Quan contemplo una obra romana que encara es manté dreta, penso en la voluntat de perdurar de qui la va concebre. No totes han sobreviscut, evidentment, però les que ens han arribat ens interpel·len sobre el sentit del llegat. Quan nosaltres construïm, quin futur tenim al cap? Quant de temps volem que allò continuï sent útil?
Us imagineu que la Sagrada Família s'hagués concebut preguntant-se quants anys havia d'aguantar dreta perquè la inversió es pogués donar per amortitzada? Que el seu horitzó fos arribar a una data a partir de la qual ja resultés acceptable prescindir-ne? La seva força simbòlica és inseparable d'una aspiració de permanència, gairebé d'eternitat. No cal demanar aquesta ambició a cada equipament públic, però sí preguntar-nos per què acceptem amb tanta facilitat que allò que construïm neixi amb una caducitat assumida, en lloc de pensar com podrà continuar servint les generacions que vindran.
Em preocupa una manera de concebre les inversions que sembla donar-les per justificades si compleixen la seva funció durant un termini prou llarg per amortitzar-les. Després, quan arriba el moment de substituir-les, el «ja està amortitzat» sona gairebé com una absolució. Com si haver distribuït el cost en els comptes fes desaparèixer els materials consumits, l'energia utilitzada i els recursos que caldrà tornar a mobilitzar.
Em posiciono contra aquesta mentalitat de les obres d'amortització, les obres concebudes amb una caducitat massa aviat assumida, amb poca exigència de durabilitat i escassa previsió d'adaptació. L'amortització comptable és raonable i necessària. Convertir-la en l'horitzó de la durabilitat és una altra cosa. Amortitzar no és esgotar: una obra pot continuar tenint valor molt després d'haver estat amortitzada.
L'obsolescència programada de les administracions públiques
Estem acostumats a denunciar l'obsolescència programada de determinats productes industrials. Pensem en electrodomèstics o aparells electrònics concebuts perquè tinguin una vida útil limitada, siguin difícils de reparar o quedin prematurament desfasats. En aquests casos, el fabricant pot tenir un incentiu econòmic perquè el consumidor hagi de comprar un producte nou abans del que seria tècnicament necessari.
Però, i si una lògica semblant també estigués operant en les obres públiques?
No pretenc afirmar que les administracions decideixin deliberadament construir infraestructures perquè s'espatllin. El mecanisme pot ser més subtil, i per això mateix més difícil de detectar. Es pot programar l'obsolescència sense haver-la decidit explícitament. N'hi ha prou de construir sense pensar prou en la durabilitat, de no preveure adequadament el manteniment, de fer equipaments poc adaptables a nous usos o de considerar normal que una obra sigui substituïda quan hagi acabat el seu cicle d'amortització comptable.
En aquest cas no és necessàriament el fabricant qui programa l'obsolescència del producte, sinó el mateix model de decisió pública el que pot acabar incorporant-la. Les decisions pressupostàries, els criteris de contractació, la insuficient previsió dels costos futurs o la preferència per construir de nou poden generar una obsolescència institucionalment induïda.
Fins i tot es pot donar una paradoxa inquietant: les administracions públiques, que haurien de protegir l'interès col·lectiu a llarg termini, poden acabar reproduint dinàmiques de substitució prematura que critiquem en el mercat privat. I amb una diferència fonamental: no parlem dels diners d'un consumidor que decideix comprar un producte, sinó de recursos col·lectius i de decisions que comprometen les generacions futures.
El pitjor és quan el gestor considera que, un cop amortitzada una obra, ja es pot pensar a enderrocar-la. Recordo l'argument que el tambor de les Glòries ja estava amortitzat, emprat en el context del seu enderroc. Naturalment, una infraestructura pot tenir altres problemes que en justifiquin la substitució. Però l'amortització comptable no hauria de ser-ne una justificació suficient. I sobretot em preocupa quan ja es construeix pensant en aquest horitzó de substitució.
La temptació de construir en lloc de resoldre
El problema comença abans de posar la primera pedra. Quan una administració disposa de pressupost, capacitat tècnica i poder de decisió, pot resultar temptador traduir una necessitat col·lectiva en un gran projecte. La possibilitat de construir acaba ocupant el lloc de la pregunta que hauria de precedir-la: què necessitem resoldre i quines alternatives tenim?
La lògica faraònica apareix quan la dimensió de l'actuació es converteix en una demostració de capacitat política. La grandària deixa de ser una conseqüència justificada de la necessitat i esdevé part de l'objectiu. Mentrestant, reparar, reorganitzar usos, aprofitar equipaments existents o recuperar processos naturals poden quedar fora del focus. Són opcions que també exigeixen coneixement i decisió, però ofereixen menys oportunitats d'inauguració.
Hi ha una asimetria d'incentius que convindria abordar. Una obra nova permet mostrar resultats visibles, tallar cintes, posar plaques i projectar lideratge polític. En canvi, allargar vint anys la vida útil d'una infraestructura amb un bon manteniment rarament dona lloc a un acte institucional de la mateixa rellevància. La inauguració té una rendibilitat política immediata; el manteniment genera un valor públic que sovint només es reconeix quan falla.
Aquest desequilibri pot alimentar un cicle pervers: construir, inaugurar, utilitzar, deixar envellir, declarar obsolet i tornar a construir. Una mena d'obsolescència programada per la mateixa dinàmica política i pressupostària, encara que ningú no l'hagi escrit en cap projecte.
Construir també és assumir el compromís de mantenir
Aquesta mirada curta també pot deixar el manteniment en segon terme. Construir una infraestructura significa assumir el compromís de conservar-la, actualitzar-la i sostenir-ne el servei. El pressupost de construcció és només una part de la decisió. Si no hem previst com en tindrem cura, estem traslladant una obligació al futur sense haver-nos responsabilitzat prou de les condicions per complir-la.
El cas de l'AVE és paradigmàtic per reflexionar sobre aquestes qüestions. Una expansió extraordinària de la xarxa d'alta velocitat ferroviària espanyola, marcada també per objectius polítics i nacionalistes més que funcionals, econòmics i racionals, que obliga a preguntar-nos si les decisions d'inversió han incorporat prou rigorosament els costos permanents de conservació, renovació i seguretat. Una infraestructura d'aquestes dimensions exigeix una capacitat de manteniment sostinguda durant dècades, que experts ja van alertar que seria inviable, i d'aquí les morts recents i les que vindran. Si aquesta obligació no queda garantida, els costos futurs poden acabar desbordant els beneficis previstos i, en els casos més greus, comprometre la qualitat i la seguretat del servei.
Aquí apareix una altra dimensió de l'obsolescència induïda: no cal que una infraestructura estigui mal construïda perquè envelleixi prematurament. La manca de manteniment pot convertir en obsoleta una obra que tècnicament encara podria continuar servint. I quan això succeeix, massa sovint es presenta la substitució com una necessitat inevitable, sense reconèixer que una part d'aquella necessitat pot haver estat provocada per decisions anteriors.
També hi ha obres que esdevenen obsoletes no perquè hagin perdut la solidesa material, sinó perquè no es van concebre amb prou flexibilitat per adaptar-se a nous usos, necessitats o tecnologies. La durabilitat no depèn solament de la resistència del formigó o de la qualitat dels materials. Depèn també de la intel·ligència amb què s'ha previst la possibilitat de transformar l'obra sense haver de destruir-la.
Del cost de construcció al valor del cicle de vida
Caldria valorar qualsevol inversió pel conjunt del seu cicle de vida: la utilitat que aportarà, els recursos que consumirà, el manteniment que requerirà i la possibilitat d'adaptar-la quan canviïn les necessitats. També caldria comparar rigorosament les alternatives de rehabilitació i transformació abans de decidir una nova construcció.
Una obra més duradora no ha de ser necessàriament més monumental. Pot ser més sòbria, reparable i flexible. Construir amb sentit de llegat també vol dir facilitar que els qui vindran després puguin transformar allò que els deixem.
Aquí hi ha un potencial que hauríem d'explorar molt més: concebre equipaments públics que puguin canviar de funció al llarg del temps. Si avui un barri necessita una escola perquè hi ha molts infants, per què no pensar des del projecte que, quan canviï la demografia, l'edifici pugui esdevenir una biblioteca, un centre cívic o un equipament per a la gent gran? Naturalment, cada ús té requeriments específics i caldrien adaptacions. Però una arquitectura pensada per facilitar-les pot evitar haver d'enderrocar i tornar a construir. La polivalència no hauria de ser només la possibilitat de fer activitats diferents en un mateix espai, sinó també la capacitat d'un edifici per tenir diverses vides.
Aquesta idea connecta plenament amb l'ODS 9, que promou infraestructures resilients, sostenibles i un ús eficient dels recursos. De fet, els criteris actuals de construcció escolar a Catalunya ja incorporen la flexibilitat dels espais, però una cosa és poder redistribuir aules i una altra preveure que tot un equipament pugui assumir funcions diferents al llarg de les dècades. El repte seria fer aquest salt i incorporar-lo a la planificació i a la contractació pública. Perquè una infraestructura intel·ligent no és solament la que respon bé a les necessitats presents, sinó la que és capaç de continuar servint quan aquestes necessitats han canviat.
Des d'una perspectiva de responsabilitat social de les administracions públiques, aquest plantejament és fonamental. No podem considerar eficient una inversió només perquè s'ha executat dins del pressupost i s'ha amortitzat comptablement. Cal preguntar-se quin valor públic ha generat al llarg del temps, quin cost total ha comportat per a la societat i fins a quin punt ha preservat recursos i possibilitats de decisió per a les generacions futures.
Per prendre aquestes decisions convé ampliar les mirades. El coneixement tècnic ha de dialogar amb l'experiència de qui utilitzarà l'obra, de qui la mantindrà i de qui conviurà amb els seus efectes. Aquesta deliberació pot ajudar a detectar necessitats mal formulades i alternatives que una decisió massa concentrada havia passat per alt. Tenir capacitat per executar un projecte no ens eximeix de contrastar-lo.
Hi haurà obres que caldrà substituir i grans infraestructures plenament justificades. La durabilitat tampoc no pot convertir-se en un dogma que ens obligui a conservar allò que ha deixat de ser útil. Però cadascuna de les decisions de construir, mantenir, adaptar o substituir necessita una justificació basada en la utilitat pública, en les alternatives disponibles i en una visió de llarg termini. El «ja està amortitzat» no ens la proporciona.
Una altra manera d'entendre el llegat públic
Voldria una administració que pogués sentir-se tan orgullosa d'haver allargat la vida útil d'un equipament com d'haver-ne inaugurat un de nou. Que entengués el manteniment com una responsabilitat política i la durabilitat com una expressió de respecte pels recursos col·lectius.
Ens hem acostumat a denunciar l'obsolescència programada quan una empresa ens obliga a substituir un producte que encara podria continuar funcionant. Hauríem de ser igualment exigents quan és l'Administració qui, per acció o per omissió, afavoreix que una obra pública deixi de ser útil abans d'hora.
El llegat d'un govern no hauria de mesurar-se només per les obres que ha construït, sinó també per les que ha sabut conservar, adaptar i mantenir al servei de la ciutadania.
Que, quan projectem una obra, ens preguntem sobretot quant de temps podrà continuar servint, i no solament en quants anys quedarà amortitzada. Perquè una inversió pot estar amortitzada en els comptes i continuar generant valor durant generacions. I perquè el que no hauríem de programar mai és la seva obsolescència prematura.
























