La manera com parlem de les dones no és mai una qüestió menor. Les paraules que fem servir per referir-nos al seu cos, a la maternitat o a la gestació expressen també una determinada mirada social. I, de vegades, ens mostren fins a quin punt hem naturalitzat visions que potser caldria revisar.
Sempre m’ha sobtat que en català considerem més “fi” dir que una dona està embarassada que no pas prenyada. Sobretot que del fet que una dona porti una vida a dins en diguem embaràs, quan aquest mateix mot també vol dir destorb, nosa, impediment, trava, dificultat. Diem “això m’embarassa” per dir que una cosa ens incomoda o ens posa en una situació compromesa.
Només aquesta doble sorpresa ja ens hauria de fer pensar. Perquè l’etimologia, en aquest cas, és molt significativa.
- Embarassar és un mot que ens va venir fa segles del castellà embarazar, i més enllà del portuguès. Avui és un mot normatiu i plenament incorporat al català, però el seu significat originari té a veure amb l’entrebanc, l’obstacle, allò que dificulta el pas o el moviment. És a dir, una paraula que remet a la idea de càrrega o d’impediment.
- En canvi, prenyar és el mot patrimonial català. Hereu del llatí praegnare, relacionat amb la gestació, amb portar vida, amb allò que encara ha de néixer. Prové de prae gnascor, és a dir de "abans" de "nèixer": és un mot directe, digne i profundament vital.
I tanmateix, socialment ha passat el contrari del que semblaria esperable. El mot vingut del castellà, amb un rerefons vinculat a la nosa o a l’entrebanc, ha acabat adquirint prestigi. I el mot català patrimonial, més directe i més vinculat a la generació de vida, ha estat desplaçat cap als registres considerats populars, rurals, animals o barroers. Aquesta substitució no és només lingüística. És cultural i sexista.
Els mots ens parlen de la manera com una societat construeix respecte, dignitat i reconeixement. I les paraules són una part d’aquesta construcció. Durant segles, la gestació de les dones ha estat vista massa sovint des de la limitació: com una càrrega, com una pèrdua de disponibilitat, com un estat que condiciona o dificulta. Potser per això no ens ha grinyolat prou que el mot prestigiós sigui precisament el que remet a l’entrebanc.
Per això, en el vídeo que aporto dins la meva col·lecció de mots responsables, proposo una petita esmena lingüística i cultural: deixem de dir que una dona està embarassada i diguem amb tota naturalitat que està prenyada.
No per provocació. No per barroeria. Sinó per dignitat. Perquè prenyada és una paraula catalana patrimonial, clara i vital. Parla del cos, sí. Però sobretot parla de vida. Parla de potència creadora. Parla del que encara ha de néixer.
I portar vida no és cap destorb. No és una nosa. No és un embaràs.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada