Opinar en el moment del traspàs

No és fàcil opinar en el moment del traspàs d'un personatge, i es pot caure en visions poc equilibrades. Amb la desaparició de Samaranch, vam pensar de fer alguna reflexió des de la ponderació i sospesant els actius. Llegint l'article d'opinió de Vicenç Villatoro a l'AVUI, he vist que no ho podria haver explicat tan bé i tan sintèticament:

Samaranch. Biografia. Desmarcar-se

Samaranch. Per als que som de la vella escola, la necrològica és un gènere que admet malament el retret. El moment de la mort no és el més oportú per passar comptes. Però tampoc no és el moment per reconstruir biografies a la mida i parcials, que només tinguin presents uns determinats episodis de la vida i facin veure que d’altres no han existit. En la mort de Samaranch, no crec que sigui raonable sotmetre’l a una mena de judici polític que no se li va voler o saber fer en vida. Però tampoc és el moment de canonitzar una biografia oficial en la qual la meitat de la seva vida no hi surti.

Biografia. La biografia de Samaranch té, des d’una mirada democràtica, llums i ombres. Tan injust seria ignorar les unes com les altres. El seu paper en el món olímpic i la contribució essencial a dur uns Jocs a Barcelona –una de les coses més importants que han passat en aquest país– ha de ser indiscutible. La seva vinculació amb el franquisme, aparentment prou entusiasta fins i tot en moments en què aquest entusiasme ja no s’exigia, també ho ha de ser. No era l’únic, és cert, i no a tothom se li recorda igual. La Transició va ser en part un pacte d’oblit, per por o per generositat. Però la història no es pot escriure a mitges.

Desmarcar-se. Les persones tenen dret a canviar. No poden ser presoneres per sempre del que van ser en un cert moment. Però amb una condició: cal un mínim gest de disculpa, un reconeixement dels errors. En el segle XX moltes persones van quedar fascinades pels totalitarismes. Les hemeroteques són plenes d’elogis a Franco, a Hitler o a Stalin. Però quan ha quedat establert que aquests règims van ser criminals, els que van fer-ne els elogis, se n’han de penedir i desmarcar. El retret a Samaranch –al costat d’elogis per altres coses– no és pel que va ser en un moment determinat, sinó perquè aquest gest imprescindible no va ser mai prou explícit.

Moisès Broggi, metge i humanista

Aprofitant la circumstància que aquests dies es parla de la propera inauguració de l'hospital comarcal Moisès Broggi, a Sant Joan Despí, volem fer una referència a aquest personatge que ja ha complert 100 anys de vida amb uns valors prou destacats per a referenciar-los en aquest blog.


Moisès Broggi, humanista i cirurgià, ha dedicat la major part dels seus 100 anys a fer de cirurgià (des de la Guerra Civil) i va operar fins que va tenir 80 anys. Com a eminència en el camp de la medicina, va presidir durant una dècada el Col·legi de Metges de Catalunya i la Reial Acadèmia de Medicina. Però la seva feina ha transcendit més enllà. Volem destacar la seva persona des d'aquest espai pel compromís que ha tingut al llarg de la seva trajectòria amb l'ètica, tant des d'una perspectiva vital com aplicada a la seva professió mèdica.

És membre fundador de la Societat Internacional contra la Guerra Nuclear i president d’honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de l’Institut Borja i de l’Institut Mèdic Farmacèutic, i ha rebut la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de la Ciutat. Al llarg de la seva carrera fou nomenat President de la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges, des d'on promogué el Codi Deontològic del sector i fou membre fundador de la Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1985.

Entre els seus mèrits clínics destaca el tractament de les ferides de guerra, com llegim en aquest fragment d'una entrevista, on també

Quan esclata la guerra civil espanyola, molts cirurgians tracten les ferides de guerra com a la pràctica civil. El primers protocols per tractar ferides per arma de foc són del metge Josep Trueta. ¿En què consistien? 
Tot això té uns precedents, i cal explicar-los. A les ferides de la vida civil, la destrucció màxima és superficial, és fàcil netejar-les bé i, si és possible, es fa la sutura. En el cas de les armes de foc, la ferida la provoca un projectil petit que causa una gran destrossa en profunditat en els teixits. Per això, cal obrir-ho tot i desinfectar, però suturar és molt perillós pel perill d’infecció i grangrena. Un cirurgià de Napoleó ja deia que les ferides de foc s’havien de desbridar, no suturar. Però no tothom pensava igual. Al final de la guerra del 1914, Winneth Orr, un cirurgià americà, va encarregar-se del trasllat de ferits amb un vaixell d’Europa a Amèrica. Durant el viatge, no va poder canviar els apòsits a tothom, i es va trobar amb ferides tancades que supuraven pus, amb una pudor tremenda. Allò era un desastre, és clar, i va pensar que el despatxarien. Però resulta que els pacients que no havia tocat, eren els que millor havien evolucionat. Era una prova més de l’encert del “mètode tancat” en ferides de guerra. Això es va aplicar aquí, a l’Hospital Clínic. Josep Trueta, a l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, recollia els ferits del front d’Aragó i dels bombardejos de Barcelona. Va seguir el curs dels ferits de guerra, com havien estat tractats des del principi, i va establir la sistematització de les cures tancades. Va descriure-ho tot en un llibret en català, traduït després a l’anglès, de fama mundial. La base de tot allò era l’antagonisme bacterià, i és el que més tard descobriria Fleming amb la penicil·lina.

Les guerres, l’amenaça nuclear, els conflictes polítics, no són problemes del passat. Potser no hem avançat gaire com a societat. ¿Tenim raons per ser optimistes en el futur?
Per preveure el futur, únicament tenim dos camins: pensar que les coses continuaran com fins ara —en aquest cas, malament—, o bé pensar que hi haurà un canvi —no sé quina mena de canvi— i que serà el desitjat per tots. Jo recomano a tothom que pensi com en aquest últim cas.

Des de l'atalaia del seu segle de vida, continua aplicant la seva visió ètica als problemes del nostre present. Fent referència a una de les tensions que sacsegen el país, Broggi ha afirmat que Catalunya s’ha de divorciar d’Espanya sense violència, com llegim en aquesta altra entrevista:

La relació entre Catalunya i Espanya sempre ha estat plena de dificultats i incomprensions. Són dues entitats que, com dues persones que no s’avenen, s’han de divorciar sense violència. És qüestió de separar-se amigablement, jo sóc enemic de la violència i la història de la humanitat és una història de guerres. Fins l’any 1914 Europa està dividida en grans imperis, i Espanya no va saber sortir d’aquesta situació, a l’imperi anglès ho saben fer bé.

Encara ara?
Sí. Va arribar a ser l’imperi més gran del món, es va trencar amb la revolta dels Estats Units i els va costar molta sang i esforços, com a sud Àfrica o l'Índia. Després ja van anar afluixant i quan passa la guerra del 14 concedeixen l’autogovern a colònies, com Canadà, Austràlia o Nova Zelanda i són grans amics. Ara fins i tot li donaran l’autogovern a Escòcia, i és el mateix. Al final aconsegueixen una bona cosa, que és un gran imperi excolonial de grans amics.

Què caldria fer aquí per aconseguir-ho?
Un divorci sent amics significa estar en igualtat de circumstàncies, i no les tenim. S’ha de manifestar aquest desacord, cal aixecar la veu perquè tot el món conegui la nostra situació de supeditació. Si la cosa continua com ara Catalunya acabarà a la ruïna, es veu clarament.

És interessant aquest acte de posicionament precisament enmig de l'any europeu de la reconciliació. En el vídeo de més a munt, Broggi també parla de la dificultat que països amb escales de valors diferents i tarannàs diversos puguin conviure de manera sostenible.

Reparant les injustícies del passat

Fa dos anys publicàvem un article sobre el passat de les empreses: El passat de les empreses importa?
Fa un any publicàvem un article titutat "El passat de les empreses... i dels països... importa!"

Veient la notícia segons la qual Itàlia intentava saldar els deutes del passat amb Líbia, ho vam valorar com un acte de Responsabilitat Social de les nacions i del sector públic en el sentit de procurar posar remei a aquelles accions fetes en el passat que encara minen les relacions d'avui dia. Un Territori Socialment Responsable hauria de mirar de corregir col·lectivament aquests deutes històrics.

Ara aquest sentit de reparació històrica l'apreciem a la notícia "Austràlia s’excusa davant els britànics que va explotar quan eren nens". Així s'ha conegut la història segons la qual 150.000 menors van ser portats del Regne Unit a Austràlia i a altres colònies llunyanes de l’Imperi britànic entre el 1920 i el 1968. Allà van ser tractats com esclaus i sotmesos a tota mena de maltractaments. Els més petits tenien tres anys, els més grans 14. Eren nens britànics, nascuts en famílies pobres. Ara expliquen com van abusar d'ells sexualment, físicament i mentalment.

Enguany és l'Any de la Reconciliació, i la primera reparació per a qualsevol reconciliació passa pel reconeixement de la veritat i la demanda de perdó.

Les empreses i organitzacions transmeten valors, per activa o per passiva

Totes les empreses i organitzacions transmeten valors socials, valors culturals, valors ètics, en tot moment, ja sigui pel que fan com pel que no fan. Casos coneguts, i on encara es donen grans contradiccions entre el discurs oficial i la pràctica, són les fotos que acompanyen els elements gràfics corporatius. És habitual que la representació d'un càrrec directiu correspongui a un home i la secretaria a una dona. Encara avui succeeix, tot i que s'observen actituds d'esmena, i el progrés és més que evident. I el mateix podríem dir respecte al llenguatge de gènere, quan encara trobes discriminacions flagrants (i il·legals) en les sol·licituds de personal...

Però la transmissió de valors també afecta el sector públic, i un cas greu és el que fa referència als símbols de la dictadura. No cal dir que la gravetat és molt més rellevant en aquesta matèria que qualsevol dels punts comentats abans. Totes les matèries poden ferir sentiments, però la defensa dels valors democràtics es troba lògicament al capdamunt en rellevància.

És per això que hem de mostrar la nostra satisfacció pel fet que finalment, després de més de 30 anys de democràcia formal, el Ministeri de Defensa -obligats per la llei de la memòria històrica- s'ha avingut a retirar els símbols franquistes que encara ens observaven des de quatre edificis barcelonins.

Quan parlem d'empreses diem que el canvi en les formes externes ha de basar-se en el canvi en uns valors interns, corporatius i de les persones. En aquest cas, també hem de fer la mateixa reflexió, d'esperonar a fer que aquests canvis formals i tan simbòlics, també tinguin un correlat en el canvi de valors interns.

Vegeu la notícia segons la qual Defensa retirarà insígnies del Bruc, el Govern Militar i la Capitania:

BCN es desfarà de quatre escuts franquistes més d’aquí 3 mesos

L’escut del Govern Militar.

EL PERIÓDICO. BARCELONA
A poc a poc, Barcelona va esborrant dels seus carrers i façanes tots els símbols que el franquisme va repartir per la ciutat per marcar el territori. Ara és el torn de quatre escuts amb l’emblema preconstitucional que el règim va col·locar a la caserna del Bruc, la Capitania General i el Govern Militar. Els treballs començaran aquest novembre i estaran acabats d’aquí uns tres mesos. La mesura s’emmarca, segons assenyalen fonts del Ministeri de Defensa consultades per aquest diari, en el que s’estableix en la llei de la memòria històrica, que estipula l’eliminació de tota insígnia que exalti la dictadura. «Amb la retirada d’aquests quatre escuts, Defensa ja haurà fet els deures a Barcelona», van concretar les mateixes fonts.