Els temps s'han accelerat, també en la política catalana. Si fa uns anys la independència de Catalunya semblava un somni utòpic, avui dia
fa la impressió que Catalunya recuperarà la independència en el curt termini.
Les anàlisis que es fan aquests dies per part de la gent del carrer
ja no parlen sobre si convé o no l'estat propi sinó sobre com serà aquest estat propi, i de totes les circumstàncies polítiques i extra-polítiques: si tindrem o no exèrcit, si hi ha risc de sortir de l'euro, en quina lliga jugarà el Barça, si es produirà boicot des d'Espanya...
En paral·lel amb aquest estat d'ànim intern, cal observar el
canvi de percepció que s'ha produït arreu del món: la premsa internacional ha passat de veure Catalunya com un perill a considerar justes les seves reclamacions. Què ha passat? Doncs que s'han adonat que els seus corresponsals a Madrid els donaven informació absolutament tendenciosa. El contacte directe amb la realitat catalana els ha fet donar la volta als seus punts de vista. I de fet, molts analistes han coincidit a observar que aquesta gran manifestació havia suposat un altre punt d'inflexió:
la manifestació ja no es dirigia a Espanya amb voluntat reivindicativa o pedagògica sinó que es dirigia a Europa i al món, considerant els esforços orientats a un millor encaix com a propis d'una etapa superada.
Si aquest canvi internacional és interessant des d'un punt de vista de la qualitat periodística, analitzar què succeeix a Espanya té un enorme interès sociològic. La manera resumida d'expressar-ho seria la següent:
els líders espanyols, la premsa, i en conseqüencia la immensa majoria de la població, s'havien arribat a creure les pròpies mentides: que tot era un invent del president Pujol, que els catalans estaven manipulats, que el sentiment nacional català era una rèmora a punt de desaparèixer... I ara no saben canviar el guió, no poden reconèixer que són ells els que han estat manipulat a la seva població.
Quan es va produir el canvi de govern i va entrar el Tripartit, ja es van estranyar que el catalanisme romangués present, però eren anys d'un espanyolisme expansiu. Espanya creixia, les multinacionals espanyoles s'obrien a llatinoamèrica, la política espanyola d'un o altre color es mostrava eufòrica en el seu nacionalisme d'Estat... I el pes econòmic de Catalunya decreixia percentualment, de manera que "el problema catalán va a dejar de serlo en poco tiempo".
L'actitud de despreci per part d'Espanya envers Catalunya, l'espoli econòmic, la inutilitat del vot del poble en el cas de l'Estatut, la utilització política del món judicial, l'evidència de la voluntat d'acabar amb Catalunya tant amb el seu sentiment nacional, com amb la llengua, l'economia.... han comportat que una gran part de la població hagi assumit que l'encaix de Catalunya dins el projecte espanyol és impossible.
Si en 300 anys no ha estat possible, i si en plena democràcia s'ha desenvolupat encara més el nacionalisme agressiu contra Catalunya i contra la diversitat, mai més serà possible. Els federalistes que quedaven a Catalunya han pres consciència i molts catalanistes que consideraven que una bona autonomia havia de ser suficient per a la nostra supervivència com a poble, tots ells han pres nota de la realitat. I són persones molt diverses en origen, llengua, i condició social les que s'han sumat al projecte independentista, altrament no s'entendrien dades com les que mostren també les enquestes:
El 51% dels catalans, favorables a la independència segons una enquesta de Tele5 (GESOP). El 50,9% dels catalans votaria a favor, i un 18,6% en contra. Un 9,5% votaria en blanc i un 19% s'abstindria. Els resultats són força similars als de l'
últim sondatge del CEO; que apuntava que un 51% dels catalans votaria sí a la independència. En aquella enquesta, però, els vots en contra eren un 21,1%; en l'enquesta de l'empresa Gesop, el no baixa fins al 18,6%. El mateix sondeig revela que un 76% de la població de Catalunya estaria d'acord a fer una consulta sobre la secessió. Un 19% en contra i el 5% restant no ho sap o no contesta.
I si parlem d'enquestes, també són molt interessants les que venen de la part espanyola. El diari El País fa una
enquesta sobre l'acceptació de la independència de Catalunya. I el resultat és clar:
vuit de cada deu espanyols residents fora de Catalunya responen que l'acceptarien. Però amb dues rotundes condicions: que ho decideixi, en consulta popular, una àmplia majoria absoluta dels catalans i que aquesta decisió sigui pactada i consensuada amb la resta d'Espanya. Cal dir que l'enquesta també indica una incomprensió del descontentament de Catalunya, i un desconeixement de l'esforç econòmic que suposa per als catalans mantenir l'estat espanyol. En tot cas, aquest sentit de tolerància majoritària mostra que hi ha una immensa majoria silenciosa que pensa de manera molt més raonable que els seus dirigents polítics.
Aquestes dades també suggereixen el gran error històric del PSOE, que al llarg de tota la democràcia ha estat presoner d'un discurs nacionalista espanyol que comparteixen populars i socialistes. El problema és que el PP apareix amb més autenticitat per a aquest discurs als ulls de la població i el PSOE no ha usat aquesta matèria per a diferenciar-se del seu adversari polític, cosa que hauria estat lògica si hagués estat fidel al seu ideari federalista. Malauradament han fet seguidisme del PP, a partir d'uns lideratges que tenien el nacionalisme espanyol molt interioritzat, i han aconseguit fer que aquests valors formin part del conjunt de la població alhora que han generat una al·lèrgia generalitzada a Catalunya. Descobrir que un 80% de la població espanyola seria molt més tolerant hauria de suposar un element de reflexió sobre el sentit democràtic d'aquests dos grans partits. I encara avui, Rubalcaba, el líder socialista, feia afirmacions del tipus "
Catalunya sortirà amb Espanya i Europa de la crisi o no sortirà", sense acceptar les xifres que mostren que, sense Espanya, Catalunya ja estaria fora de la crisi. Així mateix, Rubalcaba no sap sortir del joc dels partits polítics i acusa Mas de pretendre la secessió, sense haver assumit que és la ciutadania la que majoritàriament i democràticament ho estan decidint. I el súmmum del cinisme és quan acusa Mas i Rajoy d'haver arribat a aquesta situació, sense fer la més mínima autocrítica del paper del PSOE i del govern de Zapatero.
Ara estem davant un moment històricament molt interessant. Un moment increïble, el moment en què un país pren la decisió col·lectiva de disposar del seu propi estat. Els nostres pares van deixar-nos aquest tema irresolt, ens el van traspassar a la nostra generació. I molt sovint havíem cregut que nosaltres el tornariem a llegar als nostres fills, tal com des del 1714 es ve fent... Però les circumstàncies s'han girat, i ara sabem que serà la nostra generació la que pot retornar el país a la màxima dignitat.
La nostra generació no vol traspassar aquest problema als nostres fills.
Foto
: annatahull
Des d'Espanya, la reacció ha estat passar
del menyspreu a l'amenaça. I usar la Constitució com a arma contra la voluntat popular. El president Mas ja ha indicat que
"La voluntat del poble està per sobre les lleis i la constitució" . Però les amenaces no es queden aquí sinó que van des de la possible i impensable intervenció militar fins a l'empobriment que suposaria per a Catalunya i l'allunyament d'Europa i l'euro. Farien bé de llegir la premsa internacional:
el New York Times recull el "dramàtic error" que seria no escoltar Catalunya.
El nacionalisme espanyol present a Catalunya també ha posat ràpidament en marxa la seva estratègia, la d'intentar trencar Catalunya, amb campanyes tant divertides com aquesta:
'Sarrià-Sant Gervasi is not Barcelona' . Mereixen absoluta ignorància: el dia que creguin de debò en la democràcia en parlem, d'acord?
Ara és moment per a la política d'alçada, per als grans lideratges, per a la democràcia. Ara seria el moment que des de la part espanyola intentessin convèncer els catalans de per què val la pena quedar-se a Espanya. Ja és massa tard, però és el que tocaria. Ara hauríem d'esperar un debat serè sobre els pros i contres. I tot el que trobem són amenaces (la política de la por), insults (no sols a les xarxes socials sinó en boca de personatges públics), mentides (per part de presidents de comunitats autònomes, entre d'altres)... Són uns arguments que finalment, s'expressi amb aquesta contundència o no, tenen un punt de partida comú: un sentit de propietat que es pot interpretar com a dret de conquesta.
Cal tornar a posar l'exemple del divorci? Encara hi ha qui creu que una dona maltractada ha de quedar-se a casa i intentar ella fer un esforç perquè el seu marit la tracti millor i no li pegui?
Per donar suport a la llibertat i la democràcia, per mostrar acceptació al dret dels catalans a decidir el nostre futur, no han aparegut veus per part espanyola. No han aparegut intel·lectuals, no han aparegut polítics, no han aparegut religiosos, no han aparegut organitzacions socials, no han aparegut experts en ètica... Tan sols dos personatges públics s'han mostrat comprensius: un del món de l'espectacle i un del món de l'esport. Curiós, molt curiós, i trist i lamentable. Segur que n'hi ha més que no s'atreveixen a parlar públicament per por a represàlies o a la incomprensió de l'entorn.
Miquel Bosé ho va fer abans de la manifestació. Del Bosque posteriorment: "Els catalans estan en el seu dret de defensar la independència
. Reivindicació de la independència? És la llibertat que cada poble té per decidir el seu futur." (
entrevista feta per José Ramón de la Morena a 'El Larguero', de la
Cadena SER).
En en món de l'esport tradicionalment hi hagut mostres d'espanyolisme militant, que no cal recordar. I ara mateix, ha sorprès la presa de posició per part de l'exjugador Alfonso, crític amb qui va ser el seu excompany al Barça i a la selecció espanyola, Pep Guardiola. Va qualificar de "decebedor" el suport de Guardiola a la marxa independentista i va afegir: "Si el Pep se sent tan català no sé per què es va posar la samarreta de la selecció espanyola".
Aquest comentari és representatiu de la gran diferència entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol.
El nacionalisme català parla de llibertat, aprofundiment democràtic, drets civils, respecte a la diversitat... mentre que l'espanyol té un caràcter profundament identitari i allunyat dels drets democràtics. El nacionalisme espanyol insisteix en el seu objectiu de esborrar la diversitat nacional present a l'actual estat espanyol, i no accepta ni pot entendre que algú no se senti identificat amb la nació espanyola.
Des de Responsabilitat Global tenim especial interès en un aspecte, sobre el qual estem preparant un article:
si Catalunya opta de manera pacífica i democràtica per accedir a l'estat propi, quin serà el capteniment de les grans companyies privades? Acceptació plena de la decisió ciutadana tot actuant com una empresa socialment responsable que sap escoltar la societat, o bé se sotmetrà als interessos polítics d'una part actuant activament contra la via democràtica?
El Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya ofereix un vídeo-resum del Fòrum de l'Auditor que va tenir lloc aquest mes de juliol passat a Sitges.
El resultat és un vídeo de poc més de 3 minuts que des de la seva publicació ha causat gran impressió a les xarxes socials.
