És una metàfora incòmoda, però necessària. Avui, una part molt important dels catalanoparlants fa exactament això amb la seva llengua. Segons l’Enquesta Sociopolítica del CEO, la meitat reconeix haver deixat de parlar en català “per evitar problemes”. Com si fos lògic. Com si parlar la pròpia llengua fos un acte susceptible de causar conflictes. El conflicte, però, no és parlar en català. El conflicte real és haver naturalitzat la renúncia.
Ens trobem davant d’un fenomen profundament interioritzat: una subordinació lingüística disfressada de cortesia. Un reflex mental on l’educació justifica el canvi d’idioma. No cal que ningú ens ho demani: nosaltres mateixos el cedim. I ho fem pensant que és un gest amable, quan en realitat és una ferida quotidiana que empetiteix la llengua.
Aquesta situació no és neutra. És el resultat d’una hegemonia sostinguda en el temps, que ha situat el castellà com a llengua imposada pels poders i el català com a llengua perifèrica, encara que oficial. Una hegemonia tan profunda que molts catalanoparlants acaben parlant castellà entre ells sense ni adonar-se’n. Ara amb el domini de les xarxes socials i també vinculat amb l'auge de l'extrema dreta, es veu també entre els joves.
I aquí cal fer un pas més en la metàfora. Perquè, igual que el feminisme no només apel·la a les dones, sinó que també interpel·la els homes, la responsabilitat de la justícia lingüística no recau només en l'empoderament dels catalanoparlants. Els homes, si volen ser agents de canvi en un món patriarcal, han de reconèixer els seus privilegis inconscients i contribuir activament a empoderar les dones. No n’hi ha prou amb “no ser masclista”. Cal ser part de la solució.
Doncs igualment, els castellanoparlants han de ser conscients que, en una societat bilingüe, la seva llengua ha estat durant molt temps la dominant. I que, sense voler-ho, poden imposar una autoritat simbòlica que perpetua aquesta situació. Per això no n’hi ha prou amb respectar el català: cal fer-lo possible. Cal deixar espai. Cal contribuir a trencar el cercle de la renúncia.
Fa unes dècades això era més així: molts castellanoparlants expressaven proactivament que entenien el català i convidaven a no canviar. Hi havia la consciència de sortir de la imposició de la dictadura. Ara no és així, no solament perquè queda lluny. Hi ha moltes persones nouvingudes que no tenen aquesta consciència. I hi ha hagut un relat molt potent impulsat per l'espanyolisme sobre la presumpta "imposició" del català, com el món al revés, i que ha provocat un augment percentual de la militància en el castellà.
Avui, continuar parlant català en qualsevol context no és només un dret: és un acte de dignitat. I això no hauria de ser heroic. Hauria de ser normal. Però encara no ho és. Encara cal explicar que no és “de mala educació” mantenir-se en la llengua pròpia. Que no és “una imposició” iniciar una conversa en català. Que no és “intransigent” no renunciar a la llengua pròpia del país.
Necessitem una nova consciència col·lectiva. Una assertivitat lingüística que no busqui la confrontació, que convidi, però que ho faci des de la dignitat sense renúncies, tot convidant els nous catalans a ser en primer lloc catalanooients, com a pas previ a llançar-se a expressar-s'hi. Que no exigeixi submissió i sobretot que no relegui la llengua a una trinxera identitària, sinó que la reivindiqui com a espai de convivència i de drets compartits.
Cada llengua que es perd és una manera d’esborrar una part del món. Però quan és un mateix qui s’esborra cada dia, per prudència, per comoditat o per por, l’esvaïment és encara més dolorós. Ens podem permetre seguir obviant-ho?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada