La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i Barcelona Digital Centre Tecnològic tenen el plaer de convidar-te al proper Debat sobre l'Economia Digital: |
TIC i Responsabilitat Social Corporativa:
ètica, innovació i optimització de recursos
|
|
| ||||||||||||||||||||||||||||||
 |
8.9.10
Jornada: TIC i Responsabilitat Social Corporativa: ètica, innovació i optimització de recursos
castellano
font: http://www.bdigital.org/Documents/debats_10/RSC_280910_cat.html
Autocontrol sentencia contra algunes campanyes comercials
Segur que us heu fixat en l'anunci de Carrefour en què una persona demana si un producte té certes qualitats virtuoses per, davant la negativa del venedor, aclarir que efectivament el producte que volia era sense totes aquestes propietats bàsicament marquetinianes que no fan res més que encarir el preu de venda al públic. Em va semblar des d'aquest punt de vista un anunci interessant i en la línia del que aquesta companyia va començar a fer enfront de la crisi.
Però es veu a les marques no els va agradar la difamació. Suposem que estaven calentes per la retallada de productes que Carrefour havia fet dels seus lineals... I el cas és que l'1 de juny passat el jurat d'Autocontrol (Associació per a l'Autorregulació de la Comunicació Comercial), va fallar a favor de Promarca (l'associació que agrupa les empreses de productes de marca) contra una publicitat de Carrefour.
Prefereixo mil vegades aquesta tendència a la simplificació que no els anuncis de marca que justifiquen el seu preu per un gran esforç en R+D que al capdavall sols serveix per a construir una imatge de marca més potent, ficar-nos no sé quants additius als aliments i jugar amb la capacitat de comprensió de la ciutadania.
Un exemple són els productes que s'anuncien a partir de les qualitats gairebé medicamentals. Són curiosos els casos com Danone que han passat de vendre iogurts com a producte alimentari a esdevenir una pseudo farmacèutica, amb un reguitzell de productes funcionals que serveixen per al colesterol, el trànsit intestinal, els ossos... Comercialment es demostra que són un èxit i que és molta la gent que pica l'ham, però potser seria hora de demanar que la salut es deixi en mans dels professionals del ram i no a una multinacional de l'alimentació.
Un metge es deu a un codi deontològic mentre que una empresa d'alimentació avantposa interessos comercials, que en pocs casos són moderats per polítiques de responsabilitat social. Però és que en aquests casos, la injustícia -cosa rara- afecta fins i tot al sector farmacèutic, ja que Danacol pot publicitar-se sobre el client amb un màrqueting contundent, mentre que una farmacèutica no pot, ja que Danacol ha estat enregistrat com un aliment funcional.
Finalment, també trobo encertat que es falli contra l'anunci de Fontvella, per al qual no s'ha de ser cap expert per a adonar-se, amb una certa indignació, de l'ús malèvol que fan de les tècniques greening:
Article publicat a Jornal.cat
Però es veu a les marques no els va agradar la difamació. Suposem que estaven calentes per la retallada de productes que Carrefour havia fet dels seus lineals... I el cas és que l'1 de juny passat el jurat d'Autocontrol (Associació per a l'Autorregulació de la Comunicació Comercial), va fallar a favor de Promarca (l'associació que agrupa les empreses de productes de marca) contra una publicitat de Carrefour.
El primero de los anuncios reclamados promociona la botella de aceite “Carrefour Discount”. Comienza con la imagen de un centro comercial de Carrefour. Seguidamente vemos a una señora que coge una botella de aceite y pregunta a un empleado de Carrefour: “Perdona, ¿este aceite transmite en el diseño de su etiqueta el perfecto equilibrio entre tradición y modernidad?”. Durante dicha locución, observamos a una joven vestida de blanco, con una flor en el pelo, una pañoleta de color rojo sobre los hombros y una mantilla roja que porta una cesta con aceitunas. Vemos que la mujer apoya una mano en la cadera y camina entre el olivar. A continuación observamos una botella de aceite y una cesta vertiendo aceitunas. El empleado contestará: “Creo que no”. Seguidamente escuchamos a la mujer en off: “¿Lo recomienda algún cocinero famoso?”. Mientras habla, observamos la imagen de un cocinero, preparando un plato con aceite. Contempla de forma exhaustiva una aceituna y a continuación sonríe a cámara mientras sostiene una botella de aceite en la mano. Vemos una imagen de la cara del empleado de Carrefour. Le escuchamos decir: “Mmmmm…. No”. Seguidamente la mujer vuelve a preguntar: “¿Y se ve a cámara lenta cuando lo usa?”. Mientras habla, vemos un aceite vertiéndose a cámara lenta sobre una ensalada de tomates. El empleado contesta: “Me parece que no. Este es sólo aceite de oliva 100% español”. A continuación la mujer contesta: “Perfecto es justo lo que buscaba”. Vemos cómo introduce la botella de aceite “Carrefour” en el carro de la compra. Por corte aparece una cartela blanca sobre la que observamos la botella de aceite promocionada junto con la indicación: “Carrefour Discount. 2,25€”. El anuncio finaliza con el logotipo de “Carrefour” y la indicación relativa a la página web. Durante estas últimas escenas hemos escuchado la siguiente locución en off: “Si lo que quieres es aceite de oliva, ahora tienes aceite de oliva “Carrefour Discount” a 2,25€. El precio más bajo con la garantía Carrefour”.Aquí teniu un retall de les al·legacions:
El segundo de los anuncios reclamados promociona una pasta de “Carrefour Discount”. Vemos una imagen del centro comercial “Carrefour”. Seguidamente una mujer que lleva un paquete de espagueti en la mano, le pregunta a un empleado: “Perdone. Si, ¿estos son finos palillos de pasta pincelados al huevo que con solo cocinarlos me transportarán a mí y a toda mi familia a La Toscana? ¿Qué hacen que entre el sol por la ventana y de una luz cálida a la estancia como en las típicas cocinas italianas?”. [...] El empleado le contesta: “¿A ver? No, creo que no. Estos son espagueti, solamente espagueti”. La señora le contesta: “Perfecto, es lo que buscaba”.
PROMARCA alega que la campaña publicitaria anteriormente descrita infringe la norma 21 del Código de Conducta Publicitaria por ser denigratoria para la imagen de los productos de terceros. Sostiene la reclamante que se está denigrando de forma implícita a otros productos. Así respecto del aceite, sostiene que se está desacreditando las marcas “La Española” y “Carbonell”, caracterizadas por la imagen de una mujer, ataviada con un traje de color blanco, mantilla roja y flor en el pelo sentada en un olivar. En opinión de la reclamante la utilización de dicha imagen en la campaña de CARREFOUR menosprecia los mencionados aceites. De otro lado, afirma que con la alusión a un cocinero famoso, se está denigrando al aceite “Borges” recomendado por el cocinero “Ferran Adrià”. Concluye en este punto que la publicidad de CARREFOUR alude a argumentos utilizados por otras marcas de aceite con el fin de ridiculizar la imagen que transmiten dichas marcas. Respecto del anuncio de pasta, alega PROMARCA que se está desacreditando la marca “Buitoni”, la cual se caracteriza por utilizar en su última campaña, la región de “La Toscana” como argumento central de la misma.Sembla abusiu i fruit d'una interpretació excessiva de la norma que Carrefour no pugui fer aquest tipus de publicitat, marcada per una sana ironia però alhora carregada de raons pel que fa als excessos que algunes marques fan de les glòries dels seus productes.
Prefereixo mil vegades aquesta tendència a la simplificació que no els anuncis de marca que justifiquen el seu preu per un gran esforç en R+D que al capdavall sols serveix per a construir una imatge de marca més potent, ficar-nos no sé quants additius als aliments i jugar amb la capacitat de comprensió de la ciutadania.
Un exemple són els productes que s'anuncien a partir de les qualitats gairebé medicamentals. Són curiosos els casos com Danone que han passat de vendre iogurts com a producte alimentari a esdevenir una pseudo farmacèutica, amb un reguitzell de productes funcionals que serveixen per al colesterol, el trànsit intestinal, els ossos... Comercialment es demostra que són un èxit i que és molta la gent que pica l'ham, però potser seria hora de demanar que la salut es deixi en mans dels professionals del ram i no a una multinacional de l'alimentació.
Un metge es deu a un codi deontològic mentre que una empresa d'alimentació avantposa interessos comercials, que en pocs casos són moderats per polítiques de responsabilitat social. Però és que en aquests casos, la injustícia -cosa rara- afecta fins i tot al sector farmacèutic, ja que Danacol pot publicitar-se sobre el client amb un màrqueting contundent, mentre que una farmacèutica no pot, ja que Danacol ha estat enregistrat com un aliment funcional.
Finalment, també trobo encertat que es falli contra l'anunci de Fontvella, per al qual no s'ha de ser cap expert per a adonar-se, amb una certa indignació, de l'ús malèvol que fan de les tècniques greening:
Sobre la alegación “La primera hecha con plástico reciclado”, entiende la Sección que vulnera la Norma 14 del Código de Conducta Publicitaria, en tanto que un consumidor medio podrá fácilmente concluir que la garrafa de plástico promocionada está hecha en su integridad con plástico reciclado, cuando solamente se encuentra fabricada con este material en un 25%.
Respecto a la alegación “40% más barata”, resuelve el Jurado que es una expresión publicitaria claramente ambigua, pues puede ser interpretada por el público de los consumidores como una comparación de precios, tanto en relación con los productos anteriores del mismo anunciante, como en relación con otros productos competidores, circunstancia que no se corresponde con la realidad, pues aquella alegación parece referirse al ahorro en relación con productos anteriores del mismo anunciante.
Asimismo, en relación con el mensaje “ecológico” que transmite el anuncio, resuelve el Jurado que también resulta engañoso en tanto que no resulta acreditada por el anunciante la ventaja medioambiental que representa el producto promocionado.
Article publicat a Jornal.cat
Autocontrol sentencia contra algunas campañas comerciales
Seguro que se han fijado en el anuncio de Carrefour en el que una persona pregunta si un producto tiene ciertas cualidades virtuosas para, ante la negativa del vendedor, aclarar que efectivamente el producto que quería era sin todas estas propiedades básicamente marketinianas que no hacen nada más que encarecer el precio de venta al público. Me pareció desde este punto de vista un anuncio interesante y en la línea de lo que esta compañía comenzó a hacer frente a la crisis.
Pero se ve que a las marcas no les gustó la difamación. Supongamos que estaban calientes por el recorte de productos que Carrefour había hecho de sus lineales ... Y el caso es que el 1 de Junio el jurado de Autocontrol (Asociación para la Autorregulación de la Comunicación Comercial), falló a favor de Promarca (la asociación que agrupa a las empresas de productos de marca) contra una publicidad de Carrefour.
Prefiero mil veces esta tendencia a la simplificación que no los anuncios de marca que justifican su precio por un gran esfuerzo en I + D que al final sólo sirve para construir una imagen de marca más potente, meternos no sé cuántos aditivos a los alimentos y jugar con la capacidad de comprensión de la ciudadanía.
Un ejemplo son los productos que se anuncian a partir de las cualidades casi medicamentales. Son curiosos los casos como Danone que han pasado de vender yogures como producto alimentario a convertirse en una pseudo farmacéutica, con una retahíla de productos funcionales que sirven para el colesterol, el tránsito intestinal, los huesos ... Comercialmente se demuestra que son un éxito y que es mucha la gente que pica el anzuelo, pero quizá sería hora de pedir que la salud se deje en manos de los profesionales del ramo y no a una multinacional de la alimentación.
Un médico se debe a un código deontológico mientras que una empresa de alimentación antepone intereses comerciales, que en pocos casos son moderados por políticas de responsabilidad social. Pero es que en estos casos, la injusticia -cosa rara- afecta incluso al sector farmacéutico, ya que Danacol puede publicitarse sobre el cliente con un marketing contundente, mientras que una farmacéutica no puede, ya que Danacol ha sido registrado como un alimento funcional.
Finalmente, también encontramos acertado que se falle contra el anuncio de Fontvella, para el que no hay que ser ningún experto para darse cuenta, con cierta indignación, del uso malévolo que hacen de las técnicas Greening:
Pero se ve que a las marcas no les gustó la difamación. Supongamos que estaban calientes por el recorte de productos que Carrefour había hecho de sus lineales ... Y el caso es que el 1 de Junio el jurado de Autocontrol (Asociación para la Autorregulación de la Comunicación Comercial), falló a favor de Promarca (la asociación que agrupa a las empresas de productos de marca) contra una publicidad de Carrefour.
El primero de los anuncios reclamados promociona la botella de aceite “Carrefour Discount”. Comienza con la imagen de un centro comercial de Carrefour. Seguidamente vemos a una señora que coge una botella de aceite y pregunta a un empleado de Carrefour: “Perdona, ¿este aceite transmite en el diseño de su etiqueta el perfecto equilibrio entre tradición y modernidad?”. Durante dicha locución, observamos a una joven vestida de blanco, con una flor en el pelo, una pañoleta de color rojo sobre los hombros y una mantilla roja que porta una cesta con aceitunas. Vemos que la mujer apoya una mano en la cadera y camina entre el olivar. A continuación observamos una botella de aceite y una cesta vertiendo aceitunas. El empleado contestará: “Creo que no”. Seguidamente escuchamos a la mujer en off: “¿Lo recomienda algún cocinero famoso?”. Mientras habla, observamos la imagen de un cocinero, preparando un plato con aceite. Contempla de forma exhaustiva una aceituna y a continuación sonríe a cámara mientras sostiene una botella de aceite en la mano. Vemos una imagen de la cara del empleado de Carrefour. Le escuchamos decir: “Mmmmm…. No”. Seguidamente la mujer vuelve a preguntar: “¿Y se ve a cámara lenta cuando lo usa?”. Mientras habla, vemos un aceite vertiéndose a cámara lenta sobre una ensalada de tomates. El empleado contesta: “Me parece que no. Este es sólo aceite de oliva 100% español”. A continuación la mujer contesta: “Perfecto es justo lo que buscaba”. Vemos cómo introduce la botella de aceite “Carrefour” en el carro de la compra. Por corte aparece una cartela blanca sobre la que observamos la botella de aceite promocionada junto con la indicación: “Carrefour Discount. 2,25€”. El anuncio finaliza con el logotipo de “Carrefour” y la indicación relativa a la página web. Durante estas últimas escenas hemos escuchado la siguiente locución en off: “Si lo que quieres es aceite de oliva, ahora tienes aceite de oliva “Carrefour Discount” a 2,25€. El precio más bajo con la garantía Carrefour”.Aquí tienen un recorte de las alegaciones:
El segundo de los anuncios reclamados promociona una pasta de “Carrefour Discount”. Vemos una imagen del centro comercial “Carrefour”. Seguidamente una mujer que lleva un paquete de espagueti en la mano, le pregunta a un empleado: “Perdone. Si, ¿estos son finos palillos de pasta pincelados al huevo que con solo cocinarlos me transportarán a mí y a toda mi familia a La Toscana? ¿Qué hacen que entre el sol por la ventana y de una luz cálida a la estancia como en las típicas cocinas italianas?”. [...] El empleado le contesta: “¿A ver? No, creo que no. Estos son espagueti, solamente espagueti”. La señora le contesta: “Perfecto, es lo que buscaba”.
PROMARCA alega que la campaña publicitaria anteriormente descrita infringe la norma 21 del Código de Conducta Publicitaria por ser denigratoria para la imagen de los productos de terceros. Sostiene la reclamante que se está denigrando de forma implícita a otros productos. Así respecto del aceite, sostiene que se está desacreditando las marcas “La Española” y “Carbonell”, caracterizadas por la imagen de una mujer, ataviada con un traje de color blanco, mantilla roja y flor en el pelo sentada en un olivar. En opinión de la reclamante la utilización de dicha imagen en la campaña de CARREFOUR menosprecia los mencionados aceites. De otro lado, afirma que con la alusión a un cocinero famoso, se está denigrando al aceite “Borges” recomendado por el cocinero “Ferran Adrià”. Concluye en este punto que la publicidad de CARREFOUR alude a argumentos utilizados por otras marcas de aceite con el fin de ridiculizar la imagen que transmiten dichas marcas. Respecto del anuncio de pasta, alega PROMARCA que se está desacreditando la marca “Buitoni”, la cual se caracteriza por utilizar en su última campaña, la región de “La Toscana” como argumento central de la misma.Parece abusivo y fruto de una interpretación excesiva de la norma que Carrefour no pueda hacer este tipo de publicidad, marcada por una sana ironía pero a la vez cargada de razones con respecto a los excesos que algunas marcas hacen de las glorias de sus productos.
Prefiero mil veces esta tendencia a la simplificación que no los anuncios de marca que justifican su precio por un gran esfuerzo en I + D que al final sólo sirve para construir una imagen de marca más potente, meternos no sé cuántos aditivos a los alimentos y jugar con la capacidad de comprensión de la ciudadanía.
Un ejemplo son los productos que se anuncian a partir de las cualidades casi medicamentales. Son curiosos los casos como Danone que han pasado de vender yogures como producto alimentario a convertirse en una pseudo farmacéutica, con una retahíla de productos funcionales que sirven para el colesterol, el tránsito intestinal, los huesos ... Comercialmente se demuestra que son un éxito y que es mucha la gente que pica el anzuelo, pero quizá sería hora de pedir que la salud se deje en manos de los profesionales del ramo y no a una multinacional de la alimentación.
Un médico se debe a un código deontológico mientras que una empresa de alimentación antepone intereses comerciales, que en pocos casos son moderados por políticas de responsabilidad social. Pero es que en estos casos, la injusticia -cosa rara- afecta incluso al sector farmacéutico, ya que Danacol puede publicitarse sobre el cliente con un marketing contundente, mientras que una farmacéutica no puede, ya que Danacol ha sido registrado como un alimento funcional.
Finalmente, también encontramos acertado que se falle contra el anuncio de Fontvella, para el que no hay que ser ningún experto para darse cuenta, con cierta indignación, del uso malévolo que hacen de las técnicas Greening:
Sobre la alegación “La primera hecha con plástico reciclado”, entiende la Sección que vulnera la Norma 14 del Código de Conducta Publicitaria, en tanto que un consumidor medio podrá fácilmente concluir que la garrafa de plástico promocionada está hecha en su integridad con plástico reciclado, cuando solamente se encuentra fabricada con este material en un 25%.Artículo publicado en Jornal.cat
Respecto a la alegación “40% más barata”, resuelve el Jurado que es una expresión publicitaria claramente ambigua, pues puede ser interpretada por el público de los consumidores como una comparación de precios, tanto en relación con los productos anteriores del mismo anunciante, como en relación con otros productos competidores, circunstancia que no se corresponde con la realidad, pues aquella alegación parece referirse al ahorro en relación con productos anteriores del mismo anunciante.
Asimismo, en relación con el mensaje “ecológico” que transmite el anuncio, resuelve el Jurado que también resulta engañoso en tanto que no resulta acreditada por el anunciante la ventaja medioambiental que representa el producto promocionado.
Màster de resolució de conflictes de la UDG
El màster de resolució de conflictes de la UDG ens fa arribar algunes notícies
Els estudis en les organitzacions dels Estats Units confirmen que un augment del 20% de les habilitats dels seus membres en la gestió de conflictes permet una millora de la productivitat de més d’un 40%; un increment d'un 30% en la qualitat del servei, d'un 50% en l'estalvi dels costos de producció i d'un 20% en la satisfacció de l’organització.
Més informació
Excel·lents docents pel millor postgrau
6 anys consecutius de Postgrau!! T'apuntes??
Més informació
Excel·lents docents pel millor postgrau
Potser coneixeu alguna d'aquestes persones. Bé, són les professores i professors del postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària que amb els seus coneixements i la seva experiència faran classe online o presencial en la propera edició 2010-2011. Clickant al damunt de les fotos podreu veure un vídeo o tenir més informació sobre cadascuna d'ells.
6 anys consecutius de Postgrau!! T'apuntes??
El 15 d'octubre de 2010 s'inicia la 6a edició (3a semipresencial: 80% online i 20% presencial) del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària. A continuació podeu consultar un avançament del programa:
1. Introducció a la conflictologia
2. Comunicació amb èxit
3. Procediments en la gestió de conflictes
4. La gestió del conflicte a l'esfera pública
5. La gestió del conflicte i les organitzacions del tercer sector
6. La gestió del conflicte en els mitjans de comunicació
7. L’empresa i el conflicte en el context social
8. Àmbits i sectors transversals de mediació comunitària (legislació, educació, joventut, participació, síndics, immigració, serveis socials, urbanisme, medi ambtent, esport, comunitat de veïns)
9. Disseny i desenvolupament de projectes de GAC
10. Pràctiques o projecte
*Durant el curs s'efectuaran 5 sessions presencials de divendres tarda i dissabte tot el dia amb classes d'aplicació de concpetes i aprenentatge d'eines i habilitats, avaluació dels mòduls i tutories col·lectives.
**Enguany es manté el mateix preu de matrícula de l'any passat: 1.450 €.
Veure el programa complet
1. Introducció a la conflictologia
2. Comunicació amb èxit
3. Procediments en la gestió de conflictes
4. La gestió del conflicte a l'esfera pública
5. La gestió del conflicte i les organitzacions del tercer sector
6. La gestió del conflicte en els mitjans de comunicació
7. L’empresa i el conflicte en el context social
8. Àmbits i sectors transversals de mediació comunitària (legislació, educació, joventut, participació, síndics, immigració, serveis socials, urbanisme, medi ambtent, esport, comunitat de veïns)
9. Disseny i desenvolupament de projectes de GAC
10. Pràctiques o projecte
*Durant el curs s'efectuaran 5 sessions presencials de divendres tarda i dissabte tot el dia amb classes d'aplicació de concpetes i aprenentatge d'eines i habilitats, avaluació dels mòduls i tutories col·lectives.
**Enguany es manté el mateix preu de matrícula de l'any passat: 1.450 €.
Veure el programa complet
7.9.10
Nou curs, vells abusos
Reproduïm aquest article del professor de la Universitat de València Ferran Suay, pels seus continguts d'interès en matèria de Responsabilitat Social Universitària (RSU).
07/09/10 - Ferran Suay -
AVUI. Dimarts, 7 de setembre del 2010
07/09/10 - Ferran Suay -
Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú —des de l'equip rectoral— no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l'arc de triomf i —prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups— faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s'ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor.
No m'estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se'ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s'imagina un professor dient, el primer dia de classe: «Ja sé que l'assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat»? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i —si arribara el cas— el mateix rector, prendrien cartes en l'assumpte i el cridarien a l'ordre sense remissió.
Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d'un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants —de diverses carreres— que hauran triat l'opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i —per tant— en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta —la seua— llengua.
L'argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien —ara a final de curs, i generalment, per ordre d'antiguitat en el càrrec— quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden —senzillament— no triar els grups que estan programats —i clarament etiquetats— en aquesta llengua. D'aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s'hi hauran matriculat, seran democràticament respectats.
També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se'n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies —en forma de males qualificacions— contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s'oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d'una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants.
Estic convençut que l'actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l'esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que —any rere any— s'han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que —per unes o altres raons— trien l'opció —plenament legítima— de matricular-se en grups que s'haurien d'impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se'ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera i uns altres de segona?
No m'estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se'ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s'imagina un professor dient, el primer dia de classe: «Ja sé que l'assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat»? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i —si arribara el cas— el mateix rector, prendrien cartes en l'assumpte i el cridarien a l'ordre sense remissió.
Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d'un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants —de diverses carreres— que hauran triat l'opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i —per tant— en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta —la seua— llengua.
L'argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien —ara a final de curs, i generalment, per ordre d'antiguitat en el càrrec— quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden —senzillament— no triar els grups que estan programats —i clarament etiquetats— en aquesta llengua. D'aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s'hi hauran matriculat, seran democràticament respectats.
També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se'n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies —en forma de males qualificacions— contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s'oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d'una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants.
Estic convençut que l'actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l'esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que —any rere any— s'han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que —per unes o altres raons— trien l'opció —plenament legítima— de matricular-se en grups que s'haurien d'impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se'ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera i uns altres de segona?
AVUI. Dimarts, 7 de setembre del 2010
El Barça es dota d’un codi ètic
- Un altre article posterior, titulat "El Codi Èpic", dóna continuïtat a aquesta reflexió
La junta del FC Barcelona ha aprovat avui un codi ètic per al bon govern de l'entitat amb què es busca "l'excel·lència en la gestió, dotant-la de transparència i honestedat". Segons que han explicat, aquest codi ètic, que vincula els membres de la junta directiva, els de les diferents comissions i els executius del club, condemna algunes de les pràctiques en què suposadament va incórrer la junta sortint, presidida per Joan Laporta. Així, el codi prohibeix expressament les pràctiques que generin conflictes d'interessos, la contractació laboral de familiars, l'assumpció de despeses sumptuoses, desproporcionats o injustificats, el cobrament de comissions o la comissió d'actes que atemptin contra la bona imatge del club. [Llegir notícia sencera al Periódico]
No solament les grans empreses sinó que cada cop més, organitzacions de tots nivells, amb o sense ànim de lucre, estan començant a gestionar activament la seva responsabilitat envers la societat i els codis ètics són una eina pràctica de la qual es valen amb encert.
Tot i destacant que és bo que un club com el FC Barcelona disposi d'un Codi Ètic, segurament caldria trobar maneres més institucionals de fer aquest pas que no siguin percebudes com una arma contra els oponents. Si l'anterior junta va tenir algunes accions no prou acurades, desenvolupar un codi ètic i presentar-lo amb un atac a l'anterior junta no sembla una manera prou positiva ni prou ètica de presentar-lo en societat. Convindria que el Codi Ètic ho fos del Club i no merament de la Junta, de manera que pogués perpetuar-se i esdevenir vàlid per a totes les juntes, amb millores que s'hi puguin anar introduint. Malauradament, presentar el document com la manera d'evitar el que va fer la junta anterior sembla més un codi amb intencionalitat política que no ètica.
D'altra banda, caldria examinar-lo amb més detall que el que ha transcendit a l'opinió pública per tal de conèixer quin són els punts que s'hi tracten i valorar si l'error ha estat purament formal en la manera de presentar-lo o bé també es percep en mateix document. Caldria veure com tracten dels valors de l'esport, dels temes econòmics, del diàleg amb els grups d'interès, de la transparència i tantes altres coses sense oblidar aquelles que per a l'esport són més rellevants. I també altres que afecten a la responsabilitat corporativa, com l'impacte en el territori.
Un exemple, que no sabem com s'hi deu recollir, seria els aspectes relacionats amb la identitat i la llengua. Si l'actual president de la institució creu que el club ha de renunciar a la seva llengua per respecte als socis que en tenen una altra, com es respecten els altres socis i com es treballa la coherència amb els valors identitaris que es propugnen? O quin percentatge de socis japonesos caldrien perquè les assembles també es fessin en la seva llengua? I és que entrar en la gestió de la Responsabilitat Social vol dir entomar tots els temes delicats que preocupen als grups d'interès, no solament aquells que van bé per a llançar un missatge corporatiu determinat!
I l'altre element rellevant seria saber si el codi va acompanyat de la creació d'un Comitè ètic o mecanisme que amb una certa autoritat i criteri col·legial pugui valorar la implantació del codi i discernir sobre els possibles incompliments a partir, entre d'altres, de les denúncies i suggeriments que per canals confidencials puguin presentar els grups d'interès afectats. Sense això, estaríem davant d'un codi fet a l'antiga o a la manera com encara alguns organismes públics/polítics fan, la qual cosa significa de cara a la galeria.
Tal com es presentava la notícia, està prevista la creació d'una comissió de control i transparència, "integrada per un membre de la junta i de persones de reconegut prestigi del món empresarial i des del punt de vista ètic". En un Comitè ètic creat per a portar a terme les seves deliberacions, la seva constitució és bàsicament interna, i pot haver-hi externs, a diferència d'aquest òrgan que bàsicament farà que experts externs siguin informats d'algunes coses. Però passarà qualsevol tema ètic per ells? Tindran capacitat de poder entrar a fons en els temes? Rebran totes les queixes que els grups d'interès hi adrecin?
PD: un cop fet públic el text del Codi Ètic, ens ratifiquem en les reflexions fetes i encara n'hi afegiríem d'altres. El fet que es prohibeixi sense més matisacions (4.4) Contractar laboralment o mercantilment parents, fins al quart grau de consanguinitat o afinitat, ja sigui personalment o a través de societats en què hi participin o hi treballin, sembla exagerat i contraproduent. I especialment injust per a una empresa que sense participar en cap mena de joc il·legítim d'interessos es vegi perjudicada per tenir un parent treballant-hi. O el mateix parent (de quart grau!) pot veure's abocat a marxar-ne! Hi ha maneres més precises de fer un codi ètic, sobretot si es treballa sense precipitació, que poden donar un resultat molt interessant en el llarg termini.
- Codi Ètic
- Nota: article publicat a xarxanet.org
- Article relacionat: RSE i Esport: el cas FC Barcelona
- L'historiador JM Solé i Sabaté també critica la manca de respecte lingüístic de Rosell
El Barça se dota de un código ético
- Otro artículo posterior, titulado "El Código Épico", da continuidad a esta reflexión
No sólo las grandes empresas sino que cada vez más, organizaciones de todos los niveles, con o sin ánimo de lucro, están empezando a gestionar activamente su responsabilidad hacia la sociedad y los códigos éticos son una herramienta práctica de la que se valen con acierto.
Aunque destacando que es bueno que un club como el FC Barcelona disponga de un Código Ético, seguramente habría que encontrar maneras más institucionales de dar este paso que no sean percibidas como un arma contra los oponentes. Si la anterior junta tuvo algunas acciones no suficientemente precisas, desarrollar un código ético y presentarlo con un ataque a la anterior junta no parece una manera bastante positiva ni suficientemente ética de presentarlo en sociedad. Convendría que el Código Ético lo fuera del Club y no meramente de la Junta, de manera que pudiera perpetuarse y convertirse en válido para todas las juntas, con mejoras que se puedan ir introduciendo. Desgraciadamente, presentar el documento como la manera de evitar lo que hizo la junta anterior parece más un código con intencionalidad política que no ética.
Por otra parte, habría que examinarlo con más detalle que el que ha trascendido a la opinión pública para conocer cuáles son los puntos que se tratan y valorar si el error ha sido puramente formal en la forma de presentarlo o bien también se percibe en mismo documento. Habría que ver como tratan los valores del deporte, los temas económicos, del diálogo con los grupos de interés, de la transparencia y tantas otras cosas sin olvidar aquellas que para el deporte son más relevantes. Y también otros que afectan a la responsabilidad corporativa, como el impacto en el territorio.
Un ejemplo, que no sabemos cómo se debe recoger, sería los aspectos relacionados con la identidad y la lengua. Si el actual presidente de la institución cree que el club tiene que renunciar a su lengua por respeto a los socios que tienen otra, ¿como se respetan los otros socios y cómo se trabaja la coherencia con los valores identitarios que se propugnan? ¿O qué porcentaje de socios japoneses serían necesarios para las asambleas también se hicieran en su lengua? ¡Y es que entrar en la gestión de la Responsabilidad Social significa asumir todos los temas delicados que preocupan a los grupos de interés, no sólo aquellos que van bien para lanzar un mensaje corporativo determinado!
Y el otro elemento relevante sería saber si el código va acompañado de la creación de un Comité ético o mecanismo que con una cierta autoridad y criterio colegial pueda valorar la implantación del código y discernir sobre los posibles incumplimientos a partir, entre otras, de las denuncias y sugerencias que por canales confidenciales puedan presentar los grupos de interés afectados. Sin embargo, estaríamos ante un código hecho a la antigua o la forma en que aunque algunos organismos públicos / políticos hacen, lo que significa de cara a la galería.
Tal como se presentaba la noticia, está prevista la creación de una comisión de control y transparencia, "integrada por un miembro de la junta y de personas de reconocido prestigio del mundo empresarial y desde el punto de vista ético". En un Comité ético creado para llevar a cabo sus deliberaciones, su constitución es básicamente interna, y puede haber externos, a diferencia de este órgano que básicamente hará que expertos externos sean informados de algunas cosas. Pero ¿pasará cualquier tema ético por ellos? ¿Tendrán capacidad de poder entrar a fondo en los temas? ¿Recibirán todas las quejas que los grupos de interés les dirijan?
PD: una vez hecho público el texto del Código Ético, nos ratificamos en las reflexiones hechas y aún le añadiríamos otras. El hecho de que se prohíba sin más matizaciones (4.4) Contratar laboralmente o mercantilmente parientes, hasta el cuarto grado de consanguinidad o afinidad, ya sea personalmente o a través de sociedades en las que participen o trabajen, parece exagerado y contraproducente. Y especialmente injusto para una empresa que sin participar en ningún tipo de juego ilegítimo de intereses se vea perjudicada por tener un pariente trabajando. O el mismo pariente (¡de cuarto grado!) puede verse abocado a marcharse. Hay maneras más precisas de hacer un código ético, sobre todo si se trabaja sin precipitación, que pueden dar un resultado muy interesante en el largo plazo.
- Codi Ètic
- Nota: article publicat a xarxanet.org
- Article relacionat: RSE i Esport: el cas FC Barcelona
- L'historiador JM Solé i Sabaté també critica la manca de respecte lingüístic de Rosell
6.9.10
Davant la crisi, avaluació!
El proppassat diumenge 29 de juliol es va publicar l'article d’opinió -que adjuntem a sota- de l’Isidre Obregon i en Josep Maria Vilalta al diari Avui. L’article promou, en sintonia amb el posicionament de l’Associació Catalana de Gestió Pública (ACGP) que deriva dels Congressos de Gestió Pública (2002 i 2006), la instal·lació d'una cultura procliu a la transparència, l'obligació de retre comptes i la responsabilització de les institucions públiques a través del reforçament de l’avaluació de les polítiques públiques.
Falten instruments per avaluar l'impacte real de les polítiques públiques
Davant la crisi, avaluació!
29/07/10 02:00 - Isidre Obregon i Josep M. Vilalta
Davant la crisi, avaluació!
29/07/10 02:00 - Isidre Obregon i Josep M. Vilalta
“Convé que cadascú contribueixi a la instal·lació d'una cultura procliu a la transparència, l'obligació de retre comptes i la responsabilització de les institucions públiques”
En un article recent ens referíem als efectes de la crisi en el sector públic i assenyalàvem la preeminència en un sentit metafòric de les tisores (conjunturals) per davant de transformacions profundes. El desconcert actual provoca que en les retallades –tal com diu un directiu públic– pesi més la destral que la microcirurgia. L'objectiu és reduir com sigui la despesa de les administracions per eixugar el dèficit públic, ara per ara sense gaires anàlisis acurades que diferenciïn i prioritzin entre polítiques dels governs, o que informin del grau d'eficàcia i de qualitat de l'acció pública.
En aquest context, es fa més palesa una mancança greu del nostre sistema institucional i polític en general i de la gestió dels afers públics en particular. Es tracta de la feblesa en l'avaluació i l'anàlisi de l'impacte real de les polítiques públiques. Aquesta feblesa la trobem tant en la cultura política del país com en la manca d'ús dels instruments i dels sistemes d'avaluació en qualsevol de les seves modalitats, en la manca de tradició de les institucions a l'hora de retre comptes dels seus programes, en la por a ser avaluat, en la pobresa del debat públic sobre els programes públics i en l'escassa exigència ciutadana pel retiment profund a l'actuació pública, o en la focalització excessiva en corrupteles o debats pseudoideològics estèrils.
L'Associació Catalana de Gestió Pública, sota el concepte de responsabilització, ha reclamat en els dos congressos catalans de gestió pública que ha organitzat (2002 i 2006) la pràctica intensiva de l'avaluació de les polítiques públiques. Sortosament, a Catalunya, des de l'any 2008 disposem d'un organisme –Ivàlua (Institut català d'avaluació de polítiques públiques)– encarregat del desenvolupament de l'avaluació de les polítiques públiques, però el camí a recórrer és immens. Moltes pràctiques que s'anomenen d'avaluació no complirien els estàndards associats a aquesta disciplina. En general, trobem estudis que donen compte de dades d'execució dels programes (pressupost, activitats, beneficiaris) però sovint sense generar informació significativa sobre els impactes reals i la seva eficiència. Els organismes de fiscalització i control molt sovint centren la seva intervenció en la comprovació de la regularitat financera. És cert que hi ha honroses excepcions, i que hi ha sectors més proclius que altres, però en general no és una pràctica prou estesa. En general, no se'ns ret comptes de la cobertura dels programes, ni dels seus efectes, ni de la rendibilitat econòmica, ni de les perspectives dels programes. El sector públic és un bullidor d'idees i d'experiències, però amb escassos instruments sobre l'anàlisi real d'allò que funciona.
Algunes recomanacions passen per fer dissenys robustos de polítiques i programes, integrar l'avaluació en el propi disseny de les polítiques i planificar el seu desenvolupament, perfeccionar els sistemes d'informació, practicar l'avaluació de polítiques públiques en qualsevol de les seves modalitats, fer la informació transparent i sotmetre-la al debat públic per contribuir així a l'aprofundiment democràtic. De fet, tenim exemples i referents amb tradició en països com els Estats Units, el Canadà o la mateixa Comissió Europea. Convé que cadascú, des de la seva responsabilitat, contribueixi a la instal·lació d'una cultura procliu a la transparència, l'obligació de retre comptes i la responsabilització de les institucions públiques, amb els recursos, els instruments i els mecanismes que ens permetin fer-ho efectiu. Ens hi juguem la solidesa del sistema de govern i la legitimitat permanent davant els ciutadans.
En aquest context, es fa més palesa una mancança greu del nostre sistema institucional i polític en general i de la gestió dels afers públics en particular. Es tracta de la feblesa en l'avaluació i l'anàlisi de l'impacte real de les polítiques públiques. Aquesta feblesa la trobem tant en la cultura política del país com en la manca d'ús dels instruments i dels sistemes d'avaluació en qualsevol de les seves modalitats, en la manca de tradició de les institucions a l'hora de retre comptes dels seus programes, en la por a ser avaluat, en la pobresa del debat públic sobre els programes públics i en l'escassa exigència ciutadana pel retiment profund a l'actuació pública, o en la focalització excessiva en corrupteles o debats pseudoideològics estèrils.
L'Associació Catalana de Gestió Pública, sota el concepte de responsabilització, ha reclamat en els dos congressos catalans de gestió pública que ha organitzat (2002 i 2006) la pràctica intensiva de l'avaluació de les polítiques públiques. Sortosament, a Catalunya, des de l'any 2008 disposem d'un organisme –Ivàlua (Institut català d'avaluació de polítiques públiques)– encarregat del desenvolupament de l'avaluació de les polítiques públiques, però el camí a recórrer és immens. Moltes pràctiques que s'anomenen d'avaluació no complirien els estàndards associats a aquesta disciplina. En general, trobem estudis que donen compte de dades d'execució dels programes (pressupost, activitats, beneficiaris) però sovint sense generar informació significativa sobre els impactes reals i la seva eficiència. Els organismes de fiscalització i control molt sovint centren la seva intervenció en la comprovació de la regularitat financera. És cert que hi ha honroses excepcions, i que hi ha sectors més proclius que altres, però en general no és una pràctica prou estesa. En general, no se'ns ret comptes de la cobertura dels programes, ni dels seus efectes, ni de la rendibilitat econòmica, ni de les perspectives dels programes. El sector públic és un bullidor d'idees i d'experiències, però amb escassos instruments sobre l'anàlisi real d'allò que funciona.
Algunes recomanacions passen per fer dissenys robustos de polítiques i programes, integrar l'avaluació en el propi disseny de les polítiques i planificar el seu desenvolupament, perfeccionar els sistemes d'informació, practicar l'avaluació de polítiques públiques en qualsevol de les seves modalitats, fer la informació transparent i sotmetre-la al debat públic per contribuir així a l'aprofundiment democràtic. De fet, tenim exemples i referents amb tradició en països com els Estats Units, el Canadà o la mateixa Comissió Europea. Convé que cadascú, des de la seva responsabilitat, contribueixi a la instal·lació d'una cultura procliu a la transparència, l'obligació de retre comptes i la responsabilització de les institucions públiques, amb els recursos, els instruments i els mecanismes que ens permetin fer-ho efectiu. Ens hi juguem la solidesa del sistema de govern i la legitimitat permanent davant els ciutadans.
5.9.10
Quarta conversa d'ètica aplicada "Força i violència en l'activitat educativa"
DIXIT Girona oferirà properament la quarta sessió de les "Converses d'ètica aplicada"
Aquestes converses estan concebudes com un cicle-taller sobre ètica aplicada a la intervenció social,psico-educativa i sociosanitària que persegueix la reflexió dels participants a partir de temes d'actualitat. Els participants fan una lectura dels materials documentals que es proporcionen amb antelació i en algunes ocasions es compta amb la intervenció de persones expertes en la temàtica que s'aborda per tal d'establir-ne el diàleg. L'objectiu final és concretar els problemes ètics i plantejar-ne les possibles respostes.
El tema d'aquesta nova edició és "Força i violència en l'activitat educativa", que vol portar a la reflexió pedagògica sobre els límits de l'ús de la força en l'activitat educativa a partir de l'anàlisi i deliberació d'una recerca sobre la qüestió que presentarà l'Observatori d'Ètica Aplicada a la Intervenció Social.
L'esmentada recerca és el resultat de l'opinió de 983 adolescents, 38 dels quals viuen en un Centre Residencial d'Acció Educativa (CRAE).
Les sessions, de dues hores de durada, es realitzaran de 18 a 20 h i comptaran amb la intervenció del psicòleg Pep Freixa, a la primera sessió del dia 7 d'octubre de 2010, i del filòsof Josep-Maria Terricabras, a la segona sessió del dia 4 de novembre.
Lloc: DIXIT Girona Centre de Documentació de Serveis Socials Marià Casadevall (c/Bernat Boades, 68. Girona).
Us heu d'apuntar prèviament del 10 al 24 de setembre (els membres de Club DIXIT hi tenen una plaça reservada).
Més infromació: Converses d'ètica aplicada
Aquestes converses estan concebudes com un cicle-taller sobre ètica aplicada a la intervenció social,psico-educativa i sociosanitària que persegueix la reflexió dels participants a partir de temes d'actualitat. Els participants fan una lectura dels materials documentals que es proporcionen amb antelació i en algunes ocasions es compta amb la intervenció de persones expertes en la temàtica que s'aborda per tal d'establir-ne el diàleg. L'objectiu final és concretar els problemes ètics i plantejar-ne les possibles respostes.
El tema d'aquesta nova edició és "Força i violència en l'activitat educativa", que vol portar a la reflexió pedagògica sobre els límits de l'ús de la força en l'activitat educativa a partir de l'anàlisi i deliberació d'una recerca sobre la qüestió que presentarà l'Observatori d'Ètica Aplicada a la Intervenció Social.
L'esmentada recerca és el resultat de l'opinió de 983 adolescents, 38 dels quals viuen en un Centre Residencial d'Acció Educativa (CRAE).
Les sessions, de dues hores de durada, es realitzaran de 18 a 20 h i comptaran amb la intervenció del psicòleg Pep Freixa, a la primera sessió del dia 7 d'octubre de 2010, i del filòsof Josep-Maria Terricabras, a la segona sessió del dia 4 de novembre.
Lloc: DIXIT Girona Centre de Documentació de Serveis Socials Marià Casadevall (c/Bernat Boades, 68. Girona).
Us heu d'apuntar prèviament del 10 al 24 de setembre (els membres de Club DIXIT hi tenen una plaça reservada).
Més infromació: Converses d'ètica aplicada
Balears: les pimes amb pla de responsabilitat social podran rebre fins a 4.000 euros
Dimarts, 31 d'agost de 2010
Diario de Mallorca. La Conselleria de Turisme i Treball ha obert una línia d'ajuts de 165.000 euros destinada a les petites i mitjanes empreses, entitats públics i organitzacions sense afany de lucre que duguin a terme plans de responsabilitat social (RSE) i d'igualtat. Els empresaris que ho requereixin podran rebre una subvenció de fins a 4.000 euros, en el cas dels plans de responsabilitat social i de fins a 3.000 euros per a plans d'igualtat. Els dos ajuts són incompatibles entre ells i una de les novetats de la convocatòria és que l'Administració aportarà el 75% de les despeses de l'elaboració d'aquests plans i les empreses s'hauran de fer càrrec del 25% restant.
Diario de Mallorca. La Conselleria de Turisme i Treball ha obert una línia d'ajuts de 165.000 euros destinada a les petites i mitjanes empreses, entitats públics i organitzacions sense afany de lucre que duguin a terme plans de responsabilitat social (RSE) i d'igualtat. Els empresaris que ho requereixin podran rebre una subvenció de fins a 4.000 euros, en el cas dels plans de responsabilitat social i de fins a 3.000 euros per a plans d'igualtat. Els dos ajuts són incompatibles entre ells i una de les novetats de la convocatòria és que l'Administració aportarà el 75% de les despeses de l'elaboració d'aquests plans i les empreses s'hauran de fer càrrec del 25% restant.
4.9.10
Actuar des de la consciència personal contra polítiques caduques
Aprofitaré el lamentable episodi protagonitzat per Sarkozy convertint els gitanos en cap de turc dels problemes socials per a defensar les societats complexes.
És clar que la societat ha de trobar maneres de fer possible la convivència, com també sembla adequat que els estats tinguin un paper determinant a l’hora de regular-la. Però la societat civil hauria de ser molt més activa alhora de cercar solucions per a integrar i respectar la diversitat i convertir-la en una font de riquesa. No es pot deixar tot en mans dels poders públics perquè el seu capteniment regulador i sancionador no és sovint el més adequat per a abordar la complexitat de molts dels problemes que ens cal abordar.
Els gitanos van arribar a Europa al segle XV, coincidint en el moment en què es començaven a constituir els estats-nació obsessionats per l’homogeneïtat. En aquell context, si es volia mantenir la identitat ètnica, els propis costums, tradicions, llengua... quedaves al marge de la societat. Per això, durant segles els gitanos han estat estigmatitzats per la societat sota el lideratge dels poders públics. Als estats francès i espanyol s’han promulgat lleis contra els gitanos i se n’han expulsat.
En el cas del gitanos, pel fet de la discriminació social que comporta i les seves condicions de vida, és fàcil de comprendre que es dóna una estigmatització. Però la dèria dels estats per disposar d’unes societats homogènies va arribar a la voluntat activa disposar d’una nació homogènia des de tots els punts de vista. Pel mateix motiu no es podia acceptar que dins d’un estat hi convisquessin diferents nacions. Tot i que aquí caldria matisar entre realitats com la britànica, amb un sentit més tolerant i liberal on va ser possible el respecte a les nacions integrants del projecte comú, i altres com la francesa i hispànica on des dels poders centrals la nació dominant tenia un projecte que comportava l’anihilació de les altres realitats nacionals.
Pot semblar que això sigui història però encara forma part de la nostra realitat, dels nostres problemes i tensions, i apareixen amb nova força com a grans reptes del segle XXI en el context global i molt especialment a Europa, on alhora que estem construint un projecte d’unitat i alhora que es fan proclames pel dret a la diferència i la igualtat de drets, es continuen fent servir respostes més pròpies de segles enrere.
Per als nous temps, calen noves sensibilitats, calen nous lideratges, calen nous paradigmes. Sens dubte la responsabilitat social de les empreses forma part d’aquest nou model, aplicat a les polítiques de les organitzacions, però aquest enfocament de gestió no s’ha de limitar a una aplicació metodològica de quatre preceptes políticament correctes sinó que ha de saber sortir del guió per a captar les noves necessitats de la societat. Ajudar a repensar el demà i a traçar solucions, experimentar propostes.
Estem encara presoners d’idees, valors i actituds pròpies de fa tres-cents i cinc-cents anys. Canviar-les implica que les persones han de prendre un lideratge basat en la consciència, en l’autoresponsabilitat, en el compromís i l’exigència ètica. Ens toca qüestionar els preceptes que no funcionen, que no se sostenen damunt bases prou sòlides des d’un punt de vista ètic. Finalment la política i els poders públics són necessaris per a la nostre articulació social i econòmica però ara per ara no disposen intrínsecament de la capacitat de renovació i posada al dia que la seva pròpia supervivència requereix. Cal, doncs, coratge i fortalesa per saber articular les veus de la societat civil, de les persones que són capaces de posar veu renovada a la nova pel·lícula que comença en aquest segle XXI.
Aquest article ha estat publicat a Jornal.cat i, en castellà, a DiarioResponsable
Aquest article ha estat publicat a Jornal.cat i, en castellà, a DiarioResponsable
Podeu votar els blocs preferits fins el 9 de setembre. Enguany, a banda de votar els blocs, també podeu valorar cada entrada publicada. Aquesta valoració (“M’agrada”) incideix en el resultat final, ja que cada cinc suposen un vot per al bloc. Clica la icona! Actuar desde la conciencia personal contra políticas caducas
Aprovecharé el lamentable episodio protagonizado por Sarkozy convirtiendo los gitanos en cabeza de turco de los problemas sociales para defender las sociedades complejas.
Està claro que la sociedad debe encontrar maneras de hacer posible la convivencia, como también parece adecuado que los estados tengan un papel determinante a la hora de regularla. Pero la sociedad civil debería ser mucho más activa a la hora de buscar soluciones para integrar y respetar la diversidad y convertirla en una fuente de riqueza. No se puede dejar todo en manos de los poderes públicos porque su comportamiento regulador y sancionador no es a menudo el más adecuado para abordar la complejidad de muchos de los problemas a los que debemos hacer frente.
Los gitanos llegaron a Europa en el siglo XV, coincidiendo en el momento en que se empezaban a constituir los estados-nación obsesionados por la homogeneidad. En ese contexto, si se quería mantener la identidad étnica, las propias costumbres, tradiciones, lengua... quedabas al margen de la sociedad. Por eso, durante siglos los gitanos han sido estigmatizados por la sociedad bajo el liderazgo de los poderes públicos. En los estados francés y español se han promulgado leyes contra los gitanos y se han expulsado.
En el caso del gitanos, por el hecho de la discriminación social que conlleva y sus condiciones de vida, es fácil de comprender que se da una estigmatización. Pero la manía de los estados para disponer de unas sociedades homogéneas llegó a la voluntad activa disponer de una nación homogénea desde todos los puntos de vista. Por el mismo motivo no se podía aceptar que dentro de un estado hay convivieran diferentes naciones. Aunque aquí deberíamos matizar entre realidades como la británica, con un sentido más tolerante y liberal donde fue posible el respeto a las naciones integrantes del proyecto común, y otras como la francesa e hispánica que desde los poderes centrales la nación dominante tenía un proyecto que comportaba la aniquilación de las otras realidades nacionales.
Puede parecer que esto sea historia pero todavía forma parte de nuestra realidad, de nuestros problemas y tensiones, y aparecen con nueva fuerza como grandes retos del siglo XXI en el contexto global y muy especialmente en Europa, donde a la vez que estamos construyendo un proyecto de unidad y al mismo tiempo que se hacen proclamas por el derecho a la diferencia y la igualdad de derechos, se siguen usando respuestas más propias de siglos atrás.
Para los nuevos tiempos, hacen falta nuevas sensibilidades, se necesitan nuevos liderazgos, se necesitan nuevos paradigmas. Sin duda la responsabilidad social de las empresas forma parte de este nuevo modelo, aplicado a las políticas de las organizaciones, pero este enfoque de gestión no debe limitarse a una aplicación metodológica de cuatro preceptos políticamente correctas sino que debe saber salir del guión para captar las nuevas necesidades de la sociedad. Ayudar a repensar el mañana ya trazar soluciones, experimentar propuestas.
Estamos todavía prisioneros de ideas, valores y actitudes propias de hace trescientos y quinientos años. Cambiarlas implica que las personas deben tomar un liderazgo basado en la conciencia, en la autorresponsabilidad, en el compromiso y la exigencia ética. Nos toca cuestionar los preceptos que no funcionan, que no se sostienen sobre bases suficientemente sólidas desde un punto de vista ético. Finalmente la política y los poderes públicos son necesarios para nuestra articulación social y económica pero por ahora no disponen intrínsecamente de la capacidad de renovación y puesta al día que su propia supervivencia requiere. Hace falta entonces coraje y fortaleza para saber articular las voces de la sociedad civil, de las personas que son capaces de poner voz renovada a la nueva película que comienza en este siglo XXI.
Artículo publicado en DiarioResponsable y, en catalán, en Jornal.cat
Està claro que la sociedad debe encontrar maneras de hacer posible la convivencia, como también parece adecuado que los estados tengan un papel determinante a la hora de regularla. Pero la sociedad civil debería ser mucho más activa a la hora de buscar soluciones para integrar y respetar la diversidad y convertirla en una fuente de riqueza. No se puede dejar todo en manos de los poderes públicos porque su comportamiento regulador y sancionador no es a menudo el más adecuado para abordar la complejidad de muchos de los problemas a los que debemos hacer frente.
Los gitanos llegaron a Europa en el siglo XV, coincidiendo en el momento en que se empezaban a constituir los estados-nación obsesionados por la homogeneidad. En ese contexto, si se quería mantener la identidad étnica, las propias costumbres, tradiciones, lengua... quedabas al margen de la sociedad. Por eso, durante siglos los gitanos han sido estigmatizados por la sociedad bajo el liderazgo de los poderes públicos. En los estados francés y español se han promulgado leyes contra los gitanos y se han expulsado.
En el caso del gitanos, por el hecho de la discriminación social que conlleva y sus condiciones de vida, es fácil de comprender que se da una estigmatización. Pero la manía de los estados para disponer de unas sociedades homogéneas llegó a la voluntad activa disponer de una nación homogénea desde todos los puntos de vista. Por el mismo motivo no se podía aceptar que dentro de un estado hay convivieran diferentes naciones. Aunque aquí deberíamos matizar entre realidades como la británica, con un sentido más tolerante y liberal donde fue posible el respeto a las naciones integrantes del proyecto común, y otras como la francesa e hispánica que desde los poderes centrales la nación dominante tenía un proyecto que comportaba la aniquilación de las otras realidades nacionales.
Puede parecer que esto sea historia pero todavía forma parte de nuestra realidad, de nuestros problemas y tensiones, y aparecen con nueva fuerza como grandes retos del siglo XXI en el contexto global y muy especialmente en Europa, donde a la vez que estamos construyendo un proyecto de unidad y al mismo tiempo que se hacen proclamas por el derecho a la diferencia y la igualdad de derechos, se siguen usando respuestas más propias de siglos atrás.
Para los nuevos tiempos, hacen falta nuevas sensibilidades, se necesitan nuevos liderazgos, se necesitan nuevos paradigmas. Sin duda la responsabilidad social de las empresas forma parte de este nuevo modelo, aplicado a las políticas de las organizaciones, pero este enfoque de gestión no debe limitarse a una aplicación metodológica de cuatro preceptos políticamente correctas sino que debe saber salir del guión para captar las nuevas necesidades de la sociedad. Ayudar a repensar el mañana ya trazar soluciones, experimentar propuestas.
Estamos todavía prisioneros de ideas, valores y actitudes propias de hace trescientos y quinientos años. Cambiarlas implica que las personas deben tomar un liderazgo basado en la conciencia, en la autorresponsabilidad, en el compromiso y la exigencia ética. Nos toca cuestionar los preceptos que no funcionan, que no se sostienen sobre bases suficientemente sólidas desde un punto de vista ético. Finalmente la política y los poderes públicos son necesarios para nuestra articulación social y económica pero por ahora no disponen intrínsecamente de la capacidad de renovación y puesta al día que su propia supervivencia requiere. Hace falta entonces coraje y fortaleza para saber articular las voces de la sociedad civil, de las personas que son capaces de poner voz renovada a la nueva película que comienza en este siglo XXI.
Artículo publicado en DiarioResponsable y, en catalán, en Jornal.cat
S'incorpora l'RSE en un màster d'acolliment lingüístic
La incorporació d'aquests continguts sobre dinamització i molt especialment sobre responsabilitat social de les empreses és una de les grans diferències que aquest màster planteja respecte altres formacions similars.
El màster d'Ensenyament de Català per a l'Acolliment Lingüístic és una iniciativa conjunta del Departament de Filologia Catalana i la Facultat de Ciències de l'Educació de la UAB i del Consorci per a la Normalització Lingüística. Aquest màster té l'objectiu de formar les persones que s'hi matriculin en tots els aspectes que cal conèixer per a dedicar-se professionalment a l'ensenyament de català a aprenents estrangers, i a la dinamització de la llengua, principalment en el marc de l'acolliment lingüístic de població adulta però també en els diferents entorns de l'ensenyament reglat (primari, secundari i universitari). Per a obtenir el títol de màster d'Ensenyament de Català per a l'Acolliment Lingüístic cal cursar els 60 ECTS que s'ofereixen, repartits en 7 mòduls.
Carta enviada a Correus
Adjunto còpia de la carta enviada per correu electrònic en referència a una queixa per mala pràctica de responsabilitat social en matèria lingüística.
Podeu votar els blocs preferits fins el 9 de setembre. Enguany, a banda de votar els blocs, també podeu valorar cada entrada publicada. Aquesta valoració (“M’agrada”) incideix en el resultat final, ja que cada cinc suposen un vot per al bloc. Clica la icona!
Sr. José Luis Calvo Villarubia
Cap de Distribució
Subdirecció de logística
Àrea de Correu
Unitat de Repartiment 08013 Barcelona
C. Sicília, 198
Benvolgut senyor,
En referència a la circular que de tant en tant distribueixen per la seva zona donant indicacions sobre l’ordenació de les bústies, li agrairia que la seva subdirecció mostrés un respecte més acurat per la llengua catalana.
En el mateix sentit aprofito per fer-li notar que els noms dels vials dels pobles i ciutats de Catalunya no són optatius de traducció ja que la seva única forma oficial és la catalana. Per tant, el carrer on es troba situada la seva oficina i que indiquen a la carta ha de ser el carrer de Sicília, amb accent, i no Sicilia en la seva versió castellana. Tenint en compte que la seva és una empresa que té en els noms dels vials una matèria altament sensible, és adequat que li ho faci notar fins i tot en el cas de tractar-se solament d’un minúscul però simbòlic accent.
Li agraeixo la seva comprensió i bon acolliment de l’esperit d’aquesta carta.
Josep Maria Canyelles
_Responsabilitat Global_
Podeu votar els blocs preferits fins el 9 de setembre. Enguany, a banda de votar els blocs, també podeu valorar cada entrada publicada. Aquesta valoració (“M’agrada”) incideix en el resultat final, ja que cada cinc suposen un vot per al bloc. Clica la icona! 1.9.10
Sugerencia enviada al Consorcio de Alimentos Tradicionales de Asturias
CONSORCIO DE ALIMENTOS TRADICIONALES DE ASTURIAS
Apreciados,
Como consumidor de algun producto suyo me permito de hacerles una sugerencia. Observo que en los envases como el del queso de Cabrales usan las lenguas castellana, francesa y alemana.
La gestión del multilingüismo en las acciones comerciales es un tema de gran importancia, tanto por los marcos legales como por una buena información a la clientela. Pero también por responsabilidad social de la empresa para con sus distintos grupos de interés, entre los cuales no sólo hay los clientes sino también la propia comunidad.
Creo que por respeto a su propia comunidad, sería oportuno que introdujeran la lengua asturiana. Les haría esta propuesta para cualquier producto, pero siendo un producto artesanal y tradicional aún está más justificado ya que incluso supone un refuerzo del sentido de pertenencia a la comunidad, vinculándose a los elementos de marca que ustedes intentan comunicar.
Quien les hace esta propuesta no es asturiano. Les escribo desde Cataluña y lo hago para ayudarles como empresa en el desarrollo de una de las dimensiones de la responsabilidad social (por supuesto, la RSE también se refiere a temas ambientales, laborales, etc., además de los comunitarios).
A veces, si es alguien de fuera que les hace esta propuesta parece que no tiene el caràcter localista que puede parecer si la hace alguien “de casa”. Como consumidor, me gustaría notar que su respeto empresarial por el cliente empieza por los clientes más cercanos. De otra manera me puede parecer todo muy marquetiniano, muy poco sincero, sólo de cara a los turistas...
Propongo (incluso en productos para el mercado global) incorporar siempre la lengua propia del territorio de donde proviene. Se pueden dar varias soluciones que permitan combinar el uso de las lenguas de mayor alcance con un mensaje a menudo pionero y diferenciador sobre el valor de la diversidad y el respeto al conjunto de las lenguas del planeta. Este sería un modelo equilibrado y sostenible de defensa de las identidades: valorar y recomendar activamente que los productos que adquirimos lleven la lengua de donde han sido hechos permite superar la defensa de la propia lengua para situarnos en la defensa de un modelo global de diversidad lingüística.
Atentamente,
Josep Maria Canyelles
_Responsabilitat Global_
Podeu votar els blocs preferits fins el 9 de setembre. Enguany, a banda de votar els blocs, també podeu valorar cada entrada publicada. Aquesta valoració (“M’agrada”) incideix en el resultat final, ja que cada cinc suposen un vot per al bloc. Clica la icona! Els horaris a Llatinoamèrica / Los horarios en Latinoamérica
[ca] Els horaris a Llatinoamèrica formen part del tòpic i de la realitat. En aquest reportatge de la Vanguardia (25-03-2010) s'hi dibuixa molt bé. I sense rigor horari no es poden plantejar polítiques de conciliació! Les empreses compromeses haurien d'ajudar a modificar la cultura nacional. Malauradament, a Catalunya no podem presentar-nos encara com a models de puntualitat ni molt menys com a experts en conciliació. Si bé quedem molt lluny del model llatinoamericà, encara no hem assolit un estàndard prou exigent pel que fa a la puntualitat. Les empreses que vulguin treballar per la conciliació també han d'emprendre aquesta lluita per la millora de la cultura nacional pel que fa a l'autoexigència en puntualitat!
[es] Los horarios en Latinoamérica forman parte del tópico y de la realidad. En este reportaje de la Vanguardia (25-03-2010) se dibuja muy bien. ¡Y sin rigor horario no se pueden plantear políticas de conciliación! Las empresas comprometidas deberían ayudar a modificar la cultura nacional. Desgraciadamente, en Cataluña no podemos presentarnos aún como modelos de puntualidad ni mucho menos como expertos en conciliación. Si bien quedamos muy lejos del modelo latinoamericano, aún no hemos alcanzado un estándar suficientemente exigente en cuanto a la puntualidad. ¡Las empresas que quieran trabajar por la conciliación también deben emprender esta lucha por la mejora de la cultura nacional en cuanto a la autoexigencia en puntualidad!
Podeu votar els blocs preferits fins el 9 de setembre. Enguany, a banda de votar els blocs, també podeu valorar cada entrada publicada. Aquesta valoració (“M’agrada”) incideix en el resultat final, ja que cada cinc suposen un vot per al bloc. Clica la icona!
[es] Los horarios en Latinoamérica forman parte del tópico y de la realidad. En este reportaje de la Vanguardia (25-03-2010) se dibuja muy bien. ¡Y sin rigor horario no se pueden plantear políticas de conciliación! Las empresas comprometidas deberían ayudar a modificar la cultura nacional. Desgraciadamente, en Cataluña no podemos presentarnos aún como modelos de puntualidad ni mucho menos como expertos en conciliación. Si bien quedamos muy lejos del modelo latinoamericano, aún no hemos alcanzado un estándar suficientemente exigente en cuanto a la puntualidad. ¡Las empresas que quieran trabajar por la conciliación también deben emprender esta lucha por la mejora de la cultura nacional en cuanto a la autoexigencia en puntualidad!
En América Latina está tan arraigada la impuntualidad queser puntual parece inapropiado. Son muchos los presidentes que han intentado, sin éxito, acabar con ella.
El presidente Evo Morales ha emprendido una batalla perdida. Pretende nada menos que los bolivianos sean puntuales. Antes que él, otros mandatarios del continente como el peruano Alan García y los ecuatorianos Lucio Gutiérrez y Rafael Correa fracasaron en su intento de combatir la impuntualidad, una epidemia que afecta a toda América Latina.
El reloj latino anda diferente. En un continente donde sólo los toros (donde haya corridas) comienzan a la hora, está mal visto socialmente llegar pronto a una cita. Tan inculcada está esa conducta que, en ocasiones, ser puntual aparece como inapropiado. Mantener a alguien esperando es una forma de expresar la jerarquía. Cuanto más alta sea la posición que uno ocupe, mayor es la probabilidad de que haga esperar a otra persona. No falta quien atribuye la impuntualidada que no se tiene prisa en los climas tropicales, donde el ritmo de vida es menos estresante. Otros ven una posible génesis en la ascendencia: de españoles e italianos se heredó el cultivo de la sobremesa y la charla, y del indígena, el ritmo de la naturaleza, lo contemplativo. Los latinoamericanos admiten que la impuntualidad es una señal de la identidad nacional, a la que se le ha llegado a dar el gentilicio de cada país: por ejemplo, hora dominicana, hora colombiana... [Continuar leyendo en la Vanguardia: Ahorita nomás]
Podeu votar els blocs preferits fins el 9 de setembre. Enguany, a banda de votar els blocs, també podeu valorar cada entrada publicada. Aquesta valoració (“M’agrada”) incideix en el resultat final, ja que cada cinc suposen un vot per al bloc. Clica la icona!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
