Newsletter especial Col·legis Professionals

[ca] Ja podeu accedir a la newsletter especial Col·legis Professionals, on fem una reflexió sobre la gestió de la Responsabilitat Social en aquestes organitzacions. També hi trobareu diverses notícies sobre RSE. Entreu al newsletter en català: www.collaboratio.net/newsletter/2013/04/25/01

[es] Ya pueden acceder a la newsletter especial Colegios Profesionales, donde hacemos una reflexión sobre la gestión de la Responsabilidad Social en estas organizaciones. También encontrarán varias noticias sobre RSE. Entren al newsletter en castellano: www.collaboratio.net/newsletter/2013/04/25/02

[ca] Veure llistat tots els newsletter
[es] Ver listado todos los newsletters

Compromís amb l'RSE. Recull d'activitat realitzada

He anat publicant a mesura que ho he anat elaborant, un recull de l'activitat realitzada per territoris. En el cas de Catalunya, de manera desagregada per comarques.

És una manera de recollir i presentar l'activitat pròpia i l'impacte segons indrets, alhora que una mostra del compromís per divulgar la responsabilitat social i els valors humanístics, ètics, cívics i de sostenibilitat, arreu on ens ha estat possible.

El foment de la Responsabilitat Social, per la complexitat que incorpora, requereix apropar-se a les empreses i als territoris, i poder transmetre el sentit netament empresarial que té. Per això, els grans esdeveniments i les grans polítiques han de tenir en paral·lel una permeabilitat en el territori.

En la nostra activitat professional, l'opció per fer formació i per fer esdeveniments, no és merament un complement a l'activitat de consultoria. I tampoc té sentit entendre-ho com una acció comercial, ja que sovint s'adrecen a empreses de dimensions modestes. Moltes d'aquestes accions en el territori responen a la nostra missió. Responsabilitat Global existeix per a promoure la Responsabilitat Social. Obviament, la consultoria es la manera d'assegurar-ne el desenvolupament alhora que l'activitat econòmica que ens permet disposar d'un model de negoci. Però la promoció de l'RSE pren un caràcter missional i vocacional més enllà de la necessitat de disposar d'una activitat econòmica. Sense aquesta reflexió no s'entendria l'energia esmerçada a divulgar el concepte i el sentit de l'RSE per moltes comarques, especialment a Catalunya però també en molts altres llocs on hem estat convidats.

Aquest és el llistat que anirem ampliant a mesura que puguem:

Activitat duta a terme a la comarca de l'Anoia
Activitat duta a terme a la comarca del Baix Penedès
Activitat duta a terme a la comarca del Berguedà
Activitat duta a terme a la comarca del Garraf

Activitat duta a terme al País Valencià

Compromiso con la RSE. Recopilación de actividad realizada

He ido publicando a medida que lo he ido elaborando, una recopilación de la actividad realizada por territorios. En el caso de Cataluña, de manera desagregada por comarcas.

Es una manera de recoger y presentar la actividad propia y el impacto según lugares, a la vez que una muestra del compromiso para divulgar la responsabilidad social y los valores humanísticos, éticos, cívicos y de sostenibilidad, partes donde nos ha sido posible.

El fomento de la Responsabilidad Social, por la complejidad que incorpora, requiere acercarse a las empresas y los territorios, y poder transmitir el sentido netamente empresarial que tiene. Por ello, los grandes eventos y las grandes políticas deben tener en paralelo una permeabilidad en el territorio.

En nuestra actividad profesional, la opción por hacer formación y por hacer eventos no es meramente un complemento a la actividad de consultoría. Y tampoco tiene sentido entenderlo como una acción comercial, ya que a menudo se dirigen a empresas de dimensiones modestas. Muchas de estas acciones en el territorio responden a nuestra misión. Responsabilitat Global existe para promover la Responsabilidad Social.

Obviamente, la consultoría es la manera de asegurar el desarrollo al mismo tiempo que la actividad económica que nos permite disponer de un modelo de negocio. Pero la promoción de la RSE toma un carácter misional y vocacional más allá de la necesidad de disponer de una actividad económica. Sin esta reflexión no se entendería la energía invertida en divulgar el concepto y el sentido de la RSE para muchas comarcas, especialmente en Cataluña pero también en muchos otros lugares donde hemos sido invitados. Este es el listado que iremos ampliando a medida que podamos:

Actividad llevada a cabo en la comarca de la Anoia
Actividad llevada a cabo en la comarca del Baix Penedès
Actividad llevada a cabo en la comarca del Berguedà
Actividad llevada a cabo en la comarca del Garraf

Actividad llevada a cabo en Comunidad Valenciana

La responsabilitat social dels col·legis professionals

Versión en castellano

El cinc d'abril passat vaig fer una conferència sobre el sentit de la Responsabilitat Social davant dels gerents dels col·legis oficials catalans, agrupats a l'Associació Intercol·legial dels Col·legis Professionals de Catalunya. Aporto aquesta reflexió sobre el paper importantíssim que poden exercir els col·legis avui dia.

Els col·legis professionals estan integrats per les persones que exerceixen una determinada professió, amb la finalitat de gestionar els interessos dels diferents grups d'interès relacionats amb aquella.

Per una banda, aquests organismes defensen els interessos de la professió, i per això ordenen, representen i defensen la professió i els interessos professionals de les persones col·legiades. Però si es tracta de corporacions de dret públic, dotades de personalitat jurídica pròpia, no és merament per a fer advocacia i defensa d'interessos sinó que també tenen altres funcions d'alt interès social com ara vetllar perquè l'actuació dels seus col·legiats respongui als interessos i a les necessitats de la societat en relació amb l'exercici professional.

Tant per a ordenar la professió en un sentit d'autoregulació com per a assegurar el seu bon impacte social, els col·legis també tenen per funció garantir el compliment de la bona pràctica i de les obligacions deontològiques de la professió.

Algunes d'aquestes professions agrupades en col·legis tenen un paper fonamental en la societat, per al seu funcionament harmònic, per a l'activitat econòmica i la convivència, per a garantir la confiança  en les institucions socials. Són un element fonamental en la creació de capital social. Per aquesta mateixa rellevància que tenen aquestes professions i els professionals que les exerceixen, avui els col·legis encara poden assumir un altre rol: fomentar el sentit de responsabilitat social dels professionals, i dels despatxos, agències i empreses on desenvolupen l'activitat.

No nego que el sentit de responsabilitat davant la societat i davant els diferents grups d'interès afectats és implícita al propi sentit dels col·legis. Ni voldria menystenir tot el compromís que ja desenvolupen en aquest sentit. Però avui la Responsabilitat Social Corporativa, Empresarial o de les Organitzacions (digueu-ne com preferiu), ha esdevingut un enfocament de gestió sistematitzat i amb un reconeixement internacional per part de tots els agents. Això implica que no és suficient amb tenir uns valors corporatius, personals o professionals, o uns compromisos envers la comunitat. I que tampoc n'hi ha prou amb disposar d'un seguit de bones pràctiques que millorin l'impacte. 

L'RSC és un sistema de gestió orientat a la millora permanent, que pretén assegurar l'acompliment, i la capacitat de desenvolupar una organització que observa, que dialoga, que aprèn, que millora, que troba les millors pràctiques, que innova, que crea confiança, que genera sostenibilitat...

Els col·legis poden introduir-la en el seu funcionament, operatiu i estratègic. I el seu desenvolupament es pot concretar en codis ètics, que són eines diferents dels codis deontològics, en gestió dels valors interns, en introducció de criteris de compra, en criteris de bon govern i transparència, en rendició de comptes... La tangibilització de l'RSC és coneguda i se'n poden mostrar exemples, però el més important de l'RSC sovint no es percep pels sentits materials perquè forma part del regne dels intangibles. En gran mesura és un estil, una cultura organitzativa, un lideratge, una alineació estratègica. Un model d'empresa o d'organització. Un model de col·legi, també.

Però, a més, del desenvolupament de l'RS col·legial, aquests organismes poden exercir una funció d'enorme valor social, com és el foment d'aquest enfocament de gestió entre els seus col·legiats i les empreses on s'enquadren. Els col·legis poden així fer una contribució enorme a la conformació d'un model empresarial apte per als reptes que el segle XXI ens planteja.

Cal tenir en compte que la gran dificultat amb què sovint ens trobem és la incomprensió de l'RSC. Encara una part molt gran de la ciutadania i de les empreses tendeixen a confondre aquest enfocament netament empresarial amb meres pràctiques filantròpiques o amb bones pràctiques d'ecoefiència o de contractació de persones discapacitades. Sovint alguna bona pràctica o una suma d'algunes es pren pel tot i es confon amb l'RSC, perdent així tot el sentit estratègic i empresarial, i associant-ho més a bonisme o a cosmètica.

Totes aquestes confusions també comporten sovint que hi hagi qui cregui que l'RSC sols correspon a grans empreses, i es perd de vista que, de fet, hi ha més pimes gestionant l'RSC que no grans empreses. De fet, de vegades podem trobar fins i tot qui considera que a un emprenedor no cal parlar-n'hi: que primer faci l'empresa i creixi, i que quan guanyi molts diners serà el moment per anar a parlar-li de l'RSC. Això ja seria el súmmum de la incomprensió sobre què és i quin sentit té l'RSC. Si l'RSC té un sentit estratègic i una vinculació al model d'empresa, és en la fase inicial quan aquestes orientacions poden ajudar més en la conformació del model de negoci.

Per tot això, els col·legis poden tenir un paper molt rellevant en el foment i desenvolupament de l'RSC a Catalunya. Per la seva pròpia legitimitat i capacitat de creació de confiança, per una banda, i per ajudar a desenvolupar activitats professionals que integrin la responsabilitat social com un atribut central.

Des de Responsabilitat Global i ara també des de Vector 5, durant molts anys he col·laborat en iniciatives diverses de col·legis professionals, ja sigui formant part de comissions, fent-hi conferències, fent cursos de formació, o coordinant la comissió d'RS de l'ACCID... I també ajudant a pimes i microempreses a desenvolupar la seva RSE. En el context en què ens trobem ara com a societat, com a Planeta, com a país, com a economia, crec que cal fer un salt endavant en la responsabilitat social de les empreses i organitzacions i que aquest salt sols serà possible si les petites i mitjanes empreses i molt especialment els i les professionals aposten de manera nítida i compromesa per uns models organitzatius, un sistema productiu, i unes relacions econòmiques més ètiques i sostenibles. M'encantarà poder-hi ajudar!

Article recomanat: [ca] Anar més enllà de l'RSE? // [es] ¿Ir más allá de la RSE

La responsabilidad social de los colegios profesionales

Versió en català

El cinco de abril hice una conferencia sobre el sentido de la Responsabilidad Social ante los gerentes de los colegios oficiales catalanes, agrupados en el Associació Intercol·legial de Col·legis Professionals de Catalunya. Aporto esta reflexión sobre el papel importantísimo que pueden ejercer los colegios hoy en día.

Los colegios profesionales están integrados por las personas que ejercen una determinada profesión, con la finalidad de gestionar los intereses de los diferentes grupos de interés relacionados con la misma.  

Por un lado, estos organismos defienden los intereses de la profesión, y por ello ordenan, representan y defienden la profesión y los intereses profesionales de las personas colegiadas. Pero si se trata de corporaciones de derecho público, dotadas de personalidad jurídica propia, no es meramente para hacer abogacía y defensa de intereses sino que también tienen otras funciones de alto interés social como velar porque la actuación de sus colegiados responda a los intereses y a las necesidades de la sociedad en relación con el ejercicio profesional.  

Tanto para ordenar la profesión en un sentido de autorregulación como para asegurar su buen impacto social, los colegios también tienen por función garantizar el cumplimiento de la buena práctica y de las obligaciones deontológicas de la profesión.  

Algunas de estas profesiones agrupadas en colegios tienen un papel fundamental en la sociedad, para su funcionamiento armónico, para la actividad económica y la convivencia, para garantizar la confianza en las instituciones sociales. Son un elemento fundamental en la creación de capital social. Por esta misma relevancia que tienen estas profesiones y los profesionales que las ejercen, hoy los colegios todavía pueden asumir otro rol: fomentar el sentido de responsabilidad social de los profesionales, y de los despachos, agencias y empresas que desarrollan la actividad.  

No niego que el sentido de responsabilidad ante la sociedad y ante los diferentes grupos de interés afectados es implícita al propio sentido de los colegios. Ni quisiera menospreciar todo el compromiso que ya desarrollan en este sentido. Pero hoy la Responsabilidad Social Corporativa, Empresarial o de las Organizaciones (llámese como prefiera), ha devenido un enfoque de gestión sistematizado y con un reconocimiento internacional por parte de todos los agentes. Esto implica que no es suficiente con tener unos valores corporativos, personales o profesionales, o unos compromisos hacia la comunidad. Y que tampoco basta con disponer de una serie de buenas prácticas que mejoren el impacto.   

La RSC es un sistema de gestión orientado a la mejora permanente, que pretende asegurar el cumplimiento, y la capacidad de desarrollar una organización que observa, que dialoga, que aprende, que mejora, que encuentra las mejores prácticas, que innova, que crea confianza, que genera sostenibilidad... 

Los colegios pueden introducirla en su funcionamiento, operativo y estratégico. Y su desarrollo se puede concretar en códigos éticos, que son herramientas diferentes de los códigos deontológicos, en gestión de los valores internos, en introducción de criterios de compra, en criterios de buen gobierno y transparencia, en rendición de cuentas... La tangibilización de la RSC es conocida y se pueden mostrar ejemplos, pero lo más importante de la RSC a menudo no se percibe por los sentidos materiales porque forma parte del reino de los intangibles. En gran medida es un estilo, una cultura organizativa, un liderazgo, una alineación estratégica. Un modelo de empresa o de organización. Un modelo de colegio, también.  

Pero, además del desarrollo de la RS colegial, estos organismos pueden desempeñar una función de enorme valor social, como es el fomento de este enfoque de gestión entre sus colegiados y las empresas donde se encuadran. Los colegios pueden así hacer una contribución enorme a la conformación de un modelo empresarial apto para los retos que el siglo XXI nos plantea.  

Hay que tener en cuenta que la gran dificultad con que a menudo nos encontramos es la incomprensión de la RSC. Aunque una parte muy grande de la ciudadanía y de las empresas tienden a confundir este enfoque netamente empresarial con meras prácticas filantrópicas o con buenas prácticas de ecoefiència o de contratación de personas discapacitadas. A menudo alguna buena práctica o una suma de algunas se toma por el todo y se confunde con la RSC, perdiendo así todo el sentido estratégico y empresarial, y asociándolo más buenismo o cosmética.  

Todas estas confusiones también conllevan a menudo que haya quien crea que la RSC sólo corresponde a grandes empresas, y se pierde de vista que, de hecho, hay más pymes gestionando la RSC que no grandes empresas. De hecho, a veces podemos encontrar incluso quien considera que un emprendedor no es necesario hablar hay: que primero haga la empresa y crezca, y que cuando gane mucho dinero será el momento para ir a hablarle de la RSC. Esto ya sería el colmo de la incomprensión sobre qué es y qué sentido tiene la RSC. Si la RSC tiene un sentido estratégico y una vinculación al modelo de empresa, es en la fase inicial cuando estas orientaciones pueden ayudar más en la conformación del modelo de negocio.  

Por todo ello, los colegios pueden tener un papel muy relevante en el fomento y desarrollo de la RSC en Cataluña. Por su propia legitimidad y capacidad de creación de confianza, por un lado, y para ayudar a desarrollar actividades profesionales que integren la responsabilidad social como un atributo central.  

Desde Responsabilitat Global y ahora también desde Vector 5, durante muchos años he colaborado en iniciativas diversas de colegios profesionales, ya sea formando parte de comisiones, haciendo conferencias, haciendo cursos de formación, o coordinando la comisión de RS de la ACCID... Y también ayudando a pymes y microempresas a desarrollar su RSE. En el contexto en qué nos encontramos ahora como sociedad, como Planeta, como país, como economía, creo que hay que dar un salto adelante en la responsabilidad social de las empresas y organizaciones y que este salto sólo será posible si las pequeñas y medianas empresas y muy especialmente los profesionales apuestan de manera nítida y comprometida por unos modelos organizativos, un sistema productivo, y unas relaciones económicas más éticas y sostenibles. Me encantará poder ayudar!  

Artículo recomendado:  [ca] Anar més enllà de l'RSE? // [es] ¿Ir más allá de la RSE

Turisme 2.0:TIC i noves formes intel·ligents de viatjar

Ahir vaig assistir a "Turisme 2.0:TIC i noves formes intel·ligents de viatjar, esmorzar- networking organitzat per CTecno, Cercle Tecnològic de Catalunya. Aporto els continguts que s'hi van parlar.

• Els clients dels portals online hotelers puntuen els hotels de Barcelona amb un 7,9 de nota mitjana 
• El 75% dels hotels de Barcelona tenen pàgina Facebook i el 50% de les reserves es fan per Internet

Jordi Clos, president del Gremi d’Hotels de Barcelona i Oriol Verdura, CIO del Grup SERHS han aportat dades rellevants sobre l’impacte de les noves tecnologies al sector del turisme.

Un informe elaborat pel Gremi d’Hotels de Barcelona ha revelat que el sector hoteler urbà està fent un ús intensiu de les noves tecnologies on-line, de forma que l’e-commerce s’està generalitzant, sigui a través de motors de reserva dels propis hotels (20,5% de les vendes), sigui a través de la distribució on-line, amb un 38% de les vendes. La inversió publicitària també s’ha orientat cap a Internet i les xarxes socials, amb un 63,3% de les inversions on-line.

Jordi Clos també ha revelat que les xarxes socials són les eines més utilitzades pels hotelers alhora de completar informació als clients i crear nous canals de diàleg. El 75% dels hotelers de Barcelona utilitzen Facebook, un 45% Twitter, un 32% Youtube, un 21% té un Blog i un 13% utilitza geolocalitzadors com Foursquare o reculls digitals de fotografia com Flickr.

Clos ha explicat un altre exemple d’ús reeixit d’Internet aplicat al turisme, el portal web “Más que hotel Barcelona”, una nova eina que vol ser l’agenda social dels hotelers de Barcelona, de forma que uneix en una sola web informació actualitzada cultural, social i lúdica de la ciutat, més enllà de l’oferta hotelera.

Oriol Verdura, responsable de noves tecnologies del Grup SERHS, intermediari entre hotels i agències de viatge, ha explicat com Internet va passar de ser percebut com una amenaça per SERHS el 2004 a convertir-se en la seva palanca d’innovació i canvi. A través del Projecte SerhsNet el Grup Serhs va obrir la seva base de dades amb una web interactiva orientada als clients més “tradicionals” i amb una capa de serveis web per facilitar la integració de tots aquells clients i proveïdors més avançats tecnològicament amb la mateixa base de dades.

Aquest procés ha permès a SERHS multiplicar per 16 el nombre d’hotels del seu catàleg, operar en 80 països dels cinc continents i gestionar més de 8 M d’estades/any. Les TIC han suposat més eficiència, menys cost, més sostenibilitat i més comunicació amb els clients.

Àngels Guiteras (Taula Tercer Sector) parlarà de la rellevància del tercer sector social davant la crisi

•  Nou sopar - col·loqui organitzat per la Fundació / Associació acidH

En aquesta ocasió, la xerrada serà a càrrec d'Àngels Guiteras, presidenta de la Taula del Tercer Sector, i portarà per títol La rellevància del tercer sector social davant la crisi.

El sopar-col·loqui, organitzat per acidH, tindrà lloc el proper dilluns 13 de maig, de 20:30h a 23h i tindrà lloc a la sala d'actes de l'acidH, c/ Milà i Fontanals, 49.

L'acte consistirà en un sopar, amb posterior col·loqui, ofert pel servei de càtering de l'acidH (Shuup Catering), per l'aportació econòmica de 25 €.

Cal reservar plaça als telèfons: 93.457.38.52 - 93.219.36.51  o al mail comunicacio@acidh.org. L’aforament és limitat, prevaldrà l’ordre d’inscripció.

Altres convidats anteriors:

• 17.4.13 Ignasi Farreres va parlar de ‘Noves consideracions i vessants de la Responsabilitat Social’ a l'acidH 
• 26.2.13 Montserrat Tura: "si no hi ha una acció radical dels partits davant la corrupció la pèrdua de confiança serà irrecuperable" 
• 16.1.13 Sopar-Col·loqui de Carles Campuzano 
• Miquel Roca a les ONL: "feu l'esforç de violentar pacíficament la societat, per promoure la solidaritat i compromís"
• Josep Maria Canyelles és el convidat del sopar-col·loqui de l'ACIDH: "Empreses compromeses amb la societat"
• Jordi Pujol
• Ferran Mascarell
• Juan-José López Burniol: "Ens anem aproximant a la situació límit"

Nota de transparència: Josep Maria Canyelles és patró de la Fundació acidH

Newsletter Sant Jordi 2013

[ca] Ja podeu accedir a la newsletter de Sant Jordi 2013, on fem un article sobre la gestió dels stakeholders i l'exemplifiquem amb la temàtica de la llengua, com a manera de celebrar la data d'avui. També hi trobareu diverses notícies sobre RSE. Entreu al newsletter en català: www.collaboratio.net/newsletter/2013/04/23/01

[es] Ya pueden acceder a la newsletter de Sant Jordi 2013, donde hacemos un artículo sobre la gestión de los stakeholders y la ejemplificamos con la temática de la lengua, como manera de celebrar la fecha de hoy. También encontrarán varias noticias sobre RSE. Entren al newsletter en castellano: www.collaboratio.net/newsletter/2013/04/23/02

[ca] Veure llistat tots els newsletter
[es] Ver listado todos los newsletters

Quan els stakeholders divergien, les empreses es divertien

• Publicat amb motiu de Sant Jordi!  

Temps era temps, quan els grups d'interès tenien posicions divergents, per a l'empresa era una oportunitat per a l'immobilisme o per a tirar pel dret segons els seus interessos. Era el divideix i venceràs. 

Però avui, en termes de responsabilitat social, si l'empresa és la primera interessada a comprendre les demandes, generar confiança, trobar les millors solucions, innovar, integrar, desenvolupar-se... ja no es tracta d'esquivar els grups d'interès sinó de fer camí plegats i ajudar a treballar les divergències perquè l'empresa pugui tenir un vector ben orientat i aglutinant per a crear valor compartit.

En un model de gestió de la responsabilitat social, els grups d'interès han de comprendre que la seva legitimitat comparteix espai amb altres legitimitats... però les empreses no han d'aprofitar aquesta diversitat per a ignorar, sinó com una oportunitat per aprendre a gestionar la complexitat, tot mostrant responsivitat a cada organització i articulant un model propi que prioritzi raonablement les matèries i que n'integri la gestió en els nivells estratègic o operatiu segons correspongui. 

Diversitat d'interessos


Comencem aquesta reflexió amb dues imatges que corresponen a campanyes d'organitzacions socials. En una es veu un os panda coix i a l'altra uns activistes al fons del mar amb una pancarta reivindicativa que ha estat modificada.

Filem més prim: a la primera, és una persona discapacitada que ha hagut de disfressar-se d'os panda perquè li facin cas; a a segona, és una ONG que treballa per la biodiversitat lingüística que ha modificat el vídeo d'una ONG que treballa per la biodiversitat ambiental per tal de captar l'atenció.

En tots dos casos es parteix de la constatació que les reivindicacions ambientals capten més l'interès d'algú. Potser dels mitjans de comunicació que hi poden veure la gràcia del senyor que mossega el gos; potser de la ciutadania que està acostumada a entendre les reivindicacions en verd; potser de les empreses i finançadors que compren allò que s'associa a grans catàstrofes.

En els dos casos que presentem, es reinvindiquen drets de les persones i els col·lectius, a l'accessibilitat, a la normalitat social, a la dignitat, a l'existència com a poble amb una llengua pròpia...

Cada reivindicació pot tenir més o menys legitimitat, i aquesta no és una qüestió fàcil de dirimir. Totes les que hem indicat fins ara tenen una gran legitimitat, i podríem dir que de manera objectiva perquè vénen avalades per declaracions i convenis internacionals, i perquè pretenen defensar de manera positiva i constructiva drets de persones, col·lectius i ecosistemes, salvaguardant drets humans, patrimonis immaterials, i riquesa de biodiversitat ambiental i cultural.

Com han d'actuar les empreses que gestionen la responsabilitat social davant l'allau de demandes?

1. En primer lloc, difícilment es pot parlar d'allau de demandes, sinó que els aspectes que poden prendre materialitat en la gestió de l'RSE formen part d'un seguit d'aspectes que moltes empreses ja gestionen amb tota naturalitat i de manera integrada al seu funcionament empresarial.
2. D'altra banda, en la majoria de casos no es tracta de demandes ex novo que vinguin del no res. Normalment són aspectes que l'empresa ja coneix i d'alguna manera gestiona, però que no hi presta la importància o l'esforç que els grups d'interès consideren que caldria. És, doncs, normalment, una qüestió de grau.
3. Cap de les qüestions que hem vist, i moltes més de les quals podríem parlar, no són excloents entre si. Són plenament compatibles. És més, si anem més enllà de la bona pràctica concreta i ens fixem en els valors subjacents, són totes necessàries perquè formen part d'uns mateixos valors de sensibilitat, respecte, responsabilitat... Una bona pràctica en una matèria i males pràctiques en altres denotarien l'absència de valors conseqüents en l'impuls i la convicció.
4. El que malauradament succeeix és que algunes empreses es deixen portar per la capacitat de convicció del grup d'interès que té més força mediàtica. Així, hem passat de la força dels grups d'interès que en el model filatròpic solien tenir avantatge (els que tenien contactes i accés directe) a la força dels grups d'interès que en el model de lobby tenen l'avantatge de gaudir de major presència mediàtica.
5. Les empreses que realment gestionen l'RSE, no haurien d'impressionar-se pels desplegaments mediàtics sinó que haurien de sospesar cadascuna de les legitimitats, ponderades segons el propi interès corporatiu. Què és més urgent, més necessari, què afecta compliment legal, drets humans, millores, què suposa un risc, què suposa una oportunitat... En definitiva, l'empresa ha de fer un mapa de grups d'interès i un mapa de materialitat, per tal de prioritzar els temes.
6. No obstant, en el model de l'RSE, solament es pot disposar d'aquesta priortització si s'han establert els processos de diàleg amb els grups d'interès, els quals serviran per a comprendre millor cadascuna de les demandes, poder valorar-ne l'impacte, la legitimitat, els riscos... i alhora poder aprendre, poder descobrir quines serien les millors pràctiques, poder generar confiança, poder trobar les solucions win-win.
7. Però els grups d'interès i les seves demandes també poden tenir mancances en la seva pròpia responsabilitat social. Especialment si no atenen els impactes col·laterals que la seva solució comporta, o si no saben comprendre la necessitat empresarial de trobar les solucions més eficients. L'objectiu seria assolir el triple guany, solucions win-win-win, on no solament hi guanyi l'empresa i el grup d'interès, sinó que la solució sigui tan integradora que doni resposta o sumi amb altres demandes, amb altres sensibilitats d'altres grups d'interès. 
8. Els grups d'interès haurien de fer un gran salt endavant en la capacitat de comprendre cada empresa interlocutora, les seves característiques, la seva estratègia, el seu posicionament, les pressions diverses. I també, comprendre quins són els altres grups d'interès. Sols així, els grups d'interès estaran més capacitats per a abordar els reptes i seran percebuts i valorats més per aportar solucions que per posar damunt la taula nous problemes i conflictes.
9. Quan una empresa i els seus grups d'interès se senten prou segures i confiades per asseure's plegats amb diferents interlocutors alhora és quan es poden les bases per a poder treballar en solucions de gran rendiment, amb innovació social, que puguin integrar-se dins l'empresa (no solucions postisses) i que cobreixen diferents sensibilitats dels grups d'interès, vectoritzant allò que és més comú, els valors de fons que han de permetre avançar simultàniament en les bones pràctiques concretes.
10. Finalment estem parlant de territoris socialment responsables, perquè aquest model també implica que els grups d'interès han de gestionar la pròpia responsabilitat social, i comprendre com poden incorporar les demandes dels altres grups d'interès en el seu propi funcionament. Integrant la complexitat en ells mateixos, sabran millor com proposar que l'empresa integri la complexitat que li demanen des de múltiples iniciatives.

En els casos que hem contraposat com a exemples, aprofitant les fotos, es poden donar anàlisis interessants sobre la legitimitat, la priorització, els riscos i les oportunitats.

• Abordar els temes ambientals seria, de les tres matèries, la que genera la càrrega econòmica més alta, però és la més fàcil de gestionar i no genera oposicions. No complir la llei està mal vist. Si tens un problema ambiental, normalment es pot objectivar bé, pressupostar, portar a terme sabent els resultats esperats.
• Abordar la contractació de persones discapacitades té desgravacions i en moltes empreses afirmen que els resulta molt rendible per la major implicació de les persones. Però les coses ja no són tan immediates, sinó que depèn de la cultura empresarial, cal saber gestionar persones i valors, potser altres persones inicialment no ho entendran. No complir la llei està acceptat socialment, fins al punt que és la llei amb major índex d'imcompliments, que fins i tot són més alts en el sector públic que en el privat. Complir en temes ambientals aporta més prestigi i més seguretat jurídica.
• Abordar els temes de llengua té costos poc significatius i es fa per a totes les llengües que tenen un poder polític fort que els dóna suport, malgrat que les empreses que amplien les llengües per criteris comercials i de respecte a la comunitat manifesten que en surten beneficiades. Però es pot donar un problema respecte a pressions diferents per part de grups d'interès amb interessos contraris, fins al punt que aquest és l'argument principal per a actuar amb RSE en aquesta matèria i fins i tot per a no complir amb la llei. Com que alguns grups d'interès tampoc compleixen la llei, a l'empresa li és més fàcil obviar la matèria dins l'RSE i evitar el diàleg amb els stakeholders corresponents.

Com actuar quan hi ha punts de vista discrepants entre grups d'interès?

Per a respondre a aquesta qüestió, ens basarem sols en una de les matèries, com a exemple, ja que és en una d'elles, la llengua, en la qual és més fàcil de trobar-hi situacions tals.

Algunes empreses, durant anys han manifestat que no s'atrevien a introduir la llengua catalana en l'etiquetatge del producte per por del càstig per part del mercat espanyol. Un exemple típic seria la CocaCola, on la propietària no posa cap obstacle perquè s'etiqueti en totes les llengües del món, però l'empresa que distribueix el producte a Catalunya no volia introduir la llengua catalana perquè el mateix producte també el distribuïen a Aragó, i presumptament els ciutadans aragonesos es podrien sentir molestos perquè el català aparegués al costat del castellà a l'etiqueta.

A banda de la curiositat de l'argument, des d'una òptica de gestió de l'RSE aquí caldria dialogar amb els grups d'interès per comprendre els punts de vista i la veracitat dels arguments. Suposo que a partir d'aquí ja no caldria anar més enllà. Però si realment es produís un punt de vista preocupant, aleshores l'empresa hauria de decidir quina postura té una base més ètica i socialment responsable: si el que pretén ser respectat com a client i comunitat i disposar del producte també en la seva llengua, o el que senzillament pretén que no aparegui en la llengua de l'altre. Anant més enllà en el sentit d'RSE, l'empresa podria plantejar-se què pot fer, per ella mateixa o en aliança amb altres per a solucionar aquest presumpte risc de mercat que evita portar a terme l'RSE per raons no ètiques en un grup d'interès.

De fet, la situació des de fa uns mesos ha variat ja que ara l'etiqueta hauria d'incloure obligatòriament la llengua catalana i la castellana. Ara es tracta d'un tema d'RSE però també de compliment normatiu. La gran majoria de grans empreses que cobreixen el mercat espanyol es neguen a complir la llei pel mateix motiu -no explícitament reconegut- de la por d'una part del mercat. No entraré a analitzar els casos en què la raó és senzillament ideològica per part de l'empresa o els que s'excusen en banalitats logístiques. Ara la raó és que el mercat espanyol s'ha ideologitzat més, i que malgrat que tinguin l'excusa de la normativa, la catalanofòbia suposa un risc massa elevat, davant el qual és preferible no jugar a ser socialment responsables ni complir la normativa...

Quan hi ha discrepàncies entre diferents grups d'interès, podem trobar moltes solucions per a aproximar, trobar encaixos, dirimir, mediar, resoldre conflictes... Però quan el component ètic és radicament diferent entre el desig de les parts, el que no pot fer l'empresa és limitar-se a seguir el joc de la part que -presumptament!- no accepta l'existència de l'altre.

Com reflexió final: certament pot haver-hi temes en què una empresa pugui requerir el concurs d'altres empreses per a abordar plenament. En aquest sentit, el que és sorprenent és que els organismes espanyols especialitzats en RSE que aborden la gestió de la diversitat tenen en compte totes les diversitats possibles (de gènere, d'edat, ètniques, etc...), totes excepte aquella que és més singular i rellevant a l'estat espanyol: la gestió de les identitats nacionals, culturals i lingüístiques, que suposen un dels principals factors de tensió i desencontre.

Cuando los stakeholders divergían, las empresas se divertían

• Publicado con motivo de Sant Jordi!  

Antiguamente, cuando los grupos de interés tenían posiciones divergentes, para la empresa era una oportunidad para el inmovilismo o para tirar por según sus intereses. Era el divide y vencerás. 

Pero hoy, en términos de responsabilidad social, si la empresa es la primera interesada en comprender las demandas, generar confianza, encontrar las mejores soluciones, innovar, integrar, desarrollarse... ya no se trata de esquivar los grupos de interés sino de hacer camino juntos y ayudar a trabajar las divergencias para que la empresa pueda tener un vector bien orientado y aglutinante para crear valor compartido.

En un modelo de gestión de la responsabilidad social, los grupos de interés deben comprender que su legitimidad comparte espacio con otros legitimidades... pero las empresas no deben aprovechar esta diversidad para ignorar, sino como una oportunidad para aprender a gestionar la complejidad, mostrando responsividad a cada organización y articulando un modelo propio que priorice razonablemente las materias y que integre la gestión en los niveles estratégico u operativo según corresponda.   

Diversidad de intereses

Empezamos esta reflexión con dos imágenes que corresponden a campañas de organizaciones sociales. En una se ve un oso panda cojo ya la otra unos activistas en el fondo del mar con una pancarta reivindicativa que ha sido modificada.

Entremos en más detalle: la primera correspondea una persona discapacitada que ha tenido que disfrazarse de oso panda para que le hagan caso; en la segunda se trata de una ONG que trabaja por la biodiversidad lingüística que ha modificado el vídeo de una ONG que trabaja para la biodiversidad ambiental para captar la atención.

En ambos casos se parte de la constatación de que las reivindicaciones ambientales captan más el interés de alguien. Quizás los medios de comunicación que pueden ver la gracia del señor que muerde el perro, quizá de la ciudadanía que está acostumbrada a entender las reivindicaciones en verde, tal vez de las empresas y financiadores que compran lo que se asocia a grandes catástrofes.

En los dos casos que presentamos, se reinvindiquen derechos de las personas y los colectivos, a la accesibilidad, a la normalidad social, a la dignidad, a la existencia como pueblo con una lengua propia...

Cada reivindicación puede tener más o menos legitimidad, y ésta no es una cuestión fácil de dirimir. Todas las que hemos indicado hasta ahora tienen una gran legitimidad, y podríamos decir que de manera objetiva porque vienen avaladas por declaraciones y convenios internacionales, y porque pretenden defender de manera positiva y constructiva derechos de personas, colectivos y ecosistemas, salvaguardando derechos humanos, patrimonios inmateriales, y riqueza de biodiversidad ambiental y cultural.

Cómo deben actuar las empresas que gestionan la responsabilidad social ante la avalancha de demandas?

1. En primer lugar, difícilmente se puede hablar de avalancha de demandas, sino que los aspectos que pueden tomar materialidad en la gestión de la RSE forman parte de una serie de aspectos que muchas empresas ya gestionan con toda naturalidad y de manera integrada su funcionamiento empresarial.
2. Por otra parte, en la mayoría de casos no se trata de demandas ex novo que vengan de la nada. Normalmente son aspectos que la empresa ya conoce y de alguna manera gestiona, pero que no presta la importancia o el esfuerzo que los grupos de interés consideran que debería. Es, pues, normalmente, una cuestión de grado.
3. Ninguna de las cuestiones que hemos visto, y muchas más de las que podríamos hablar, no son excluyentes entre sí. Son plenamente compatibles. Es más, si vamos más allá de la buena práctica concreta y nos fijamos en los valores subyacentes, son todas necesarias porque forman parte de unos mismos valores de sensibilidad, respeto, responsabilidad... Una buena práctica en una materia y malas prácticas en otros denotarían la ausencia de valores consecuentes en el impulso y la convicción.
4. Lo que desgraciadamente sucede es que algunas empresas se dejan llevar por la capacidad de convicción del grupo de interés que tiene más fuerza mediática. Así, hemos pasado de la fuerza de los grupos de interés que en el modelo filatròpico solían tener ventaja (los que tenían contactos y acceso directo) a la fuerza de los grupos de interés que en el modelo de lobby tienen la ventaja de disfrutar de mayor presencia mediática.
5. Las empresas que realmente gestionan la RSE, no deberían impresionar por los despliegues mediáticos sino que deberían sopesar cada una de las legitimidades, ponderadas según el propio interés corporativo. ¿Qué es más urgente, más necesario, que afecta cumplimiento legal, derechos humanos, mejoras, que supone un riesgo, que supone una oportunidad... En definitiva, la empresa tiene que hacer un mapa de grupos de interés y un mapa de materialidad, para priorizar los temas.
6. No obstante, en el modelo de la RSE, solo se puede disponer de esta priorización si se han establecido los procesos de diálogo con los grupos de interés, los cuales servirán para comprender mejor cada una de las demandas, poder valorar su impacto, la legitimidad, los riesgos... y al mismo tiempo poder aprender, poder descubrir cuáles serían las mejores prácticas, poder generar confianza, poder encontrar las soluciones win-win.
7. Pero los grupos de interés y sus demandas también pueden tener carencias en su propia responsabilidad social. Especialmente si no atienden a los impactos colaterales que su solución conlleva, o si no saben comprender la necesidad empresarial de encontrar las soluciones más eficientes. El objetivo sería alcanzar el triple ganancia, soluciones win-win-win, donde no solamente gane la empresa y el grupo de interés, sino que la solución sea tan integradora que dé respuesta o sume con otras demandas, con otras sensibilidades de otros grupos de interés. 
8. Los grupos de interés deberían hacer un gran salto adelante en la capacidad de comprender cada empresa interlocutora, sus características, su estrategia, su posicionamiento, las presiones diversas. Y también, comprender cuáles son los otros grupos de interés. Sólo así, los grupos de interés estarán más capacitados para abordar los retos y serán percibidos y valorados más para aportar soluciones que para poner sobre la mesa nuevos problemas y conflictos.
9. Cuando una empresa y sus grupos de interés se sienten lo suficientemente seguras y confiadas para sentarse juntos con diferentes interlocutores a la vez es cuando se pueden las bases para poder trabajar en soluciones de gran rendimiento, con innovación social, que puedan integrarse dentro del empresa (no soluciones postizas) y que cubren diferentes sensibilidades de los grupos de interés, vectorizado lo que es más común, los valores de fondo que deben permitir avanzar simultáneamente en las buenas prácticas concretas.
10. Finalmente estamos hablando de territorios socialmente responsables, para que este modelo también implica que los grupos de interés han de gestionar la propia responsabilidad social, y comprender cómo pueden incorporar las demandas de los otros grupos de interés en su propio funcionamiento. Integrando la complejidad en sí mismos, sabrán mejor cómo proponer que la empresa integre la complejidad que le piden desde múltiples iniciativas.

En los casos que hemos contrapuesto como ejemplos, aprovechando las fotos, se pueden dar análisis interesantes sobre la legitimidad, la priorización, los riesgos y las oportunidades.

• Abordar los temas ambientales sería, de las tres materias, la que genera la carga económica más alta, pero es la más fácil de gestionar y no genera oposiciones. No cumplir la ley está mal visto. Si tienes un problema ambiental, normalmente se puede objetivar bien, presupuestar, llevar a cabo sabiendo los resultados esperados.
• Abordar la contratación de personas discapacitadas tiene desgravaciones y en muchas empresas afirman que les resulta muy rentable para la mayor implicación de las personas. Pero las cosas ya no son tan inmediatas, sino que depende de la cultura empresarial, hay que saber gestionar personas y valores, quizá otras personas inicialmente no lo entenderán. No cumplir la ley está aceptado socialmente, hasta el punto que es la ley con mayor índice de incumplimientos, que incluso son más altos en el sector público que en el privado. Cumplir en temas ambientales aporta más prestigio y más seguridad jurídica.
• Abordar los temas de lengua tiene costes poco significativos y se hace para todas las lenguas que tienen un poder político fuerte que los apoya, aunque las empresas que amplían las lenguas por criterios comerciales y de respeto a la comunidad manifiestan que salen beneficiadas. Pero se puede dar un problema respecto a presiones diferentes por parte de grupos de interés con intereses contrarios, hasta el punto de que este es el argumento principal para actuar con RSE en esta materia e incluso para no cumplir con la ley. Como algunos grupos de interés tampoco cumplen la ley, a la empresa le es más fácil obviar la materia dentro de la RSE y evitar el diálogo con los stakeholders correspondientes.

¿Cómo actuar cuando hay puntos de vista discrepantes entre grupos de interés?

Para responder a esta cuestión, nos basaremos sólo en una de las materias, como ejemplo, ya que es en una de ellas, la lengua, en la que es más fácil de encontrar situaciones tales.

Algunas empresas, durante años han manifestado que no se atrevían a introducir la lengua catalana en el etiquetado del producto por miedo al castigo por parte del mercado español. Un ejemplo típico sería la CocaCola, donde la propietaria no pone ningún obstáculo para etiquetar en todas las lenguas del mundo, pero la empresa que distribuye el producto en Cataluña no quería introducir la lengua catalana porque el mismo producto también distribuían en Aragón, y presuntamente los ciudadanos aragoneses podrían sentirse molestos porque el catalán apareciera junto al castellano en la etiqueta (sic).  

Aparte de la curiosidad del argumento, desde una óptica de gestión de la RSE aquí debería dialogar con los grupos de interés para comprender los puntos de vista y la veracidad de los argumentos. Supongo que a partir de aquí ya no haría falta ir más allá. Pero si realmente se produjera un punto de vista preocupante, entonces la empresa debería decidir qué postura tiene una base más ética y socialmente responsable: si el que pretende ser respetado como cliente y comunidad y disponer del producto también en su lengua, o el que sencillamente pretende que no aparezca en la lengua del otro. Yendo más allá en el sentido de RSE, la empresa podría plantearse qué puede hacer, por sí misma o en alianza con otras para solucionar este presunto riesgo de mercado que evita llevar a cabo la RSE por razones no éticas en un grupo de interés.

De hecho, la situación desde hace unos meses ha variado ya que ahora la etiqueta debería incluir obligatoriamente la lengua catalana y la castellana. Ahora se trata de un tema de RSE pero también de cumplimiento normativo. La gran mayoría de grandes empresas que cubren el mercado español se niegan a cumplir la ley por el mismo motivo -no explícitamente reconocido- del miedo de una parte del mercado. No entraré a analizar los casos en que la razón es sencillamente ideológica por parte de la empresa o los que se excusan en banalidades logísticas. Ahora la razón es que el mercado español se ha ideologizado más, y que a pesar de que tengan la excusa de la normativa, la catalanofobia supone un riesgo demasiado elevado, ante el que es preferible no jugar a ser socialmente responsables ni cumplir la normativa...

Cuando hay discrepancias entre diferentes grupos de interés, podemos encontrar muchas soluciones para aproximar, encontrar encajes, dirimir, mediar, resolver conflictos... Pero cuando el componente ético es radicalmente diferente entre el deseo de las partes, lo que no puede hacer la empresa es limitarse a seguir el juego de la parte que -¡presuntamente!- no acepta la existencia del otro.

Como reflexión final: ciertamente puede haber temas en los que una empresa pueda requerir el concurso de otras empresas para abordar plenamente. En este sentido, lo que es sorprendente es que los organismos españoles especializados en RSE que abordan la gestión de la diversidad tienen en cuenta todas las diversidades posibles (de género, de edad, étnicas, etc...), todas excepto aquella que es más singular y relevante en el estado español: la gestión de las identidades nacionales, culturales y lingüísticas, que suponen uno de los principales factores de tensión y desencuentro.

Més enllà del 2015: Diàlegs sobre el futur de l'agenda del desenvolupament

Com bé sabeu, d’aquí dos anys -el 2015- es complirà la data fixada l’any 2000 per l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides. Tot i que és cert que s'han produït avenços significatius en alguns aspectes, en molts d’altres el seu compliment no serà pas possible.

És en aquest context que la comunitat internacional està treballant en el procés de creació d’un nou marc pel desenvolupament, el que es coneix com el “l’Agenda de Desenvolupament Post 2015”. Així doncs el Fòrum UBUNTU, conjuntament amb la Campanya del Mil·lenni de les Nacions Unides a Europa i el Programa Art del PNUD, organitzem la jornada “Més enllà del 2015: Diàlegs sobre el futur de l'Agenda del Desenvolupament Post-2015” a la seu del CIDOB a Barcelona el proper dimecres 24 de 16-19.30h, per tal de debatre aquestes qüestions i efectuar propostes des de Catalunya a aquest procés.

Clicant en el següent enllaç trobareu tota la informació de la jornada així com el formulari per enregistrar-vos, ja que les places són limitades.

Aquest encontre serà possible gràcies al suport i col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, Ciutats i Governs Locals Units (CGLU), l’Observatori de la Cooperació Descentralitzada i la Campanya Beyond 2015. Esperem poder comptar amb la vostra presència i participació en aquesta jornada.

Últimes reflexions publicades a Responsabilitat Global

Articles

Josep Oliver: "ens movem per la conjuntura i no prestem prou atenció al moviment estructural de la demografia"

L'Economia del Bé Comú. Resum en vint punts bàsics

La Responsabilitat Social a les institucions culturals

El debat de la transició nacional progressa amb l'aparició de visions respectuoses des d'Espanya

Mesures per afrontar la corrupció. Càtedra Ethos URL

Ignasi Farreres va parlar de ‘Noves consideracions i vessants de la Responsabilitat Social’ a l'acidH

Agenda

• Més enllà del 2015: Diàlegs sobre el futur de l'agenda del desenvolupament
• Sessió sobre Rendició de comptes (accountability) dins el V Congrés de l'ACCID
• Jornada "L'RSE com a factor de major competitivitat" a Vilanova i la Geltrú. Cicle “Estratègies directives” Gestió Responsable. L’estratègia i el compromís social des de l'RSE. L'RSE com a factor de major competitivitat

Hem participat a:

• TEDxBarcelonaChange!
• Va tenir lloc el "Sabadell Smart Congress"

Sostenibilitat

• El projecte KM 0

Josep Oliver: "ens movem per la conjuntura i no prestem prou atenció al moviment estructural de la demografia"

Aquest matí he assistit a l'esmorzar de treball amb l'economista Josep Oliver, convidat a la sessió del grup "Repensar les Polítiques Socials".

En el grup, liderat per Carles Campuzano en el marc del Centre d'Estudis Jordi Pujol, hi participen persones de procedències i ideologies diverses, amb trajectòries significatives en l'àmbit social i de la societat civil. N'hem parlat en altres ocasions:

• 2.2.13 Àngel Pes parla sobre RSE: "Ja no tornarem a estadis anteriors" 
• 5.7.12 Àngel Miret parla a "Respensar la Societat"
• 26.10.11 Jordi Pujol: "hi ha tres coses a defensar a Catalunya: l'economia, la justícia social i la identitat. Si una desapareix, el país desapareix"
• 12.7.11 Repensar la societat, amb Montserrat Guibernau
• 12.7.11 Repensar la societat, amb Pere Torres

Aporto les piulades que he fet al twitter, amb les reflexions de Josep Oliver i també alguna intervenció que ha fet el president Pujol (presentades en ordre invers):

• Jordi Pujol: 'ens ho haurem de fer mirar' això de no voler parlar de la demografia... Pq des dels anys 30 se sap que CAT tenia un problema
• Jordi Pujol: parlar de la demografia comportava que et titllessin de carca. Un país que no vol tenir fills necessita imm. O està condemnat
• Oliver: tenim massa universitaris. Formació ocupacional hauria d'estar al centre. Pero ningú gosa abordar-ho, pq voldria dir triar millors
• Oliver: seria impensable ara per ara una campanya per fomentar la natalitat! La incertesa en les famílies és enorme. Però pagarem l'impacte
• Oliver: la demografia alleugerirà taxa atur però no suposarà una bona dada per a la situació econòmica, que és més complexa
• Oliver: en uns anys, quan ens anem refent, caldrà una nova onada immigratòria per suplir caiguda mà d'obra, també l'especialitzada
• Oliver: troba a faltar més anàlisi dels factors demogràfics dins el debat econòmic. I estan operant canvis de fons rellevants
• Oliver: 2/3 parts de l'Ocupació destruïda a Catalunya estaven relacionats amb la construcció. 50% directament. No fàcil reubicar-los
• Oliver: la pèrdua de població es concentra en la pobl activa 20-39anys. Caurà taxa atur però conseqüències greus: envelliment de la societat
• Oliver: la taxa d'atur estructural caurà molt. Però atur estructural si no sabem fer la form ocupacional dels col·lectius menys preparats
• Oliver: ens movem per la conjuntura i no prestem prou atenció al moviment estructural de la demografia
• Avui escoltant l'economista Josep Oliver al Centre d'Estudis Jordi Pujol. S'espera caiguda imp de la població: final babyboom i marxen immigrants 

Per cert, que veient les gerres del cafè i la llet, no m'he n'he pogut estar d'expressar la meva queixa:

1. Leche? Milk? No hi ha llet al @hotelmajestic? Mala ètica no respectar client local per si algun client espanyol es molesta... pic.twitter.com/d7hUgfFR85

   Mostra la foto
2.  JosepMaria Canyelles ‏@jmcanyelles 2 h

   Tb a @hotelmajestic et pots sentir un indígena que no cal que respectin. Tenen por q client ESP es molesti si hi ha català? pic.twitter.com/TBSAa1YQAo

L'Economia del Bé Comú. Resum en vint punts bàsics

1. L'economia del bé comú es basa en els mateixos valors fonamentals amb què les nostres relacions tenen èxit: confiança, estima, cooperació, solidaritat i voluntat de compartir. D'acord amb les últimes troballes científiques són les relacions amb èxit les que fan més felices les persones i més les motiven. 
2. En el marc legal d'incentius de l'economia, la recerca de benefici i la competència es transformen en esforç cap al bé comú i la cooperació. Es recompensa les empreses que s'ajudin mútuament. La competència ferotge és possible, però comporta inconvenients. 
3. L'èxit econòmic ja no es mesura amb els indicadors de valors de canvi (monetari), sinó amb indicadors d'utilitats (no monetaris). En l'àmbit macroeconòmic (economia nacional), se substitueix el PIB com a indicador d'èxit pel producte del bé comú, en l'àmbit microeconòmic (empresarial) es canvia el balanç financer pel balanç del bé comú. Aquest es converteix en el resum de totes les empreses. Com més social, ecològic, democràtic i solidari és el comportament i l'organització de les empreses, millors els resultats que aconsegueixen en el balanç. Com millors són els resultats del balanç del bé comú, més gran és el producte del bé comú. 
4. Les empreses amb un bon balanç del bé comú aconsegueixen beneficis legals: impostos més baixos, reducció d'aranzels, crèdit més barat, prioritat en la contractació pública i en els programes de recerca, etc. L'entrada al mercat és més fàcil per a les empreses responsables, i els productes i serveis ètics, ecològics i regionals són més barats que els no ètics, no ecològics i globals. 
5. El balanç financer esdevé un balanç secundari. El benefici financer passa de finalitat a mitjà i serveix per aconseguir el nou objectiu de les empreses (la contribució al bé comú). Els excedents del balanç es poden utilitzar per: inversions (amb plusvàlua social i ambiental), l'amortització de préstecs, estalvis en una mesura limitada; repartiment limitat entre els empleats, així com préstecs sense interessos a altres empreses. No s'han d'usar els excedents per a: inversions en els mercats financers (que ja no han d'existir), adquisicions hostils d'altres empreses, repartiment a persones que no treballen en l'empresa, així com donacions a partits polítics. A canvi, se suprimeix l'impost sobre el benefici de les societats. 
6. Com el benefici ja és només un mitjà però no l'objectiu, les empreses poden buscar la seva mida òptima. Ja no han de tenir por de ser absorbides, ni han de créixer per ser més grans, més fortes o més rendibles que les altres. Totes les empreses s'alliberen de l'obligació general de creixement i d'adquirir-se unes a altres. 
7. A través de la possibilitat d'obtenir la seva mida òptima de manera relaxada i sense por, hi haurà moltes petites empreses en tots els sectors d'activitat. Com que ja no volen créixer més, la cooperació i solidaritat amb altres empreses es torna més fàcil. Poden ajudar-se amb coneixements, saber fer, ordres, mà d'obra o préstecs sense interessos. Es veuran recompensades per això amb un bon resultat del balanç del bé comú, i no a costa d'altres empreses, sinó per al seu benefici. Les empreses constitueixen cada vegada més una comunitat d'aprenentatge solidària, l'economia té un disseny de guanyar-guanyar. 
8. Les desigualtats d'ingressos i riquesa són limitades en un debat i per decisió democràtica: els ingressos màxims, per exemple, a deu vegades el salari mínim legal, els actius privats, per exemple, a deu milions d'euros, les donacions i herències, per exemple, a 500.000 euros per persona, en les empreses familiars, per exemple, a deu milions d'euros per fill. Els béns heretats que excedeixin del que indica es distribuiran a través d'un fons intergeneracional com una «dot democràtica» entre tots els descendents de la generació següent: el mateix «capital inicial» significa més oportunitats d'igualtat. Els límits exactes han de ser determinats per una convenció econòmica democràtica. 
9. Les grans empreses a partir d'una determinada grandària (per exemple, dos-cents cinquanta empleats), traspassen els drets de vot i la propietat parcial i gradualment als empleats i a la comunitat en general. La comunitat podria estar representada mitjançant un «parlament econòmic regional» directament escollit. El govern no hauria de tenir accés/dret a vot en les empreses públiques. 
10. Això també és vàlid per als «béns comunals democràtics», la tercera categoria de propietat al costat d'una majoria (petites) empreses privades ia les grans empreses de propietat mixta. Els «béns comunals democràtics» (també «commons») són empreses públiques col·lectives de sectors com l'educació, la salut, els serveis socials, la mobilitat, l'energia i la comunicació. 
11. Un important «bé comunal democràtic» és la banca democràtica. Serveix com totes les empreses al bé comú i, com tots els «béns comunals democràtics», és controlada pel poble sobirà, no per l'Estat. Els seus serveis bàsics són garantir els actius d'estalvis, els comptes corrents sense cost, els préstecs de baix interès i els préstecs ecosocials de risc. L'Estat es finança en un primer moment a través de préstecs sense interessos del Banc Central. El Banc Central rep el monopoli de la creació de diners i s'ocupa de la circulació transfronterera de capitals per tal de prevenir l'evasió fiscal i impedir el contagi de bombolles especulatives. Els mercats financers en la seva forma actual ja no existiran. 
12. Seguint la proposta de John Maynard Keynes s'estableix una cooperació monetària mundial amb una moneda global («globus», «terra») per a l'intercanvi econòmic internacional. A nivell local, les monedes regionals poden completar a la moneda nacional. Per protegir-se del comerç deslleial, la Unió Europea ha de posar en marxa una zona de comerç just («zona del bé comú»), en la qual s'apliquen els mateixos estàndards o s'orienten els aranzels segons el balanç del bé comú de l'empresa productora. L'objectiu a llarg termini és una zona global del bé comú com un tractat de l'ONU. 
13. A la natura se li reconeix un valor propi, pel que no pot ser propietat privada. Aquell que necessiti una parcel·la de terra amb el propòsit d'habitar, produir, o per destinar-la a l'agricultura i a la silvicultura, pot utilitzar una superfície delimitada de forma gratuïta o per una quota d'ús a canvi de taxes d'explotació. El seu traspàs està subjecte a requisits ecològics i l'ús específic. Amb això s'acaba amb l'acaparament de terres, amb les grans possessions i l'especulació immobiliària. A canvi, s'eliminen els impostos sobre béns immobles. 
14. El creixement econòmic ja no és un objectiu, però, sí que ho és la reducció de la petjada ecològica d'individus, empreses i països a una cota sostenible a nivell mundial. L'imperatiu categòric s'amplia per incloure la dimensió ecològica. La nostra llibertat per triar qualsevol estil de vida acaba allà on es restringeix la llibertat dels altres per triar el mateix estil de vida o, simplement, per portar una vida digna. Els particulars i les empreses seran incitats a mesurar la seva petjada ecològica i reduir-la a un nivell mundial equitatiu i sostenible. 
15. La jornada laboral es reduirà gradualment fins al nivell desitjat per la majoria de 30 a 33 hores setmanals. Això deixa temps lliure per a tres aspectes principals del treball: la cura d'altres persones (nens, malalts, ancians), el treball propi (desenvolupament personal, art, jardineria, oci), així com el treball polític i comunitari. A causa d'aquest repartiment del temps, l'estil de vida seria menys consumista, més suficient i ambientalment sostenible. 
16. Cada deu anys treballats hi ha un any sabàtic finançat per una renda bàsica temporal. La gent pot fer durant l'any sabàtic el que vulgui. Aquesta acció alleuja el mercat de treball en un 10 per cent, la taxa d'atur actual a la Unió Europea. 
17. La democràcia representativa es complementa amb la democràcia directa i participativa. El poble sobirà ha de poder corregir els seus representants, decidir per si mateix les lleis, modificar la Constitució i controlar els sectors estratègics: la xarxa de ferrocarrils, el servei de correus, els bancs. En una veritable democràcia els interessos del poble sobirà i dels seus representants són idèntics, un requisit previ per a això és que el poble sobirà tingui amplis drets de participació i control. 
18. Els vint punts de l'economia del bé comú han de madurar en un ampli procés bàsic a través d'un intens debat, abans que siguin convertits en llei per una convenció econòmica escollida per vot directe. El resultat serà votat pel poble sobirà democràticament. El que s'aprovi s'inclou en la Constitució i pot ser modificat-en qualsevol moment-només pel poble sobirà. Per aprofundir en la democràcia, es poden convocar noves convencions: convenció per a l'educació, els mitjans de comunicació, els serveis públics, la democràcia... 
19. Per familiaritzar els nens des de molt jove amb els valors de l'economia del bé comú i posar-los en pràctica, s'ha de construir sobre un sistema educatiu orientat al bé comú. Això requereix una forma diferent de col·legis així com altres continguts, per exemple, educació emocional, ètica, comunicacional, per a la democràcia, per descobrir la natura i per al coneixement del cos. 
20. En l'economia de bé comú l'èxit empresarial tindrà un significat molt diferent al d'avui en dia, i es demandaran altres qualitats de lideratge. Ja no es busquen els directius més despietats, egoistes, i «racionals amb els números», sinó les persones que actuen de forma competent i amb responsabilitat social, que són compassius i empàtics, que vegin en la participació una oportunitat i un benefici, que pensin en la sostenibilitat a llarg termini. Ells seran els nous models. 

L'economia del bé comú no és el millor de tots els models econòmics ni el final de la història, només un possible pas més cap al futur. Es tracta d'un procés participatiu i de desenvolupament obert, que busca sinergies amb enfocaments similars. A través del compromís conjunt de moltes persones valentes i decidides es pot crear alguna cosa fonamentalment nou. La seva implementació requereix de la motivació intrínseca i de la responsabilitat pròpia, d'incentius legals, d'un marc regulador i de conscienciació. Totes les persones poden participar en la reconstrucció del sistema econòmic en direcció a l'economia del bé comú.

 Font: L'Economia del Bé Comú. Christian Felber

La Economía del Bien Común. Resumen en veinte puntos básicos

1. La economía del bien común se basa en los mismos valores fundamentales con los que nuestras relaciones tienen éxito: confianza, aprecio, cooperación, solidaridad y voluntad de compartir. De acuerdo con los últimos hallazgos científicos son las relaciones con éxito las que hacen más felices a las personas y más las motivan.
2. En el marco legal de incentivos de la economía, la búsqueda de beneficio y la competencia se transforman en esfuerzo hacia el bien común y la cooperación. Se recompensa a las empresas que se ayuden mutuamente. La feroz competencia es posible, pero acarrea inconvenientes.
3. El éxito económico ya no se mide con los indicadores de valores de cambio (monetario), sino con indicadores de utilidades (no monetarios). En el ámbito macroeconómico (economía nacional), se sustituye el PIB como indicador de éxito por el producto del bien común; en el ámbito microeconómico (empresarial) se cambia el balance financiero por el balance del bien común. Éste se convierte en el balance principal de todas las empresas. Cuanto más social, ecológico, democrático y solidario es el comportamiento y la organización de las empresas, mejores los resultados que alcanzan en el balance. Cuanto mejores son los resultados del balance del bien común, mayor es el producto del bien común.
4. Las empresas con un buen balance del bien común consiguen beneficios legales: impuestos más bajos, reducción de aranceles, crédito más barato, prioridad en la contratación pública y en los programas de investigación, etc. La entrada en el mercado es más fácil para las empresas responsables, y los productos y servicios éticos, ecológicos y regionales son más baratos que los no éticos, no ecológicos y globales.
5. El balance financiero se convierte en un balance secundario. El beneficio financiero pasa de fin a medio y sirve para lograr el nuevo objetivo de las empresas (la contribución al bien común). Los excedentes del balance se pueden utilizar para: inversiones (con plusvalía social y ambiental), la amortización de préstamos, ahorros en una medida limitada; reparto limitado entre los empleados, así como préstamos sin intereses a otras empresas. No se deben usar los excedentes para: inversiones en los mercados financieros (que ya no deben existir), adquisiciones hostiles de otras empresas, reparto a personas que no trabajan en la empresa, así como donaciones a partidos políticos. A cambio, se suprime el impuesto sobre el beneficio de las sociedades.
6. Como el beneficio ya es sólo un medio pero no el objetivo, las empresas pueden buscar su tamaño óptimo. Ya no tienen que tener miedo de ser absorbidas, ni que crecer para ser más grandes, más fuertes o más rentables que las demás. Todas las empresas se liberan de la obligación general de crecimiento y de adquirirse unas a otras.
7. A través de la posibilidad de obtener su tamaño óptimo de manera relajada y sin miedo, habrá muchas pequeñas empresas en todos los sectores de actividad. Como ya no quieren crecer más, la cooperación y solidaridad con otras empresas se vuelve más fácil. Pueden ayudarse con conocimientos, know-how, órdenes, mano de obra o préstamos sin intereses. Se verán recompensadas por ello con un buen resultado del balance del bien común, y no a expensas de otras empresas, sino para su beneficio. Las empresas constituyen cada vez más una comunidad de aprendizaje solidaria, la economía tiene un diseño de ganar-ganar.
8. Las desigualdades de ingresos y riqueza son limitadas en un debate y por decisión democrática: los ingresos máximos, por ejemplo, a diez veces el salario mínimo legal; los activos privados, por ejemplo, a diez millones de euros; las donaciones y herencias, por ejemplo, a 500.000 euros por persona; en las empresas familiares, por ejemplo, a diez millones de euros por hijo. Los bienes heredados que excedan de lo indicado se distribuirán a través de un fondo intergeneracional como una «dote democrática» entre todos los descendientes de la generación siguiente: el mismo «capital inicial» significa más oportunidades de igualdad. Los límites exactos deben ser determinados por una convención económica democrática.
9. Las grandes empresas a partir de un determinado tamaño (por ejemplo, doscientos cincuenta empleados), traspasan los derechos de voto y la propiedad parcial y gradualmente a los empleados y a la comunidad en general. La comunidad podría estar representada mediante un «parlamento económico regional» directamente elegido. El gobierno no debería tener acceso/derecho a voto en las empresas públicas.
10. Esto también es válido para los «bienes comunales democráticos», la tercera categoría de propiedad junto a una mayoría de (pequeñas) empresas privadas y a las grandes empresas de propiedad mixta. Los «bienes comunales democráticos» (también «commons») son empresas públicas colectivas de sectores como la educación, la salud, los servicios sociales, la movilidad, la energía y la comunicación.
11. Un importante «bien comunal democrático» es la banca democrática. Sirve como todas las empresas al bien común y, como todos los «bienes comunales democráticos», es controlada por el pueblo soberano, no por el Estado. Sus servicios básicos son garantizar los activos de ahorros, las cuentas corrientes sin coste, los préstamos de bajo interés y los préstamos ecosociales de riesgo. El Estado se financia en un primer momento a través de préstamos sin intereses del Banco Central. El Banco Central recibe el monopolio de la creación de dinero y se ocupa de la circulación transfronteriza de capitales con el fin de prevenir la evasión fiscal e impedir el contagio de burbujas especulativas. Los mercados financieros en su forma actual ya no existirán.
12. Siguiendo la propuesta de John Maynard Keynes se establece una cooperación monetaria mundial con una moneda global («globo», «terra») para el intercambio económico internacional. A nivel local, las monedas regionales pueden completar a la moneda nacional. Para protegerse del comercio desleal, la Unión Europea debe poner en marcha una zona de comercio justo («zona del bien común»), en la que se aplican los mismos estándares o se orientan los aranceles según el balance del bien común de la empresa productora. El objetivo a largo plazo es una zona global del bien común como un tratado de la ONU.
13. A la naturaleza se le reconoce un valor propio, por lo que no puede ser propiedad privada. Aquel que necesite una parcela de tierra con el propósito de habitarla, producir, o para destinarla a la agricultura y a la silvicultura, puede usar una superficie delimitada de forma gratuita o por una cuota de uso a cambio de tasas de explotación. Su traspaso está sujeto a requisitos ecológicos y al uso específico. Con esto se termina con el acaparamiento de tierras, con las grandes posesiones y la especulación inmobiliaria. A cambio, se eliminan los impuestos sobre bienes inmuebles.
14. El crecimiento económico ya no es un objetivo; sin embargo, sí lo es la reducción de la huella ecológica de individuos, empresas y países a una cota sostenible a nivel mundial. El imperativo categórico se amplía para incluir la dimensión ecológica. Nuestra libertad para elegir cualquier estilo de vida acaba allí donde se restringe la libertad de los demás para elegir el mismo estilo de vida o, simplemente, para llevar una vida digna. Los particulares y las empresas serán incitados a medir su huella ecológica y reducirla a un nivel mundial equitativo y sostenible.
15. La jornada laboral se reducirá gradualmente hasta el nivel deseado por la mayoría de 30 a 33 horas semanales. Esto deja tiempo libre para otros tres aspectos principales del trabajo: el cuidado de otras personas (niños, enfermos, ancianos), el trabajo propio (desarrollo personal, arte, jardinería, ocio), así como el trabajo político y comunitario. Debido a este reparto del tiempo, el estilo de vida sería menos consumista, más suficiente y medioambientalmente sostenible.
16. Cada diez años trabajados hay un año sabático financiado por una renta básica temporal. La gente puede hacer durante el año sabático lo que quiera. Esta acción alivia el mercado de trabajo en un 10 por ciento, la tasa de desempleo actual en la Unión Europea.
17. La democracia representativa se complementa con la democracia directa y participativa. El pueblo soberano debe poder corregir a sus representantes, decidir por sí mismo las leyes, modificar la Constitución y controlar los sectores estratégicos: la red de ferrocarriles, el servicio de correos, los bancos. En una verdadera democracia los intereses del pueblo soberano y de sus representantes son idénticos; un requisito previo para esto es que el pueblo soberano posea amplios derechos de participación y control. 
18. Los veinte puntos de la economía del bien común deben madurar en un amplio proceso básico a través de un intenso debate, antes de que sean convertidos en ley por una convención económica elegida por voto directo. El resultado será votado por el pueblo soberano democráticamente. Lo que se apruebe se incluye en la Constitución y puede ser modificado —en cualquier momento— sólo por el pueblo soberano. Para profundizar en la democracia, se pueden convocar nuevas convenciones: convención para la educación, los medios de comunicación, los servicios públicos, la democracia...
19. Para familiarizar a los niños desde una edad temprana con los valores de la economía del bien común y ponerlos en práctica, se debe construir sobre un sistema educativo orientado al bien común. Esto requiere una forma diferente de colegios así como otros contenidos, por ejemplo, educación emocional, ética, comunicacional, para la democracia, para descubrir la naturaleza y para el conocimiento del cuerpo.
20. En la economía de bien común el éxito empresarial tendrá un significado muy diferente al de hoy en día, y se demandarán otras cualidades de liderazgo. Ya no se buscan los directivos más despiadados, egoístas, y «racionales con los números», sino las personas que actúan de forma competente y con responsabilidad social, que son compasivos y empáticos, que vean en la participación una oportunidad y un beneficio, que piensen en la sostenibilidad a largo plazo. Ellos serán los nuevos modelos. 

La economía del bien común no es el mejor de todos los modelos económicos ni el final de la historia, sólo un posible paso más hacia el futuro. Se trata de un proceso participativo y de desarrollo abierto, que busca sinergias con enfoques similares. A través del compromiso conjunto de muchas personas valientes y decididas se puede crear algo fundamentalmente nuevo. Su implementación requiere de la motivación intrínseca y de la responsabilidad propia, de incentivos legales, de un marco regulatorio y de concienciación. Todas las personas pueden participar en la reconstrucción del sistema económico en dirección a la economía del bien común.

Fuente: La Economía del Bien Común. Christian Felber