La revista Comunidad RS de la Càtedra de Responsabilitat Social de la Universitat d'Alacant publica una entrevista a Josep Maria Canyelles sobre Territoris Socialment Responsables.
Josep Maria Canyelles: «el lideratge no necessàriament ha de correspondre a el sector públic, ha de ser d'aquells que més s'ho creguin»
Josep Maria Canyelles és, possiblement, la persona més reconeguda i autoritzada per parlar de territoris socialment responsables. Es dedica des de 2004 a promoure l'RSE. És expert en Responsabilitat Social i Territoris Socialment Responsables, consultor a Vector5.cat, president de EdificisPositius.cat i coordinador de Respon.cat, entre moltes altres responsabilitats.
Fa més de quinze anys, vas començar a parlar de territoris socialment responsables (TSR) i sembla que és recentment quan el concepte està aconseguint consolidar-se i obrir-se camí en la pràctica. Què ha canviat en aquest temps perquè administracions, empreses i organitzacions siguin més receptius a aquest tipus de plantejaments?
El concepte de Territori Socialment Responsable (TSR) té uns 20 anys, quan es va començar a utilitzar per part de la Diputació de Barcelona com a sinònim de la resposta social de les pimes. Segurament és un concepte importat; existia alguna expressió similar a França que es vincula més a temes de persones amb discapacitat, o amb visions molt centrades en alguna matèria concreta. En el cas de Barcelona l'enfocament va ser cap a les pimes. Va ser llavors quan vam veure que estàvem malgastant el potencial semàntic de el concepte, ja que TSR convidava a pensar que no només les empreses privades, sinó també altres actors, podrien ser subjectes o actors d'aquesta responsabilitat social. Per tant, podíem construir alguna cosa més que la resposta social de cada actor i parlar de com es pot generar un ecosistema,un territori en el qual els valors tinguin una especial presència a la interrelació.
Es tractava d'un moment de creixement econòmic, de diners al sector públic i es van posar en marxa diferents iniciatives. Quan una iniciativa sorgeix per suport de sector públic, aquest suport té notables alts i baixos. Per sort, hi ha hagut altres experiències no solament públiques, sinó que han comptat amb altres organitzacions, consorcis o agents privats, que han anat avançant aquí ia altres països, sota el nom de TSR o amb altres denominacions, però compartint el concepte. Ara cada vegada més la societat i els poders públics requereixen un entorn de màxima sinergia, màxima col·laboració entre tots els actors. Tenim uns reptes en la humanitat que només seran possibles si tots els actors sumen en una mateixa direcció. Govern, empreses grans i petites, organismes acadèmics,ciutadania i altres actors socials generem sinergies. És el que se'ns demana, que no solament abordem cada un per separat accions, sinó generant sinergies.
També en la lògica de el sector públic s'ha anat desenvolupant el propi concepte de governança, com una manera d'abordar en els territoris la implicació dels diferents actors, segurament sempre des del lideratge públic i per fer polítiques públiques. Quan parlem de TSR, no necessàriament és això, pot ser un lideratge compartit, lideratge de les empreses, de el sector social i per abordar reptes conjunts de bé comú, per tant, es parla del mateix, però amb diferent perspectiva. Governança és la manera de dur a terme polítiques públiques, integrant diferents agents i amb el lideratge públic, però finalment és una cosa summament compatible, i són dues cares de la mateixa moneda.
Hi ha com un renéixer de la responsabilitat social, que en cap moment ha mort, però que ha anat evolucionant en els últims anys. Si fa 10 anys la responsabilitat social va incorporar amb gran força la idea de crear valor compartit, per a tots els grups d'interès, econòmic i social, en aquests darrers 5 anys ha anat prenent força la idea de l'empresa amb propòsit. Es tracta d'una empresa que no només busca guanyar diners, sinó que va també es dirigeix a aconseguir un impacte social clar. Fruit d'aquesta lògica, cada vegada hi ha més empreses que atenen grans reptes socials, l'incorporen en el seu discurs i parlen d'empreses amb propòsit, fins i tot es parla d'empreses de la cambra sector.
Aquest propòsit s'incorpora tant a les cadenes de valor com als territoris, que serien els dos principals eixos de desenvolupament -quan l'empresa és gran es dirigeix a la seva cadena de valor i quan és més petita, ho fa sota la lògica de l'TSR- . Es tracta de dues lògiques complementàries i ambdues són necessàries.
El concepte de TSR pot ser aplicat a municipis o comarques, però també a àmbits geogràfics més petits, com barris o fins i tot menors. Segons la teva experiència, ¿quina escala és la més adequada per a això?
La gràcia de parlar de TSR és que és un concepte ambigu que es pot aplicar a realitats territorials molt diferents i en cada cas has de veure quin és el valor que aporta. En una gran ciutat com Barcelona, té sentit parlar de barri socialment responsable perquè hi ha barris que té una identitat molt forta, com Sants, Gràcia o al Raval. Tenen xarxes associatives i estructura de govern pública. Hi ha empreses que es vinculen de manera forta a el territori, perquè potser és un barri amb conflictivitat i aquesta empresa té un sentit de compromís que facilita poder portar aquest concepte a una dinàmica de barri que a més és molt intensa per la proximitat a aquest concepte de barri socialment responsable. Seria una bona referència també un poble o comarca i hi ha casos en què s'ha desenvolupat, sobretot,en comarques que el vinculen amb la seva identitat, la seva marca de territori pensant en termes, per exemple, de turisme rural. Potser és un àmbit més propici que comarques de caràcter més industrial.
No s'ha utilitzat tant ─pero també tindria molt sentit fer-ho─ a escala de país en el sentit més ampli de la paraula. Per exemple, a Catalunya, normalment ens hem reconegut històricament terme, i ens han reconegut─ com un territori, una societat que ha valorat la qualitat, la innovació, la tolerància, el diàleg o el pactisme des de fa 100 anys. Una societat té dret a projectar quines vol que siguin els seus valors de cara a el futur. Per tant, en la mesura que pots modificar o assentar els teus valors, que no és fàcil, es pot plantejar una línia de cara a el futur. La qualitat avui dia ja és patrimoni de tothom i no és una cosa que et diferenciï ni al mercat ni com a societat, però sí potser aquest sentit d'empresa compromesa amb el territori que també està lligat amb la tradició.
Podem veure de quina manera aquests valors de territori, que l'identifiquen, s'incorporen a la sostenibilitat d'un TSR, de manera que no sigui només un treball de màrqueting que algú decideix, sinó que aquests valors siguin una suma realment conscient i compromesa, dialogada diferents actors.
En 2014 portem a terme un projecte de caràcter experimental que anomenem Focus de l'RSE a Catalunya,que utilitzava metodologia de TSR. Es tractava de consensuar entre diferents actors públics i privats, empreses grans, petites, cambres de comerç, govern, sindicats, acadèmics, etc. quins haurien de ser els temes materials, els temes importants a desenvolupar per part de qualsevol empresa gran, petita d'un sector o un altre que actuï a Catalunya. Quan has de dialogar amb un grup d'interès que és la societat per veure què és el que s'espera de tu, la societat és un grup interès complex, és la suma de molts grups d'interès. No és fàcil determinar què espera de tu. A partir d'aquest procés preteníem facilitar que una empresa que opera a Catalunya, a través d'un consens que es pugui renovar de tant en tant, pugui conèixer què és allò que la societat espera. Llavors van aparèixer temes com la immigració.Encara que potser en la teva empresa no sigui un tema material, si operes a Catalunya, dur a terme accions per facilitar la integració laboral o social de les persones migrants serà ben vist i formarà part de la teva resposta social, perquè hi ha consens sobre el fet que és un tema important. De fet, som el país d'Europa amb més immigració, més que França o Alemanya, per exemple. En 10 anys vam passar de 6 milions a 7 i mig, una dada terrible i que requereix atenció. Quan vénen crisi, es tracta d'una gran quantitat de població i pot haver una utilització populista de el tema o que es generin tensions socials. Va sortir aquest tema i molts altres com la corrupció, un assumpte que en aquell moment estava molt viu. Qualsevol empresa, encara que no sigui de sectors sensibles com el financer,ha de fer un esforç per contribuir a canviar la cultura respecte a la corrupció.
En temes de vinculació a el territori, qualsevol empresa multinacional diu en el seu discurs que allà on va tracta d'adaptar-se a la cultura de el lloc. Quan hi ha una realitat plurinacional, el concepte de connectar amb la cultura local ha de ser sensible també a aquestes qüestions per no caure en contradiccions. A Perú fa 10 anys van fer una campanya per intentar canviar la cultura pròpia en el tema de la puntualitat, ja que s'autorreconoien com un territori amb una puntualitat llatinoamericana i volien transitar cap a una més britànica. Si fem alguna cosa malament com a país, volem contribuir entre tots, no només des de les polítiques públiques, sinó entre tots els agents, a donar una resposta social agregada el territori.
Cada escala de treball és més apropiada per a segons quins temes.
La vostra proposta d'edificis positius, és diguem l'última expressió, la màxima reducció del concepte TSR, o un concepte diferent, però compatible?
La idea, el concepte, neix el 2011, gairebé fa 10 anys, fruit de la sensació de fracàs d'algunes experiències en què fèiem coses molt interessants en un territori, amb empreses grans, petites, ajuntaments, fundacions, etc. però que no impactaven directament en les persones d'aquestes mateixes organitzacions i d'aquest territori, més enllà de fer algun taller de compra responsable, alguna cosa residual. Pensem que potser una manera d'arribar a les persones seria a través de les comunitats, que són en realitat organitzacions molt discretes i poc abordades. Això va quedar com una idea feliç, fins 2016. Llavors, parlant amb gent de govern, de el departament de benestar social, ens vam llançar a fer la prova i el 2019 vam llançar la idea i va tenir molt bona receptivitat. El 2020, per la pandèmia es per a tot, hem anat fent coses,però de manera molt limitada. El concepte crec que va ser un èxit, la implantació real, molt limitada pel context.
El problema és que la gent en un edifici s'ha deixat de conèixer perquè hem desenvolupat un nou concepte de privacitat i intimitat, de respecte i costa gairebé saludar per l'escala.
És una relació molt rara, amb gent que viu al teu costat, que et separa una paret de vegades molt fina i que no saps ni qui és, que es mor la persona gran i ni te n'adones a l'cap de tres dies. Això és lamentable com a societat. Cal trobar el marc concret per plantejar el tema, en cap moment com una cosa romàntic, sinó per abordar els reptes de segle XXI. Si tu has de fer una coberta verda o posar plaques solars i no coneixes als teus veïns, això serà molt difícil de fer. El primer pas és generar positivitat a l'edifici. Proposàvem que els edificis tinguessin wifi compartit. Ara que hi ha hagut nens que, amb l'escola tancada amb la pandèmia, no podien estudiar perquè les seves famílies no tenien wifi. Si hi ha una wifi compartida a l'edifici,els veïns es poden posar d'acord i obrir-lo a aquesta família sense recursos perquè aquest nen pugui estudiar.
Com a concepte, com a idea, l'edifici positiu continua sent una pedra important per desenvolupar el concepte de TSR, implicant també a les xarxes veïnals, a les comunitats de veïns, comunitat de propietaris, etc. com com a base per anar construint tots aquests elements.
Consideres necessària la presència d'una entitat que lideri el moviment de constitució d'un territori com socialment responsable? I, en aquest cas, qui o quina entitat seria la més adequada per a aquest lideratge?
El criteri que sempre hem tractat de deixar clar és que el lideratge no necessàriament ha de correspondre a el sector públic, ha de ser d'aquells que més s'ho creguin i, si pot ser, el més compartit possible. Quan el lideratge ha estat exclusivament públic, el tema ha aparegut i desaparegut segons el moment. Per tant, ha d'haver co-lideratge.
Quan hi hagi una organització que en si mateixa ja integra diferents agents, com un consorci, amb aquesta visió múltiple, això és segurament el millor.
Sobre la composició, la taula de territori o com la vulguem anomenar, no ha de ser un òrgan representatiu. Si ho és no servirà per a res perquè ja hi ha moltes comissions de treball. Ha de ser un espai de trobada entre aquestes organitzacions que realment creuen en el tema i que estan aplicant o aprenent a aplicar la RS en la seva pròpia organització. Per tant, si en el territori hi ha ajuntaments, l'important és que s'incorporin aquells que estan interessats en el tema, no tant el més gran perquè és la capital de comarca.
Cal certa humilitat per poder aprendre, generar processos d'aprenentatge i veure com podem generar sinergies entre els diferents actors, crec que aquesta és la clau de l'èxit i en canvi, si ho abordem des de la representativitat, seran processos que serviran per fer un pla estratègic de l'Ajuntament, per exemple, però això no anirà més enllà ni servirà per fer un veritable procés de transformació social.
Els ODS són cada vegada un enfocament més utilitzat per governs o empreses. Podem aprofitar aquest model per al desenvolupament de TSR o correm el risc de no comptar amb un diagnòstic propi sobre els reptes a abordar i arribar a solucions poc ajustades a la realitat?
Un TSR s'hauria d'abordar tota l'RS, els cinc vectors d'impacte: econòmic, ambiental, social, laboral i bon govern i possiblement hauria d'abordar també els 17 ODS, encara que per descomptat, l'11 (ciutats i comunitats sostenibles) és el que està cridat a ser més significatiu perquè agrupa tot el que s'hauria de fer a la ciutat. Igualment succeeix amb la Nova Agenda Urbana.
Hi ha un cert risc de pensar que ja no hem de parlar d'RS sinó d'ODS. Això passa sempre en el sector públic. L'administració ara no paga cursos de RS, tot és per ODS, de vegades sense que hagin acabat d'entendre ni una cosa ni l'altra. El discurs és molt senzill: els ODS són allò que hem d'aconseguir en el món, però si sóc una pime, una microempresa, què puc fer per acabar amb la fam de món? El que he de és integrar-lo en la meva lògica empresarial i aquesta és la responsabilitat que com a organització tinc davant la societat. L'RS ens dóna la metodologia i ens permet dialogar amb els grups d'interès, determinar la materialitat. Ara amb els ODS, de manera més clara i diàfana, hi ha un grup d'interès que no és la comunitat que dèiem abans, sinó la pròpia Humanitat, que per boca de Nacions Unides ens indica els seus reptes.
Un ajuntament, per exemple, ha de dialogar amb els veïns, amb els seus clients, amb la cambra de comerç, etc. però també amb la Humanitat. Com alinear tot? Si a aquest ajuntament acudeix un veí i diu que hi ha un forat a la vorera, que la gent gran es pot caure, això és més prioritari que els grans reptes de la Humanitat. No obstant això, puc alinear aquests aspectes amb la qualitat urbana, que està en l'ODS 11. Podré posar en valor i destacar que estic contribuint als ODS d'una manera local.
El que passa és que hi ha qui diu que ara ja no cal dialogar amb els grups d'interès perquè ja sabem el que hem de fer, es diu ODS, amb les seves coloraines, però a l'hora de la veritat el que preval és el que demanen els veïns.
Hem tornat enrere a una lògica perversa, més propera a la filantropia, enfront del que havíem aconseguit, que era introduir una metodologia sistemàtica de gestió de la responsabilitat davant la societat. Hi ha doncs un risc quan algú proposa ODS, de vegades purament pels colors i sense entendre la complexitat que hi ha dins, que pot acabar amb la metodologia de l'RS. Aquest seria el drama més gran.
El Manifest de Vilanova i la Geltrú de 2017 per uns territoris socialment responsables ha estat una aposta potent en l'àmbit català. Quin balanç fas d'aquesta iniciativa tres anys després? Consideres que és un model exportable a altres entorns?
El 2007 vam fer un primer manifest i el 2017 vam dur a terme un gran esdeveniment en el qual es va renovar la definició i el valor dels TSR. Va ser un esdeveniment realment excepcional que no passa cada dia. Es van reunir 100 organitzacions, entre les que hi havia empreses grans, mitjanes i petites, governs, universitats, xarxes, organitzacions culturals, de persones amb discapacitat, etc. A més, aquesta gran diversitat no buscava fiscalizar-nos uns als altres, sinó veure com podem col·laborar per ajudar a construir un territori socialment responsable. Això dóna una energia enorme. Encara avui en dia, hi ha gent que em diu que va ser fantàstic, tinc un record impressionant més enllà de el manifest.
Utilitzem una metodologia interessant, primer parlaven dins el mateix sector i després entre sectors sobre com podien contribuir. Tant el 2007 com el 2017 ho vam fer en espais nobles, en l'últim cas al Museu Víctor Balaguer de Vilanova, un lloc màgic, un edifici que es va fer explícitament per fer un museu i que buscava aconseguir que les classes populars accedissin a la formació . Es tracta d'un museu concebut perquè a més d'obres d'art hagués espai per a tallers on tocar, on aprendre. Existia, per tant, un sentit de la responsabilitat social, en aquest cas amb una visió cultural i social i això li donava a el lloc una certa màgia.
Un TSR és capaç de generar valor compartit i de contribuir a vincular aquest territori amb una determinada imatge vinculada a uns principis i atributs que identifiquen aquest territori. ¿Fins a quin punt la comunicació és una peça clau per a l'èxit d'un procés de TSR?
És clar, la comunicació sense dubte és important sempre. Però més que la comunicació vinculada a un esdeveniment és important la construcció d'un relat. De vegades posem una molt el focus en la comunicació, en la nota de premsa i que es parli molt. No obstant això, el veritablement transcendent és el relat, perquè és el que dóna consistència, independentment de si a la fi sals molt en els mitjans. Que cada organització d'aquestes que han vibrat senti que aquesta energia que ha dedicat a el tema té un sentit. És el relat el que dóna sentit a les coses. De vegades, com estem en una lògica d'una societat que fa moltes activitats, moltes d'elles s'esgoten en elles mateixes. Crec que el que hem de fer són activitats que realment es dotin de sentit, que tinguin significació. Des Respon.cat som partidaris -i així les empreses ens l'han demanat- de no fer moltes jornades, perquè ja hi ha moltes jornades, però sí de fer coses que tinguin sentit, que siguin necessàries, com la trobada que vam fer a Vilanova.
La Generalitat Valenciana, a través de la DG Responsabilitat Social, ha desenvolupat una rellevant tasca legislativa en favor de el desenvolupament i implantació de l'concepte en la societat valenciana, amb referències expresses al concepte TSR en el seu articulat. Quin consideres que hagi de ser el paper de l'administració pública en aquest punt?
Pel que fa a el paper de les administracions, és bo en aquests temes que cedeixi el lideratge o convidi a que el lideratge estigui en mans d'organitzacions empresarials, perquè, en cas contrari, les empreses perceben que el lideratge és públic i no comprenen de què estem parlant . Creuen que és una manera de fer política pública soft : el que no aconsegueixen amb les lleis, volen que ho fem d'aquesta manera. De la mà de les organitzacions empresarials, és una empresa que l'hi explica a una altra empresa i això funciona millor.
Però dit això, també és bo que l'administració, tant internament, com a responsable de la pròpia administració, com a nivell de discurs públic, pot fomentar l'RS en la compra pública, en la contractació o promoure iniciatives cap a les pimes, tenir una capacitat de lideratge, però que no eclipsi el propi lideratge que ha de tenir sector privat.
Si en alguna cosa té sentit que hi hagi un lideratge públic és en el tema TSR, perquè si parlem del territori, té molt sentit que l'administració faci polítiques de promoció, trobant l'espai adequat des d'aquest territori. En última instància, l'èxit dependrà de les empreses, que són actors privats i que els seus representants ho acabin fomentant; que sigui una cosa que neixi des de la base real, des de cada organització. El govern pot dur la seva part del mèrit, però finalment cada organització farà el seu esforç perquè des d'aquest equilibri les llavors donin fruit.
