[VÍDEO] Burlant el règim

Aquest divendres anant a visitar una empresa al Prat de Llobregat vaig passar casualment per la plaça dedicada a Ovidi Montllor, el cantant i artista nascut a Alcoi. I goita… recordant-lo em va brollar la cançó de la Fera ferotge! La fera ferotge és una de les cançons més icòniques d’Ovidi Montllor. Com Al vent per a Raimon. Sols n'he entonat un trosset del començament però em sembla que no he entonat gaire bé 🙏😅

Es tracta d’una crítica al franquisme, especialment al sentit d’ordre del règim i també a la passivitat de les classes mitjanes. La fera és la representació metafòrica de la ciutadania de l’època franquista, que maldava per recuperar drets fonamentals com la llibertat d’expressió o de manifestació, però que era reprimida per les forces de l’ordre.

L’alcalde, que simbolitza el poder repressor, el franquisme, adverteix els vilatans que la fera s’escaparà del lloc on està reclosa i intenta escampar la por entre la població. A mesura que avança la cançó, però, la mateixa fera intenta explicar que no vol fer mal a ningú. El que diu és molt més simple: té fam i la gàbia li queda petita. Vol llibertat.

Finalment intervenen els guàrdies, la redueixen i la tornen a tancar. I aleshores tot torna aparentment a la normalitat: gràcies a la força, «el poble resta en pau».

Malgrat la crítica clara al règim, la cançó va aconseguir burlar la censura de l’època.

 

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

La mala gestió dels boscos, la manca de capacitat d'extinció d'incendis i l'aprofitament polític són grans irresponsabilitats

Cada estiu sembla que tornem a començar. Les flames s’alcen a la península ibèrica com si fossin un fet inevitable, gairebé natural. Però darrere dels incendis hi ha decisions polítiques, econòmiques i socials, i sobretot una gran absència: la de la gestió. Perquè no gestionar és, en si mateix, una manera irresponsable de gestionar.

La magnitud d’incendis que estem veient aquest any no és només el resultat de les altes temperatures. És el resultat d’anys de desinversió, de menyspreu al món rural i de l’abandonament del paisatge. I això cal dir-ho clar: quan es renuncia a invertir en el manteniment de la massa forestal, quan es deixen morir les polítiques de suport a la pagesia i la ramaderia, quan es trenca el vincle entre les comunitats i el territori, el bosc deixa de ser un actiu viu i esdevé un polvorí.

Els governs que haurien de tenir cura del territori han optat per fer discursos curts i polítiques a curt termini. I en aquest marc, és especialment preocupant l’ofensiva de les dretes i extremadreta que, en nom de l’austeritat, han anat arraconant els serveis públics, entre ells els sistemes de prevenció i extinció d’incendis. El relat neoliberal disfressat de responsabilitat pressupostària ha tingut un impacte directe en la seguretat de les persones i en la salut dels ecosistemes, mentre es prefereix destinar recursos al rearmament... i als toros.

La gestió forestal no pot ser un capítol secundari de les polítiques ambientals. Ha de ser una peça clau d’un nou contracte amb el territori. I aquest contracte ha d’incloure tant la prevenció dels grans incendis com la revalorització de les activitats agràries i pastorals que durant segles han ajudat a configurar un mosaic territorial resilient. No es tracta tant de plantar arbres com de cuidar els que ja tenim. I això inclou també tallar, aclarir, mantenir... perquè sostenibilitat no és immobilisme, és intervenció intel·ligent.

Amb l’escalfament global, el risc és estructural. Ja no es tracta de gestionar emergències sinó de gestionar estructures. Els episodis d’aquest estiu mostren que ens enfrontem a onades d’incendis d’una intensitat i velocitat sense precedents. Ens cal, doncs, més que mai, un model territorial resilient i unes polítiques de país que apostin pel coneixement, la inversió i la corresponsabilitat.

N'hi ha hagut a Occitània, als EUA, i a molts altres indrets. Però en el cas espanyol hi ha un fet afegit que no podem deixar d’observar. Enmig d’aquest desgavell, apareix la temptació —previsible i recurrent— de recórrer a la catalanofòbia per desviar l’atenció. Alguns sectors han trobat en l’atac a Catalunya un recurs fàcil per tapar la seva pròpia inacció, utilitzant un fals greuge comparatiu per generar ressentiment. I el més greu és que, sovint, aquest discurs arrossega persones de bona fe, però desinformades, que acaben creient que els catalans tenim més drets o més inversió, quan la realitat és ben diferent. Aquest ús polític del foc com a eina de divisió és irresponsable i perillós. Els hi anem bé els catalans com a boc expiatori, com a ase dels cops.

Cal recuperar la responsabilitat com a mètode, no només com a retòrica. La responsabilitat social —sigui de les empreses, de les administracions o de les comunitats— implica prendre consciència dels propis impactes i actuar per minimitzar-los. I assumir les pròpies responsabilitats per allò que es fa fer o no es va fer en el passat. Això vol dir assumir el repte de la gestió forestal com una qüestió de país, amb visió estratègica i amb acció coordinada entre tots els actors. Només així podrem transformar els incendis d’avui en les oportunitats de demà.

[ARTICLE] El respecte a la realitat nacional dins l'RSC: un deure oblidat en les fusions bancàries

Ara que ja es coneixen les condicions que, en cas que es produeixi l'absorció del Banc Sabadell per part del BBVA, obligarien a esperar tres anys abans que es materialitzi una fusió entre les dues entitats financeres, vull aportar una reflexió personal que considero rellevant.

Les fusions bancàries tenen un impacte directe sobre l'economia productiva, la cohesió social, el territori i els drets de les persones treballadores. Des d'una perspectiva de responsabilitat social (RSC), qualsevol operació d'aquestes característiques hauria de ser analitzada no només pel seu impacte financer o estructural, sinó pel conjunt de conseqüències que es deriven per als grups d'interès i per al conjunt de la societat. Cal preveure l’impacte a partir de les dades. En aquest sentit, el govern espanyol ha reconegut la reducció en el finançament a pimes o la destrucció de llocs de treball el cas de la fusó CaixaBank-Bankia. I la mesura de prohibir la integració durant tres anys no aborda el fons de la qüestió, només n'endarrereix els efectes.

Tanmateix, a banda de l’anàlisi d’impacte econòmic i laboral, hi ha un aspecte que no s'ha tractat i que hauria de ser fonamental: l’impacte a la realitat nacional catalana. L'anàlisi dels impactes i les mesures adoptades es fan com si Catalunya fos una simple regió més de l'Estat. I com que no és així, cal avaluar si les conseqüències d'aquesta fusió serien rellevants des del punt de vista de la capacitat de Catalunya de mantenir-se com una nació amb els instruments necessaris per garantir el seu correcte desenvolupament.

La Constitució espanyola estableix una distinció entre nacions -anomenades nacionalitats per imposició militar- i regions. Aquesta diferenciació mai no ha tingut un desenvolupament normatiu però recull una base material que en una gestió socialment responsable cal tenir en compte, tant per principi de realitat com per la referència jurídica de la Carta magna. En processos amb un fort impacte territorial com les fusions bancàries, aquesta absència de reconeixement pràctic impedeix una anàlisi ajustada a la realitat nacional catalana. Des d'una perspectiva d'RSC, caldria que aquesta diferenciació s'incorporés de manera explícita en l'estudi d'impactes i en les mesures compensatòries que se'n derivin.

Catalunya té un sistema productiu propi, una xarxa de pimes més intensa, un teixit econòmic arrelat al territori, una cultura financera històrica i una realitat institucional diferenciada. Però, a més, té dret a disposar de les institucions no solament públiques sinó de la societat civil que li permetin -tot i enquadrada dins un Estat més ampli- poder mantenir el seu caràcter diferenciat més enllà de les circumstàncies temporals d’autogovern que permet l’Estat.

Cal recordar, a més, que aquesta fusió s'afegeix a la desaparició de la gran majoria d’institucions financeres catalanes, moltes d'elles en forma de caixes d'estalvis, que durant dècades van donar resposta a les necessitats de finançament de particulars i empreses. Aquesta pèrdua ha deixat un buit que s'agreujaria amb la concentració bancària prevista.

A més, la desaparició de les caixes va comportar també la pèrdua del seu compromís amb el territori: a banda del menor accés al crèdit per part de particulars, microempreses i pimes, també cal destacar que una part dels beneficis es destinava a obra social en àmbits com la cultura, l'educació o la sanitat. Amb la seva desaparició, molts d’aquests recursos es van reduir dràsticament. I no és un fet menor: donar suport des de la societat civil a la cultura catalana no és el mateix que a la cultura castellana, que compta amb un Estat al seu servei.

Aquesta manca de consideració és una forma de maltractament institucional. I trenca amb els principis bàsics de la responsabilitat social: la consideració dels impactes reals, l'atenció als grups d'interès, el respecte a la diversitat i la rendició de comptes. Tractar Catalunya com una simple "comunitat autònoma" és una negació de la seva condició nacional, reconeguda fins i tot en l'arquitectura constitucional espanyola. 

I des de la part catalana no és un argument que es faci servir, cosa que considerem una renúncia. Parlar de nació no ha de ser sols un recurs retòric o simbòlic, o centrat en matèries culturals. Cal que sigui una defensa permanent dels nostres drets i molt especialment en els àmbits socioeconòmics. Sense amagar l'interès espanyol per eliminar les diverses realitats nacionals que conformen l'estat i que es manifesta en aspectes tan diversos com la minimització de les llengües no castellanes com en les traves per mantenir un poder econòmic que malden per concentrar a Madrid. 

Les fusions bancàries, si volen ser gestionades amb responsabilitat, han de tenir en compte no només les xifres, sinó els territoris, les persones i els valors que s'hi veuen afectats. I Catalunya, com a nació, té dret a ser considerada com a tal també en aquests processos.

La desaparició de les caixes d’estalvis catalanes no va ser només una conseqüència econòmica, sinó també política i cultural. Es va perdre un model financer amb vocació social i arrelament territorial, substituït per entitats bancàries amb orientació purament mercantil.

Des d’una perspectiva de responsabilitat social i economia amb propòsit, caldria obrir un debat sobre com recuperar mecanismes financers que prioritzin el bé comú, l’equitat territorial i la sostenibilitat a llarg termini. Algunes alternatives com les finances ètiques, les cooperatives de crèdit o els bancs de desenvolupament local podrien ser línies a explorar.

[ARTICLE] De l’escletxa legal al bé comú: la responsabilitat de legislar davant els abusos empresarials (i públics)

Quan cal legislar perquè les normes ètiques no són suficients

Vivim en un moment en què les institucions públiques es veuen obligades a legislar per posar fre a pràctiques empresarials que, tot i ser legals, són clarament oportunistes i desequilibrants per al conjunt del sistema. Aquesta dinàmica posa sobre la taula una qüestió incòmoda: per què cal fer lleis per impedir allò que moralment ja hauria d’estar descartat?

No parlem d’incompliments, sinó d’aprofitaments. Parlem del frau de llei, com l'elusió fiscal. Empreses que no trenquen la llei però que s’esmunyen per les escletxes per maximitzar el benefici a costa de la societat. I això ens obliga a fer front a una realitat: si el marc legal no és prou explícit, hi haurà qui l’explotarà, si bé un excés d'explicitació pot fer la normativa més complexa i caduca. 

Caldria que més empreses actuessin amb responsabilitat social. Però davant la realitat tossuda, s'han de desplegat normatives específiques com ara la Directiva sobre greenwashing per evitar declaracions ambientals enganyoses o ara mateix l’Impost Complementari per evitar l’elusió fiscal de grans multinacionals.

Aquestes regulacions no són cap atac a la llibertat d’empresa, sinó un exercici de restauració del joc net. Una manera de dir que, si volem mercats justos i confiança ciutadana, no podem deixar espai per a les pràctiques abusives que alguns defensen amb l’argument de la “legalitat”.

L’Administració pública, també amb deures pendents

Però no només les empreses tenen aquestes incoherències. Les pròpies administracions públiques sovint han de legislar per obligar-se a fer allò que ja haurien de practicar per coherència amb el seu discurs. Un cas clar va ser les Lleis de Transparència (2013 i 2014), per obligar-se a si mateixes a fer allò que defensaven en el discurs però que no portaven a terme. I per tant, no com una voluntat de lideratge ètic sinó com una exigència davant la desconfiança social creixent. Un altre exemple seria la legislació sobre contractació pública responsable, que busca garantir que els diners públics no alimentin pràctiques empresarials tòxiques en matèria laboral, ambiental o fiscal i, en definitiva, que les diferents institucions àrees d'una Administració Pública no actuïn en contra dels interessos generals dels poders públics i el bé comú.

És un cas de "fes el que dic, però no el que faig", ara emmarcat dins d’una obligació legal. La paradoxa és que l’administració es vegi forçada a passar de la retòrica als fets per la via de la norma. Com si no fos prou lògica la coherència.

De fet, hem començat fent esment a les empreses, però els principals actors del frau de llei són sovint habilitats públics, encarregats de vetllar pel compliment normatiu però que, enduts per un zel que pretén cobrir-se les pròpies espatlles, avantposen uns criteris de compliment i en desatenen d'altres. O pitjor encara el cas dels jutges espanyols en certs casos coneguts on s'han valgut de la llei de l'enemic. 

Quan el discurs no aguanta el mirall: normes per posar coherència

Les normatives que esmentem no són un simple avenç tècnic o adaptació al canvi d’època. Responen a una realitat més punyent: moltes organitzacions han construït discursos aparentment responsables, mentre les seves pràctiques diàries contradiuen aquests valors de forma flagrant. La regulació esdevé així una eina per obligar a la coherència. Vegem alguns exemples clars:

• La Directiva sobre diligència deguda en sostenibilitat corporativa (CSDDD) s’adreça especialment a grans corporacions que fan gala de compromisos ètics globals, però que alhora operen amb cadenes de subministrament on es vulneren drets humans o es destrueix medi ambient. Es vol evitar que la responsabilitat empresarial acabi sent només un relat corporatiu mentre, a la pràctica, les infraccions es traslladen a tercers en països amb poca capacitat de control. 
• La Llei Rider posa límits a plataformes digitals que presumeixen d’innovació i de generar llocs de treball "flexibles", però que en realitat sostenen un model basat en la negació de drets laborals bàsics. La norma trenca amb la ficció d’un “nou model econòmic” que en el fons reprodueix formes antigues i greus de precarització, aprofitant buits legals i l’absència d’una categoria laboral adequada. 
• La Directiva sobre afirmacions ambientals (Green Claims Directive) té com a objectiu principal desmuntar l’ús estratègic del llenguatge ecològic com a eina de màrqueting. Moltes empreses han interioritzat el discurs verd com a element identitari, però en cap cas no hi ha una verificació que garanteixi que aquest relat té base real. Aquesta norma força a posar rigor i transparència allà on fins ara només hi havia storytelling. 
• La Directiva de Protecció dels Alertadors (Whistleblower Directive) pot semblar més orientada a prevenir casos flagrants de corrupció o males pràctiques, però també és una resposta al doble llenguatge d'organitzacions que proclamen valors com la integritat, la transparència i l’ètica... i després penalitzen o silencien aquells qui, des de dins, intenten fer-los complir. És una manera d’assenyalar que l’ètica corporativa no pot ser només una declaració institucional.

La frontera entre la llibertat i l’oportunisme

Ens hem acostumat a veure la regulació com una limitació. Però cada cop més, aquestes normatives han de ser enteses com una garantia: la de protegir un mercat equitatiu, una societat justa i un planeta viable. La llibertat empresarial no hauria de ser llicència per aprofitar-se de les mancances del sistema, sinó una oportunitat per innovar, liderar i contribuir a un progrés compartit.

Com a societat, no podem deixar que els actors més hàbils a navegar entre línies de la llei obtinguin avantatges injustos. Això degrada la competència, la confiança i el teixit social. Per això legislar per tancar escletxes no és només una necessitat, sinó una qüestió d’ètica col·lectiva.

Avançar cap al propòsit

Potser haurem de continuar legislant per tapar forats, sí. Però també caldrà fer un pas més: obrir pas a una nova generació d’empreses que no necessitin que la llei els marqui el mínim ètic, perquè ja parteixen, per convicció, d’un compromís amb el bé comú. Empreses que no veuen la responsabilitat com un límit, sinó com un motor.

Parlem de les empreses amb propòsit, aquelles que defineixen la seva raó de ser més enllà del benefici econòmic i que orienten la seva activitat a generar impactes positius en la societat i el planeta. Aquestes empreses no esperen que les obliguin a actuar amb transparència o sostenibilitat: ho fan perquè han integrat aquests valors en el cor del seu model de negoci.

Aquest nou segment d’empreses ja és una realitat emergent, però encara minoritària. Necessitem que guanyi massa crítica, que es converteixi en la nova norma i no en l’excepció admirable. Necessitem que els marcs normatius, els incentius públics i la pressió ciutadana ajudin a fer aquest gir cultural: que el propòsit sigui la brúixola de les decisions empresarials i no només una etiqueta atractiva.

Per això, la veritable solució no serà només normativa; serà cultural, estratègica i col·laborativa. La gran oportunitat rau en alinear els lideratges econòmics amb els reptes socials i ambientals del nostre temps, i fer-ho des de l’autenticitat. Perquè només des d’aquesta coherència profunda podrem construir una economia que no només funcioni, sinó que sigui justa, sostenible i legítima.

Bon Preu aborda uns dels reptes socials a Catalunya: la pobresa infantil

He tingut l'oportunitat de participar a la roda de premsa que el Grup Bon Preu ha fet aquest migdia, amb la presència de tots els principals mitjans de comunicació. Ha anunciat que, en el marc de la seva política de responsabilitat social, vol donar forma a un projecte d'impacte: proporcionar més de 36.000 àpats a escolars catalans.

Podria semblar una acció filantròpica clàssica destinada a millorar la imatge empresarial. Però sorgeix d'una convicció profunda per part de la propietat de l'empresa i dels seus equips per tal d'abordar amb voluntat d'impacte un dels principals reptes socials que patim a Catalunya. 

Una tercera part dels infants estan en risc de pobresa. I sols un 15 % reben beques. D'altra banda, el problema no és solament de manca de recursos públics; és que encara que el govern català disposés d'una part més gran dels recursos que els catalans generem, encara hi ha una altra part del problema: la lentitud burocràtica, que fa que no es puguin atendre amb celeritat els canvis en un context de matrícula viva. 

Sovint els mateixos Serveis socials, davant la incapacitat de tramitar amb celeritat unes beques, i garantir l'àpat per al mateix dia, o setmana, o mes, han de demanar a entitats socials que se'n facin càrrec. Per això, és molt encertada la mesura de Bon Preu, que ha articulat la campanya per mitjà de la col·laboració d'entitats socials que gestionen menjadors escolars.

Els reptes socials no poden quedar menystinguts davant la rellevància de tots els desafiaments ambientals. Tot és important i tot està interconnectat. De fet, està molt bé que bona part dels recursos per finançar el projecte provinguin dels ingressos totals dels packs antimalbaratament de les fleques.

També és molt rellevant articular aliances i implicar els grups d'interès. En aquest cas, a més de les entitats socials, la clientela també forma part de la iniciativa, i és tenint en compte que la seva clientela sempre s'ha mostrat molt procliu i sensible a les col·laboracions en causes socials. El seu propi equip hi està implicat i també els proveïdors s'hi implicaran amb el dinar solidari que tenen previst organitzar per a mil persones i que també serà una de les vies de finançament del projecte. 

Caldrà igualment un desemborsament important per part de la pròpia empresa ja que l'import total per a satisfer els 36.000 àpats puja a 250.000 euros any.

Ningú ho ha dit a l'acte però ho evidencio jo: no som un país pobre, però som un país espoliat fins al punt de no poder satisfer necessitats bàsiques de la nostra gent. Bon Preu senzillament fa d'empresa. No d'empresa qualsevol sinó d'empresa compromesa amb el seu país, d'empresa amb propòsit. Sense pretendre-ho posa el dit a la nafra.

Calen més empreses amb sentit de propòsit. Que generin un propòsit d'impacte, que atengui reptes rellevants des de les seves capacitats. Enhorabona per aquest compromís!

 

Grup Bon Preu proporcionarà més de 36.000 àpats als escolars catalans

 

La companyia vehicularà mitjançant Educo i Fundesplai -dues entitats que treballen pel benestar i drets dels infants- beques menjador que es destinaran a més de 115 escoles d’arreu del territori català per facilitar que els menors en risc d’exclusió social tinguin assegurat un àpat calent al dia

 

Les Masies de Voltregà, 12 de març de 2025 - Garantir l’accés dels infants a una alimentació saludable i equilibrada és un dels objectius estratègics del Grup Bon Preu. La companyia d’alimentació i distribució catalana ha donat a conèixer la seva estratègia de Responsabilitat Social Corporativa, que té com a eix principal promoure una alimentació saludable, basada en els frescos, entre els infants. El Grup vol facilitar que els escolars tinguin assegurat un àpat calent al dia.

 

I és que Catalunya és la comunitat autònoma on més elevat és el preu del menjador escolar, al voltant dels 7,25 € al dia. La situació, segons apunten dades facilitades per les entitats socials, és preocupant, ja que les beques menjador només arriben al 15,5% de l’alumnat català, malgrat que el 32,5% dels infants catalans (440.000) es troben en risc de pobresa i exclusió. A més, hi ha més de 75.000 nens i nenes que no poden menjar carn, pollastre o peix cada dos dies, aliments que són imprescindibles per assegurar una dieta saludable i l’energia necessària per créixer de forma saludable.

 

Davant d’aquesta situació, el Grup Bon Preu impulsa la iniciativa “Una generació amb empenta”, per garantir més de 36.000 àpats que es destinaran a 115 escoles públiques i concertades de Catalunya, com l’Escola 30 Passos i l’Escola Cervantes a Barcelona, Camí del Cros a Mataró o Camins de Banyoles, entre altres. La companyia vehicularà aquestes beques a través de dues entitats amb una llarga trajectòria, com són Fundesplai i Educo, que treballen per garantir el benestar i els drets dels infants. “Amb aquesta iniciativa volem aportar solucions en un tema tant cabdal com és l’alimentació infantil. El que necessitem com a país és una generació amb empenta que en el futur deixi empremta. I això és el que volem facilitar des de Bon Preu amb aquestes beques menjador”, afirma la directora comercial del Grup, Anna Font i Tanyà.

 

Finançament de les beques menjador

El Grup Bon Preu ha decidit engegar una nova acció per seguir reduint a la mínima expressió el malbaratament alimentari i, des del passat mes d’octubre, ofereix pacs antimalbaratament a 154 establiments que disposen de fleca. Els beneficis nets que s’aconsegueixin de les vendes d’aquests pacs, mitjançant Too Good To Go, es destinaran íntegrament a finançar les beques menjador.

A banda, la companyia aportarà fons propis, així com també prepararà altres accions per recaptar fons per les beques menjador, com una arrossada popular que organitzarà el pròxim mes de maig a Cervelló, on hi ha prevista l’assistència de 1.000 persones. El 100% dels diners de les entrades d’aquest esdeveniment es destinaran a les dues entitats, Fundesplai i Educo, per finançar àpats pels escolars catalans. Pròximament es posaran les entrades a la venda pel públic general a la web del Grup Bon Preu.

 

El Grup Bon Preu col·labora també amb més de 160 entitats socials d’arreu del país donant producte dels seus establiments, magatzems i Escoles de Comerç. Gestiona la donació de productes a entitats socials properes al barri o al poble de cada establiment. Durant l’any 2024, la companyia ha donat un total de 427.246 quilos de producte, que equival a 1.272.187 €.

 

[VÍDEO] Amb motiu dels 20 anys de Xarxanet.org

Intervenció inicial de Josep Maria Canyelles en l'acte de celebració dels 20 anys de Xarxanet.org (2003-2023). Va tenir lloc al Palau Robert de Barcelona el 23 de novembre. 

Entre el 2000 i el 2004 Canyelles va dirigir l'Institut Català del Voluntariat (INCAVOL) de la Generalitat de Catalunya, des d'on es va promoure aquesta presència en xarxa del món associatiu i de voluntariat a Internet.

I una explicació feta a Instagram, Tiktok o Facebook amb alguns dels records que conservo!

Al canal de xarxanet a Youtube s'hi pot trobar un diàleg entre personal tècnic del projecte on aporten opinions.

 

Altres enllaços:

10.8.23 Reflexions publicades a Xarxanet.org. Recull amb motiu dels 20 anys de la plataforma

Amb motiu dels 20 anys de Xarxanet.org miraré de recordar i publicar alguna reflexió sobre com es va crear. [...]

 

13.7.11 Finalment es farà el Marketplace de Catalunya!

• A l'any 2004 s'havia d'haver celebrat a Catalunya el primer Marketplace però el projecte va quedar oblidat. La plataforma digital Xarxanet.org havia de tenir una dimensió presencial fomentant espais de trobada també cara a cara i entre actors diversos.
  

Era l'any 2002, enmig del procés de tres anys que ens havia de portar a desenvolupar el voluntariat i el moviment associatiu per mitjà de certes iniciatives que acabaven en el Pla Nacional de l'Associacionisme i el Voluntariat (PNAV). [...]

 

13.7.11 Vuit anys del naixement de xarxanet.org

Fa vuit anys, el 10-07-03, es feia a l'Auditori de la Pedrera l'acte de presentació de xarxanet.org. Però el treball arrancava uns anys enrere. De fet, el Consell Rector ja en va aprovar la creació a l'any 2000.

Aprofito per retallar un fragment del discurs de presentació que vaig fer, precisament el tros que posa l'èmfasi en el model col·laboratiu [...]

 



8.2.13 Compromís amb el Voluntariat i l'Associacionisme

Josep Maria Canyelles. Una trajectòria de compromís amb el Voluntariat i l'Associacionisme

Actualment em presento com a expert en Responsabilitat Social de les Empreses i Organitzacions, com a promotor del think tank Responsabilitat Global, com a soci de Vector 5 · Excel·lència i Sostenibilitat, i com a promotor de collaboratio, iniciativa per als Territoris Socialment Responsables. [...]
 

Contra l'Agenda 2030, contra la igualtat, contra la diversitat, contra els catalans, i desacomplexadament, i sense un marc mental contrari i coherent per als espanyols

• Per primer cop, es manifesta oposició política a l'Agenda 2030.
• Més enllà dels posicionaments de màrqueting polític de cada partit, els principis haurien comportar coherència. 
• El factor Catalunya impossibilita la coherència en el marc espanyol respecte a principis com el respecte a la diversitat i l'aprofundiment democràtic, cosa que fa impossible un marc mental diferent i converteix el discurs de l'extrema dreta en el marc de referència dels altres.

A mesura que l'Agenda 2030 va anar esdevenint una iniciativa coneguda, causava satisfacció poder considerar-la un gran espai de consens no solament de la humanitat en general sinó dins del nostre país entre les diverses opcions polítiques. Bé, tampoc cal ser ingenus, però en tot cas és cert que tots els partits polítics hi estaven globalment a favor i les crítiques o diferències ideològiques hi podien restar subsumides.

Com a exemple, el fet que algú estigui pel decreixement es pot arribar a entendre com part de la localització, és a dir, l'adaptació local de l'Agenda 2030: si en un territori entenen que cal decréixer, serà la seva manera local de portar a terme l'Agenda 2030. O si en un territori volen créixer prioritàriament en economia social, és la seva opció. Tot hi cap. Dit d'una altra manera, tothom pot comprendre que un document aprovat per tots els països no pot ser al gust de tothom i que tampoc serà la punta de llança de la innovació o la radicalitat. Acceptat això, és un full de ruta acceptable per a la humanitat. I positiu en el sentit que creava un gran sentit de consens al voltant de la necessitat d'avançar cap al desenvolupament sostenible i dotar aquest concepte d'una gran centralitat, si més no en el discurs.

En aquest sentit, era factible que un Ajuntament plantegés un compromís i un pla d'acció fins al 2030, travessant per diferents mandats i amb possibles governs de signe polític diferent. Però ara ja no és així. Hi ha un partit polític a l'estat espanyol que declaradament s'hi mostra en contra. Així hi ha una extrema esquerra que considera l'Agenda 2030 un mandat dels poderosos i hi ha una extrema dreta que creu que l'Agenda 2030 és una manera d'imposar un nou ordre mundial per part de les esquerres.

Grups ultracatòlics d'extrema dreta van començar a divulgar que darrere el que l'Agenda 2030 ens venia hi havia altres objectius amagats, com podeu veure al cartell reinterpretant els ODS. Però ara l'oposició ja ha entrat també a la política: el partit d'extrema dreta Vox no sols s'hi manifesta crític sinó que en fa bandera. 

A la pre-campanya de les darreres eleccions espanyoles van penjar aquest cartell on una mà amb una polsera amb la bandera espanyola llença a les escombraries l'Agenda 2030 i altres anatemes de la formació, com la bandera LGTBI, el logotip del moviment feminista, i sobretot una estelada independentista catalana.

[vegeu a la foto d'EFE la pancarta desplegada per Vox en un cèntric edifici de Madrid]

Vox està dominat pels falangistes i ultracatòlics, amb vinculacions a l'Opus Dei, i també inclou una part d'ultraliberals, que n'han quedat apartats. Si hi ha un model que caracteritza el seu estil és l'autoritarisme, que volen aplicar en un model de govern feixista i que coherentment també apliquen  en la dimensió interna fins a límits extrems. 

Respecte a Vox, és important entendre que, de manera diferent de les extrema dretes d'arreu d'Europa que tenen el boc expiatori en les persones vingudes de la immigració, en el cas espanyol el partit ha nascut i ha crescut en l'odi als catalans. És un odi cap a la nació que l'Estat encara no ha pogut subjugar. Curiosament, un odi intern, ja que ells consideren que els catalans som espanyols. 

L'odi als catalans és el que té un caràcter més fundacional i el que els permet marcar les diferències més clares respecte al PP. La resta d'odis venen per afegitó, i són els tradicionals d'aquests moviments, però la seva crescuda electoral ha vingut motivada pel conflicte Catalunya-Espanya, i per la presència pública que els mitjans de comunicació els han volgut donar en aquest debat.

És intel·lectualment i des d'un punt de vista de gestió dels valors dramàtic que un partit configuri la seva ideologia a la contra, i des de l'odi. Aspiren a un comandament únic, i per això enyoren el franquisme, amb una sola nació espanyola, amb una única religió, amb una obediència absoluta al líder, sense espai per a la diversitat de cap mena.

L'Agenda 2030 no és cap revolució. Senzillament parla de reduir les desigualtats i de fomentar el respecte a la diversitat. Per no parlar, no parla ni dels drets de les nacions a l'autodeterminació, ni del respecte als col·lectius LGTBI, ni de l'economia social... Fins i tot els països musulmans van aprovar-la. Però està en la seva natura oposar-se a tot, fer una esmena a la totalitat contra l'evolució del món vers la diversitat, negar les evidències com el canvi climàtic. Com la faula de la granota i l'escorpí, poden portar el món a l'autodestrucció amb ells inclosos perquè està en la seva natura no acceptar la realitat sinó pretendre conformar el món segons el prisma en què ells ho veuen tot.

Malaurament, no hi ha per part de la resta de forces polítiques espanyoles una capacitat de plantar cara des dels principis, com caldria. Sols poden discutir-los algunes qüestions. Però com que globalment tampoc creuen en el ple respecte a la diversitat tenim mala peça al teler. En la mesura que a tots ells atorguen més valor a la sagrada unitat d'Espanya que a la democràcia plena o el respecte a la diversitat plurinacional, Vox sempre tindrà les de guanyar.

Fins i tot com a partit poder decréixer, o desaparèixer tornant a integrar-se al PP, però el mal ja està fet. Sempre hi haurà la por que l'extrema dreta creixi i, en conseqüència, això justifica que el PP hagi de tenir un discurs ben nacionalista espanyol i agressiu amb Catalunya. Per altra banda, el PSOE entén que davant el PP ha de reforçar el seu discurs nacionalista espanyol, que de fet és on es troba més còmode. I més greu encara, Sumar també entén que cal no sortir de l'espanyolitat, encara que el discurs pugui aparentar més amable.

Els valors i els principis no van a la carta. Si algú creu en el respecte a la diversitat i en l'aprofundiment democràtic, no val a aplicar-ho solament amb la diversitat d'origen i de gènere... perquè aleshores no és un principi, és una opció de màrqueting. Com quan algú parla dels colors verd, roig i violeta, quan entre les persones de les seves bases algunes hi estaven a les antípodes (i en aquest cas ho puc valorar com a gest positiu). O com ho va ser Equo, en aquest cas d'una gran incoherència diria que fruit d'interessos personals. Les esquerres van viure unes dècades de gran satisfacció perquè tothom s'avergonyia de dir que era de dretes. Ara ja no és així i la feblesa d'una esquerra inconsistent fa que la partida del relat tombi cap a la dreta.

Efectivament, el que respresenta Vox va contra l'Agenda 2030, contra la igualtat, contra la diversitat, contra els catalans. Hi va desacomplexadament. I lamentablement sense que ningú ofereixi un marc mental diferent per als espanyols. Vox fa l'esmena a la totalitat al sistema. Mentrestant, cap dels altres fa l'esmena a la totalitat al que representa l'extrema dreta i el nacionalisme espanyol.

Cal obrir el debat amb urgència: com abordem un nou contracte social

En els últims anys, la societat ha experimentat canvis significatius que han posat en qüestió el model social i econòmic actual. La creixent desigualtat, la crisi climàtica i la pandèmia mundial han demostrat que el sistema actual no és sostenible i que cal trobar solucions a aquesta situació.

Per això, cada vegada són més les veus que demanen la necessitat d'un nou Contracte Social que abordi els drets i deures, el repartiment de la riquesa i el finançament de les necessitats, la responsabilitat que cada actor té davant la societat, l'equilibri entre els diversos reptes socials, ambientals i econòmics, entre altres aspectes.

Per entendre què vol dir això, cal començar per entendre què és un Contracte Social. En essència, es tracta d'un acord que estableix les normes i les lleis que regulen la convivència en una societat determinada. Aquest acord es basa en la idea que tots els membres de la societat tenen drets i deures, i que aquests són respectats i protegits per les institucions públiques.

No obstant això, la realitat actual ha demostrat que l'actual contracte, elaborat després de la II GM i que va donar lloc a l'Estat del Benestar, té vies d'aigua i no està sabent abordar els reptes als quals ens enfrontem. La creixent desigualtat, la crisi climàtica i la polarització social són només alguns exemples de les amenaces que posen en perill la convivència pacífica i justa en la nostra societat.

Per això, cal consensuar un nou Contracte Social que abordi aquests reptes i que estigui basat en els valors de la justícia, la igualtat, la transparència i la sostenibilitat. Aquest nou acord hauria de reflectir la responsabilitat que cada actor té davant la societat, des dels governs fins a les empreses i els ciutadans.

En termes pràctics, això implica un repartiment més just de la riquesa i una major inversió en les necessitats socials, com la salut, l'educació i la protecció social. També implica la necessitat de prendre mesures per abordar la crisi climàtica i protegir el medi ambient, així com la responsabilitat de les empreses per garantir que les seves pràctiques són sostenibles i respecten els drets humans.

En conclusió, la necessitat d'un nou Contracte Social és urgent i necessària per abordar els reptes als quals ens enfrontem com a societat. Aquest acord hauria de ser reflectir la responsabilitat que cada actor té davant la societat. Només així podrem garantir una convivència pacífica i justa per a tothom.

 

N'hem parlat anteriorment:

• Respon.cat inicia la reflexió sobre un nou contracte social
• 27.1.23 Campuzano participa a la reunió plenària de l'Aliança Catalunya 2030
• 6.10.22 [VÍDEO] Els 12 minuts de Josep Maria Canyelles, coordinador de Respon.cat, sobre els reptes de la Responsabilitat Social al final de la Jornada Corresponsables #RSE #RSE #JAnuario2022BCN #ODS @Corresponsables17

Parlem poc de la responsabilitat social dels mitjans de comunicació. Reflexió amb motiu de la sentència del TJUE

• La responsabilitat dels mitjans de comunicació és fonamental ja que contribueixen a crear valors socials i cada cop més a polaritzar la societat en bombolles irreconciliables alimentades per la tergiversació informativa.
• Espanya segueix retrocedint pel que fa a l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 16 de Nacions Unides, que parla de de pau, justícia i institucions sòlides i pretén promoure societats justes, pacífiques i inclusives.

Parlem poc de la responsabilitat social dels mitjans de comunicació. Si segles enrere els valors d’una societat venien conformats per la família i per l’església i posteriorment també per l’escola, la intel·lectualitat i els moviments socials, avui és evident que el món corporatiu és qui mostra una gran capacitat i encara desenvolupant-se per marcar no sols les modes sinó els referents culturals, models socials i valors de la societat. El màrqueting ha tret nota en fer aquesta feina, que és més profunda que merament col·locar un producte a un segment de mercat.

Dit això, els mitjans de comunicació en són la corretja de transmissió perquè l’entusiasme interessat, l’assentiment o, per contra, el sentit crític fan que una constel·lació de valors en substitueixi una altra de manera generalitzada, massiva i accelerada. La majoria de mitjans estan estretament vinculats al poder i intensament condicionats pels anunciants i per la propietat. No descobreixo res de nou.

Però a l’hora d’abordar la responsabilitat de les empreses davant la societat, sovint posem la mirada en l’empresa que fa les coses malament i desatenem l’entorn mediàtic que posa en safata l’acceptació (o acceptabilitat) social. Els mitjans de comunicació han renunciat a ser la veu de la societat, la veu dels grups d’interès, els portaveus dels col·lectius que no tenen veu. Per exemple, la veu de les generacions que encara no han nascut. No els exigim prou. O potser pensen que no és el que els lectors n’esperen. O senzillament el gos no mossega la mà de qui li dona el menjar.

Però parlar de l’RSC dels mitjans no solament fa referència a com contribueixen a modificar els valors socials. També hi ha aspectes més immediats, materials, objectivables, com el dilema entre veritat o la tergiversació. En dic dilema perquè és una tria voluntària, que forma part de l’estil propi, i que es fa de manera conscient.

Permeteu-me exemplificar-ho amb una informació important i molt esperada: la sentència del TJUE sobre les prejudicials de Llarena. Cerco la informació aportada per un mitjà alineat en l’espanyolisme però que tradicionalment havia estat estat rigorós, i em trobo amb una ocultació de la frase més important de la sentència, que obre una nova interpretació molt rellevant per la jurisprudència europea i per al cas en concret. El punt fonamental és que per denegar una euroordre calia demostrar la falla sistèmica de la justícia d’un país però ara s’afegeix al mateix nivell, amb la conjunció “o”, si hi ha grup objectivament identificable. És a dir, que la falla no és sistèmica sinó sols contra un grup, i aquí queden obertes totes les possibilitats, un grup sexual, d’origen, o com seria el cas una minoria nacional o, si es vol, un col·lectiu ideològic com l’independentisme.

El fet que el País oculti aquesta informació, donant continuïtat moltes tergiversacions fetes en el darrer decenni, converteix aquest diari en un pamflet, si més en aquesta part de la informació. Succeeix el mateix amb l’estat espanyol, on no podem negar que hi ha un estat de dret, però que aquest es trenca completament quan ens referim al Procés. Institucions públiques i mitjans de comunicació han considerat que el fi justifica els mitjans, i que poden fer una excepció en un afer, creient que no afectarà al conjunt de la seva activitat.

Textos de Silvia Agulló, periodista d'El País i de la sentència.

Doncs això és el que no acceptaríem mai d’una empresa: la responsabilitat social ha de ser transversal, integral, no se’n poden fer excepcions. I si algun cop s’incompleix, cal rendir-ne comptes sota el lema del comply or explain, compleix o explica’t. Tingues el coratge d’explicar públicament que crearàs un forat en l’estat de dret o en el rigor informatiu perquè consideres que un concepte com la unitat de l’estat és més important que el mateix estat de dret o que el rigor informatiu.

I encara, un criteri fonamental per al periodisme, no barrejar intencionadament informació i opinió. Aquí la irresponsabilitat de les males pràctiques és dramàtica. Ho és com a principi deontològic i ètic. Però més encara per les conseqüències que comporta. Un dels reptes socials més rellevants que hauríem d’afrontar col·lectivament, al costat de la desigualtat, la diversitat i altres, és la creixent i interessada polarització social. Tant les xarxes socials com també els mitjans clàssics en son els principals culpables, juntament amb certa política que se’n val. Creant bombolles socials que no s’escolten entre elles i en un context de malestar creixent estem creant el ferment de l’enfrontament i la violència. Quan El País, percebut pels seus lectors com un mitjà seriós, tergiversa sistemàticament la informació en una matèria, està creant barreres mentals i allunyant qualsevol possibilitat de diàleg constructiu, fet que quan la falsedat té lloc sobre un conflicte nacional crea plausabilitat social sobre la discriminació xenòfoba contra un col·lectiu nacional.

Algunes reflexions relacionades sobre governança i ODS 16 al voltant del cas català:

• 7.1.23 Nacions Unides assenyalen greus violacions dels drets humans per part d'Espanya en el Catalangate
• 23.3.19 Els drets humans a Espanya es limiten a "tots els éssers humans neixen"
• 23.9.18 [REFLEXIÓ] L'aprofundiment democràtic i la tensió públic-privat
• 2.6.18 [ODS16] Una reflexió sobre el (re)canvi de govern espanyol
• 20.5.18 El Consell d'Europa torna a acusar Espanya per incomplir les seves recomanacions contra la corrupció alhora que augmenta la preocupació per la corrupció a Espanya // El Consejo de Europa vuelve a acusar a España por incumplir sus recomendaciones contra la corrupción a la vez que aumenta la preocupación por la corrupción en España
• 18.5.18 El Parlament Europeu demana explicacions per la “falta d’independència” dels informatius de RTVE mentre que observadors internacionals afirmen que TV3 es la televisió més plural d’Espanya
• 16.4.18 [ARTICLE] El pitjor efecte de la transparència és la impunitat  // [ARTÍCULO] El peor efecto de la transparencia es la impunidad
• 8.4.18 L'estat espanyol retrocedeix greument en l'ODS 16
• 26.3.18 [MICROVÍDEO] El dret i regir de manera justa #motsresponsables #ODS16
• 25.2.18 Joaquín Urías, ex lletrat del Tribunal Constitucional, explica coses que tothom hauria de saber... sobretot a Espanya  // Joaquín Urías, ex letrado del Tribunal Constitucional, explica cosas que todo el mundo debería saber... sobre todo en España
• 8.2.18 Espanya s'oblida de l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible 16: amb presos polítics l'estat de dret fa aigües

Hablamos poco de la responsabilidad social de los medios de comunicación. Reflexión con motivo de la sentencia del TJUE

• La responsabilidad de los medios de comunicación es fundamental puesto que contribuyen a crear valores sociales y cada vez más a polarizar la sociedad en burbujas irreconciliables alimentadas por la tergiversación informativa.
• España sigue retrocediendo en lo que se refiere al Objetivo de Desarrollo Sostenible (ODS) 16 de Naciones Unidas, que habla de paz, justicia e instituciones sólidas y pretende promover sociedades justas, pacíficas e inclusivas.

Hablamos poco de la responsabilidad social de los medios de comunicación. Si siglos atrás los valores de una sociedad venían conformados por la familia y por la iglesia y posteriormente también por la escuela, la intelectualidad y los movimientos sociales, hoy es evidente que el mundo corporativo es quien muestra gran capacidad y todavía desarrollándose para marcar no sólo las modas sino los referentes culturales, modelos sociales y valores de la sociedad. El marketing ha sacado nota al realizar este trabajo, que es más profundo que meramente colocar un producto en un segmento de mercado.

Dicho esto, los medios de comunicación son su correa de transmisión porque el entusiasmo interesado, el asentimiento o, por el contrario, el sentido crítico hacen que una constelación de valores sustituya a otra de forma generalizada, masiva y acelerada. La mayoría de los medios están estrechamente vinculados al poder e intensamente condicionados por los anunciantes y por la propiedad. No descubro nada nuevo.

Pero a la hora de abordar la responsabilidad de las empresas frente a la sociedad, a menudo ponemos la mirada en la empresa que hace las cosas mal y desatendemos el entorno mediático que pone en bandeja la aceptación (o aceptabilidad) social. Los medios de comunicación han renunciado a ser la voz de la sociedad, la voz de los grupos de interés, los portavoces de los colectivos que carecen de voz. Por ejemplo, la voz de las generaciones que todavía no han nacido. No les exigimos lo suficiente. O quizá piensen que no es lo que los lectores esperan. O sencillamente el perro no muerde la mano de quien le da de comer.

Pero hablar de la RSC de los medios no sólo hace referencia a cómo contribuyen a modificar los valores sociales. También existen aspectos más inmediatos, materiales, objetivables, como el dilema entre verdad o la tergiversación. Le llamo dilema porque es una elección voluntaria, que forma parte del estilo propio, y que se hace de manera consciente.

Permítanme ejemplificarlo con una información importante y muy esperada: la sentencia del TJUE sobre las prejudiciales de Llarena. Busco la información aportada por un medio alineado en el españolismo pero que tradicionalmente había sido riguroso, y me encuentro con una ocultación de la frase más importante de la sentencia, que abre una nueva interpretación muy relevante por la jurisprudencia europea y para el caso en concreto. Lo fundamental es que para denegar una euroorden había que demostrar el fallo sistémico de la justicia de un país pero ahora se añade al mismo nivel, con la conjunción “o”, si hay grupo objetivamente identificable. Es decir, que el fallo no es sistémico sino sólo contra un grupo, y ahí quedan abiertas todas las posibilidades, un grupo sexual, de origen, o cómo sería el caso una minoría nacional o, si se quiere, un colectivo ideológico como el independentismo.

El hecho de que El País oculte esta información, dando continuidad muchas tergiversaciones hechas en el último decenio, convierte a este diario en un panfleto, al menos en esta parte de la información. Lo mismo sucede con el estado español, donde no podemos negar que existe un estado de derecho, pero que éste se rompe completamente cuando nos referimos al Procés. Instituciones públicas y medios de comunicación consideran que el fin justifica los medios, y que pueden hacer una excepción en un asunto, creyendo que no afectará al conjunto de su actividad.

Textos de Silvia Agulló, periodista de El País y de la sentencia.

Pues eso es lo que nunca aceptaríamos de una empresa: la responsabilidad social debe ser transversal, integral, no se pueden hacer excepciones. Y si alguna vez se incumple, hay que rendir cuentas bajo el lema del comply or explain , cumple o explícate. Ten el coraje de explicar públicamente que vas a crear un agujero en el estado de derecho o en el rigor informativo porque consideras que un concepto como la unidad del estado es más importante que el propio estado de derecho o que el rigor informativo.

Y aún, un criterio fundamental para el periodismo, no mezclar intencionadamente información y opinión. Aquí la irresponsabilidad de las malas prácticas es dramática. Lo es como principio deontológico y ético. Pero más aún por las consecuencias que comporta. Uno de los retos sociales más relevantes que deberíamos afrontar colectivamente, junto a la desigualdad, la diversidad y otros, es la creciente e interesada polarización social. Tanto las redes sociales como los medios clásicos son los principales culpables, junto con cierta política que vale. Creando burbujas sociales que no se escuchan entre sí y en un contexto de malestar creciente estamos creando el fermento del enfrentamiento y la violencia. Cuando El País, percibido por sus lectores como un medio serio, tergiversa sistemáticamente la información en una materia,

Algunas reflexiones relacionadas sobre gobernanza y ODS 16 en torno al caso catalán (negrita para los textos en castellano):

• 7.1.23 Nacions Unides assenyalen greus violacions dels drets humans per part d'Espanya en el Catalangate
• 23.3.19 Els drets humans a Espanya es limiten a "tots els éssers humans neixen"
• 23.9.18 [REFLEXIÓ] L'aprofundiment democràtic i la tensió públic-privat
• 2.6.18 [ODS16] Una reflexió sobre el (re)canvi de govern espanyol
• 20.5.18 El Consell d'Europa torna a acusar Espanya per incomplir les seves recomanacions contra la corrupció alhora que augmenta la preocupació per la corrupció a Espanya // El Consejo de Europa vuelve a acusar a España por incumplir sus recomendaciones contra la corrupción a la vez que aumenta la preocupación por la corrupción en España
• 18.5.18 El Parlament Europeu demana explicacions per la “falta d’independència” dels informatius de RTVE mentre que observadors internacionals afirmen que TV3 es la televisió més plural d’Espanya
• 16.4.18 [ARTICLE] El pitjor efecte de la transparència és la impunitat  // [ARTÍCULO] El peor efecto de la transparencia es la impunidad
• 8.4.18 L'estat espanyol retrocedeix greument en l'ODS 16
• 26.3.18 [MICROVÍDEO] El dret i regir de manera justa #motsresponsables #ODS16
• 25.2.18 Joaquín Urías, ex lletrat del Tribunal Constitucional, explica coses que tothom hauria de saber... sobretot a Espanya  // Joaquín Urías, ex letrado del Tribunal Constitucional, explica cosas que todo el mundo debería saber... sobre todo en España
• 8.2.18 Espanya s'oblida de l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible 16: amb presos polítics l'estat de dret fa aigües

 

• L'Estat espanyol segueix retrocedint pel que fa a l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 16 de Nacions Unides, que parla de de pau, justícia i institucions sòlides i pretén promoure societats justes, pacífiques i inclusives.
• El cas conegut com a Catalangate és una vergonya per a la democràcia i l'estat de dret, però els espanyols, ja siguin polítics o mitjans de comunicació, ho silencien perquè creuen que l'Estat té dret a fer servir totes les armes.

Fa anys que he denunciat en aquest blog aquestes males pràctiques de l'estat espanyol pel que fa a governança democràtica i estat de dret. Ho he vinculat a l'ODS 16 perquè l'Agenda 2030 és el full de ruta de la humanitat i perquè se suposa que l'estat espanyol hi té un compromís. Per vergonya, és habitual veure ministres amb el pin dels ODS, en el qual haurien d'esborrar -almenys- el color del 16.

Us comparteixo aquesta petició a Change del professor alemany Dr. Axel Schönberger, a la qual ja he donat suport.

Al 2018, afirmava en aquest blog que "El mal fet a l'ODS 16 és irrecuperable. El govern espanyol s'ha emportat per davant els criteris de bona governança i institucions sòlides de l'ODS 16, amb radicalització, negació del diàleg, ús abusiu de prerrogatives, corrupció, impunitat, interpretació partidista de la Constitució, politització de la justícia, violència gratuïta per part de l'estat, generació d'odi contra col·lectius, empresonament d'artistes i polítics, control polític dels mitjans...". O també podeu llegir la reflexió "L'estat espanyol retrocedeix greument en l'ODS 16".

Aquest és el text de la demanda:

 

Nacions Unides assenyalen greus violacions dels drets humans per part d'Espanya en el Catalangate

Prof. Dr. Axel Schönberger

Germany

Jan 4, 2023 — 

Tres Relators Especials de les Nacions Unides van escriure el 24 d'octubre de 2022 una carta conjunta al president del Govern espanyol en la qual demanaven que s'aclarissin i esmenessin les violacions dels drets humans a Espanya per l'ús del programa informàtic Pegasus en el «Catalangate», possiblement el major escàndol d'escoltes telefòniques i informàtiques des del Watergate americà.

Fernand de Varennes, Relator Especial de les Nacions Unides sobre qüestions de les minories, Irene Khan, Relatora Especial de les Nacions Unides sobre la promoció i protecció del dret a la llibertat d'opinió i d'expressió, i Clement Nyaletsossi Voule, Relator Especial de les Nacions Unides sobre el dret a la llibertat de reunió pacífica i d'associació, van donar inicialment a l'Estat espanyol un termini de 60 dies per a respondre a la seva petició. No va ser fins al 3 de gener de 2023 quan es va publicar el seu text, escrit en castellà.

És ben sabut que Espanya ha intervingut les comunicacions telefòniques de polítics catalans, diputats, advocats, metges, informàtics, eurodiputats i empleats del Consell català dirigit pel president Carles Puigdemont principalment amb el programari Pegasus, que només està disponible per als Estats. A més, almenys en alguns casos es va utilitzar el programa d'espionatge Candiru. Diverses víctimes de Catalunya van presentar denúncies sobre aquest tema davant les Nacions Unides.

Els tres relators especials van investigar a fons els incidents i van expressar la seva profunda preocupació per les violacions dels drets humans a Espanya en la carta esmentada al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez.

De les 65 persones conegudes fins ara que han estat víctimes del que les Nacions Unides consideren vigilància il·legal, 63 van ser espiades utilitzant el programari Pegasus. En el text es destaquen 14 casos destacats a tall d'exemple.

Cito alguns passatges del revelador document que, igual que les anteriors declaracions de les Nacions Unides sobre els presos polítics a Espanya, no sols exposa clarament les qüestions, sinó que també conté instruccions per a l'actuació d'Espanya:

«En este contexto, quisiéramos señalar a la atención urgente del Gobierno de Su  Excelencia la información que hemos recibido en relación con las actividades de  espionaje mediante el uso de software espía Pegasus y Candiru sobre un amplio  número de personalidades y activistas catalanes durante el período 2017-2020. Las  víctimas de los complejos y sofisticados programas de espionaje incluyeron líderes  catalanes, miembros del Parlamento Europeo, legisladores, juristas y miembros  de organizaciones de la sociedad civil. El software espía Pegasus se vende  únicamente a los gobiernos, según su productor (NSO Group, con sede en Israel).  La mayoría de los ataques de software Spyware de los que se informa a  continuación se produjeron en el territorio de España.» (pàg. 1 del document datat el 24 d'octubre de 2022).

«Expresamos una preocupación muy seria por lo que se informa como un  programa de espionaje extenso y bien coordinado sobre activistas y figuras públicas  prominentes de la minoría catalana que parece ser una interferencia en su derecho a  tener y expresar libremente sus puntos de vista, intercambiar y difundir información e  ideas, a reunirse pacíficamente y participar en asociaciones, a tener vida privada y  privacidad en la correspondencia, y a ser iguales ante la ley y con derecho a igual  protección de la ley sin discriminación alguna. También nos preocupa que el uso  generalizado de este tipo de software spyware pueda dar lugar a un aumento de la  autocensura, lo que tiene un efecto inhibidor sobre el disfrute del derecho a la libertad  de opinión y expresión en Cataluña en general.

También expresamos una preocupación especial por el hecho de que las  personas afectadas mencionadas anteriormente son todos miembros de la minoría del  pueblo catalán, y que su ataque parece estar relacionado con sus actividades pacíficas en favor de la minoría catalana. Esta focalización específica parece interferir con el  derecho de los grupos minoritarios a afirmar y promover libremente su identidad,  cultura y puntos de vista. Además, esta orientación selectiva parece ser un perfil de una  minoría, y dicha práctica está prohibida por las normas internacionales y regionales de  derechos humanos.

Expresamos además nuestra preocupación de que al menos un abogado defensor  de activistas de la minoría catalana también se vio afectado por el programa de  espionaje. Tal práctica, de confirmarse, constituiría un ataque a la independencia de los  abogados y de los defensores de los derechos humanos.

Todo lo anterior da la impresión de un patrón consistente y un programa bien  planificado para dirigirse a los activistas que pertenecen a la minoría catalana y sus  seguidores con relación a sus puntos de vista, opiniones y actividades. Este factor se  suma a la gravedad de las acusaciones y nuestras preocupaciones.» (pàg. 5 del document de 24 d'octubre de 2022).

«Es nuestra responsabilidad, de acuerdo con los mandatos que nos han sido  otorgados por el Consejo de Derechos Humanos, intentar clarificar las alegaciones llevadas a nuestra atención. En este sentido, estaríamos muy agradecidos/as de tener su  cooperación y sus observaciones sobre los asuntos siguientes:

1. Sírvase proporcionar cualquier información o comentario adicional en  relación con las alegaciones mencionadas arriba.

2. Proporcione toda la información disponible sobre eventuales  investigaciones oficiales por parte de las autoridades españolas sobre las  denuncias de actividades de espionaje sobre las víctimas mencionadas.

3. Sírvanse proporcionar aclaraciones sobre la relación o conexiones entre  las actividades de espionaje denunciadas y las autoridades españolas.

4. Proporcione aclaraciones sobre cómo el spyware Pegasus,  supuestamente vendido exclusivamente a los gobiernos, podría haberse  utilizado contra ciudadanos españoles pertenecientes a minorías y otros.

5. Proporcione aclaraciones sobre cómo las supuestas actividades, si se  confirman, son compatibles con las obligaciones del Gobierno de Su  Excelencia en virtud de las disposiciones citadas anteriormente y cómo  planea remediar las eventuales inconsistencias con las normas  internacionales de derechos humanos. 

6. Sírvase proporcionar información sobre lo que está haciendo o tiene  previsto hacer el Gobierno de Su Excelencia para garantizar la  reparación de las víctimas y la no repetición de las actividades de  espionaje denunciadas.

Con relación a los presuntos hechos y preocupaciones anteriormente  mencionados, consulte el Anexo sobre referencias al derecho internacional de los  derechos humanos adjunto a esta carta, que cita los instrumentos y estándares  internacionales de derechos humanos pertinentes a estas alegaciones.

Agradeceríamos recibir una repuesta en un plazo de 60 días. Transcurrido este  plazo, esta comunicación y toda respuesta recibida del Gobierno de su Excelencia se  harán públicas a través del sitio web de informes de comunicaciones. También estarán  disponibles posteriormente en el informe habitual que se presentará al Consejo de  Derechos Humanos.

A la espera de su respuesta, quisiéramos instar al Gobierno de su Excelencia a  que adopte todas las medidas necesarias para proteger los derechos y las libertades de  la(s) persona(s) mencionada(s) e investigar, procesar e imponer las sanciones adecuadas  a cualquier persona responsable de las violaciones alegadas. Quisiéramos asimismo  instarle a que tome las medidas efectivas para evitar que tales hechos, de haber ocurrido,  se repitan.

Podremos expresar públicamente nuestras preocupaciones en un futuro cercano,  ya que consideramos que las informaciones recibidas son suficientemente fiables para  indicar que existe un asunto que justifica una atención inmediata. Además, consideramos que la opinión pública tiene que ser informada sobre las implicaciones  potenciales relacionadas con las alegaciones arriba mencionadas. El comunicado de  prensa indicará que hemos estado en contacto con el Gobierno de Su Excelencia para  aclarar las cuestiones relevantes.» (pàgs. 5-7 del document de 24 d'octubre de 2022).

El document de set pàgines va acompanyat d'un annex de cinc pàgines en el qual s'identifica la legislació internacional sobre drets humans i se citen les seves fonts. El que resulta explosiu per a la Unió Europea, que fins ara s'ha distingit en el cas de les majors violacions dels drets humans a Europa Occidental des de la Segona Guerra Mundial (2017-2023) per una intensa mirada cap a un altre costat i una inacció còmplice, com si les seves pròpies normes i el Conveni Europeu de Drets Humans no s'apliquessin a Espanya, són les formulacions finals de l'annex al text, que expressen en un llenguatge clar el que els catalans porten anys dient sense trobar ressò a Europa:

«Asimismo, nos gustaría remitir al Excelentísimo Gobierno al Convenio Marco  para la Protección de las Minorías Nacionales del Consejo de Europa (número 157 del  Consejo de Europa), aplicable a España desde el 1 de septiembre de 1995. El Convenio  Marco para la Protección de las Minorías Nacionales es un tratado multilateral  legalmente vinculante relacionado con la protección de las minorías nacionales, que  busca específicamente promover la igualdad plena y efectiva de las minorías nacionales  mediante la creación de condiciones apropiadas que les permitan preservar y desarrollar  su cultura y conservar su identidad. El artículo 3, apartado 1, del Convenio establece  que toda persona perteneciente a una minoría nacional tendrá derecho a optar  libremente por ser tratada o no como tal, y de esta elección o del ejercicio de los  derechos que le correspondan no resultará ninguna desventaja. están conectados a esa  elección. El artículo 5(1) del Convenio establece que las Partes Contratantes se comprometen a promover las condiciones necesarias para que las personas  pertenecientes a minorías nacionales mantengan y desarrollen su cultura, y para  preservar los elementos esenciales de su identidad, siendo uno de ellos su idioma. El  artículo 7 de la Convención establece que las Partes de la Convención garantizarán el  respeto del derecho de toda persona perteneciente a una minoría nacional a la libertad  de reunión pacífica, la libertad de asociación, la libertad de expresión y la libertad de pensamiento, conciencia y religión. Si bien el artículo 17(1) del Convenio establece que  las Partes del Convenio se comprometen a no interferir en el derecho de las personas  pertenecientes a minorías nacionales a establecer y mantener contactos libres y  pacíficos a través de las fronteras con personas que residan legalmente en otros Estados,  en particular con quienes comparten una identidad étnica, cultural, lingüística o  religiosa, o un patrimonio cultural común.

Además, recordamos al Gobierno de Su Excelencia las recomendaciones y  mejores prácticas relacionadas con los derechos de las minorías que ha publicado el  Alto Comisionado de la OSCE para las Minorías Nacionales (ACMN). En particular,  las Recomendaciones de la OSCE/HCNM de 2006 sobre la actuación policial en  sociedades multiétnicas en el párrafo 16 indican claramente que se deben tomar  medidas para garantizar que la policía haga cumplir la ley de manera imparcial y no discriminatoria que no señale a ningún grupo en particular, por ejemplo, al participar  en 'perfiles raciales'» (pàgs. 11-12 del document de 24 d'octubre de 2022).

En un Estat constitucional democràtic que funcioni, tots els funcionaris del govern que tinguessin coneixement de semblant escàndol d'escoltes telefòniques i atemptat contra els drets humans haurien de dimitir immediatament, i la fiscalia competent iniciaria recerques contra tots els responsables de tals pràctiques il·legals (inclosos jutges, fiscals, policies, agents d'intel·ligència i totes les altres persones que hagin col·laborat en aquestes violacions dels drets humans). I què està fent Espanya? El Govern espanyol respon, amb una descaradura a penes superable, que totes les escoltes telefòniques realitzades per Espanya es farien “de conformitat amb les exigències de l'ordenament jurídic espanyol” i “amb ple respecte dels drets i llibertats fonamentals!” O tempora, o mores!

Atònits, els ciutadans europeus es troben davant un dels majors escàndols del nostre temps. I què està fent la Unió Europea? Europa guarda silenci i està observant sense fer res!

https://www.eldiario.es/catalunya/onu-alerta-vulneraciones-derechos-humanos-caso-pegasus-e-insta-gobierno-investigar_1_9840505.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/onu-exigeix-espanya-explicacions-catalangate-troba-vulneracions-drets_945288_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/tres-organismes-onu-demanen-explicacions-espanya-catalangate/