[ARTICLE] Descarbonitzar i descabronitzar les organitzacions

No només hem de descarbonitzar. També hem de descabronitzar. Permeteu-me la llicència, però si ens prenem seriosament la sostenibilitat, no la podem abordar com si fos un àmbit tècnic separat del que passa entre les persones dins les organitzacions. Reduir emissions i plàstics, sí. Però també reduir tensions, opacitats i lideratges tòxics. I és que l’estrès organitzacional no apareix a cap inventari d’impactes ambientals, però pot ser igual o més destructiu.

Encara avui algunes persones observen equivocadament l’RSC com un model de gestió de les externalitats. Cal recordar-los que una organització és també és un ecosistema intern: també és societat i grups d'interès. I la responsabilitat envers la societat ho és cap a tots els partprenents, tots els que prenen part activament o passivament en l'interès i els impactes de l'organització. 

Parlem de petjada ecològica, però hi ha petjades emocionals que deixen rastre en els equips, en el compromís i en el propòsit compartit. Per això, si parlem de sostenibilitat ambiental, sostenibilitat econòmica, sostenibilitat laboral, sostenibilitat social, sostenibilitat ètica... hem de parlar de sostenibilitat emocional. No és cap moda new age. És una manera seriosa i exigent de comprendre el lideratge com a pràctica de sosteniment: de l’activitat, de l’impacte positiu, però també de les persones que en són agents. I, en aquest sentit, la sostenibilitat emocional no pot ser un factor afegit: ha d'estar inserida en el mateix core business. És valor afegit.

Els cinc vectors i el lideratge holístic

Els cinc vectors clàssics de la responsabilitat social (econòmic, laboral, ambiental, social i bon govern), s'han d'abordar simultàniament i de manera entreteixida. Podríem pensar que és el vector laboral el que ens mostra millor la necessitat del que, fent el joc de paraules, en podríem dir "descabronitzar". Perquè si bé la sostenibilitat ambiental s’enfronta als límits del planeta, la laboral s’enfronta als límits de les persones. I quan les organitzacions ignoren aquests límits, el resultat és desgast, rotació, desconnexió i, en darrera instància, pèrdua de sentit.

Tanmateix, reduir les energies negatives de l'organització implica sobretot no generar-ne. I això afecta de ple el vector de bon govern. Perquè parlem de lideratges i d'estils directius. Parlem de la manera com traslladem unes polítiques i un pla estratègic a unes persones que han d'assolir els reptes. Hem de saber crear disponibilitat estratègica en les persones i equips a partir d'un lideratge basat en un propòsit superior, positiu i propositiu, que faci sortir el millor de cadascú.

Per això, cal un lideratge més humà, o potser millor dir-ne un lideratge més complet. Un lideratge que entengui que la responsabilitat no és només una qüestió de normatives i indicadors. De fet, com hem defensat sempre, l'RSC no és una suma de bones pràctiques, sinó un estil de gestió de l'organització, que es concreta en bones pràctiques. I si parlem d'estil, afirmar que la confiança no es decreta ni es delega: es construeix cada dia a base de coherència i respecte.

Descarbonitzar sense descabronitzar és fer la meitat de la feina. És tenir un pla de sostenibilitat en algunes matèries més materials, com ara les ambientals però no saber abordar les més intangibles. Porto més de vint anys dedicant-me a l'RSC i durant molt temps vaig explicar que el naixement de l'RSC com a disciplina diferenciada de l'ètica d'empresa, l'acció social, la filantropia, i altres pràctiques preexistents, va venir donada en un context a final dels anys noranta del segle XX en què les empreses van descobrir que el valor es creava combinant actius intangibles. 

I que en un model de gestió d'intangibles no podem abordar el lideratge des de les sitges d'un esquema departamental, amb polítiques diverses sense eixos holístics. Hem avançat molt, però la societat també ha canviat molt, i seguim observant models de lideratge que recorden l’era del vapor. Avançar vers una sostenibilitat coherent vol dir que no ens podem permetre empreses verdes amb ànimes grises. 

Una responsabilitat que sosté

En aquest context, m’atreveixo a proposar que parlem més sovint de “sostenir”. Però no només el planeta, ni tan sols els resultats. Parlem de sostenir com a acció radicalment humana: sostenir equips, sostenir emocions, sostenir el sentit del projecte compartit. Les organitzacions que seran rellevants en el futur no seran només les que tinguin memòries de sostenibilitat més gruixudes, sinó aquelles capaces de generar espais sostenibles per a les persones que les fan possibles.

En aquest doble sentit –material i emocional–, la sostenibilitat esdevé una manera de ser al món, com a organització i com a persona. Perquè només quan sostenim podem ser sostenibles. I només quan descarbonitzem i descabronitzem podem dir que estem realment preparats per créixer com a empreses amb propòsit i per contribuir amb el nostre llegat a un futur millor del que hem heretat.

[ARTICLE] Del creixement sostingut al creixement sostenible: prou diferent

Sovint es fa un ús indiscriminat de dos conceptes aparentment propers però profundament diferents: creixement sostingut i creixement sostenible. A primera vista podrien semblar sinònims o simples variacions d’estil. Però en realitat, la confusió no és banal: reflecteix dues visions del món diametralment oposades.

El creixement sostingut: la continuïtat d’un únic indicador

Quan es parla de creixement sostingut, sovint ens situem en una lògica econòmica clàssica: es tracta de mantenir el creixement del PIB o dels beneficis empresarials de manera constant al llarg del temps. És un model que apel·la a la persistència, a la capacitat de resistència del sistema per seguir creixent sense interrupcions. Però... a quin preu?

Aquest enfocament es fonamenta en la idea que més creixement equival a més progrés, deixant de banda els costos socials, ambientals o fins i tot ètics. És un model que tendeix a operar sota una lògica unidimensional: si el gràfic puja, tot va bé.

El creixement sostingut sovint oblida una veritat fonamental: res no pot créixer indefinidament dins un sistema finit.

El creixement sostenible: una mirada sistèmica i integradora

En canvi, quan parlem de creixement sostenible, ens referim a un model que reconeix la complexitat del món en què vivim. És una visió que integra múltiples dimensions: econòmica, social, ambiental, cultural, i fins i tot de bon govern. No es tracta només de créixer, sinó de créixer bé. De fer-ho de manera que sigui viable a llarg termini, justa per a tothom i respectuosa amb els límits del planeta.

La sostenibilitat ens obliga a sortir de la lògica d’un únic indicador per entendre la interdependència dels factors que afecten la qualitat de vida. I ens interpel·la com a organitzacions a revisar profundament el nostre propòsit, el nostre impacte i la nostra manera d’interactuar amb els grups d’interès.

La responsabilitat social no és només fer les coses bé, sinó implicar-se activament a generar valor compartit per a la societat.

De fet, atesos els límits del creixement i les paranoies que sovint aquest model ha comportat, es prefereix parlar de desenvolupament sostenible en lloc de creixement. Però em resisteixo a deixar el mot 'créixer' als que l'interpreten sols en sentit destraler. Per això, en aquesta ocasió m'he permès de fer servir 'creixement sostenible'.

Dues paraules, dues actituds

L’economia del segle XXI ha d’anar més enllà de la supervivència del negoci. No es tracta de quant creixem, sinó de com, per què i amb quin impacte. Mantenir el creixement (sostingut) pot convertir-se en una obsessió contraproduent si no hi ha un sentit de sostenibilitat que el guiï. És per això que caldria revisar molt críticament l’ús d’aquests termes en els discursos polítics, econòmics i empresarials.

Una organització que treballi per un creixement sostenible està compromesa amb la societat i el planeta, i ho fa des d’una consciència plena dels límits i les oportunitats. És una organització que entén que els indicadors no poden ser únicament financers, sinó també socials, ambientals i de qualitat relacional.

Cap a una responsabilitat sistèmica

Darrere d’aquesta distinció semàntica s’hi amaga una qüestió de fons: la maduresa ètica i estratègica de les nostres organitzacions. El desenvolupament sostenible -i ara per ara el marc de l'Agenda 2030- ens ofereix una mirada i un horitzó, però només serà realment útil si sabem integrar-la a les nostres organitzacions amb aquesta complexitat que ens permet abordar simultàniament i relligadament tots els cinc vectors d'impacte. 

I traduir els compromisos en impacte. Ni compromisos grandiloqüents sense impacte mesurable, ni presumptes impactes sense un compromís autèntic que en garanteixi la continuïtat i el caràcter transversal. Com a societat, tenim la responsabilitat de no caure en discursos buits. I com a organitzacions, hem d’avançar des d’una lògica de sostenibilitat integral, no pas de sosteniment d’un model esgotat.

M'agrada revisar la manera com diem les coses, revisar el llenguatge i la terminologia que fem servir. Però sobretot, el marc mental que aquest llenguatge expressa.

La mala gestió dels boscos, la manca de capacitat d'extinció d'incendis i l'aprofitament polític són grans irresponsabilitats

Cada estiu sembla que tornem a començar. Les flames s’alcen a la península ibèrica com si fossin un fet inevitable, gairebé natural. Però darrere dels incendis hi ha decisions polítiques, econòmiques i socials, i sobretot una gran absència: la de la gestió. Perquè no gestionar és, en si mateix, una manera irresponsable de gestionar.

La magnitud d’incendis que estem veient aquest any no és només el resultat de les altes temperatures. És el resultat d’anys de desinversió, de menyspreu al món rural i de l’abandonament del paisatge. I això cal dir-ho clar: quan es renuncia a invertir en el manteniment de la massa forestal, quan es deixen morir les polítiques de suport a la pagesia i la ramaderia, quan es trenca el vincle entre les comunitats i el territori, el bosc deixa de ser un actiu viu i esdevé un polvorí.

Els governs que haurien de tenir cura del territori han optat per fer discursos curts i polítiques a curt termini. I en aquest marc, és especialment preocupant l’ofensiva de les dretes i extremadreta que, en nom de l’austeritat, han anat arraconant els serveis públics, entre ells els sistemes de prevenció i extinció d’incendis. El relat neoliberal disfressat de responsabilitat pressupostària ha tingut un impacte directe en la seguretat de les persones i en la salut dels ecosistemes, mentre es prefereix destinar recursos al rearmament... i als toros.

La gestió forestal no pot ser un capítol secundari de les polítiques ambientals. Ha de ser una peça clau d’un nou contracte amb el territori. I aquest contracte ha d’incloure tant la prevenció dels grans incendis com la revalorització de les activitats agràries i pastorals que durant segles han ajudat a configurar un mosaic territorial resilient. No es tracta tant de plantar arbres com de cuidar els que ja tenim. I això inclou també tallar, aclarir, mantenir... perquè sostenibilitat no és immobilisme, és intervenció intel·ligent.

Amb l’escalfament global, el risc és estructural. Ja no es tracta de gestionar emergències sinó de gestionar estructures. Els episodis d’aquest estiu mostren que ens enfrontem a onades d’incendis d’una intensitat i velocitat sense precedents. Ens cal, doncs, més que mai, un model territorial resilient i unes polítiques de país que apostin pel coneixement, la inversió i la corresponsabilitat.

N'hi ha hagut a Occitània, als EUA, i a molts altres indrets. Però en el cas espanyol hi ha un fet afegit que no podem deixar d’observar. Enmig d’aquest desgavell, apareix la temptació —previsible i recurrent— de recórrer a la catalanofòbia per desviar l’atenció. Alguns sectors han trobat en l’atac a Catalunya un recurs fàcil per tapar la seva pròpia inacció, utilitzant un fals greuge comparatiu per generar ressentiment. I el més greu és que, sovint, aquest discurs arrossega persones de bona fe, però desinformades, que acaben creient que els catalans tenim més drets o més inversió, quan la realitat és ben diferent. Aquest ús polític del foc com a eina de divisió és irresponsable i perillós. Els hi anem bé els catalans com a boc expiatori, com a ase dels cops.

Cal recuperar la responsabilitat com a mètode, no només com a retòrica. La responsabilitat social —sigui de les empreses, de les administracions o de les comunitats— implica prendre consciència dels propis impactes i actuar per minimitzar-los. I assumir les pròpies responsabilitats per allò que es fa fer o no es va fer en el passat. Això vol dir assumir el repte de la gestió forestal com una qüestió de país, amb visió estratègica i amb acció coordinada entre tots els actors. Només així podrem transformar els incendis d’avui en les oportunitats de demà.

[ARTICLE] La irresponsabilitat social del Codi de Conducta de la Guàrdia Civil

Ja fa més de tres anys que es va aprovar oficialment el Codi de Conducta de la Guàrdia Civil. Al cap d'un any el govern va mostrar alguna voluntat de progressar amb alguna mesura com ara l'eliminació de l'estatura mínima per a l'ingrés al cos, o la creació d'un sistema intern d'informació per aplicar internament les disposicions de la Llei de Protecció de l'Informant i Sistemes Interns d'Informació, que deriva de la trasposició de la Directiva "Whistleblowers" (UE) 2019/1937.

El Reial Decret 176/2022, de 4 de març, pel que s'aprova el Codi de Conducta del personal de la Guàrdia Civil, preveu disposicions com les següents. Les cito literalment, fent constar que solament estan en llengua castellana, de manera que per a un guàrdia civil de llengua catalana ja hi ha una primera discriminació i, en tot cas, un missatge a tot el Cos: la conducta codificada sols té una llengua.

• Artículo 6. Imparcialidad y neutralidad. Actuarán con absoluta imparcialidad y neutralidad, carentes de prejuicio alguno y sin establecer trato discriminatorio hacia ninguna persona o colectivo. Algú es creu que, en termes generals, un guàrdia civil destinat als països de llengua catalana actuarà sense prejudicis quan un ciutadà se li adreci en català? No mostrarà tracte discriminatori envers el col·lectiu dels catalanoparlants?
• Artículo 10. Defensa de la Constitución. [...] 2. Asimismo, respetarán y harán cumplir los tratados, acuerdos y convenios internacionales de los que España sea parte, así como los demás preceptos que resulten de aplicación. Recordem que el Consell d’Europa ha renyat reiteradament Espanya pels incompliments de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM), signada i ratificada el 2001. Si aquest incompliment passa en tota l'Admistració pública, l'incompliment és més gran en els cossos armats, justament on l'esforç de reeducació hauria de ser més gran.
• Artículo 12. Igualdad y no discriminación. Actuarán siempre guiados por el principio de igualdad y no discriminación por razón de nacimiento, raza, sexo, orientación sexual, religión o creencia, convicción política, discapacidad física o psíquica, edad, lengua o cualquier otra condición o circunstancia personal o social. D'aquesta llista, fa uns anys la diversitat sexual podia ser un element de discriminació. Avui ja no tant i segurament la llengua seria el factor de discriminació més important seguit de la immigració. Encara que a algú li pugui sorprendre, amb la immigració hi tenen relació constant i solament en alguns casos hi ha actitud discriminatòria, mentre que quan un ciutadà manté el català amb un guàrdia civil destinat als països de llengua catalana la discriminació augmenta exponencialment. 
• Artículo 13. Neutralidad ideológica y política. Serán plenamente respetuosos con todas las opciones ideológicas y políticas, manteniendo neutralidad en esta materia, alejados del discurso político y del debate partidista. Aquest és un punt en què el progrés ha estat poc, i segurament s'estigui retrocedint fruit de l'evolució política. L'expressió presumptament justificatòria de "estamos en España" segueix sent el recurs habitual, amb un càrrega ideològica que es carrega tota la legislació i conjura tots els fantasmes d'èpoques passades. Si bé l'entrada pot ser més innocent amb una demanda formalment educada de canvi de llengua, sovint la referència abans de mesures més punitives acaba passant per les essències pàtries. 
• Artículo 17. Respeto y consideración a la pluralidad cultural de España. Respetarán la pluralidad cultural de la sociedad y las singularidades de cada uno de los territorios que conforman España, mostrando el mayor respeto y consideración hacia la historia, los símbolos e instituciones del Estado, de las comunidades autónomas y de las entidades locales. Es fa molt estrany que no s'hi hagi volgut fer constar explícitament la llengua en aquest redactat. Un codi de conducta no ha de recollir explícitament tota la casuística però sí les matèries que són més font de conflicte o aquelles en les quals cal fer un progrés cultural dins l'organització. L'absència del respecte lingüístic, que aquí hi tenia un espai natural, mostra una immaduresa a l'hora d'abordar conductualment no ja l'ètica sinó el respecte a la legalitat.
• Artículo 25. Serenidad, prudencia y firmeza. En sus intervenciones, actuarán de manera racional y con el temple necesario, con serenidad y prudencia, siguiendo los principios de oportunidad, congruencia y proporcionalidad, con la confianza en que sus propias aptitudes, juicios y criterios técnicos le permitirán tomar las decisiones más acertadas.  // Artículo 33. Relaciones con la ciudadanía. 1. Se esmerarán en sus relaciones con la ciudadanía, mostrando la mayor cortesía y educación, observando en todo momento un trato respetuoso y atento con esta y procurando auxilio y protección cuando la situación lo demande o sea requerido para ello. Les notícies referents sobretot al País valencià i les Illes dels conflictes lingüístics de ciutadans amb membres del cos, no semblen guiats per una actuació guiada per un capteniment racional ni serè sinó des de l'exercici de l'autoritarisme propi de l'antic règim. De fet, en totes les discriminacions hi ha hagut un tracte vexatori i en un 15% s’ha arribat a l’agressió física cap als ciutadans.
• Artículo 29. Sostenibilidad corporativa. Serán conscientes del impacto que sus actuaciones pueden tener en los ámbitos económico, social y medioambiental. No crec que siguin gaire conscients -o potser massa- de les conseqüències en la sostenibilitat respecte a la societat del seu capteniment lingüístic. Per a la majoria de la gent, el canvi de llegua és immediat per tal d'evitar problemes, és a dir que se segueix produint una diglòssia i un abaixar el cap preventivament amb renúncia lingüística atenent a la imatge que a pols s'han guanyat. Una manera de millorar l'impacte social seria fent campanyes públiques indicant que "ens podeu parlar en català" i donant instruccions en el desplegament del codi de conducta de mostrar aquesta receptivitat quan un catalanoparlant estigui fent l'esforç del canvi de llengua per evitar problemes o per una presumpta educació que, en tot cas, hauria d'anar en sentit contrari, del servidor públic al ciutadà.

Hi ha un repte de gestió del canvi cultural que no es gosa abordar  

M'aventuro a indicar que el problema rau en el "Decàleg dels membres de la Guàrdia Civil", text preexistent i incorporat com a annex a l'actual Codi. Bé, el problema és cultural i té arrels profundes, però em sembla que es recull bé en aquest apartat:

• Segundo. Defensa de España y de la Constitución. Mi primer deber es defender a España, guardando y haciendo guardar la Constitución y las leyes, con lealtad al Rey.
• Octavo. Lealtad y espíritu de cuerpo. Con orgullo de ser guardia civil, actuaré con lealtad y compañerismo y seré fiel a los valores, principios y tradiciones del Cuerpo.

És a dir, la defensa de la legalitat es fa amb lleiatat al rei que, contràriament a la seva funció de mediació, va atiar el 3 d'octubre contra els catalans, donant suport a la violència emprada en el marc del "a por ellos". Per complementar-ho, l'orgull corporatiu es vincula a les tradicions del cos, que són precisament aquelles que caldria revocar pel que fa al respecte a la diversitat nacional, recollida a la CE com a "nacionalidades".

Per cert, quan es parla del "compañerismo" com a virtut annexa a la lleialtat i a l'orgull, es preveu que un membre del cos pugui denunciar una mala pràctica lingüística portada a terme per la seva parella de servei? Què creieu que passaria en tal circumstància? Prevaldria la llei del Whistleblowers o el "espíritu del cuerpo"? S'incentiva, tal com tocaria, que un company pugui fer saber que un membre del cos està mostrant pràctiques no adequades a la normativa?

D'altra banda, cal tenir en compte que al segon paràgraf de l'exposició de motius explica que és un codi voluntari: «Este código ético ha de entenderse en términos de la voluntariedad que emana de la vocación profesional de ser guardia civil, de forma que su finalidad ha de ser la de estimular conductas...». Amb això volem fer notar la feblesa del document i la sospita que no ha sortit d'un procés participatiu i de consens sinó més aviat d'una voluntat política més centrada en la imatge que en un repte real. 

Un codi ètic o de conducta no pot alterar un precepte legal

Un codi de conducta hauria de prescriure els comportaments desitjats per part de les persones de l'organització en el marc del compliment normatiu i afegint-hi un plus d'excel·lència en virtut d'uns principis de qualitat i responsabilitat social, de manera que es pugui facilitar el trànsit de les pràctiques no desitjades a aquelles òptimes, en un marc de gestió del canvi cultural general de l'organització i particular de cada individu.

Entre el 2007 i el 2019 s'han detectat 68 discriminacions lingüístiques greus cap a ciutadans catalanoparlants. Totes haurien de ser considerades com a faltes molt greus segons codis disciplinaris del Policia Nacional i Guàrdia Civil. Des d'un punt de vista de gestió de la Responsabilitat Social, sembla evident que es tracta d'un aspecte que comporta materialitat, és a dir, que és rellevant i que s'hauria de gestionar. Tot i això, només en un 3% dels casos hi hagut conseqüències penals pels agents dels cossos de seguretat. Els cossos policials de l’Estat gaudeixen d’una total impunitat i emparament per part del govern espanyol.

Així, doncs, tornant al Codi de Conducta en qüestió, no solament no aborda o desenvolupa una de les matèries més rellevants com és el respecte a la diversitat cultural i nacional sinó que estem davant una matèria on és present l'incompliment normatiu. Vegem aquest resum del marc legal presentat per la Plataforma per la Llengua a l'informe Comportament lingüístic davant els cossos policials espanyols (2019):

• Article 54.11 de l’Estatut bàsic del treballador públic: [Los trabajadores públicos] Garantizarán la atención al ciudadano en la lengua que lo solicite siempre que sea oficial en el territorio.
• La lleis orgàniques 4/2010 (Article 7-N) i la llei 12/2017 (Article 7.4) que regulen el règim disciplinari del Cos Nacional de Policia de la Guàrdia Civil, respectivament, estableixen com a faltes molt greus: “Toda actuación que suponga discriminación por razón de origen racial o étnico, religión o convicciones, discapacidad, edad u orientación sexual, sexo, lengua, opinión, lugar de nacimiento o vecindad, o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”
• Tots els ciutadans de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià tenen, en aquests territoris, el dret a rebre atenció en català per part de l’administració de l’Estat i, per tant, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil.
• Els funcionaris i els altres treballadors públics, en aquests territoris, tenen el deure de garantir que els ciutadans reben l’atenció en català, si així ho volen.
• Tot i així, els funcionaris no tenen el deure individual de conèixer la llengua. L’any 2017, el Ministeri de l’Interior tenia 6.356 treballadors a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià i cap d’ells havia d’acreditar coneixements de català, en menys d’un 8% d’aquestes places el català era un mèrit.
• No es coneix que hi hagi protocols per garantir el dret de ser atès en català en totes les situacions, ni que els treballadors tinguin indicacions i canals per fer-ho.
• El règim disciplinari dels dos cossos de seguretat contemplen les discriminacions lingüístiques com a faltes molt greus.

La conseqüència és que, malgrat el Codi de Conducta del 2022, les discriminacions i vulneracions legals segueixen estan a l'ordre del dia. A més, cal tenir en compte que són poques les situacions que es denuncien i que la majoria de catalanoparlants ja renuncien d'entrada al seu dret:

• 23.04.2025 “En català no t’atendrem”: la catalanofòbia de la Guàrdia Civil contra un jove. El jove denuncia un cas de discriminació lingüística després d'una festa a Búger (i a l'Ara Balears)
• 03.07.2025 “Sóc l’autoritat i m’ha de parlar en espanyol”: denuncien la Guàrdia Civil per discriminació lingüística. Un veí d'Alcalalí, que va acabar multat, denuncia que un guàrdia civil li va exigir de parlar en espanyol en un to prepotent i autoritari

La irresponsabilitat social del Codi de Conducta de la Guàrdia Civil

S'entendrà perfectament el motiu del títol de l'article. Un codi ètic o de conducta elaborat en el marc de la gestió de la responsabilitat que una organització té i assumeix davant la societat ha de connectar amb els aspectes anomenats materials, és a dir, els aspectes que requereixen un canvi cultural intern perquè es manifesten en comportaments no desitjats des del punt de vista tant de l'articulat estricte de la normativa com de les voluntats que es manifesten en els preàmbuls i que descriuen la intencionalitat que el legislador ha volgut recollir de la voluntat de la societat.

Massa sovint en organismes públics hi ha una voluntat de transmetre una gestió moderna i mostrar de cada a la galeria que es disposa dels instruments de gestió per fer-ho possible. Així ho vam considerar i raonar quan es va intentar fer una memòria de sostenibilitat de l'exèrcit espanyol:

• 26.8.13  Forces armades i Responsabilitat Social: un intent fallit 
• 26.8.13 Fuerzas armadas y Responsabilidad Social: un intento fallido 

La Llei espanyola 2/2011, d'Economia Sostenible, preveia en el seu article 35 que les societats mercantils estatals i les entitats públiques empresarials adscrites a l'Administració General de l'Estat, havien de presentar memorias anuals de sostenibilidad. Sovint la pròpia Administració no compleix el que regula, a banda de la incoherència respecte als valors públics pregonats que calgui obligar-se a si mateixa a actuar responsablement i no fer-ho d'ofici.

Finalment, el que caldria és assegurar el compliment del Codi i de tota la normativa, amb mecanismes de promoció del compliment (compliance), de monitorització, mesures correctives i sancions. En un estudi de la Càtedra Mango del 2013 sobre els codis ètics de les empreses públiques es deia que en el 100% dels casos estudiats havien creat un organisme de seguiment del codi, però en canvi no s'havien habilitat sistemes de seguiment. 

Que compleixin les normes i que, si volen jugar a fer codis de conducta que segueixin els criteris d'RSC i parteixin d'una correcta i honesta identificació de la materialitat. Ho expressem amb nitidesa i un punt de vehemència perquè finalment totes aquestes pràctiques mal girbades no fan sinó restar prestigi general als codis ètics i de conducta i, per extensió, a la gestió de la responsabilitat social corporativa. 

[ARTICLE] Una nova manera de cuidar: sostenibilitat, responsabilitat i valors

Josep Maria Canyelles ha publicat un article a la revista Fulls de l'Institut Guttmann

Molt satisfet de compartir que he tingut l’oportunitat de col·laborar amb la revista FULLS de la Fundació Institut Guttmann amb un article d’opinió sobre el lideratge responsable en el sector salut i el paper de la responsabilitat social com a motor de transformació.

L’article reflexiona sobre com la sostenibilitat, el propòsit i la gestió dels intangibles poden esdevenir palanques per avançar cap a organitzacions més compromeses, resilients i connectades amb el seu entorn. I com entitats com Guttmann, amb una missió profundament humana, poden exercir un lideratge inspirador, també en clau comunitària.

En parlo com a consultor de Vector5 i com a director de Respon.cat, convençut que la responsabilitat social no és una moda ni un complement, sinó una manera de ser organització.

Agraeixo a l’Institut Guttmann la confiança i la cura en la publicació, i sobretot el seu exemple d’excel·lència social i pel compromís sostingut en construir una societat més justa i cohesionada.

Al 2023 vaig tenir l'oportunitat de col·laborar en un curs molt rellevant organitzat pel l'Institut Guttmann adreçat a líders dels sector. De les ponències dels seminaris se'n va fer una publicació, que podeu trobar aquí: Lideratges amb propòsit per transformar el món empresarial

Una nova manera de cuidar: sostenibilitat, responsabilitat i valors

Josep Maria Canyelles i Pastó
Director de Respon.cat i consultor de Vector5.cat

Les organitzacions que treballen en l’àmbit de la salut tenen una responsabilitat molt singular. No només gestionen serveis crítics per a les persones, sinó que tenen una influència profunda en el benestar col·lectiu, la cohesió social i la manera com s’organitza la vida. Quan una entitat com l’Institut Guttmann assumeix la seva responsabilitat social, no ho fa només per complir unes bones pràctiques, sinó perquè entén que la seva raó de ser demana un compromís profund amb la societat.

L’RSC com a enfocament integral

Quan parlem de responsabilitat social de les organitzacions (RSO), no ens referim a accions aïllades ni a polítiques departamentals. Parlem d’un model de gestió integral i integrat que s’aplica al conjunt de l’organització, que travessa tots els àmbits i que afecta totes les decisions. Un enfocament que es fonamenta en cinc grans vectors d’impacte: econòmic, laboral, ambiental, social i de bon govern. Només des d’aquesta mirada sistèmica es pot avançar cap a una institució plenament compromesa amb la sostenibilitat.

En aquest sentit, la responsabilitat social no és un afegit, sinó una forma de fer empresa i de desenvolupament organitzacional. És una manera de gestionar que posa l’ètica i l’impacte al centre i que busca crear valor compartit per a tots els grups d’interès: persones ateses, professionals, aliances socials, comunitat, administracions, entorn natural...

El valor del propòsit

Una organització com Guttmann neix d’un propòsit clar: millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat d’origen neurològic. Però el propòsit no s’expressa només en la missió clínica. Ha de ser el motor de totes les dimensions de l’organització. Quan una institució es guia per un propòsit, aquest actua com un far que orienta les decisions, dona coherència a les polítiques internes i construeix confiança externa. Aquesta és la diferència entre tenir valors i viure els valors.

Avui, les organitzacions que s’orienten pel propòsit tenen més capacitat de generar implicació interna, vincle amb l’entorn i reputació social. I són, també, més resilients.

Tendències emergents que ja són presents

El context actual ens obliga a avançar. Temes que fa uns anys semblaven perifèrics ara s’han tornat nuclears. Parlem d’economia circular, empresa saludable, governança ètica, propòsit, transparència, diversitat, impacte social, i tants altres. I parlem també de com una institució es relaciona amb el seu entorn: de comunitat, territori i aliances.

Guttmann ha sabut incorporar molts d’aquests elements. Els espais saludables, la innovació en serveis, la cura dels equips, el compromís amb la sostenibilitat ambiental, les aliances comunitàries... Tot això forma part d’una manera de fer que no busca només eficiència, sinó excel·lència social.

I cal destacar un aspecte sovint invisible: la gestió dels intangibles. Reputació, confiança, clima intern, capital relacional... Són actius fonamentals per a una organització orientada al futur. I només es poden consolidar quan hi ha coherència entre allò que es diu i allò que es fa.

Arrelament i mirada comunitària

Una altra gran tendència que ha guanyat pes és la mirada territorial. En un món global i incert, les organitzacions que saben arrelar-se i connectar amb la seva comunitat tenen més capacitat d’impacte i més legitimitat. Això no vol dir tancar-se, sinó sumar a partir del diàleg, la corresponsabilitat i les aliances locals.

Una organització com Guttmann, que parteix d’una missió al servei del desenvolupament humà, té molt a aportar com a agent transformador del territori. No només en la dimensió assistencial, sinó també en la social, l’educativa, la cultural, l’ambiental. I aquest paper cobra encara més sentit quan l’organització no només fa bé allò que li pertoca, sinó que assumeix reptes col·lectius com a propis.

No només fer, sinó mostrar com es fa

La responsabilitat no s’exerceix només fent les coses bé, sinó també explicant com es fan. La transparència, entesa no com a obligació legal, sinó com a valor corporatiu, esdevé una clau de la responsabilitat. Mostrar com es prenen les decisions, com es gestionen els recursos, com s’involucra la comunitat, com s’avalua l’impacte. Tot això construeix confiança i legitimitat.

I aquesta confiança no es guanya una vegada per sempre. S’ha de renovar cada dia amb una actitud de compromís, de millora contínua, de capacitat d’escolta i de voluntat d’aprendre.

El lideratge responsable

En definitiva, les organitzacions de salut poden –i han de– exercir un lideratge responsable. No només per la rellevància del que fan, sinó per la capacitat que tenen d’inspirar altres sectors. Fer-ho no vol dir aplicar receptes màgiques ni seguir modes, sinó tenir clar on es vol anar, actuar amb valors, i entendre que la responsabilitat social no és una moda, sinó una manera de ser organització.

Guttmann ja fa temps que ha emprès aquest camí. I el seu exemple mostra que es pot cuidar les persones, innovar, ser eficients, i alhora construir una organització que contribueix a fer una societat més justa, més cohesionada i més sostenible.

Perquè quan una organització cuida amb responsabilitat, fa molt més que atendre: transforma.

[ARTICLE] Una metàfora feminista per entendre la renúncia lingüística

Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què moltes dones assumien els rols que el patriarcat els reservava. No només els acceptaven, sinó que els defensaven com a normals. L’autosubmissió era una manera de protegir-se. La resignació, una forma de supervivència. No calia que cap home les obligués a callar: elles mateixes silenciaven els seus drets, pensant que ho feien per respecte, per educació.

És una metàfora incòmoda, però necessària. Avui, una part molt important dels catalanoparlants fa exactament això amb la seva llengua. Segons l’Enquesta Sociopolítica del CEO, la meitat reconeix haver deixat de parlar en català “per evitar problemes”. Com si fos lògic. Com si parlar la pròpia llengua fos un acte susceptible de causar conflictes. El conflicte, però, no és parlar en català. El conflicte real és haver naturalitzat la renúncia.

Ens trobem davant d’un fenomen profundament interioritzat: una subordinació lingüística disfressada de cortesia. Un reflex mental on l’educació justifica el canvi d’idioma. No cal que ningú ens ho demani: nosaltres mateixos el cedim. I ho fem pensant que és un gest amable, quan en realitat és una ferida quotidiana que empetiteix la llengua.

Aquesta situació no és neutra. És el resultat d’una hegemonia sostinguda en el temps, que ha situat el castellà com a llengua imposada pels poders i el català com a llengua perifèrica, encara que oficial. Una hegemonia tan profunda que molts catalanoparlants acaben parlant castellà entre ells sense ni adonar-se’n. Ara amb el domini de les xarxes socials i també vinculat amb l'auge de l'extrema dreta, es veu també entre els joves. 

I aquí cal fer un pas més en la metàfora. Perquè, igual que el feminisme no només apel·la a les dones, sinó que també interpel·la els homes, la responsabilitat de la justícia lingüística no recau només en l'empoderament dels catalanoparlants. Els homes, si volen ser agents de canvi en un món patriarcal, han de reconèixer els seus privilegis inconscients i contribuir activament a empoderar les dones. No n’hi ha prou amb “no ser masclista”. Cal ser part de la solució.

Doncs igualment, els castellanoparlants han de ser conscients que, en una societat bilingüe, la seva llengua ha estat durant molt temps la dominant. I que, sense voler-ho, poden imposar una autoritat simbòlica que perpetua aquesta situació. Per això no n’hi ha prou amb respectar el català: cal fer-lo possible. Cal deixar espai. Cal contribuir a trencar el cercle de la renúncia. 

Fa unes dècades això era més així: molts castellanoparlants expressaven proactivament que entenien el català i convidaven a no canviar. Hi havia la consciència de sortir de la imposició de la dictadura. Ara no és així, no solament perquè queda lluny. Hi ha moltes persones nouvingudes que no tenen aquesta consciència. I hi ha hagut un relat molt potent impulsat per l'espanyolisme sobre la presumpta "imposició" del català, com el món al revés, i que ha provocat un augment percentual de la militància en el castellà. 

Avui, continuar parlant català en qualsevol context no és només un dret: és un acte de dignitat. I això no hauria de ser heroic. Hauria de ser normal. Però encara no ho és. Encara cal explicar que no és “de mala educació” mantenir-se en la llengua pròpia. Que no és “una imposició” iniciar una conversa en català. Que no és “intransigent” no renunciar a la llengua pròpia del país.

Necessitem una nova consciència col·lectiva. Una assertivitat lingüística que no busqui la confrontació, que convidi, però que ho faci des de la dignitat sense renúncies, tot convidant els nous catalans a ser en primer lloc catalanooients, com a pas previ a llançar-se a expressar-s'hi. Que no exigeixi submissió i sobretot que no relegui la llengua a una trinxera identitària, sinó que la reivindiqui com a espai de convivència i de drets compartits.

Cada llengua que es perd és una manera d’esborrar una part del món. Però quan és un mateix qui s’esborra cada dia, per prudència, per comoditat o per por, l’esvaïment és encara més dolorós. Ens podem permetre seguir obviant-ho?

[ARTICLE] Què ens poden aportar els ordres religiosos al lideratge amb propòsit i a la RSC?

Fa uns dies vaig assistir al Debat "La transcendència del lideratge", d'Amics del País, amb Míriam Díez, Àngel Castiñeira i Francesc Torralba. La reflexió venia motivada pel relleu en el papat. I fruit de les reflexions, em va interessar seguir cercant sobre com des dels diferents ordes religiosos s'abordaria l'RSC.   

Vivim temps en què la societat reclama a les empreses alguna cosa més que resultats econòmics: volen valors, compromís i un propòsit clar. En aquest context, la Responsabilitat Social Corporativa ja no es pot entendre com una eina de màrqueting o reputació, sinó com un component essencial del lideratge i la cultura organitzativa.

Però, d’on podem inspirar-nos per aprofundir-hi? Curiosament, algunes de les fonts més riques per pensar en valors, propòsit i sostenibilitat no es troben en manuals de gestió moderna, sinó en tradicions espirituals mil·lenàries. Diversos ordres religiosos han desenvolupat al llarg dels segles models de lideratge i comunitat amb una gran profunditat, molts dels quals ressonen amb els reptes actuals de les organitzacions.

Jesuïtes: discerniment i propòsit estratègic

Els jesuïtes ens ofereixen una visió de lideratge basada en el discerniment, la capacitat d’actuar en entorns complexos i incerts. El seu estil es fonamenta en buscar el bé major, més enllà dels interessos individuals, i actuar amb flexibilitat i compromís social. És el model que més s’alinea amb una RSC orientada al propòsit, on valors i estratègia van de la mà. Paraula clau: propòsit i estratègia.

Franciscans: coherència ètica i ecologia integral

Els franciscans proposen una espiritualitat de la senzillesa radical, la fraternitat universal i el respecte per la natura. La seva influència és palpable en discursos com l'encíclica Laudato Si’, que ha inspirat moviments globals per a una transició ecosocial justa. Per a les empreses, això es tradueix en una RSC arrelada en la coherència, la sostenibilitat i la justícia social. Paraula clau: sostenibilitat i coherència.

Agustins: comunitat i reconciliació

L’agustinisme ens parla de la fragilitat humana i de la necessitat de construir comunitat per avançar plegats. Una empresa que es reconeix vulnerable i oberta a l’altre pot desenvolupar una RSC basada en la inclusió, el diàleg i la col·laboració entre agents diversos. És especialment rellevant per a entorns on cal treballar la reconciliació d’interessos i el sentiment de pertinença. Paraula clau: comunitat i TSR.

Dominics: veritat, justícia i responsabilitat

Els dominics posen l’èmfasi en la paraula, la veritat i el compromís amb la justícia. És un model que connecta amb la RSC des de l’òptica de la transparència, la retiment de comptes i la denúncia de les desigualtats. Per a organitzacions compromeses amb els drets humans, la qualitat democràtica i la llibertat d’expressió, és una font d’inspiració potent. Paraula clau: justícia i transparència.

Benedictins: sostenibilitat del ritme i arrelament

En un món accelerat i volàtil, els benedictins ens recorden la importància de l’equilibri, del ritme humà i de l’arrelament territorial. Aplicat a l’empresa, això pot traduir-se en polítiques de benestar laboral, conciliació i sostenibilitat a llarg termini. Paraula clau: gestió del temps i benestar.

Salesians: educació i desenvolupament personal

Finalment, els salesians ens ofereixen un model centrat en l’acompanyament educatiu i el creixement de les persones, especialment les joves. És un enfocament de RSC que aposta per l’ocupabilitat, la formació i l’esperança compartida. Paraula clau: educació i esperança.

 

Cap a una RSC integral i polièdrica

La RSC pot tenir moltes cares, i no hi ha un únic model vàlid. Però tots aquests estils espirituals ens aporten claus complementàries per pensar en:

• Com integrar el propòsit en l’estratègia.

• Com donar coherència entre valors i pràctiques.

• Com construir una cultura més justa, humana i sostenible.

Al capdavall, potser no es tracta només de gestionar responsabilitats, sinó de viure el lideratge com una vocació transformadora. I en això, els ordres religiosos hi tenen encara molt a dir.

[ARTICLE] Repartiment equitatiu del valor creat versus innovació regressiva

• Innovació regressiva sota una aparença moderna: Algunes pràctiques empresarials disfressades de modernitat, com els preus dinàmics o la personalització extrema, acaben generant desigualtat, opacitat i pèrdua de drets.
• Risc de retrocés social i democràtic: L’ús no regulat d’algoritmes i models predictius pot derivar en discriminacions encobertes que atempten contra la justícia social i els valors democràtics.
• La nova frontera de la responsabilitat empresarial: Les empreses han d’integrar el repartiment equitatiu del valor creat com a pilar central de la seva sostenibilitat, legitimitat i contribució al bé comú. 

 

En les darreres dues dècades, la responsabilitat social ha anat incorporant successivament nous enfocaments que han enriquit el seu abast i profunditat. Des d’una primera etapa centrada en l’eficiència ambiental —amb paradigmes com l’economia circular— i el benestar laboral —com l’empresa saludable—, es va fer un pas endavant amb la irrupció de l’empresa amb propòsit i l’orientació als grans reptes socials. Aquestes aproximacions han permès avançar cap a una responsabilitat més integrada, més transformadora. I ara, tot apunta que els pròxims anys portaran dues noves exigències ineludibles: l’ètica davant les tecnologies emergents i el compromís amb el repartiment equitatiu del valor creat.

Aquest article s’inscriu precisament en aquest darrer repte: com les empreses han d’abordar, amb transparència i responsabilitat, no només la generació de valor, sinó també la seva distribució entre els diferents grups d’interès. Perquè només així podran ser realment sostenibles, legítimes i socials en un sentit profund.

1. La mà invisible de l’algoritme

La narrativa empresarial dominant tendeix a identificar la innovació amb el progrés. Noves pràctiques comercials, basades en tecnologies disruptives o sistemes algorítmics, són sovint presentades com a avenços inevitables i eficients. Però, què passa quan aquesta modernitat encobreix pràctiques que perjudiquen greument els drets i els interessos dels grups d’interès?

Un cas claríssim és el dels preus dinàmics. El que va començar amb les aerolínies ha colonitzat molts altres sectors: concerts, allotjaments, espectacles, comerç electrònic… La tecnologia permet adaptar els preus a la demanda, però també a l’hora del dia, al perfil de l’usuari, al dispositiu que utilitza o al seu historial de cerca. El resultat és una absoluta manca de transparència, discriminació arbitrària i una pèrdua de referents per part del consumidor. Així, dues persones poden pagar preus radicalment diferents per exactament el mateix producte o servei. El sistema, disfressat d’optimització algorítmica, no és sinó un instrument per maximitzar beneficis jugant amb la incertesa i l’angoixa del consumidor.

La casuística és diversa. En l’àmbit sanitari, algunes asseguradores ja incorporen anàlisis de risc individualitzats que poden, en el futur, discriminar segons hàbits, genètica o perfils predits. En la logística o el transport, la gig economy estableix relacions de treball sense drets laborals sota la retòrica de la flexibilitat. A tot arreu, l’algoritme es converteix en una mà invisible —no del mercat, sinó de l’opacitat i la desresponsabilització.

Però aquesta falsa pàtina de modernitat no sols va d’algoritmes ni es limita al mercat de béns. En l’àmbit laboral, hi ha empreses que fixen salaris a partir de l’autooferta del candidat. Això pot derivar en escenaris on persones amb les mateixes responsabilitats i càrregues de treball cobren diferències de sou de potser tres vegades, sense cap justificació objectiva. La igualtat retributiva queda sepultada sota la lògica individualista i desregulada de “tu demana el que vulguis”, tot i que la llei estableix clarament que a igual feina, igual salari.

A això s’hi afegeix una altra pràctica prou coneguda: el compliment selectiu de les normes. Empreses que escullen quines lleis respecten i quines no, o quines compleixen en l’articulat però exercint frau de llei. L’elusió fiscal n’és un exemple, però a Catalunya coneixem sobradament també la ignorància de les obligacions lingüístiques. S’escuden en una presumpta excessiva normativització però el que fan és mostrar la seva manca d’ètica i de responsabilitat envers els grups d’interès. Aquest doble raser fa emergir una gran sospita: si incompleixen una llei per falta de convicció o conveniència, com podem confiar que compliran les altres?

Aquestes pràctiques poden ser normalitzades, percebudes com a part de les regles del mercat i fins i tot de la modernitat. La tecnologia no està al servei de l’eficiència compartida sinó de l’explotació de les asimetries. En lloc de construir confiança, erosionen la legitimitat empresarial. I en lloc de crear valor compartit, perpetuen una lògica extractiva que castiga els grups d’interès més vulnerables o menys informats.

 

2. On pot portar-nos aquest camí sense límits?

Si no hi posem límits, tant legals com ètics, aquestes pràctiques poden fer-nos retrocedir dècades en drets socials i en equitat. No és una hipòtesi teòrica: alguns sectors ja assagen escenaris que, en qualsevol societat amb valors democràtics sòlids, haurien d’alarmar.

Prenem l’exemple del sector de la salut. Les asseguradores privades ja comencen a explorar models que integren dades de comportament i perfils predictius de salut per ajustar primes i condicions. Aparentment, es tracta de premiar els estils de vida saludables. Però, on comença l’eficiència i on s’instal·la la discriminació? Pot passar que una persona que menja malament o viu sola hagi de pagar més. O que certes condicions genètiques, predetectades, esdevinguin motiu d’exclusió o sobrecost.

Els prestadors sanitaris també poden caure en la temptació d’optimitzar recursos seleccionant pacients segons la rendibilitat del tractament. Una societat que accepti que una IA decideixi si val la pena atendre’t segons el teu pronòstic mèdic o social —per edat, origen o expectativa de retorn—, no és moderna: és moralment fallida.

Aquest escenari podria estendre’s a moltes altres dimensions: educació personalitzada per renda, accés a l’habitatge condicionat per la traçabilitat econòmica, condicions laborals diferenciades segons perfils de risc... Tot pot semblar eficient, però en realitat és una nova forma de segmentació social, impensable si fos feta obertament per un ésser humà.

Els drets humans i els principis bàsics de la justícia no poden estar supeditats a lògiques algorítmiques ni a models econòmics extractius. No tot el que és tecnològicament possible és èticament acceptable. La funció de la llei i de l’ètica empresarial és posar límits: no al progrés, sinó a la seva perversió.

Tanmateix, en els darrers lustres la societat s’està desvertebrant, es perd capacitat d’autoorganització, enmig d’un context de major individualisme basat en les experiències emocionals egoiques. Aquest rerefons pot facilitar que la pèrdua de drets sigui acceptada i plausible en la mesura que hom compri el relat d’una presumpta llibertat i avantatges individuals, malgrat que basada en banalitats i en l’anul·lació de la perspectiva comunitària.

 

3. Un enfocament irresponsable disfressat de personalització

Una de les grans trampes del discurs empresarial contemporani és la glorificació de la personalització. El missatge és seductor: l’empresa adapta els seus serveis a les preferències de cada client o treballador. Però el que moltes vegades hi ha al darrere no és una millor experiència d’usuari, sinó una estratègia per desequilibrar la relació i traslladar riscos.

Quan una aerolínia o una plataforma de venda d’entrades aplica preus dinàmics, no està optimitzant un servei: està jugant amb la incertesa emocional i econòmica de la persona que hi vol accedir. El consumidor ja no sap si el que paga és just, ni té referents clars. Se li diu que l’import pot canviar d’un minut a l’altre, que és millor que s’afanyi, que queden poques places... És una relació de pressió i opacitat, més pròpia del regateig que d’un mercat transparent.

En el mercat laboral, quan una empresa demana al candidat “què voldries cobrar?” i fixa el salari segons la resposta —sense cap marc intern clar o taula salarial—, està convertint una relació laboral en una subhasta emocional. No es valora el lloc de treball sinó la capacitat negociadora o la desinformació del treballador. El risc d’injustícia estructural és enorme, i més encara si qui hi surt perdent són les persones joves, migrades, o amb menys xarxes de referència.

Aquest mateix patró s’aplica a la gestió empresarial de la normativa: empreses que decideixen quines lleis compleixen i quines no. Quan una companyia fa servir la llengua catalana només si li convé, o es preocupa pel medi ambient només quan en pot fer màrqueting, està relativitzant la llei com si fos una carta opcional, i amb això trasllada incertesa i desconfiança a la societat sencera.

En tots aquests casos, la tecnologia o la flexibilitat són coartades per desequilibrar el joc. No s’aprofundeix en el valor compartit ni es busca el benefici mutu. Es tracta de maximitzar el guany unilateralment, minimitzant costos —legals, emocionals o reputacionals— a costa dels altres.

Aquesta cultura empresarial del “si no t’agrada, no hi compris”, o del “ja ho fan tots”, no només és cínica, sinó que prepara el terreny per a una societat més desigual, més desconfiada i més vulnerable. I això, a mitjà termini, també és un mal negoci per a tothom.

  

4. La responsabilitat que ve: repartir el valor creat

Davant d’aquest escenari de pràctiques regressives, urgeix un reforçament profund de la responsabilitat social corporativa. En els darrers anys hem avançat molt en àmbits com el bon govern, la sostenibilitat ambiental o la gestió de la diversitat. Però avui, més que mai, cal posar el focus en una dimensió sovint esquiva: el repartiment equitatiu de la riquesa creada.

Una empresa que genera beneficis però no els reparteix de manera justa entre els seus grups d’interès —treballadors, comunitats, proveïdors, societat en general— està incomplint una funció bàsica de la responsabilitat social: contribuir a la cohesió social i a la sostenibilitat sistèmica del seu entorn.

Aquest repartiment no ha de ser entès només com un augment de salaris o com una filantropia puntual. És una qüestió de model:

·       Significa tenir estructures salarials justes, transparents i coherents amb el valor real aportat.

·       Implica compartir valor amb el territori, pagar els impostos on es genera l’activitat, i contribuir activament al desenvolupament local.

·       Vol dir establir relacions de llarg termini amb proveïdors, que no siguin meres palanques de pressió de preus.

·       Suposa escoltar activament les inquietuds socials i incorporar-les a l’estratègia empresarial.

Aquest enfocament connecta amb el que s’ha anomenat valor compartit, però també amb una idea de propòsit empresarial que no es limita a enunciar valors, sinó que els materialitza en decisions estructurals. Les empreses que ho entenen, no només generen més confiança: també estan millor preparades per resistir les crisis i créixer sosteniblement.

La tendència futura de l’RSC hauria de ser, doncs, la capacitat de demostrar —amb dades i amb fets— com es distribueix el valor creat. Què rep cada grup d’interès? Com es redueixen les desigualtats internes? Com es contribueix a la justícia global?

No n’hi ha prou amb fer memòries que parlin de compromisos. Caldrà també explicar com es tradueixen en resultats tangibles per a la societat. Aquesta serà una nova frontera de la responsabilitat empresarial: més exigent, més transformadora, i molt més significativa.

 

5. Una crida al veritable progrés

La innovació hauria de ser un motor de progrés per a tothom. Però quan es posa al servei de l’opacitat, de la maximització unilateral del benefici i de la desregulació encoberta, deixa de ser un instrument de millora col·lectiva i esdevé un cavall de Troia contra la justícia social.

No es tracta de rebutjar la tecnologia, sinó de posar-la sota principis de responsabilitat, equitat i transparència. L’algoritme no és neutral: és una construcció humana i, com a tal, ha de respondre als valors de la societat que el crea. I si la llei no arriba a regular aquests nous escenaris, cal que sigui l’ètica empresarial qui n’assumeixi el lideratge.

La paradoxa del nostre temps és clara: podem mesurar més que mai, podem personalitzar-ho tot, podem optimitzar cada decisió… però si no som capaços de compartir el valor que generem, estem condemnats a empobrir la confiança, el teixit social i el mateix sentit del negoci.

És hora que les empreses deixin de veure la responsabilitat com un afegit o una resposta reputacional, i la integrin com a eix central del seu propòsit. Una responsabilitat que no només compleix amb la llei, sinó que s’avança a les expectatives socials. Que no només minimitza impactes negatius, sinó que crea valor real per a tothom.

El veritable progrés no és només tecnològic. És ètic, és social, i és compartit. I la responsabilitat empresarial ha de ser-ne una aliada insubstituïble.

[ARTICLE] El respecte a la realitat nacional dins l'RSC: un deure oblidat en les fusions bancàries

Ara que ja es coneixen les condicions que, en cas que es produeixi l'absorció del Banc Sabadell per part del BBVA, obligarien a esperar tres anys abans que es materialitzi una fusió entre les dues entitats financeres, vull aportar una reflexió personal que considero rellevant.

Les fusions bancàries tenen un impacte directe sobre l'economia productiva, la cohesió social, el territori i els drets de les persones treballadores. Des d'una perspectiva de responsabilitat social (RSC), qualsevol operació d'aquestes característiques hauria de ser analitzada no només pel seu impacte financer o estructural, sinó pel conjunt de conseqüències que es deriven per als grups d'interès i per al conjunt de la societat. Cal preveure l’impacte a partir de les dades. En aquest sentit, el govern espanyol ha reconegut la reducció en el finançament a pimes o la destrucció de llocs de treball el cas de la fusó CaixaBank-Bankia. I la mesura de prohibir la integració durant tres anys no aborda el fons de la qüestió, només n'endarrereix els efectes.

Tanmateix, a banda de l’anàlisi d’impacte econòmic i laboral, hi ha un aspecte que no s'ha tractat i que hauria de ser fonamental: l’impacte a la realitat nacional catalana. L'anàlisi dels impactes i les mesures adoptades es fan com si Catalunya fos una simple regió més de l'Estat. I com que no és així, cal avaluar si les conseqüències d'aquesta fusió serien rellevants des del punt de vista de la capacitat de Catalunya de mantenir-se com una nació amb els instruments necessaris per garantir el seu correcte desenvolupament.

La Constitució espanyola estableix una distinció entre nacions -anomenades nacionalitats per imposició militar- i regions. Aquesta diferenciació mai no ha tingut un desenvolupament normatiu però recull una base material que en una gestió socialment responsable cal tenir en compte, tant per principi de realitat com per la referència jurídica de la Carta magna. En processos amb un fort impacte territorial com les fusions bancàries, aquesta absència de reconeixement pràctic impedeix una anàlisi ajustada a la realitat nacional catalana. Des d'una perspectiva d'RSC, caldria que aquesta diferenciació s'incorporés de manera explícita en l'estudi d'impactes i en les mesures compensatòries que se'n derivin.

Catalunya té un sistema productiu propi, una xarxa de pimes més intensa, un teixit econòmic arrelat al territori, una cultura financera històrica i una realitat institucional diferenciada. Però, a més, té dret a disposar de les institucions no solament públiques sinó de la societat civil que li permetin -tot i enquadrada dins un Estat més ampli- poder mantenir el seu caràcter diferenciat més enllà de les circumstàncies temporals d’autogovern que permet l’Estat.

Cal recordar, a més, que aquesta fusió s'afegeix a la desaparició de la gran majoria d’institucions financeres catalanes, moltes d'elles en forma de caixes d'estalvis, que durant dècades van donar resposta a les necessitats de finançament de particulars i empreses. Aquesta pèrdua ha deixat un buit que s'agreujaria amb la concentració bancària prevista.

A més, la desaparició de les caixes va comportar també la pèrdua del seu compromís amb el territori: a banda del menor accés al crèdit per part de particulars, microempreses i pimes, també cal destacar que una part dels beneficis es destinava a obra social en àmbits com la cultura, l'educació o la sanitat. Amb la seva desaparició, molts d’aquests recursos es van reduir dràsticament. I no és un fet menor: donar suport des de la societat civil a la cultura catalana no és el mateix que a la cultura castellana, que compta amb un Estat al seu servei.

Aquesta manca de consideració és una forma de maltractament institucional. I trenca amb els principis bàsics de la responsabilitat social: la consideració dels impactes reals, l'atenció als grups d'interès, el respecte a la diversitat i la rendició de comptes. Tractar Catalunya com una simple "comunitat autònoma" és una negació de la seva condició nacional, reconeguda fins i tot en l'arquitectura constitucional espanyola. 

I des de la part catalana no és un argument que es faci servir, cosa que considerem una renúncia. Parlar de nació no ha de ser sols un recurs retòric o simbòlic, o centrat en matèries culturals. Cal que sigui una defensa permanent dels nostres drets i molt especialment en els àmbits socioeconòmics. Sense amagar l'interès espanyol per eliminar les diverses realitats nacionals que conformen l'estat i que es manifesta en aspectes tan diversos com la minimització de les llengües no castellanes com en les traves per mantenir un poder econòmic que malden per concentrar a Madrid. 

Les fusions bancàries, si volen ser gestionades amb responsabilitat, han de tenir en compte no només les xifres, sinó els territoris, les persones i els valors que s'hi veuen afectats. I Catalunya, com a nació, té dret a ser considerada com a tal també en aquests processos.

La desaparició de les caixes d’estalvis catalanes no va ser només una conseqüència econòmica, sinó també política i cultural. Es va perdre un model financer amb vocació social i arrelament territorial, substituït per entitats bancàries amb orientació purament mercantil.

Des d’una perspectiva de responsabilitat social i economia amb propòsit, caldria obrir un debat sobre com recuperar mecanismes financers que prioritzin el bé comú, l’equitat territorial i la sostenibilitat a llarg termini. Algunes alternatives com les finances ètiques, les cooperatives de crèdit o els bancs de desenvolupament local podrien ser línies a explorar.

[ARTICLE] Francesc, la veu que ens cridà a la conversió ecològica

Avui ens ha deixat una de les veus més lúcides i valentes del nostre temps. El Papa Francesc no només ha estat una figura religiosa de referència, sinó que ha sabut esdevenir consciència ètica global. El seu llegat transcendeix el món catòlic, i una de les seves aportacions més destacades és l’encíclica Laudato si’, publicada el 2015, veritable manifest sobre sostenibilitat i ecologia integral que ha sabut interpel·lar tothom, creients o no. 

Una visió que integra ètica, planeta i justícia

Laudato si’ va trencar amb l’abordatge fragmentat dels reptes ecològics. Hi parlava d’ecologia integral, una idea potent que connecta el medi ambient amb la justícia social, l’economia, la cultura i la quotidianitat. Aquesta transversalitat fa que la seva lectura no sigui només per a teòlegs, sinó també per a activistes, empresaris, polítics i ciutadans que volen entendre com repensar el nostre model de vida i de progrés.

En un moment en què calia un nou Contracte Social, Francesc ens va proposar una nova aliança amb la Terra i amb els altres. Aquesta encíclica anticipa moltes de les lògiques de l’Agenda 2030, però ho fa des d’una radicalitat serena i una espiritualitat compromesa que resulta molt més incòmoda per als poderosos que qualsevol protocol diplomàtic internacional. 

Crítica punyent al paradigma tecnocràtic

En una de les denúncies més contundents, Francesc assenyala el paradigma tecnocràtic com a fonament d’un sistema injust que alimenta el consumisme, l’exclusió i la destrucció ambiental. Hi contraposa un model basat en la responsabilitat compartida, la simplicitat i el respecte profund per totes les formes de vida. Una proposta d'ètica aplicada que va més enllà del que habitualment plantegen les organitzacions internacionals o els governs.

“Allò que es fa a una part del món afecta a tot”, escriu. Aquesta interdependència esdevé un principi rector que ens recorda que no podem tancar els ulls davant la pobresa, la destrucció de la biodiversitat o el canvi climàtic. Francesc va posar paraules a allò que molts ja intuíem: que la crisi ecològica és també una crisi espiritual i cultural. 

Un llegat per a tothom

Amb la seva mort, el món perd una figura que ha sabut situar l’ètica i la justícia al centre del debat públic global. Però el seu llegat viu. Laudato si’ és un text que ha de seguir inspirant polítiques públiques, accions empresarials i estils de vida. En un context on l’extrema dreta i el negacionisme amenacen els consensos globals com l’Agenda 2030, cal fer viu aquest llegat amb coratge i coherència. 

Esperem que el seu llegat perduri i que el nou Papa pugui ser capaç de liderar una Església que aporti espiritualitat i també sentit comú i valentia per als reptes dels temps actuals. El seu missatge no era el d’un il·lús ni el d’un idealista ingenu. Era el d’un líder que, des del cor del Vaticà, va entendre que calia sacsejar consciències i transformar estructures. En temps de resignació, ell ens va recordar que encara hi som a temps. Ara més que mai cal un nou Francesc.

[ARTICLE] De l’escletxa legal al bé comú: la responsabilitat de legislar davant els abusos empresarials (i públics)

Quan cal legislar perquè les normes ètiques no són suficients

Vivim en un moment en què les institucions públiques es veuen obligades a legislar per posar fre a pràctiques empresarials que, tot i ser legals, són clarament oportunistes i desequilibrants per al conjunt del sistema. Aquesta dinàmica posa sobre la taula una qüestió incòmoda: per què cal fer lleis per impedir allò que moralment ja hauria d’estar descartat?

No parlem d’incompliments, sinó d’aprofitaments. Parlem del frau de llei, com l'elusió fiscal. Empreses que no trenquen la llei però que s’esmunyen per les escletxes per maximitzar el benefici a costa de la societat. I això ens obliga a fer front a una realitat: si el marc legal no és prou explícit, hi haurà qui l’explotarà, si bé un excés d'explicitació pot fer la normativa més complexa i caduca. 

Caldria que més empreses actuessin amb responsabilitat social. Però davant la realitat tossuda, s'han de desplegat normatives específiques com ara la Directiva sobre greenwashing per evitar declaracions ambientals enganyoses o ara mateix l’Impost Complementari per evitar l’elusió fiscal de grans multinacionals.

Aquestes regulacions no són cap atac a la llibertat d’empresa, sinó un exercici de restauració del joc net. Una manera de dir que, si volem mercats justos i confiança ciutadana, no podem deixar espai per a les pràctiques abusives que alguns defensen amb l’argument de la “legalitat”.

L’Administració pública, també amb deures pendents

Però no només les empreses tenen aquestes incoherències. Les pròpies administracions públiques sovint han de legislar per obligar-se a fer allò que ja haurien de practicar per coherència amb el seu discurs. Un cas clar va ser les Lleis de Transparència (2013 i 2014), per obligar-se a si mateixes a fer allò que defensaven en el discurs però que no portaven a terme. I per tant, no com una voluntat de lideratge ètic sinó com una exigència davant la desconfiança social creixent. Un altre exemple seria la legislació sobre contractació pública responsable, que busca garantir que els diners públics no alimentin pràctiques empresarials tòxiques en matèria laboral, ambiental o fiscal i, en definitiva, que les diferents institucions àrees d'una Administració Pública no actuïn en contra dels interessos generals dels poders públics i el bé comú.

És un cas de "fes el que dic, però no el que faig", ara emmarcat dins d’una obligació legal. La paradoxa és que l’administració es vegi forçada a passar de la retòrica als fets per la via de la norma. Com si no fos prou lògica la coherència.

De fet, hem començat fent esment a les empreses, però els principals actors del frau de llei són sovint habilitats públics, encarregats de vetllar pel compliment normatiu però que, enduts per un zel que pretén cobrir-se les pròpies espatlles, avantposen uns criteris de compliment i en desatenen d'altres. O pitjor encara el cas dels jutges espanyols en certs casos coneguts on s'han valgut de la llei de l'enemic. 

Quan el discurs no aguanta el mirall: normes per posar coherència

Les normatives que esmentem no són un simple avenç tècnic o adaptació al canvi d’època. Responen a una realitat més punyent: moltes organitzacions han construït discursos aparentment responsables, mentre les seves pràctiques diàries contradiuen aquests valors de forma flagrant. La regulació esdevé així una eina per obligar a la coherència. Vegem alguns exemples clars:

• La Directiva sobre diligència deguda en sostenibilitat corporativa (CSDDD) s’adreça especialment a grans corporacions que fan gala de compromisos ètics globals, però que alhora operen amb cadenes de subministrament on es vulneren drets humans o es destrueix medi ambient. Es vol evitar que la responsabilitat empresarial acabi sent només un relat corporatiu mentre, a la pràctica, les infraccions es traslladen a tercers en països amb poca capacitat de control. 
• La Llei Rider posa límits a plataformes digitals que presumeixen d’innovació i de generar llocs de treball "flexibles", però que en realitat sostenen un model basat en la negació de drets laborals bàsics. La norma trenca amb la ficció d’un “nou model econòmic” que en el fons reprodueix formes antigues i greus de precarització, aprofitant buits legals i l’absència d’una categoria laboral adequada. 
• La Directiva sobre afirmacions ambientals (Green Claims Directive) té com a objectiu principal desmuntar l’ús estratègic del llenguatge ecològic com a eina de màrqueting. Moltes empreses han interioritzat el discurs verd com a element identitari, però en cap cas no hi ha una verificació que garanteixi que aquest relat té base real. Aquesta norma força a posar rigor i transparència allà on fins ara només hi havia storytelling. 
• La Directiva de Protecció dels Alertadors (Whistleblower Directive) pot semblar més orientada a prevenir casos flagrants de corrupció o males pràctiques, però també és una resposta al doble llenguatge d'organitzacions que proclamen valors com la integritat, la transparència i l’ètica... i després penalitzen o silencien aquells qui, des de dins, intenten fer-los complir. És una manera d’assenyalar que l’ètica corporativa no pot ser només una declaració institucional.

La frontera entre la llibertat i l’oportunisme

Ens hem acostumat a veure la regulació com una limitació. Però cada cop més, aquestes normatives han de ser enteses com una garantia: la de protegir un mercat equitatiu, una societat justa i un planeta viable. La llibertat empresarial no hauria de ser llicència per aprofitar-se de les mancances del sistema, sinó una oportunitat per innovar, liderar i contribuir a un progrés compartit.

Com a societat, no podem deixar que els actors més hàbils a navegar entre línies de la llei obtinguin avantatges injustos. Això degrada la competència, la confiança i el teixit social. Per això legislar per tancar escletxes no és només una necessitat, sinó una qüestió d’ètica col·lectiva.

Avançar cap al propòsit

Potser haurem de continuar legislant per tapar forats, sí. Però també caldrà fer un pas més: obrir pas a una nova generació d’empreses que no necessitin que la llei els marqui el mínim ètic, perquè ja parteixen, per convicció, d’un compromís amb el bé comú. Empreses que no veuen la responsabilitat com un límit, sinó com un motor.

Parlem de les empreses amb propòsit, aquelles que defineixen la seva raó de ser més enllà del benefici econòmic i que orienten la seva activitat a generar impactes positius en la societat i el planeta. Aquestes empreses no esperen que les obliguin a actuar amb transparència o sostenibilitat: ho fan perquè han integrat aquests valors en el cor del seu model de negoci.

Aquest nou segment d’empreses ja és una realitat emergent, però encara minoritària. Necessitem que guanyi massa crítica, que es converteixi en la nova norma i no en l’excepció admirable. Necessitem que els marcs normatius, els incentius públics i la pressió ciutadana ajudin a fer aquest gir cultural: que el propòsit sigui la brúixola de les decisions empresarials i no només una etiqueta atractiva.

Per això, la veritable solució no serà només normativa; serà cultural, estratègica i col·laborativa. La gran oportunitat rau en alinear els lideratges econòmics amb els reptes socials i ambientals del nostre temps, i fer-ho des de l’autenticitat. Perquè només des d’aquesta coherència profunda podrem construir una economia que no només funcioni, sinó que sigui justa, sostenible i legítima.