Aplicar el mateix percentatge de retirada d’oli a qui preveu una gran collita i a qui ja espera produir molt menys pot semblar igualitari. Però és equitatiu?
El problema és que aquesta decisió s’aplica a realitats productives molt diferents. Segons el Diari de Tarragona, a les comarques de Tarragona es preveu una collita curta, amb una caiguda propera al 40%, mentre que Andalusia preveu augmentar considerablement la producció. La DOP Siurana reclama que aquesta diferència es tingui en compte: allà on la collita ja minva, caldrà immobilitzar, a més, una part de l’oli obtingut.
Una mateixa proporció no significa un mateix esforç. Per a un molí amb excedents, emmagatzemar oli pot ajudar a gestionar una oferta excessiva. Per a un altre que podria vendre la seva producció, la retirada obligatòria pot comportar menys liquiditat, costos addicionals i dificultats per atendre la clientela. L’oli es podrà comercialitzar més endavant, però ajornar la venda també té conseqüències per a la viabilitat del negoci.
Entenc que estabilitzar els preus pot beneficiar també els productors que no tenen excedents. Aquest és un argument que cal considerar. Però no justifica, per si sol, que tothom assumeixi la mateixa càrrega proporcional. Caldria acreditar que el benefici esperat compensa els costos i explicar per què una retirada uniforme és adequada també per a qui afronta una collita curta.
Igualtat de tracte no sempre és equitat
En les polítiques d’igualtat entre dones i homes, o d’inclusió de persones amb discapacitat, hem après que oferir formalment el mateix a tothom no sempre garanteix les mateixes oportunitats. Si les condicions de partida i les barreres són diferents, calen respostes que ho tinguin en compte. La igualtat efectiva és l’objectiu; l’equitat és el criteri que ens ajuda a assolir-la.
Aquest principi també s’hauria d’aplicar a les polítiques territorials. Una norma pot ser uniforme i generar efectes desiguals. Governar responsablement exigeix mirar què passa darrere del percentatge, de l’import o del llindar que s’ha decidit aplicar a tothom.
Ho veiem amb el salari mínim: un mateix import ofereix menys capacitat de compra allà on les necessitats bàsiques són més cares. També amb les beques: una família amb ingressos una mica superiors pot disposar de menys recursos després de pagar l’habitatge i, tanmateix, quedar fora de l’ajut. En tots dos casos, la xifra nominal pot ocultar la situació material que es vol protegir.
El precedent de la pesca és revelador. El 2021, la Generalitat i les confraries denunciaven que el repartiment estatal dels dies de pesca, en aplicació de la normativa europea, penalitzava la flota catalana perquè no reconeixia adequadament les parades biològiques voluntàries que ja feia. Segons explicaven els representants del sector, prendre com a referència un historial d’activitat ja reduït per aquestes vedes comportava noves retallades sobre l’esforç anterior. Aquí l’equitat exigeix considerar també el camí recorregut: qui s’ha avançat a protegir els recursos no hauria de quedar en desavantatge per haver actuat abans. Altrament, el missatge és pervers: esperar que t’obliguin pot sortir més a compte que assumir voluntàriament la responsabilitat.
El cas de l’oli és un més, entre milers, que expressa un desajust més profund en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. El dèficit fiscal sostingut que documenten els càlculs de la Generalitat mostra una aportació de recursos superior a la despesa que retorna al territori. A aquesta contribució neta al conjunt de l’Estat s’hi afegeixen decisions com aquesta, que no atenen prou les condicions productives catalanes. Són problemes diferents, però acumulen una mateixa sensació: contribuïm al sosteniment del conjunt i hem de tornar a reclamar que les nostres necessitats siguin escoltades. La solidaritat territorial necessita criteris d’equitat, reciprocitat i transparència. Un estat que aplega diverses nacions hauria de construir el seu equilibri reconeixent-ne les realitats, i no exigint que s’adaptin reiteradament a una resposta uniforme. Aquesta persistència obliga a discutir el model de relació, més enllà de cada greuge concret.
Una regulació que escolti el territori
En el cas de l’oli, la resposta hauria de partir d’una anàlisi de les collites, les existències i les condicions de comercialització, i d’una escolta efectiva dels productors afectats. A partir d’aquí, es podrien valorar retirades diferenciades o excepcions justificades, comprovant que fossin compatibles amb l’objectiu d’estabilitzar el mercat. La simplicitat administrativa d’un percentatge únic no hauria de substituir aquesta anàlisi.
El 12% és fàcil d’explicar. El que cal explicar, però, és per què s’ha d’exigir igualment a qui té una previsió d’abundància i a qui ja espera una collita molt inferior. La responsabilitat de governar consisteix a fer-se càrrec d’aquestes diferències. Perquè tractar tothom igual pot ser còmode; tractar tothom amb equitat exigeix comprendre la realitat.
