[ARTICLE] Una metàfora feminista per entendre la renúncia lingüística

Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què moltes dones assumien els rols que el patriarcat els reservava. No només els acceptaven, sinó que els defensaven com a normals. L’autosubmissió era una manera de protegir-se. La resignació, una forma de supervivència. No calia que cap home les obligués a callar: elles mateixes silenciaven els seus drets, pensant que ho feien per respecte, per educació.

És una metàfora incòmoda, però necessària. Avui, una part molt important dels catalanoparlants fa exactament això amb la seva llengua. Segons l’Enquesta Sociopolítica del CEO, la meitat reconeix haver deixat de parlar en català “per evitar problemes”. Com si fos lògic. Com si parlar la pròpia llengua fos un acte susceptible de causar conflictes. El conflicte, però, no és parlar en català. El conflicte real és haver naturalitzat la renúncia.

Ens trobem davant d’un fenomen profundament interioritzat: una subordinació lingüística disfressada de cortesia. Un reflex mental on l’educació justifica el canvi d’idioma. No cal que ningú ens ho demani: nosaltres mateixos el cedim. I ho fem pensant que és un gest amable, quan en realitat és una ferida quotidiana que empetiteix la llengua.

Aquesta situació no és neutra. És el resultat d’una hegemonia sostinguda en el temps, que ha situat el castellà com a llengua imposada pels poders i el català com a llengua perifèrica, encara que oficial. Una hegemonia tan profunda que molts catalanoparlants acaben parlant castellà entre ells sense ni adonar-se’n. Ara amb el domini de les xarxes socials i també vinculat amb l'auge de l'extrema dreta, es veu també entre els joves. 

I aquí cal fer un pas més en la metàfora. Perquè, igual que el feminisme no només apel·la a les dones, sinó que també interpel·la els homes, la responsabilitat de la justícia lingüística no recau només en l'empoderament dels catalanoparlants. Els homes, si volen ser agents de canvi en un món patriarcal, han de reconèixer els seus privilegis inconscients i contribuir activament a empoderar les dones. No n’hi ha prou amb “no ser masclista”. Cal ser part de la solució.

Doncs igualment, els castellanoparlants han de ser conscients que, en una societat bilingüe, la seva llengua ha estat durant molt temps la dominant. I que, sense voler-ho, poden imposar una autoritat simbòlica que perpetua aquesta situació. Per això no n’hi ha prou amb respectar el català: cal fer-lo possible. Cal deixar espai. Cal contribuir a trencar el cercle de la renúncia. 

Fa unes dècades això era més així: molts castellanoparlants expressaven proactivament que entenien el català i convidaven a no canviar. Hi havia la consciència de sortir de la imposició de la dictadura. Ara no és així, no solament perquè queda lluny. Hi ha moltes persones nouvingudes que no tenen aquesta consciència. I hi ha hagut un relat molt potent impulsat per l'espanyolisme sobre la presumpta "imposició" del català, com el món al revés, i que ha provocat un augment percentual de la militància en el castellà. 

Avui, continuar parlant català en qualsevol context no és només un dret: és un acte de dignitat. I això no hauria de ser heroic. Hauria de ser normal. Però encara no ho és. Encara cal explicar que no és “de mala educació” mantenir-se en la llengua pròpia. Que no és “una imposició” iniciar una conversa en català. Que no és “intransigent” no renunciar a la llengua pròpia del país.

Necessitem una nova consciència col·lectiva. Una assertivitat lingüística que no busqui la confrontació, que convidi, però que ho faci des de la dignitat sense renúncies, tot convidant els nous catalans a ser en primer lloc catalanooients, com a pas previ a llançar-se a expressar-s'hi. Que no exigeixi submissió i sobretot que no relegui la llengua a una trinxera identitària, sinó que la reivindiqui com a espai de convivència i de drets compartits.

Cada llengua que es perd és una manera d’esborrar una part del món. Però quan és un mateix qui s’esborra cada dia, per prudència, per comoditat o per por, l’esvaïment és encara més dolorós. Ens podem permetre seguir obviant-ho?

[ARTICLE] Què ens poden aportar els ordres religiosos al lideratge amb propòsit i a la RSC?

Fa uns dies vaig assistir al Debat "La transcendència del lideratge", d'Amics del País, amb Míriam Díez, Àngel Castiñeira i Francesc Torralba. La reflexió venia motivada pel relleu en el papat. I fruit de les reflexions, em va interessar seguir cercant sobre com des dels diferents ordes religiosos s'abordaria l'RSC.   

Vivim temps en què la societat reclama a les empreses alguna cosa més que resultats econòmics: volen valors, compromís i un propòsit clar. En aquest context, la Responsabilitat Social Corporativa ja no es pot entendre com una eina de màrqueting o reputació, sinó com un component essencial del lideratge i la cultura organitzativa.

Però, d’on podem inspirar-nos per aprofundir-hi? Curiosament, algunes de les fonts més riques per pensar en valors, propòsit i sostenibilitat no es troben en manuals de gestió moderna, sinó en tradicions espirituals mil·lenàries. Diversos ordres religiosos han desenvolupat al llarg dels segles models de lideratge i comunitat amb una gran profunditat, molts dels quals ressonen amb els reptes actuals de les organitzacions.

Jesuïtes: discerniment i propòsit estratègic

Els jesuïtes ens ofereixen una visió de lideratge basada en el discerniment, la capacitat d’actuar en entorns complexos i incerts. El seu estil es fonamenta en buscar el bé major, més enllà dels interessos individuals, i actuar amb flexibilitat i compromís social. És el model que més s’alinea amb una RSC orientada al propòsit, on valors i estratègia van de la mà. Paraula clau: propòsit i estratègia.

Franciscans: coherència ètica i ecologia integral

Els franciscans proposen una espiritualitat de la senzillesa radical, la fraternitat universal i el respecte per la natura. La seva influència és palpable en discursos com l'encíclica Laudato Si’, que ha inspirat moviments globals per a una transició ecosocial justa. Per a les empreses, això es tradueix en una RSC arrelada en la coherència, la sostenibilitat i la justícia social. Paraula clau: sostenibilitat i coherència.

Agustins: comunitat i reconciliació

L’agustinisme ens parla de la fragilitat humana i de la necessitat de construir comunitat per avançar plegats. Una empresa que es reconeix vulnerable i oberta a l’altre pot desenvolupar una RSC basada en la inclusió, el diàleg i la col·laboració entre agents diversos. És especialment rellevant per a entorns on cal treballar la reconciliació d’interessos i el sentiment de pertinença. Paraula clau: comunitat i TSR.

Dominics: veritat, justícia i responsabilitat

Els dominics posen l’èmfasi en la paraula, la veritat i el compromís amb la justícia. És un model que connecta amb la RSC des de l’òptica de la transparència, la retiment de comptes i la denúncia de les desigualtats. Per a organitzacions compromeses amb els drets humans, la qualitat democràtica i la llibertat d’expressió, és una font d’inspiració potent. Paraula clau: justícia i transparència.

Benedictins: sostenibilitat del ritme i arrelament

En un món accelerat i volàtil, els benedictins ens recorden la importància de l’equilibri, del ritme humà i de l’arrelament territorial. Aplicat a l’empresa, això pot traduir-se en polítiques de benestar laboral, conciliació i sostenibilitat a llarg termini. Paraula clau: gestió del temps i benestar.

Salesians: educació i desenvolupament personal

Finalment, els salesians ens ofereixen un model centrat en l’acompanyament educatiu i el creixement de les persones, especialment les joves. És un enfocament de RSC que aposta per l’ocupabilitat, la formació i l’esperança compartida. Paraula clau: educació i esperança.

 

Cap a una RSC integral i polièdrica

La RSC pot tenir moltes cares, i no hi ha un únic model vàlid. Però tots aquests estils espirituals ens aporten claus complementàries per pensar en:

• Com integrar el propòsit en l’estratègia.

• Com donar coherència entre valors i pràctiques.

• Com construir una cultura més justa, humana i sostenible.

Al capdavall, potser no es tracta només de gestionar responsabilitats, sinó de viure el lideratge com una vocació transformadora. I en això, els ordres religiosos hi tenen encara molt a dir.