El creixement sostingut: la continuïtat d’un únic indicador
Quan es parla de creixement sostingut, sovint ens situem en una lògica econòmica clàssica: es tracta de mantenir el creixement del PIB o dels beneficis empresarials de manera constant al llarg del temps. És un model que apel·la a la persistència, a la capacitat de resistència del sistema per seguir creixent sense interrupcions. Però... a quin preu?
Aquest enfocament es fonamenta en la idea que més creixement equival a més progrés, deixant de banda els costos socials, ambientals o fins i tot ètics. És un model que tendeix a operar sota una lògica unidimensional: si el gràfic puja, tot va bé.
El creixement sostingut sovint oblida una veritat fonamental: res no pot créixer indefinidament dins un sistema finit.
El creixement sostenible: una mirada sistèmica i integradora
En canvi, quan parlem de creixement sostenible, ens referim a un model que reconeix la complexitat del món en què vivim. És una visió que integra múltiples dimensions: econòmica, social, ambiental, cultural, i fins i tot de bon govern. No es tracta només de créixer, sinó de créixer bé. De fer-ho de manera que sigui viable a llarg termini, justa per a tothom i respectuosa amb els límits del planeta.
La sostenibilitat ens obliga a sortir de la lògica d’un únic indicador per entendre la interdependència dels factors que afecten la qualitat de vida. I ens interpel·la com a organitzacions a revisar profundament el nostre propòsit, el nostre impacte i la nostra manera d’interactuar amb els grups d’interès.
La responsabilitat social no és només fer les coses bé, sinó implicar-se activament a generar valor compartit per a la societat.
De fet, atesos els límits del creixement i les paranoies que sovint aquest model ha comportat, es prefereix parlar de desenvolupament sostenible en lloc de creixement. Però em resisteixo a deixar el mot 'créixer' als que l'interpreten sols en sentit destraler. Per això, en aquesta ocasió m'he permès de fer servir 'creixement sostenible'.
Dues paraules, dues actituds
L’economia del segle XXI ha d’anar més enllà de la supervivència del negoci. No es tracta de quant creixem, sinó de com, per què i amb quin impacte. Mantenir el creixement (sostingut) pot convertir-se en una obsessió contraproduent si no hi ha un sentit de sostenibilitat que el guiï. És per això que caldria revisar molt críticament l’ús d’aquests termes en els discursos polítics, econòmics i empresarials.
Una organització que treballi per un creixement sostenible està compromesa amb la societat i el planeta, i ho fa des d’una consciència plena dels límits i les oportunitats. És una organització que entén que els indicadors no poden ser únicament financers, sinó també socials, ambientals i de qualitat relacional.
Cap a una responsabilitat sistèmicaDarrere d’aquesta distinció semàntica s’hi amaga una qüestió de fons: la maduresa ètica i estratègica de les nostres organitzacions. El desenvolupament sostenible -i ara per ara el marc de l'Agenda 2030- ens ofereix una mirada i un horitzó, però només serà realment útil si sabem integrar-la a les nostres organitzacions amb aquesta complexitat que ens permet abordar simultàniament i relligadament tots els cinc vectors d'impacte.
I traduir els compromisos en impacte. Ni compromisos grandiloqüents sense impacte mesurable, ni presumptes impactes sense un compromís autèntic que en garanteixi la continuïtat i el caràcter transversal. Com a societat, tenim la responsabilitat de no caure en discursos buits. I com a organitzacions, hem d’avançar des d’una lògica de sostenibilitat integral, no pas de sosteniment d’un model esgotat.
M'agrada revisar la manera com diem les coses, revisar el llenguatge i la terminologia que fem servir. Però sobretot, el marc mental que aquest llenguatge expressa.
