Estem en un moment de polarització social. Hi ha una llibertat que em sembla essencial i que voldria reivindicar: la de construir la pròpia manera de veure el món. Poder coincidir amb unes persones en una qüestió i amb unes altres en una altra. Compartir un projecte i discrepar d’algunes de les seves posicions. Tenir conviccions profundes i conservar preguntes obertes. Poder dir «això no ho veig clar» sense que ningú ho interpreti com una deserció.
Em preocupa una manera de viure les ideologies que sembla exigir-nos comprar el paquet sencer. Un cop has expressat una determinada sensibilitat política o social, hi ha qui ja dona per fet què has de pensar sobre tota la resta. I, si no encaixes en aquella expectativa, et demana explicacions com si haguessis incomplert un contracte de fidelitat. La discrepància deixa de ser una aportació a la conversa i es converteix en una sospita sobre qui ets o amb qui vas.
Vull poder fer-me meves les idees després d’haver-hi pensat. Escoltar-les, contrastar-les, descobrir-ne les limitacions i decidir fins a quin punt les comparteixo. També vull poder reconèixer una bona proposta quan ve d’algú amb qui discrepo profundament en altres qüestions. Em sembla una condició de la llibertat personal i una pràctica necessària per a la convivència democràtica.
Això demana esforç. Construir criteri propi implica revisar si les idees que assumim són coherents entre elles, quins valors les sostenen i quines conseqüències tindrien si les portéssim a la pràctica. També obliga a preguntar-nos si aplicaríem el mateix criteri quan el resultat ens fos menys favorable. La independència de judici comporta aquesta responsabilitat: estar disposats a donar raó del que pensem i a escoltar les objeccions.
No em preocupa coincidir amb una majoria. Em preocupa arribar a coincidir-hi perquè he deixat de pensar. També em preocuparia discrepar sistemàticament només per sentir-me independent; hi ha gent que està contra tot, que requeririen un partit polític o una associació cultural unipersonals. La deliberació personal pot portar-nos a confirmar allò que ja crèiem, a matisar-ho o a canviar d’opinió.
Aquesta reflexió m’ha sorgit arran d’un debat sobre les vacunes i el seu tractament periodístic, però té un abast molt més ampli. Hi ha formats de comunicació que semblen oferir-nos només dues posicions: la certesa sense fissures i la dissidència presentada com a irracional. En aquesta escenificació costa trobar-hi lloc per a una persona que confia en el coneixement científic i, alhora, vol entendre els riscos, les incerteses o les raons d’una recomanació.
Jo crec plenament en la ciència, però m'agrada pensar que ho faig des d’una confiança raonada, conscient. Això no vol dir que hagi de comprovar personalment cada estudi ni que la validesa d’un resultat depengui de la meva aprovació. Significa que vull poder comprendre per què una explicació mereix confiança, quines proves la sostenen i com es detecten i corregeixen els errors. Reconèixer la competència d’altres persones pot ser una decisió plenament autònoma.
Precisament perquè ningú no pot saber-ho tot, necessitem confiar. La qüestió és quina relació ens proposen les institucions que demanen aquesta confiança. Una relació adulta permet preguntar, explica els límits del coneixement i assumeix la possibilitat de rectificar. Quan l’única resposta és una apel·lació a l’autoritat, ens costa fer nostre el raonament. Podem acabar obeint, però ens ha faltat l’oportunitat d’entendre.
En l’àmbit religiós, amb uns criteris de justificació diferents dels científics, també hi reconec aquesta exigència de llibertat. Una persona pot decidir reconèixer autoritat en un llibre sagrat i assumir una tradició de fe. Aquesta adhesió forma part de la seva consciència i de la seva manera d’interpretar l’existència. El seu valor personal requereix que hi hagi llibertat per preguntar, interpretar i, si arriba el cas, transformar aquella creença. I l’autoritat que la persona hi reconeix no obliga automàticament qui no comparteix la seva fe.
En tots aquests àmbits hi ha una qüestió comuna: com ens relacionem amb allò que creiem i amb les comunitats de les quals formem part. Podem compartir conviccions sense lliurar la nostra capacitat de judici. Podem pertànyer a un col·lectiu i continuar sent persones singulars. Una comunitat capaç d’acollir aquesta singularitat disposa de més oportunitats per detectar errors i aprendre. Pertànyer a una cultura pot ser la condició per al desenvolupament i per poder si cal transformar-la o fugir-ne o pot ser una presó que ofega i no permet trencar esquemes.
Aquí trobo especialment suggeridora la idea de societat oberta de Karl Popper. La possibilitat d’equivocar-nos dona sentit a la crítica i a les institucions que permeten corregir decisions. Una societat oberta necessita conservar espais on es puguin demanar raons, qüestionar les autoritats i revisar les respostes. La llibertat de pensar té una dimensió personal, però necessita condicions col·lectives per poder exercir-se.
Naturalment, això no resol totes les dificultats. Hi ha decisions individuals que afecten altres persones, com passa en qüestions de salut pública. Cal prendre decisions compartides, establir responsabilitats i protegir qui pot patir les conseqüències de les opcions dels altres. La deliberació ha de considerar aquests efectes. Podem exigir responsabilitat per una conducta i, al mateix temps, respectar la persona que expressa un dubte. Confondre les dues coses empobreix la resposta.
També per això em sembla important preservar aquestes garanties quan el poder ens és afí. Si algun dia les institucions queden en mans de forces que rebutgen el pluralisme, necessitarem defensar la independència dels mitjans, el dret a discrepar i la llibertat de consciència. La solidesa d’aquesta defensa també depèn de les pràctiques que hàgim contribuït a normalitzar abans. Les garanties democràtiques es cuiden quan protegeixen algú amb qui ens costa estar d’acord.
El periodisme hi té una responsabilitat decisiva. Pot ajudar-nos a formar criteri explicant les proves, fent bones preguntes i representant amb fidelitat les posicions que contrasta. Pot fer visible que una conclusió és sòlida sense presentar-la com una revelació, i mostrar que una afirmació és errònia sense convertir qui la sosté en objecte de menyspreu. Aquest periodisme tracta l’audiència com a ciutadania capaç de pensar.
Vull una societat on pugui compartir idees, compromisos i projectes sense haver de comprar el paquet sencer. On pugui aprendre d’algú que pensa diferent i discrepar d’algú que sento proper. On canviar d’opinió pugui ser el resultat d’haver escoltat millor. Una societat en què pertànyer ens permeti continuar pensant, i en què pensar per compte propi no ens condemni a deixar de pertànyer.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada