diferents. Segons el Diari de Tarragona, a les comarques de Tarragona es preveu una collita curta, amb una caiguda propera al 40%, mentre que Andalusia preveu augmentar considerablement la producció. La DOP Siurana reclama que aquesta diferència es tingui en compte: allà on la collita ja minva, caldrà immobilitzar, a més, una part de l’oli obtingut.

Una mateixa proporció no significa un mateix esforç. Per a un molí amb excedents, emmagatzemar oli pot ajudar a gestionar una oferta excessiva. Per a un altre que podria vendre la seva producció, la retirada obligatòria pot comportar menys liquiditat, costos addicionals i dificultats per atendre la clientela. L’oli es podrà comercialitzar més endavant, però ajornar la venda també té conseqüències per a la viabilitat del negoci.

Entenc que estabilitzar els preus pot beneficiar també els productors que no tenen excedents. Aquest és un argument que cal considerar. Però no justifica, per si sol, que tothom assumeixi la mateixa càrrega proporcional. Caldria acreditar que el benefici esperat compensa els costos i explicar per què una retirada uniforme és adequada també per a qui afronta una collita curta.

Igualtat de tracte no sempre és equitat

En les polítiques d’igualtat entre dones i homes, o d’inclusió de persones amb discapacitat, hem après que oferir formalment el mateix a tothom no sempre garanteix les mateixes oportunitats. Si les condicions de partida i les barreres són diferents, calen respostes que ho tinguin en compte. La igualtat efectiva és l’objectiu; l’equitat és el criteri que ens ajuda a assolir-la.

Aquest principi també s’hauria d’aplicar a les polítiques territorials. Una norma pot ser uniforme i generar efectes desiguals. Governar responsablement exigeix mirar què passa darrere del percentatge, de l’import o del llindar que s’ha decidit aplicar a tothom.

Ho veiem amb el salari mínim: un mateix import ofereix menys capacitat de compra allà on les necessitats bàsiques són més cares. També amb les beques: una família amb ingressos una mica superiors pot disposar de menys recursos després de pagar l’habitatge i, tanmateix, quedar fora de l’ajut. En tots dos casos, la xifra nominal pot ocultar la situació material que es vol protegir.

El precedent de la pesca és revelador. El 2021, la Generalitat i les confraries denunciaven que el repartiment estatal dels dies de pesca, en aplicació de la normativa europea, penalitzava la flota catalana perquè no reconeixia adequadament les parades biològiques voluntàries que ja feia. Segons explicaven els representants del sector, prendre com a referència un historial d’activitat ja reduït per aquestes vedes comportava noves retallades sobre l’esforç anterior. Aquí l’equitat exigeix considerar també el camí recorregut: qui s’ha avançat a protegir els recursos no hauria de quedar en desavantatge per haver actuat abans. Altrament, el missatge és pervers: esperar que t’obliguin pot sortir més a compte que assumir voluntàriament la responsabilitat.

El cas de l’oli és un més, entre milers, que expressa un desajust més profund en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. El dèficit fiscal sostingut que documenten els càlculs de la Generalitat mostra una aportació de recursos superior a la despesa que retorna al territori. A aquesta contribució neta al conjunt de l’Estat s’hi afegeixen decisions com aquesta, que no atenen prou les condicions productives catalanes. Són problemes diferents, però acumulen una mateixa sensació: contribuïm al sosteniment del conjunt i hem de tornar a reclamar que les nostres necessitats siguin escoltades. La solidaritat territorial necessita criteris d’equitat, reciprocitat i transparència. Un estat que aplega diverses nacions hauria de construir el seu equilibri reconeixent-ne les realitats, i no exigint que s’adaptin reiteradament a una resposta uniforme. Aquesta persistència obliga a discutir el model de relació, més enllà de cada greuge concret.

Una regulació que escolti el territori

En el cas de l’oli, la resposta hauria de partir d’una anàlisi de les collites, les existències i les condicions de comercialització, i d’una escolta efectiva dels productors afectats. A partir d’aquí, es podrien valorar retirades diferenciades o excepcions justificades, comprovant que fossin compatibles amb l’objectiu d’estabilitzar el mercat. La simplicitat administrativa d’un percentatge únic no hauria de substituir aquesta anàlisi.

El 12% és fàcil d’explicar. El que cal explicar, però, és per què s’ha d’exigir igualment a qui té una previsió d’abundància i a qui ja espera una collita molt inferior. La responsabilitat de governar consisteix a fer-se càrrec d’aquestes diferències. Perquè tractar tothom igual pot ser còmode; tractar tothom amb equitat exigeix comprendre la realitat.

4.10.26

[ARTICLE] Menys gesticulació, més deliberació: quan la política simplifica problemes complexos

Dono per fet que demà Pedro Sánchez convocarà eleccions. I, si és així, caldrà reconèixer-li una gran habilitat política. Després de mesos en què pràcticament cada setmana apareixia una notícia que erosionava el Govern, ha sabut aprofitar una conjuntura que li permet canviar el marc: passar de defensar-se a plantejar una batalla política en un terreny que considera més favorable, abans que arribin uns mesos en què altres preocupacions —també les que es noten directament a la butxaca— podrien tornar a alterar l’escenari. En el fons me n'alegro si així s'evita que l'extrema dreta arribi al poder. Però no és aquesta la reflexió que vull fer. 

Vull fer-hi una aproximació des de la responsabilitat social, tenint per tant en compte aspectes com el diàleg amb els grups d'interès i la deliberació, l'impacte en cada actor i en el sistema... De fet, he demanat a la IA que em corregeixi l'article per assegurar que no hi hagi cap biaix partidista. Precisament perquè cadascú tenim valors, preferències i opcions polítiques, m’interessa una altra pregunta: podem jutjar la qualitat de la política més enllà de si ens agrada el resultat? El debat d’aquests dies sobre els decrets i, especialment, sobre l’habitatge em sembla un bon cas per plantejar-ho. Perquè quan la política converteix problemes complexos en una batalla entre bons i dolents, pot guanyar el relat i perdre capacitat per resoldre el problema. D’això va l’article: menys gesticulació, més deliberació.

 

Menys gesticulació, més deliberació: quan la política simplifica problemes complexos 

La no convalidació dels dos decrets sobre habitatge ha tornat a situar el debat polític en un terreny conegut: qui ha guanyat, qui ha perdut, qui n’és responsable i quin rèdit en pot obtenir cadascú. La discussió partidista és legítima i inevitable. Els partits existeixen perquè representen projectes, interessos i prioritats diferents, i la competència política forma part de la democràcia. Però l’episodi em sembla interessant per plantejar una qüestió diferent: com podem valorar la qualitat de la política més enllà de si compartim o no el resultat d’una votació? Dit d’una altra manera, podem preguntar-nos no solament qui té més raó segons les nostres preferències, sinó si el problema s’ha analitzat amb prou profunditat, si s’han tingut en compte les persones afectades, si s’ha escoltat el coneixement expert, si s’han previst els efectes de les mesures i si s’ha explicat qui n’assumirà els costos.

Aquesta pregunta és especialment pertinent en el cas de l’habitatge perquè ens trobem davant d’un problema en què conviuen l’emergència social i les causes estructurals. Hi ha persones que avui no poden pagar un habitatge o que corren el risc de perdre’l, i això requereix respostes immediates. Però, alhora, hi ha un desequilibri acumulat entre les necessitats residencials i l’oferta disponible i assequible, un parc públic i social insuficient, dificultats de planejament i tramitació, problemes de finançament i rehabilitació, usos diversos del parc existent i una capacitat administrativa limitada per aplicar algunes de les polítiques que s’aproven. Tractar només una d’aquestes dimensions pot ser necessari, però no equival a resoldre el problema.

Anar a l’extrem no és anar a l’arrel

En el llenguatge polític tendim a identificar radicalitat amb extremisme, quan etimològicament radicalitat significa anar a l’arrel. Una política realment radical hauria de ser aquella que procura comprendre les causes profundes d’un problema, les interdependències que el mantenen, els interessos legítims que hi intervenen i els efectes que poden produir les diferents alternatives. En canvi, una posició pot ser extrema en el llenguatge i en la confrontació i, alhora, profundament superficial en la comprensió del problema. Podem estar anant cap un model de bipolarització basat en l'extremisme desradicalitzat.

Aquesta distinció és important perquè bona part del debat polític actual funciona a partir de la simplificació. Els problemes complexos es converteixen en oposicions binàries, es busquen culpables fàcilment identificables i es procura situar cada proposta dins d’un dels dos camps abans d’analitzar-ne el contingut. És una dinàmica políticament comprensible: facilita els titulars, mobilitza els propis i permet identificar l’adversari. Però també pot generar una simplificació polaritzadora que redueix l’espai disponible per contrastar arguments, reconèixer tensions legítimes o construir alternatives diferents de les que inicialment s’han posat sobre la taula.

La complexitat no obliga a adoptar solucions tèbies ni a situar-se sistemàticament en un punt intermedi. Una política pot ser molt transformadora i, alhora, estar ben fonamentada. El que exigeix la complexitat és evitar que la contundència de la resposta substitueixi la comprensió del problema. En habitatge, per exemple, regular els preus, protegir les famílies vulnerables, mobilitzar habitatges buits, donar seguretat als propietaris, incrementar el parc públic, facilitar la construcció o accelerar el planejament poden formar part de la resposta. La qüestió no és escollir una paraula clau i convertir-la en solució universal, sinó entendre com es relacionen les diferents mesures i quins efectes produeixen conjuntament.

Escoltar les persones i organitzacions expertes no significa substituir la política

El coneixement tècnic hauria de tenir un paper molt més rellevant en aquesta mena de debats. No perquè els experts hagin de governar ni perquè existeixi una única solució tècnicament correcta, sinó perquè poden ajudar a distingir entre allò que sabem, allò que podem preveure raonablement i allò que simplement esperem que passi. La política ha de decidir, però una decisió política de qualitat necessita una base suficient de coneixement sobre les causes del problema, les alternatives disponibles, els efectes previsibles i els riscos associats.

La distinció entre decisió tècnica i decisió política és fonamental. Una persona experta pot analitzar si una regulació ha reduït determinats preus, si ha alterat l’oferta, quant temps requereix construir habitatge, quin cost pressupostari té una ajuda o quins grups en resulten beneficiats. Però no li correspon decidir quin nivell de despesa pública és socialment prioritari, quina distribució de costos considerem més justa o quin valor ha de tenir més pes quan entren en tensió diferents interessos legítims. Aquestes són decisions polítiques i, per tant, han de ser assumides democràticament. La mala política apareix tant quan es pretén disfressar d’inevitabilitat tècnica una decisió que incorpora opcions de valor com quan es menysprea l’evidència perquè no encaixa amb el relat que es vol defensar.

El debat sobre l’habitatge mostra, a més, que els experts no tenen una única posició. Carme Trilla ha defensat fórmules en què la protecció de les famílies vulnerables vagi acompanyada d’una assumpció pública del cost, de manera que la política social no recaigui íntegrament sobre el propietari. Jaime Palomera posa més l’accent en els desequilibris de poder del mercat i en la necessitat d’una intervenció pública sostinguda i d’un parc públic i social més potent. Paloma Taltavull ha defensat mesures temporals d’estabilització mentre l’oferta necessita temps per reaccionar, advertint alhora dels efectes que una regulació permanent o mal calibrada pot produir sobre aquesta mateixa oferta. Altres economistes han posat l’accent en la governança, la viabilitat de les mesures i la credibilitat institucional quan s’impulsen polítiques sense haver-ne assegurat prou les condicions d’aplicació.

No cal concloure que totes aquestes mirades tinguin el mateix valor ni que totes les prediccions estiguin igualment demostrades. Precisament la qualitat de la decisió exigeix distingir entre dades, evidències, interpretacions, hipòtesis i interessos sectorials. Però la pluralitat d’anàlisis ens recorda una cosa important: un problema complex no deixa de ser complex perquè políticament ens convingui explicar-lo amb una sola causa. La funció del coneixement expert no és proporcionar una cita que legitimi una posició prèviament adoptada, sinó ampliar la comprensió del problema i obligar-nos a contrastar millor les conseqüències de les alternatives. I em temo que sovint el periodisme, amb excepcions, tendeix a agrair les posicions irreconciliables perquè aporten audiència, però si és així s'equivoquen perquè finalment és una audiència més d'algoritme de xarxes socials que de lectura assossegada i de qualitat per la qual val la pena pagar.

L’emergència no pot substituir l’estructura

Una de les dificultats del debat sobre habitatge és que sovint es contraposen mesures que actuen en escales temporals diferents. Davant d’una família vulnerable que pot perdre el seu habitatge, parlar de les promocions que estaran acabades d’aquí a cinc o deu anys és insuficient. Cal una resposta immediata. Però suspendre un desnonament, prorrogar un contracte o concedir una ajuda tampoc incrementa per si mateix el nombre d’habitatges disponibles per a les persones que estan buscant-ne un.

La política responsable ha de ser capaç de gestionar simultàniament aquestes dues dimensions. La protecció davant d’una situació d’emergència pot estar plenament justificada i, al mateix temps, cal preguntar-se què succeirà quan acabi aquesta protecció. Si no hi ha una alternativa residencial, si continua faltant oferta assequible o si l’Administració no disposa dels recursos necessaris, el problema simplement s’haurà ajornat. De la mateixa manera, una gran política de construcció a llarg termini no eximeix d’atendre les persones que pateixen avui les conseqüències de la crisi.

El problema estructural és especialment exigent perquè l’habitatge necessita temps. Per construir-ne cal sòl, planejament, llicències, finançament, capacitat promotora i constructiva, materials, professionals i una gestió posterior que garanteixi que els habitatges compleixen realment la funció per a la qual s’han creat. També cal rehabilitar i gestionar millor el parc existent. Per això, augmentar l’oferta no pot ser un eslògan alternatiu a la regulació o a la protecció social, però tampoc pot quedar relegat perquè els seus resultats no siguin immediats. Si durant anys no es produeix prou habitatge assequible en els territoris on augmenten les necessitats, les polítiques d’emergència acabaran actuant permanentment sobre una escassetat que no s’ha corregit. Legislar reactivament per disposar d'arguments per tot el que no s'ha fet en dècades no es pot considerar una bona pràctica.

Qui assumeix els costos?

Una política pública no s’hauria d’avaluar únicament pels beneficis que pretén generar. També cal identificar els costos, els riscos i les externalitats, i determinar qui els assumeix. Aquesta és una pregunta pròpia de la responsabilitat social i resulta especialment útil en política perquè moltes mesures aparentment protectores poden consistir, en la pràctica, a traslladar una responsabilitat col·lectiva a un actor concret.

Si considerem que una família vulnerable no pot ser desnonada sense alternativa habitacional, estem expressant una opció legítima de protecció social. Però immediatament apareixen altres preguntes: durant quant de temps s’ha de mantenir aquesta protecció, qui assumeix el cost del lloguer, què passa si el propietari necessita aquell ingrés, quina responsabilitat correspon a l’Administració i amb quins recursos pot garantir una alternativa. Si la decisió col·lectiva consisteix a protegir una persona vulnerable, cal justificar per què el cost ha de recaure sobre el conjunt de la societat o sobre un particular concret i en quines condicions.

La mateixa exigència funciona en sentit contrari. Defensar la seguretat jurídica, el cobrament de les rendes o la recuperació d’un habitatge no resol què ha de passar amb una família que objectivament no disposa d’alternativa. Tampoc no es pot donar per fet que tots els propietaris es trobin en la mateixa situació econòmica, de la mateixa manera que no tots els llogaters tenen les mateixes necessitats ni tots els operadors immobiliaris tenen la mateixa capacitat. Una política ben dissenyada necessita distingir situacions i evitar que categories molt àmplies —propietari, llogater, gran tenidor, vulnerable— substitueixin l’anàlisi de la realitat que es pretén regular.

Aquesta mirada obliga a passar de la proclamació de principis a la gestió de les conseqüències. Les intencions són necessàries per orientar l’acció política, però no són suficients per valorar-ne la responsabilitat. Cal preguntar-se si la mesura és viable, si l’Administració disposa de capacitat per executar-la, si els incentius que genera són coherents amb els objectius, si hi ha grups que assumiran costos desproporcionats i si existeixen mecanismes per corregir la política quan els resultats no siguin els previstos.

Deliberar no és buscar sempre el punt mig

La deliberació ètica pot proporcionar una metodologia útil per abordar aquesta mena de conflictes. Però la metodologia sols és apta per als que realment volen arribar a un acord per solucionar un problema. El primer pas és identificar els valors legítims que entren en tensió, en lloc de començar donant per fet que un dels camps representa el bé i l’altre un interès moralment inferior. A partir d’aquí, cal observar què passaria si prioritzéssim absolutament cadascun dels valors, identificar quins béns quedarien perjudicats i explorar alternatives que permetin protegir millor el conjunt d’interessos legítims.

Aquest mètode no comporta situar-se sistemàticament al 50% entre dues posicions. Hi haurà ocasions en què un dret, la gravetat d’un impacte, la irreversibilitat d’un dany o l’evidència disponible justifiquin donar clarament més pes a una de les opcions. Deliberar no és convertir el centrisme en una virtut, sinó posar a prova les decisions abans d’adoptar-les i obligar-nos a considerar allò que el nostre propi marc ideològic podria estar deixant fora.

Algunes preguntes senzilles poden ser molt exigents. Podríem explicar públicament no solament els beneficis d’una mesura sinó també els seus costos? Acceptaríem la mateixa regla si ens trobéssim entre les persones perjudicades? Aplicaríem el mateix criteri davant d’un cas equivalent? I, en política, hi ha una prova especialment reveladora: defensaríem aquesta mateixa regla si fos el nostre adversari qui governés? La coherència no significa mantenir inalterables totes les posicions, perquè modificar-les davant de noves evidències pot ser un signe de responsabilitat. El problema apareix quan el criteri canvia simplement perquè han canviat els actors beneficiats o la posició de govern i oposició.

El desacord no és el problema

Una democràcia plural no necessita eliminar el conflicte. Govern i oposició, esquerra, centre i dreta, actors socials i econòmics poden tenir concepcions molt diferents sobre com ha de funcionar el mercat de l’habitatge, quin paper ha de tenir el sector públic o fins on han d’arribar determinades regulacions. Pretendre que totes aquestes diferències desapareguin seria despolititzar problemes que contenen opcions ideològiques legítimes.

El problema apareix quan el desacord sobre una proposta es transforma en una deslegitimació de l’altre. En habitatge, preguntar pels efectes d’una mesura sobre els petits propietaris no hauria de permetre concloure automàticament que algú està contra el dret a l’habitatge. De la mateixa manera, recordar que la propietat té una funció social no equival a negar el dret de propietat. Quan incorporar a l’anàlisi el valor defensat per l’altra part es percep com una traïció al propi camp, el matís es penalitza i la deliberació queda bloquejada abans de començar.

La política necessita confrontació, però també necessita preservar les condicions que permeten continuar deliberant i cooperant l’endemà. Les relacions polítiques i institucionals tenen memòria: els compromisos complerts o incomplerts, els canvis inesperats de les regles, la manera de tractar els interlocutors i l’ús tàctic dels acords condicionen la confiança futura. Una estratègia pot ser rendible per a un actor en el curt termini i, tanmateix, contribuir a un sistema en què cada vegada sigui més difícil acordar polítiques complexes que necessiten continuïtat durant diversos mandats.

Qualitat política i responsabilitat

Fa anys que en l’àmbit empresarial i organitzatiu defensem que la responsabilitat social no consisteix merament a proclamar bons valors. Implica identificar els impactes, escoltar els grups d’interès, incorporar les seves inquietuds en la presa de decisions, prevenir efectes adversos, rendir comptes i revisar allò que no funciona. Aquesta mateixa lògica planteja una pregunta interessant per a la política: fins a quin punt podríem avançar cap a una Responsabilitat Social de la Política entesa no com una nova ideologia, sinó com un sistema de gestió de la qualitat i dels impactes de l’acció política? Fa anys que vaig fer un model, però us podeu imaginar que mai cap persona de l'entorn de la política m'ha demanat res en aquest sentit. 

Aquesta perspectiva no hauria de determinar quin programa és correcte ni exigir neutralitat als partits. Una força política té dret a defensar un projecte propi, a prioritzar determinats valors i a competir per obtenir el poder necessari per aplicar-lo. La responsabilitat apareix en la manera com exerceix aquesta legítima parcialitat: la qualitat de la informació que utilitza, l’atenció als impactes, la viabilitat de les propostes, la consideració dels grups afectats, la coherència dels criteris, la capacitat de rectificar i la responsabilitat assumida pels efectes generats.

El debat dels darrers dies acabarà tenint conseqüències polítiques i electorals, com és natural. Però, des del punt de vista de la qualitat política, la pregunta més rellevant és una altra: després de tot aquest debat, entenem millor el problema de l’habitatge i disposem de millors condicions per resoldre’l? Si la discussió només ens ha permès identificar qui considerem culpable i reforçar les conviccions prèvies de cada camp, probablement haurem produït molta política, però no necessàriament millor política.

Potser alguns dels grans problemes que tenim davant no necessiten menys ideologia ni menys discrepància. Necessiten més capacitat per anar a l’arrel, més evidència, més deliberació sobre els impactes i més responsabilitat sobre les conseqüències. En definitiva, menys gesticulació i més deliberació.

20.8.25

La mala gestió dels boscos, la manca de capacitat d'extinció d'incendis i l'aprofitament polític són grans irresponsabilitats

Cada estiu sembla que tornem a començar. Les flames s’alcen a la península ibèrica com si fossin un fet inevitable, gairebé natural. Però darrere dels incendis hi ha decisions polítiques, econòmiques i socials, i sobretot una gran absència: la de la gestió. Perquè no gestionar és, en si mateix, una manera irresponsable de gestionar.

La magnitud d’incendis que estem veient aquest any no és només el resultat de les altes temperatures. És el resultat d’anys de desinversió, de menyspreu al món rural i de l’abandonament del paisatge. I això cal dir-ho clar: quan es renuncia a invertir en el manteniment de la massa forestal, quan es deixen morir les polítiques de suport a la pagesia i la ramaderia, quan es trenca el vincle entre les comunitats i el territori, el bosc deixa de ser un actiu viu i esdevé un polvorí.

Els governs que haurien de tenir cura del territori han optat per fer discursos curts i polítiques a curt termini. I en aquest marc, és especialment preocupant l’ofensiva de les dretes i extremadreta que, en nom de l’austeritat, han anat arraconant els serveis públics, entre ells els sistemes de prevenció i extinció d’incendis. El relat neoliberal disfressat de responsabilitat pressupostària ha tingut un impacte directe en la seguretat de les persones i en la salut dels ecosistemes, mentre es prefereix destinar recursos al rearmament... i als toros.

La gestió forestal no pot ser un capítol secundari de les polítiques ambientals. Ha de ser una peça clau d’un nou contracte amb el territori. I aquest contracte ha d’incloure tant la prevenció dels grans incendis com la revalorització de les activitats agràries i pastorals que durant segles han ajudat a configurar un mosaic territorial resilient. No es tracta tant de plantar arbres com de cuidar els que ja tenim. I això inclou també tallar, aclarir, mantenir... perquè sostenibilitat no és immobilisme, és intervenció intel·ligent.

Amb l’escalfament global, el risc és estructural. Ja no es tracta de gestionar emergències sinó de gestionar estructures. Els episodis d’aquest estiu mostren que ens enfrontem a onades d’incendis d’una intensitat i velocitat sense precedents. Ens cal, doncs, més que mai, un model territorial resilient i unes polítiques de país que apostin pel coneixement, la inversió i la corresponsabilitat.

N'hi ha hagut a Occitània, als EUA, i a molts altres indrets. Però en el cas espanyol hi ha un fet afegit que no podem deixar d’observar. Enmig d’aquest desgavell, apareix la temptació —previsible i recurrent— de recórrer a la catalanofòbia per desviar l’atenció. Alguns sectors han trobat en l’atac a Catalunya un recurs fàcil per tapar la seva pròpia inacció, utilitzant un fals greuge comparatiu per generar ressentiment. I el més greu és que, sovint, aquest discurs arrossega persones de bona fe, però desinformades, que acaben creient que els catalans tenim més drets o més inversió, quan la realitat és ben diferent. Aquest ús polític del foc com a eina de divisió és irresponsable i perillós. Els hi anem bé els catalans com a boc expiatori, com a ase dels cops.

Cal recuperar la responsabilitat com a mètode, no només com a retòrica. La responsabilitat social —sigui de les empreses, de les administracions o de les comunitats— implica prendre consciència dels propis impactes i actuar per minimitzar-los. I assumir les pròpies responsabilitats per allò que es fa fer o no es va fer en el passat. Això vol dir assumir el repte de la gestió forestal com una qüestió de país, amb visió estratègica i amb acció coordinada entre tots els actors. Només així podrem transformar els incendis d’avui en les oportunitats de demà.

12.8.25

[ARTICLE] La irresponsabilitat social del Codi de Conducta de la Guàrdia Civil

Ja fa més de tres anys que es va aprovar oficialment el Codi de Conducta de la Guàrdia Civil. Al cap d'un any el govern va mostrar alguna voluntat de progressar amb alguna mesura com ara l'eliminació de l'estatura mínima per a l'ingrés al cos, o la creació d'un sistema intern d'informació per aplicar internament les disposicions de la Llei de Protecció de l'Informant i Sistemes Interns d'Informació, que deriva de la trasposició de la Directiva "Whistleblowers" (UE) 2019/1937.

El Reial Decret 176/2022, de 4 de març, pel que s'aprova el Codi de Conducta del personal de la Guàrdia Civil, preveu disposicions com les següents. Les cito literalment, fent constar que solament estan en llengua castellana, de manera que per a un guàrdia civil de llengua catalana ja hi ha una primera discriminació i, en tot cas, un missatge a tot el Cos: la conducta codificada sols té una llengua.

  • Artículo 6. Imparcialidad y neutralidad. Actuarán con absoluta imparcialidad y neutralidad, carentes de prejuicio alguno y sin establecer trato discriminatorio hacia ninguna persona o colectivo. Algú es creu que, en termes generals, un guàrdia civil destinat als països de llengua catalana actuarà sense prejudicis quan un ciutadà se li adreci en català? No mostrarà tracte discriminatori envers el col·lectiu dels catalanoparlants?
  • Artículo 10. Defensa de la Constitución. [...] 2. Asimismo, respetarán y harán cumplir los tratados, acuerdos y convenios internacionales de los que España sea parte, así como los demás preceptos que resulten de aplicación. Recordem que el Consell d’Europa ha renyat reiteradament Espanya pels incompliments de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM), signada i ratificada el 2001. Si aquest incompliment passa en tota l'Admistració pública, l'incompliment és més gran en els cossos armats, justament on l'esforç de reeducació hauria de ser més gran.
  • Artículo 12. Igualdad y no discriminación. Actuarán siempre guiados por el principio de igualdad y no discriminación por razón de nacimiento, raza, sexo, orientación sexual, religión o creencia, convicción política, discapacidad física o psíquica, edad, lengua o cualquier otra condición o circunstancia personal o social. D'aquesta llista, fa uns anys la diversitat sexual podia ser un element de discriminació. Avui ja no tant i segurament la llengua seria el factor de discriminació més important seguit de la immigració. Encara que a algú li pugui sorprendre, amb la immigració hi tenen relació constant i solament en alguns casos hi ha actitud discriminatòria, mentre que quan un ciutadà manté el català amb un guàrdia civil destinat als països de llengua catalana la discriminació augmenta exponencialment. 
  • Artículo 13. Neutralidad ideológica y política. Serán plenamente respetuosos con todas las opciones ideológicas y políticas, manteniendo neutralidad en esta materia, alejados del discurso político y del debate partidista. Aquest és un punt en què el progrés ha estat poc, i segurament s'estigui retrocedint fruit de l'evolució política. L'expressió presumptament justificatòria de "estamos en España" segueix sent el recurs habitual, amb un càrrega ideològica que es carrega tota la legislació i conjura tots els fantasmes d'èpoques passades. Si bé l'entrada pot ser més innocent amb una demanda formalment educada de canvi de llengua, sovint la referència abans de mesures més punitives acaba passant per les essències pàtries. 
  • Artículo 17. Respeto y consideración a la pluralidad cultural de España. Respetarán la pluralidad cultural de la sociedad y las singularidades de cada uno de los territorios que conforman España, mostrando el mayor respeto y consideración hacia la historia, los símbolos e instituciones del Estado, de las comunidades autónomas y de las entidades locales. Es fa molt estrany que no s'hi hagi volgut fer constar explícitament la llengua en aquest redactat. Un codi de conducta no ha de recollir explícitament tota la casuística però sí les matèries que són més font de conflicte o aquelles en les quals cal fer un progrés cultural dins l'organització. L'absència del respecte lingüístic, que aquí hi tenia un espai natural, mostra una immaduresa a l'hora d'abordar conductualment no ja l'ètica sinó el respecte a la legalitat.
  • Artículo 25. Serenidad, prudencia y firmeza. En sus intervenciones, actuarán de manera racional y con el temple necesario, con serenidad y prudencia, siguiendo los principios de oportunidad, congruencia y proporcionalidad, con la confianza en que sus propias aptitudes, juicios y criterios técnicos le permitirán tomar las decisiones más acertadas.  // Artículo 33. Relaciones con la ciudadanía. 1. Se esmerarán en sus relaciones con la ciudadanía, mostrando la mayor cortesía y educación, observando en todo momento un trato respetuoso y atento con esta y procurando auxilio y protección cuando la situación lo demande o sea requerido para ello. Les notícies referents sobretot al País valencià i les Illes dels conflictes lingüístics de ciutadans amb membres del cos, no semblen guiats per una actuació guiada per un capteniment racional ni serè sinó des de l'exercici de l'autoritarisme propi de l'antic règim. De fet, en totes les discriminacions hi ha hagut un tracte vexatori i en un 15% s’ha arribat a l’agressió física cap als ciutadans.
  • Artículo 29. Sostenibilidad corporativa. Serán conscientes del impacto que sus actuaciones pueden tener en los ámbitos económico, social y medioambiental. No crec que siguin gaire conscients -o potser massa- de les conseqüències en la sostenibilitat respecte a la societat del seu capteniment lingüístic. Per a la majoria de la gent, el canvi de llegua és immediat per tal d'evitar problemes, és a dir que se segueix produint una diglòssia i un abaixar el cap preventivament amb renúncia lingüística atenent a la imatge que a pols s'han guanyat. Una manera de millorar l'impacte social seria fent campanyes públiques indicant que "ens podeu parlar en català" i donant instruccions en el desplegament del codi de conducta de mostrar aquesta receptivitat quan un catalanoparlant estigui fent l'esforç del canvi de llengua per evitar problemes o per una presumpta educació que, en tot cas, hauria d'anar en sentit contrari, del servidor públic al ciutadà.


Hi ha un repte de gestió del canvi cultural que no es gosa abordar  

M'aventuro a indicar que el problema rau en el "Decàleg dels membres de la Guàrdia Civil", text preexistent i incorporat com a annex a l'actual Codi. Bé, el problema és cultural i té arrels profundes, però em sembla que es recull bé en aquest apartat:

  • Segundo. Defensa de España y de la Constitución. Mi primer deber es defender a España, guardando y haciendo guardar la Constitución y las leyes, con lealtad al Rey.
  • Octavo. Lealtad y espíritu de cuerpo. Con orgullo de ser guardia civil, actuaré con lealtad y compañerismo y seré fiel a los valores, principios y tradiciones del Cuerpo.

És a dir, la defensa de la legalitat es fa amb lleiatat al rei que, contràriament a la seva funció de mediació, va atiar el 3 d'octubre contra els catalans, donant suport a la violència emprada en el marc del "a por ellos". Per complementar-ho, l'orgull corporatiu es vincula a les tradicions del cos, que són precisament aquelles que caldria revocar pel que fa al respecte a la diversitat nacional, recollida a la CE com a "nacionalidades".

Per cert, quan es parla del "compañerismo" com a virtut annexa a la lleialtat i a l'orgull, es preveu que un membre del cos pugui denunciar una mala pràctica lingüística portada a terme per la seva parella de servei? Què creieu que passaria en tal circumstància? Prevaldria la llei del Whistleblowers o el "espíritu del cuerpo"? S'incentiva, tal com tocaria, que un company pugui fer saber que un membre del cos està mostrant pràctiques no adequades a la normativa?

D'altra banda, cal tenir en compte que al segon paràgraf de l'exposició de motius explica que és un codi voluntari: «Este código ético ha de entenderse en términos de la voluntariedad que emana de la vocación profesional de ser guardia civil, de forma que su finalidad ha de ser la de estimular conductas...». Amb això volem fer notar la feblesa del document i la sospita que no ha sortit d'un procés participatiu i de consens sinó més aviat d'una voluntat política més centrada en la imatge que en un repte real. 


Un codi ètic o de conducta no pot alterar un precepte legal

Un codi de conducta hauria de prescriure els comportaments desitjats per part de les persones de l'organització en el marc del compliment normatiu i afegint-hi un plus d'excel·lència en virtut d'uns principis de qualitat i responsabilitat social, de manera que es pugui facilitar el trànsit de les pràctiques no desitjades a aquelles òptimes, en un marc de gestió del canvi cultural general de l'organització i particular de cada individu.

Entre el 2007 i el 2019 s'han detectat 68 discriminacions lingüístiques greus cap a ciutadans catalanoparlants. Totes haurien de ser considerades com a faltes molt greus segons codis disciplinaris del Policia Nacional i Guàrdia Civil. Des d'un punt de vista de gestió de la Responsabilitat Social, sembla evident que es tracta d'un aspecte que comporta materialitat, és a dir, que és rellevant i que s'hauria de gestionar. Tot i això, només en un 3% dels casos hi hagut conseqüències penals pels agents dels cossos de seguretat. Els cossos policials de l’Estat gaudeixen d’una total impunitat i emparament per part del govern espanyol.

Així, doncs, tornant al Codi de Conducta en qüestió, no solament no aborda o desenvolupa una de les matèries més rellevants com és el respecte a la diversitat cultural i nacional sinó que estem davant una matèria on és present l'incompliment normatiu. Vegem aquest resum del marc legal presentat per la Plataforma per la Llengua a l'informe Comportament lingüístic davant els cossos policials espanyols (2019):

  • Article 54.11 de l’Estatut bàsic del treballador públic: [Los trabajadores públicos] Garantizarán la atención al ciudadano en la lengua que lo solicite siempre que sea oficial en el territorio.
  • La lleis orgàniques 4/2010 (Article 7-N) i la llei 12/2017 (Article 7.4) que regulen el règim disciplinari del Cos Nacional de Policia de la Guàrdia Civil, respectivament, estableixen com a faltes molt greus: “Toda actuación que suponga discriminación por razón de origen racial o étnico, religión o convicciones, discapacidad, edad u orientación sexual, sexo, lengua, opinión, lugar de nacimiento o vecindad, o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”
  • Tots els ciutadans de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià tenen, en aquests territoris, el dret a rebre atenció en català per part de l’administració de l’Estat i, per tant, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil.
  • Els funcionaris i els altres treballadors públics, en aquests territoris, tenen el deure de garantir que els ciutadans reben l’atenció en català, si així ho volen.
  • Tot i així, els funcionaris no tenen el deure individual de conèixer la llengua. L’any 2017, el Ministeri de l’Interior tenia 6.356 treballadors a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià i cap d’ells havia d’acreditar coneixements de català, en menys d’un 8% d’aquestes places el català era un mèrit.
  • No es coneix que hi hagi protocols per garantir el dret de ser atès en català en totes les situacions, ni que els treballadors tinguin indicacions i canals per fer-ho.
  • El règim disciplinari dels dos cossos de seguretat contemplen les discriminacions lingüístiques com a faltes molt greus.

La conseqüència és que, malgrat el Codi de Conducta del 2022, les discriminacions i vulneracions legals segueixen estan a l'ordre del dia. A més, cal tenir en compte que són poques les situacions que es denuncien i que la majoria de catalanoparlants ja renuncien d'entrada al seu dret:

La irresponsabilitat social del Codi de Conducta de la Guàrdia Civil

S'entendrà perfectament el motiu del títol de l'article. Un codi ètic o de conducta elaborat en el marc de la gestió de la responsabilitat que una organització té i assumeix davant la societat ha de connectar amb els aspectes anomenats materials, és a dir, els aspectes que requereixen un canvi cultural intern perquè es manifesten en comportaments no desitjats des del punt de vista tant de l'articulat estricte de la normativa com de les voluntats que es manifesten en els preàmbuls i que descriuen la intencionalitat que el legislador ha volgut recollir de la voluntat de la societat.

Massa sovint en organismes públics hi ha una voluntat de transmetre una gestió moderna i mostrar de cada a la galeria que es disposa dels instruments de gestió per fer-ho possible. Així ho vam considerar i raonar quan es va intentar fer una memòria de sostenibilitat de l'exèrcit espanyol:

La Llei espanyola 2/2011, d'Economia Sostenible, preveia en el seu article 35 que les societats mercantils estatals i les entitats públiques empresarials adscrites a l'Administració General de l'Estat, havien de presentar memorias anuals de sostenibilidad. Sovint la pròpia Administració no compleix el que regula, a banda de la incoherència respecte als valors públics pregonats que calgui obligar-se a si mateixa a actuar responsablement i no fer-ho d'ofici.

Finalment, el que caldria és assegurar el compliment del Codi i de tota la normativa, amb mecanismes de promoció del compliment (compliance), de monitorització, mesures correctives i sancions. En un estudi de la Càtedra Mango del 2013 sobre els codis ètics de les empreses públiques es deia que en el 100% dels casos estudiats havien creat un organisme de seguiment del codi, però en canvi no s'havien habilitat sistemes de seguiment. 

Que compleixin les normes i que, si volen jugar a fer codis de conducta que segueixin els criteris d'RSC i parteixin d'una correcta i honesta identificació de la materialitat. Ho expressem amb nitidesa i un punt de vehemència perquè finalment totes aquestes pràctiques mal girbades no fan sinó restar prestigi general als codis ètics i de conducta i, per extensió, a la gestió de la responsabilitat social corporativa. 

11.8.25

Informació pública transparent: fàcil de localitzar i fàcil d'interpretar

En la meva activitat professional he de fer força referència a la llei catalana de transparència del 2014. Ara repassant-la, m'he adonat que l'article 9, que parla de transparència en l'organització institucional i l'estructura administrativa, inclou un punt específic sobre l'activitat sindical:

2. La informació organitzativa ha d’incloure el nombre d’alliberats sindicals que hi ha en l’àmbit de l’Administració i els ens que en depenen, amb la indicació dels sindicats corresponents, els costos que els alliberaments generen a l’Administració i el nombre d’hores sindicals utilitzades. 

Per mera curiositat he tractat de cercar la informació de la Generalitat de Catalunya i m'ha estat impossible. 

  • Primera perquè al web no hi he sabut trobar el Portal de Transparència. 
  • Segona perquè en el cercador propi el concepte porta a història del sindicalisme i altres. 
  • Tercera perquè si cerques per portar de transparència no et surt l'accés al portal fins a la tercera pàgina... 

Quan he accedit al Portal, tampoc el cercador m'hi ha ajudat. Hi l'estructura no m'ha facilitat que intuïtivament pogués trobar la informació requerida.

Per tal de fer una comparació, he entrat al web de l'Ajuntament de Barcelona. En contraposició, he trobat immediatament el Portal de Transparència, molt correctament indicat. I molt fàcilment he pogut entrar a la informació.

Per tant, valoració negativa i positiva respectivament. En tot cas, respecte la informació municipal, si bé hi ha la informació, no hi ha la interpretació de la informació, de manera que es compleix la normativa però no s'actua de manera socialment responsable perquè aquesta informació no permet empoderar els grups d'interès ja que difícilment un ciutadà ho pot convertir en coneixement sense cap altra consideració que li permeti interpretar-ho.

Cost total dels crèdits sindicals que corresponen a l’Ajuntament de Barcelona:

En síntesi, 

  1. L'Ajuntament destina un 1 per 1000 del pressupost municipal a aquesta partida;
  2. S'ha produït un augment d'un 45% de mitjana cada any si prenem la diferència des del 2020, que són les dades disponibles.  

No em correspon fer cap valoració del contingut. Però crec que la informació ha d'estar contextualitzada. Sens dubte ja és un pas que la informació estigui accessible, i fàcil de trobar -en el cas de l'Ajuntament-, però caldria avançar molt més en la Responsabilitat Social de les Administracions públiques (RSA).

9.8.25

Diferents relats sobre l'informe del GRECO sobre la corrupció a Espanya

Un mateix informe pot dibuixar tres panorames molt diferents segons qui l’expliqui. Entre la fredor tècnica del GRECO i l’optimisme institucional de la Moncloa, el lector té l’oportunitat de veure les dades, entendre el context i formar-se una opinió pròpia sobre l’estat real de la lluita contra la corrupció a Espanya.

L’1 d’agost de 2025, el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO) del Consell d’Europa va fer públic el seu últim informe de seguiment sobre les mesures anticorrupció a Espanya. Les dades són clares: cap de les 19 recomanacions està completament aplicada, 16 s’han implementat només parcialment i 3 segueixen sense complir-se. Però la Moncloa s'hi mostra complaent. 


El diagnòstic oficial: GRECO


El comunicat tècnic del GRECO no deixa lloc a eufemismes:

  • Reforma pendent del procediment d’aforament dels membres del Govern.

  • Absència d’estratègia anticorrupció específica per a la Policia Nacional.

  • Falta d’independència i recursos a l’Oficina de Conflictes d’Interès.

  • Registre i transparència insuficients en l’activitat dels lobbies.

  • Retards en el desplegament de l’estratègia d’integritat i del Codi de Conducta.

En l’àmbit policial, la Guardia Civil ha avançat amb el Sistema d’Integritat i el Pla d’Ètica Professional, mentre que la Policia Nacional arrossega mancances greus en transparència i aplicació pràctica de les normes. El GRECO exigeix un nou informe abans del 30 de juny de 2026 i enviarà una carta al ministre d’Afers Exteriors reclamant accions urgents.


El relat complaent: Moncloa

La nota de premsa de la Moncloa interpreta les dades en clau d’èxit: destaca que Espanya ja compleix parcialment 16 recomanacions, tres més que en la revisió anterior, i posa en valor iniciatives com el Pla de Democràcia, el projecte de llei sobre lobbies, el futur Pla Estatal de Lluita contra la Corrupció o les avaluacions de risc de la Policia Nacional. El text evita remarcar les crítiques i presenta el progrés parcial com un avenç significatiu.

La mirada crítica

El balanç és “globalment insatisfactori”. Subratlla la manca de resultats tangibles, la lentitud legislativa i la persistència de zones opaques a l’administració i a les forces de seguretat. També denuncia que el Govern coneixia l’informe des del juny però no el va publicar fins a l’agost, tot i que el GRECO recomanava fer-ho amb rapidesa. En aquest sentit, també podeu accedir a un article de Jesús Lizcano, catedràtic i expresident de Transparència Internacional.

30.6.25

[ARTICLE] El respecte a la realitat nacional dins l'RSC: un deure oblidat en les fusions bancàries

Ara que ja es coneixen les condicions que, en cas que es produeixi l'absorció del Banc Sabadell per part del BBVA, obligarien a esperar tres anys abans que es materialitzi una fusió entre les dues entitats financeres, vull aportar una reflexió personal que considero rellevant.

Les fusions bancàries tenen un impacte directe sobre l'economia productiva, la cohesió social, el territori i els drets de les persones treballadores. Des d'una perspectiva de responsabilitat social (RSC), qualsevol operació d'aquestes característiques hauria de ser analitzada no només pel seu impacte financer o estructural, sinó pel conjunt de conseqüències que es deriven per als grups d'interès i per al conjunt de la societat. Cal preveure l’impacte a partir de les dades. En aquest sentit, el govern espanyol ha reconegut la reducció en el finançament a pimes o la destrucció de llocs de treball el cas de la fusó CaixaBank-Bankia. I la mesura de prohibir la integració durant tres anys no aborda el fons de la qüestió, només n'endarrereix els efectes.

Tanmateix, a banda de l’anàlisi d’impacte econòmic i laboral, hi ha un aspecte que no s'ha tractat i que hauria de ser fonamental: l’impacte a la realitat nacional catalana. L'anàlisi dels impactes i les mesures adoptades es fan com si Catalunya fos una simple regió més de l'Estat. I com que no és així, cal avaluar si les conseqüències d'aquesta fusió serien rellevants des del punt de vista de la capacitat de Catalunya de mantenir-se com una nació amb els instruments necessaris per garantir el seu correcte desenvolupament.

La Constitució espanyola estableix una distinció entre nacions -anomenades nacionalitats per imposició militar- i regions. Aquesta diferenciació mai no ha tingut un desenvolupament normatiu però recull una base material que en una gestió socialment responsable cal tenir en compte, tant per principi de realitat com per la referència jurídica de la Carta magna. En processos amb un fort impacte territorial com les fusions bancàries, aquesta absència de reconeixement pràctic impedeix una anàlisi ajustada a la realitat nacional catalana. Des d'una perspectiva d'RSC, caldria que aquesta diferenciació s'incorporés de manera explícita en l'estudi d'impactes i en les mesures compensatòries que se'n derivin.

Catalunya té un sistema productiu propi, una xarxa de pimes més intensa, un teixit econòmic arrelat al territori, una cultura financera històrica i una realitat institucional diferenciada. Però, a més, té dret a disposar de les institucions no solament públiques sinó de la societat civil que li permetin -tot i enquadrada dins un Estat més ampli- poder mantenir el seu caràcter diferenciat més enllà de les circumstàncies temporals d’autogovern que permet l’Estat.

Cal recordar, a més, que aquesta fusió s'afegeix a la desaparició de la gran majoria d’institucions financeres catalanes, moltes d'elles en forma de caixes d'estalvis, que durant dècades van donar resposta a les necessitats de finançament de particulars i empreses. Aquesta pèrdua ha deixat un buit que s'agreujaria amb la concentració bancària prevista.

A més, la desaparició de les caixes va comportar també la pèrdua del seu compromís amb el territori: a banda del menor accés al crèdit per part de particulars, microempreses i pimes, també cal destacar que una part dels beneficis es destinava a obra social en àmbits com la cultura, l'educació o la sanitat. Amb la seva desaparició, molts d’aquests recursos es van reduir dràsticament. I no és un fet menor: donar suport des de la societat civil a la cultura catalana no és el mateix que a la cultura castellana, que compta amb un Estat al seu servei.

Aquesta manca de consideració és una forma de maltractament institucional. I trenca amb els principis bàsics de la responsabilitat social: la consideració dels impactes reals, l'atenció als grups d'interès, el respecte a la diversitat i la rendició de comptes. Tractar Catalunya com una simple "comunitat autònoma" és una negació de la seva condició nacional, reconeguda fins i tot en l'arquitectura constitucional espanyola. 

I des de la part catalana no és un argument que es faci servir, cosa que considerem una renúncia. Parlar de nació no ha de ser sols un recurs retòric o simbòlic, o centrat en matèries culturals. Cal que sigui una defensa permanent dels nostres drets i molt especialment en els àmbits socioeconòmics. Sense amagar l'interès espanyol per eliminar les diverses realitats nacionals que conformen l'estat i que es manifesta en aspectes tan diversos com la minimització de les llengües no castellanes com en les traves per mantenir un poder econòmic que malden per concentrar a Madrid. 

Les fusions bancàries, si volen ser gestionades amb responsabilitat, han de tenir en compte no només les xifres, sinó els territoris, les persones i els valors que s'hi veuen afectats. I Catalunya, com a nació, té dret a ser considerada com a tal també en aquests processos.

La desaparició de les caixes d’estalvis catalanes no va ser només una conseqüència econòmica, sinó també política i cultural. Es va perdre un model financer amb vocació social i arrelament territorial, substituït per entitats bancàries amb orientació purament mercantil.

Des d’una perspectiva de responsabilitat social i economia amb propòsit, caldria obrir un debat sobre com recuperar mecanismes financers que prioritzin el bé comú, l’equitat territorial i la sostenibilitat a llarg termini. Algunes alternatives com les finances ètiques, les cooperatives de crèdit o els bancs de desenvolupament local podrien ser línies a explorar.

8.3.24

Cal un canvi cultural entre les pimes a més d'accés al coneixement per poder captar totes les noves oportunitats, segons Canyelles a la presentació del Mapa de materialitat ASG a la Borsa de Barcelona

Cal un canvi cultural entre les pimes a més d'accés al coneixement per poder captar totes les noves oportunitats, segons Canyelles a la presentació del “Mapa de materialitat ASG per a la gestió de la sostenibilitat a les PIME” a la Borsa de Barcelona

Aquest passat dimarts 20 de febrer s’ha presentat el “Mapa de materialitat ASG per a la gestió de la sostenibilitat a les PIME” a la Borsa de Barcelona, eina que ha elaborat el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i Tecnoambiente. Es tracta d’un excel que és part d’un paquet d’eines desenvolupat per la Direcció General de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental que té com a objectiu ajudar les PIME catalanes a identificar inicialment els aspectes relacionats amb la sostenibilitat, també coneguts com a temes Ambientals, Socials i de Governança (ASG), que poden tenir major rellevància en els seus sectors d’activitat.


L’eina Excel pren un paper central per ajudar les PIME catalanes en la gestió interna de la sostenibilitat. Aquesta eina proporciona un rang de prioritat als diferents aspectes de sostenibilitat corporativa a gestionar diferenciant-los per sector. Cada sector disposa llavors d’una priorització temptativa d’aspectes a considerar i informació addicional sobre cadascun. També s’incorpora una guia de l’usuari per al seu ús.

Podeu accedir als dos documents en aquest enllaç de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat.

En l’acte d’aquest dimarts va participar en Josep Maria Canyelles i Pastó, coordinador de Respon.cat, que va intervenir a la taula rodona “Reptes i oportunitats de la sosteniblitat per a les PIME”. Canyelles va concloure que moltes pimes ja estan en aquesta direcció i que aquest mapa resultarà molt útil per als processos de suport que portem a terme a Respon.cat, com el programa RSE.Pime i els grups de treball. Les demandes normatives i de la cadena de valor són cada cop més exigents i per a les pimes suposen un repte important, davant el qual han de respondre no solament amb integració de coneixement sinó també amb gestió del canvi.

15.2.24

Inscripcions obertes: Presentació a la Borsa de Barcelona del “Mapa de materialitat per a la gestió de la sostenibilitat a les PIME” amb la participació de Respon.cat

  • Les noves directives europees marquen obligacions i generen grans oportunitats que les pimes han de saber aprofitar.
  • A la jornada es presentaran recursos estructurats en una guia pràctica


La sostenibilitat és un valor cada vegada més important per a l’èxit i la resiliència de les empreses. Les noves normatives europees de sostenibilitat com la Directiva (UE) 2022/2464, relativa a la presentació d’informació sobre sostenibilitat per part de les empreses (CSRD), i la proposta de Directiva de la UE sobre diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat incorporen l’obligació de les grans empreses de responsabilitzar-se dels impactes ambientals i socials en la seva cadena de valor.

Atesa la creixent pressió tant legislativa com de la societat que no només afecta les empreses més grans, sinó també els seus proveïdors i el mercat en general, no gestionar aquests temes podria afectar la competitivitat de les PIME amb vistes al futur.

En aquesta jornada, es presenta un mapa de materialitat ASG (Ambiental, Social i Governança) com un bon punt de partida per a les PIME perquè gestionin la seva sostenibilitat corporativa i es posicionin millor en el futur. Aquesta eina facilita una identificació preliminar dels eixos més importants per sector amb temes vinculats a les seves indústries i algunes de les iniciatives i marcs més rellevants a escala general per als negocis i en l’àmbit sectorial. El mapa de materialitat s’acompanya d’un manual d’usuari que descriu i explica termes bàsics relacionats amb la sostenibilitat i ensenya com utilitzar l’eina.



10.11.23

La festa de Xarxanet: el portal associatiu de Catalunya celebra 20 anys

  • Josep Maria Canyelles intervindrà a l'acte com a impulsor de la iniciativa, quan al 2003 dirigia l'Institut Català del Voluntariat (INCAVOL).
  • Canyelles: serà el moment d'explicar-ne les anècdotes, les intencions, els èxits i les dificultats.

L'acte central de celebració, que tindrà lloc el 23 de novembre, a les 18.30 h, a la Sala Cotxeres del Palau Robert de Barcelona, comptarà amb la participació de diversos agents implicats en el projecte i les entitats del tercer sector de Catalunya.

La celebració dels 20 anys de Xarxanet viurà un moment àlgid el pròxim 23 de novembre, de 18.30 a 20 h, a la Sala Cotxeres del Palau Robert de Barcelona, quan tindrà lloc la festa de Xarxanet. Es tracta de l'acte central del 20è aniversari que Xarxanet celebra, a través de diverses accions, des del passat 13 de juliol, dia en el qual es va complir una efemèride que consolida el projecte com el portal de referència del tercer sector de Catalunya.

L'objectiu de la festa de Xarxanet és el de celebrar aquesta fita juntament amb persones i entitats que formen part de la família Xarxanet, tant des de dins com des de fora. Així, l'acte pretén arribar a tots els agents implicats que han fet realitat el projecte al llarg de la seva història, tant del passat com del present; les entitats col·laboradores del portal; les entitats que no ho són, però que coneixen i aprofiten els recursos de Xarxanet diàriament, i la ciutadania en general que està interessada en el projecte.

Durant l'acte, es viatjarà als orígens del projecte impulsat pel Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, es repassarà la seva trajectòria i es posarà en valor la tasca duta a terme per Xarxanet dins del món associatiu de Catalunya durant els darrers 20 anys. Per a fer-ho, es comptarà amb la participació de persones relacionades amb el projecte, així com diverses representants d'entitats del tercer sector de Catalunya. L'acte també comptarà amb la presència del conseller de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, Carles Campuzano.

La festa de Xarxanet estarà obert a les entitats i la ciutadania interessades en el projecte. Per assistir a l'acte, cal inscriure's a través del formulari de manera gratuïta.

Programa de la festa dels 20 anys

L’esdeveniment s'iniciarà amb una benvinguda institucional per part del conseller de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. A continuació, es donarà pas a la primera part de l’acte, ‘Xarxanet des de dins’, que obrirà amb una peça audiovisual on es detallaran els orígens del portal per a després obrir una taula de ponències i debat amb diferents persones que han estat o estan implicades en el projecte. L'objectiu és el de traçar una línia entre els seus inicis, el present i les perspectives de futur.

La segona meitat de l’acte, ‘Xarxanet des de fora’ obrirà un espai perquè persones que coneixen i aprofiten els recursos del portal diàriament, però no formen part de l’equip que el gestiona o l’ha gestionat, pugui dir la seva, compartint històries de vida i professió sorgides de l’ús que li han donat al portal. La jornada inclourà dues actuacions artístiques de dues entitats del tercer sector català. Finalment, l'acte conclourà amb una bufada d’espelmes comuna i un pica-pica.

Xarxanet es va posar en marxa el 13 de juliol de 2003 de la mà del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, com un portal d’informació i recursos de i per a les entitats catalanes, un projecte sense precedents. La web ofereix notícies sobre el sector però també continguts per a donar suport i acompanyament a les organitzacions i associacions catalanes.

Font

28.8.23

[VÍDEO] Josep Maria Canyelles: “Debemos plantear un nuevo contrato social que integre el mundo de la empresa”

En la Jornada Corresponsables en Barcelona de presentación del Anuario Corresponsables 2022, Josep M. Canyelles, Coordinador de respon.cat, nos habló sobre la sostenibilidad y sus retos.



11.8.23

Contra l'Agenda 2030, contra la igualtat, contra la diversitat, contra els catalans, i desacomplexadament, i sense un marc mental contrari i coherent per als espanyols

  • Per primer cop, es manifesta oposició política a l'Agenda 2030.
  • Més enllà dels posicionaments de màrqueting polític de cada partit, els principis haurien comportar coherència. 
  • El factor Catalunya impossibilita la coherència en el marc espanyol respecte a principis com el respecte a la diversitat i l'aprofundiment democràtic, cosa que fa impossible un marc mental diferent i converteix el discurs de l'extrema dreta en el marc de referència dels altres.

A mesura que l'Agenda 2030 va anar esdevenint una iniciativa coneguda, causava satisfacció poder considerar-la un gran espai de consens no solament de la humanitat en general sinó dins del nostre país entre les diverses opcions polítiques. Bé, tampoc cal ser ingenus, però en tot cas és cert que tots els partits polítics hi estaven globalment a favor i les crítiques o diferències ideològiques hi podien restar subsumides.

Com a exemple, el fet que algú estigui pel decreixement es pot arribar a entendre com part de la localització, és a dir, l'adaptació local de l'Agenda 2030: si en un territori entenen que cal decréixer, serà la seva manera local de portar a terme l'Agenda 2030. O si en un territori volen créixer prioritàriament en economia social, és la seva opció. Tot hi cap. Dit d'una altra manera, tothom pot comprendre que un document aprovat per tots els països no pot ser al gust de tothom i que tampoc serà la punta de llança de la innovació o la radicalitat. Acceptat això, és un full de ruta acceptable per a la humanitat. I positiu en el sentit que creava un gran sentit de consens al voltant de la necessitat d'avançar cap al desenvolupament sostenible i dotar aquest concepte d'una gran centralitat, si més no en el discurs.

En aquest sentit, era factible que un Ajuntament plantegés un compromís i un pla d'acció fins al 2030, travessant per diferents mandats i amb possibles governs de signe polític diferent. Però ara ja no és així. Hi ha un partit polític a l'estat espanyol que declaradament s'hi mostra en contra. Així hi ha una extrema esquerra que considera l'Agenda 2030 un mandat dels poderosos i hi ha una extrema dreta que creu que l'Agenda 2030 és una manera d'imposar un nou ordre mundial per part de les esquerres.

Grups ultracatòlics d'extrema dreta van començar a divulgar que darrere el que l'Agenda 2030 ens venia hi havia altres objectius amagats, com podeu veure al cartell reinterpretant els ODS. Però ara l'oposició ja ha entrat també a la política: el partit d'extrema dreta Vox no sols s'hi manifesta crític sinó que en fa bandera. 

A la pre-campanya de les darreres eleccions espanyoles van penjar aquest cartell on una mà amb una polsera amb la bandera espanyola llença a les escombraries l'Agenda 2030 i altres anatemes de la formació, com la bandera LGTBI, el logotip del moviment feminista, i sobretot una estelada independentista catalana.

[vegeu a la foto d'EFE la pancarta desplegada per Vox en un cèntric edifici de Madrid]

Vox està dominat pels falangistes i ultracatòlics, amb vinculacions a l'Opus Dei, i també inclou una part d'ultraliberals, que n'han quedat apartats. Si hi ha un model que caracteritza el seu estil és l'autoritarisme, que volen aplicar en un model de govern feixista i que coherentment també apliquen  en la dimensió interna fins a límits extrems. 

Respecte a Vox, és important entendre que, de manera diferent de les extrema dretes d'arreu d'Europa que tenen el boc expiatori en les persones vingudes de la immigració, en el cas espanyol el partit ha nascut i ha crescut en l'odi als catalans. És un odi cap a la nació que l'Estat encara no ha pogut subjugar. Curiosament, un odi intern, ja que ells consideren que els catalans som espanyols. 

L'odi als catalans és el que té un caràcter més fundacional i el que els permet marcar les diferències més clares respecte al PP. La resta d'odis venen per afegitó, i són els tradicionals d'aquests moviments, però la seva crescuda electoral ha vingut motivada pel conflicte Catalunya-Espanya, i per la presència pública que els mitjans de comunicació els han volgut donar en aquest debat.

És intel·lectualment i des d'un punt de vista de gestió dels valors dramàtic que un partit configuri la seva ideologia a la contra, i des de l'odi. Aspiren a un comandament únic, i per això enyoren el franquisme, amb una sola nació espanyola, amb una única religió, amb una obediència absoluta al líder, sense espai per a la diversitat de cap mena.

L'Agenda 2030 no és cap revolució. Senzillament parla de reduir les desigualtats i de fomentar el respecte a la diversitat. Per no parlar, no parla ni dels drets de les nacions a l'autodeterminació, ni del respecte als col·lectius LGTBI, ni de l'economia social... Fins i tot els països musulmans van aprovar-la. Però està en la seva natura oposar-se a tot, fer una esmena a la totalitat contra l'evolució del món vers la diversitat, negar les evidències com el canvi climàtic. Com la faula de la granota i l'escorpí, poden portar el món a l'autodestrucció amb ells inclosos perquè està en la seva natura no acceptar la realitat sinó pretendre conformar el món segons el prisma en què ells ho veuen tot.

Malaurament, no hi ha per part de la resta de forces polítiques espanyoles una capacitat de plantar cara des dels principis, com caldria. Sols poden discutir-los algunes qüestions. Però com que globalment tampoc creuen en el ple respecte a la diversitat tenim mala peça al teler. En la mesura que a tots ells atorguen més valor a la sagrada unitat d'Espanya que a la democràcia plena o el respecte a la diversitat plurinacional, Vox sempre tindrà les de guanyar.

Fins i tot com a partit poder decréixer, o desaparèixer tornant a integrar-se al PP, però el mal ja està fet. Sempre hi haurà la por que l'extrema dreta creixi i, en conseqüència, això justifica que el PP hagi de tenir un discurs ben nacionalista espanyol i agressiu amb Catalunya. Per altra banda, el PSOE entén que davant el PP ha de reforçar el seu discurs nacionalista espanyol, que de fet és on es troba més còmode. I més greu encara, Sumar també entén que cal no sortir de l'espanyolitat, encara que el discurs pugui aparentar més amable.

Els valors i els principis no van a la carta. Si algú creu en el respecte a la diversitat i en l'aprofundiment democràtic, no val a aplicar-ho solament amb la diversitat d'origen i de gènere... perquè aleshores no és un principi, és una opció de màrqueting. Com quan algú parla dels colors verd, roig i violeta, quan entre les persones de les seves bases algunes hi estaven a les antípodes (i en aquest cas ho puc valorar com a gest positiu). O com ho va ser Equo, en aquest cas d'una gran incoherència diria que fruit d'interessos personals. Les esquerres van viure unes dècades de gran satisfacció perquè tothom s'avergonyia de dir que era de dretes. Ara ja no és així i la feblesa d'una esquerra inconsistent fa que la partida del relat tombi cap a la dreta.

Efectivament, el que respresenta Vox va contra l'Agenda 2030, contra la igualtat, contra la diversitat, contra els catalans. Hi va desacomplexadament. I lamentablement sense que ningú ofereixi un marc mental diferent per als espanyols. Vox fa l'esmena a la totalitat al sistema. Mentrestant, cap dels altres fa l'esmena a la totalitat al que representa l'extrema dreta i el nacionalisme espanyol.

10.8.23

Reflexions publicades a Xarxanet.org. Recull amb motiu dels 20 anys de la plataforma

Amb motiu dels 20 anys de Xarxanet.org miraré de recordar i publicar alguna reflexió sobre com es va crear.

Abans he fet un recull dels articles publicats ja que els més antics es van perdre tots en el procés de renovació de la plataforma. Aprofito per fer una crida a mantenir les publicacions antigues, i no em refereixo sols a Xarxanet.org. Hi ha reflexions i documentació d'interès que es va perdent a cada actualització. També és cert que hi ha molta morralla que ocupa lloc i cal fer net. Sigui com sigui, en el futur, els historiadors ho tindran magre per accedir a les publicacions d'aquestes dècades ja que tot el que no estigui en paper és susceptible de quedar esborrat en qualsevol neteja.

En primer lloc, dues entrevistes que m'han fet a Xarxanet.org, aquestes encara disponibles:

14.1.22 [ENTREVISTA] Xarxanet entrevista Josep Maria Canyelles sobre els reptes de les organitzacions: "Ja no farem res de bo tancats en un despatx. Cal cocrear, sumant veus". Xarxanet és l'espai de referència per a les entitats no lucratives de tots els sectors. Comença l'any i, amb aquest, la necessitat de les entitats de planificar-se estratègicament l'any. Per aquest motiu han entrevistat Josep Maria Canyelles, expert en Responsabilitat Social de les Empreses i Organitzacions. Podeu accedir a l'entrevista en aquest enllaç.

17.10.16 [ENTREVISTA] Josep Maria Canyelles: "Al marge d'aportar un valor a la societat, l'RSC pretén garantir la sostenibilitat empresarial"

Josep Maria Canyelles, promotor de Responsabilitat Global. Font: Responsabilitat Global

Josep Maria Canyelles: "Al marge d'aportar un valor a la societat, l'RSC pretén garantir la sostenibilitat empresarial"
Inici » Projectes » Josep Maria Canyelles: "Al marge d'aportar un valor a la societat, l'RSC pretén garantir la sostenibilitat empresarial"





Articles publicats a Xarxanet.org

També vull recordar aquesta entrevista sobre Respon.cat:

Repassant el blog Responsabilitat Global, també hi he trobat referències a les presentacions de Xarxanet.org que vaig anar a fer durant el 2003 per tot Catalunya, en concret es van anomenar Jornades Territorials de Presentació de la Xarxa Associativa i de Voluntariat de Catalunya, xarxanet.org, en les quals Josep Maria Canyelles, gerent de l'Institut Català del Voluntariat de la Generalitat de Catalunya (INCAVOL) presenta xarxanet.org per les diferents comarques catalanes, com ara a l'Anoia, al Berguedà, a l'Alt Penedès, a les comarques gironines, o al Garraf. En el cas de Vilanova i la Geltrú, es va disposar d'un estand a la Fira de Novembre.


I encara he trobat algues reflexions rellevants, ja que en el seu moment es va preveure que la dimensió virtual de Xarxanet havia d'anar acompanyada d'unes accions presencials:

  • 13.7.11 Finalment es farà el Marketplace de Catalunya! A l'any 2004 s'havia d'haver celebrat a Catalunya el primer Marketplace però el projecte va quedar oblidat. Avui, el sector associatiu i de voluntariat, el sector públic i el sector privat s'han posat d'acord perquè es faci el dia 11-11-11  / ¡Finalmente se hará el Marketplace de Cataluña! 
  • Vuit anys del naixement de xarxanet.org. Fa vuit anys, el 10-07-03, es feia a l'Auditori de la Pedrera l'acte de presentació de xarxanet.org. Però el treball arrancava uns anys enrere. De fet, el Consell Rector ja en va aprovar la creació a l'any 2000.
  • 7.10.09 El projecte xarxanet.org inaugura una nova etapa després de més de 6 anys d’existència. El portal de les entitats i el voluntariat català inaugura una nova etapa. Aquest articles inclou al final una nota de transparència: xarxanet.org va ser un projecte liderat en el seu origen per Josep Maria Canyelles, aleshores gerent de l'Institut Català del Voluntariat. Així mateix des del 2006 hi he col·laborat anualment amb alguns articles sobre el tercer sector i la responabilitat social. Finalment, hem prestat la nostra col·laboració professional per a la reconceptualització i renovació del projecte que es presenta ara, juntament amb gestors del portal i experts informàtics.

Dins el meu blog, faig referència a Xarxanet.org en dues presentacions professionals:

1.5.23

Endavant amb les pèrgoles! #ODS3 #ODS6 #ODS11 #ODS13

L'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú impulsa una consulta pública prèvia a l'Ordenança reguladora per a la instal·lació de pèrgoles a Vilanova i la Geltrú per tal de promoure la participació de la ciutadania.

Actualment l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú no disposa d’una Ordenança específica que reguli la instal·lació de pèrgoles al municipi.

Segons la situació normativa actual (Revisió del Pla General d’Ordenació Urbana (RPGOU), de 2001; i Modificació puntual de les Normes Urbanístiques i correcció d’errades del PGOU, de 2005), la construcció/instal·lació d’un element en els espais lliures d’edificació i en espais descoberts de la pròpia edificació (cobertes i terrasses) representa considerar un augment del sostre edificable, i no hi ha cap indicació específica, que indiqui que una pèrgola no s’hagi de considerar com a tal.

Es vol afavorir la utilització d’elements que bloquegen la radiació solar, generant zones d’ombra mitjançant materials tèxtil, o elements vegetals, protegint als usuaris de la incidència solar d’una forma reglada, equilibrada i coherent amb el paisatge urbà. Les pèrgoles són un dels elements constructius que resolen aquesta funció, i encara que no ho fan de forma permanent perquè no formen part de l’edifici, generen una volumetria visible des de l’espai urbà que roman en el temps.

A casa disposo d'una pèrgola fa molts anys. I considero que és un bon sistema, ara encara més necessari. Per això he fet aquesta aportació i consideracions:

En virtut del canvi climàtic i la necessitat de fomentar refugis climàtics, caldria facilitar la instal·lació de pèrgoles i, de fet, incentivar tot el que ajudi a disminuir la insolació dels edificis en èpoques de temperatures altes. Les intervencions com les cobertes verdes haurien de ser promogudes, i les pèrgoles tolerades quan pretenguin protegir de la insolació.

Els casos que sí que caldria regular hauria de ser exclusivament quan l’estructura deixi de ser lleugera basada en columnes i sostre tèxtil i incorpori parets de tancament, que puguin ser visibles des de l’exterior. 

El que resulta imprescindible és assegurar la consistència de l'estructura ja que la previsió que puguin augmentar les tempestes violentes fa que calgui prestar molta més atenció als elements ornamentals o no ben subjectes, com podria ser el cas de testos o estructures tipus "haima". 

No ho he fet manifest però la meva reflexió es pot vincular als ODS 3 (salut, per la temperatura d'habitatge), 11 (pels riscos a la ciutat i la temperatura de ciutat), 13 (per adaptació al canvi climàtic). Si es disposa de coberta verda, en moments de gran insolació també l'ODS 6 (per evitar excés d'evaporació i consum d'aigua de reg).

Es pot participar aquí.