19.8.07

Sorpresa per la pràctica de donatius i propines (1. Els Donatius)

Una de les sorpreses que ens vam endur de l'estada a Xile va ser la pràctica, prou generalitzada en cadenes comercials, de destinar el canvi de la compra a obra social.

El personal de caixa dels establiments que disposen d'aquesta política fan la pregunta als consumidors i consumidores en el moment del pagament, i si la resposta és positiva disposen d'un sistema plenament integrat en el cobrament ja que surt indicat al rebut (boleta) de compra i queda desglossat a la comptabilitat.

Cal dir que ens referim a canvis menors, els quals sovint ni per a famílies amb pocs recursos tenen gaire valor. Hem de pensar que un euro equival a uns set-cents pesos, la moneda xilena, de manera que els 10 cèntims del canvi mostrats al rebut de la imatge suposen un xifra minúscula. És fàcil trobar monedes d'1 cèntim pel carrer que ningú torça l'esquena per a recollir.

Hem de suposar que la suma de totes aquestes petites quantitats poden suposar un import rellevant un cop acumulades. La solució que aquests restes acabessin en mans de la mateixa empresa seria la menys honesta, mentre que fer-ho amb una transparència tal, i implicant el compromís dels consumidors/es i del personal de caixa li aporta un major valor social.

Desconeixem els criteris que cada establiment o cadena tria per a seleccionar la destinació dels fons. En tot cas, és evident que són coneguts perquè consten al mateix rebut, fet que aporta un plus de difusió de les entitats socials. En qualsevol cas, i sense treure mèrit a aquesta pràctica, podria ser interessant que els mateixos consumidors/es poguessin d'alguna manera expressar preferències, per mitjà d'alguna enquesta anual, etc.

A casa nostra, aquesta no és una pràctica desconeguda. I tenim l'exemple prou recent de les donacions de pessetes solidàries quan es va implantar l'euro. Un model tant generalitzat com el xilè seria interessant de poder implantar també aquí. Prenguem-ne nota!





Sorpresa por la práctica de donativos y propinas (1. Los Donativos)

Una de las sorpresas que nos llevamos de la estancia en Chile fue la práctica, lo bastante generalizada en cadenas comerciales, de destinar el cambio de la compra a obra social.

El personal de caja de los establecimientos que disponen de esta política hacen la pregunta a los consumidores y consumidoras en el momento del pago, y si la respuesta es positiva disponen de un sistema plenamente integrado en el cobro ya que sale indicado al recibo (boleta) de compra y queda desglosado a la contabilidad.

Hay que decir que nos referimos a cambios menores, los cuales a menudo ni para familias con pocos recursos tienen mucho valor. Tenemos que pensar que un euro equivale a unos setecientos pesos, la moneda chilena, de manera que los 10 céntimos del cambio mostrados al recibo de la imagen suponen una cifra minúscula. Es fácil encontrar monedas de 1 céntimo por la calle que nadie dobla la espalda para recoger.

Tenemos que suponer que la suma de todas estas pequeñas cantidades pueden suponer un importe relevante una vez acumuladas. La solución de que éstos restos acabaran en manos de la misma empresa sería la menos honesta, mientras que hacerlo con una transparencia tal, e implicando el compromiso de los consumidores/as y del personal de caja le aporta un mayor valor social.

Desconocemos los criterios que cada establecimiento o cadena escoge para seleccionar el destino de los fondos. En todo caso, es evidente que son conocidos porque constan en el mismo recibo, hecho que aporta un plus de difusión de las entidades sociales. En cualquier caso, y sin sacar mérito a esta práctica, podría ser interesante que los mismos consumidores/as pudieran de alguna manera expresar preferencias, por medio de alguna encuesta anual, etc.

En nuestras latitudes, ésta no es una práctica desconocida. Y tenemos el ejemplo bastante reciente de las donaciones de pesetas solidarias cuando se implantó el euro. Un modelo tan generalizado como el chileno sería interesante de poder implantar también aquí. ¡Tomemos de ello nota!

Un Techo para Chile


Hace un par de años entré en contacto a Barcelona con personas de la organización chilena Un techo para Chile. Esta entidad joven pero ya reconocida tiene un vínculo con Barcelona Voluntària, y gracias a su presidente, Jaume Martí, pudimos hacer un encuentro y debatiendo como afrontar en su caso el desarrollo de la Responsabilidad Social de las Empresas. Me parece una entidad muy interesante, con una misión, una visión, uno metodología muy concretas y una gran capacidad de aglutinar energías, voluntariado, donativos, y crecer y desarrollarse. Aquí tenéis cuatro ideas y el enlace para conocerla un poco.

Un Techo para Chile nace en 1997, cuándo un grupo de jóvenes inquietos por la realidad de pobreza que existía en Chile decide organizar trabajos en el sur del país, convocando personas de diferentes carreras y universidades.

La invitación concreta fue a construir 350 casas en el sur de Chile para familias que vivían en la extrema pobreza. Era un proyecto puntual, no visualizando el futuro. Pero el resultado fue un éxito, no sólo por haber entregado una vivienda digna a estas 350 familias, sino también porque los jóvenes y todos los que colaboraron quedaron motivados para hacer otras cosas mayores.

Fue entonces cuando se propuso un hito un poco más ambicioso: construir 2000 casas antes del año 2000, objetivo que se alcanzó en Septiembre de 1999. Se cerraba así el proyecto con el objetivo cumplido ...

Su metodología los lleva primero a construir 'mediaguas', que son unos habitáculos sencillos pero más seguros que los que tienen las familias destinatarias, después viviendas provisionales y finalmente definitivas. Actualmente, hay organizaciones en ocho países de llatinoamèrica que forman parte de esta institución con la denominación genérica de Un techo para mi País.

Su Visión corporativa se expresa así: "Un bicentenario de nuestra patria sin la miseria de los campamentos". Precisamente éste próximo 2010 hará 200 años que los chilenos se independizaron del estado español y esta organización se ha propuesto que en esta fecha no queden campamentos.

Ver video

Sorpresa per la pràctica de donatius i propines (2. Les Propines)



Una altra sorpresa, però a diferència de l'anterior no ben valorada, és sobre les propines.

No debades, els visitants són alertats que el costum del país és destinar al voltant d'un 10% de la despesa a propina.

I efectivament, això és el que hom espera i el que hom se sent impel·lit a donar si no vol passar per garrepa.

Però la institucionalització d'aquesta pràctica és tal que forma part integral del model comercial. Als rebuts (vegeu imatge) ja consta que les propines no hi són incloses. I en molts llocs (veure foto) es fa constar per endavant un agraïment per aquest detall, no fos cas que ens n'oblidéssim.

En algun cas van més enllà: en les notes dels hotels, a cada àpat es pren nota del cost i de la propina, i per a aquesta hi ha una casella específica. Al final de l'estada, fan la suma per separat de totes les despeses (amb l'impost corresponent) i de les propines (lliures d'impostos!).

També a casa nostra, anys enrere aquesta era una pràctica generalitzada però amb la modernització l'hem anada erradicant. Hem entès que era més del passat que no del futur.

Així mateix, recordo fa uns anys a Cuba (no sé com deu ser ara però no crec que hagi canviat gaire) que molts professionals preferien treballar de cambrers que, per exemple, de metges, ja que el que rebien en propines en dòlars en un dia en treien més que un mes sencer de salari, un sou amb el qual, a més, era del tot impossible viure donada l'absoluta manca de valor de la moneda cubana per a moltes de les compres.

El cas xilè, no té res a veure amb el cubà, per descomptat. I Xile és un país que tendeix a progressar i que s'ha emmirallat des de sempre en els en els EUA i en països europeus, França i Anglaterra, sobretot, i també en l'estat espanyol. Per això, voldríem creure que la tendència serà a moderar aquesta pràctica.

El motiu del nostre desig és evident: la propina no és més que una economia submergida. Una part de diners que no passen per la via impositiva. Però no ens preocupa tant aquest fet com l'assumpció que fa l'empresariat de les propines com a mecanisme compensatori del salari. Això permet, especialment en certes ocupacions de cara al públic, pagar uns salaris inferiors al que seria just i equitatiu.

Per tant, el que s'està demanant al consum, no només al turisme, no és que premiïn un bon servei amb un sobrecost assumit voluntàriament, sinó que assumeixin quasi necessàriament una part del salari just de la plantilla.

Amb tot respecte per les tradicions de cada indret, creiem que caldria tendir a incorporar el salari just i deixar de banda aquest ús generalitzat de les propines. En anglès, de les propines en diuen "tips", i nosaltres de les propines n'hem quedat 'tips'.

Traducir CASTELLANO

Translate ENGLISH
Traduire FRANÇAIS

Sorpresa por la práctica de donativos y propinas (2. Las Propinas)

Otra sorpresa, pero a diferencia de la anterior no bien valorada, fue sobre las propinas.

No en balde, los visitantes son alertados que la costumbre del país es destinar en torno a un 10% del gasto en propina. Y efectivamente, eso es lo que se espera y lo que uno se siente impelido a dar si no quiere pasar por tacaño.


Pero la institucionalización de esta práctica es tal que forma parte integral del modelo comercial. En los recibos (ved imagen) ya consta que las propinas no son incluidas. Y en muchos lugares (ver foto) se hace constar de antemano un agradecimiento por este detalle, no vaya a ser que nos olvidáramos.

En algún caso van más allá: en las notas de los hoteles, en cada comida se toma nota del coste y de la propina, y para ésta hay una casilla específica. Al final de la estancia, hacen la suma por separado de todos los gastos (con el impuesto correspondiente) y de las propinas (¡libres de impuestos!).

También en nuestras latitudes, años atrás esta era una práctica generalizada pero con la europeización la hemos ido erradicando. Hemos entendido que era más del pasado que del futuro.

Asimismo, recuerdo hace unos años en Cuba (no sé cómo debe ser ahora pero no creo que haya cambiado mucho) que muchos profesionales preferían trabajar de camareros que, por ejemplo, de médicos, ya que con lo que recibían en propinas en dólares en un día sacaban más que un mes entero de salario, un sueldo con el cual, además, era del todo imposible vivir dada la absoluta falta de valor de la moneda cubana para muchas de las compras.

El caso chileno, no tiene nada que ver con el cubano, por supuesto. Y Chile es un país que tiende a progresar y que se ha mirado al espejo desde siempre en los EE.UU. y en países europeos, Francia e Inglaterra, sobre todo, y también en el estado español. Por eso, querríamos creer que la tendencia será a moderar esta práctica.

El motivo de nuestro deseo es evidente: la propina no es más que una economía sumergida. Una parte de dinero que no pasa por la vía impositiva. Pero no nos preocupa tanto este hecho como la asunción que hace el empresariado de las propinas como mecanismo compensatorio del salario. Eso permite, especialmente en ciertas ocupaciones de cara al público, pagar unos salarios inferiores a lo que sería justo y equitativo.

Por lo tanto, lo que se está pidiendo al consumo -no sólo al turismo- no es que premien un buen servicio con un sobrecoste asumido voluntariamente, sino que asuman casi necesariamente una parte del salario justo de la plantilla.

Con todo respeto por las tradiciones de cada lugar, creemos que haría falta tender a incorporar el salario justo y dejar de lado este uso generalizado de las propinas.

Voluntariat corporatiu, un nou repte per a les empreses responsables


Canal Solidari publica un reportatge sobre Voluntariat d'Empresa (o Corporatiu).


"Cada vegada més, exigim a les empreses que siguin responsables socialment. D'altra banda, són moltes les persones que volen fer voluntariat i no saben com. Una solució per a aquestes qüestions pot ser el voluntariat corporatiu.


Aprofitar, incentivar i canalitzar el potencial del personal d'una empresa en benefici de les necessitats socials i de les associacions de voluntariat de la comunitat en la qual treballen. Aquest és l'objectiu del voluntariat corporatiu, una modalitat que s'emmarca dintre de la Responsabilitat Social Empresarial (RSE)...

Escrits en aquest bloc sobre voluntariat


L'Asociación de Exportadores de Chile (ASOEX) aposten per l'RSE


L'Asociación de Exportadores de Chile A.G., ASOEX, és l'entitat gremial de caràcter privat que representa els exportadors de fruites i hortalisses fresques de Xile. Fundada al 1935, té per missió facilitar les exportacions dels productes que Xile ofereix al món; fomentar, promoure i defensar el comerç de les exportacions hortofrutícoles, l'obertura de nous mercats i incentivar el perfeccionament professional dels seus associats. Així mateix, compleix la tasca de difondre informació de caràcter tècnic i comercial i donar suport a la investigació per al desenvolupament del sector. De la mateixa forma, ASOEX és l'entitat a càrrec de l'administració dels convenis fitosanitaris internacionals.

ASOEX, a través del seu programa Agent Operador Intermediari de la Corporació de Foment de la Producció (CORFO), té com a objectiu donar suport a les empreses del sector hortofrutícola exportador amb programes de foment que atorguen un cofinançamento de CORFO de fins a un 50% del cost. Addicionalment treballen molt compromesos amb incentivar la capacitació en les empreses i la implementació de sistemes de Responsabilitat Social Empresarial.

Responsabilitat Social

ASOEX participa en el projecte “Adopció de Responsabilitat Social Empresarial per a Pimes”, coordinat per Vincular, Centre especialitzat en RSE dependent de la Pontifícia Universitat Catòlica de Valparaíso. El projecte està dissenyat per a abastar, per un període de quatre anys, als principals sectors econòmics, començant el 2004 amb tres: Vitivinícola, Manufacturer i Frutícola.

En el país, les empreses exportadores són les que han demostrat major atenció a aquest tema, a causa de les exigències d'estàndards de RSE dels principals mercats de destinació. Gran part dels Tractats de Lliure Comerç que Xile ha signat amb països desenvolupats exigeixen estàndards d'RSE, de manera que la seva incorporació s'ha convertit en un factor de competitivitat per a les empreses nacionals.

El projecte implica l'aplicació d'un Model de Gestió de l'RSE, el qual permet identificar, controlar i millorar els impactes econòmics, socials i ambientals de les operacions d'una companyia sobre els seus diferents grups d'interès, assegurant la sostenibilitat del negoci i de l'entorn que l'envolta. Aquest model satisfà els estàndards internacionals d'RSE. A més, està alineat a les normes de qualitat ISO 9000 i 14000, cosa que significa que l'RSE s'integra a la gestió de negocis que ja tingui l'empresa i facilita que en el curt termini pugui certificar-se sota una norma ISO RSE, procés que actualment es troba en desenvolupament.

Cal assenyalar que les Pimes a més d'incorporar en la seva gestió l'RSE, poden donar compte del seu comportament financer, social i ambiental, segons els paràmetres del Global Reporting Initiative, instrument de major acceptació internacional, gràcies a un acord establert per Vincular i aquesta institució, destinat a aplicar la primera versió Pime d'aquest informe en les empreses participants en el projecte. Les primeres empreses frutícolas a incorporar el Model de Gestió de l'RSE van ser : Agrícola José Puig, Faisal Abu-Awad Hadweh, Maitahue, La Masía y Santa Laura del Alto.


Les reunions mantingudes amb els màxims responsables de l'associació i del projecte RSE ens van mostrar la claredat dels seus plantejaments i el sentit clarament estratègic que donen a aquesta matèria.
Foto: Ronald Bown, president d'ASOEX

La Asociación de Exportadores de Chile (ASOEX) apuestan por la RSE


La Asociación de Exportadores de Chile A.G., ASOEX, es la entidad gremial de carácter privado que representa a los exportadores de frutas y hortalizas frescas de Chile. Fundada en 1935, tiene por misión facilitar las exportaciones de los productos que Chile ofrece en el mundo; fomentar, promover y defender el comercio de las exportaciones hortofrutícoles, la apertura de nuevos mercados e incentivar el perfeccionamiento profesional de sus asociados. Asimismo, cumple la tarea de difundir información de carácter técnico y comercial y dar apoyo a la investigación para el desarrollo del sector. De la misma forma, ASOEX es la entidad a cargo de la administración de los convenios fitosanitarios internacionales.

ASOEX, a través de su programa Agente Operador Intermediario de la Corporación de Fomento de la Producción (CORFO), tiene como objetivo dar apoyo a las empresas del sector hortofrutícola exportador con programas de fomento que otorgan un cofinanciamento de CORFO de hasta un 50% del coste. Adicionalmente trabajan muy comprometidos con incentivar la capacitación en las empresas y la implementación de sistemas de Responsabilidad Social Empresarial.

Responsabilidad Social

ASOEX participa en el proyecto "Adopción de Responsabilidad Social Empresarial para Pymes", coordinado por Vincular, Centro especializado en RSE dependiente de la Pontificia Universidad Católica de Valparaíso. El proyecto está diseñado para abarcar, por un periodo de cuatro años, a los principales sectores económicos, empezando en el 2004 con tres: Vitivinícola, Manufacturero y Frutícola.

En el país, las empresas exportadoras son las que han demostrado mayor atención a este tema, a causa de las exigencias de estándares de RSE de los principales mercados de destinación. Gran parte de los Tratados de Libre Comercio que Chile ha firmado con países desarrollados exigen estándares de RSE, de manera que su incorporación se ha convertido en un factor de competitividad para las empresas nacionales.

El proyecto implica la aplicación de un Modelo de Gestión de la RSE, el cual permite identificar, controlar y mejorar los impactos económicos, sociales y ambientales de las operaciones de una compañía sobre sus diferentes grupos de interés, asegurando la sostenibilidad del negocio y del entorno que lo rodea. Este modelo satisface los estándares internacionales de RSE. Además, está alineado a las normas de calidad ISO 9000 y 14000, lo que significa que la RSE se integra en la gestión de negocios que ya tenga la empresa y facilita que en el corto plazo pueda certificarse bajo una norma ISO RSE, proceso que actualmente se encuentra en desarrollo.

Hay que señalar que las Pymes además de incorporar en su gestión la RSE, pueden dar cuenta de su comportamiento financiero, social y ambiental, según los parámetros del Global Reporting Initiative, instrumento de mayor aceptación internacional, gracias a un acuerdo establecido por Vincular y esta institución, destinado a aplicar la primera versión Pyme de este informe en las empresas participantes en el proyecto. Las primeras empresas frutícolas en incorporar al Modelo de Gestión del RSE fueron: Agrícola José Puig, Faisal Abu-Awad Hadweh, Maitahue, La Masía y Santa Laura del Alto.

Las reuniones mantenidas con los máximos responsables de la asociación y del proyecto RSE nos mostraron la claridad de sus planteamientos y el sentido claramente estratégico que dan a esta materia.

Foto: Ronald Bown, presidente de ASOEX

Les finances són massa importants per a deixar-les en mans dels financers!

El món sencer fa front aquests dies a la que sembla la primera crisi financera important de la dècada, si més no per la confusió regnant i la incertesa que està creant.

L’origen es troba en el model hipotecari dels EUA. També al nostre país s’està jugant en els límits amb la capacitat hipotecària de les famílies, amb una pressió per l’elevat preu de l’habitatge i algunes solucions draconianes plantejades per agències financeres que tendeixen a traspassar el deute fins a la propera generació o bé amb solucions enganyoses per juntar crèdits que acaben encarint el cost final i creant famílies absolutament dependents.

En el límit trobem un nou model d’esclavitud del segle XXI, dissimulada perquè hom té accés al diner i una font laboral de la qual raja alguna cosa, però tant condicionada que la major part del sou ja té un destí finalista en el retorn de crèdits i interessos.

Llegir article sencer en català o en castellà

P.S. Experts indiquen a El Periódico que l'anàlisi que es pot realitzar del mercat hipotecari nord-americà és "inaplicable" a Espanya, ja que les polítiques de risc de les entitats no tenen res a veure. De fet, han ressaltat que les hipoteques que s'han concedit com d'alt risc als Estats Units durant el període previ a la crisi ni tan sols s'haurien considerat a Espanya.

Notícia posterior: La CNMV pide a las gestoras de fondos que comuniquen su grado de exposición al negocio 'subprime'

18.8.07

Comentaris d'un article de RENFE


El darrer newsletter, corresponent al mes de juliol, contenia un article de reflexió sobre "Renfe i Responsabilitat Social".

Vam tenir comentaris de públic local, sofridors de la companyia, que no dubtaven la necessitat d'una major RSE per part de RENFE però que se'n mostraven molt escèptics.

Però vam tenir uns altres comentaris, de públic xilè, lectors per curiositat aprofitant l'estada que hi vam fer. En aquest cas, mostraven estranyesa i incredulitat per les afirmacions fetes l'article i per les que els vaig afegir presencialment. La segona setmana d'agost va ser ideal per a mostrar-los la veracitat de les informacions i per tal que poguessin percebre com la imatge idealitzada del 'primer món' de vegades no és més que un miratge.

Explicar-los en forma d'anècdotes que un tren estava fins feia poc aturat a prop de l'estació de Sants, que el passatge no podia sortir, que no tenien aire condicionat i s'estaven asfixiant, que la mateixa gent de l'interior va haver d'avisar els bombers, que Renfe es va negar a comunicar als bombers la posició del tren, que els Bombers va estar més d'una hora per a localitzar-lo... tot formava part d'una imatge tan caòtica com esperpèntica.

Pensant en aquells que els costava entendre la profunditat de la crisi i pensant que era més aviat conjuntural, els afegeixo aquestes notícies de El Periódico:



Els salaris dels més ben pagats...


Hem expressat en alguna ocasió l'opinió sobre l'excés en algunes remuneracions de directius d'empreses. Però quan hem vist que els dos personatges més ben pagats a nivell de l'estat espanyol són dos esportistes, encara ens ha semblat més desorbitat i fora de lloc.

La revista Tiempo publica, per tercer any consecutiu, la llista en què apareixen el conductor Fernando Alonso, amb 13.900.000 euros anuals, i el basquetbolista Pau Gasol, amb 12.900.000 euros. En tercer lloc apareix el banquer Francisco González, president del BBVA, amb una nòmina que puja a 9.780.000 euros.

Ens suggereixen una comparació interessant per a fer-se'n una idea: els ingressos bruts de Fernando Alonso el 2006 equivalen al que guanyaran 24 cambrers en tota la seva vida laboral.

En el cas dels esportistes, aquest excés de guanys altera la substància de l'esport i promou un model social allunyat de l'esperit del treball remunerat amb equitat i de la cultura de l'esforç. Hi passa quelcom similar a les apostes i jocs d'atzar, que generalitzen una cultura del benefici ràpid, que no es realitza i que deixa força gent no sols amb ludopaties sinó amb un model cultural no satisfactori.

És cert que el món de l'esport és un espectacle que mou molts milions, però no podem deixar de banda el potencial pedagògic que té la pràctica esportiva i es va perdent. Potser una bona Responsabilitat Social en el cas de l'esport-espectacle seria destinant una part del dineral a accions benèfiques. Sí, sí, ja ho expresso amb paraules del món de la filantropia caritativa... Potser sigui la manera de limitar la lleugeresa i l'excés de capital de l'entorn esportiu d'èlit. I al capdavall és el que es fa amb els jocs d'atzar: com que tenen una certa nocivitat, se'n destina una part molt rellevant a acció social.

Dit sigui amb tot respecte per la tasca solidària de Pau Gasol com a ambaixador d'Unicef.
P.S. Vegeu l'article de Francesc Cabana a l'AVUI: Els ingressos dels 'vips'

El Banc dels Pobres

Avui dia, parlar del Banc dels Pobres vol dir referir-se a les iniciatives financeres que van tenir origen sobretot a partir del Grameen Bank, sota la iniciativa de M. Yunnus.

Però al Santiago de Chile de començaments del segle passat, ‘El Banco del Pobre’ era una altra cosa, ni més ni menys que un forn de pa d’un de tants catalans que va anar a fer les amèriques.

A començaments del segle XX no era un bon moment per a la indústria de la plana de Vic, com a conseqüència de vagues i conflictes. Un jove de Manlleu, Antoni Rabat, amb setze anys, tercer fill, segons un arrelat costum a les famílies catalanes, havia de preparar-se per a anar a buscar el seu destí per on més convingués. Aquest costum no sols havia d’evitar la divisió del patrimoni familiar sinó que segurament va tenir com a efecte una mentalitat emprenedora i no acomodatícia de bona part de la població.

En aquells temps era habitual sentir els casos de persones properes que havien fet fortuna desenvolupant aventures empresarials a Llatinoamèrica. D’aquí l’expressió anar a fer les amèriques. Les aventures d’indianos, que és com eren coneguts aquests personatges, acostumaven a forjar els somnis dels emprenedors de l’època.

Aquest jove Antoni Rabat a qui hem fet referència, va anar precisament a Santiago de Chile reclamat per un altre manlleuenc, Joan Pujol, que hi havia anat anys abans i que, en no haver format família, veia perdre el patrimoni aconseguit si una persona de la seva confiança no se’n feia càrrec.

Quan Antoni Rabat va arribar al destí, Joan Pujol li va mostrar la seva fleca, amb un gran rètol a la façana pintat amb els colors de la bandera catalana, i on hi havia el nom de “El Banco del Pobre”. Curiós nom per a una fleca! Però fins al cap dels anys no li va voler explicar el motiu, el qual va resultar ser el següent.

Quan s’iniciava en el negoci del pa, cap allà al 1880, en un barri perifèric i molt pobre, va haver-hi un període de manca de treball i es va començar a notar la fam pels voltants. En Joan, que sovint havia de demanar préstecs al Banc, va pensar que si a ell li prestaven, seria just que ell també fes confiança a d’altres. Així va néixer el Banc del Pobre, que fiava pa a la gent necessitada, i en algun cas de necessitat extrema fins i tot diners. Un cop transcorreguts vint anys, la valoració de l’experiència era positiva, no només èticament, sinó que la majoria de les famílies havien anat retornant els préstecs.

De fet, fou la pròpia gent de barri els que van anar anomenant l’establiment com a Banc del Pobre, ja que allà hi anaven els pobres a demanar crèdit de la mateixa manera que els rics anaven a les institucions financeres bancàries. Més tard, quan en Joan Pujol va traslladar el seu negoci a un altre barri més acomodat va voler conservar-ne el nom, i encara continuaven produint-s’hi aquestes transaccions estranyes per a una mera fleca.

Avui la família Rabat, originaris de Manlleu i d’un emprenedor català de l’època, són una família destacada al país. El fill, José Rabat, fou alcalde del municipi de las Condes, una de les comunes del Gran Santiago. Tot just acaben de publicar un llibre de la saga familiar on s’hi explica els orígens i on es fa referència al que acabem d’escriure.


Traducir CASTELLANO
Translate ENGLISH
Traduire FRANÇAIS

El Banco de los Pobres

Hoy en día, hablar del Banco de los Pobres quiere decir referirse a las iniciativas financieras que tuvieron origen sobre todo a partir del Grameen Bank, bajo la iniciativa de M. Yunnus. Pero en el Santiago de Chile de comienzos del siglo pasado, El Banco del Pobre era otra cosa, ni más ni menos que una panadería de uno de tantos catalanes que fue a "hacer las américas".

A principios del siglo XX no era un buen momento para la industria de la llanura de la población catalana de Vic, como consecuencia de huelgas y conflictos. Un joven de Manlleu, Antoni Rabat, con dieciséis años, tercer hijo, según una arraigada costumbre en las familias catalanas, debía prepararse para ir a buscar su destino por donde más le conviniera. Esta costumbre no sólo tenía que evitar la división del patrimonio familiar sino que seguramente tuvo como efecto una mentalidad emprendedora y no acomodaticia de buena parte de la población.

En aquellos tiempos era habitual oír los casos de personas próximas que habían acumulado fortuna desarrollando aventuras empresariales en Latinoamérica. De ahí la expresión "ir a hacer las américas". Las aventuras de "indianos", que es como eran conocidos estos personajes, acostumbraban a forjar los sueños de los emprendedores de la época.

Este joven Antoni Rabat a quien hemos hecho referencia, fue precisamente a Santiago de Chile reclamado por otra persona procedente de Manlleu, Joan Pujol, que había ido años antes y que, al no haber formado familia, veía perder el patrimonio conseguido si una persona de su confianza no se hacía cargo de éste.

Cuando Antoni Rabat llegó al destino, Joan Pujol le mostró su panadería, con un gran letrero en la fachada pintado con los colores de la bandera catalana, y donde estaba el nombre de "El Banco del Pobre". ¡Curioso nombre para una panadería! Pero hasta al cabo de los años no le quiso explicar el motivo, el cual resultó ser el siguiente.

Cuando se iniciaba en el negocio del pan, hacia el 1880, en un barrio periférico y muy pobre, hubo un periodo de falta de trabajo y se empezó a notar el hambre por los alrededores. Joan, que a menudo tenía que pedir préstamos al Banco, pensó que si a él le prestaban, sería justo que él también hiciera confianza a otros. Así nació el Banco del Pobre, que fiaba pan a la gente necesitada, y en algún caso de necesidad extrema incluso dinero. Una vez transcurridos veinte años, la valoración de la experiencia era positiva, no sólo éticamente, sino que la mayoría de las familias habían ido devolviendo los préstamos.

De hecho, fue la propia gente de barrio los que fueron nombrando al establecimiento como Banco del Pobre, ya que allí iban los pobres a pedir crédito de la misma manera que los ricos iban a las instituciones financieras bancarias. Más tarde, cuando Joan Pujol trasladó su negocio a otro barrio más acomodado quiso conservar el nombre, y todavía continuaban produciéndose esas transacciones extrañas para una mera panadería.

Hoy la familia Rabat, originarios de Manlleu y de un emprendedor catalán de la época, son una familia destacada en el país. El hijo, José Rabat, fue alcalde del municipio de las Condes, una de las comunas del Gran Santiago. Justo acaban de publicar un libro de la saga familiar donde se explican los orígenes y donde se hace referencia a lo que acabamos de escribir.

Noves dades obre el cas Intervida


Llegim que "la jutge ha optat per transferir el cas a l'Audiència Nacional per evitar dilacions en la seva tramitació i, després d'analitzar la documentació a la qual ha tingut accés, considera en el seu acte que "fins al moment l'única activitat real que ha realitzat i realitza la Fundació Privada Intervida és la de captar diners dels seus padrins". La magistrada considera que "no s'ha fet cap seguiment ni control" per veure si aquests diners es dedicaven "realment" a millorar "les condicions de vida del sector de la població més necessitat".


Segons destaca la notícia, destinaven els diners al sector bancari i a la construcció. Per la titular del jutjat d'instrucció número 17 de Barcelona, amb l'estructura d'aquesta organització, els seus fundadors tenien com a objectiu obtenir capital a través de diverses societats a Espanya, Guatemala i el Perú "per destinar-lo al món empresarial i, més concretament, als sectors de la construcció i immobiliari i bancari". En aquest sentit, destaca la "sagnant creació de col·legis d'elit, no precisament per a menors desafavorits a Guatemala, Las Lagunas i San Mateo i al Perú", lluny dels usos per als quals els padrins de la fundació havien aportat les seves participacions econòmiques.


Es fa difícil de concebre com la tercera ONG més gran de l'estat espanyol ha pogut, si es demostren certes les acusacions, ha pogut crear un monstre tal, capaç d'enganyar a partir de la solidaritat.


Reiterem la importància de no crear cap desconfiança envers el conjunt del moviment no lucratiu i específicament de les ONG. Aquesta és una situació puntual, amb noms i cognoms, i que, com hem anat dient, sempre havia generat una certa incomoditat a les altres organitzacions solidàries, no perquè se sabessin les pràctiques il·legals (si realment s'acaben demostrant) sinó per l'ús de pràctiques que les altres organitzacions no consideraven prou ajustades al Codi Ètic del sector.


Amb el desig que al final del procés les ONG en surtin públicament reforçades i mantiguin plenament la seva legitimitat, us convidem a llegir la notícia a El Periódico: La jutge del cas Intervida qualifica de ''sagnant'' la gestió dels responsables de l'oenagé


Escrits sobre RSO (RS de les Organitzacions no lucratives)




Traducir CASTELLANO Translate ENGLISH Traduire FRANÇAIS Übersetzen DEUTSCH Arrevirar ARANÉS

Mattel: problemes de les deslocalitzacions

Novament Mattel, l'empresa americana de joguines, ha hagut de retirar del mercat milers de productes pel no compliment dels estàndards legals requerits a la Unió Europea, entre altres.

L'Organització de Consumidors i Usuaris ha qualificat de "clamorós error" per part de Mattel no haver controlat la utilització en la fabricació d'una de les seves joguines de plom, un metall prohibit des de fa "moltíssims anys".

Per un altre costat, ha manifestat que hi ha una bona norma per assegurar la qualitat dels productes (l'EN71), que va entrar en vigor el 1988 i que ha estat objecte de successives modificacions. No obstant, afecta exclusivament els fabricants de la Unió Europea.

Les deslocalitzacions poden ser una solució transitòria per a la fabricació de productes de poc valor afegit, en la lapse de temps que transcorrerà fins que la Xina i altres economies emergents no assoleixin un major desenvolupament que no faci viable els trasllats. En qualsevol cas, l'abundància de mà d'obra en aquests països i el diferencial actual de salaris fa preveure que durant molts lustres es produirà aquesta especialització de la cadena productiva.

Però mentre això sigui així, cal vetllar per alguns detalls rellevants, des de la qualitat i garanties del producte obtingut fins a les condicions socials, laborals, ambientals del treball desenvolupat en països amb baixa regulació. Per als aspectes basats en la qualitat, les empreses ja tenen mecanismes, experiència i controls.

Per tant, sembla que l'èmfasi caldria posar-lo en els altres aspectes on la necessitat és més punyent. D'altra banda, les fronteres nacionals poden i han d'aturar qualsevol producte que no compleixi amb les especificacions i requeriments legals, mentre que, com a conseqüència dels acords de l'OMC, res no pot aturar un producte per més que se sàpiga que ha estat produït amb mà d'obra infantil. Semblaria, doncs, que l'esforç en el camp de la Responsabilitat Social caldria focalitzar-lo en els segons aspectes.

Sobta, des d'aquest punt de vista, la incapacitat d'una gran corporació com Mattel per a observar els mínims legals i en aspectes tan bàsics i sabuts com les pintures amb plom, entre d'altres.

Si l'RSE és una opció desitjable però voluntària, el no compliment dels marcs legals en aspectes tan sensibles com els que afecten la salut dels infants hauria de comportar sancions exemplars. No neguem que la rapidesa en la retirada i les mesures de correcció poden ser positives però els errors són de jutjat de guàrdia (i de pàrvuls, si es vol). La sospita que la companyia pot haver estat bulant la llei es tan gran que la llei hauria de mostrar-se exemplar per tal que cap altra empresa vulgui córrer el risc de jugar-se-la.

Si la deslocalització té aspectes positius per a l'economia dels països desenvolupats i també per als països en desenvolupament, cal vetllar per les disfuncions que pot generar entre les quals els intents d'eludir la norma.

L'OCU lamenta l'''escassa, dispersa i poc clara'' informació de Mattel als seus clients

L’Agència Catalana del Consum informa

16.8.07

MBA amb Responsabilitat Social


En pocs anys, bona part de la formació dirigida a l’alta gestió empresarial ha anat incorporant la Responsabilitat Social Corporativa com a matèria que forma part de la visió, els valors i fins i tot l’estratègia que un nombre creixent d’organitzacions estan incorporant.

En el darrer any he tingut l’oportunitat de col·laborar en diferents accions formatives dirigides a la direcció de l’empresa i especialment en diversos MBA, alguns dels quals internacionals.

En el marc d’una titulació de la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universitat Federico Santamaría, de Xile, vaig poder entrar en contacte amb la realitat xilena, i ara en el marc d’unes sessions d’un MBA de la UPC i el Centro de Innovación y Gestión Empresarial realitzades a Iquique, hem pogut aprofundir en el coneixement d’una realitat nacional i industrial que de manera creixent mostra interès per l’RSE.

El programa desenvolupat a Xile ha tractat de les següents matèries:

1.- L'eclosió d'un enfocament de gestió: la Responsabilitat Social de l'Empresa: Antecedents, context i inductors. La creació de valor en una economia d'intangibles. Dimensions interna i externa. El debat públic.
2.- La substància del model: elements clau: la materialitat. Els partprenents (stakeholders). Transversalitat i integralitat. La cadena de proveïment: Amunt (Upstream) i Avall (Downstream).
3.- Marcs institucionals
4.- Formalització i gestió
5.- Sentit estratègic
6.- Posar l'RSE en valor: Comunicació i rendició de comptes. Transparència. Triple compte de resultats. L'informe de sostenibilitat. Escrutini. Verificació.
7.- Territoris Socialment Responsables


MBA con Responsabilidad Social


En pocos años, buena parte de la formación dirigida a la alta gestión empresarial ha ido sumando la Responsabilidad Social Corporativa como materia que forma parte de la visión, los valores e incluso la estrategia que un número creciente de organizaciones están incorporando.

En los últimos años he tenido la oportunidad de colaborar en diferentes acciones formativas dirigidas a la dirección de la empresa y especialmente en diversos MBA, algunos de los cuales internacionales.

En el marco de una titulación de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) y la Universidad Federico Santamaría, de Chile, pude entrar en contacto con la realidad chilena, y ahora en el marco de unas sesiones de un MBA de la UPC y el Centro de Innovación y Gestión Empresarial realizadas en Iquique, hemos podido profundizar en el conocimiento de una realidad nacional e industrial que de manera creciente muestra interés porpara el RSE.

El programa desarrollado en Chile ha tratado de las siguientes materias:

1. - La eclosión de un enfoque de gestión: la Responsabilidad Social de la Empresa: Antecedentes, contexto e inductores. La creación de valor en una economía de intangibles. Dimensiones interna y externa. El debate público.
2. - La sustancia del modelo: elementos clave: la materialidad. Los stakeholders. Transversalitat e integralidad. La cadena de abastecimiento: Arriba (Upstream) y Abajo (Downstream).
3. - Marcos institucionales
4. - Formalización y gestión
5. - Sentido estratégico
6. - Poner la RSE en valor: Comunicación y rendición de cuentas. Transparencia. Triple cuenta de resultados. El informe de sostenibilidad. Escrutinio. Verificación.
7. - Territorios Socialmente Responsables

Una aventura d'indianos

En Sebastià Soler i Miró va arribar a Xile al 1868 provinent de Vilanova i la Geltrú i al cap de deu anys es va establir a Iquique (encara Perú fins a la Guerra del Pacífic). En aquell moment posseïa dos vaixells (Cristóbal Soler i Ricart Soler) un dels quals es va enfonsar a la badia d’Iquique.

La seva activitat comercial es va centrar en la construcció d’edificis i cases, a la compra de fustes a San Francisco de Califòrnia, i a la construcció de vaixells i venda de fustes elaborades.

Cal fer notar que els vaixells que marxaven d’Iquique carregats de salnitre (nitrat de Xile) cap a Califòrnia aprofitaven el seu retorn per a portar una fusta molt valorada, el pi d’Oregon, que els servia de llast per als vaixells i que permetia construir cases de fusta de molta qualitat. Encara avui es mantenen moltes de les cases d’aquella època on destaca la bona qualitat i conservació del pi d’Oregon.

Quan foren transportades les restes de Prat i Serrano, herois de la Guerra del Pacífic, des del cementiri Núm. 1 a la Catedral, els taüts foren transportats en unes formoses carrosses confeccionades per “Soler Hermanos”, que foren donades posteriorment a la Companyia de Bombers Iberia Núm.1. Al 1888 aquesta empresa va guanyar la proposta per a construir el Teatre Municipal d’Iquique, a la plaça Arturo Prat, el qual des del 1987 està reconegut com a monument nacional.

Soler i Miró també va participar en la construcció de l’edifici per al Casino Espanyol d’Iquique, inaugurat el 1904. I quan es va reconstruir el Mausoleu de la Beneficència Espanyola d’Iquique, va fer donació del forjat de ferro per a la porta d’entrada al sarcòfag.

De tornada a la seva ciutat natal, va fer construir Can Pahissa (vegeu foto adjunta), que és l'edifici modernista més notable de Vilanova i la Geltrú. Va ser construït entre 1916 i 1921 promogut per Sebastià Soler Miró, retornat de Xile on s'havia enriquit entre d’altres amb el comerç de guano. És espectacular el vestíbul, amb una composició de fantasia basada en formes sinuoses i ovoïdals, així com els vitralls policroms de la lluerna del saló o el jardí, amb el seu mirador rocallós on hi figura el nom del propietari. Els fons familiars estan dipositats a l’Arxiu Comarcal del Garraf

Des de l'any 1984, aquest edifici va esdevenir el Casal d'Avis municipal. Qui escriu aquestes línies va ocupar, com a Regidor de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, la responsabilitat d’aquest casal entre els anys 1995 i 1999, havent de dedicar una especial atenció al manteniment de l’edifici, en diàleg amb els col·lectius d’usuaris i usuàries del casal..

Poder passejar entre edificis construïts a Iquique per Soler i Miró ens ha permès recuperar de la memòria una part de la història que ens uneix amb l’altra banda de l’Atlàntic a partir d’aquells emprenedors que van anar a fer les amèriques, els que a casa nostra són coneguts per ‘indianos’ i que, els que van poder tornar amb la riquesa acumulada, van fer aportacions substancials a l’arquitectura i a les comunitats de poblacions com Vilanova i la Geltrú, Sitges, i moltes de la comarca de Maresme i altres.


Una aventura de "indianos"

Sebastià Soler i Miró llegó a Chile en 1868 proveniente de Vilanova i la Geltrú (Catalunya) y al cabo de diez años se estableció en Iquique (aún Perú hasta la Guerra del Pacífico). En aquel momento poseía dos barcos (Cristóbal Soler y Ricart Soler) unos de los cuales se hundió en la bahía de Iquique.

Su actividad comercial se centró en la construcción de edificios y casas, a la compra de maderas en San Francisco de California, y a la construcción de barcos y venta de maderas elaboradas.

Hay que hacer notar que los barcos que se marchaban de Iquique cargados de salitre (nitrato de Chile) hacia California aprovechaban su retorno para traer una madera muy valorada, el pino de Oregon, que les servía de lastre para los barcos y que permitía construir casas de madera de mucha calidad. Todavía hoy se mantienen muchas de las casas de aquella época donde destaca la buena calidad y conservación del pino de Oregon.

Cuando fueron transportados los restos de Prat y Serrano, héroes de la Guerra del Pacífico, desde el cementerio Nº. 1 en la Catedral, los ataúdes serían transportados en unas hermosas carrozas confeccionadas por "Soler Hermanos", que fueron dadas posteriormente a la Compañía de Bomberos Iberia Núm.1. En 1888 esta empresa ganó la propuesta para construir el Teatro Municipal de Iquique, en la plaza Arturo Prat, edificio que desde 1987 está reconocido como monumento nacional.

Soler i Miró también participó en la construcción del edificio para el Casino Español de Iquique, inaugurado en 1904. Y cuando se reconstruyó el Mausoleo de la Beneficencia Española de Iquique, hizo donación del forjado de hierro para la puerta de entrada en el sarcófago.

De vuelta en su ciudad natal, hizo construir Can Pahissa (ved foto adjunta), que es el edificio modernista más notable de Vilanova i la Geltrú. Fue construido entre 1916 y 1921 promovido por Sebastià Soler Miró, de vuelta de Chile donde se había enriquecido entre otros con el comercio de guano. Es espectacular el vestíbulo, con una composición de fantasía basada en formas sinuosas y ovoides, así como los vitrales policromos del tragaluz del salón o el jardín, con su mirador rocalloso donde figura el nombre del propietario. Los fondos familiares están depositados en el Arxivo Comarcal del Garraf.

Desde el año 1984, este edificio se convirtió en la Residencia de Ancianos municipal. Quien escribe estas líneas ocupó, como Concejal del Ayuntamiento de Vilanova i la Geltrú, la responsabilidad de este casal entre los años 1995 y 1999, teniendo que dedicar una especial atención al mantenimiento del edificio, en diálogo con los colectivos de usuarios y usuarias del casal..

Poder pasear entre edificios construidos en Iquique por Soler i Miró nos ha permitido recuperar de la memoria una parte de la historia que nos une a los países de más allà del 'charco' a partir de aquéllos emprendedores que fueron a hacer las américas, los que en nuestro país son conocidos por 'indianos' y que -los que pudieron volver con la riqueza acumulada- hicieron aportaciones sustanciales a la arquitectura y a las comunidades de poblaciones como Vilanova i la Geltrú, Sitges, y muchas de la comarca de Maresme y otras.

Codelco, empresa pública minera


Codelco és una companyia minera pública, orientada sobretot a l’extracció de coure. Com a conseqüència de l’augment del preu del coure i també de l’augment de producció, l’empresa ha aconseguit grans excedents. Mai abans havien aconseguit els 9,215 milions de dòlars d’excedents del 2006 ni tanta riquesa per al país.

Codelco ha presentat la seva memòria de sostenibilitat 2006 (encara amb GRI 2002), en la presentació de la qual el president executiu, José Pablo Arellano, fa referència als elements positius i també a les principals desgràcies: sis morts laborals, un enfonsament i un vessament.

La innovació té un paper a Codelco i pot tenir una rellevància fonamental de cara a disminuir l’impacte ambiental. Codelco i Nippon Mining han creat la companyia BioSigma per a desenvolupar la tecnologia de la biolixiviació (extracció del coure des del mineral sulfurat per mitjà de bacteris).

Així mateix, Codelco ha començat a fer Anàlisis del Cicle de Vida (ACV) del coure i del molibdè, disposant de la informació precisa sobre recursos consumits i emissions generades per unitat de producte. Entre les dades, s’hi aprecia que la producció de coure per pirometal·lúrgia genera en la fosa importants volums de SO2, gas que pot causar pluja àcida. Actualment totes les seves foses disposen de plantes de captura, però no s’assoleix el 100% del gas.

Cal dir que el coure és un dels materials que des de sempre més s’ha reciclat. Es calcula que un 66% de tot el coure produït als EUA en els darrers 140 anys s’ha reciclat. Així mateix, es calcula que el coure reciclat representa un 45% del que consumim a Europa.

Codelco és conscient de la importància de l’ACV en referència a la sostenibilitat dels mercats, ja que aquests solen avaluar els indicadors corresponents a la ‘petjada ambiental’ d’un material per a la seva selecció. A la seva memòria 2006 destaquen que a la UE aquesta tendència ha guanyat terreny en els darrers anys i és possible que, en un futur proper, s’estableixin lleis que exigeixin l’ACV per a entrar en el mercat.

La generació d’aquests indicadors requereix dades de consum i emissió de les indústries que composen la cadena productiva, informació que generalment no és pública. A més, com que es tracta de ‘commodities’ és important que aquests inventaris siguin representatius de cada sector i no de companyies individuals. En aquest sentit, és significatiu el paper de lideratge de Codelco ja que és una de les primeres empreses del sector que ha impulsat aquest esforç a nivell intern i participa en els inventaris conjunts portats a terme per les associacions internacionals.

Segurament aquesta vocació no ve tant de ser una empresa pública sinó del seu factor de lideratge i la comprensió clara de la tendència dels mercats mundials. A més, la puresa relativa de la seva producció fa que l’impacte no sigui tant gran, fet que els dóna un avantatge en les comparacions.

Finalment, val a dir que, en matèria d’RSE, Codelco forma part d’AcciónRSE, GRI, i WBCSD entre altres.






Codelco, empresa pública minera

Codelco es una compañía minera pública, orientada sobre todo a la extracción de cobre. Como consecuencia del aumento del precio del cobre y también del aumento de producción, la empresa ha conseguido grandes excedentes. Nunca antes habían conseguido los 9,215 millones de dólares de excedentes del 2006 ni tanta riqueza para el país.

Codelco ha presentado su memoria de sostenibilidad 2006 (aún con GRI 2002), en la presentación de la cual el presidente ejecutivo, José Pablo Arellano, hace referencia a los elementos positivos y también a las principales desgracias: seis muertos laborales, un hundimiento y un derramamiento.

La innovación tiene un papel en Codelco y puede tener una relevancia fundamental de cara a disminuir el impacto ambiental. Codelco y Nippon Mining han creado la compañía BioSigma para desarrollar la tecnología de la biolixiviación (extracción del cobre desde el mineral sulfurado por medio de bacterias).

Asimismo, Codelco ha empezado a hacer Análisis del Ciclo de Vida (ACV) del cobre y del molibdeno, disponiendo de la información precisa sobre recursos consumidos y emisiones generadas por unidad de producto. Entre los datos, se aprecia que la producción de cobre por pirometalúrgia genera en la fundición importantes volúmenes de SO2, gas que puede causar lluvia ácida. Actualmente todas sus fundiciones disponen de plantas de captura, pero no se alcanza el 100% del gas.

Hay que decir que el cobre es uno de los materiales que desde siempre más se ha reciclado. Se calcula que un 66% de todo el cobre producido en los EE.UU. en los últimos 140 años se ha reciclado. Asimismo, se calcula que el cobre reciclado representa un 45% del que consumimos en Europa.

Codelco es consciente de la importancia del ACV en referencia a la sostenibilidad de los mercados, ya que éstos suelen evaluar los indicadores correspondientes a la 'huella ambiental' de un material para su selección. En su memoria 2006 destacan que en la UE esta tendencia ha ganado terreno en los últimos años y es posible que, en un futuro próximo, se establezcan leyes que exijan el ACV para entrar en el mercado.

La generación de estos indicadores requiere datos de consumo y emisión de las industrias que componen la cadena productiva, información que generalmente no es pública. Además, como se trata de 'commodities' es importante que estos inventarios sean representativos de cada sector y no de compañías individuales. En este sentido, es significativo el papel de liderazgo de Codelco ya que es una de las primeras empresas del sector que ha impulsado este esfuerzo a nivel interno y participa en los inventarios conjuntos llevados a cabo por las asociaciones internacionales.

Seguramente esta vocación no viene tanto de ser una empresa pública sino de su factor de liderazgo y la comprensión clara de la tendencia de los mercados mundiales. Además, la pureza relativa de su producción hace que el impacto no sea tan grande, hecho que les da una ventaja en las comparaciones.

Finalmente, cabe decir que, en materia de RSE, Codelco forma parte de AcciónRSE, GRI, y WBCSD entre otros.





Codelco: http://www.codelco.com/
Codelco Buen Vecino www.codelco.com/desarrollo/fr_comunidad.html

Un model empresarial d’èxit des del 1875

La meva estada professional a Iquique, capital de la regió xilena de Tarapacá, ens ha permès fer un retrobament amb la història de molts catalans que ara fa més de cent anys van anar a aquestes terres desèrtiques a fer-hi fortuna, o altres que van triar la més benigna climàticament Santiago de Chile.

Certs compatricis van fer-hi fortuna i alguns van poder fins i tot desenvolupar accions filantròpiques al servei de la comunitat. En molts casos van fundar-hi empreses que van aportar un gran valor a la comunitat. Volem destacar en aquest escrit una empresa que va aportar un estil de funcionament i que va esdevenir fins avui un referent comercial de primer ordre a la zona: la ferreteria “Las Dos Estrellas”.

Deixem anotat que aquest establiment comercial és el més antic no només d’Iquique sinó de tot Xile, i conserven documentació que dóna compte de tota la història del sorgiment i la decadència de la indústria del salitre (salnitre, nitrat de Xile).

Las Dos Estrellas va obrir les portes a l’any 1875, a partir de catalans que en aquell moment van anar a “fer les amèriques” en una zona en creixement, al sud del Perú, com a conseqüència del valor que tenia el salitre com a adob i per a la fabricació de pólvora. El seu èxit va venir de l’acció importadora de tots els materials necessaris per a la indústria local.

A la visita que hi vam fer, ens van mostrar elements tan significatius com una maleta que els comercials de l’empresa feien servir ara fa cent anys per desplaçar-se a cavall per les explotacions per oferir els seus productes. La maleta contenia, encara en perfecte estat de conservació, un dossier de fitxes amb tots els materials disponibles i una calculadora mecànica de l’època. També vam poder pujar al primer muntacàrregues que es va instal·lar a la ciutat d’Iquique, cap als anys cinquanta.

Però si alguna cosa volem destacar especialment des d’aquest think tank sobre responsabilitat social és la filosofia que va aportar aquesta empresa, la qual segurament ha estat la clau del seu èxit empresarial i del seu reconeixement social. Sense ser formalment una cooperativa, tenia un model de funcionament i de propietat molt proper, ja que un cop completada l’etapa laboral els socis es retiraven per deixar pas a d’altres, de manera que la titularitat estava sempre en mans de treballadors, d’aquells que havien fet un major esforç per a progressar, aplicant un sistema meritocràtic que va donar els millors èxits i també compromisos. Mai s'hi van acceptar socis que no fossin treballadors.

De no ser així, una propietat purament capitalista segurament hauria tirat la tovallola quan el 1928 va patir un incendi que ho va destruir tot o quan més tard, el salitre sintètic va produir una crisi enorme a la regió. El fet que la propietat estigués en mans de treballadors amb visió emprenedora, aquells que entre el conjunt del personal havien destacat pel seu esforç, deu tenir alguna cosa a veure amb la força amb què no només van emprendre la reconstrucció sinó que van muntar una sucursal a la capital, Santiago.

Si avui defensem que una empresa responsable atén tant el seu èxit empresarial com un repartiment just del valor creat i el seu impacte en les parts interessades, segurament en la seva època “Las Dos Estrellas” en devia ser un exemple.

Amb l’annexió a Xile de Tarapacá (Guerra del Pacífic, 1879–1884), van deixar de ser peruans i van donar lloc a una gran família d’arrels catalanes que avui forma part de Xile i que han continuat mostrant el seu sentit emprenedor.

Nota: un dels socis de la firma al segle XIX i XX fou Pere Gaju, avi de la meva esposa Mercè Toledano i Gaju. Pere Gaju fou originari de Rubí igual que el seu soci Riba, ciutat que encara conserva les dues torres veïnes que les dues famílies es feren construir, precisament al carrer de Xile, una de les quals ha estat transformada en Centre Cívic municipal.

Referència històrica: l'annexió de la regió peruana d'Arica i de Tarapacá i la boliviana d'Antofagasta es produí en la Guerra del Pacífic, 1879–1884, la qual enfrontà curiosament dos exercits liderats per descendents de famílies catalanes, Arturo Prat per l'exèrcit xilè i Miguel Grau pel peruà. Durant aquesta mateixa setmana s'ha reobert el debat permanent sobre la sortida al mar per al país altiplànic que va quedar sense cap sortida.