Després d'unes quantes setmanes que els negocis d'Urdangarin són portada per suposades irregularitats, ens hem decidit a aportar algunes reflexions. Seran
reflexions molt matisades en el sentit que -com sempre hem fet davant altres casos- creiem que cal garantir la
presumpció d'innocència i deixar que la justícia faci el seu paper.
Però volem opinar perquè estem davant un cas que afecta a la responsabilitat social de diferents sectors: el públic, el social i el privat (RSA, RSO i RSE), perquè dins del sector públic afecta la monarquia, i perquè una de les matèries de l'activitat econòmica de les empreses afectades era precisament la Responsabilitat Social. I en aquest sentit també ens podem sentit part afectada.
1. Presumpció d'innocència. No volem posar-la en dubte en cap moment. De fet, rebem informacions que indiquen que la manera com s'han presentat algunes notícies poden ser no prou objectives. Un exemple d'avui mateix mostra la incompetència (o mala intenció) periodística: "
Urdangarin pagó en impuestos un 3,5% de los ingresos de sus empresas" (Público), donant a entendre que els impostos es paguen pels ingressos i no pels beneficis... Sobre els temes legals, doncs, la justícia dirà.
2. Ètica empresarial. Recordo una jornada sobre RSE al Fòrum 2004 en el qual vaig entrar i vam seure costat per costat amb el Sr. Urdangarin. En aquells moments vaig conèixer les seves activitats, no solament relacionades amb l'RSE sinó específicament amb el patrocini. Des d'aquell moment vaig tenir molt clar i així ho vaig expressar que aquesta era una acció -al meu entendre- mancada d'ètica. Hom no pot trucar a la porta d'una empresa per anar a demanar patrocini com si fos un consultor qualsevol quan es forma part de la Casa reial.
Qualsevol empresa es pot sentir condicionada. Encara que sigui en un grau molt inferior, però forma part de la mateixa categoria dels empresaris que es veuen d'alguna manera condicionats a sufragar el cost del vaixell reial, o quan Carmen Polo, Sra. de Franco, visitava les joieries de Barcelona i s'emportava les joies que més li agradaven sense que els propietaris gosessin mai enviar-li la factura. Ningú els ho deia explícitament però ja s'ho podien imaginar. Quan hom forma part d'una certa elit ja sap que les seves propostes mai no són valorades amb l'objectivitat que es tractaria la proposta de qualsevol altre consultor. Innocència no, sisplau.
De fet, els altres consultors que es dediquen a RSE o especialment a patrocinis esportius o a organització d'esdeveniments -no és el meu cas- es podrien sentir perjudicats professionalment. De quina manera podrien haver tractat el tema tractant-se d'un problema no legal sinó ètic?
3. Responsabilitat social d'una Organització No Lucrativa. Una manera d'evitar que la interferència professional fos valorada com un aprofitament injust podria ser actuant per mitjà d'una Organització No Lucrativa (ONL). I els diners es podrien treure de l'ONL per mitjà d'un sistema de facturació per part d'una altra empresa que li presta els serveis. I això és perfectament legal, si se sap fer correctament. I d'entrada, el mecanisme en si no té perquè tenir mancances ètiques si no és que està perfectament dissenyat per fer ús d'una ONL merament instrumental.
Tornem a fer, doncs, una proclama per la gestió de la Responsabilitat Social de les Organitzacions No Lucratives (RSO). N'hem parlat molt, sobretot davant de casos com els del Palau de la Música i altres. De fet, sembla que Nóos estava assessorada pel mateix advocat especialista en ONL que assessorava al Palau de la Música, en una curiosa coincidència. Les ONL han de ser exemplars en la seva RSO incorporant la transparència, el bon govern i aspectes relacionats amb altres impactes i inquietuds de la societat.
4. Coherència de qui parla d'RS. En el cas que ens ocupa, les presumptes males pràctiques serien encara més greus perquè provindrien de qui es dedicava precisament a promoure la Responsabilitat Social. Insistim que no entrem en temes legals -que ja es veuran- sinó purament en els de caràcter ètic. Quan una organització parla d'ètica (perquè afirma que és ètica o perquè es dedica a fomentar-la) les mancances en aquest sentit, per petites que puguin ser, adquireixen una major rellevància. La culpabilitat moral esdevé més gran.
Però no és solament un tema de coherència d'una organització. És que les seves mancances suposen un greu
perjudici al sector. Si un consultor d'RS tingués un comportament contrari al que predica no estaríem tan sols davant d'un hipòcrita sinó davant un fet perjudicial per al conjunt dels consultors del sector (
goita què fan els consultors que parlen d'ètica!). I si una empresa o organització que afirmés la seva RSE tingués un comportament fins i tot contrari a la llei (com Triodos Bank) o contrari al seu propi codi ètic (com Greenpeace) no estaríem tan sols davant d'una incoherència sinó davant d'un fet perjudicial per al conjunt de les empreses que treballen positivament per gestionar la seva RS (
goita què fan les empreses que diuen que són responsables!).
Segons escriu Luis Gómez a
El Pais, després del fracàs en la seva aspiració per fer carrera en el Comitè Olímpic Espanyol perquè una majoria de dirigents sospitava que representava altres interessos,
Urdangarin aprofundeix en altres activitats conduït per un dels qui van ser els seus professors a Esade, Diego Torres, considerat com un professional especialment actiu i agressiu, amb idees molt clares sobre patrocini esportiu i responsabilitat social. "A Esade estaven més avançats que en cap altra escola de negocis d'Espanya en matèria de responsabilitat social corporativa. Es podia dir que eren precursors a Espanya", comenta un expert en la matèria. Diego Torres és qui arma l'estratègia: patrocini, esport i responsabilitat social. I en aquesta estratègia, un personatge com Iñaki Urdangarin era també perfecte: excel·lent imatge com a esportista, amb aquest toc de glamur immaculat de la família reial espanyola. Perfecte per dirigir una fundació, una ONG o un institut sense ànim de lucre. Perfecte per obrir portes d'empreses i institucions. Perfecte perquè ningú sospiti.
Als que ens posem l'RS i l'ètica a la boca, als que en fan bandera, se'ns ha d'exigir més que als altres perquè d'alguna manera hem assumit voluntàriament una responsabilitat davant la societat per a ser-ne exemplars. La pederàstia -sempre gravíssima- és morament més reprobable feta per un servidor de Déu.
5. Responsabilitat Social de l'Administració Pública (o el Sector Públic). Aquí és on la cosa ja es complica de manera important i opinar es pot fer més delicat tenint en compte que no ens trobem en un Estat amb la tradició i les garanties democràtiques que pot haver-hi a la Gran Bretanya, per exemple.
6. Responsabilitats derivades...
La protecció -comunament coneguda com a i-responsabilitat- que la Constitució espanyola atribueix al Rei evitaria que la Casa reial es veiés legalment afectada per no haver informat l'autoritat competent de presumptes activitats il·legals, si es demostrés que va ser així, però això no treu que arribat el cas la minva de legitimitat pot afectar de ple la monarquia.
En aquest sentit, el risc que la presumpta mala pràctica ètica o legal del gendre pugui afectar el rei i la monarquia no és menor. Ja sigui indirectament per la presumpta utilització personal de la condició de membre de la Casa reial o més directament per no haver actuat amb més contundència, l'anàlisi de la qüestió pot traspassar cap a un malestar sobre la monarquia, en el marc d'uns moments de greu crisi econòmica que porten a qüestionar moltes institucions, ja siguin entitats financeres, partits polítics o el mateix paper que estan portant a terme els Estats i les seves institucions.
Sovint s'afirma que existeix més joancarlisme que adhesió a la monarquia, i que fins i tot sectors de la dreta espanyola podrien ser partidaris de l'abolició d'aquesta institució. En aquest sentit, una hipotètica abdicació -en cas que totes les circumstàncies es confabulessin en contra- podria no ser suficient.
També cal tenir en compte que una part del sobiranisme català podria haver trobat en la figura d'un rei compartit entre Catalunya i Espanya una solució menys traumàtica que hauria facilitat la transició vers la secessió. Precisament en els moments en què la secessió ha deixat de ser una quimera i es prefigura com una de les possibilitats més valorades pels ciutadans, la possibilitat de jugar aquesta carta (que permetria una sobirania plena d'alguna manera equivalent a la prèvia al 1714 però amb un rei simbòlic) esdevé segurament poc acceptable.
7. Conseqüències
Potser s'està obrint la capsa dels trons (o del tron!). No ho podem saber hores d'ara però el que sí que sembla provat és que la Casa reial ha començat a mostrar
signes de reacció. Una dimensió de la reacció és la que ha marcat una
línia de separació amb Urdangarín i amb les filles no hereves de la corona. Però una altra dimensió és la que s'ha marcat fer un
pas en la transparència pressupostària de la Casa reial.
Aquesta seria una conseqüència positiva de l'afer, ja que la monarquia espanyola té una manca de transparència -avalada per la Constitució- que no té explicació raonable avui dia en un estat democràtic. Tot i així, caldria desitjar que una hipotètica entrada de l'RS a la Casa reial no es limités a la transparència pressupostària i abordés moltes de les altres qüestions que en seu cas poden ser rellevants. Per exemple, podria explicar quins són els criteris per a mentir en un discurs oficial, encara en la hipòtesi que aquest hagi estat redactat pel govern, com quan fa uns anys fa dir la cèlebre expressió segons la qual la llengua castellana no s'havia imposat per la força mai en cap territori. I moltes altres reptes de transparència, ètica i responsabilitat que se li poden anar obrint.
I és que quan s'obre la caixa mai se sap quin pot ser el límit... Aquestes podrien ser algunes de les conseqüències més banals -i tanmateix desitjables- dels errors ètics i potser legals d'un jove esportista d'elit que un dia va esdevenir membre de la família reial i que, segons va esbombar la premsa, va haver de saldar a corre-cuita (uns dies abans del casament) un deute d'unes 400.000 pessetes amb l'Ajuntament de Barcelona per multes acumulades i impagament d'impostos. En aquell moment, la gent va riure la gràcia d'un esportista del Barça. Ara la gent maldiu la gràcia d'un privilegiat.
Continua en una reflexió posterior:
S'ha obert la caixa dels trons (II)
