A mesura que l'RSC ja no és solament la gestió d'uns compromisos ètics i de sostenibilitat sinó que va esdevenint un model de competició és normal que algunes empreses en facin bandera mentre que altres no hi facin ni un mínim esforç. Competir amb una estratègia és una elecció. I aquests dos casos d'actualitat, que corresponen a dos sectors d'activitat econòmica ben diferents, ens ho mostren bé.
Dos sectors ben diferents
Un és del sector de la moda tèxtil, un sector que fa molts anys que és observat amb lupa pels seus impactes laborals, ambientals, econòmics, socials... Les grans empreses del sector han anat avançant en la gestió de l'RSC si bé arrosseguen un pecat original que impossibilita l'excel·lència en responsabilitat social: el model de moda ràpida, que obliga a generar col·leccions noves contra rellotge amb renovació constant d'estocs i foment d'una cultura del consum poc sostenible. Per sota, petites empreses han optat per competir amb models intensos de responsabilitat social i arribar a segments de clientela sensible, però sense capacitat per fer trontollar el model dominant.
L'altre és un sector sobre el qual no hi havia tantes expectatives perquè quan parlem de cultura i espectacle els enfocaments de sostenibilitat encara tenen un caràcter de valor afegit, sense una exigència tan gran com hi pugui haver en el tèxtil, a banda de la diferència evident d'impacte.
Tendències i inèrcies
Seria fàcil pensar que en el sector tèxtil hi ha una tendència i que, encara que els costi, qualsevol empresa hauria d'anar incorporant bones pràctiques, si no és que es conformi en restar en la mediocritat o bé estar exposada a litigis permanents i pèrdua reputacional.
Pel contrari, en el sector dels espectacles, la tendència s'està produint més per part dels organitzadors dels esdeveniments, començant pels grans esdeveniments esportius per exemple. Però encara no hi havia una expectativa en el compromís avançat per part dels grups musicals. Per tant, per inèrcia es podria anar fent, anar-hi anant, sense un escrutini públic perjudicial.
Dues opcions estratègiques
Us presento dos casos contraintuitius: Shein i ColdPlay. Què passa si quan el sector de l'espectacle musical encara no disposa d'abanderats de la sostenibilitat algú l'aixeca primer? Què passa si, encara que la sostenibilitat sembli el discurs dominant, algú opta per atendre les demandes d'un segment de mercat al marge de cap compromís? En positiu i en negatiu, representen dos bons contraexemples.
No és que altres grups musicals no hagin incorporat bones pràctiques, però és que ColdPlay n'ha fet bandera. Van suspendre concerts i ara, quan han pogut millorar els impactes, hi tornen. Casualment han tingut la pandèmia pel mig, fet que minimitza les pèrdues en aquests dos anys però que els dona una pàtina de credibilitat i autenticitat i, per això, els situa en una de les tendències més interessants: l'activisme empresarial com a expressió d'un sentit de propòsit. El fet de ser els primers augmenta el retorn del compromís ja que passa no solament un valor de l'organització sinó que esdevé un atribut, és a dir, un valor que forma part de la proposta de valor.
La banda musical Coldplay va cancel·lar la seva gira del 2019 amb
el propòsit de no afectar més el medi ambient i va difondre la Playlist for Earth amb la finalitat que la música sigui el motor de canvi que el planeta necessita. I aquest treball ara es veurà reflectit a la seva gira 2022 amb un seguit de compromisos
ambiental. Aprofitant que avui s'ha sabut que el proper estiu tornaran a
Barcelona, aportem els 30 compromisos de la banda en aquesta entrada: 30 compromisos ambientals de Coldplay per a la seva gira 2022.
El cas de Shein
Pel que fa a
Shein, podríem fer la següent reflexió: fa dos o tres decennis algunes empreses van recuperar el sentit d'estratègia mirant de diferenciar-se respecte a un model que havia esdevingut gairebé únic, competir pel preu minimitzant costos. L'opció de Shein és tornar al model de preus baixos sense matisos i tornant a la casella de sortida pel que fa al nul interès per les externalitats generades.
En defensa del model estratègic de preus baixos, també anomenat d'excel·lència operativa, hem de dir que no ha de suposar una pèrdua de qualitat ni té perquè desconsiderar l'aplicació de pràctiques de responsabilitat social. Es pot estar en un model que minimitzi costos i tingui una operativa excel·lent fent les coses bé. Però aquest no és el cas de Shein, que sembla que no es preocupa gaire ni per la qualitat, ni per l'RSC, ni pel compliment legal.
I també fan bandera del seu model. S'ho poden permetre perquè, al costat d'una generació de joves molt compromesos, encara hi ha un gran gruix de la població i també molta gent jove que no creuen que la sostenibilitat del Planeta hagi de passar pel seu propi sacrifici, ja que així és com ho deuen interpretar. Shein promociona la
idea de posar-se una peça dues vegades i comprar-ne una de nova. De fet, no han fet sinó portar al límit el model que va engegar
Inditex. A més, gairebé tot el que produeixen és amb polièster, que ve
del petroli i cada peça embolicada amb bosses de plàstic.
Amb menys de quinze anys de vida, l’empresa xinesa Shein ha crescut a un
ritme estratosfèric i ha aconseguit desafiar per complet la indústria
de la moda ràpida (fast fashion): valorada en 100.000 milions de dòlars, val tant com Zara i H&M junts. Han copiat un model d'èxit netejant-lo de qualsevol sobrecost, inclosa la qualitat. Malgrat que ens agrada dir que no hem de mirar el cost de la qualitat i de la sostenibilitat sinó el cost de la no-qualitat i la no-sostenibilitat... però en aquest cas la fórmula no aplica perquè està pensada per un entorn en què l'empresa vulgui perdurar en el temps i en què el context de negoci (social i legal) es mostri mínimament exigent.
Però en aquest cas no és així. Shein és l’exemple de negoci que creix molt ràpidament, es manté un
temps i quan la fórmula s’esgota, desapareix, diu un expert. Ho podeu llegir a Vilaweb: El fenomen Shein: què s’amaga darrere el gegant de la moda que fa la competència a Inditex? Algoritmes agressius i ‘hauls’ a TikTok, així és com la marca xinesa arrasa entre els joves. S'hi diuen coses com ara: Molts clients es queixen que hi ha coses que no arriben o que no són com
s’esperaven, però això no sol ser un factor per a deixar de comprar-hi:
“Com que són compres que es fan en massa, en grans volums, a la majoria
d’usuaris els compensa. Si demanen deu peces i els n’arriben vuit, com
que en conjunt els ha sortit molt barat, ho accepten”, diu Bornao. Per
una altra banda, els productes que es retornen, poques vegades arriben
fins al magatzem. La majoria s’acumulen en abocadors, atès que resulta
més econòmic destruir-los que fer-los arribar al punt d’origen.
La gran diferència amb el model de baix preu dominant de fa uns lustres no és solament aquesta manca de responsabilitat, és que aquesta es basa en algoritmes intel·ligents capaços de saber tot allò que vol el consumidor. Això els permet no abordar les expectatives segons les quals cada cop l'RSC serà més important sinó centrar-se en ara i aquí: servir el que vol la gent a costa de cremar-ho tot. Incompliments, plagis, insostenibilitats, explotació, opacitat, falsedats...
I doncs?
Ens trobem un cop més davant la incapacitat i lentitud per part de les administracions públiques. De fet, ni n'he parlat en la reflexió. Però és evident que alguna cosa més haurien de fer.
Urgeix incrementar la consciència social: una mateixa persona pot anar a un concert de ColdPlay vestida amb Shein. El fet que hi hagi empreses amb propòsit i que mostrin el seu activisme públicament hi ajuda. Però aquesta és una feina de tots els actors.
Cal fer un abordatge holístic per part de les empreses: la responsabilitat social afecta a tots els vectors d'impacte. Està molt bé que ColdPlay faci activisme sols en la matèria ambiental, però seria bo que el model de gestió fos complet. Desconec, per exemple, com gestionen la fiscalitat, i ho poso sols a títol d'exemple sense cap intencionalitat.
Ens cal també fer denúncia social, si bé el fet que no tinguin establiments físics no ho posa fàcil. Cal traslladar socialment les conseqüències concretes que té el comportament corporatiu d'una empresa com aquesta.
Cal contribuir a posar en valor el que fan les empreses més compromeses socialment, no sols per premiar-les en el mercat sinó per transmetre a la població i especialment a les noves generacions que hi ha maneres diferents de fer les coses.
