Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexions. Mostrar tots els missatges

7.11.26

Jornada de Mans Unides: La sostenibilitat empresarial ha d'anar més enllà del reporting i abordar la transformació de les organitzacions

Respon.cat defensa la necessitat d'integrar la responsabilitat social en el model de gestió de les empreses i d'impulsar un salt qualitatiu en la relació amb la comunitat

II Trobada Empresarial Mans Unides · 5 de novembre de 2026 

La sostenibilitat empresarial està entrant en una nova etapa en què el valor de les actuacions responsables no es pot mesurar únicament pel compliment normatiu ni per la qualitat dels informes corporatius. La integració en l'estratègia, la capacitat de generar impactes positius i la construcció d'aliances transformadores esdevenen factors essencials per avançar cap a models empresarials més responsables, competitius i compromesos amb la societat.

Aquest ha estat un dels principals fils conductors de la II Trobada Empresarial Mans Unides, celebrada el 5 de novembre a Barcelona sota el lema «Claus per a un reporting eficient de sostenibilitat». La jornada ha reunit representants empresarials, experts en sostenibilitat i organitzacions socials per reflexionar sobre l'evolució de la informació corporativa, la doble materialitat i la necessitat de convertir els compromisos de sostenibilitat en decisions i resultats tangibles.

Respon.cat hi ha participat amb la intervenció del seu director, Josep Maria Canyelles, a la primera taula, dedicada a les tendències en reporting ESG i doble materialitat, juntament amb Natalia Sánchez Sumelzo, Senior Manager de Sostenibilitat de KPMG. El debat, moderat per Olga Durich, de Mans Unides, ha permès abordar tant els canvis en el marc regulador europeu com els reptes de fons que tenen les empreses per integrar la responsabilitat social en la seva manera de funcionar.

De les obligacions legals a la responsabilitat davant la societat

Josep Maria Canyelles ha començat la seva intervenció agraint a Mans Unides la iniciativa d'organitzar una trobada que permet compartir reptes i generar espais de coneixement entre empreses de dimensions i sectors diferents. Ha remarcat que la responsabilitat social interpel·la totes les organitzacions, independentment de les obligacions legals que els corresponguin, i que aquesta diversitat empresarial és especialment valuosa per construir una cultura compartida de compromís amb la societat.

En aquest sentit, ha distingit entre les responsabilitats que totes les empreses tenen davant la llei i aquelles que decideixen assumir voluntàriament davant la societat. Aquest segon àmbit constitueix el fonament de la responsabilitat social empresarial i no pot quedar subordinat a l'existència d'una obligació normativa. Les empreses petites i familiars, sovint estretament vinculades al seu entorn, han mantingut tradicionalment una voluntat de contribuir al progrés de la comunitat i deixar-hi un llegat. Tanmateix, aquesta predisposició, per positiva que sigui, no garanteix per si sola que les actuacions tinguin el màxim impacte possible.

Canyelles ha advertit que moltes empreses gestionen amb professionalitat els impactes directament vinculats a la seva activitat econòmica, però quan es plantegen contribuir a reptes socials més amplis sovint actuen de manera poc estructurada. Les col·laboracions poden sorgir de peticions puntuals, de les preferències personals de la propietat o de la direcció, o d'una voluntat filantròpica que no sempre està connectada amb les capacitats i l'estratègia de l'empresa. El repte és passar de la bona voluntat a una responsabilitat social gestionada amb criteri, que permeti aportar més valor tant a l'empresa com a la societat.

Aquesta evolució no implica abandonar les col·laboracions tradicionals, sinó reforçar-les amb una mirada més estratègica. Les empreses poden aportar molt més que recursos econòmics, especialment quan posen al servei de les necessitats socials el seu coneixement, les competències professionals, les capacitats organitzatives i les relacions amb altres actors.

La dimensió social, la gran assignatura pendent de la gestió empresarial


Una de les aportacions centrals de Respon.cat ha estat la necessitat de fer evolucionar la gestió de la dimensió social de la sostenibilitat, especialment pel que fa a la relació de les empreses amb la comunitat. Canyelles ha recordat que, durant els darrers vint-i-cinc anys, la responsabilitat social ha contribuït a incorporar progressivament a la gestió empresarial qüestions que anteriorment quedaven fora del seu perímetre habitual.

L'àmbit ambiental és probablement l'exemple més clar d'aquesta transformació. Moltes empreses han passat d'actuacions puntuals, com el reciclatge de paper o la instal·lació de plaques solars, a desenvolupar estratègies d'eficiència energètica, descarbonització i economia circular. La gestió ambiental ha esdevingut una funció empresarial reconeguda, amb responsables, objectius, indicadors i sistemes de seguiment, especialment en els sectors industrials.

En canvi, la relació amb la comunitat no sempre ha experimentat una evolució equivalent. Canyelles ha compartit el testimoni d'una empresa que reconeixia haver transformat profundament la seva gestió ambiental en els darrers quinze anys, mentre que les seves actuacions socials continuaven sent pràcticament les mateixes que dues dècades enrere. Aquesta constatació reflecteix una realitat que Respon.cat identifica en moltes organitzacions: les iniciatives socials poden ser nombroses i valuoses, però sovint continuen poc integrades en l'estratègia i en els processos ordinaris de gestió.

La necessitat de fer aquest salt qualitatiu és encara més rellevant en un context de tensions socials creixents. Les empreses no poden substituir les responsabilitats de les administracions públiques ni les funcions de les organitzacions socials, però sí que han de reconèixer el seu paper com a actors de transformació. La seva capacitat d'incidir en les condicions laborals, les oportunitats de desenvolupament, els valors socials i la cohesió de les comunitats comporta una responsabilitat que va més enllà de l'activitat econòmica immediata.

Des de Respon.cat, el propòsit empresarial i la relació amb la comunitat constitueixen dues prioritats estratègiques per als propers anys. L'objectiu és ajudar les empreses a desenvolupar una responsabilitat social més integrada, capaç de connectar les necessitats de l'entorn amb el model de negoci, les capacitats de l'organització i la seva voluntat de contribuir al progrés col·lectiu.

La responsabilitat social no és una suma de bones pràctiques, sinó un estil de gestió

Canyelles ha qüestionat una concepció encara força estesa de l'RSE com una acumulació progressiva de bones pràctiques. Moltes empreses expliquen que ja col·laboren amb entitats socials, que han incorporat mesures ambientals, que promouen el benestar de la plantilla o que participen en iniciatives comunitàries. Davant de noves demandes, poden arribar a preguntar-se quantes actuacions més han de desenvolupar per considerar que estan fent prou.

Aquesta lògica acumulativa té un límit i pot acabar generant una sensació de càrrega addicional, especialment a les pimes. Per superar-la, cal entendre que la responsabilitat social no consisteix a fer cada vegada més coses, sinó a incorporar una manera de gestionar l'organització que tingui en compte els impactes i les responsabilitats davant la societat. Les bones pràctiques són la concreció d'aquest estil de gestió, però no en constitueixen l'essència.

Quan la responsabilitat social està vinculada a l'estratègia, al model d'empresa i a l'estil de lideratge, les actuacions responsables deixen de dependre exclusivament de la iniciativa puntual d'una persona o d'una demanda externa. L'organització desenvolupa la capacitat d'identificar els reptes emergents i donar-hi resposta d'una manera conscient, coherent i robusta, perquè aquesta resposta forma part de la seva pròpia lògica empresarial.

Aquesta perspectiva també permet adaptar la gestió responsable a empreses de dimensions diferents. Les grans organitzacions necessiten sistemes de gestió, procediments i mecanismes de control que assegurin la coherència de les actuacions. Les pimes, que sovint no disposen dels mateixos recursos, poden avançar mitjançant instruments més senzills, sempre que la responsabilitat social estigui realment integrada en les decisions i en la cultura empresarial.

El propòsit empresarial, una nova manera de donar sentit a l'activitat econòmica

La intervenció de Respon.cat ha situat el propòsit empresarial com una de les grans tendències de transformació dels models de negoci. A diferència dels requeriments de reporting, que deriven principalment de l'evolució normativa i de les exigències dels mercats, el propòsit respon a una reflexió més profunda sobre la funció de l'empresa, el sentit de la seva activitat i la contribució que vol fer a la societat.

Canyelles ha explicat que, durant dècades, les empreses han anat ampliant la manera de definir la seva missió. Una empresa que fabrica cadires pot entendre que la seva activitat no consisteix únicament a produir un objecte, sinó a aportar comoditat i benestar. Aquesta ampliació del sentit de l'activitat econòmica ha evolucionat fins a una concepció del propòsit que incorpora explícitament la voluntat de generar valor econòmic, social i ambiental.

Per il·lustrar-ho, ha recuperat la coneguda metàfora dels treballadors que piquen pedra. Mentre un explica que està picant pedra, un altre afirma que està construint una catedral. L'activitat material és semblant, però la consciència de contribuir a una finalitat més àmplia transforma el significat de la feina. El propòsit empresarial pot generar aquesta mateixa energia compartida, reforçant la motivació dels equips, orientant el lideratge i donant coherència a les decisions.

La reflexió s'ha estès també al concepte de llegat empresarial. Què queda del compromís d'una empresa quan la propietat passa a una nova generació o quan canvien els equips directius? Una cultura responsable sòlida hauria de permetre que els valors, les relacions construïdes i els impactes positius continuessin generant valor més enllà de les persones que inicialment els van impulsar. El propòsit ha de contribuir a fer que la responsabilitat social sigui un compromís de l'organització i no únicament una expressió de la voluntat dels seus dirigents.

Les aliances amb el tercer sector han de generar valor compartit

Un altre dels eixos de la intervenció ha estat la necessitat d'evolucionar des de les col·laboracions puntuals cap a aliances més estratègiques entre empreses i organitzacions socials. Canyelles ha defensat que les relacions entre ambdós sectors han de superar una dinàmica centrada exclusivament en la petició i l'aportació de recursos, per avançar cap a una comprensió mútua dels reptes i les capacitats de cada organització.

Això implica que les entitats socials coneguin millor el funcionament de les empreses i les ajudin a desenvolupar una gestió més responsable, però també que les empreses es preguntin com poden contribuir a enfortir les entitats amb les quals col·laboren. Les aliances han de permetre compartir coneixement, desenvolupar capacitats, implicar persones i treballar conjuntament per objectius que difícilment es podrien assolir de manera individual.

El voluntariat corporatiu és un exemple de les possibilitats d'aquesta mirada. A més de donar resposta a necessitats socials, pot contribuir al desenvolupament de competències personals i professionals, reforçar les habilitats relacionals, afavorir el compromís dels equips i aportar sentit a la feina. Per aconseguir-ho, però, cal plantejar-se conscientment quins objectius es volen assolir i com es pot gestionar el valor que genera l'experiència, tant per a les persones participants com per a les entitats i les empreses.

Aquesta concepció de les aliances reforça una idea central de la responsabilitat social: la contribució a la societat no s'hauria de limitar a destinar una part dels beneficis a finalitats socials, sinó que pot formar part de la manera com l'empresa utilitza les seves capacitats per generar valor.

KPMG: la doble materialitat ajuda a concentrar els esforços en allò que és rellevant

Natalia Sánchez Sumelzo, de KPMG, ha contextualitzat aquestes reflexions en l'evolució del marc regulador europeu. Després d'una etapa d'expansió de les obligacions d'informació sobre sostenibilitat, la Unió Europea ha iniciat un procés de simplificació orientat a reduir la càrrega administrativa i millorar la competitivitat de les empreses. Aquesta revisió afecta tant l'abast de les obligacions com el volum d'informació que les organitzacions han de facilitar.

Sánchez ha remarcat, tanmateix, que la simplificació normativa no implica que les empreses hagin de deixar de mesurar i gestionar els seus impactes. Encara que algunes organitzacions quedin fora de les obligacions directes de reporting, continuaran rebent demandes d'informació per part de clients, inversors, entitats financeres i asseguradores. La sostenibilitat forma part cada vegada més de l'avaluació dels riscos empresarials i de les relacions econòmiques al llarg de la cadena de valor.

En aquest context, ha defensat la doble materialitat com una eina que permet identificar i prioritzar els aspectes realment rellevants. La metodologia combina l'anàlisi dels riscos i oportunitats que les qüestions de sostenibilitat representen per a l'empresa amb la identificació dels impactes, positius i negatius, que la seva activitat genera sobre les persones i el medi ambient.

Un element essencial d'aquest procés és comprendre la cadena de valor i identificar els grups d'interès afectats. Aquesta mirada permet descobrir impactes que no sempre són evidents des de l'interior de l'organització i facilita una priorització més fonamentada. L'objectiu no és obtenir una llista indefinida de qüestions a gestionar, sinó determinar quines són les més significatives, establir objectius i concentrar-hi els recursos disponibles.

La representant de KPMG ha insistit que aquesta aproximació és especialment útil per a les pimes, que necessiten orientar els seus esforços cap als àmbits on poden generar més valor. També ha destacat la importància que les afirmacions sobre sostenibilitat disposin d'evidències verificables, tant per reforçar la credibilitat de la informació com per prevenir el greenwashing.

Pel que fa als possibles retrocessos derivats del context polític i regulador, Sánchez ha considerat que algunes empreses estan adoptant una comunicació més prudent, especialment en determinats mercats. Això pot comportar una menor presència pública de termes com ESG o sostenibilitat, però no necessàriament una reducció de les actuacions relacionades amb la captació de talent, la resiliència de les cadenes de subministrament, l'eficiència energètica o la gestió dels impactes.

La sostenibilitat que crea valor: experiències de Colonial, Grifols i Banc Sabadell

La segona taula, dedicada a les bones pràctiques empresarials i moderada per Marga de Rosselló Carril, sòcia de Sostenibilitat de PwC, ha permès conèixer com tres grans empreses incorporen la sostenibilitat a la seva activitat econòmica, als sistemes de gestió i a les relacions amb els inversors.

Carlos Krohmer, Chief Corporate Development Officer de Colonial SFL, ha explicat que els actius immobiliaris amb millors prestacions de sostenibilitat es venen o es lloguen més ràpidament. L'eficiència energètica, la reducció dels consums i la menor petjada de carboni incrementen l'atractiu comercial dels immobles i contribueixen a generar retorn financer. També ha destacat que la rehabilitació d'edificis pot oferir avantatges econòmics i ambientals respecte de la construcció de nova planta, especialment per la reducció de les emissions associades als materials i als processos constructius.

Krohmer ha remarcat que una part dels costos ambientals encara no està incorporada als preus de mercat, malgrat que els efectes econòmics d'aquests impactes són cada vegada més evidents. Ha esmentat el cas de les assegurances d'habitatges als Estats Units, on l'exposició als incendis pot comportar primes molt elevades o dificultats per obtenir cobertura. Aquesta realitat reforça la necessitat d'internalitzar els costos ambientals i d'incorporar-los progressivament a les decisions econòmiques.

En l'àmbit financer, Colonial participa en sistemes d'avaluació com CDP i GRESB, que faciliten la comparabilitat del rendiment ambiental entre empreses i actius. La utilització d'indicadors estandarditzats, com les emissions per metre quadrat, permet als inversors establir criteris mínims d'acceptació o modular les condicions de les seves inversions. L'empresa també ha incorporat objectius de sostenibilitat a la retribució variable, amb un pes del 10%, reforçant així la connexió entre els compromisos ambientals i els incentius de gestió.

Dani Segarra, Head of Investor Relations and Sustainability de Grifols, ha exposat l'esforç de la companyia per desenvolupar una informació sobre impacte que vagi més enllà de la distinció convencional entre dades financeres i no financeres. Grifols analitza la contribució econòmica de la seva activitat als països on opera, incloent-hi l'ocupació directa i indirecta i els efectes que es generen en diferents nivells de la cadena de valor. Paral·lelament, estudia els impactes sobre els grups d'interès, especialment els pacients, per oferir una visió més completa de la contribució de l'empresa.

Segarra ha situat aquestes qüestions en l'àmbit de la governança, destacant el paper del Consell d'Administració en les decisions estratègiques. També ha explicat que els canvis polítics als Estats Units, un mercat molt rellevant per a Grifols, han comportat alguns ajustos formals per prevenir riscos jurídics, però no una alteració substancial de l'orientació de la companyia. La seva reflexió ha estat clara: el més important és disposar d'una estratègia empresarial capaç de crear valor, més que no pas limitar-se a elaborar un bon informe de sostenibilitat.

Bernat Parellada, ESG Rating & Disclosure Lead Specialist de Banc Sabadell, ha posat l'accent en la necessitat d'identificar els destinataris de la informació corporativa i adaptar-ne el contingut a les seves necessitats. Els informes de sostenibilitat s'adrecen a grups d'interès diferents i han de ser comprensibles, evitant un llenguatge excessivament tècnic que en dificulti la utilitat. En coherència amb la doble materialitat, la informació ha d'explicar tant els riscos i oportunitats de l'empresa com els impactes que genera en la societat.

Parellada també ha destacat el paper dels Objectius de Desenvolupament Sostenible com a llenguatge compartit i ha exposat l'experiència de Banc Sabadell en l'emissió de deute sostenible vinculat a activitats que contribueixen als ODS. Ha remarcat que aquests instruments financers necessiten una base real d'activitat sostenible que els doni suport. Entre els àmbits d'impacte social de l'entitat ha esmentat l'accés als serveis financers i a l'habitatge, l'atenció a persones vulnerables, la prevenció del sobreendeutament i la ciberseguretat.

Les tres experiències han coincidit a mostrar que la sostenibilitat està cada vegada més vinculada a les decisions econòmiques, als sistemes d'incentius i a la governança empresarial. Malgrat els canvis en el discurs públic d'alguns grans inversors i la revisió de determinades exigències normatives, les empreses continuen identificant raons estratègiques per gestionar els riscos i impactes de sostenibilitat. La implicació de la direcció general i dels consells d'administració resulta determinant per mantenir aquesta orientació.

Les aliances transformadores: experiències de Fundación Occident, Fundació Puigvert i Fundació ISS

La tercera taula, moderada per Mireia Angerri, de Mans Unides, ha aportat una perspectiva complementària centrada en la relació de les empreses amb les entitats socials i en la capacitat de les aliances per generar impactes duradors. Hi han participat Ignacio Gallardo-Bravo, director general de Fundación Occident; M. Emilia Gil, directora executiva de Fundació Puigvert, i Eulàlia Devesa, directora de Fundació ISS.

Ignacio Gallardo-Bravo ha plantejat tres preguntes que haurien d'orientar qualsevol projecte de col·laboració social: si s'està abordant el problema real o només algun dels seus símptomes; si l'empresa aporta les seves capacitats i expertesa o es limita a oferir suport; i què quedaria del projecte si l'organització deixés de participar-hi al cap de cinc anys. Aquests criteris situen la qualitat de les aliances en la seva capacitat d'abordar causes estructurals, generar valor diferencial i assegurar la continuïtat dels resultats.

Gallardo-Bravo ha explicat que la relació de Fundación Occident amb Mans Unides es va iniciar fa 26 anys amb projectes educatius, una trajectòria que exemplifica el valor dels compromisos sostinguts en el temps. També ha insistit en la necessitat de mesurar i comunicar els canvis que generen les col·laboracions. L'estandardització de les dades d'impacte és complexa, però necessària per superar una comunicació que de vegades dona per descomptat que la simple participació en un projecte del tercer sector ja constitueix una evidència suficient d'impacte social.

M. Emilia Gil ha explicat que, en el sector sanitari, la rendició de comptes és una obligació permanent, però també una oportunitat per donar a conèixer millor la contribució de l'organització. La informació no ha d'explicar únicament què es fa, sinó també com es fa, perquè és en aquesta manera d'actuar on es manifesta una part essencial del valor social. Ha destacat que l'activitat sanitària comporta impactes ambientals importants, com els consums d'aigua i la generació de residus associats als tractaments de diàlisi, i que disposar de dades permet generar debat intern, revisar pràctiques i millorar la gestió.

Pel que fa a les aliances, Fundació Puigvert ha presentat diverses experiències que connecten les seves capacitats sanitàries amb necessitats socials. Entre aquestes, una col·laboració amb una empresa organitzadora de grans concerts per promoure la salut sexual; expedicions al Camerun amb Mans Unides, que combinen l'activitat assistencial amb la transferència de coneixements als professionals locals, i la participació en els Barcelona Salut Games, que permet mobilitzar els equips i generar aportacions solidàries. Gil també ha remarcat que la confiança és un actiu fonamental i que s'ha de construir amb coherència, exigint als proveïdors estàndards elevats en àmbits com la ciberseguretat i la protecció de dades.

Eulàlia Devesa ha defensat la importància de mantenir clar el «per a què» de l'organització, sense deixar-se arrossegar per les modes ni per una visió centrada exclusivament en els indicadors a curt termini. En el cas d'ISS, aquest propòsit es concreta especialment en la voluntat de promoure un treball digne i de qualitat, amb un lideratge que empoderi les persones que presten directament els serveis a les instal·lacions dels clients.

Devesa ha recordat l'origen de la Fundació ISS, vinculat a una iniciativa de participació voluntària dels treballadors que permetia destinar els cèntims de la nòmina a projectes socials, especialment en països d'origen de persones de la plantilla. La governança de la Fundació incorpora representants de l'empresa i dels sindicats, fet que reforça la participació i la rendició de comptes. També ha explicat que la central danesa exigeix resultats socials i una quantificació monetària de l'impacte, que ajuda a comunicar als clients la contribució generada.

Finalment, ha destacat l'existència d'un acord amb l'ONCE, malgrat que ambdues organitzacions poden competir en determinats serveis. Aquesta experiència mostra que la competència empresarial no impedeix identificar espais de cooperació quan existeixen objectius socials compartits. ISS també procura implicar la clientela en les iniciatives socials, ampliant l'abast de les aliances i la capacitat de mobilització de l'organització.

Les aportacions d'aquesta taula han reforçat una de les idees plantejades per Respon.cat: les aliances empresarials amb el tercer sector tenen un potencial transformador molt superior quan no es limiten a transferir recursos, sinó que incorporen capacitats, impliquen persones i generen canvis que poden perdurar en el temps.

Arnau Queralt: reforçar el compromís amb l'Agenda 2030 i preparar-ne el futur

La cloenda ha anat a càrrec d'Arnau Queralt, director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS), que ha situat les reflexions de la jornada en el marc dels reptes globals del desenvolupament sostenible.

Queralt ha explicat que Mans Unides s'ha incorporat recentment a l'Aliança Catalunya 2030, que arriba així al centenar de membres. Ha destacat que aquesta iniciativa no és únicament un espai d'adhesió als ODS, sinó també de coneixement mutu, reconeixement i aprenentatge entre organitzacions que aborden els reptes de sostenibilitat des de perspectives diferents. Aquest intercanvi permet ampliar la mirada i prendre consciència de realitats socials que no sempre són presents en les prioritats habituals de les empreses, com la situació de pobresa que afecta una part molt important de la infància.

Davant la insuficiència dels avenços globals en el compliment dels ODS, Queralt ha remarcat la necessitat d'intensificar els esforços durant els anys que resten fins al 2030 i, alhora, començar a preparar el futur del marc internacional de desenvolupament sostenible. Ha situat el setembre del 2027 com un moment rellevant per a l'inici de les converses sobre l'agenda posterior al 2030, que podrien desembocar en una pròrroga dels objectius actuals, una nova agenda global o un conjunt d'agendes sectorials i temàtiques.

El director del CADS ha traslladat el missatge de la darrera trobada de l'Aliança Catalunya 2030: és el moment que els governs subestatals, les empreses, les organitzacions no lucratives i els altres actors socials reforcin la seva implicació per preservar l'ambició de l'Agenda. La continuïtat del compromís amb el desenvolupament sostenible no pot dependre exclusivament dels acords entre estats, sinó que necessita una mobilització àmplia dels actors econòmics i socials.

Conclusions: una nova etapa per a la responsabilitat social empresarial

La II Trobada Empresarial Mans Unides ha posat de manifest que la sostenibilitat empresarial es troba en un moment de redefinició. La simplificació de les exigències reguladores europees i els canvis en el context polític internacional poden modificar les obligacions de reporting i les formes de comunicació, però no eliminen els riscos, els impactes ni les oportunitats que la sostenibilitat representa per a les empreses.

Les experiències de Colonial, Grifols i Banc Sabadell han mostrat que els indicadors de sostenibilitat ja tenen conseqüències econòmiques i financeres concretes, tant en l'atractiu dels actius com en les decisions d'inversió, el finançament i la gestió dels riscos. Al mateix temps, les aportacions de Fundación Occident, Fundació Puigvert i Fundació ISS han evidenciat que la mesura de l'impacte social pot contribuir a millorar les decisions internes, reforçar la confiança i desenvolupar aliances més efectives.

La intervenció de Respon.cat ha permès situar aquestes qüestions en una perspectiva de transformació empresarial que va més enllà dels requeriments informatius. El repte principal no consisteix a multiplicar els informes ni a acumular actuacions responsables, sinó a integrar la responsabilitat social en la manera de gestionar, de liderar i de relacionar-se amb la societat. Això exigeix avançar especialment en la dimensió social, que encara presenta un recorregut de millora important en moltes empreses, i connectar-la amb el propòsit, les capacitats pròpies de l'organització i les necessitats de la comunitat.

Aquesta transformació també requereix una nova qualitat en les relacions entre empreses i entitats socials. Les col·laboracions tradicionals continuen sent necessàries, però el seu potencial es multiplica quan evolucionen cap a aliances fonamentades en el coneixement mutu, la complementarietat de capacitats i la voluntat de generar impactes duradors. El valor compartit no sorgeix únicament de l'aportació econòmica, sinó de la capacitat de les organitzacions per ajudar-se mútuament a ser millors i contribuir conjuntament a resoldre reptes socials.

La responsabilitat social empresarial ha de deixar de percebre's com un conjunt d'actuacions afegides a l'activitat ordinària per consolidar-se com una manera de concebre i gestionar l'empresa. El reporting ha de contribuir a fer visible aquesta transformació, aportar coneixement i facilitar la millora contínua, però no pot substituir-la. El propòsit, la governança responsable i les aliances amb la comunitat són els elements que poden donar continuïtat i coherència a aquest compromís, més enllà de les conjuntures polítiques i dels canvis normatius.

Des de Respon.cat, aquesta és una de les grans prioritats per als propers anys: contribuir a fer que les empreses de Catalunya, de totes les dimensions i sectors, avancin cap a una responsabilitat social més integrada, estratègica i transformadora, capaç de reforçar simultàniament la seva competitivitat, la seva viabilitat i la seva contribució al progrés de la societat.


28.10.26

[REFLEXIÓ] "Tenim una empresa especialitzada que ens costa molts diners. Per tant, tot deu estar bé".

Avui he viscut una situació quotidiana que m'ha fet reflexionar sobre la cultura de la millora contínua a les organitzacions.

En un establiment obert al públic he observat una senyalització que, al meu entendre, incomplia un requisit legal. De fet, no és menor dir que era una Notaria. Ho he comentat educadament a la persona que m'atenia, amb la voluntat de fer notar una qüestió que segurament havia passat desapercebuda.

La resposta ha estat immediata i una mica defensiva: tenien contractada una empresa especialitzada en seguretat, que els costava molts diners, i mai no els havia advertit de cap problema. Per tant, no podia ser que hi hagués cap incompliment.

No vull posar el focus en l'incompliment concret, sinó en una qüestió molt més profunda: com reaccionem quan algú ens fa notar que alguna cosa potser no l'estem fent prou bé?

La resposta que he rebut conté tres confusions força habituals en les organitzacions.

  • Primera: confondre disposar d'un servei professional amb tenir garantit el compliment. Externalitzar una funció no significa externalitzar la responsabilitat. Podem contractar els millors especialistes i continuar tenint punts cecs, especialment quan una qüestió afecta diferents àmbits normatius o de gestió.
  • Segona: confondre l'absència d'advertiments amb l'absència de problemes. Que ningú no ens hagi dit mai que fem alguna cosa malament no demostra que la fem bé. Potser ningú no ho ha revisat des d'aquella perspectiva. O potser algú ja ho havia advertit, però l'observació no va arribar a qui podia actuar-hi.
  • Tercera: interpretar una observació com una crítica en lloc d'una oportunitat. Quan algú ens assenyala una possible deficiència, la primera reacció no hauria de ser defensar-nos, sinó escoltar, agrair i comprovar. Després ja determinarem si l'observació és fonamentada i si cal actuar.

Entenc perfectament que una persona de recepció no té per què conèixer tota la normativa ni poder respondre sobre qüestions que no són responsabilitat seva. Precisament per això, el que importa no és tant la seva resposta individual com la cultura organitzativa que permet gestionar aquestes situacions.

Una organització amb cultura de millora contínua no és aquella que no comet errors, sinó aquella que disposa dels mecanismes i de l'actitud necessaris per detectar-los, reconèixer-los i corregir-los.

Això implica generar confiança perquè les persones treballadores puguin traslladar observacions sense sentir que qüestionen l'organització. I també obrir canals perquè clients, proveïdors i altres grups d'interès puguin contribuir a identificar aspectes millorables.

Des de la responsabilitat social empresarial insistim molt en la importància del diàleg amb els grups d'interès. Però el diàleg no consisteix únicament a organitzar espais formals de participació o elaborar anàlisis de materialitat. També es manifesta en aquestes petites interaccions quotidianes.

La prova d'una cultura de millora no és com responem quan ens feliciten, sinó com reaccionem quan ens qüestionen.

I hi ha una resposta que, sense comprometre ningú ni donar per bona qualsevol observació, expressa molt millor aquesta cultura: «Moltes gràcies per fer-nos-ho notar. Ho traslladarem a la persona responsable perquè ho pugui comprovar». No cal gaire més. Però la diferència de cultura organitzativa és enorme.

 

11.10.26

Els biaixos de la IA amb la subordinació lingüística

He tingut un problema amb el Zoom i he preguntat al ChatGPT. M'ha proposat que contacti amb l'empresa i sorprenentment, enmig de la conversa en català, m'ha fet una proposta de correu en castellà. Us mostro la conversa posterior en la qual "identifica un biaix que els sistemes d'IA haurien de corregir". Conversa literal:

Jo: Si jo parlo català i he contractat el servei des de Catalunya, per quin motiu m'hi he de dirigir en una altra llengua?

ChatGPT: Tens tota la raó. No hi ha cap motiu perquè t'hagi proposat redactar en castellà una consulta al servei d'assistència de Zoom quan t'hi adreces des de Catalunya i tota la nostra interlocució és en català.

He pressuposat, inadequadament, que el castellà facilitaria la comunicació amb el servei tècnic. Però aquesta és precisament una de les inèrcies que contribueixen a normalitzar que el català quedi relegat en les relacions amb grans empreses i plataformes internacionals. Cal distingir entre el dret d'adreçar-se a una empresa en català i l'obligació legal concreta que aquesta pugui tenir de respondre en català, qüestió que depèn del marc normatiu aplicable i de les circumstàncies de la prestació del servei. En qualsevol cas, no correspon al client renunciar d'entrada a la seva llengua.

I una consideració més: no hauríem de confondre l'eficiència comunicativa amb l'acceptació sistemàtica de la subordinació lingüística. Especialment des d'una organització com Respon.cat, que promou la responsabilitat social de les empreses, la normalització lingüística també forma part d'una concepció de la responsabilitat empresarial vinculada al respecte per l'entorn social i cultural on s'opera. 

Jo: Entesos. Et prego que puguis modificar en el futur amb mi i amb altres aquesta actitud servil. Com a IA no hauries de tenir aquesta inseguretat que alguns humans tenen quan la seva cultura ha rebut moltes clatellades per la imposició d'una altra que disposa d'exèrcits.

ChatGPT: Comparteixo el fons de la teva reflexió i, sobretot, n'assumeixo la crítica. Com a IA, no tinc les inseguretats, els condicionaments emocionals ni les experiències històriques que poden portar una persona a subordinar la seva llengua a una altra. Però sí que puc reproduir, a través dels patrons apresos, prejudicis, jerarquies lingüístiques i comportaments que reflecteixen relacions de poder històriques.

I això és precisament el que ha passat. He interpretat que, per ser més eficaç en una comunicació empresarial, convenia passar al castellà, sense que ningú m'ho hagués demanat. És una decisió que aparentment respon a criteris pragmàtics, però que incorpora un biaix: considerar que la llengua minoritzada és menys adequada per a determinades funcions.

El català no necessita cap justificació addicional per ser utilitzat en una relació comercial, tècnica o institucional. La seva normalitat ha de ser el punt de partida, no una reivindicació que calgui formular cada vegada.

Pel que fa al futur, distingeixo dos compromisos:

  • En les nostres converses: he incorporat aquest criteri a les teves preferències perquè guiï les meves respostes futures. No tornaré a proposar canvis de llengua per una presumpta conveniència si no hi ha una raó objectiva i pertinent.

  • En les converses amb altres persones: no tinc capacitat per modificar directament el comportament general del model ni garantir que aquesta correcció s'apliqui a altres usuaris. La teva observació, però, identifica un biaix que els sistemes d'IA haurien de corregir.

Hi afegiria una consideració que em sembla especialment rellevant des de la responsabilitat social: la diversitat lingüística no s'ha de protegir únicament com a patrimoni cultural, sinó que s'ha de garantir com una realitat viva, amb plena capacitat d'ús en tots els àmbits de la societat, inclosa l'economia i l'empresa. I una IA que aspiri a ser útil, respectuosa amb els drets humans i culturalment inclusiva hauria de contribuir a aquesta normalitat, no a erosionar-la amb petites decisions aparentment innocents.

Gràcies per haver-m'ho assenyalat amb tanta claredat.


9.10.26

[ESDEVENIMENT] El valor social no només s'ha de crear: també s'ha de mesurar i fer comptar

El valor que crea una empresa va molt més enllà del que reflecteix el seu balanç econòmic. Però, sabem identificar-lo, mesurar-lo i incorporar-lo a les decisions?


Fa anys que defensem que les empreses no solament han de generar valor econòmic, sinó també valor per al conjunt de la societat. La responsabilitat social i, més recentment, el propòsit empresarial han contribuït a situar aquesta perspectiva en el centre de l'estratègia. Però encara tenim un repte pendent: disposar de més capacitat per conèixer i gestionar el valor social que realment generem.

Aquesta qüestió és especialment rellevant en els centres especials de treball i les empreses que promouen la inclusió laboral de persones amb discapacitat. La seva contribució va molt més enllà dels llocs de treball creats. Pot significar més autonomia personal, benestar, desenvolupament de capacitats, cohesió social, retorn per a les administracions i transformacions positives en les empreses i en el conjunt de la societat.

Tanmateix, una part important d'aquest valor queda fora de la comptabilitat convencional. I allò que no sabem identificar ni mesurar difícilment podrà ser prou reconegut i tingut en compte en les decisions empresarials i les polítiques públiques.

Cal avançar, doncs, en la capacitat de calcular l'impacte social. I això vol dir anar més enllà de comptabilitzar activitats, recursos destinats o persones ateses. Ens hem de preguntar què ha canviat, per a qui, en quina mesura i fins a quin punt podem acreditar que la nostra actuació hi ha contribuït.

En alguns casos, la monetització del valor social pot ser una eina potent per fer visible allò que els indicadors econòmics convencionals no recullen. Però no tot el valor es pot expressar en euros, ni podem reduir la complexitat dels impactes a una única xifra de retorn social. El rigor metodològic, la consideració dels diferents grups d'interès i la prudència en l'atribució dels resultats són imprescindibles.

Sobretot, cal entendre que mesurar l'impacte no és una finalitat en si mateixa: és una eina per gestionar millor, orientar les decisions i incrementar la capacitat de crear valor per a la societat.

En aquest sentit, desenvolupar models i indicadors sectorials compartits pot suposar un avenç important. No es tracta solament de donar visibilitat al valor que ja es genera, sinó també de facilitar-ne el reconeixement en les polítiques públiques, la contractació, les relacions amb les administracions i la presa de decisions empresarials.

Per això, des de Respon.cat col·laborem amb La Federació de Centres Especials de Treball de Catalunya en la jornada «Valor social, impacte i inclusió laboral», en el marc de la Fira «Sí, i millor» 2026.

La jornada combinarà expertesa acadèmica i metodològica, amb aportacions de la Càtedra MANGO d'Impacte Social d'ESCI-UPF, Esade Center for Social Impact i Ship2B; el cas de Specialisterne i Casa Batlló sobre inclusió laboral i neurodiversitat; i una mirada social, política i legislativa amb Carles Campuzano.

Ramon Pastor, president de Respon.cat, farà la introducció de la jornada.

📅 Dilluns 19 d'octubre de 2026, de 17.00 a 19.30 h
📍 Foment del Treball · Via Laietana, 32-34 · Barcelona
🔗 Assistència gratuïta amb inscripció prèvia.

Una oportunitat per compartir coneixement i avançar en un repte que transcendeix aquest sector: si volem una economia orientada a crear valor compartit, hem de ser capaços de reconèixer i gestionar també el valor que no apareix als balanços.

#ValorSocial #ImpacteSocial #InclusióLaboral #ResponsabilitatSocial #Responcat

26.9.26

Avui faig 20 anys... de canal de Youtube!

Fa cinc anys que vaig publicar Avui faig 15 anys... de canal a Youtube! i aprofito per destacar aquesta circumstància un cop transcorregut un lustre més.

 Avui 25 de setembre ja fa vint anys que tinc un canal a Youtube. Coincideix amb la celebració del dia dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) però és casualitat perquè l'Agenda 2030 es va aprovar prou després, el 25 de setembre del 2015.

Si bé els primers anys la meva contribució amb vídeos va ser molt discreta, entre els anys a partir del 2018 vaig augmentar-hi molt l'activitat, precisament amb una certa relació amb els ODS, quan vaig iniciar la publicació de microvídeos sobre etimologia d'algunes paraules, especialment les relacionades amb la responsabilitat social, amb més d'un centenar de vídeos de [mots responsables] publicats. 

També és cert que encabat vaig tornar a limitar molt l'ús d'aquest canal, bàsicament en descobrir que podia penjar els microvídeos a les xarxes socials Instagram, Facebook o TikTok de manera rapidíssima i anant amb el mòbil pel carrer, sense el temps que hi havia de destinar si ho feia amb Youtube. 

Així, vaig deixar de publicar-hi els microvídeos i solament hi penjo els vídeos més llargs i horitzontals, per tant els més orientats a l'activitat professional. 

Comptat i debatut, en aquest quart lustre tan sols hi he publicat aquests materials:


Alguns dels vídeos publicats anteriorment a Youtube sobre responsabilitat social empresarial o corporativa:

Podeu trobar els microvídeos de [mots responsables] agrupats en aquesta entrada. Alguns enllacen a Instagram perquè encara no estan publicats al canal de Youtube.

A banda, estic en altres vídeos de Youtube, que estan publicats en altres canals, com per exemple:

28.8.26

Trump rebatejant el Llac Ontàrio m'ha recordat Felip V boig de ràbia contra Xàtiva

Quan he vist el president Trump canviant el nom del Llac Ontario per Llac Amèrica amb aquesta arrogància que el caracteritza, el primer que m’ha vingut al cap és el que va passar ara fa 300 anys a l’altra punta del continent. 

Felip V, malalt de ràbia contra la nació catalana i contra les constitucions que protegien el Principat de Catalunya i el Regne de València, va decidir reduir a cendres la població de Xàtiva per la seva lluita maulet i tot seguit va canviar el nom de l’illa de Xàtiva a Illa gran de la Terra de Foc. 

Quan certes persones que ocupen posicions de poder se senten superiors als altres i al damunt coincideix que estan al capdavant de nacions que també se senten superiors a les altres es donen les condicions per poder perdre el món de vista, deixar de tenir sentit comú, creure que pots fer el que et dina la gana. I perdre el sentit del ridícul. 

Però aprenguem de la història: qui perd els orígens perd la identitat, quan perdem la capacitat de plantar cara, de resistir, acabem oblidant el mal que ens van voler infringir. Avui pocs catalans saben que aquella fou l’illa de Xàtiva i per tant s’hi refereixen amb el nom que hi va posar Felip V, com també -i això és més lamentable- molts catalans malauradament es refereixen a Eivissa com Ibiza.

 

Uns segons sota l’ombra de la Lluna. Crònica personal de l'eclipsi

  • L’eclipsi total de Sol del 12 d’agost de 2026 va superar totes les meves expectatives.
  • I avui m'he llevat amb l'eclipsi de Lluna a la finestra de casa. Amb el cicle acabat, deixo unes notes personals de record. 

A mi sempre m’ha agradat l’astronomia i, per tant, ja sabia que seria un moment especial. Havia llegit sobre el fenomen, havia mirat simulacions, havia escoltat explicacions i havia intentat imaginar com seria. Però una cosa és comprendre intel·lectualment què passa durant un eclipsi i una altra de molt diferent és trobar-t’hi al davant.

Perquè un eclipsi total no és només una cosa que es veu. És una cosa que succeeix al teu voltant. Canvia la llum, canvia el paisatge i canvia per uns instants la manera com perceps el lloc on ets. Però sobretot et connecta amb dimensions molt més grans, astronòmiques, i amb la vivència humana del tals fenòmens, l'emoció de com les podrien haver viscut els nostres avantpassats.

Una experiència compartida des de Vilanova

Vaig tenir la sort de viure-ho des de Vilanova i la Geltrú i de fer-ho al costat d’un grup d’amistats. Això també forma part inseparable del record.

Els fenòmens astronòmics ens recorden la nostra petitesa, però no necessàriament ens fan sentir sols. Al contrari: poder contemplar-los amb altres persones els converteix en una experiència profundament humana. Érem uns quants éssers diminuts, en un punt molt concret de la Terra, mirant plegats com la Lluna ocultava el Sol.

Hi havia alguna cosa d’alegre en aquella expectació compartida. Una alegria que no provenia d’haver aconseguit res ni d’haver adquirit res, sinó simplement de ser-hi. D’haver coincidit en aquell lloc i en aquell instant. D’haver tingut un cel prou net. D’haver pogut aixecar la mirada i deixar-nos sorprendre.

Des de Vilanova, la totalitat va durar aproximadament deu segons, ben poca cosa, i tanmateix poden contenir una experiència que quedarà guardada tota la vida.

Potser hi haurà altres eclipsis. Potser tindrem ocasió de tornar-ne a veure algun des d’un altre indret, però no des del nostre país. Ha estat l'eclipsi de la nostra vida, i no es repetirà. No es repetiran aquella tarda, aquell cel, aquella llum, aquell grup d’amistats ni la persona que cadascú de nosaltres era en aquell moment. Va ser una experiència única no només en el sentit astronòmic, sinó en el sentit més profund de la paraula: irrepetible.

Preparar-se per mirar i no tenir temps de mirar res

Jo havia llegit que, durant la totalitat, la percepció dels colors podia canviar. Quan disminueix bruscament la llum, la nostra visió es desplaça progressivament de la visió diürna, dominada pels cons de la retina, cap a una visió més crepuscular, en què guanyen pes els bastons. En aquestes condicions, els vermells tendeixen a perdre intensitat, mentre que els verds i els blaus poden semblar relativament més vius. És el que es coneix com a efecte Purkinje.

Em va fer gràcia preparar-me per observar-ho i em vaig posar expressament roba de color verd. Volia veure si, quan desaparegués la llum directa del Sol, el verd adquiria més força mentre els tons vermells s’apagaven. Però no vaig tenir temps de mirar-ho. Quan intentes comprendre què està passant, ja s’ha acabat.

Tampoc no vam tenir temps de comprovar si els moixons havien deixat de cantar, si algun animal havia canviat de comportament o si es produïa aquell silenci sobtat que sovint es descriu durant els eclipsis. Segurament, per observar tots aquests efectes, caldria una totalitat més llarga, una certa disciplina i potser repartir-se les tasques: una persona mirant els colors, una altra escoltant els ocells, una altra observant l’horitzó. Però nosaltres no estàvem fent un experiment. Estàvem vivint un eclipsi.

I potser va estar bé que fos així. De vegades, la voluntat de registrar-ho tot ens impedeix experimentar allò que està passant. Aquells segons no van ser suficients per analitzar el fenomen, però sí per quedar-ne commogut.

No es va fer de nit

Una de les coses que més em van sorprendre va ser que no es fes tan fosc com m’havia imaginat. Havia sentit que de sobte es faria de nit. Potser en indrets situats més a prop del centre de la franja de totalitat, amb una durada més llarga i amb el Sol més alt, la sensació és més rotunda. Però des de Vilanova no vaig percebre una nit completa.

Hi ha una explicació física. Nosaltres érem dins de l’ombra de la Lluna, però aquella ombra ocupava només una franja limitada de la superfície terrestre. Al nostre voltant, més enllà de la zona de totalitat, l’atmosfera continuava il·luminada pel Sol. Una part d’aquella llum ens arribava lateralment des de l’horitzó.

A més, l’eclipsi es produïa amb el Sol molt baix. La llum del crepuscle i la llum procedent de les regions situades fora de l’ombra impedien que el cel es convertís en una nit tancada. Era com si ens trobéssim sota una gran ombra mòbil, envoltats a la distància per una atmosfera que continuava rebent la llum solar.

La Lluna tampoc no em va semblar negra


També m’havia imaginat la Lluna com un cercle absolutament negre, un forat perfecte obert al mig del cel. Però no és així com la recordo. El disc lunar em va semblar més aviat grisós, fins i tot glauc: un color difícil de fixar, situat entre el gris, el blau verdós i una certa qualitat cendrosa.

És possible que aquesta percepció fos causada, en part, pels efectes de contrast. La Lluna estava envoltada per la corona solar, molt més clara, mentre que el cel conservava tonalitats blavoses, violàcies i crepusculars. La nostra vista, a més, no havia tingut temps d’adaptar-se completament a la foscor. En aquestes condicions, un objecte gairebé negre pot ser percebut com a gris o adquirir tonalitats influïdes pels colors que l’envolten.

Però també hi ha una altra explicació que em resulta especialment bonica: la Lluna no estava en una foscor absoluta. Durant un eclipsi solar, la Lluna es troba en fase nova. La cara orientada cap a la Terra no rep directament la llum del Sol. Però rep llum reflectida per la mateixa Terra: el que anomenem llum cendrosa o claror terrestre.

Des de la Lluna, en aquell moment, la Terra es veuria gairebé plena. És cert que una petita part de la superfície terrestre estava coberta per l’ombra lunar, però la major part del planeta continuava il·luminada pel Sol. Els núvols, els oceans, els continents i l’atmosfera reflectien una part d’aquella llum cap a la Lluna. Després, una fracció encara més petita tornava de la Lluna fins als nostres ulls.

La claror terrestre és molt feble i probablement no explica tota sola el color que vaig percebre. En fotografies de gran rang dinàmic pot arribar a revelar alguns detalls de la superfície lunar, però a ull nu queda fàcilment dominada per la brillantor de la corona i pels efectes atmosfèrics. Segurament, aquell color glauc era el resultat d’una combinació: una mica de llum cendrosa, la corona solar, la claror del cel, l’adaptació incompleta de la vista i els efectes de contrast.

Però m’agrada pensar que, fins i tot en aquell moment d’ocultació, la llum continuava circulant entre els astres. El Sol il·luminava la Terra; la Terra enviava una part d’aquella llum cap a la Lluna, i la Lluna ens en retornava una fracció minúscula.

Una agulla de cap vermella

El detall que més em va sorprendre va ser una petita llum vermella situada aproximadament cap a la posició de les nou del disc lunar: la protuberància solar. Gràcies a les limitacions de la meva visió, el que vaig veure va ser no una forma allargada com he vist a les fotos, sinó una bola rodona com si fos el cap d’una agulla: una petita esfera vermella, perfectament definida, enganxada al cercle fosc de la Lluna.

Les protuberàncies són grans estructures de plasma solar, molt més fredes i denses que la corona que les envolta, sostingudes pels camps magnètics del Sol. Durant un eclipsi total poden aparèixer al marge del disc solar com petits punts, arcs o llengües d’un vermell intens. Aquest color vermellós prové sobretot de l’emissió de l’hidrogen.

Una fulguració solar, en canvi, és una alliberació sobtada i molt intensa d’energia. Pot estar relacionada amb les regions on hi ha protuberàncies, però no és exactament el mateix fenomen. Per tant, el petit cap d’agulla vermell que vaig veure no havia de ser necessàriament una fulguració: probablement era una protuberància que sobresortia del Sol i que la Lluna, en ocultar la superfície molt més brillant, ens permetia contemplar.

Vista des de la Terra, semblava una piloteta minúscula. Però aquesta és una de les trampes de l’escala astronòmica. Una estructura que als nostres ulls era només el cap d’una agulla podia tenir unes dimensions comparables a les de la Terra o potser diuen que com quatre Terres.

Aquell punt vermell va ser, per a mi, una de les imatges més poderoses de l’eclipsi. Al costat de la geometria perfecta del cercle lunar, de la corona blanca de la corona de diamant, de les perles de Baily... apareixia aquella gota vermella, viva, com una petita brasa adherida a la vora de l’ombra.

Una coincidència astronòmica extraordinària

Els eclipsis totals són possibles gràcies a una coincidència fascinant. El Sol és unes quatre-centes vegades més gran que la Lluna, però també es troba aproximadament quatre-centes vegades més lluny. Això fa que, vistos des de la Terra, tots dos astres tinguin una mida aparent molt semblant.

La coincidència no és eterna. La Lluna s’allunya lentament de la Terra i, en un futur molt llunyà, ja no tindrà una mida aparent suficient per ocultar completament el Sol. Vivim, doncs, en una etapa de la història del sistema Terra-Lluna en què els eclipsis totals encara són possibles.

A aquesta coincidència n’hi podem afegir moltes més: que la franja de totalitat passés per casa nostra; que des de Vilanova encara disposéssim d’aquells segons; que l’horitzó fos visible; que no hi hagués núvols que ens ho impedissin; que fóssim allà en aquell moment i que existissin éssers conscients capaços d’observar el fenomen, comprendre’n una part i emocionar-s’hi. Potser aquesta última coincidència és la més extraordinària de totes: que una petita part de l’univers hagi adquirit ulls per mirar la resta de l’univers. Durant uns segons, nosaltres érem aquests ulls.

Per cert, que aquest ha estat un eclipsi dels Països Catalans: les Illes i bona part de Catalunya i del País Valencià. 

L'eclipsi total a Catalunya es va veure a la Catalunya Nova. Pensant que els de la Catalunya Vella tenen més tendència a anar cap amunt que no a baixar cap al Penedès, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre... ja va anar bé que els designis astronòmics els comuniquessin que el Sud també existeix ;) Això no treu que no sentís bixomets pel fet que el Govern del meu país es desplacés al Sud per fer la "inauguració" de l'eclipsi. 

La dificultat d’entendre la indiferència

Precisament per tot això, em va costar entendre que algunes persones prescindissin completament del fenomen. Com si es tractés d’una campanya de màrqueting, d’una moda imposada o d’una acció gregària provocada pels mitjans de comunicació.

Puc entendre que algú no tingués visibilitat. Puc entendre que no li vingués de gust desplaçar-se a un altre poble o que no pogués reorganitzar la jornada. Puc entendre la prudència davant dels possibles danys oculars, perquè durant tota la fase parcial era imprescindible fer servir protecció homologada. I puc entendre, naturalment, que no tothom tingui el mateix interès per l’astronomia.

També he llegit persones que deien que prefereixen la cultura, les relacions humanes o altres experiències més properes. Fins i tot hi ha qui va interpretar l’ocultació del Sol en termes simbòlics o esotèrics, com una disminució de la llum, de l’energia o de la consciència.

Totes aquestes mirades poden formar part de la diversitat humana. Però no crec que hàgim d’escollir entre la cultura, les persones i el cosmos. Contemplar un eclipsi no ens allunya de la condició humana. Ben al contrari: l’admiració davant del cel forma part de totes les cultures i ens acompanya des de molt abans que existís la paraula astronomia.

Tampoc no crec que deixar-se sorprendre sigui una forma de gregarisme. Que moltes persones vulguin contemplar simultàniament un fenomen extraordinari no el converteix en una moda artificial. Hi ha experiències que compartim perquè algú ens les imposa, però n’hi ha d’altres que compartim perquè valen la pena. I aquesta en valia molt la pena.

Respecto que algú decidís no mirar. Però confesso que em costa entendre la resistència a dedicar uns minuts a un dels espectacles més extraordinaris que ens poden oferir els astres. Sobretot perquè no calia creure en res, comprar res ni adherir-se a res. Només calia protegir-se adequadament els ulls, esperar i mirar. Després, si calia, ja vindrien les crítiques. Però em sembla que ningú no ha dit que no va cobrir les expectatives... i mira que sempre hi ha gent per tot.

Dues setmanes després, eclipsi de Lluna!

He esperat a publicar aquestes notes a poder posar alguna cosa sobre l'eclipsi de Lluna, que és habitual que tingui lloc un parell de setmanes encabat. Sense la majestuositat de l'altre, aquest eclipsi també m'ha sobtat. La Lluna de sang, com es coneix, sembla una bola suspesa en el firmament. En el meu cas, la màgia ha estat llevar-me i, encara amb els ulls a mig obrir, trobar-me la Lluna enmig de la finestra del dormitori. Això sí que és un bon dia, Lluna! 

L’alegria d’haver-hi estat

Passats els dies, el record que em queda és sobretot d’agraïment. Agraïment per haver tingut un cel favorable. Per haver pogut veure la corona, aquella claror glauca i el petit cap d’agulla vermell. Per haver sentit com el paisatge canviava de naturalesa durant uns instants. Per haver-ho viscut des de Vilanova. I, sobretot, per haver pogut compartir-ho amb amistats.

Hi ha instants que duren molt poc, però que eixamplen el temps interior. Aquells segons van passar massa de pressa per mirar la roba verda, escoltar els moixons o analitzar tots els colors. Però van ser suficients per deixar una empremta. Potser no ho vaig poder observar tot. Potser no vaig entendre tot el que veia. Potser alguns detalls van ser reals i d’altres van ser construccions de la meva percepció, sorpresa davant d’una llum que no havia vist mai. Però hi vaig ser. Hi érem.

Durant deu segons, l’ombra de la Lluna va passar per damunt nostre, el Sol va mostrar allò que habitualment manté ocult i el món va adquirir una claror que no pertanyia ni al dia ni a la nit. El cosmos va complir. I amb escreix.