Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris governança. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris governança. Mostrar tots els missatges

8.11.26

[ARTICLE] Obres d'amortització: l'obsolescència programada també pot ser pública

Quan contemplo una obra romana que encara es manté dreta, penso en la voluntat de perdurar de qui la va concebre. No totes han sobreviscut, evidentment, però les que ens han arribat ens interpel·len sobre el sentit del llegat. Quan nosaltres construïm, quin futur tenim al cap? Quant de temps volem que allò continuï sent útil?

Us imagineu que la Sagrada Família s'hagués concebut preguntant-se quants anys havia d'aguantar dreta perquè la inversió es pogués donar per amortitzada? Que el seu horitzó fos arribar a una data a partir de la qual ja resultés acceptable prescindir-ne? La seva força simbòlica és inseparable d'una aspiració de permanència, gairebé d'eternitat. No cal demanar aquesta ambició a cada equipament públic, però sí preguntar-nos per què acceptem amb tanta facilitat que allò que construïm neixi amb una caducitat assumida, en lloc de pensar com podrà continuar servint les generacions que vindran.

Em preocupa una manera de concebre les inversions que sembla donar-les per justificades si compleixen la seva funció durant un termini prou llarg per amortitzar-les. Després, quan arriba el moment de substituir-les, el «ja està amortitzat» sona gairebé com una absolució. Com si haver distribuït el cost en els comptes fes desaparèixer els materials consumits, l'energia utilitzada i els recursos que caldrà tornar a mobilitzar.

Em posiciono contra aquesta mentalitat de les obres d'amortització, les obres concebudes amb una caducitat massa aviat assumida, amb poca exigència de durabilitat i escassa previsió d'adaptació. L'amortització comptable és raonable i necessària. Convertir-la en l'horitzó de la durabilitat és una altra cosa. Amortitzar no és esgotar: una obra pot continuar tenint valor molt després d'haver estat amortitzada.

L'obsolescència programada de les administracions públiques

Estem acostumats a denunciar l'obsolescència programada de determinats productes industrials. Pensem en electrodomèstics o aparells electrònics concebuts perquè tinguin una vida útil limitada, siguin difícils de reparar o quedin prematurament desfasats. En aquests casos, el fabricant pot tenir un incentiu econòmic perquè el consumidor hagi de comprar un producte nou abans del que seria tècnicament necessari.

Però, i si una lògica semblant també estigués operant en les obres públiques?

No pretenc afirmar que les administracions decideixin deliberadament construir infraestructures perquè s'espatllin. El mecanisme pot ser més subtil, i per això mateix més difícil de detectar. Es pot programar l'obsolescència sense haver-la decidit explícitament. N'hi ha prou de construir sense pensar prou en la durabilitat, de no preveure adequadament el manteniment, de fer equipaments poc adaptables a nous usos o de considerar normal que una obra sigui substituïda quan hagi acabat el seu cicle d'amortització comptable.

En aquest cas no és necessàriament el fabricant qui programa l'obsolescència del producte, sinó el mateix model de decisió pública el que pot acabar incorporant-la. Les decisions pressupostàries, els criteris de contractació, la insuficient previsió dels costos futurs o la preferència per construir de nou poden generar una obsolescència institucionalment induïda.

Fins i tot es pot donar una paradoxa inquietant: les administracions públiques, que haurien de protegir l'interès col·lectiu a llarg termini, poden acabar reproduint dinàmiques de substitució prematura que critiquem en el mercat privat. I amb una diferència fonamental: no parlem dels diners d'un consumidor que decideix comprar un producte, sinó de recursos col·lectius i de decisions que comprometen les generacions futures.

El pitjor és quan el gestor considera que, un cop amortitzada una obra, ja es pot pensar a enderrocar-la. Recordo l'argument que el tambor de les Glòries ja estava amortitzat, emprat en el context del seu enderroc. Naturalment, una infraestructura pot tenir altres problemes que en justifiquin la substitució. Però l'amortització comptable no hauria de ser-ne una justificació suficient. I sobretot em preocupa quan ja es construeix pensant en aquest horitzó de substitució.

La temptació de construir en lloc de resoldre

El problema comença abans de posar la primera pedra. Quan una administració disposa de pressupost, capacitat tècnica i poder de decisió, pot resultar temptador traduir una necessitat col·lectiva en un gran projecte. La possibilitat de construir acaba ocupant el lloc de la pregunta que hauria de precedir-la: què necessitem resoldre i quines alternatives tenim?

La lògica faraònica apareix quan la dimensió de l'actuació es converteix en una demostració de capacitat política. La grandària deixa de ser una conseqüència justificada de la necessitat i esdevé part de l'objectiu. Mentrestant, reparar, reorganitzar usos, aprofitar equipaments existents o recuperar processos naturals poden quedar fora del focus. Són opcions que també exigeixen coneixement i decisió, però ofereixen menys oportunitats d'inauguració.

Hi ha una asimetria d'incentius que convindria abordar. Una obra nova permet mostrar resultats visibles, tallar cintes, posar plaques i projectar lideratge polític. En canvi, allargar vint anys la vida útil d'una infraestructura amb un bon manteniment rarament dona lloc a un acte institucional de la mateixa rellevància. La inauguració té una rendibilitat política immediata; el manteniment genera un valor públic que sovint només es reconeix quan falla.

Aquest desequilibri pot alimentar un cicle pervers: construir, inaugurar, utilitzar, deixar envellir, declarar obsolet i tornar a construir. Una mena d'obsolescència programada per la mateixa dinàmica política i pressupostària, encara que ningú no l'hagi escrit en cap projecte.

Construir també és assumir el compromís de mantenir

Aquesta mirada curta també pot deixar el manteniment en segon terme. Construir una infraestructura significa assumir el compromís de conservar-la, actualitzar-la i sostenir-ne el servei. El pressupost de construcció és només una part de la decisió. Si no hem previst com en tindrem cura, estem traslladant una obligació al futur sense haver-nos responsabilitzat prou de les condicions per complir-la.

El cas de l'AVE és paradigmàtic per reflexionar sobre aquestes qüestions. Una expansió extraordinària de la xarxa d'alta velocitat ferroviària espanyola, marcada també per objectius polítics i nacionalistes més que funcionals, econòmics i racionals, que obliga a preguntar-nos si les decisions d'inversió han incorporat prou rigorosament els costos permanents de conservació, renovació i seguretat. Una infraestructura d'aquestes dimensions exigeix una capacitat de manteniment sostinguda durant dècades, que experts ja van alertar que seria inviable, i d'aquí les morts recents i les que vindran. Si aquesta obligació no queda garantida, els costos futurs poden acabar desbordant els beneficis previstos i, en els casos més greus, comprometre la qualitat i la seguretat del servei.

Aquí apareix una altra dimensió de l'obsolescència induïda: no cal que una infraestructura estigui mal construïda perquè envelleixi prematurament. La manca de manteniment pot convertir en obsoleta una obra que tècnicament encara podria continuar servint. I quan això succeeix, massa sovint es presenta la substitució com una necessitat inevitable, sense reconèixer que una part d'aquella necessitat pot haver estat provocada per decisions anteriors.

També hi ha obres que esdevenen obsoletes no perquè hagin perdut la solidesa material, sinó perquè no es van concebre amb prou flexibilitat per adaptar-se a nous usos, necessitats o tecnologies. La durabilitat no depèn solament de la resistència del formigó o de la qualitat dels materials. Depèn també de la intel·ligència amb què s'ha previst la possibilitat de transformar l'obra sense haver de destruir-la.

Del cost de construcció al valor del cicle de vida

Caldria valorar qualsevol inversió pel conjunt del seu cicle de vida: la utilitat que aportarà, els recursos que consumirà, el manteniment que requerirà i la possibilitat d'adaptar-la quan canviïn les necessitats. També caldria comparar rigorosament les alternatives de rehabilitació i transformació abans de decidir una nova construcció.

Una obra més duradora no ha de ser necessàriament més monumental. Pot ser més sòbria, reparable i flexible. Construir amb sentit de llegat també vol dir facilitar que els qui vindran després puguin transformar allò que els deixem.

Aquí hi ha un potencial que hauríem d'explorar molt més: concebre equipaments públics que puguin canviar de funció al llarg del temps. Si avui un barri necessita una escola perquè hi ha molts infants, per què no pensar des del projecte que, quan canviï la demografia, l'edifici pugui esdevenir una biblioteca, un centre cívic o un equipament per a la gent gran? Naturalment, cada ús té requeriments específics i caldrien adaptacions. Però una arquitectura pensada per facilitar-les pot evitar haver d'enderrocar i tornar a construir. La polivalència no hauria de ser només la possibilitat de fer activitats diferents en un mateix espai, sinó també la capacitat d'un edifici per tenir diverses vides.

Aquesta idea connecta plenament amb l'ODS 9, que promou infraestructures resilients, sostenibles i un ús eficient dels recursos. De fet, els criteris actuals de construcció escolar a Catalunya ja incorporen la flexibilitat dels espais, però una cosa és poder redistribuir aules i una altra preveure que tot un equipament pugui assumir funcions diferents al llarg de les dècades. El repte seria fer aquest salt i incorporar-lo a la planificació i a la contractació pública. Perquè una infraestructura intel·ligent no és solament la que respon bé a les necessitats presents, sinó la que és capaç de continuar servint quan aquestes necessitats han canviat.

Des d'una perspectiva de responsabilitat social de les administracions públiques, aquest plantejament és fonamental. No podem considerar eficient una inversió només perquè s'ha executat dins del pressupost i s'ha amortitzat comptablement. Cal preguntar-se quin valor públic ha generat al llarg del temps, quin cost total ha comportat per a la societat i fins a quin punt ha preservat recursos i possibilitats de decisió per a les generacions futures.

Per prendre aquestes decisions convé ampliar les mirades. El coneixement tècnic ha de dialogar amb l'experiència de qui utilitzarà l'obra, de qui la mantindrà i de qui conviurà amb els seus efectes. Aquesta deliberació pot ajudar a detectar necessitats mal formulades i alternatives que una decisió massa concentrada havia passat per alt. Tenir capacitat per executar un projecte no ens eximeix de contrastar-lo.

Hi haurà obres que caldrà substituir i grans infraestructures plenament justificades. La durabilitat tampoc no pot convertir-se en un dogma que ens obligui a conservar allò que ha deixat de ser útil. Però cadascuna de les decisions de construir, mantenir, adaptar o substituir necessita una justificació basada en la utilitat pública, en les alternatives disponibles i en una visió de llarg termini. El «ja està amortitzat» no ens la proporciona.

Una altra manera d'entendre el llegat públic

Voldria una administració que pogués sentir-se tan orgullosa d'haver allargat la vida útil d'un equipament com d'haver-ne inaugurat un de nou. Que entengués el manteniment com una responsabilitat política i la durabilitat com una expressió de respecte pels recursos col·lectius.

Ens hem acostumat a denunciar l'obsolescència programada quan una empresa ens obliga a substituir un producte que encara podria continuar funcionant. Hauríem de ser igualment exigents quan és l'Administració qui, per acció o per omissió, afavoreix que una obra pública deixi de ser útil abans d'hora.

El llegat d'un govern no hauria de mesurar-se només per les obres que ha construït, sinó també per les que ha sabut conservar, adaptar i mantenir al servei de la ciutadania.

Que, quan projectem una obra, ens preguntem sobretot quant de temps podrà continuar servint, i no solament en quants anys quedarà amortitzada. Perquè una inversió pot estar amortitzada en els comptes i continuar generant valor durant generacions. I perquè el que no hauríem de programar mai és la seva obsolescència prematura.

7.11.26

[ARTICLE] El cas de l’oli o la confusió entre igualtat i equitat

Aplicar el mateix percentatge de retirada d’oli a qui preveu una gran collita i a qui ja espera produir molt menys pot semblar igualitari. Però és equitatiu?

El govern espanyol ha establert la retirada temporal del mercat del 12% de l’oli produït a partir del novembre, que haurà de quedar emmagatzemat fins al 30 de setembre de 2027. No es tracta de produir menys, sinó d’immobilitzar una part de la producció per regular l’oferta i evitar una caiguda dels preus en origen.

El problema és que aquesta decisió s’aplica a realitats productives molt diferents. Segons el Diari de Tarragona, a les comarques de Tarragona es preveu una collita curta, amb una caiguda propera al 40%, mentre que Andalusia preveu augmentar considerablement la producció. La DOP Siurana reclama que aquesta diferència es tingui en compte: allà on la collita ja minva, caldrà immobilitzar, a més, una part de l’oli obtingut.

Una mateixa proporció no significa un mateix esforç. Per a un molí amb excedents, emmagatzemar oli pot ajudar a gestionar una oferta excessiva. Per a un altre que podria vendre la seva producció, la retirada obligatòria pot comportar menys liquiditat, costos addicionals i dificultats per atendre la clientela. L’oli es podrà comercialitzar més endavant, però ajornar la venda també té conseqüències per a la viabilitat del negoci.

Entenc que estabilitzar els preus pot beneficiar també els productors que no tenen excedents. Aquest és un argument que cal considerar. Però no justifica, per si sol, que tothom assumeixi la mateixa càrrega proporcional. Caldria acreditar que el benefici esperat compensa els costos i explicar per què una retirada uniforme és adequada també per a qui afronta una collita curta.

Igualtat de tracte no sempre és equitat

En les polítiques d’igualtat entre dones i homes, o d’inclusió de persones amb discapacitat, hem après que oferir formalment el mateix a tothom no sempre garanteix les mateixes oportunitats. Si les condicions de partida i les barreres són diferents, calen respostes que ho tinguin en compte. La igualtat efectiva és l’objectiu; l’equitat és el criteri que ens ajuda a assolir-la.

Aquest principi també s’hauria d’aplicar a les polítiques territorials. Una norma pot ser uniforme i generar efectes desiguals. Governar responsablement exigeix mirar què passa darrere del percentatge, de l’import o del llindar que s’ha decidit aplicar a tothom.

Ho veiem amb el salari mínim: un mateix import ofereix menys capacitat de compra allà on les necessitats bàsiques són més cares. També amb les beques: una família amb ingressos una mica superiors pot disposar de menys recursos després de pagar l’habitatge i, tanmateix, quedar fora de l’ajut. En tots dos casos, la xifra nominal pot ocultar la situació material que es vol protegir.

El precedent de la pesca és revelador. El 2021, la Generalitat i les confraries denunciaven que el repartiment estatal dels dies de pesca, en aplicació de la normativa europea, penalitzava la flota catalana perquè no reconeixia adequadament les parades biològiques voluntàries que ja feia. Segons explicaven els representants del sector, prendre com a referència un historial d’activitat ja reduït per aquestes vedes comportava noves retallades sobre l’esforç anterior. Aquí l’equitat exigeix considerar també el camí recorregut: qui s’ha avançat a protegir els recursos no hauria de quedar en desavantatge per haver actuat abans. Altrament, el missatge és pervers: esperar que t’obliguin pot sortir més a compte que assumir voluntàriament la responsabilitat.

El cas de l’oli és un més, entre milers, que expressa un desajust més profund en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. El dèficit fiscal sostingut que documenten els càlculs de la Generalitat mostra una aportació de recursos superior a la despesa que retorna al territori. A aquesta contribució neta al conjunt de l’Estat s’hi afegeixen decisions com aquesta, que no atenen prou les condicions productives catalanes. Són problemes diferents, però acumulen una mateixa sensació: contribuïm al sosteniment del conjunt i hem de tornar a reclamar que les nostres necessitats siguin escoltades. La solidaritat territorial necessita criteris d’equitat, reciprocitat i transparència. Un estat que aplega diverses nacions hauria de construir el seu equilibri reconeixent-ne les realitats, i no exigint que s’adaptin reiteradament a una resposta uniforme. Aquesta persistència obliga a discutir el model de relació, més enllà de cada greuge concret.

Una regulació que escolti el territori

En el cas de l’oli, la resposta hauria de partir d’una anàlisi de les collites, les existències i les condicions de comercialització, i d’una escolta efectiva dels productors afectats. A partir d’aquí, es podrien valorar retirades diferenciades o excepcions justificades, comprovant que fossin compatibles amb l’objectiu d’estabilitzar el mercat. La simplicitat administrativa d’un percentatge únic no hauria de substituir aquesta anàlisi.

El 12% és fàcil d’explicar. El que cal explicar, però, és per què s’ha d’exigir igualment a qui té una previsió d’abundància i a qui ja espera una collita molt inferior. La responsabilitat de governar consisteix a fer-se càrrec d’aquestes diferències. Perquè tractar tothom igual pot ser còmode; tractar tothom amb equitat exigeix comprendre la realitat.

13.10.26

[ARTICLE] El dret a pensar sense comprar el paquet sencer

Estem en un moment de polarització social. Hi ha una llibertat que em sembla essencial i que voldria reivindicar: la de construir la pròpia manera de veure el món. Poder coincidir amb unes persones en una qüestió i amb unes altres en una altra. Compartir un projecte i discrepar d’algunes de les seves posicions. Tenir conviccions profundes i conservar preguntes obertes. Poder dir «això no ho veig clar» sense que ningú ho interpreti com una deserció.

Em preocupa una manera de viure les ideologies que sembla exigir-nos comprar el paquet sencer. Un cop has expressat una determinada sensibilitat política o social, hi ha qui ja dona per fet què has de pensar sobre tota la resta. I, si no encaixes en aquella expectativa, et demana explicacions com si haguessis incomplert un contracte de fidelitat. La discrepància deixa de ser una aportació a la conversa i es converteix en una sospita sobre qui ets o amb qui vas.

Vull poder fer-me meves les idees després d’haver-hi pensat. Escoltar-les, contrastar-les, descobrir-ne les limitacions i decidir fins a quin punt les comparteixo. També vull poder reconèixer una bona proposta quan ve d’algú amb qui discrepo profundament en altres qüestions. Em sembla una condició de la llibertat personal i una pràctica necessària per a la convivència democràtica.

Això demana esforç. Construir criteri propi implica revisar si les idees que assumim són coherents entre elles, quins valors les sostenen i quines conseqüències tindrien si les portéssim a la pràctica. També obliga a preguntar-nos si aplicaríem el mateix criteri quan el resultat ens fos menys favorable. La independència de judici comporta aquesta responsabilitat: estar disposats a donar raó del que pensem i a escoltar les objeccions.

No em preocupa coincidir amb una majoria. Em preocupa arribar a coincidir-hi perquè he deixat de pensar. També em preocuparia discrepar sistemàticament només per sentir-me independent; hi ha gent que està contra tot, que requeririen un partit polític o una associació cultural unipersonals. La deliberació personal pot portar-nos a confirmar allò que ja crèiem, a matisar-ho o a canviar d’opinió.

Aquesta reflexió m’ha sorgit arran d’un debat sobre les vacunes i el seu tractament periodístic, però té un abast molt més ampli. Hi ha formats de comunicació que semblen oferir-nos només dues posicions: la certesa sense fissures i la dissidència presentada com a irracional. En aquesta escenificació costa trobar-hi lloc per a una persona que confia en el coneixement científic i, alhora, vol entendre els riscos, les incerteses o les raons d’una recomanació. 

Jo crec plenament en la ciència, però m'agrada pensar que ho faig des d’una confiança raonada, conscient. Això no vol dir que hagi de comprovar personalment cada estudi ni que la validesa d’un resultat depengui de la meva aprovació. Significa que vull poder comprendre per què una explicació mereix confiança, quines proves la sostenen i com es detecten i corregeixen els errors. Reconèixer la competència d’altres persones pot ser una decisió plenament autònoma.

Precisament perquè ningú no pot saber-ho tot, necessitem confiar. La qüestió és quina relació ens proposen les institucions que demanen aquesta confiança. Una relació adulta permet preguntar, explica els límits del coneixement i assumeix la possibilitat de rectificar. Quan l’única resposta és una apel·lació a l’autoritat, ens costa fer nostre el raonament. Podem acabar obeint, però ens ha faltat l’oportunitat d’entendre.

En l’àmbit religiós, amb uns criteris de justificació diferents dels científics, també hi reconec aquesta exigència de llibertat. Una persona pot decidir reconèixer autoritat en un llibre sagrat i assumir una tradició de fe. Aquesta adhesió forma part de la seva consciència i de la seva manera d’interpretar l’existència. El seu valor personal requereix que hi hagi llibertat per preguntar, interpretar i, si arriba el cas, transformar aquella creença. I l’autoritat que la persona hi reconeix no obliga automàticament qui no comparteix la seva fe.

En tots aquests àmbits hi ha una qüestió comuna: com ens relacionem amb allò que creiem i amb les comunitats de les quals formem part. Podem compartir conviccions sense lliurar la nostra capacitat de judici. Podem pertànyer a un col·lectiu i continuar sent persones singulars. Una comunitat capaç d’acollir aquesta singularitat disposa de més oportunitats per detectar errors i aprendre. Pertànyer a una cultura pot ser la condició per al desenvolupament i per poder si cal transformar-la o fugir-ne o pot ser una presó que ofega i no permet trencar esquemes. 

Aquí trobo especialment suggeridora la idea de societat oberta de Karl Popper. La possibilitat d’equivocar-nos dona sentit a la crítica i a les institucions que permeten corregir decisions. Una societat oberta necessita conservar espais on es puguin demanar raons, qüestionar les autoritats i revisar les respostes. La llibertat de pensar té una dimensió personal, però necessita condicions col·lectives per poder exercir-se.

Naturalment, això no resol totes les dificultats. Hi ha decisions individuals que afecten altres persones, com passa en qüestions de salut pública. Cal prendre decisions compartides, establir responsabilitats i protegir qui pot patir les conseqüències de les opcions dels altres. La deliberació ha de considerar aquests efectes. Podem exigir responsabilitat per una conducta i, al mateix temps, respectar la persona que expressa un dubte. Confondre les dues coses empobreix la resposta.

També per això em sembla important preservar aquestes garanties quan el poder ens és afí. Si algun dia les institucions queden en mans de forces que rebutgen el pluralisme, necessitarem defensar la independència dels mitjans, el dret a discrepar i la llibertat de consciència. La solidesa d’aquesta defensa també depèn de les pràctiques que hàgim contribuït a normalitzar abans. Les garanties democràtiques es cuiden quan protegeixen algú amb qui ens costa estar d’acord.

El periodisme hi té una responsabilitat decisiva. Pot ajudar-nos a formar criteri explicant les proves, fent bones preguntes i representant amb fidelitat les posicions que contrasta. Pot fer visible que una conclusió és sòlida sense presentar-la com una revelació, i mostrar que una afirmació és errònia sense convertir qui la sosté en objecte de menyspreu. Aquest periodisme tracta l’audiència com a ciutadania capaç de pensar.

Vull una societat on pugui compartir idees, compromisos i projectes sense haver de comprar el paquet sencer. On pugui aprendre d’algú que pensa diferent i discrepar d’algú que sento proper. On canviar d’opinió pugui ser el resultat d’haver escoltat millor. Una societat en què pertànyer ens permeti continuar pensant, i en què pensar per compte propi no ens condemni a deixar de pertànyer.

28.8.26

Trump rebatejant el Llac Ontàrio m'ha recordat Felip V boig de ràbia contra Xàtiva

Quan he vist el president Trump canviant el nom del Llac Ontario per Llac Amèrica amb aquesta arrogància que el caracteritza, el primer que m’ha vingut al cap és el que va passar ara fa 300 anys a l’altra punta del continent. 

Felip V, malalt de ràbia contra la nació catalana i contra les constitucions que protegien el Principat de Catalunya i el Regne de València, va decidir reduir a cendres la població de Xàtiva per la seva lluita maulet i tot seguit va canviar el nom de l’illa de Xàtiva a Illa gran de la Terra de Foc. 

Quan certes persones que ocupen posicions de poder se senten superiors als altres i al damunt coincideix que estan al capdavant de nacions que també se senten superiors a les altres es donen les condicions per poder perdre el món de vista, deixar de tenir sentit comú, creure que pots fer el que et dina la gana. I perdre el sentit del ridícul. 

Però aprenguem de la història: qui perd els orígens perd la identitat, quan perdem la capacitat de plantar cara, de resistir, acabem oblidant el mal que ens van voler infringir. Avui pocs catalans saben que aquella fou l’illa de Xàtiva i per tant s’hi refereixen amb el nom que hi va posar Felip V, com també -i això és més lamentable- molts catalans malauradament es refereixen a Eivissa com Ibiza.

 

15.3.26

[VÍDEO] Burlant el règim

Aquest divendres anant a visitar una empresa al Prat de Llobregat vaig passar casualment per la plaça dedicada a Ovidi Montllor, el cantant i artista nascut a Alcoi. I goita… recordant-lo em va brollar la cançó de la Fera ferotge! La fera ferotge és una de les cançons més icòniques d’Ovidi Montllor. Com Al vent per a Raimon. Sols n'he entonat un trosset del començament però em sembla que no he entonat gaire bé 🙏😅

Es tracta d’una crítica al franquisme, especialment al sentit d’ordre del règim i també a la passivitat de les classes mitjanes. La fera és la representació metafòrica de la ciutadania de l’època franquista, que maldava per recuperar drets fonamentals com la llibertat d’expressió o de manifestació, però que era reprimida per les forces de l’ordre.

L’alcalde, que simbolitza el poder repressor, el franquisme, adverteix els vilatans que la fera s’escaparà del lloc on està reclosa i intenta escampar la por entre la població. A mesura que avança la cançó, però, la mateixa fera intenta explicar que no vol fer mal a ningú. El que diu és molt més simple: té fam i la gàbia li queda petita. Vol llibertat.

Finalment intervenen els guàrdies, la redueixen i la tornen a tancar. I aleshores tot torna aparentment a la normalitat: gràcies a la força, «el poble resta en pau».

Malgrat la crítica clara al règim, la cançó va aconseguir burlar la censura de l’època.

 

20.8.25

La mala gestió dels boscos, la manca de capacitat d'extinció d'incendis i l'aprofitament polític són grans irresponsabilitats

Cada estiu sembla que tornem a començar. Les flames s’alcen a la península ibèrica com si fossin un fet inevitable, gairebé natural. Però darrere dels incendis hi ha decisions polítiques, econòmiques i socials, i sobretot una gran absència: la de la gestió. Perquè no gestionar és, en si mateix, una manera irresponsable de gestionar.

La magnitud d’incendis que estem veient aquest any no és només el resultat de les altes temperatures. És el resultat d’anys de desinversió, de menyspreu al món rural i de l’abandonament del paisatge. I això cal dir-ho clar: quan es renuncia a invertir en el manteniment de la massa forestal, quan es deixen morir les polítiques de suport a la pagesia i la ramaderia, quan es trenca el vincle entre les comunitats i el territori, el bosc deixa de ser un actiu viu i esdevé un polvorí.

Els governs que haurien de tenir cura del territori han optat per fer discursos curts i polítiques a curt termini. I en aquest marc, és especialment preocupant l’ofensiva de les dretes i extremadreta que, en nom de l’austeritat, han anat arraconant els serveis públics, entre ells els sistemes de prevenció i extinció d’incendis. El relat neoliberal disfressat de responsabilitat pressupostària ha tingut un impacte directe en la seguretat de les persones i en la salut dels ecosistemes, mentre es prefereix destinar recursos al rearmament... i als toros.

La gestió forestal no pot ser un capítol secundari de les polítiques ambientals. Ha de ser una peça clau d’un nou contracte amb el territori. I aquest contracte ha d’incloure tant la prevenció dels grans incendis com la revalorització de les activitats agràries i pastorals que durant segles han ajudat a configurar un mosaic territorial resilient. No es tracta tant de plantar arbres com de cuidar els que ja tenim. I això inclou també tallar, aclarir, mantenir... perquè sostenibilitat no és immobilisme, és intervenció intel·ligent.

Amb l’escalfament global, el risc és estructural. Ja no es tracta de gestionar emergències sinó de gestionar estructures. Els episodis d’aquest estiu mostren que ens enfrontem a onades d’incendis d’una intensitat i velocitat sense precedents. Ens cal, doncs, més que mai, un model territorial resilient i unes polítiques de país que apostin pel coneixement, la inversió i la corresponsabilitat.

N'hi ha hagut a Occitània, als EUA, i a molts altres indrets. Però en el cas espanyol hi ha un fet afegit que no podem deixar d’observar. Enmig d’aquest desgavell, apareix la temptació —previsible i recurrent— de recórrer a la catalanofòbia per desviar l’atenció. Alguns sectors han trobat en l’atac a Catalunya un recurs fàcil per tapar la seva pròpia inacció, utilitzant un fals greuge comparatiu per generar ressentiment. I el més greu és que, sovint, aquest discurs arrossega persones de bona fe, però desinformades, que acaben creient que els catalans tenim més drets o més inversió, quan la realitat és ben diferent. Aquest ús polític del foc com a eina de divisió és irresponsable i perillós. Els hi anem bé els catalans com a boc expiatori, com a ase dels cops.

Cal recuperar la responsabilitat com a mètode, no només com a retòrica. La responsabilitat social —sigui de les empreses, de les administracions o de les comunitats— implica prendre consciència dels propis impactes i actuar per minimitzar-los. I assumir les pròpies responsabilitats per allò que es fa fer o no es va fer en el passat. Això vol dir assumir el repte de la gestió forestal com una qüestió de país, amb visió estratègica i amb acció coordinada entre tots els actors. Només així podrem transformar els incendis d’avui en les oportunitats de demà.

30.6.25

[ARTICLE] El respecte a la realitat nacional dins l'RSC: un deure oblidat en les fusions bancàries

Ara que ja es coneixen les condicions que, en cas que es produeixi l'absorció del Banc Sabadell per part del BBVA, obligarien a esperar tres anys abans que es materialitzi una fusió entre les dues entitats financeres, vull aportar una reflexió personal que considero rellevant.

Les fusions bancàries tenen un impacte directe sobre l'economia productiva, la cohesió social, el territori i els drets de les persones treballadores. Des d'una perspectiva de responsabilitat social (RSC), qualsevol operació d'aquestes característiques hauria de ser analitzada no només pel seu impacte financer o estructural, sinó pel conjunt de conseqüències que es deriven per als grups d'interès i per al conjunt de la societat. Cal preveure l’impacte a partir de les dades. En aquest sentit, el govern espanyol ha reconegut la reducció en el finançament a pimes o la destrucció de llocs de treball el cas de la fusó CaixaBank-Bankia. I la mesura de prohibir la integració durant tres anys no aborda el fons de la qüestió, només n'endarrereix els efectes.

Tanmateix, a banda de l’anàlisi d’impacte econòmic i laboral, hi ha un aspecte que no s'ha tractat i que hauria de ser fonamental: l’impacte a la realitat nacional catalana. L'anàlisi dels impactes i les mesures adoptades es fan com si Catalunya fos una simple regió més de l'Estat. I com que no és així, cal avaluar si les conseqüències d'aquesta fusió serien rellevants des del punt de vista de la capacitat de Catalunya de mantenir-se com una nació amb els instruments necessaris per garantir el seu correcte desenvolupament.

La Constitució espanyola estableix una distinció entre nacions -anomenades nacionalitats per imposició militar- i regions. Aquesta diferenciació mai no ha tingut un desenvolupament normatiu però recull una base material que en una gestió socialment responsable cal tenir en compte, tant per principi de realitat com per la referència jurídica de la Carta magna. En processos amb un fort impacte territorial com les fusions bancàries, aquesta absència de reconeixement pràctic impedeix una anàlisi ajustada a la realitat nacional catalana. Des d'una perspectiva d'RSC, caldria que aquesta diferenciació s'incorporés de manera explícita en l'estudi d'impactes i en les mesures compensatòries que se'n derivin.

Catalunya té un sistema productiu propi, una xarxa de pimes més intensa, un teixit econòmic arrelat al territori, una cultura financera històrica i una realitat institucional diferenciada. Però, a més, té dret a disposar de les institucions no solament públiques sinó de la societat civil que li permetin -tot i enquadrada dins un Estat més ampli- poder mantenir el seu caràcter diferenciat més enllà de les circumstàncies temporals d’autogovern que permet l’Estat.

Cal recordar, a més, que aquesta fusió s'afegeix a la desaparició de la gran majoria d’institucions financeres catalanes, moltes d'elles en forma de caixes d'estalvis, que durant dècades van donar resposta a les necessitats de finançament de particulars i empreses. Aquesta pèrdua ha deixat un buit que s'agreujaria amb la concentració bancària prevista.

A més, la desaparició de les caixes va comportar també la pèrdua del seu compromís amb el territori: a banda del menor accés al crèdit per part de particulars, microempreses i pimes, també cal destacar que una part dels beneficis es destinava a obra social en àmbits com la cultura, l'educació o la sanitat. Amb la seva desaparició, molts d’aquests recursos es van reduir dràsticament. I no és un fet menor: donar suport des de la societat civil a la cultura catalana no és el mateix que a la cultura castellana, que compta amb un Estat al seu servei.

Aquesta manca de consideració és una forma de maltractament institucional. I trenca amb els principis bàsics de la responsabilitat social: la consideració dels impactes reals, l'atenció als grups d'interès, el respecte a la diversitat i la rendició de comptes. Tractar Catalunya com una simple "comunitat autònoma" és una negació de la seva condició nacional, reconeguda fins i tot en l'arquitectura constitucional espanyola. 

I des de la part catalana no és un argument que es faci servir, cosa que considerem una renúncia. Parlar de nació no ha de ser sols un recurs retòric o simbòlic, o centrat en matèries culturals. Cal que sigui una defensa permanent dels nostres drets i molt especialment en els àmbits socioeconòmics. Sense amagar l'interès espanyol per eliminar les diverses realitats nacionals que conformen l'estat i que es manifesta en aspectes tan diversos com la minimització de les llengües no castellanes com en les traves per mantenir un poder econòmic que malden per concentrar a Madrid. 

Les fusions bancàries, si volen ser gestionades amb responsabilitat, han de tenir en compte no només les xifres, sinó els territoris, les persones i els valors que s'hi veuen afectats. I Catalunya, com a nació, té dret a ser considerada com a tal també en aquests processos.

La desaparició de les caixes d’estalvis catalanes no va ser només una conseqüència econòmica, sinó també política i cultural. Es va perdre un model financer amb vocació social i arrelament territorial, substituït per entitats bancàries amb orientació purament mercantil.

Des d’una perspectiva de responsabilitat social i economia amb propòsit, caldria obrir un debat sobre com recuperar mecanismes financers que prioritzin el bé comú, l’equitat territorial i la sostenibilitat a llarg termini. Algunes alternatives com les finances ètiques, les cooperatives de crèdit o els bancs de desenvolupament local podrien ser línies a explorar.

16.4.25

[ARTICLE] De l’escletxa legal al bé comú: la responsabilitat de legislar davant els abusos empresarials (i públics)

Quan cal legislar perquè les normes ètiques no són suficients

Vivim en un moment en què les institucions públiques es veuen obligades a legislar per posar fre a pràctiques empresarials que, tot i ser legals, són clarament oportunistes i desequilibrants per al conjunt del sistema. Aquesta dinàmica posa sobre la taula una qüestió incòmoda: per què cal fer lleis per impedir allò que moralment ja hauria d’estar descartat?

No parlem d’incompliments, sinó d’aprofitaments. Parlem del frau de llei, com l'elusió fiscal. Empreses que no trenquen la llei però que s’esmunyen per les escletxes per maximitzar el benefici a costa de la societat. I això ens obliga a fer front a una realitat: si el marc legal no és prou explícit, hi haurà qui l’explotarà, si bé un excés d'explicitació pot fer la normativa més complexa i caduca. 

Caldria que més empreses actuessin amb responsabilitat social. Però davant la realitat tossuda, s'han de desplegat normatives específiques com ara la Directiva sobre greenwashing per evitar declaracions ambientals enganyoses o ara mateix l’Impost Complementari per evitar l’elusió fiscal de grans multinacionals.

Aquestes regulacions no són cap atac a la llibertat d’empresa, sinó un exercici de restauració del joc net. Una manera de dir que, si volem mercats justos i confiança ciutadana, no podem deixar espai per a les pràctiques abusives que alguns defensen amb l’argument de la “legalitat”.

L’Administració pública, també amb deures pendents

Però no només les empreses tenen aquestes incoherències. Les pròpies administracions públiques sovint han de legislar per obligar-se a fer allò que ja haurien de practicar per coherència amb el seu discurs. Un cas clar va ser les Lleis de Transparència (2013 i 2014), per obligar-se a si mateixes a fer allò que defensaven en el discurs però que no portaven a terme. I per tant, no com una voluntat de lideratge ètic sinó com una exigència davant la desconfiança social creixent. Un altre exemple seria la legislació sobre contractació pública responsable, que busca garantir que els diners públics no alimentin pràctiques empresarials tòxiques en matèria laboral, ambiental o fiscal i, en definitiva, que les diferents institucions àrees d'una Administració Pública no actuïn en contra dels interessos generals dels poders públics i el bé comú.

És un cas de "fes el que dic, però no el que faig", ara emmarcat dins d’una obligació legal. La paradoxa és que l’administració es vegi forçada a passar de la retòrica als fets per la via de la norma. Com si no fos prou lògica la coherència.

De fet, hem començat fent esment a les empreses, però els principals actors del frau de llei són sovint habilitats públics, encarregats de vetllar pel compliment normatiu però que, enduts per un zel que pretén cobrir-se les pròpies espatlles, avantposen uns criteris de compliment i en desatenen d'altres. O pitjor encara el cas dels jutges espanyols en certs casos coneguts on s'han valgut de la llei de l'enemic. 

Quan el discurs no aguanta el mirall: normes per posar coherència

Les normatives que esmentem no són un simple avenç tècnic o adaptació al canvi d’època. Responen a una realitat més punyent: moltes organitzacions han construït discursos aparentment responsables, mentre les seves pràctiques diàries contradiuen aquests valors de forma flagrant. La regulació esdevé així una eina per obligar a la coherència. Vegem alguns exemples clars:

  • La Directiva sobre diligència deguda en sostenibilitat corporativa (CSDDD) s’adreça especialment a grans corporacions que fan gala de compromisos ètics globals, però que alhora operen amb cadenes de subministrament on es vulneren drets humans o es destrueix medi ambient. Es vol evitar que la responsabilitat empresarial acabi sent només un relat corporatiu mentre, a la pràctica, les infraccions es traslladen a tercers en països amb poca capacitat de control. 
  • La Llei Rider posa límits a plataformes digitals que presumeixen d’innovació i de generar llocs de treball "flexibles", però que en realitat sostenen un model basat en la negació de drets laborals bàsics. La norma trenca amb la ficció d’un “nou model econòmic” que en el fons reprodueix formes antigues i greus de precarització, aprofitant buits legals i l’absència d’una categoria laboral adequada. 
  • La Directiva sobre afirmacions ambientals (Green Claims Directive) té com a objectiu principal desmuntar l’ús estratègic del llenguatge ecològic com a eina de màrqueting. Moltes empreses han interioritzat el discurs verd com a element identitari, però en cap cas no hi ha una verificació que garanteixi que aquest relat té base real. Aquesta norma força a posar rigor i transparència allà on fins ara només hi havia storytelling. 
  • La Directiva de Protecció dels Alertadors (Whistleblower Directive) pot semblar més orientada a prevenir casos flagrants de corrupció o males pràctiques, però també és una resposta al doble llenguatge d'organitzacions que proclamen valors com la integritat, la transparència i l’ètica... i després penalitzen o silencien aquells qui, des de dins, intenten fer-los complir. És una manera d’assenyalar que l’ètica corporativa no pot ser només una declaració institucional.

La frontera entre la llibertat i l’oportunisme

Ens hem acostumat a veure la regulació com una limitació. Però cada cop més, aquestes normatives han de ser enteses com una garantia: la de protegir un mercat equitatiu, una societat justa i un planeta viable. La llibertat empresarial no hauria de ser llicència per aprofitar-se de les mancances del sistema, sinó una oportunitat per innovar, liderar i contribuir a un progrés compartit.

Com a societat, no podem deixar que els actors més hàbils a navegar entre línies de la llei obtinguin avantatges injustos. Això degrada la competència, la confiança i el teixit social. Per això legislar per tancar escletxes no és només una necessitat, sinó una qüestió d’ètica col·lectiva.

Avançar cap al propòsit

Potser haurem de continuar legislant per tapar forats, sí. Però també caldrà fer un pas més: obrir pas a una nova generació d’empreses que no necessitin que la llei els marqui el mínim ètic, perquè ja parteixen, per convicció, d’un compromís amb el bé comú. Empreses que no veuen la responsabilitat com un límit, sinó com un motor.

Parlem de les empreses amb propòsit, aquelles que defineixen la seva raó de ser més enllà del benefici econòmic i que orienten la seva activitat a generar impactes positius en la societat i el planeta. Aquestes empreses no esperen que les obliguin a actuar amb transparència o sostenibilitat: ho fan perquè han integrat aquests valors en el cor del seu model de negoci.

Aquest nou segment d’empreses ja és una realitat emergent, però encara minoritària. Necessitem que guanyi massa crítica, que es converteixi en la nova norma i no en l’excepció admirable. Necessitem que els marcs normatius, els incentius públics i la pressió ciutadana ajudin a fer aquest gir cultural: que el propòsit sigui la brúixola de les decisions empresarials i no només una etiqueta atractiva.

Per això, la veritable solució no serà només normativa; serà cultural, estratègica i col·laborativa. La gran oportunitat rau en alinear els lideratges econòmics amb els reptes socials i ambientals del nostre temps, i fer-ho des de l’autenticitat. Perquè només des d’aquesta coherència profunda podrem construir una economia que no només funcioni, sinó que sigui justa, sostenible i legítima.

12.3.25

Bon Preu aborda uns dels reptes socials a Catalunya: la pobresa infantil

He tingut l'oportunitat de participar a la roda de premsa que el Grup Bon Preu ha fet aquest migdia, amb la presència de tots els principals mitjans de comunicació. Ha anunciat que, en el marc de la seva política de responsabilitat social, vol donar forma a un projecte d'impacte: proporcionar més de 36.000 àpats a escolars catalans.

Podria semblar una acció filantròpica clàssica destinada a millorar la imatge empresarial. Però sorgeix d'una convicció profunda per part de la propietat de l'empresa i dels seus equips per tal d'abordar amb voluntat d'impacte un dels principals reptes socials que patim a Catalunya. 

Una tercera part dels infants estan en risc de pobresa. I sols un 15 % reben beques. D'altra banda, el problema no és solament de manca de recursos públics; és que encara que el govern català disposés d'una part més gran dels recursos que els catalans generem, encara hi ha una altra part del problema: la lentitud burocràtica, que fa que no es puguin atendre amb celeritat els canvis en un context de matrícula viva. 

Sovint els mateixos Serveis socials, davant la incapacitat de tramitar amb celeritat unes beques, i garantir l'àpat per al mateix dia, o setmana, o mes, han de demanar a entitats socials que se'n facin càrrec. Per això, és molt encertada la mesura de Bon Preu, que ha articulat la campanya per mitjà de la col·laboració d'entitats socials que gestionen menjadors escolars.

Els reptes socials no poden quedar menystinguts davant la rellevància de tots els desafiaments ambientals. Tot és important i tot està interconnectat. De fet, està molt bé que bona part dels recursos per finançar el projecte provinguin dels ingressos totals dels packs antimalbaratament de les fleques.

També és molt rellevant articular aliances i implicar els grups d'interès. En aquest cas, a més de les entitats socials, la clientela també forma part de la iniciativa, i és tenint en compte que la seva clientela sempre s'ha mostrat molt procliu i sensible a les col·laboracions en causes socials. El seu propi equip hi està implicat i també els proveïdors s'hi implicaran amb el dinar solidari que tenen previst organitzar per a mil persones i que també serà una de les vies de finançament del projecte. 

Caldrà igualment un desemborsament important per part de la pròpia empresa ja que l'import total per a satisfer els 36.000 àpats puja a 250.000 euros any.

Ningú ho ha dit a l'acte però ho evidencio jo: no som un país pobre, però som un país espoliat fins al punt de no poder satisfer necessitats bàsiques de la nostra gent. Bon Preu senzillament fa d'empresa. No d'empresa qualsevol sinó d'empresa compromesa amb el seu país, d'empresa amb propòsit. Sense pretendre-ho posa el dit a la nafra.

Calen més empreses amb sentit de propòsit. Que generin un propòsit d'impacte, que atengui reptes rellevants des de les seves capacitats. Enhorabona per aquest compromís!

 

Grup Bon Preu proporcionarà més de 36.000 àpats als escolars catalans
 
La companyia vehicularà mitjançant Educo i Fundesplai -dues entitats que treballen pel benestar i drets dels infants- beques menjador que es destinaran a més de 115 escoles d’arreu del territori català per facilitar que els menors en risc d’exclusió social tinguin assegurat un àpat calent al dia
 

Les Masies de Voltregà, 12 de març de 2025 - 
Garantir l’accés dels infants a una alimentació saludable i equilibrada és un dels objectius estratègics del Grup Bon Preu. La companyia d’alimentació i distribució catalana ha donat a conèixer la seva estratègia de Responsabilitat Social Corporativa, que té com a eix principal promoure una alimentació saludable, basada en els frescos, entre els infants. El Grup vol facilitar que els escolars tinguin assegurat un àpat calent al dia.
 
I és que Catalunya és la comunitat autònoma on més elevat és el preu del menjador escolar, al voltant dels 7,25 € al dia. La situació, segons apunten dades facilitades per les entitats socials, és preocupant, ja que les beques menjador només arriben al 15,5% de l’alumnat català, malgrat que el 32,5% dels infants catalans (440.000) es troben en risc de pobresa i exclusió. A més, hi ha més de 75.000 nens i nenes que no poden menjar carn, pollastre o peix cada dos dies, aliments que són imprescindibles per assegurar una dieta saludable i l’energia necessària per créixer de forma saludable.
 
Davant d’aquesta situació, el Grup Bon Preu impulsa la iniciativa “Una generació amb empenta”, per garantir més de 36.000 àpats que es destinaran a 115 escoles públiques i concertades de Catalunya, com l’Escola 30 Passos i l’Escola Cervantes a Barcelona, Camí del Cros a Mataró o Camins de Banyoles, entre altres. La companyia vehicularà aquestes beques a través de dues entitats amb una llarga trajectòria, com són Fundesplai i Educo, que treballen per garantir el benestar i els drets dels infants. “Amb aquesta iniciativa volem aportar solucions en un tema tant cabdal com és l’alimentació infantil. El que necessitem com a país és una generació amb empenta que en el futur deixi empremta. I això és el que volem facilitar des de Bon Preu amb aquestes beques menjador”, afirma la directora comercial del Grup, Anna Font i Tanyà.
 
Finançament de les beques menjador
El Grup Bon Preu ha decidit engegar una nova acció per seguir reduint a la mínima expressió el malbaratament alimentari i, des del passat mes d’octubre, ofereix pacs antimalbaratament a 154 establiments que disposen de fleca. Els beneficis nets que s’aconsegueixin de les vendes d’aquests pacs, mitjançant Too Good To Go, es destinaran íntegrament a finançar les beques menjador.
A banda, la companyia aportarà fons propis, així com també prepararà altres accions per recaptar fons per les beques menjador, com una arrossada popular que organitzarà el pròxim mes de maig a Cervelló, on hi ha prevista l’assistència de 1.000 persones. El 100% dels diners de les entrades d’aquest esdeveniment es destinaran a les dues entitats, Fundesplai i Educo, per finançar àpats pels escolars catalans. Pròximament es posaran les entrades a la venda pel públic general a la web del Grup Bon Preu.
 
El Grup Bon Preu col·labora també amb més de 160 entitats socials d’arreu del país donant producte dels seus establiments, magatzems i Escoles de Comerç. Gestiona la donació de productes a entitats socials properes al barri o al poble de cada establiment. Durant l’any 2024, la companyia ha donat un total de 427.246 quilos de producte, que equival a 1.272.187 €.

 

30.12.23

[VÍDEO] Amb motiu dels 20 anys de Xarxanet.org

Intervenció inicial de Josep Maria Canyelles en l'acte de celebració dels 20 anys de Xarxanet.org (2003-2023). Va tenir lloc al Palau Robert de Barcelona el 23 de novembre. 

Entre el 2000 i el 2004 Canyelles va dirigir l'Institut Català del Voluntariat (INCAVOL) de la Generalitat de Catalunya, des d'on es va promoure aquesta presència en xarxa del món associatiu i de voluntariat a Internet.



I una explicació feta a Instagram, Tiktok o Facebook amb alguns dels records que conservo!

Al canal de xarxanet a Youtube s'hi pot trobar un diàleg entre personal tècnic del projecte on aporten opinions.

 

Altres enllaços:

10.8.23 Reflexions publicades a Xarxanet.org. Recull amb motiu dels 20 anys de la plataforma

Amb motiu dels 20 anys de Xarxanet.org miraré de recordar i publicar alguna reflexió sobre com es va crear. [...]

 



13.7.11 Finalment es farà el Marketplace de Catalunya!
  • A l'any 2004 s'havia d'haver celebrat a Catalunya el primer Marketplace però el projecte va quedar oblidat. La plataforma digital Xarxanet.org havia de tenir una dimensió presencial fomentant espais de trobada també cara a cara i entre actors diversos.
Era l'any 2002, enmig del procés de tres anys que ens havia de portar a desenvolupar el voluntariat i el moviment associatiu per mitjà de certes iniciatives que acabaven en el Pla Nacional de l'Associacionisme i el Voluntariat (PNAV). [...]

 



13.7.11 Vuit anys del naixement de xarxanet.org

Fa vuit anys, el 10-07-03, es feia a l'Auditori de la Pedrera l'acte de presentació de xarxanet.org. Però el treball arrancava uns anys enrere. De fet, el Consell Rector ja en va aprovar la creació a l'any 2000.

Aprofito per retallar un fragment del discurs de presentació que vaig fer, precisament el tros que posa l'èmfasi en el model col·laboratiu [...]

 



8.2.13 Compromís amb el Voluntariat i l'Associacionisme

Josep Maria Canyelles. Una trajectòria de compromís amb el Voluntariat i l'Associacionisme

Actualment em presento com a expert en Responsabilitat Social de les Empreses i Organitzacions, com a promotor del think tank Responsabilitat Global, com a soci de Vector 5 · Excel·lència i Sostenibilitat, i com a promotor de collaboratio, iniciativa per als Territoris Socialment Responsables. [...]
 

11.8.23

Contra l'Agenda 2030, contra la igualtat, contra la diversitat, contra els catalans, i desacomplexadament, i sense un marc mental contrari i coherent per als espanyols

  • Per primer cop, es manifesta oposició política a l'Agenda 2030.
  • Més enllà dels posicionaments de màrqueting polític de cada partit, els principis haurien comportar coherència. 
  • El factor Catalunya impossibilita la coherència en el marc espanyol respecte a principis com el respecte a la diversitat i l'aprofundiment democràtic, cosa que fa impossible un marc mental diferent i converteix el discurs de l'extrema dreta en el marc de referència dels altres.

A mesura que l'Agenda 2030 va anar esdevenint una iniciativa coneguda, causava satisfacció poder considerar-la un gran espai de consens no solament de la humanitat en general sinó dins del nostre país entre les diverses opcions polítiques. Bé, tampoc cal ser ingenus, però en tot cas és cert que tots els partits polítics hi estaven globalment a favor i les crítiques o diferències ideològiques hi podien restar subsumides.

Com a exemple, el fet que algú estigui pel decreixement es pot arribar a entendre com part de la localització, és a dir, l'adaptació local de l'Agenda 2030: si en un territori entenen que cal decréixer, serà la seva manera local de portar a terme l'Agenda 2030. O si en un territori volen créixer prioritàriament en economia social, és la seva opció. Tot hi cap. Dit d'una altra manera, tothom pot comprendre que un document aprovat per tots els països no pot ser al gust de tothom i que tampoc serà la punta de llança de la innovació o la radicalitat. Acceptat això, és un full de ruta acceptable per a la humanitat. I positiu en el sentit que creava un gran sentit de consens al voltant de la necessitat d'avançar cap al desenvolupament sostenible i dotar aquest concepte d'una gran centralitat, si més no en el discurs.

En aquest sentit, era factible que un Ajuntament plantegés un compromís i un pla d'acció fins al 2030, travessant per diferents mandats i amb possibles governs de signe polític diferent. Però ara ja no és així. Hi ha un partit polític a l'estat espanyol que declaradament s'hi mostra en contra. Així hi ha una extrema esquerra que considera l'Agenda 2030 un mandat dels poderosos i hi ha una extrema dreta que creu que l'Agenda 2030 és una manera d'imposar un nou ordre mundial per part de les esquerres.

Grups ultracatòlics d'extrema dreta van començar a divulgar que darrere el que l'Agenda 2030 ens venia hi havia altres objectius amagats, com podeu veure al cartell reinterpretant els ODS. Però ara l'oposició ja ha entrat també a la política: el partit d'extrema dreta Vox no sols s'hi manifesta crític sinó que en fa bandera. 

A la pre-campanya de les darreres eleccions espanyoles van penjar aquest cartell on una mà amb una polsera amb la bandera espanyola llença a les escombraries l'Agenda 2030 i altres anatemes de la formació, com la bandera LGTBI, el logotip del moviment feminista, i sobretot una estelada independentista catalana.

[vegeu a la foto d'EFE la pancarta desplegada per Vox en un cèntric edifici de Madrid]

Vox està dominat pels falangistes i ultracatòlics, amb vinculacions a l'Opus Dei, i també inclou una part d'ultraliberals, que n'han quedat apartats. Si hi ha un model que caracteritza el seu estil és l'autoritarisme, que volen aplicar en un model de govern feixista i que coherentment també apliquen  en la dimensió interna fins a límits extrems. 

Respecte a Vox, és important entendre que, de manera diferent de les extrema dretes d'arreu d'Europa que tenen el boc expiatori en les persones vingudes de la immigració, en el cas espanyol el partit ha nascut i ha crescut en l'odi als catalans. És un odi cap a la nació que l'Estat encara no ha pogut subjugar. Curiosament, un odi intern, ja que ells consideren que els catalans som espanyols. 

L'odi als catalans és el que té un caràcter més fundacional i el que els permet marcar les diferències més clares respecte al PP. La resta d'odis venen per afegitó, i són els tradicionals d'aquests moviments, però la seva crescuda electoral ha vingut motivada pel conflicte Catalunya-Espanya, i per la presència pública que els mitjans de comunicació els han volgut donar en aquest debat.

És intel·lectualment i des d'un punt de vista de gestió dels valors dramàtic que un partit configuri la seva ideologia a la contra, i des de l'odi. Aspiren a un comandament únic, i per això enyoren el franquisme, amb una sola nació espanyola, amb una única religió, amb una obediència absoluta al líder, sense espai per a la diversitat de cap mena.

L'Agenda 2030 no és cap revolució. Senzillament parla de reduir les desigualtats i de fomentar el respecte a la diversitat. Per no parlar, no parla ni dels drets de les nacions a l'autodeterminació, ni del respecte als col·lectius LGTBI, ni de l'economia social... Fins i tot els països musulmans van aprovar-la. Però està en la seva natura oposar-se a tot, fer una esmena a la totalitat contra l'evolució del món vers la diversitat, negar les evidències com el canvi climàtic. Com la faula de la granota i l'escorpí, poden portar el món a l'autodestrucció amb ells inclosos perquè està en la seva natura no acceptar la realitat sinó pretendre conformar el món segons el prisma en què ells ho veuen tot.

Malaurament, no hi ha per part de la resta de forces polítiques espanyoles una capacitat de plantar cara des dels principis, com caldria. Sols poden discutir-los algunes qüestions. Però com que globalment tampoc creuen en el ple respecte a la diversitat tenim mala peça al teler. En la mesura que a tots ells atorguen més valor a la sagrada unitat d'Espanya que a la democràcia plena o el respecte a la diversitat plurinacional, Vox sempre tindrà les de guanyar.

Fins i tot com a partit poder decréixer, o desaparèixer tornant a integrar-se al PP, però el mal ja està fet. Sempre hi haurà la por que l'extrema dreta creixi i, en conseqüència, això justifica que el PP hagi de tenir un discurs ben nacionalista espanyol i agressiu amb Catalunya. Per altra banda, el PSOE entén que davant el PP ha de reforçar el seu discurs nacionalista espanyol, que de fet és on es troba més còmode. I més greu encara, Sumar també entén que cal no sortir de l'espanyolitat, encara que el discurs pugui aparentar més amable.

Els valors i els principis no van a la carta. Si algú creu en el respecte a la diversitat i en l'aprofundiment democràtic, no val a aplicar-ho solament amb la diversitat d'origen i de gènere... perquè aleshores no és un principi, és una opció de màrqueting. Com quan algú parla dels colors verd, roig i violeta, quan entre les persones de les seves bases algunes hi estaven a les antípodes (i en aquest cas ho puc valorar com a gest positiu). O com ho va ser Equo, en aquest cas d'una gran incoherència diria que fruit d'interessos personals. Les esquerres van viure unes dècades de gran satisfacció perquè tothom s'avergonyia de dir que era de dretes. Ara ja no és així i la feblesa d'una esquerra inconsistent fa que la partida del relat tombi cap a la dreta.

Efectivament, el que respresenta Vox va contra l'Agenda 2030, contra la igualtat, contra la diversitat, contra els catalans. Hi va desacomplexadament. I lamentablement sense que ningú ofereixi un marc mental diferent per als espanyols. Vox fa l'esmena a la totalitat al sistema. Mentrestant, cap dels altres fa l'esmena a la totalitat al que representa l'extrema dreta i el nacionalisme espanyol.

29.4.23

Cal obrir el debat amb urgència: com abordem un nou contracte social

En els últims anys, la societat ha experimentat canvis significatius que han posat en qüestió el model social i econòmic actual. La creixent desigualtat, la crisi climàtica i la pandèmia mundial han demostrat que el sistema actual no és sostenible i que cal trobar solucions a aquesta situació.

Per això, cada vegada són més les veus que demanen la necessitat d'un nou Contracte Social que abordi els drets i deures, el repartiment de la riquesa i el finançament de les necessitats, la responsabilitat que cada actor té davant la societat, l'equilibri entre els diversos reptes socials, ambientals i econòmics, entre altres aspectes.

Per entendre què vol dir això, cal començar per entendre què és un Contracte Social. En essència, es tracta d'un acord que estableix les normes i les lleis que regulen la convivència en una societat determinada. Aquest acord es basa en la idea que tots els membres de la societat tenen drets i deures, i que aquests són respectats i protegits per les institucions públiques.

No obstant això, la realitat actual ha demostrat que l'actual contracte, elaborat després de la II GM i que va donar lloc a l'Estat del Benestar, té vies d'aigua i no està sabent abordar els reptes als quals ens enfrontem. La creixent desigualtat, la crisi climàtica i la polarització social són només alguns exemples de les amenaces que posen en perill la convivència pacífica i justa en la nostra societat.

Per això, cal consensuar un nou Contracte Social que abordi aquests reptes i que estigui basat en els valors de la justícia, la igualtat, la transparència i la sostenibilitat. Aquest nou acord hauria de reflectir la responsabilitat que cada actor té davant la societat, des dels governs fins a les empreses i els ciutadans.

En termes pràctics, això implica un repartiment més just de la riquesa i una major inversió en les necessitats socials, com la salut, l'educació i la protecció social. També implica la necessitat de prendre mesures per abordar la crisi climàtica i protegir el medi ambient, així com la responsabilitat de les empreses per garantir que les seves pràctiques són sostenibles i respecten els drets humans.

En conclusió, la necessitat d'un nou Contracte Social és urgent i necessària per abordar els reptes als quals ens enfrontem com a societat. Aquest acord hauria de ser reflectir la responsabilitat que cada actor té davant la societat. Només així podrem garantir una convivència pacífica i justa per a tothom.

 

N'hem parlat anteriorment: