6.5.12

Drets humans i consciència de drets humans

Recentment vaig publicar un article amb motiu d'una efemèride d'aquestes en què, com a mínim, es presten per a fer alguna reflexió: Dia Internacional de la Llengua Materna: necessitem responsabilitat social!. L'article, pensat per a Catalunya, el vaig traduir al castellà en tota la literalitat: Día Internacional de la Lengua Materna: ¡necesitamos responsabilidad social!

Desconec si pot haver suscitat alguna reflexió en els lectors destinataris espanyols, però sí que puc dir que ha generat estranyesa en algun lector llatinoamericà. Perquè d'entrada és fàcil pensar que la vinculació de llengua i drets humans es pot produir en zones allunyades dels països més desenvolupats. És possible que en països llatinoamericans s'hi puguin donar conflictes d'aquesta mena però algú podria quedar sobtat que puguin passar coses com les que realment succeeixen en un país europeu i respecte a una llengua de prestigi i deu milions de parlants.

De fet, el motiu pel qual se celebra aquesta efemèride ve per uns esdeveniments que retallo d'un article de Queti Vinyals (membre de Tallers per la Llengua) titulat la Festa de les Llengües:
El 21 de febrer de 1952 a Bangladesh, un nombrós grup d'estudiants universitaris es van manifestar per reivindicar l'ús acadèmic de llengües no oficials a diverses zones d'Àsia i pel reconeixement oficial de la seva llengua, el bengalí. Alguns d’ells van ser assassinats durant la manifestació.

Des d’aquella tragèdia, el país ha perpetuat la commemoració d’aquells fets com a símbol de convivència i diversitat. El 1999, la UNESCO va aprovar la demanda de Bangladesh de convertir aquesta data en un dia de reconeixement internacional i des de llavors se celebra arreu del món amb l’objectiu de promoure la diversitat lingüística i de reconèixer la llengua com un factor d’identitat cultural. Amb la voluntat de conscienciar la població de la importància de les llengües, l’efemèride d'aquest any ha estat dedicada al plurilingüisme per a l'educació inclusiva: “Aprendre en un idioma que puguin entendre és clau perquè els nens puguin gaudir del seu dret a una educació de qualitat. L'educació en llengua materna i plurilingüe són clau per reduir la discriminació, promoure la inclusió i millorar els resultats educatius per a tots”. La Unesco reivindica el paper del plurilingüisme justament com un mitjà de solució dels conflictes. [...] D’altra banda, com diu la Unesco, quan parlem de llengua materna no ens referim a la de la mare de cadascú, sinó a les pròpies dels territoris, que alhora en són el seu patrimoni.
Tothom pot entendre perfectament el sentit de la celebració, els objectius que s'hi pretenen i el lligam amb els drets humans. I quan a casa nostra treballem en la línia d'incorporar els temes de llengua dins la materialitat de la responsabilitat social de les empreses i les organitzacions, no ho fem tant en un sentit de drets humans com en una lògica més relacionada amb la gestió de la diversitat, dels drets dels consumidors, de la vinculació amb la comunitat, de gestió dels actius intangibles... Sovint parlem de conceptes com estratègia, diàleg amb grups d'interès, màrqueting, molt més que de drets humans.

Però l'article que vaig fer fa uns dies, on bàsicament hi recollia notícies recents que han passat al nostre país, aportava uns casos on el que prevalia no era exactament un enfocament d'excel·lència empresarial sinó senzillament de drets humans.

Hi ha qui pensa que la defensa dels drets humans és un enfocament focalitzat als països del Sud, i no sap que a Europa es conculquen dia a dia els drets humans, en temes gravíssims com la nova esclavitud sexual i laboral, en àmbits de dones i d'infància, però també en temes de llengua, diversitat i identitat.

És fàcil pensar que tot això no és gaire rellevant perquè al capdavall nosaltres disposem d'un estat de dret que farà que tard o d'hora anem avançant cap a l'eradicació de les males pràctiques. Però això no és exactament així. Ja hem vist com en el últims anys (no amb la crisi sinó abans!) augmentava la conculcació de drets humans d'infants i de dones a Europa. Per tant, no anem endavant sinó que es pot estar produint un estat d'acceptació de la situació sigui per deixadesa, per confiança cega en el sistema, o per incredulitat...

I en el cas de la llengua, no podem pensar que la llei o el sentit comú ho arreglarà tot. De fet, mirat des de fora, qualsevol persona amb sentit comú pensaria que és materialment impossible que els drets de tants milions de persones siguin trepitjats, cosa que pot portar a restar rellevància als esdeveniments presentats a l'article.

I efectivament podrien tenir raó si no fos perquè no sempre les persones tenen capacitat per defensar-se o per fer prevaldre els seus drets. Hi ha persones aparentment normals que, com a conseqüència de la pressió social o dels condicionants político-culturals poden arribar a sentir vergonya d'una part d'ells mateixos. I pot haver-hi persones que, comprenent perfectament la llengua pròpia del territori, obliguin fins i tot a un orador a canviar de llengua i fer-lo avergonyir. Segles d'història comporten uns factors sociològics i psicològics davant els quals no podem pensar que hom actua mogut per la llibertat d'opció.

Un acte públic, en aquest cas de presentació dels candidats del PP valencià a les alcaldies, ens permet comprovar quina és la realitat sociològica:



Com es pot captar fàcilment, el que hem vist no pot ser solament  un reste del franquisme sociològic sinó que ve de molt més enllà, de segles de persecució i minorització lingüística, que acaben atorgant un sentit de superioritat als parlants de la llengua que té el poder de l'Estat i una incapacitat de fer valer els seus drets -fins i tot legals- als parlants de la llenga vexada. Tota una mostra vergonyant d'autoodi, d'incultura, de pobresa intel·lectual i de menyspreu a la llengua catalana.

Aquesta és la transcripció:
«Deixeu-me un poquet que parle del meu poble, deixeu-me que parle de Villa-Real» diu el candidat.

Veu del públic: «¡Habla en castellano!». Tot seguit, el candidat amb convicció: «Hablo en castellano. Como queráis. Perfecto». Se senten aplaudiments. El candidat riu i apunta amb el dit índex al públic en senyal de complicitat...

En un altre moment intervé la candidata del municipi de Torrent: «Buenas tardes a todos. En primer lugar pediros disculpas por si en algún momento me paso al valenciano pero es mi lengua materna y tengo ese defecto». I continua tot seguit, amb énfasi: «Si lo hago me perdonáis, ¿eh?». Aplaudiments.
Encara que no ha de ser l'enfocament principal, pot encara algú dubtar que els temes de responsabilitat social en matèria de llengua a Europa també han de partir dels drets humans?

I això té una conseqüència per a les empreses i les organitzacions que pretenen gestionar la responsabilitat social. No es pot pressuposar que quan una col·lectivitat no es queixa és perquè no es conculquen els drets humans. La imposició de valors culturals i pautes de conducta contràries a l'interès de la pròpia comunitat pot donar-se de manera imperceptible entre ciutadans lliures pertanyents a estats democràtics i dret, i no es pot pressuposar que l'acceptació de l'statu quo és una garantia de situació de ple respecte als drets humans i dels pobles i a la dignitat personal i col·lectiva.

Portat al terreny de l'RSE, aquesta autocensura té conseqüències peculiars, com per exemple que fa pocs anys es creï un organisme especialitzat en la gestió de la diversitat, o que s'elabori fa unes setmanes una publicació d'ampli abast sobre la diversitat, i que totes dues iniciatives, malgrat estar centrades en l'estat espanyol, facin constar totes les diversitats hagudes i per haver excepte aquella que podria considerar-se més singular de la pròpia constitució de marc territorial, la diversitat nacional / cultural / lingüística. I que, d'altra banda, possiblement sigui l'única diversitat que mostra un creixement en la seva animadversió tant des d'un punt de vista social com empresarial. Censura explícita o autocensura cultural?

Si bé aquesta reflexió ha pres en consideració un dels molts aspectes de l'RSE, pensem com pot ser vàlida per a qualsevol altra matèria, especialment aquelles de les quals algunes empreses o organitzacions es neguen a reconèixe'n la materialitat en la gestió i en el diàleg amb els grups d'interès.

La Responsabilitat Social de les organitzacions en l’Educació

La publicació Fòrum. Revista d’Organització i Gestió Educativa digital corresponent a maig - agost 2012 inclou un article de Josep Maria Canyelles sobre La Responsabilitat Social de les organitzacions en l’Educació. Podeu veure l'índex amb els altres articles aquí.

La revista està a la venda i també està accessible digitalment al quiosc de Zinio. Podeu accedir a l'article sobre RSE tot seguit:






La Responsabilitat Social de les organitzacions en l’Educació

Josep Maria Canyelles
Responsabilitat Global
2012

Tot comença en la persona

Si aspires a canviar el món, primer prova de canviar la rajola damunt la qual et mous. Recordo que una expressió similar a aquesta la fèiem servir en els cursos de monitors d’educadors en el temps lliure, amb una clara intencionalitat pedagògica i educativa. Seria com dir “sigues el canvi que vols ser”.
També d’aquell temps i circumstàncies en què actuàvem de professors de pedagogia de la natura,  recordo que en alguna ocasió ens ho havíem fet venir bé per parlar d’un grup ecologista alemany anomenats blaus que apostaven per un model de clam ecologista que partia d’una manera molt diàfana de les actituds de les persones, establint un compromís de major profunditat personalista que el merament reivindicatiu dels verds, sense menystenir aquesta altra dimensió.
Aquesta referència a la rellevància de l’actitud de les persones, de cadascú de nosaltres, i molt especialment a la coherència entre els discursos i els comportaments, resultava bàsica en un context de caràcter educatiu on potser no era tant significatiu l’impacte ambiental de les nostres actuacions com la manera com conformar el nostre propi impacte en el procés de creixement personal. O dit d’una altra manera: tot i essent altament rellevant l’impacte en l’entorn de les nostres actuacions, allò que focalitzàvem era la manera com la persona –o l’infant i els seus monitors en aquest cas- conformaven una escala de valors i una correspondència d’actituds prou coherent i estructurada, prou conseqüent, i prou afavoridora del ple desenvolupament de l’individu en harmonia amb l’entorn.   
La responsabilitat social de les organitzacions
Sovint, la persona amb intencions més nobles pot incórrer en incoherències, de la mateixa manera que qualsevol organització –tan se val si es tracta d’una empresa, ONG, escola, o administració pública-  també en poden afrontar en la seva gestió diària, ja sigui per manca de visió global dels seus impactes, per desconeixement de moltes matèries no centrals en la seva activitat, o per dificultats organitzatives, tècniques o econòmiques per poder desenvolupar les seves actuacions com fóra desitjable idealment.
El patrimoni de la presumpta incoherència afecta qualsevol organització, i és bo poder-lo afrontar sense cap acomplexament i amb la més bona voluntat de prendre’n consciència i gestionar adequadament els decalatges. 
Sens dubte, la primera responsabilitat d’una organització no lucrativa davant la societat és la creació d’impactes socials sostenibles en el marc de la seva missió, de tal manera que es creï valor per a tots els grups d’interès.
Però també qualsevol organització ha de saber diferenciar allò que està en la seva missió i que conforma objectius centrals d’allò que potser només ha de generar criteris d’actuació però que són avui dia molt rellevants: organitzacions que tenen una finalitat cultural desatenen aspectes socials; organitzacions que tenen una finalitat en drets humans desatenen drets culturals; organitzacions que treballen per la sostenibilitat ambiental desatenen la sostenibilitat lingüística; organitzacions que defensen els drets de certs col·lectius no atenen els drets socials d’altres col·lectius diferents...
Tanmateix, no seria positiu parlar d’”incoherències” per la càrrega negativa i culpabilitzadora que comporta aquest terme. Partint de la constatació i el sa reconeixement que totes les organitzacions, com totes les persones, tenim molts aspectes a millorar pel que fa a l’impacte que generem en el nostre voltant, el que cal és desplegar la voluntat de millora constant per aproximar aquest impacte al nostre discurs tot apropant alhora aquest discurs a les expectatives que el nostre entorn té sobre nosaltres. 
Amb gran facilitat podem emetre crítiques contundents contra empreses i administracions, les quals sense que perdin validesa, no estan amb correspondència amb la capacitat limitada d’autocrítica de les nostres pròpies organitzacions. En proporció a la capacitat d’impacte social i ambiental de cadascú, algunes de les nostres actuacions mal resoltes poden estar al mateix nivell que aquelles que són blanc de les nostres diatribes.
Avui són moltes les empreses que comencen a assumir que el poder que recau en les seves mans ha d’anar acompanyat d’una millor assumpció de la responsabilitat que hi va associada. Algunes empreses ja han començat a exercir el que es coneix com la seva RSE, i disposen de sistemes per a gestionar-la, indicadors per a fer-ne un seguiment i plantejar-se’n objectius de millora, i informes de sostenibilitat per rendir comptes a la societat en un exercici de transparència que és la base per al diàleg amb les parts, la comparació amb altres empreses, i la rellevància social d’aquestes iniciatives.
En aquest sentit, no seria una justa correspondència que les organitzacions que tenen una finalitat no lucrativa, o de progrés humà, o de millora de la societat, defugissin de reconèixer les seves pròpies limitacions i de mostrar transparentment els esforços per la millora en cadascuna de les àrees. L’exigència social ha d’esdevenir autoexigència per tal de fer no sols possible el canvi vers millor a les nostres organitzacions sinó per tal de fer-ne a més una acció pedagògica, sabent que el compromís de responsabilitat no solament millorarà les àrees en què la nostra acció pot generar un impacte, sinó que té el gran valor d’esdevenir exemple de compromís dinàmic i efectiu.
Una de les millors aportacions que les organitzacions al servei del creixement humà poden fer avui a la societat és situar les seves estratègies i actuacions sectorials i particulars dins el marc d’una visió d’unes comunitats més responsables socialment on cadascuna de les parts comparteix públicament un anhel similar de creació de capital social. I la responsabilitat social ens hi pot ajudar. 
  
Què s’entén per Responsabilitat Social 
S’entén la Responsabilitat Social com la integració voluntària, ja sigui per part d’una empresa o de qualsevol altre tipus d’organització, de les preocupacions socials i ambientals en les seves operacions i les seves relacions amb els seus interlocutors. Es tracta, doncs, d’una forma de gestió que es defineix per la relació ètica de l’organització amb tots els públics amb els quals es relaciona, i per l'establiment d’objectius compatibles amb el desenvolupament sostenible de la societat. 
Si bé aquest enfocament de gestió va començar a desenvolupar-se en el cor d’algunes empreses, avui s’incorpora en tota mena d’organitzacions, privades o públiques, cadascuna d’acord amb el grau d’impacte que puguin tenir en la societat i en l’entorn. 
Les entitats no lucratives, les públiques, les del coneixement, les d’educació superior, entre d’altres, també estan incorporant la gestió de l’RS. Per a les organitzacions que gestionen coneixement, l’RS és un enfocament molt adequat ja que a diferència dels enfocaments basats merament en estàndards de gestió de la qualitat, el medi ambient, o la salut i seguretat laboral, l’RS va més enllà amb un especial èmfasi en el diàleg amb els grups d’interès, fet que permet gestionar el coneixement, l’aprenentatge, la identificació de les millors pràctiques, i gestionar la confiança, retre comptes, aprofundir en el compromís, desenvolupar valors...
Aquest comportament basat en el diàleg i en la bona ciutadania corporativa, se sol orientar a una visió de millora de la gestió dels seus actius intangibles (talent dels equips humans, confiança dels clients, solidesa de les relacions en la cadena, llicència social per operar, reputació, marca...) i pretén garantir la sostenibilitat del propi projecte empresarial. 
Podríem, doncs, afirmar que l’empresa ciutadana –una altra manera com es coneix aquest perfil de companyia-  és una organització que pren consciència de les seves interaccions amb l’entorn i dels seus impactes, tant positius com negatius, i tant els previstos com altres externalitats o àdhuc els potencials.
Expressat així, sembla que les organitzacions educatives tinguin una responsabilitat social implícita. Tanmateix, la percepció sobre l’objecte social de les organitzacions que comparteixen una base missional al servei del desenvolupament humà pot fer perdre la capacitat analítica i crítica sobre quin és l’ampli abast dels aspectes que cal gestionar amb una enfocament d’RS.
En el sector de l’educació, l’RS es pot fer present de maneres diverses, les relacionades amb l’activitat educativa i les que corresponen a la gestió de les institucions, i que podríem traslladar a dos grans objectius:
a)   Desenvolupar criteris ètics en els futurs adults en relació amb el comportament  socialment responsable de les organitzacions;
b)   Gestionar la pròpia organització educativa de manera que els seus impactes creïn el màxim valor per als seus grups d’interès;
Gestionar la Responsabilitat Social
Metodològicament, la gestió de l’RS implica un seguit de processos entre els quals els més significatius serien identificar els següents tres:
Identificar els grups d’interès. Una organització ha de saber quins són aquells agents (grups, organitzacions, sectors) damunt els quals es genera impacte i viceversa. Per descomptat, hi trobem els clients, usuaris o destinataris, els treballadors, la propietat o titularitat, però també altres com el barri o comunitat, organitzacions socials, mitjans de comunicació, organitzacions de consumidors, agents socials, associacions sectorials, la competència o concurrència, el legislador o regulador, finançadors, altres empreses del territori, etc. Saber identificar quins són els grups d’interès que tenen interessos legítims sobre la nostra acció (i viceversa) i establir-hi canals o processos de diàleg permet apreciar quines són les expectatives que té la societat sobre la nostra organització, i quines podem tenir nosaltres sobre els altres, quines són les millors pràctiques, com generar processos de treball en xarxa que permetin un millor impacte, com generar confiança entre les organitzacions i capital relacional per a la societat.
Identificar la materialitat. Una organització ha de saber quines són les qüestions que ha d’abordar en la gestió de la seva RS, ja que aquesta no es basa en una llista estàndard sinó en un procés d’aprenentatge sobre la realitat de l’organització, els seus impactes, les expectatives que genera, les conseqüències de la visió per la qual treballa. En el cas d’una empresa, és important comprendre que la filantropia per si sola no és RS, sinó que una organització primer ha d’abordar les responsabilitats primàries, enteses com les inherents a la pròpia activitat, en un segon lloc les secundàries, relacionades amb els seus grups d’interès, i finalment les terciàries, vinculades a reptes de la societat sobre els quals l’empresa no hi té una relació de causalitat directa. Fent un ràpid paral·lelisme, no podríem classificar com a socialment responsable que una escola col·laborés amb un projecte solidari del Sud mentre que fes deixadesa davant les expressions de valors asocials en les activitats esportives.
Retre comptes. La rendició de comptes és un requeriment més de la metodologia de l’RS com a enfocament de gestió. No s’hi val a pressuposar que ja n’hi ha prou a fer les coses bé. Retre comptes vol dir mostrar com es fan les coses en aquells aspectes que formen part de les inquietuds dels nostres grups d’interès, donar contingut al diàleg fent possible contrastar dades i punts de vista, marcar i comunicar objectius de millora del rendiment i establir pautes de treball en xarxa o creació de sinergies. I també permet mostrar el compromís, les anàlisis sobre el rendiment i les bones pràctiques, de manera que puguin ser útils per a d’altres organitzacions similars.
Procés de millora contínua
És important fer notar que, encara que hi hagi moltes iniciatives que permeten obtenir etiquetes, certificacions, i reconeixements diversos, el més important és tenir un compromís clar en tot allò que afecta els impactes de l’organització en les diverses matèries, habitualment classificades en impactes econòmics, ambientals, socials, laborals i bon govern. I que aquest compromís tingui un caràcter integral, respecte tota l’organització i les relacions amb els grups d’interès, vinculant-se al model d’organització i la pròpia estratègia corporativa, i s’acompanyi de mesures concretes integrades en el funcionament organitzatiu.
Cal fer notar que no és convenient simplificar referint-se a empreses o organitzacions socialment responsables, ja que aquesta catalogació sembla remetre a una dualitat enganyosa entre bons i dolents. Preferim en tot moment fer notar que una organització gestiona la responsabilitat social, fet que ja és indicatiu del fet de trobar-nos davant d’un procés de millora contínua, com molts altres que pot portar a terme una entitat, sols que en aquest cas s’esdevé sobre unes matèries que tradicionalment no han entrat dins l’àmbit de gestió i que requereixen saber interpretar inquietuds socials, a partir dels grups d’interès, moltes de les quals poden ser variants o evolutives amb el temps i fins i tot contraposades.
Alguns exemples
Posarem alguns exemples, ja sigui amb bones pràctiques reals o amb qüestions a abordar, sense voluntat de prescriure en un camp on cada companyia o entitat ha de saber fer el seu mapa de materialitat i establir les prioritats.
Ø  El compromís ètic de l’organització es pot establir de maneres diverses. En la matèria central, de caràcter educatiu en el marc d’aquest article, existeixen documents com el projecte educatiu del centre que poden recollir-ne aspectes. Però el document de referència per mostrar el compromís estructuradament és el Codi ètic, un document que estableix els valors corporatius i desgrana com es fan operatius en relació amb cada grup d’interès. Altrament, tenim algun document que puguem lliurar als proveïdors indicant què esperem d’ells per continuar sent proveïdors nostres?
Ø  Una altra manera d’estructurar el compromís és subscrivint iniciatives externes, ja siguin ètiques i globals, com el Pacte Mundial de Nacions Unides, o locals i sectorials, com les xarxes d’escoles verdes. Com a exemple global i sectorial, el Pacte Mundial de Nacions Unides va promoure els Principis per a una Educació en Gestió Responsable[1] dirigits específicament a les institucions d'educació superior implicades en l'educació dels gestors actuals i futurs. 
Ø  Com es garanteix que els valors que es proclamen formin part realment de totes les persones de l’organització, incloses sobretot les que suposadament tenen per funció transmetre’ls? Algunes empreses, que tradicionalment no s’havien fet aquesta pregunta i ara ho requereixen, són conscients que no en saben prou, estan experimentant i cercant les millors pràctiques. Podria passar que en altres organitzacions es pressuposés en excés i es renunciés a exercir una gestió del canvi que abordés radicalment l’assumpció dels valors pels quals s’ha optat. 
Ø  Com fomentem una participació empoderadora i que s’encari a un procés de millora? La transparència no és únicament una voluntat de mostrar les informacions de les quals es disposa, sinó que ha de vincular-se a la qualitat de la informació, ja que es pretén facilitar una participació eficaç i millorar les aptituds participatives. Hom sap que les dades informatives tenen un valor relatiu sinó se’ls atorga significació. Per exemple, poden els nostres grups d’interès accedir a dades comparades sobre rendiment?
Ø  En les contractacions podem introduir clàusules socials, és a dir, criteris que poden fer referència a la inclusivitat laboral, qualitat de condicions laborals, sostenibilitat ambiental, continguts lingüístics, etc. Aquesta tècnica no hauria d’usar-se merament com un recurs legalista sinó que hauria de comportar en paral·lel un procés de diàleg obert amb el conjunt de proveïdors per tal de millorar i aprofundir en el sentit de la clàusula social, tot afavorint no solament el compliment sinó que la mateixa empresa pugui esdevenir més competitiva en altres sectors posant en valor l’esforç fet per al seu compliment.
Ø  Com rendim comptes als nostres grups d’interès? L'instrument per excel·lència de rendició de comptes és la memòria de responsabilitat social, també anomenat informe de sostenibilitat, el qual descriu de manera ordenada i sistemàtica el comportament corporatiu i els seus impactes, per mitjà d'indicadors pautats en aspectes diversos. Una memòria no és un canal publicitari, sinó que ha de proporcionar una imatge equilibrada i raonable. Això implica incloure tant els aspectes positius com els negatius de l’organització.
Com s’aprecia, les reflexions a fer en el marc de l’RS són molt àmplies i podrien incloure a més temes fonamentals com l’impacte social generat (l’escola com a ascensor social) o les actituds de les famílies en les competicions esportives escolars, enfocaments innovadors com el voluntariat en família o la gestió compartida d’indicadors ambientals del centre, temes delicats com la manera de tractar els regals en el marc escolar, qüestions complexes com els límits de la diversitat o les ones electromagnètiques... 
Finalment és important comprendre que l’RS no és una pràctica externa i filantròpica sinó nuclear i estratègica, relacionada amb com assegurem la integració de les sensibilitats socials, com n’assegurem la gestió, com les transparentem, com aportem el màxim valor a tots els grups d’interès. 

Aconseguir que la responsabilitat social formi part del territori no és un repte reservat exclusivament a institucions de l’àmbit econòmic. Precisament, si es pretén que l’RS sigui un referent, una manera de procedir, un enfocament integrat a la cultura organitzacional, un atribut del propi territori, cal que un gran gruix d’organitzacions se la facin seva, la practiquin i la fomentin. I des dels àmbits educatius es poden donar grans oportunitats tant en el foment dels valors com en tant que organitzacions que interactuen en el mercat i la societat.
Les institucions educatives poden ser un model de gestió socialment responsable i aportar aquesta manera de fer a la col·lectivitat. I posar-la com un estàndard en la relació amb tots els grups d’interès. 
Les institucions educatives i acadèmiques, doncs, també poden ser uns actors rellevants per a construir Territoris Socialment Responsables[2], uns territoris on no solament la gestió ètica estigui considerada, sinó que es puguin abordar reptes del territori a partir de la gestió de l’RS de cadascun dels agents. Així, per exemple, institucions educatives poden incorporar millor reptes socials com l’emprenedoria, empreses poden sumar-se al repte dels valors cívics o comerços del barri poden col·laborar en iniciatives com els camins escolars.
Sovint les escoles són considerades destinatàries de múltiples demandes que formula la societat. Però la gran part dels reptes importants que avui tenim presents tenen una complexitat tal que sols poden ser abordats amb una visió relacional que tingui capacitat per generar anàlisis, coneixements, i respostes compartides. Així, es requereix una visió multilateral on els diversos actors hi prenguin part sota un principi de coresponsabilitat, confiança i complicitat mútua. Els marcs escolars són un espai més i singular però no l’únic si es pretenen gestionar valors de la societat.
L’RS pot facilitar la generació de relacions de confiança entre les parts, en la mesura que parteix de compromisos tangibles, de diàleg i de transparència. En un context de territori, l’RS pot afavorir la identificació de reptes compartits i la capacitat de crear sinergies i foment de la innovació social. Són molts els estudis que avalen que hi ha una connexió causal entre la qualitat institucional, el capital social i el grau de desenvolupament dels països. El desenvolupament econòmic i el progrés d’un territori es fonamenta en un potencial més sòlid quan parteix de la implicació de totes les parts i sap aglutinar les iniciatives públiques, privades i socials. L’excel·lència es pot assolir quan cada organització de la comunitat sap gestionar la seva responsabilitat davant la societat i es poden desenvolupar aliances estratègiques en benefici del territori.
Josep Maria Canyelles jmcanyelles@collaboratio.net, promotor del think tank www.ResponsabilitatGlobal.com. Assessora empreses, governs i organitzacions. És assessor tècnic de la Cambra de Comerç de Barcelona. Col·labora amb l’Associació per a les Nacions Unides. Coordinador de la Comissió de Responsabilitat Social de l’Ass. Catalana de Comptabilitat i Direcció i col·labora amb diferents universitats. Promou collaboratio, iniciativa per als Territoris Socialment Responsables.


[2] Podeu veure:
*      Canyelles, Josep Maria. «Per un territori socialment responsable. Promovent la Responsabilitat Social dels Ajuntaments». Fundació Pro Penedès. Vilafranca del Penedès, 2009.
*      Canyelles, Josep Maria. «Territoris Socialment Responsables. Una oportunitat per a la millora del territori». Consorci per l'Ocupació i la Promoció econòmica del Vallès Occidental. 2008.

La Responsabilidad Social de las organizaciones en la Educación

La publicación Fòrum. Revista d'Organització i Gestió Educativa correspondiente a mayo - agosto 2012 incluye un artículo de Josep Maria Canyelles sobre La Responsabilidad Social de las organizaciones en la Educación. Podéis ver el índice con los otros artículos aquí. La revista (en lengua catalana) está a la venta  y también está accesible digitalmente en el quiosco de Zinio . Puede acceder al artículo en castellano a continuación:








La Responsabilidad Social de las organizaciones en la Educación
Josep Maria Canyelles
Responsabilitat Global
2012
Todo empieza en la persona
Si aspiras a cambiar el mundo, primero prueba de cambiar la baldosa sobre la que te mueves. Recuerdo que una expresión similar a esta la usábamos en los cursos de monitores de educadores en el tiempo libre, con una clara intencionalidad pedagógica y educativa. Sería como decir "sé el cambio que quieres ser".

También de aquel tiempo y circunstancias en qué actuábamos de profesores de pedagogía de la naturaleza, recuerdo que en alguna ocasión nos lo habíamos hecho venir bien para hablar de un grupo ecologista alemán llamados azules que apostaban por un modelo de reivindicación ecologista que partía de de una manera muy diáfana de las actitudes de las personas, estableciendo un compromiso de mayor profundidad personalista que el meramente reivindicativo de los verdes, sin menospreciar esta otra dimensión.

Esta referencia a la relevancia de la actitud de las personas, de cada uno de nosotros, y muy especialmente a la coherencia entre los discursos y los comportamientos, resultaba básica en un contexto de carácter educativo donde quizá no era tan significativo el impacto ambiental de nuestras actuaciones como la manera como conformar nuestro propio impacto en el proceso de crecimiento personal. O dicho de otro modo: aun siendo altamente relevante el impacto en el entorno de nuestras actuaciones, lo que focalizábamos era la manera como la persona  -o el niño y sus monitores en este caso-  conformaban una escala de valores y una correspondencia de actitudes bastante coherente y estructurada, bastante consecuente, y bastante favorecedora del pleno desarrollo del individuo en armonía con el entorno.   

La responsabilidad social de las organizaciones

A menudo, la persona con intenciones más nobles puede incurrir en incoherencias, al igual que cualquier organización  -no importa si se trata de una empresa, ONG, escuela, o administración pública- también pueden afrontar en su gestión diaria, ya sea por falta de visión global de sus impactos, por desconocimiento de muchas materias no centrales en su actividad, o por dificultades organizativas, técnicas o económicas para poder desarrollar sus actuaciones como sería deseable idealmente.

El patrimonio de la presunta incoherencia afecta a cualquier organización, y es bueno poder afrontarlo sin acomplejamiento y con la mejor voluntad de tomar conciencia y gestionar adecuadamente los desajustes. 

Sin duda, la primera responsabilidad de una organización no lucrativa ante la sociedad es la creación de impactos sociales sostenibles en el marco de su misión, de tal manera que se cree valor para todos los grupos de interés.

Pero cualquier organización también debe saber diferenciar lo que está en su misión y que conforma objetivos centrales de lo que tal vez sólo debe generar criterios de actuación pero que son hoy día muy relevantes: organizaciones que tienen una finalidad cultural desatienden aspectos sociales; organizaciones que tienen una finalidad en derechos humanos desatienden derechos culturales; organizaciones que trabajan por la sostenibilidad ambiental desatienden la sostenibilidad lingüística; organizaciones que defienden los derechos de ciertos colectivos no atienden los derechos sociales de otros colectivos diferentes...

Sin embargo, no sería positivo hablar de "incoherencias" por la carga negativa y culpabilizadora que conlleva este término. Partiendo de la constatación y el sano reconocimiento de que todas las organizaciones, como todas las personas, tenemos muchos aspectos a mejorar en cuanto al impacto que generamos en nuestro alrededor, lo que hace falta es desarrollar la voluntad de mejora constante para aproximar este impacto en nuestro discurso acercando al mismo tiempo este discurso a las expectativas que nuestro entorno tiene sobre nosotros. 

Con gran facilidad podemos emitir críticas contundentes contra empresas y administraciones, las cuales sin que pierdan validez, no están con correspondencia con la capacidad limitada de autocrítica de nuestras propias organizaciones. En proporción a la capacidad de impacto social y ambiental de cada uno, algunas de nuestras actuaciones mal resueltas pueden estar al mismo nivel que aquellas que son blanco de nuestras diatribas.

Hoy son muchas las empresas que empiezan a asumir que el poder que recae en sus manos debe ir acompañado de una mejor asunción de la responsabilidad que va asociada. Algunas empresas ya han empezado a ejercer lo que se conoce como RSE, y disponen de sistemas para gestionarla, indicadores para hacer un seguimiento y plantearse su objetivos de mejora, e informes de sostenibilidad para rendir cuentas a la sociedad en un ejercicio de transparencia que es la base para el diálogo con las partes, la comparación con otras empresas, y la relevancia social de estas iniciativas.

En este sentido, no sería una justa correspondencia que las organizaciones que tienen una finalidad no lucrativa, o de progreso humano, o de mejora de la sociedad, rehuyesen de reconocer sus propias limitaciones y de mostrar transparentemente los esfuerzos por la mejora en cada una de las áreas. La exigencia social debe convertirse autoexigencia para hacer no sólo posible el cambio hacia mejor a nuestras organizaciones sino para hacer además una acción pedagógica, sabiendo que el compromiso de responsabilidad no sólo mejorará las áreas en las que nuestra acción puede generar un impacto, sino que tiene el gran valor de convertirse en ejemplo de compromiso dinámico y efectivo.

Una de las mejores aportaciones que las organizaciones al servicio del crecimiento humano pueden hacer hoy en la sociedad es situar sus estrategias y actuaciones sectoriales y particulares en el marco de una visión de unas comunidades más responsables socialmente en cada una de las partes comparte públicamente un anhelo similar de creación de capital social. Y la responsabilidad social nos puede ayudar. 
  
Qué se entiende por Responsabilidad Social 

Se entiende la Responsabilidad Social como la integración voluntaria, ya sea por parte de una empresa o de cualquier otro tipo de organización, de las preocupaciones sociales y ambientales en sus operaciones y sus relaciones con sus interlocutores. Se trata, pues, de una forma de gestión que se define por la relación ética de la organización con todos los públicos con los que se relaciona, y por el establecimiento de objetivos compatibles con el desarrollo sostenible de la sociedad. 

Si bien este enfoque de gestión comenzó a desarrollarse en el corazón de algunas empresas, hoy se incorpora en todo tipo de organizaciones, privadas o públicas, cada una de acuerdo con el grado de impacto que puedan tener en la sociedad y en el entorno. 

Las entidades no lucrativas, las públicas, las del conocimiento, las de educación superior, entre otras, también están incorporando la gestión de la RS. Para las organizaciones que gestionan conocimiento, la RS es un enfoque muy adecuado ya que a diferencia de los enfoques basados ​​meramente en estándares de gestión de la calidad, el medio ambiente, o la salud y seguridad laboral, la RS va más allá con un especial énfasis en el diálogo con los grupos de interés, lo que permite gestionar el conocimiento, el aprendizaje, la identificación de las mejores prácticas, y gestionar la confianza, rendir cuentas, profundizar en el compromiso, desarrollar valores...

Este comportamiento basado en el diálogo y en la buena ciudadanía corporativa, se suele orientar a una visión de mejora de la gestión de sus activos intangibles (talento de los equipos humanos, confianza de los clientes, solidez de las relaciones en la cadena, licencia social para operar , reputación, marca...) y pretende garantizar la sostenibilidad del propio proyecto empresarial. 

Podríamos, pues, afirmar que la empresa ciudadana  -otra forma como se conoce este perfil de compañía- es una organización que toma conciencia de sus interacciones con el entorno y de sus impactos, tanto positivos como negativos, y tanto los previstos como otras externalidades o incluso los potenciales.

Expresado así, parece que las organizaciones educativas tengan una responsabilidad social implícita. Sin embargo, la percepción sobre el objeto social de las organizaciones que comparten una base misional al servicio del desarrollo humano puede hacer perder la capacidad analítica y crítica sobre cuál es el amplio alcance de los aspectos que hay que gestionar con una enfoque de RS.

En el sector de la educación, la RS se puede hacer presente de maneras diversas, las relacionadas con la actividad educativa y las que corresponden a la gestión de las instituciones, y que podríamos trasladar a dos grandes objetivos:
a) Desarrollar criterios éticos en los futuros adultos en relación con el comportamiento socialmente responsable de las organizaciones;
b)  Gestionar la propia organización educativa de manera que sus impactos creen el máximo valor para sus grupos de interés;

Gestionar la Responsabilidad Social

Metodológicamente, la gestión de la RS implica una serie de procesos entre los cuales los más significativos serían identificar los siguientes tres:

Identificar los grupos de interés. Una organización debe saber cuáles son aquellos agentes (grupos, organizaciones, sectores) sobre los que se genera impacto y viceversa. Por supuesto, encontramos a los clientes, usuarios o destinatarios, a los trabajadores, a la propiedad o titularidad, pero también otros como el barrio o comunidad, organizaciones sociales, medios de comunicación, organizaciones de consumidores, agentes sociales, asociaciones sectoriales, la competencia o concurrencia, el legislador o regulador, financiadores, otras empresas del territorio, etc. Saber identificar cuáles son los grupos de interés que tienen intereses legítimos sobre nuestra acción (y viceversa) y establecer canales o procesos de diálogo permite apreciar cuáles son las expectativas que tiene la sociedad sobre nuestra organización, y qué podemos tener nosotros sobre los demás, cuáles son las mejores prácticas, como generar procesos de trabajo en red que permitan un mejor impacto, como generar confianza entre las organizaciones y capital relacional para la sociedad.

Identificar la materialidad. Una organización debe saber cuáles son las cuestiones que debe abordar en la gestión de su RS, ya que ésta no se basa en una lista estándar sino en un proceso de aprendizaje sobre la realidad de la organización, sus impactos, las expectativas que genera, las consecuencias de la visión para la que trabaja. En el caso de una empresa, es importante comprender que la filantropía por sí sola no es RS, sino que una organización primero debe abordar las responsabilidades primarias, entendidas como las inherentes a la propia actividad, en un segundo lugar las secundarias, relacionadas con sus grupos de interés, y finalmente las terciarias, vinculadas a retos de la sociedad sobre los que la empresa no tiene una relación de causalidad directa. Haciendo un rápido paralelismo, no podríamos clasificar como socialmente responsable que una escuela colaborara con un proyecto solidario del Sur mientras que hiciera dejadez ante las expresiones de valores asociales en las actividades deportivas.

Rendir cuentas. La rendición de cuentas es un requisito más de la metodología de la RS como enfoque de gestión. No vale presuponer que ya basta hacer las cosas bien. Rendir cuentas significa mostrar cómo se hacen las cosas en aquellos aspectos que forman parte de las inquietudes de nuestros grupos de interés, dar contenido al diálogo haciendo posible contrastar datos y puntos de vista, marcar y comunicar objetivos de mejora del rendimiento y establecer pautas de trabajo en red o creación de sinergias. Y también permite mostrar el compromiso, los análisis sobre el rendimiento y las buenas prácticas, de manera que puedan ser útiles para otras organizaciones similares.

Proceso de mejora continua

Es importante hacer notar que, aunque haya muchas iniciativas que permiten obtener etiquetas, certificaciones, y reconocimientos varios, el más importante es tener un compromiso claro en todo aquello que afecta a los impactos de la organización en las diversas materias, habitualmente clasificadas en impactos económicos, ambientales, sociales, laborales y buen gobierno. Y que este compromiso tenga un carácter integral, respeto toda la organización y las relaciones con los grupos de interés, vinculándose al modelo de organización y la propia estrategia corporativa, y se acompañe de medidas concretas integradas en el funcionamiento organizativo.

Hay que hacer notar que no es conveniente simplificar refiriéndose a empresas u organizaciones socialmente responsables, ya que esta catalogación parece remitir a una dualidad engañosa entre buenos y malos. Preferimos en todo momento hacer notar que una organización gestiona la responsabilidad social, lo que ya es indicativo del hecho de encontrarnos ante un proceso de mejora continua, como muchos otros que puede llevar a cabo una entidad, sólo que en este caso ocurre sobre unas materias que tradicionalmente no han entrado dentro del ámbito de gestión y que requieren saber interpretar inquietudes sociales, a partir de los grupos de interés, muchas de las cuales pueden ser variantes o evolutivas con el tiempo e incluso contrapuestas.
Algunos ejemplos

Pondremos algunos ejemplos, ya sea con buenas prácticas reales o con cuestiones a abordar, sin voluntad de prescribir en un campo donde cada compañía o entidad debe saber hacer su mapa de materialidad y establecer las prioridades.

Ø   El compromiso ético de la organización se puede establecer de maneras diversas. En la materia central, de carácter educativo en el marco de este artículo, existen documentos como el proyecto educativo del centro que pueden recoger aspectos. Pero el documento de referencia para mostrar el compromiso estructuradamente es el Código ético, un documento que establece los valores corporativos y desgrana cómo se hacen operativos en relación con cada grupo de interés. De otra manera, ¿tenemos algún documento que podamos entregar a los proveedores indicando que esperamos de ellos para continuar siendo proveedores nuestros?
Ø   Otra manera de estructurar el compromiso es suscribiendo iniciativas externas, ya sean éticas y globales, como el Pacto Mundial de Naciones Unidas, o locales y sectoriales, como las redes de escuelas verdes. Como ejemplo global y sectorial, el Pacto Mundial de Naciones Unidas promovió los Principios para una Educación en Gestión Responsable [1] dirigidos específicamente a las instituciones de educación superior implicadas en la educación de los gestores actuales y futuros. 
Ø   ¿Cómo se garantiza que los valores que se proclaman formen parte realmente de todas las personas de la organización, incluidas sobre todo las que supuestamente tienen por función transmitir? Algunas empresas, que tradicionalmente no se habían hecho esta pregunta y ahora lo requieren, son conscientes de que no saben suficientement, y están experimentando y buscando las mejores prácticas. Podría ocurrir que en otras organizaciones se presupone en exceso y se renunciara a ejercer una gestión del cambio que abordara radicalmente la asunción de los valores por los que ha optado. 
Ø   ¿Cómo fomentamos una participación empoderadora y que se encare a un proceso de mejora? La transparencia no es sólo una voluntad de mostrar las informaciones de las que se dispone, sino que debe vincularse a la calidad de la información, ya que se pretende facilitar una participación eficaz y mejorar las aptitudes participativas. Se sabe que los datos informativos tienen un valor relativo sino se les otorga significación. Por ejemplo, ¿pueden nuestros grupos de interés acceder a datos comparados sobre rendimiento?
Ø   En las contrataciones podemos introducir cláusulas sociales, es decir, criterios que pueden hacer referencia a la inclusividad laboral, calidad de condiciones laborales, sostenibilidad ambiental, contenidos lingüísticos, etc. Esta técnica no debería usarse meramente como un recurso legalista sino que debería conllevar en paralelo un proceso de diálogo abierto con el conjunto de proveedores para mejorar y profundizar en el sentido de la cláusula social, favoreciendo no solamente el cumplimiento sino que la misma empresa pueda ser más competitiva en otros sectores poniendo en valor el esfuerzo realizado para su cumplimiento.
Ø   ¿Cómo rendimos cuentas a nuestros grupos de interés? El instrumento por excelencia de rendición de cuentas es la memoria de responsabilidad social, también llamada informe de sostenibilidad, la cual describe de manera ordenada y sistemática el comportamiento corporativo y sus impactos, por medio de indicadores pautados en aspectos diversos. Una memoria no es un canal publicitario, sino que debe proporcionar una imagen equilibrada y razonable. Esto implica incluir tanto los aspectos positivos como los negativos de la organización.

Como se aprecia, las reflexiones a hacer en el marco de la RS son muy amplias y podrían incluir además temas fundamentales como el impacto social generado (la escuela como ascensor social) o las actitudes de las familias en las competiciones deportivas escolares, enfoques innovadores como el voluntariado en familia o la gestión compartida de indicadores ambientales del centro, temas delicados como la manera de tratar los regalos en el marco escolar, cuestiones complejas como los límites de la diversidad o las ondas electromagnéticas... 

Finalmente es importante comprender que la RS no es una práctica externa y filantrópica sino nuclear y estratégica, relacionada con cómo aseguramos la integración de las sensibilidades sociales, como asegure la gestión, como las transparentamos, como aportamos el máximo valor a todos los grupos de interés. 


Conseguir que la responsabilidad social forme parte del territorio no es un reto reservado exclusivamente a instituciones del ámbito económico. Precisamente, si se pretende que la RS sea un referente, una manera de proceder, un enfoque integrado a la cultura organizacional, un atributo del propio territorio, es necesario que una gran parte de organizaciones se la hagan suya, la practiquen y la fomenten. Y desde los ámbitos educativos se pueden dar grandes oportunidades tanto en el fomento de los valores como en tanto que organizaciones que interactúan en el mercado y la sociedad.

Las instituciones educativas pueden ser un modelo de gestión socialmente responsable y aportar esta manera de hacer a la colectividad. Y ponerla como un estándar en la relación con todos los grupos de interés. 

Las instituciones educativas y académicas, pues, también pueden ser unos actores relevantes para construir Territorios Socialmente Responsables [2], unos territorios donde no sólo la gestión ética esté considerada, sino que se puedan abordar retos del territorio a partir de la gestión de la RS de cada agente. Así, por ejemplo, instituciones educativas pueden incorporar mejor retos sociales como el emprendimiento, empresas pueden sumarse al reto de los valores cívicos o comercios del barrio pueden colaborar en iniciativas como los caminos escolares.

A menudo las escuelas son consideradas destinatarias de múltiples demandas que formula la sociedad. Pero la gran parte de los retos importantes que hoy tenemos presentes tienen una complejidad tal que sólo pueden ser abordados con una visión relacional que tenga capacidad para generar análisis, conocimientos, y respuestas compartidas. Así, se requiere una visión multilateral donde los diversos actores tomen parte bajo un principio de corresponsabilidad, confianza y complicidad mutua. Los marcos escolares son un espacio más y singular pero no el único si se pretenden gestionar valores de la sociedad.

La RS puede facilitar la generación de relaciones de confianza entre las partes, en la medida que parte de compromisos tangibles, de diálogo y de transparencia. En un contexto de territorio, la RS puede favorecer la identificación de retos compartidos y la capacidad de crear sinergias y fomento de la innovación social. Son muchos los estudios que avalan que hay una conexión causal entre la calidad institucional, el capital social y el grado de desarrollo de los países. El desarrollo económico y el progreso de un territorio se fundamenta en un potencial más sólido cuando parte de la implicación de todas las partes y sabe aglutinar las iniciativas públicas, privadas y sociales. La excelencia se puede lograr cuando cada organización de la comunidad sabe gestionar su responsabilidad ante la sociedad y se pueden desarrollar alianzas estratégicas en beneficio del territorio.

Josep Maria Canyelles jmcanyelles@collaboratio.net, promotor del think tank www.ResponsabilitatGlobal.com. Asesora empresas, gobiernos y organizaciones. Es asesor técnico de la Cambra de Comerç de Barcelona. Colabora con la Asociación para las Naciones Unidas. Coordinador de la Comisión de RS de la Ass. Catalana de Comptabilitat i Direcció www.accid.cat y colabora con diferentes universidades. Promueve collaboratio, iniciativa para los Territorios Socialmente Responsables.


[2] Podéis ver:

  • Canyelles, Josep Maria. «Per un territori socialment responsable. Promovent la Responsabilitat Social dels Ajuntaments». Fundació Pro Penedès. Vilafranca del Penedès, 2009.
  • Canyelles, Josep Maria. «Territoris Socialment Responsables. Una oportunitat per a la millora del territori». Consorci per l'Ocupació i la Promoció econòmica del Vallès Occidental. 2008.

5.5.12

La Plataforma per la Llengua edita un llibret amb 11 arguments perquè les escoles puguin defensar la immersió lingüística

Desfer tòpics sobre l'ensenyament en català i rebatre les afirmacions errònies que pretenen tergiversar la realitat lingüística del país. Aquests són els principals objectius del llibret Argumentari en suport del català com a única llengua vehicular a l'escola catalana, que acaba d'editar la Plataforma per la Llengua i que es farà arribar a les escoles del país. Podeu descarregar-vos la versió digital en aquest enllaç: www.plataforma-llengua.cat/estudis/interior/90.

El document s'estructura en 11 afirmacions falses que sovint s'han difós per carregar contra el model, internacionalment lloat, de l'escola catalana en llengua i continguts, el que popularment coneixem com a immersió lingüística, per raons purament polítiques i no educatives. A cada una d'aquestes afirmacions se li contraposa un argument que destaca la importància i validesa d'aquesta metodologia, que suposa adquirir el domini d'una segona llengua tot fent-la servir com a llengua vehicular dels aprenentatges i com a vehicle de comunicació social en tots els àmbits de l'escola i en totes les activitats extraescolars, en la cohesió social del país.

El document vol ser un material de suport a la comunitat educativa, una eina pràctica que afronta la problemàtica sorgida recentment arran de la lluita judicial engegada per uns pocs pares contra el model.

L'argumentari explica, per exemple, com la metodologia d'immersió lingüística es va basar en les experiències aplicades al Canadà (al Quebec) i als Estats Units i com es tracta d'un model lloat internacionalment per diversos organismes, com per exemple el High Level Group on Multilingualism, comissió de la Unió Europea, que el posa com un exemple de la gestió del multilingüisme i com un model exportable a altres territoris europeus. El mètode també ha estat ratificat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i pel Tribunal Constitucional espanyol. A més, aquest no és un model utilitzat exclusivament a Catalunya, per la qual cosa és il·lògic posar en dubte el sistema lingüístic a l'escola catalana i no pas l'europeu o d'altres regions d'Espanya com pot ser Madrid: efectivament, sense anar més lluny, el Govern de Madrid utilitza la immersió lingüística per al castellà tal com a casa nostra es fa amb el català.

També es rebat l'afirmació que la immersió només afavoreix l'alumnat catalanoparlant i que té com a objectiu crear una societat monolingüe en català: ben al contrari, és la garantia que els nens i nenes que no tenen el català com a llengua primera siguin igualment competents en les dues llengües oficials i, per tant, tinguin les mateixes oportunitats per trobar feina i per desenvolupar-se que la resta. A més, es nega també que la metodologia atempti contra el bon coneixement de la llengua castellana, i per tal de reforçar aquesta afirmació, s'aporten dades que demostren que la competència en llengua castellana de l'alumnat a Catalunya i a Espanya és molt similar. També les proves de castellà de la selectivitat a Catalunya són fins i tot millors que les de Espanya.

L'argumentari s'ha presentat ja a les 12 escoles de Santa Coloma de Gramenet que el curs 1982/83 van fer les primeres proves pilot del Programa d'Immersió Lingüística i que, trenta anys després, es van tornar a reunir per refermar el compromís amb l'escola en català. Properament, es farà arribar als centres educatius i es presentarà a la comunitat educativa en una sèrie de xerrades i presentacions.

3.5.12

Sessió UOC Meet sobre RSC

UOCmeet és la nova trobada periódica de networking sobre temes específics que impulsa la pròpia comunitat de graduats i que compta amb el suport de UOC Alumni.


Data: 17/05/12

Horari: 18.45 h
Lloc: c/ Montealegre, 5, CCCB Aula 2 - Barcelona
Organitza: La Comunitat de graduats
Confirmar assistència: Formulari d'inscripció
 

La Responsabilitat Social Corporativa, el cas de La Fageda

La Fageda ens ofereix un magnífic exemple de Responsabilitat Social Corporativa: Del respecte i el compromís amb la societat neix una de les organitzacions i marques més sòlides en un sector tant tradicional i madur com el dels postres làctics.

Volem dedicar-li aquest UOCMeet i, acompanyats del seu director de comunicació (Albert Riera) i d'en Josep Maria Canyelles, endinsar-nos en una manera d'entendre les empreses i les organitzacions imprescindible avui en dia.

Josep Maria Canyelles www.responsabilitatglobal.com
Màster en Polí­tiques Públiques i Socials (U. Pompeu Fabra - John Hopkins University), ha desenvolupat la seva experiència professional als tres sectors, públic, social i privat: Ha dirigit l'Institut Català del Voluntariat (INCAVOL) de la Generalitat de Catalunya, la consultoria Projectes Socials de la Fundació Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull), ha dirigit diversos projectes d’iniciativa social, ha promogut projectes d'educació ambiental i ha assessorat en la planificació estratègica i la direcció de projectes a organitzacions nonprofit. També ha estat director de projectes de Balanced Scorecard de l'Institut d'Estratègia, ha estat regidor de Plans Integrals de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (1995-2000). Expert en Responsabilitat Social de les Empreses i Organitzacions. Exerceix de consultor d'empresa i promotor d'iniciatives. Promotor del think tank Responsabilitat Global. Promotor de collaboratio, iniciativa per als Territoris Socialment Responsables. Coordinador de la Comissió d’RSE de l’Ass.Cat.de Comptabilitat i Direcció. Assessor tècnic en RSE de la Cambra de Comerç de Barcelona i del Consell de Cambres de Catalunya. Col·laborador de l’Associació per les Nacions Unides en matèria d’RS. Col·laborador docent de diferents universitats i programes formatius d’alta direcció: UOC, UPC, UB, Fundació Pere Tarrés (URL). Consultor de seminaris d'RSE estratègica per a equips directius.

Albert Riera. http://www.linkedin.com/pub/albert-riera/13/101/566
És director de comunicació de La Fageda. Llicenciat en Dret per les Universitats Paris Descartes i Grenoble, becari del Max Planck Institut de Munich i periodista col·legiat, ha treballat a BASF i Winterthur, esdevenint posteriorment director de comunicació de IESE i responsable durant 3 anys de l’oficina d’informació de l’Opus Dei a Catalunya. Després d’una etapa on crea la seva pròpia agència de comunicació, es trasllada a la Garrotxa i s’incorpora a La Fageda, on també coordina els temes jurídics.

Programa
18.45; Arribada
19.00; Ponència
19.45; Debat
20.15; Espai de network
21.00; Sopar (opcional). El preu és de 20€ que s'abonaran al mateix restaurant.

Enllaços relacionats
Responsabilitat Global (Josep M. Canyelles)
Responsabilitat Social Corporativa (Wikipedia)
Projecte La Fageda
Vídeo de presentació de La Fageda
La Responsabilitat Social Corporativa com avantatge competitiu

Anteriors UOC Meet
UOC Meet: Llibres i 2.0
UOC Meet: OpenGovernment
UOC Meet: OpenCourseWare
UOC Meet: Cocreació
UOC Meet: Política
UOC Meet: Media

Font: http://alumni.uoc.edu/opencms_alumni/opencms/ca/_top/agenda/2012/20120517_UOCMeet.html

1.5.12

Ethica, un joc de tauler per treballar les finances ètiques

Ethica, un joc de tauler sobre les finances ètiques
Un grup amb el joc de tauler Ethica
Més enllà dels jocs com el parxís, el Monopoly, l'Hotel... existeix tot un ventall de jocs de tauler nous, que fomenten d'altres valors. N'és un exemple Ethica, un joc de taula per descobrir l'impacte social i ambiental de les activitats bancàries i buscar-hi alternatives responsables. S'ofereixen formacions per a educadors i facilitadors que el vulguin fer servir amb joves.
Explorar l'impacte social i ambiental de les activitats bancàries, les inversions i els negocis i aprendre a prendre decisions més responsables i ètiques pel que fa a la gestió dels diners. Tot això es pot transmetre a través d'un joc de tauler. Concretament, de la mà d'Ethica, un projecte europeu basat en la idea inicial de Reseau Financement Alternatif i portat a terme gràcies a les aportacions dels socis a Bèlgica, França, Polònia, Regne Unit, Suïssa i Catalunya.

El soci català que ha col·laborat en el desenvolupament del joc ha estat la cooperativa de treball Barcelonya, que dedica la seva energia tècnica i creativa a transformar percepcions i proposar solucions als reptes socials, ambientals i econòmics actuals.

Ethica ha estat dissenyat per ser jugat amb joves i adults a partir dels 15 anys als instituts de secundària, les universitats, les associacions juvenils, els grups d'educació d'adults i altres entorns on hi ha interès en la banca ètica. S'ha publicat en anglès, castellà, francès, polonès i català i es pot jugar amb un grup de sis a 27 jugadors.

Formacions per a facilitadors/ores, a Barcelona i Lleida

Ara toca donar a conèixer el joc entre el professorat, els facilitadors/ores i els educadors/ores per tal que puguin treure tot el suc al joc en els seus entorns d'aprenentatge. Els socis d'Ethica ofereixen sessions de formació que faciliten una explicació de les regles del joc, les tècniques per planificar i facilitar una sessió, consells sobre la utilització del joc per estimular el debat sobre les finances ètiques i idees per al seguiment de l'aprenentatge.

Les properes dues sessions es realitzaran a Catalunya. La primer serà a Barcelona, divendres 27 d'abril, de 15:00 a 20:00 hores, al Centre Cívic Parc Sandaru (Buenaventura Muñoz, 21) i la segona a Lleida el 16 de maig, també de 15:00 a 20:00 hores, a la seu de la Coordinadora d'ONG de Lleida (C/ Doctor Combelles, 11 baixos).

A les sessions formatives es podrà aconseguir una còpia del joc, però també hi ha la possibilitat de comprar-ne a través d'Internet i rebre'l a casa.

A la plana web d'aquest projecte també trobaràs d'altres recursos i eines per treballar les finances ètiques en entorns d'aprenentatge.