La responsabilitat social s’expressa “envers”
L’ètica és el valor suprem de la responsabilitat
social (RSE o RSC), com a principi
fonamental juntament amb la sostenibilitat, un concepte orientat als
resultats però que també pot incorporar una càrrega d’actituds de contenció,
modèstia, senzillesa, frugalitat, eficiència...
La responsabilitat social és una metodologia, en tant que enfocament de gestió, que
comporta, entre altres, l’establiment d’un compromís, això és, la
formalització de l’assumpció voluntària i conscient d’uns deures davant de la
societat.
Aquest compromís va més enllà dels deures que l’organització
té davant la llei, si bé podem
considerar com a positiu que la responsabilitat social també incorpori la
responsabilitat legal, és a dir, que els deures per obligació siguin
incorporats en l’esfera del que és una voluntat lliure i conscient de l’organització
en la mesura que siguin entesos no merament com un compliment per força sinó com
a part de la responsabilitat davant la societat que aquesta ha consensuat i s’ha
volgut autoimposar per mitjà del poder legislatiu.
A banda de la responsabilitat envers la
llei i envers la societat, encara podria haver altres envers: una persona pot sentir que té
una responsabilitat transcendent, davant la divinitat, per exemple. També podríem
assumir que hom té una responsabilitat envers un mateix, envers la seva coherència,
envers la seva dignitat. Però sovint aquestes responsabilitats o compromisos s’expressen
envers un agent extern, i és aquesta tensió la que fa possible un diàleg,
especialment quan ja no tot queda establert i relligat per mitjà de textos
sagrats. A les societats occidentals -líquides i on cohabiten valors oposats- ,
el diàleg envers l’altre forma part d’una actitud més responsable i sostenible
que no el monòleg, l’afirmació inamovible i sovint intolerant.
Si en diem responsabilitat social i no
merament responsabilitat és per aquest envers. En la responsabilitat social com a metodologia
l’altre sempre hi és present, perquè no parlem merament d’ètica com a concepte
abstracte o ideal sinó d’aplicar un enfocament ètic a la nostra interrelació
amb l’entorn.
El compromís
La metodologia de la responsabilitat social també comporta tanmateix un element sovint poc
considerat: no n’hi ha prou a actuar de manera ètica envers els grups d’interès
sinó que cal la formalització del compromís. Algú pot considerar que en presència
fàctica d’una conducta ètica no hi ha motiu per reclamar un compromís formal.
De fet, hi ha qui no comprèn per què existeix un concepte responsabilitat social
diferenciat del d’ètica empresarial. La clau rau que ens referim a una
metodologia determinada.
Les organitzacions són susceptibles d’experimentar
discontinuïtats en l’exercici
de llur ciutadania corporativa, en la manera com interactuen amb la societat
fruit de les seves polítiques internes, la reacció a canvis contextuals, o les aliances
variables i dinàmiques, en tant que el seu funcionament és el resultat d’una decisió
en la qual intervenen diferents persones i que el mateix relleu d’aquestes pot
suposar canvis significatius.
I sobretot, la formalització del compromís forma
part de la transparència.
Seria una visió molt pobre i mecanicista de la transparència limitar-la rendir
comptes del comportament corporatiu sense explicitar quin era el patró de conducta
desitjat, el qual inclou els compromisos, més assimilables a les polítiques, i
els objectius que s’haguessin marcat per al període.
L’RSE d’una organització no es pot reduir a la conducta corporativa resultat de la mitjana del sentit
ètic del conjunt de les persones que la integren sinó que es tracta d’una política
vinculada als valors corporatius i, cada vegada més, fins a tot a un sentit de
propòsit empresarial.
Així, la formalització del compromís és exigible a
una organització que pretengui
atènyer l’excel·lència social. I d’alguna manera a tota aquella que pretengui
interactuar amb organitzacions excel·lents que mostrin un capteniment respecte les
garanties ètiques dels grups d’interès, entre els quals molt especialment els
proveïdors.
Permeteu-nos que fem referència a l'origen etimològic del mot responsabilitat
per explicar que fins i tot en el sentit originari requeria la formalització d’un
compromís. L'arrel protoindoeuropea spend/spond volia dir fer un ritus
per establir lliurement un compromís. En posar el re- al davant, vol
dir, doncs, tornar a mostrar el compromís, fer-lo viu en el present i
oferir-lo al futur. Malauradament, el sentit col·loquial del verb respondre,
o l’aplicació pobre que sovint es fa del diàleg amb els grups d'interès,
fa que algunes persones en perverteixin el sentit i l’assimilin a contestar
o replicar. [vegeu vídeo de 2min en català, castellà o anglès]
La transparència
I el compromís ha de ser públic, transparent, no és un protocol intern ni un rés íntim.
Fixeu-vos que la paraula compromís ens mostra que es tracta d’una promesa
feta mútuament amb algú (con-) o davant d’algú que actuarà de testimoni.
Fins i tot, el mateix testimoni, amb una ‘r’ perduda, prové de *terstis
que vol dir literalment estar tres, és a dir, una tercera part no afectada
que presencia i dona fe de la formalització del compromís. Sense publicitat del
compromís, aquest pot ser responsabilitat davant el cosmos però no responsabilitat
davant la societat, amb el risc que, malgrat les bones intencions, derivi cap
una responsabilitat cosmètica. [vegeu vídeo d’1min sobre etimologia de cosmètica]
Si parlem de la metodologia de la responsabilitat social, ens referim, doncs,
a la formalització d’un compromís, que té com a valors fonamentals l’ètica i la
sostenibilitat, i que pren forma davant dels grups d’interès. [vegeu definició
a Responsabilitat Global]
Josep Maria Canyelles
Maig 2020
