Les fusions bancàries tenen un impacte directe sobre l'economia productiva, la cohesió social, el territori i els drets de les persones treballadores. Des d'una perspectiva de responsabilitat social (RSC), qualsevol operació d'aquestes característiques hauria de ser analitzada no només pel seu impacte financer o estructural, sinó pel conjunt de conseqüències que es deriven per als grups d'interès i per al conjunt de la societat. Cal preveure l’impacte a partir de les dades. En aquest sentit, el govern espanyol ha reconegut la reducció en el finançament a pimes o la destrucció de llocs de treball el cas de la fusó CaixaBank-Bankia. I la mesura de prohibir la integració durant tres anys no aborda el fons de la qüestió, només n'endarrereix els efectes.
Tanmateix, a banda de l’anàlisi d’impacte econòmic i laboral, hi ha un aspecte que no s'ha tractat i que hauria de ser fonamental: l’impacte a la realitat nacional catalana. L'anàlisi dels impactes i les mesures adoptades es fan com si Catalunya fos una simple regió més de l'Estat. I com que no és així, cal avaluar si les conseqüències d'aquesta fusió serien rellevants des del punt de vista de la capacitat de Catalunya de mantenir-se com una nació amb els instruments necessaris per garantir el seu correcte desenvolupament.
La Constitució espanyola estableix una distinció entre nacions -anomenades nacionalitats per imposició militar- i regions. Aquesta diferenciació mai no ha tingut un desenvolupament normatiu però recull una base material que en una gestió socialment responsable cal tenir en compte, tant per principi de realitat com per la referència jurídica de la Carta magna. En processos amb un fort impacte territorial com les fusions bancàries, aquesta absència de reconeixement pràctic impedeix una anàlisi ajustada a la realitat nacional catalana. Des d'una perspectiva d'RSC, caldria que aquesta diferenciació s'incorporés de manera explícita en l'estudi d'impactes i en les mesures compensatòries que se'n derivin.
Catalunya té un sistema productiu propi, una xarxa de pimes més intensa, un teixit econòmic arrelat al territori, una cultura financera històrica i una realitat institucional diferenciada. Però, a més, té dret a disposar de les institucions no solament públiques sinó de la societat civil que li permetin -tot i enquadrada dins un Estat més ampli- poder mantenir el seu caràcter diferenciat més enllà de les circumstàncies temporals d’autogovern que permet l’Estat.
Cal recordar, a més, que aquesta fusió s'afegeix a la desaparició de la gran majoria d’institucions financeres catalanes, moltes d'elles en forma de caixes d'estalvis, que durant dècades van donar resposta a les necessitats de finançament de particulars i empreses. Aquesta pèrdua ha deixat un buit que s'agreujaria amb la concentració bancària prevista.
A més, la desaparició de les caixes va comportar també la pèrdua del seu compromís amb el territori: a banda del menor accés al crèdit per part de particulars, microempreses i pimes, també cal destacar que una part dels beneficis es destinava a obra social en àmbits com la cultura, l'educació o la sanitat. Amb la seva desaparició, molts d’aquests recursos es van reduir dràsticament. I no és un fet menor: donar suport des de la societat civil a la cultura catalana no és el mateix que a la cultura castellana, que compta amb un Estat al seu servei.
Aquesta manca de consideració és una forma de maltractament institucional. I trenca amb els principis bàsics de la responsabilitat social: la consideració dels impactes reals, l'atenció als grups d'interès, el respecte a la diversitat i la rendició de comptes. Tractar Catalunya com una simple "comunitat autònoma" és una negació de la seva condició nacional, reconeguda fins i tot en l'arquitectura constitucional espanyola.
I des de la part catalana no és un argument que es faci servir, cosa que considerem una renúncia. Parlar de nació no ha de ser sols un recurs retòric o simbòlic, o centrat en matèries culturals. Cal que sigui una defensa permanent dels nostres drets i molt especialment en els àmbits socioeconòmics. Sense amagar l'interès espanyol per eliminar les diverses realitats nacionals que conformen l'estat i que es manifesta en aspectes tan diversos com la minimització de les llengües no castellanes com en les traves per mantenir un poder econòmic que malden per concentrar a Madrid.
Les fusions bancàries, si volen ser gestionades amb responsabilitat, han de tenir en compte no només les xifres, sinó els territoris, les persones i els valors que s'hi veuen afectats. I Catalunya, com a nació, té dret a ser considerada com a tal també en aquests processos.
La desaparició de les caixes d’estalvis catalanes no va ser només una conseqüència econòmica, sinó també política i cultural. Es va perdre un model financer amb vocació social i arrelament territorial, substituït per entitats bancàries amb orientació purament mercantil.
Des d’una perspectiva de responsabilitat social i economia amb propòsit, caldria obrir un debat sobre com recuperar mecanismes financers que prioritzin el bé comú, l’equitat territorial i la sostenibilitat a llarg termini. Algunes alternatives com les finances ètiques, les cooperatives de crèdit o els bancs de desenvolupament local podrien ser línies a explorar.
22 abril 2021. La Comissió Europea ha adoptat avui un ambiciós paquet de mesures
generals per contribuir a millorar el flux de diners cap a activitats
sostenibles a tota la Unió Europea. 
