Cada estiu sembla que tornem a començar. Les flames s’alcen a la península ibèrica com si fossin un fet inevitable, gairebé natural. Però darrere dels incendis hi ha decisions polítiques, econòmiques i socials, i sobretot una gran absència: la de la gestió. Perquè no gestionar és, en si mateix, una manera irresponsable de gestionar.
La magnitud d’incendis que estem veient aquest any no és només el resultat de les altes temperatures. És el resultat d’anys de desinversió, de menyspreu al món rural i de l’abandonament del paisatge. I això cal dir-ho clar: quan es renuncia a invertir en el manteniment de la massa forestal, quan es deixen morir les polítiques de suport a la pagesia i la ramaderia, quan es trenca el vincle entre les comunitats i el territori, el bosc deixa de ser un actiu viu i esdevé un polvorí.
Els governs que haurien de tenir cura del territori han optat per fer discursos curts i polítiques a curt termini. I en aquest marc, és especialment preocupant l’ofensiva de les dretes i extremadreta que, en nom de l’austeritat, han anat arraconant els serveis públics, entre ells els sistemes de prevenció i extinció d’incendis. El relat neoliberal disfressat de responsabilitat pressupostària ha tingut un impacte directe en la seguretat de les persones i en la salut dels ecosistemes, mentre es prefereix destinar recursos al rearmament... i als toros.
La gestió forestal no pot ser un capítol secundari de les polítiques ambientals. Ha de ser una peça clau d’un nou contracte amb el territori. I aquest contracte ha d’incloure tant la prevenció dels grans incendis com la revalorització de les activitats agràries i pastorals que durant segles han ajudat a configurar un mosaic territorial resilient. No es tracta tant de plantar arbres com de cuidar els que ja tenim. I això inclou també tallar, aclarir, mantenir... perquè sostenibilitat no és immobilisme, és intervenció intel·ligent.
Amb l’escalfament global, el risc és estructural. Ja no es tracta de gestionar emergències sinó de gestionar estructures. Els episodis d’aquest estiu mostren que ens enfrontem a onades d’incendis d’una intensitat i velocitat sense precedents. Ens cal, doncs, més que mai, un model territorial resilient i unes polítiques de país que apostin pel coneixement, la inversió i la corresponsabilitat.
N'hi ha hagut a Occitània, als EUA, i a molts altres indrets. Però en el cas espanyol hi ha un fet afegit que no podem deixar d’observar. Enmig d’aquest desgavell, apareix la temptació —previsible i recurrent— de recórrer a la catalanofòbia per desviar l’atenció. Alguns sectors han trobat en l’atac a Catalunya un recurs fàcil per tapar la seva pròpia inacció, utilitzant un fals greuge comparatiu per generar ressentiment. I el més greu és que, sovint, aquest discurs arrossega persones de bona fe, però desinformades, que acaben creient que els catalans tenim més drets o més inversió, quan la realitat és ben diferent. Aquest ús polític del foc com a eina de divisió és irresponsable i perillós. Els hi anem bé els catalans com a boc expiatori, com a ase dels cops.
Cal recuperar la responsabilitat com a mètode, no només com a retòrica. La responsabilitat social —sigui de les empreses, de les administracions o de les comunitats— implica prendre consciència dels propis impactes i actuar per minimitzar-los. I assumir les pròpies responsabilitats per allò que es fa fer o no es va fer en el passat. Això vol dir assumir el repte de la gestió forestal com una qüestió de país, amb visió estratègica i amb acció coordinada entre tots els actors. Només així podrem transformar els incendis d’avui en les oportunitats de demà.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada