Tal com vaig explicar fa uns dies, sóc el candidat 7956 a la llista de Junts pel Sí. Junts pel Sí no és un partit sinó una enorme il·lusió col·lectiva, una necessitat de regeneració democràtica i un anhel de llibertat. Hi ha partits i hi ha candidats però la candidatura és molt més que això, és senzillament un SÍ a iniciar el gran procés de canvi que necessita aquest país.
La societat catalana ha pres consciència que després de 300 anys segueix existint i Espanya no l'ha pogut redimir però alhora Catalunya tampoc té capacitat per a canviar Espanya ni per a garantir la seva supervivència com a nació ni el desenvolupament econòmic i social a què la seva societat aspira.
Per això, el projecte del SÍ va més enllà de les 135 persones que formen
part de la candidatura. És un projecte transversal de tots, del qual també aquells que no hi són en sortiran enormement beneficiats perquè en el futur no perdran res i guanyaran molt, guanyaran un país més democràtic i una societat més cohesionada. Per això, es necessita la
màxima implicació de tothom per aconseguir una majoria suficient que ens
permeti guanyar les eleccions del 27 de setembre i poder crear la República catalana.
Per simbolitzar aquesta força, s'ha convidat que els ciutadans que
vulguin també es puguin fer candidats de Junts pel Sí. La idea inicial
era ser més de 13.500 persones, 100
per cadascún dels 135 diputats al Parlament. Ara ja hem superat els 50.000 i aspirem a doblar aquesta xifra per arribar a ser la candidatura més àmplia que s'hagi presentat mai a Europa, una mostra de la il·lusió que ens mou per un anhel col·lectiu de llibertat. Ens cal aire per respirar! Volem fer un país positiu, creatiu, responsable.
Jo sóc el candidat 7956 d'aquesta llista simbòlica formada per ciutadans que hi donen
suport. Així es visualitza que aquesta no és la llista de Romeva, Forcadell, Casals, Mas, Junqueras o Guardiola. No és la llista de ningú, és la llista de tots els que volem fer un país millor, més just i digne.
Per què sóc candidat pel sí? Les meves 10 raons per ser candidat
1. Perquè és una GRAN OPORTUNITAT. Mai hem arribat tan lluny. Mai hem estat tan a prop d’aconseguir-ho.
2. I ho fem tots JUNTS tot i ser gent ben diferent. Aquesta és la manera de fer-ho bé.
3. L’objectiu és clar: una VIDA MILLOR per a tothom.
4. Necessitem les EINES d’un Estat per a fer les polítiques socials que ens mereixem.
5. Perquè volem fer el REFERÈNDUM que no ens han deixat fer.
6. Anirem a Europa i al món amb una GRAN FORÇA DEMOCRÀTICA.
7. Ara hem de GUANYAR PER NO TORNAR ENRERE.
8. Perquè ja vaig ser a la VIA CATALANA, a la V i vaig votar el 9N.
9. Perquè exercir el DRET A DECIDIR és l’ÚNIC CANVI POSSIBLE.
10. Tenim grans REPTES col·lectius. Com a societat CONSCIENT hem de governar-nos amb RESPONSABILITAT per a aportar el millor a les persones i al món.
He llegit una entrada en un blog professional que parlava sobre " errores que no debes cometer con un cliente la primera vez que te escribe un email", és a dir, sobre la necessitat de cautivar, ; sobre les excessos d'agressivitat o de passivitat, sobre el to, que ha de correspondre a la relació amb un client, no amb un amic, i les formalitats i l'excés d'emoticones, etc.
Hi havia diversos comentaris positius, i m'ha semblat que podia fer-hi una nova aportació, introduint un aspecte que curiosament en aquestes reflexions professionals mai apareix, quan resulta que precisament en el context de l'estat espanyol haurien de ser un dels elements a tenir sempre en compte: la diversitat cultural i específicament lingüística. Ho he expressat en positiu, per descomptat, com una idea que pugui enriquir la reflexió, les accions professionals de suport, i el comportament socialment responsable i comercialment respectuós. Podeu veure l'aportació aquí.
Als inicis de la transició democràtica, després de la dictadura i després de segles d'opressió gairebé continuada a les llengües i cultures no castellanes, semblava que començava un procés en què molt gradualment no solament canviarien les lleis sinó que també la sensibilitat dels ciutadans s'aniria amotllant a una nova arquitectura política i territorial que havia de partir del respecte a la plurinacionalitat i assolir fins i tot l'estima entre les diferents cultures que compartien l'estat.
El camí fet ha estat l'invers. Si en aquell moment hi havia dins la intel·lectualitat i els poders espanyols una sensació de deute moral envers els "territoris perifèrics" i especialment amb Catalunya, a mesura que s'han succeït els lustres, aquest deute s'ha esvaït sense que s'hagi percebut cap mena de generositat per part dels qui detentaven aquest poder polític, acadèmic, mediàtic, etc.
De fet, en els darrers lustres, coindint amb el gran creixement econòmic i l'expansió de les grans corporacions espanyoles per llatinoamèrica, l'España va bien, i els projectes nacionalistes com l'AVE para coser y vertebrar España, des de Catalunya, com des dels altres territoris de parla catalana, s'ha percebut de manera radical la voluntat d'acabar amb aquelles esperances de la Transició de poder construir un estat compartit per a tots els pobles que l'integren.
Ara Catalunya ha emprès el camí per marxar i construir el seu propi estat, un estat modern, del segle XXI, sense les herències del règim anterior i de l'Antic règim, que tant marquen el tarannà de l'estat espanyol. Si finalment Catalunya se'n surt en aquest gran projecte col·lectiu, Espanya es veurà abocada a canviar, si més no en termes econòmics per tractar finalment de trobar un model sostenible que no depengui permanentment de l'extracció de diners d'altres territoris.
Però el gran canvi hauria de ser cultural, de respecte a la diversitat. Primer per fer el salt al segle XXI i aprofitar el daltabaix per a escometre la necessària regeneració. Però també perquè dins el perímetre de l'estat encara hi quedaran diverses realitats nacionals, bascos, gallecs i sobretot una part important de territoris de llengua catalana, balears, valencians i aragonesos de la Franja. A banda dels conflictes que es poden obrir amb altres territoris perifèrics.
La situació de possible pèrdua de Catalunya, de manera similar al que va passar fa un segle amb Cuba o en fa dos amb altres colònies, no solament afecta polítics i empreses (avui molt poc perquè estan internacionalitzades) sinó que comporta un cop molt fort en la moral col·lectiva. Si els espanyols no entenen amb una gran profunditat democràtica aquesta secessió i com una gran oportunitat de desenvolupar-se sense haver de perdre tanta energia a un conflicte irresoluble, la caiguda moral pot ser important.
De fet, en els darrers anys i més en els darrers mesos, ja s'ha començat a apreciar que al costat d'unes poques persones que comencen a fer el canvi de xip, una gran majoria social de fora de Catalunya viu amb tensió aquest procés. Segurament les causes del conflicte emocional no venen del mateix procés en si sinó del fet que el pensament únic espanyol canalitzat per mitjà dels mass mèdia espanyols, al·lèrgics a la pluralitat, havia transmès els conceptes de nació espanyola com a immutables i la pretensió de la secessió com un órdago impulsat per una sola persona en contra de la racionalitat. Adonar-se que se'ls ha estat enganyant deu provocar algun estat adaptatori de gran incomoditat.
Les conseqüències es fan evidents de seguida que algú intenta mantenir la seva dignitat i expressar-se en la seva llengua al seu país. El virus del supremacisme s'activa d'immediat: estamos en España y aquí se habla español! I una gran majoria d'empreses (i de consultors d'empresa!) no han entrat encara (des del 1975) a protocolitzar les pautes de tracte lingüístic dels seus treballadors cap a la clientela. I passen coses com aquestes, totes dues d'aquesta setmana:
El poeta mallorquí Carles Rebassa ha publicat un escrit al Facebook en
què denuncia un cas greu d’agressió per haver parlat en català en una
pizzeria de Ciutadella. Concretament, a la pizzeria Oristano. Els fets
van ser el proppassat 20 d’agost, quan Rebassa hi va anar a sopar amb el
seu home. Podeu llegir l'entrevista que li ha fet Web, on diu que aquí hi ha una situació de catalanofòbia asfixiant i que no hi ha cap cobertura legal real contra aquestes situacions de xenofòbia.
Si als Països Catalans parles en català amb normalitat, cada dia reps,
d’una manera o d’una altra, no sempre amb aquesta violència. Cada
vegada es fa més freqüent de sentir que això és Espanya i que aquí s’hi
parla allò que ells en diuen ‘espanyol’. [...] Passa tant perquè la ideologia cultural i lingüística d’Espanya durant
la dictadura continua vigent, amb un model colonial i supremacista
castellà. Per a molta gent és impensable que en un territori espanyol tu
et puguis expressar, fins i tot viure, en una de les llengües de la
colònia. En canvi, sí que ho pots fer en anglès, o en més llengües
romàniques.
Alhora, el músic menorquí Cris Juanico ha denunciat que el personal d'una companyia de ferris li ha enviat la policia quan s'ha negat a canviar d'idioma i parlar-hi en castellà. "Cert personal de Baleària no entén el català i m'ha enviat la Policia Nacional per dir-me que som un maleducat per no canviar al castellà", ha piulat Juanico, que després ha afegit que els agents l'han "obligat" a canviar d'idioma. "Segons ells els he faltat al respecte perquè quan he respost en català no m'han entès", ha explicat el menorquí, que ha afegit que els havia dit que on eren "els dos idiomes són oficials". Segons Juanico,
qui falta al respecte és "certa gent que no sap que treballa i viu en
un país on la gent viu i xerra en un altre idioma". Juanico ja ha comunicat que al compte de Twitter de Baleària li han demanatmés dades per atendre millor la reclamació [Font: ARA].
Les empreses haurien d'anar apressant-se a fer el que no han fet en els darrers 40 anys. Molt probablement, quan els balears i valencians, i altres, s'adonin de l'enorme progrés que Catalunya desenvoluparà després de la secessió, facin el pas a recuperar la seva dignitat nacional, molt tocada com es pot veure en vídeos com aquest: [ca] Drets humans i consciència de drets humans // [es] Derechos humanos y conciencia de derechos humanos -- Oh, han esborrat el vídeo, però he mantingut la transcripció.
Espanya és una construcció artificiosa que es manté unida per la força d'un poder coerctiu. Quan aquest es relaxa, Espanya tendeix a desaparèixer en benefici de altres realitats subjacents més intenses, més arrelades en la història i en el caràcter dels diferents pobles. També poden ser moments de regeneració i d'intentar construir un nou model d'estat.
Per exemplificar aquesta idea -que crec- em referiré a la invasió francesa del 1808. Tot just després, amb l'absència del monarca, es crea un buit de poder a Espanya. Les conseqüències són conegudes, les independències de bona part de les colònies i la presa de poder dels liberals (Corts de Cadis i Constitució del 1812).
Ara estem en un moment similar: la "invasió" alemanya, en el sentit d'estar intervinguts, i un poder polític espanyol passiu, reactiu, sense lideratge. Si fa dos segles van ser els liberals, ara seria Podemos. Si fa dos segles van ser les colònies d'ultramar, ara és Catalunya. I si la revolució liberal va tenir èxits ben limitats fa dos segles, més limitats els tindrà Podemos, i si els processos de creació dels nous estats van ser un èxit més ho serà en el cas de Catalunya.
De fet, si hem de cercar paral·lelismes històrics, Catalunya neix com a territori autogovernat, sense submissió exterior, quan ara fa mil anys el rei franc no ens ve a socórrer dels atacs musulmans. Igualment ara el govern espanyol no sols no presta el servei que caldria esperar d'un estat de dret, democràtic i social, sinó que tot just juga a la contra, perjudicant els interessos de Catalunya. Mil anys després Catalunya farà el mateix procés d'accedir a la creació d'un estat nou per incompareixença de l'estat vell, llunyà, inútil. Governar-nos contra el desgovern.
Altres reflexions sobre el procés actual: etiqueta governança
Estem en la precampanya més important que hi hagi hagut mai, perquè correspon a unes eleccions excepcionals en la mesura que poden esdevenir el plebiscit sobre la independència de Catalunya.
D'entrada, no tothom accepta aquesta interpretació, tot i que, són precisament aquells que a priori no reconeixen al 27-S aquesta virtut els que si les forces sobiranistes no aconseguissin la majoria donarien per fet que sí que havien tingut aquest valor plebiscitari. Aquesta és la principal trampa que fan certs partits. És una trampa perquè en aquesta circumstància ja no voldrien que es produís un referèndum autèntic sinó que ja validarien aquest com a produït. Per això precisament a Catalunya estem traçant un camí nou i fresc cap a la creació d'un nou estat, perquè Espanya no és un país homologable entre les democràcies madures i convençudes.
Però no solament els partits més declaradament espanyolistes fan trampes. Hi ha l'entorn de Podemos, que es presenten amb la marca Catalunya Sí Que Es Pot, i que en sorprenent contrdicció amb el propi nom, comencen dient que no, que No Es Pot, que la independència no es pot aconseguir, i que el cal és canviar Espanya, i que si aquesta canvia aleshores sí que Catalunya podria arribar a decidir però que com que haurà canviat potser ja no ens interessa decidir. Però la fal·làcia no rau simplement en aquest joc de contradiccions, sinó en un gran engany: proposar tot unes polítiques socials que saben que no es podran fer sense disposar d'un estat propi. Per això, tenen un discurs que es basa a no sortir del guió que tenen marcat. Consisteix a dir que la culpa de tot és de Mas. Infantilització, negació de la realitat, incapacitat d'assumir les seves contradiccions i propostes impossibles.
I encara més impossibles en la mesura que es fa evident que Espanya no canviarà, perquè no vol canviar i perquè els catalans no tenim cap dret a fer-los canviar. És un aspecte bàsic del respecte entre les nacions, cadascú té sobirania per a decidir com ser, no sols en termes polítics sinó en model de societat, en manera de ser... Arribats en aquest punt, sabent que Podemos no tindrà capacitat per canviar Espanya, els de CSQEP potser haurien de començar a ser valents i acceptar que el seu procés constituent no té recorregut. A banda de la ingenuïtat de creure que si Podemos tingués capacitat d'influència realment facilitarien un referèndum a Catalunya... També ho deia el primer PSOE això del dret d'autodeterminació... En conseqüència, estan proposant per a Catalunya la situació de bloqueig, de manca de finançament, d'ofec econòmic i cultural, d'impossibilitat de desenvolupar un veritable estat del benestar. No sé com podran anar a unes eleccions amb una proposta programàtica tan inviable, un castell en els núvols, somiar truites...
Ara bé, en una cosa sí que té raó el candidat de CSQEP: ‘Una república catalana independent podria ser el primer pas cap a una entesa federal’. I se li agraeix. Per a fer possible el seu programa, primer caldria una Catalunya independent. És a dir, una gran majoria estem d'acord que cal una Catalunya indepedent, també CSQEP -o almenys el seu candidat. En el seu cas, després de la independència, caldria posar-se d'acord amb Espanya per a fer una entesa federal o confederal. Altres creiem que quan assolim la llibertat, no hi haurà cap ganes de tornar a entrar dins d'Espanya. El que diu té una gran veritat: sols es podria refer Espanya si fos de manera confederal i, per tant, a partir de l'entesa entre parts lliures. Seria com tornar tres segles enrere, amb diferents regnes i un sol rei, però ja sabem que de fet la relació estava viciada enormement i ja no era una relació entre iguals. Millor anar cinc segles enrere i trobar un entorn de màxima relació amb Espanya (Castella) però sense subordinació i en el marc del concert de les nacions.
Després de veure el capítol Política de la sèrie documental 300, produïda per TV3 amb motiu del tricentenari de la guerra de Successió, m'ha vingut de gust llegir el text original del primer memorial de greuges que els dirigents de la societat catalana van presentar al rei. Els representants dels territoris de l'Antiga Corona d'Aragó el 1760 viatgen a Madrid per presentar al rei
Carles III el primer "Memorial de Greuges". És la primera vegada que els
sectors dirigents de la societat catalana s'atreveixen a alçar la veu
per reclamar la singularitat catalana.
He aprofitat per retallar-ne alguns fragments, i m'ha sorprès com la reclamació dels drets se sustenta en la voluntat de tenir uns ciutadans i uns pobles més feliços. Ara que es parla que les societats i els estats haurien de prendre com a valor suprem la felicitat de la ciutadania, és grat veure que al segle XVIII es justificava en la felicitat un seguit de reclamacions polítiques sobre els drets nacionals de Catalunya i els altres regnes que compartíem la Corona d'Aragó:
¡Qué gozo tuviera Vuestra Magestad si lograra que todos sus vasallos fuesen felices! [...] expondremos en esta humilde representación lo que juzgamos puede contribuir a que en el feliz reynado de Vuestra Magestad sean felices los reynos de la corona de Aragón.
Tot seguit es reclamen lleis diferents per a cada poble, tal com havia estat abans del Decret de Nova Planta:
¿Acaso dexan de ser perfectas la(s) monarquía francesa, la austríaca y otras, porque las provincias que las componen tienen diferentes leyes? Sin salir de España, y sin salir de la corona de Aragón, hallamos una prueba convincente de que es muy provechosa la prudente diversidad de las leyes municipales, pues sus quatro reynos las tuvieron muy diferentes. Yaun que no es de admirar que lo fuesen en Cathaluña y Aragón haviendo sido en su principio distintos sus soberanos, pero es digno de consideración que uno de los mayores héroes que Vuestra Magestad cuenta entre sus ascendientes, el señor rey Don Jaime 1 de Aragón, no menos político que guerrero, recobrando del poder de los moros de los reynos de Valencia y Mallorca y poblándolos de los mismos aragoneses y catalanes que lo sirvieron en la conquista, no les dió las leyes de Aragón, ni de Cathaluña, sino otras especiales y las más aptas para hacerlos felices. Todos los reynos de la corona de Aragón tuvieron sus propias distintas leyes,
Defensa que tenir lleis diferents no és implica tenir menys èxits, ser menys eficient que diríem avui:
Mejor que nadie conoce Vuestra Magestad quán preciosa es la corona de las Dos Sicilias y sabiéndolo quánto costó ganarla a los aragoneses, cathalanes, valencianos y mallorquines se explica muy satisfecho de la fidelidad que experimentaron sus gloriosos progenitores. Todo esto ignora los que juzgan que era monstruosa la corona de Aragón por la diver sidad de las leyes con que se governaban sus quatro reynos y que unida con la de Castilla deben governarse por las leyes de ésta.
Es fa una crítica de la gran presència de càrrecs públics, funcionaris i eclesials, als regnes de la Corona d'Aragó mentre que no hi ha cap correspondència inversa:
Quiso su Magestad que en ambas coronas se diesen promiscua mente los empleos sin distinción de naciones y con sola la atención a los méritos. Abrió las puertas de unos y otros reynos y en efecto los castellanos las hallaron abiertas y entraron francamente en Aragón a poseher las mejores conveniencias, más para los aragoneses, cathalanes y valencia nos han estado casi cerradas las de Castilla. [...] ¿qué agravio se hacía a los caste llanos en no darles empleos en Aragón, privándose los aragoneses de tener los en Castilla? ¿Cómo, observándose la más perfecta igualdad, puede faltarse a la justicia distributiva?
I aclareix que no és per manca de talent:
haviendo estado tantos años desatendidos nues tros paysanos, podíamos temer que afloxasen en el estudio de las ciencias, más no ha sido así por su buena índole y por su amor a las letras. Sin el estímulo del premio han hecho en ellas los mismos admirables progresos que hicieron en los siglos pasados quando lograban que se remunerara su aplicación. Las universidades de aquellos reynos se han mantenido sin la decadencia que dizen se experimenta en las de Castilla, las exceden sin duda en el número de estudiantes y sus cathedráticos no son inferiores en la sabi duría y en el cuidado de la enseñanza de sus discípulos. No vienen, es verdad, como los de las universidades de Castilla a pretender a la corte,
I també mostra que entre els regnes de la Corona d'Aragó s'aplicava aquest criteri de govern local, manera que era considerada més pròpia del bon govern:
Ni los catalanes podían tener empleos en Aragón, ni los aragoneses en Cathaluña, ni unos, ni otros en Valencia. Y aquí vuelve a ofrecerse la reflexión que antes hicimos, de que haviendo los aragoneses y cathalanes conquistado y poblado el reyno de Valencia, quedaron excluidos de sus empleos; y es, que aquellos grandes reyes y sus sabios consejeros, conociendo que según el de recho natural los padres de familia deben governar sus casas y los ciudadanos sus ciudades, entendieron que era consequencia de este derecho muy justo y mui provechoso que a cada reyno le governaran sus propios naturales
Entre els element de defensa de l'autogovern de cada nació, deixa anar una perla per a qualificar el tarannà dels castellans, que "tienen el genio duro":
los de una provincia tienen el genio muy diferente de los de la otra y, aun que cada uno piensa que el suyo es el mejor, no puede negarse que conviene mucho que congenien los que mandan y obedecen, siendo insufrible para los de un genio blando obedecer a los que le tienen duro.
Torna a la felicitat, ja que aquesta distribució permetia que cap regne fos més ditxós que un altre en tant que tampoc se sentia superior:
con esto se evitan seguramente la desigualdad en la distribución de los premios, la embidia y las quexas, que de otro modo son inevitables. No huvo la menor discordia entre aragoneses, cathalanes, valencianos y mallorquines, ni tuvieron embidia a los castellanos todo el tiempo que en cada uno de aquellos reynos obtuvieron los empleos sus naturales. Ningún reyno era más dichoso que otro, ninguno era supeior a los demás, los naturales de uno no mandaban a los del otro
Nota interessant, la manera com descriu amb naturalitat les diferències en el tarannà de cada poble, marcant una diferència determinant entre els ciutadans dels regnes de la Corona d'Aragó i els de Castella, així com les conseqüències en el bon govern:
No puede negarse que los naturales de la corona de Aragón por lo común no se ayudan, ni apetecen honras y conveniencias fuera de su patria; salen muchos de aquellos reynos, vienen a Castilla, más no a servir con comodidad en las casas, ni con el fin de llegar a mandar en ella, sino a ganar la comidad trabajando en los campos o en las fábricas y procurando ser útiles en todas partes. Y este deseo de acomodarse en su propia patria, sin aspirar al mando en la agena, viene de tan antiguo que de costumbre ha pasado a ser genio o naturaleza. Assí lo demuestran las mismas leyes, que afixaban los empleos de cada reyno a sus naturales, establecidas como universal satisfacción de todos, y lo comprueban las historias. Con quistaron los aragoneses, cathalanes, valencianos y mallorquines, como se dixo, a Cerdeña, Sicília y Nápoles y a excepción de algunos pocos que que daron heredados y se connaturalizaron en aquellos reynos, los demás se volvieron a España, dexando el govierno de ellos a sus naturales. De esta mo deración proviene, sin duda, que en los reynos de Ytalia no huvo turbaciones, ni alborotos mientras que estuvieron sugetos de los señores reyes de Aragón
I arriba al tema de la llengua:
En los de Cathaluña, Valencia y Mallorca los procesos y las escrituras de los siglos pasado sestán en su lengua vulgar, que al cabo de tiempo entienden medianamente los castellanos, pero jamás todas sus palabras, y menos la energía de muchas, de cuya inteligencia de pende la justa decisión de los pleytos.
El tema de la llengua també s'aborda en matèria eclesiàstica, en una denúncia que els catalans tenim menys drets que els indis!:
A más de estas leyes generales ay otra especial y más poderosa que obliga a que en Cathaluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus ygle si as los que nacieron o se criaron en aquellos reynos. Porque, según dixi mos, en ello se habla una lengua particular y, aunque en las ciudades y vi llas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo, los labradores ni saben hablarla, ni la entienden. En las Yndias, cuyos natura les, según se dice, no son capaces del ministerio ecclesiástico, los párrocos deben entender, y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y han de ser los labradores cathalanes y valencianos de peor condición que los yndios, haviéndose dado en aquellos reynos hasta los curatos a los que no enten dían su lengua?
En aquest cas, es denuncia que moltes dones han de confessar-se amb un traductor, ja que ni elles parlen castellà ni el bisbe català:
¿Quántas veces insta la necesidad de que una pobre muger explique su aflixión y se confiesse con su propio obispo? ¿'y ha de sufrir el rubor y la pena de hablarle por yntérprete?
Es clou el discurs amb una referència a l'obra de Felip V i novament a la necessitat de reformar-la per a fer possible la felicitat de la gent i dels pobles:
Quedó imperfecta esta gran obra de que depende su verdadera felicidad y Dios ha destinado a Vuestra Magestad para que con su soberana inteligencia y heroico zelo la perficione.
Un parell de comentaris finals sobre les denominacions:
És curiós que siguin precisament els representants de la Corona d'Aragó els que reclamin que es parli d'Espanya i no de Castella, ja que no cal oblidar que el que realment es va fer va ser conquerir per a Castella els regnes de la Corona d'Aragó: Se unió el Consejo de Aragón al de Castilla, que parece debiera ya lla marse de España
Per a certa gent del món patrioter espanyol que sempre introdueixen les confusions terminològiques en la denominació de Catalunya, es pot observar com amb tota naturalitat es parla del Regne de Catalunya: sus cuatro reynos [de la Corona de Aragón] son la tercera parte de España
Aquest document, anomenat Representació , fa una
crítica a la política "unificadora" de la monarquia espanyola, que
governa amb plens poders a Catalunya després de la derrota militar del
1714. "Alguns deuen pensar que si els espanyols tenen un mateix rei,
convé que tinguem una mateixa llei perquè sigui perfecta l'harmonia, la
correspondència i la unió de les parts d'aquesta monarquia", denunciava
aquesta Representació. No es va aconseguir res. I un segle més tard, el 1885, Catalunya va oferir el segona memorial de greuges, el de
Valentí Almirall, un federalista convençut que es va anar
desencantant progressivament. Hi ha hagut moltes altres queixes i oportunitats.
Un segle després, ara mateix, al 2015, Catalunya ja no vol parlar de greuges excepte aquells a qui deu agradar de viure sota el greuge permanent. Avui una part important dels ciutadans de Catalunya han decidit que, en la relació entre pobles adults composats per ciutadans que ja no són vassalls de cap rei ni captius de la història, Catalunya ha d'exercir el Dret a Decidir. Esperem que ho faci per la felicitat de la seva gent, dels seus ciutadans, opció que la història mostra que sols amb la recuperació de la llibertat nacional serà possible. Lliures i feliços!
Después de ver el capítulo Política
de la serie documental 300, producida por TV3 con motivo del
tricentenario de la guerra de Sucesión, me ha apetecido leer el texto
original del primer memorial de agravios que los dirigentes de la sociedad catalana presentaron rey. Los
representantes de los territorios de la Antigua Corona de Aragón en
1760 viajan a Madrid para presentar al rey Carlos III el primer
"Memorial de Agravios". Es la primera vez que los sectores
dirigentes de la sociedad catalana se atreven a alzar la voz para
reclamar la singularidad catalana.
He aprovechado para recortar algunos fragmentos, y me ha sorprendido
como la reclamación de los derechos se sustenta en la voluntad de tener
unos ciudadanos y unos pueblos más felices. Ahora que se
habla de que las sociedades y los estados deberían tomar como valor
supremo la felicidad de la ciudadanía, es grato ver que en el siglo
XVIII se justificaba en la felicidad una serie de reclamaciones
políticas sobre los derechos nacionales de Cataluña y los otros reinos
que compartíamos la Corona de Aragón:
¡Qué gozo tuviera Vuestra Magestad si lograra que todos sus vasallos fuesen felices! [...] expondremos en esta humilde representación lo que juzgamos puede contribuir a que en el feliz reynado de Vuestra Magestad sean felices los reynos de la corona de Aragón.
A continuación se reclaman leyes diferentes para cada pueblo, tal como había sido antes del Decreto de Nueva Planta:
¿Acaso dexan de ser perfectas la(s) monarquía francesa, la austríaca y
otras, porque las provincias que las componen tienen diferentes leyes?
Sin salir de España, y sin salir de la corona de Aragón, hallamos una
prueba convincente de que es muy provechosa la prudente diversidad de
las leyes municipales, pues sus quatro reynos las tuvieron muy
diferentes. Yaun que no es de admirar que lo fuesen en Cathaluña y
Aragón haviendo sido en su principio distintos sus soberanos, pero es
digno de consideración que uno de los mayores héroes que Vuestra
Magestad cuenta entre sus ascendientes, el señor rey Don Jaime 1 de
Aragón, no menos político que guerrero, recobrando del poder de los
moros de los reynos de Valencia y Mallorca y poblándolos de los mismos
aragoneses y catalanes que lo sirvieron en la conquista, no les dió las
leyes de Aragón, ni de Cathaluña, sino otras especiales y las más aptas
para hacerlos felices. Todos los reynos de la corona de Aragón tuvieron
sus propias distintas leyes,
Defiende que tener leyes diferentes no es implica tener menos éxitos, ser menos eficiente que diríamos hoy:
Mejor que nadie conoce Vuestra Magestad quán preciosa es la corona de
las Dos Sicilias y sabiéndolo quánto costó ganarla a los aragoneses,
cathalanes, valencianos y mallorquines se explica muy satisfecho de la
fidelidad que experimentaron sus gloriosos progenitores. Todo esto
ignora los que juzgan que era monstruosa la corona de Aragón por la
diver sidad de las leyes con que se governaban sus quatro reynos y que
unida con la de Castilla deben governarse por las leyes de ésta.
Se hace una crítica a la gran presencia de cargos públicos, funcionarios
y eclesiales, a los reinos de la Corona de Aragón mientras que no hay
ninguna correspondencia inversa:
Quiso su Magestad que en ambas coronas se diesen promiscua mente los
empleos sin distinción de naciones y con sola la atención a los méritos.
Abrió las puertas de unos y otros reynos y en efecto los castellanos
las hallaron abiertas y entraron francamente en Aragón a poseher las
mejores conveniencias, más para los aragoneses, cathalanes y valencia
nos han estado casi cerradas las de Castilla. [...] ¿qué agravio se
hacía a los caste llanos en no darles empleos en Aragón, privándose los
aragoneses de tener los en Castilla? ¿Cómo, observándose la más
perfecta igualdad, puede faltarse a la justicia distributiva?
Y aclara que no es por falta de talento:
haviendo estado tantos años desatendidos nues tros paysanos, podíamos
temer que afloxasen en el estudio de las ciencias, más no ha sido así
por su buena índole y por su amor a las letras. Sin el estímulo del
premio han hecho en ellas los mismos admirables progresos que hicieron
en los siglos pasados quando lograban que se remunerara su aplicación.
Las universidades de aquellos reynos se han mantenido sin la decadencia
que dizen se experimenta en las de Castilla, las exceden sin duda en el
número de estudiantes y sus cathedráticos no son inferiores en la sabi
duría y en el cuidado de la enseñanza de sus discípulos. No vienen, es
verdad, como los de las universidades de Castilla a pretender a la
corte,
Y también muestra que entre los reinos de la Corona de Aragón se
aplicaba este criterio de gobierno local, manera que era considerada más
propia del buen gobierno:
Ni los catalanes podían tener empleos en Aragón, ni los aragoneses en
Cathaluña, ni unos, ni otros en Valencia. Y aquí vuelve a ofrecerse la
reflexión que antes hicimos, de que haviendo los aragoneses y cathalanes
conquistado y poblado el reyno de Valencia, quedaron excluidos de sus
empleos; y es, que aquellos grandes reyes y sus sabios consejeros,
conociendo que según el de recho natural los padres de familia deben
governar sus casas y los ciudadanos sus ciudades, entendieron que era
consequencia de este derecho muy justo y mui provechoso que a cada reyno
le governaran sus propios naturales
Entre los elemento de defensa del autogobierno de cada nación, suelta
una perla para calificar el talante de los castellanos, que "tienen el
genio duro":
los de una provincia tienen el genio muy diferente de los de la otra y,
aun que cada uno piensa que el suyo es el mejor, no puede negarse que
conviene mucho que congenien los que mandan y obedecen, siendo
insufrible para los de un genio blando obedecer a los que le tienen
duro.
Vuelve a la felicidad, ya que esta distribución permitía que ningún
reino fuera más dichoso que otro como tampoco se sentía superior:
con esto se evitan seguramente la desigualdad en la distribución de los
premios, la embidia y las quexas, que de otro modo son inevitables. No
huvo la menor discordia entre aragoneses, cathalanes, valencianos y
mallorquines, ni tuvieron embidia a los castellanos todo el tiempo que
en cada uno de aquellos reynos obtuvieron los empleos sus naturales.
Ningún reyno era más dichoso que otro, ninguno era supeior a los demás,
los naturales de uno no mandaban a los del otro
Nota interesante, la forma en que describe con naturalidad las
diferencias en el talante de cada pueblo, marcando una diferencia
determinante entre los ciudadanos de los reinos de la Corona de Aragón y
los de Castilla, así como las consecuencias en el buen gobierno:
No puede negarse que los naturales de la corona de Aragón por lo común
no se ayudan, ni apetecen honras y conveniencias fuera de su patria;
salen muchos de aquellos reynos, vienen a Castilla, más no a servir con
comodidad en las casas, ni con el fin de llegar a mandar en ella, sino a
ganar la comidad trabajando en los campos o en las fábricas y
procurando ser útiles en todas partes. Y este deseo de acomodarse en su
propia patria, sin aspirar al mando en la agena, viene de tan antiguo
que de costumbre ha pasado a ser genio o naturaleza. Assí lo demuestran
las mismas leyes, que afixaban los empleos de cada reyno a sus
naturales, establecidas como universal satisfacción de todos, y lo
comprueban las historias. Con quistaron los aragoneses, cathalanes,
valencianos y mallorquines, como se dixo, a Cerdeña, Sicília y Nápoles y
a excepción de algunos pocos que que daron heredados y se
connaturalizaron en aquellos reynos, los demás se volvieron a España,
dexando el govierno de ellos a sus naturales. De esta mo deración
proviene, sin duda, que en los reynos de Ytalia no huvo turbaciones, ni
alborotos mientras que estuvieron sugetos de los señores reyes de
Aragón
Y llega al tema de la lengua:
En los de Cathaluña, Valencia y Mallorca los procesos y las escrituras
de los siglos pasado sestán en su lengua vulgar, que al cabo de tiempo
entienden medianamente los castellanos, pero jamás todas sus palabras, y
menos la energía de muchas, de cuya inteligencia de pende la justa
decisión de los pleytos.
El tema de la lengua también se aborda en materia eclesiástica, en una
denuncia que los catalanes tenemos menos derechos que los indios!:
A más de estas leyes generales ay otra especial y más poderosa que
obliga a que en Cathaluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos
de sus ygle si as los que nacieron o se criaron en aquellos reynos.
Porque, según dixi mos, en ello se habla una lengua particular y,
aunque en las ciudades y vi llas principales muchos entienden y hablan
la castellana, con todo, los labradores ni saben hablarla, ni la
entienden. En las Yndias, cuyos natura les, según se dice, no son
capaces del ministerio ecclesiástico, los párrocos deben entender, y
hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y han de ser los labradores
cathalanes y valencianos de peor condición que los yndios, haviéndose
dado en aquellos reynos hasta los curatos a los que no enten dían su
lengua?
En este caso, se denuncia que muchas mujeres tienen que confesarse con
un traductor, ya que ni ellas hablan castellano ni el obispo catalán:
¿Quántas veces insta la necesidad de que una pobre muger explique su
aflixión y se confiesse con su propio obispo? ¿'y ha de sufrir el rubor y
la pena de hablarle por yntérprete?
Se cierra el discurso con una referencia a la obra de Felipe V y
nuevamente a la necesidad de reformarla para hacer posible la felicidad
de la gente y de los pueblos:
Quedó imperfecta esta gran obra de que depende su verdadera felicidad y
Dios ha destinado a Vuestra Magestad para que con su soberana
inteligencia y heroico zelo la perficione.
Un par de comentarios finales sobre las denominaciones:
Es curioso que sean precisamente los representantes de
la Corona de Aragón los que reclamen que se hable de España y no de
Castilla, ya que no hay que olvidar que lo que realmente se hizo fue
conquistar para Castilla los reinos de la Corona de Aragón: Se unió el Consejo de Aragón al de Castilla, que parece debiera ya lla marse de España
Para cierta gente del mundo patriotero español que
siempre introducen las confusiones terminológicas en la denominación de
Cataluña, se puede observar como con toda naturalidad se habla del Reino
de Cataluña: sus cuatro reynos [de la Corona de Aragón] son la tercera parte de España
Este documento, llamado Representación,
hace una crítica a la política "unificadora" de la monarquía española,
que gobierna con plenos poderes en Cataluña tras la derrota militar de
1714. "Algunos pensarán que si los españoles tienen un mismo rey,
conviene que tengamos una misma ley para que sea perfecta la armonía, la
correspondencia y la unión de las partes de esta monarquía",
denunciaba esta Representación. No se consiguió nada. Y
un siglo más tarde, en 1885, Cataluña ofreció el segundo memorial de
agravios, el de Valentí Almirall, un federalista convencido que se
fue desencantando progresivamente. Ha habido entretanto muchas quejas y oportunidades.
Un siglo después, ahora mismo, en 2015, Cataluña ya no quiere hablar de
agravios excepto aquellos a quien debe gustar de vivir bajo el agravio
permanente. Hoy una parte importante de los ciudadanos de
Cataluña han decidido que, en la relación entre pueblos adultos
compuestos por ciudadanos que ya no son vasallos de ningún rey ni
cautivos de la historia, Cataluña debe ejercer el Derecho a Decidir. Esperamos
que lo haga por la felicidad de su gente, de sus ciudadanos, opción que
la historia muestra que sólo con la recuperación de la libertad
nacional será posible. ¡Libres y felices!
Si el procés polític que estem vivint acaba culminant
en el naixement d’un nou estat es tractarà, sens dubte, d’un cas inèdit ja que no serà fruit de la desparició de l'estat precedent ja que l'Estat espanyol no es desfarà sinó que romandrà idèntic, amb la reducció de fronteres i habitants. Això ho explica avui Jaume López a La revolució democràtica, a l'ARA.
El Dret a decidir no l'hem inventat pas els catalans, però és cert que aquí s'ha desenvolupat enormement, tant en acolliment popular com en aprofundiment acadèmic: Un
dret a decidir entès com el dret dels membres d’una comunitat política a
expressar i realitzar, mitjançant un procediment democràtic, la
voluntat de redefinir el seu estatus polític i marc institucional
fonamentals, incloent-hi la possibilitat de constituir-se en un nou
estat independent. En definitiva, el perfeccionament del principi
democràtic, fonament de les democràcies occidentals, per poder plantejar
també dins del seu marc la possibilitat de crear nous estats.
López afegeix unes preguntes; ¿Com, si no, podríem enfocar aquesta possibilitat
en ple segle XXI? Els estats han estat sempre fruit de guerres, o de
pactes dinàstics o entre potències; és a dir, no han tingut un origen
democràtic. ¿Com haurien de crear-se avui? Ignorar aquesta pregunta i la
necessitat d’una resposta coherent amb el principi democràtic és com
afirmar que l’estat és un bé moral inqüestionable, o que la violència és
l’única resposta a aquesta pregunta.
El que em sembla excepcional és que Catalunya pot liderar l'aprofundiment democràtic en el segle XXI. Aquest dret a decidir hauria de ser la norma per als temes més espinosos, després de processos de deliberació intensos. En el cas català, els estudis i els debats sobre la independència han estat abundants i qui no s'hi ha interessat ha estat realment perquè no ha volgut. Tothom ha pogut expressar les seves opinions i arguments, també el món de l'unionisme, que ha congregat els seus acòlits i han explicitat els seus arguments, per bé que normalment vinculats a la testosterona i al desconeixement històric, i en general a la no plena acceptació del principi democràtic.
A la humanitat del segle XXI li cal superar reptes d'empoderament de les persones i dels pobles, li cal un enfortiment democràtic, que pugui compatibilitzar la llibertat i la igualtat d'oportunitats. I tot això sols serà possible en un entorn de valors positius, d'actituds constructives, de sumar en la diversitat. Catalunya està sent un exemple de com fer un procés difícilíssim de manera impecablement democràtica, pacífica i cívica, la revolució dels somriures.
Aquest procés pot esdevenir una gran revolució democràtica, que pot ser exemplar per a tota la humanitat i per a totes les democràcies d'arreu del món. Els estats compostos hauran de prendre nota que, o tenen una política de respecte a les minories o aquestes, en darrer terme i un cop esgotats els intents dels ponts de diàleg, sempre tindran el recurs de fer ús de la Via Catalana del Dret a Decidir.
Forcades creu que la campanya de vacunació «desprestigia» el Col·legi de Metges. La metgessa Teresa Forcades ha afirmat que la campanya de vacunació "desprestigia" el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona perquè no eleva el debat sobre les vacunes, sinó que el simplifica i només ofereix l'opció que cal vacunar-se. En un entrevista d'Europa Press després de morir un nen no vacunat de diftèria, la metgessa especialitzada en Medicina Interna i doctorada en salut pública ha incidit que el debat no pot ser 'vacunes sí o vacunes no' i ha criticat "que sigui tabú el discurs que hi ha vacunes dolentes".
"Què volem? Infantilitzar la població? Intentar que la població obeeixi codis cada vegada més emocionals, més simples i avalats per futbolistes?", ha criticat sobre la campanya, en què metges, periodistes i esportistes reconeguts defensen la necessitat de vacunar-se. Per això, ha criticat que la campanya no és capaç de reflectir un poc més el complex de la realitat: "Entenc que no es pugui fer una tesi doctoral, però l'altre extrem tampoc pot ser". Ha lamentat que "sembla un escàndol dir que hi ha vacunes incloses al calendari vacunacional que no són bones, però és el cas", i ha citat com a exemple la del papil·loma, perquè no ha demostrat la seva eficàcia i diversos països l'han retirat.
Teresa Forcades proposa una moratòria, com ja han sol·licitat metges i catedràtics de la salut pública, en comptes de fer aquest tipus de campanyes "que diuen 'vacunes sí, vacunes sí!". Ha posat èmfasi en el fet que hi ha vacunes l'eficàcia de les quals no està demostrada i que inclouen agents tòxics que no són bons per a la salut: "Això és veritat, és un cas científic". "Això és un abús, perquè hem deixat una cosa tan delicada com els medicaments i la salut en mans d'unes companyies amb ànim de molt lucre, insaciable", ha avisat.
El vídeo de la campanya no ofereix arguments científics sinó que demana l'adhesió. Un actor hi arriba a dir que "les vacunes han ajudat com cap altra cosa al progrés de la humanitat"! Sense negar el valor mèdic de les vacunes, el que les dades demostren és que en tot cas seria la higiene el que més ha ajudat al progrés de la salut...
Si mireu els vídeos de la Dra. Teresa Forcades veureu com en absolut es posiciona contra les vacunes o vaccins, sinó que senzillament alerta dels perills que comporten i de la manca de transparència en la informació a la ciutadania, que és infatilitzada.
La campanya del Col·legi no aporta dades, mentre que aquells que són titllats de poc científics, les organitzacions per la llibertat de vacunació. aporten dades fonamentals per a poder fer-se un criteri raonat. Entre aquestes dades, podem trobar les que demostren la primera de les falsedats que se solen dir sobre moltes vacunes, la seva contribució fonamental a l'eradicació de la malaltia.
Els col·legis de metges faran fora els detractors de la vacunació. El
Col·legi de Metges de Barcelona ha
advocat per castigar amb la suspensió aquells facultatius que promoguin
el discurs antivacunes, ja que entre les seves
atribucions tenen l'obligació de vetllar pel compliment del codi deontològic, en el qual es regula la bona praxi professional. «El codi
deontològic, que a Catalunya és comú per als quatre col·legis
provincials, garanteix que l'acció d'un metge no serà mai perjudicial
per als ciutadans, i que els professionals tenen l'obligació de proposar
als pacients la millor alternativa terapèutica en cada moment».
El dilema és greu perquè qui i com decideix què és més perjudicial per als ciutadans. És discutible i molt. El primer problema és de manca de transparència i de fer arribar els pros i els contres als ciutadans, ja que, davant dels efectes greus de certes vacunes, i de l'ocultació d'informacions rellevants, els usuaris de la sanitat tenen dret a disposar del màxim d'informació sobre aquesta pràctica mèdica. De fet, es podria interpretar que el fet de no explicar que en algunes malalties el risc de vacunar-se és més alt que el de no estar immunitzat és una vulneració greu del Codi deontològic davant el qual bona part de la professió hauria de ser expulsada -seguint el seu criteri- de la col·legiació. No es tracta de fer caça de bruixes ni de portar el tema a les vies judicials o punibles sinó de fer-ne un enfocament serè, amb dades, amb evidències científiques. La proposta dels experts a l'Assemblea francesa d'aplicar una moratòria sembla prou encertada.
La via oberta pel Col·legi pot portar a les persecucions, delacions i denúncies d'aquells que no estan contra les vacunes sinó que demanen transparència de la informació, estudis rigorosos, i llibertat per a l'usuari especialment en certes aplicacions. Per ara, respecte a Teresa Forcades s'ha decidit
no sancionar-la perquè consideren que no s'ha pronunciat contra la
vacunació. En el cas del Dr. Xavier Uriarte, tampoc està contra la immunització sinó que exigeix una informació més
transparent sobre aquests medicaments. Sembla que el discurs del COMB posi el focus en uns éssers no existents que clamen contra les vacunes per tal d'evitar entrar en el tema central, els estudis i la informació.
Retallo algunes obligacions que consten en el codi deontològic: algunes fan referència als drets de les persones (Els metges han de respectar escrupolosament les persones i tots els seus dret; El metge ha de respectar les conviccions religioses, ideològiques i culturals del pacient). I especialment al dret a ser informat (El metge té el deure de donar al pacient la màxima informació possible
sobre [...] els tractaments; El metge ha d’extremar la informació dels
riscos de l’acte mèdic). La informació sobre les conseqüències de la vacunació no es dóna adequadament. A més, entre els drets del pacient hi ha el de rebutjar el tractament (El metge ha de respectar el dret del pacient a rebutjar [...] l’assistència mèdica, sempre que abans hagi estat informat) igual que el metge pot tenir criteri propi (El metge ha de sotmetre’s sempre a les mateixes normes ètiques i mai no podrà renunciar a la seva independència professional). El que no poden fer és criticar els altres, cosa que molt freqüentment alguns metges fan respecte als que emeten dubtes raonables sobre les vacunes (Mai no ha de fer judicis o comentaris despectius sobre el diagnòstic, el tractament o el pronòstic establerts amb anterioritat per altres col·legues). I finalment cal tenir en compte que algunes vacunes s'han decretat sense l'existència d'experimentació suficient (L’experimentació mèdica sobre persones solament podrà fer-se quan allò que hom vulgui experimentar hagi estat ben estudiat, i satisfactòriament, en el laboratori). A partir del codi deontològic sembla que més aviat es podria interpretar que el Col·legi ha de trobar un equilibri raonable i que no pot actuar de manera que perjudiqui aquells que demanen més transparència i estudis rigorosos (El Col·legi de Metges, en totes les circumstàncies, té el deure ineludible de defensar, per tots els mitjans al seu abast, el metge que es vegi perjudicat a causa del compliment d’aquestes Normes).
Vinc de passar uns dies a la Marina Alta, a les comarques centrals del País Valencià també conegudes com Diània o Governació de les Muntanyes. Presento així la ubicació en el territori perquè sovint es desconeix que aquestes terres eren més o menys la històrica Governació de Xàtiva (XIII-XVIII) i després la província de Xàtiva (segle XIX). En termes legals actuals diríem que la Marina Alta forma part de la província d'Alacant.
La capital és Dénia, l'antiga Dàniya dels taifes musulmans, i també la Diniu dels ibers. Però foren els romans qui originaren el nom: Dianium (la vila de Diana). Dénia va ser pionera a proclamar rei l'arxiduc Carles, i després dels tres setges de la Guerra de Successió, la ciutat es va haver de repoblar de nou amb catalans i mallorquins ja que després de l'entrada dels borbons al 1708 sols hi quedaven vells. Per contra, el municipi veí de Xàbia participa en el bàndol borbònic i, per això, acabada la guerra,
obtindrà privilegis, títols i una concessió per al port per poder
exportar mercaderies i fruits del país, convertint-se en el motor de
l'economia del municipi. Pel que fa a Dénia, un segle després, ja recuperada de les greus represàlies del règim borbònic, experimenta un gradual creixement especialment amb el florent comerç de la
pansa. La crisi de la pansa, amb la fil·loxera de principis del segle XX, suposa una certa paralització econòmica tant de Dénia com de Xàbia.
A partir dels anys 60 el turisme esdevé el principal sector econòmic de la zon, provocant la
desaparició d'indústries. També comença una accelerada urbanització, que durant aquests anys recents de bombolla immobiliària ha tacat tot el territori d'urbanitzacions. Es fa difícil trobar a la comarca un indret natural, un turó, on no hi hagi arribat la mà de l'home per la via de la construcció de cases i conjunts residencials. A més, fets amb tanta mala traça, criteri, ordenament, que han provocat un mal indeleble al territori, trinxant-lo, i manllevant-li una part molt important del seu atractiu paisatgístic.
Impressionants el Montgó i el Castell de Dénia. O el que queda del castell, però igualment és una visita obligada. El Massís del Montgó, declarat parc natural, separa Dénia de Xàbia. En època musulmana es diu que s'anomena Caon, on donaria Mongó, passant per mont Caon i Mont-Gaun. Des dels miradors es pot divisar de manera molt diàfana Eivissa. De fet, el massís és l'última unitat de la serralada prebètica abans de ressorgir mar endins com a illa d'Eivissa!
He pogut menjar arròs a banda, espencat, polp sec... i altres receptes de la cuina local. I he visitat indrets de gran bellesa com la Vall de Gallinera, la Cova de Rull, o la ciutat de Xàbia. I he tingut la fortuna de coincidir amb les festes de Moros i Cristians, amb una desfilada enorme, amb vuit filades (filaes) cristianes i vuit de mores. Penso que a casa meva, a Vilanova i la Geltrú, aquesta festa ja no podria existir perquè un partit de tots els colors alternatius va decidir que ni en temes de cultura popular es podia mantenir la paraula moro, i així es van carregar el Moro Manani.
Vull ressaltar que des de ja fa quize anys, les dones també participen a les filaes, paper que tradicionalment sols estava reservat als homes. Malgrat que aquesta introducció no és fidel a la història, té tot el sentit com a part de la normalització de la igualtat de sexes a la nostra societat, a banda que, igual que al teatre, el participant desenvolupa un paper, de manera que no és important el sexe de cadascú. Me n'alegro molt pel pas que van fer!
A la comarca es manté un ús important de la llengua pròpia, especialment als pobles, mentre que a les ciutats de costa l'afluència d'immigració i sobretot de treballadors del sector turístic fa que el valencià tingui una presència menor. No m'he trobat en cap circumstància en què no se m'entengués, si bé vull fer notar els fenòmens que són coneguts i habituals. Per una banda, respecte als valencianoparlants, que tenen tendència a parlar-te en castellà si no et coneixen. Després d'insistir, recuperen la seva llengua si bé la diglòssia ha fet i fa molt mal, ja que encara hi ha una consideració subconscient d'inferioritat de la llengua pròpia davant la llengua de l'Estat. Per altra banda, hi ha les persones no valencianoparlants, en els quals crec que puc afirmar que -a diferència del que succeeix a Catalunya- s'aprecia una estranyesa i en algun cas un punt d'incomoditat pel fet que no canviïs a la seva llengua. Tractant-se d'un indret turístic i de serveis, caldria que aquestes persones, i sobretot les empreses per les quals treballen, prenguessin consciència del mal servei, desconsideració i fins i tot mala educació que suposa que sigui el client qui es vegi obligat a canviar de llengua. Encara avui, certes persones consideren que el bilingüisme sols correspon als valencianoparlants (o catalanoparlants) i no als altres, que es deuen creure superiors. Ho dic en aquests termes perquè una cosa és el bilingüisme a la societat o al carrer, però quan parlem d'una relació comercial se suposa per per respecte, tracte correcte, i sentit de servei, és el treballador que atén el que ha de parlar la llengua del client.
Altres curiositats respecte a la llengua:
A la visita a la Cova del Rull, que és de l'Ajuntament, la guia municipal, valencianoparlant, fa tota l'explicació en castellà i ni tan sols ha preguntat en quina llengua els presents ho preferíem. Curiós!
Al web de l'hotel Reig es diu que atenen en castellà, anglès i francès, i resulta que parlen un valencià fantàstic que no apareix entre les llengües referenciades. Doncs mira que vaig estar a punt de no seleccionar-lo per aquest motiu, però no tenia moltes alternatives. Per què no hi posen la llengua pròpia? Vergonya? Por que el turista espanyol els penalitzi? Auto-odi? Vés a saber, coses de la diglòssia.
En alguns restaurants, després de demanar el plat et deien, amb amabilitat, me puede indicar el número del plato? per tal d'assegurar si ho havien entès bé... I en un cas, eso de la truita exactamente qué es?, pregunta a la qual respons amb un moviment de mà batent l'ou òbviament, perquè jo no estic fet per actuar de traductor automàtic de cambrers no preparats per a la feina que fan. Lògicament t'entenen de seguida!
En tot cas, he de dir que parlés en català amb el meu accent o bé hi posés un accent valencià, en cap cas vaig tenir cap dificultat, com és normal. Aquelles són terres on la llengua és prou viva. El problema de vegades es produeix més a les ciutats, València o Alacant, on si estableixes diàleg amb algú és més fàcil que acabi sorgint alguna expressió sobre català i valencià com a llengües diferents. És bo recordar que aquest estiu fa 40 anys que un grup de
catedràtics de la Universitat de València van sol·licitar un dictamen
lingüístic que va expressar el següent:
Los firmantes, miembros de las Academias Española y de la Historia,
habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se
ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del
origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País
Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer
nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace
muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de
las lenguas románicas:
Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del
idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y
española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano,
en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer. Por todo
ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y
aún ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus
propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras
pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su
entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan
consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de
un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia. Es
culturalmente aberrante todo intento -como el que contemplamos- de
desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural
catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no
tenemos sino respeto y admiración, dentro del cual el País Valenciano ha
tenido y tiene un lugar tan relevante.
Dámaso Alonso [aleshores director
de la Real Academia Española], Jesús Pabón [director de la
Real Academia de la Historia], Antonio Buero Vallejo, Tomás Navarro, Pedro
Laín Entralgo, José María Pemán, Vicente Aleixandre [poeta de la
Generació del 27 i premi Nobel de literatura el 1977], Fernando Lázaro
Carreter [president de la RAE 1991-1998], Alonso Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Marqués de
Lozoya, Miquel Batllori, Camilo José Cela [premi Nobel de literatura el 1989], Rafael Lapesa, Manuel Alvar y
José Antonio Maravall.
Ho recordava l'Antoni Bassas fa uns dies a l'ARA. Ell hi afegia L’escrit és del 1975. L’obsessió per destruir la unitat
del català, per impedir de totes totes que sigui la llavor d’una unió
política dels seus parlants, ve d’antic. Hauria de ser motiu d’una
profunda vergonya que hagi sigut en l’Espanya democràtica que hàgim
conegut l’apoteosi del separatisme lingüístic català més “aberrant”. Amb
el català sí que s’ha pogut ser separatista, encara que hagi calgut
adoptar una posició anticientífica.
El pasado mes de Junio tuvo lugar en Rosario, Argentina, la cuarta edición del Foro Moverse, el foro sobre Responsabilidad y Sostenibilidad
Empresaria más destacado de la región de Santa Fe.
Como invitado internacional, el Foro contó en esta ocasión con el disertante Josep Maria Canyelles, experto europeo en RSE, asesor de las Cámaras de Comercio de Cataluña, escritor y conferencista internacional.
Pueden visualizar su conferencia "Liderazgo para una RSE con sentido empresarial", donde derribó algunos mitos y expuso reflexiones de alto valor para comprender el sentido empresarial de la Responsabilidad Social, y a la vez la relación con el territorio, ya que también introdujo el concepto de Territorio Socialmente Responsable.
Junts pel Sí va més enllà de les 135 persones que formen
part de la candidatura. És un projecte de tots. Per això, es necessita la
màxima implicació de tothom per aconseguir una majoria suficient que ens
permeti guanyar les eleccions del 27 de setembre i poder crear la República catalana.
Per simbolitzar aquesta força, han convidat que els ciutadans que vulguin també es puguin fer candidats de Junts pel Sí. La idea inicial era ser més de 13.500 persones, 100
per cadascún dels 135 diputats al Parlament.
Però amb poques hores es va emplenar. Jo sóc el candidat 7956! I hores d'ara ja s'han superat els 30.000 candidats inscrits
per a la seva llista simbòlica formada per ciutadans que hi donen
suport.
Aquesta no és la llista de Romeva, Forcadell, Casals, Mas, Junqueras o Guardiola. No és la llista de ningú, és la llista de tots els que volem fer un país millor, més just i digne.
La campanya es va posar en marxa dimecres al Parc de la
Ciutadella de Barcelona. La campanya ara es proposa arribar als 40.000 adherits, que és
el nombre de voluntaris que van participar en el 9-N. Aquest diumenge
Junts pel Sí ha publicat un vídeo en el qual els cap de llista per
Girona i Tarragona, Lluís Llach i Germà Bel, demanen als ciutadans que se sumin a la llista.
Junts pel Sí ha destacat el caràcter inclusiu de la llista i ha
assegurat que va més enllà de les 135 persones que figuren a la llista.
Per això, busca la màxima implicació dels qui s’han pronunciat a favor
del dret a decidir. Les adhesions a la llista que encapçala Raül Romeva i de la qual
formen part CDC, ERC i representants de la societat civil es poden fer a
través de butlletes i via Internet.
Les 5 accions que pots fer com a candidat/a pel sí!
1. Explica la teva història a les persones del teu voltant : per què sóc candidat pel sí?
2. Fes nous candidats pel sí!
3. Col·labora amb el punt de Junts pel Sí de la teva comarca o localitat.
4. Fes ús de les xarxes socials (Twitter, Facebook, WhatsApp) per difondre la teva tasca com a candidat/a pel sí.
És molt suggerent el trilema de Rodrik, economista de Harvard, segons
el qual hem de triar dos d'entre aquests tres conceptes: globalització
econòmica, democràcia política o sobirania nacional, ja que no és possible un
món hiperglobalizat i pla, amb democràcia i sobirania dels Estats, tot al
mateix temps i amb la màxima intensitat [La
paradoxa de la globalització]
Hi reflexionava fa uns mesos en Carles
Campuzano: Podem aspirar a
tenir hiperglobalització i democràcia política a escala global, amb regles i
institucions per a una nova governança, però a costa de la sobirania nacional;
o podem aspirar a mantenir la nostra plena sobirania i la democràcia política,
però sense integrar-nos al món, tancats en l'autarquia; o bé podem estar
plenament integrats en la lògica de la globalització econòmica, mantenint un
alt nivell de control polític intern, però sense democràcia política, és a dir
sense legitimitat social per tenir capacitat de qüestionar, discutir i pactar
les regles que es derivin dels impactes i les conseqüències d'aquesta
integració econòmica a escala global. El plantejament de Rodrik en el terreny
teòric és realment suggerent. I en el terreny polític ens permet abordar debats
d'un enorme calat i actualitat.
Davant un trilema de tanta actualitat en els seus termes, podem tenir
la temptació de veure si també es dóna un mateix esquema pel que fa als tres
principis que sovint citem junts des de la Revolució francesa de fa més de dos
segles: llibertat, igualtat i
fraternitat.
Si davant el trilema de Rodrik podem sentir lament per la
impossibilitat de combinar els tres elements, la desesperació es pot apoderar
de les nostres ànimes quan ens adonem que aquests altres tres valors tenen una
combinatòria molt més complicada. La llibertat, que s'ha usat com la bandera
del capitalisme, mai ha combinat bé amb la igualtat, que fou usada com
l'estendard del comunisme. Amb més sentit poètic que no empíric, s'ha dit que
després de les revolucions antagòniques de la llibertat i de la igualtat, ara
calia la revolució de la fraternitat, que permetria finalment conjuminar els
altres dos principis.
Si llibertat i igualtat no han casat mai prou bé, tampoc disposem
d'evidències de llibertat o igualtat fraternal. Quins dos segles de
desorientació! No hem sabut trobar la tècnica que ens permeti l'emulsió entre
aquesta aigua i aquest oli que es rebutgen! En mala hora foren enunciats com a
tríada escollida!
Si un -la fraternitat- no ha gaudit encara de l'oportunitat de posar-se
a prova, un altre -la igualtat- ja ha sentit el fracàs en la seva pell,
arrossegat per l'ensulsiada del comunisme. I la Fi de la història ha posat en greu crisi l'entorn ideològic de la
llibertat, un capitalisme aconduït pel neoliberalisme.
Se m'ocorre que la clau de volta deu raure a no interpretar el tercer
element -la fraternitat- en el mateix nivell que els altres dos. La llibertat i
la igualtat reclamen marcs legals, són una crida per un estil de govern, per un
model d'estat. Si és així, el tercer element, el que ens ha de permetre superar
el dilema llibertat-igualtat, és el que posa el focus en les persones, en les
actituds. Sense les persones, la societat, la cultura, no hi ha principis de
govern que siguin sostenibles.
Així, em permeto de reinterpretar en clau dels nostres dies la
fraternitat aplicada com a corrector a la llibertat i a la igualtat en tant que
principis polítics: la igualtat ha de ser
modelada per la solidaritat, mentre que la llibertat ha de ser modelada per la
responsabilitat.
Principis públics
Principis personals
Expansiu
Llibertat
Responsabilitat
Contractiu
Igualtat
Solidaritat
Desdoblant la fraternitat en solidaritat i responsabilitat, obtenim els
matisadors de la igualtat i de la llibertat. Mentre que els principis que he
anomenat públics demanen a l'estat que els articuli, els que he anomenat
personals reclamen el nostre compromís i segurament una certa espiritualitat.
Algú em podrà discutir si la fraternitat equival merament a la
solidaritat, on el canvi de terminologia obeeix als nous temps, però que no
correspon fer-la equivaldre també a la responsabilitat. I aquí és on la meva
modesta opinió vol ser taxativa: una llibertat fraterna és una llibertat amb
responsabilitat!
La responsabilitat no és merament autoimposar-se limitacions en
l'exercici de la llibertat per tal de garantir la igualtat; es tracta de tenir
en consideració amb convicció fraternalment els grups d'interès que es veuen
afectats per la nostra llibertat. La fraternitat és aquí la manera de no
convertir la responsabilitat en un aspecte metodològic, jurídic, tècnic,
marquetinià... sinó en un espai de trobada amb l'altre per a construir àmbits
de comunió, per a fer comunitat, per a fer país, per a crear valor compartit.
La responsabilitat ha de tenir una base de fraternitat per a imbuir-se
d'autenticitat. Igual com la igualtat sense la fraternitat de la solidaritat
seria merament articulats legals.
Aquesta llibertat responsable i aquesta igualtat solidària, amb
fraternitat, tenen l'emulsionant que pot fer possible passar pantalla i entrar
en la nova era, en el nou paradigma de les organitzacions i de la humanitat. La Fi de la Histèria?
La internacionalització té un dels seus inicis
en les relacions comercials. En aquestes, la finalitat és l'intercanvi de béns
mentre que les persones, la cultura o el paisatge són elements presents en tant
que agents necessaris o realitats contextuals.
Quan el turisme pren protagonisme, es produeix
un canvi en el paper d'aquests elements ja que la cultura, el paisatge o les
persones esdevenen objectes del procés, i el desplaçament dels visitants pren
sentit per l'observació o interacció amb aquells.
Aquesta nova relació es pot produir des del respecte, que etimològicament vol dir
precisament observar, i que implica
una consideració valorativa d'allò que és observat; però també es pot produir
des de la mera consideració d'objecte
d'allò que contemplem, ja sigui animat o inanimat, i objecte etimològicament
prové d'allò que és llançat. L'objecte, i més en la nostra civilització
occidental, porta un implícit d'usar i
llençar, de fruïció egòlatra, de desconsideració.
Observar
amb respecte o tractar com objecte, vet aquí l'inici de la diferència entre un
turisme responsable o un turisme depredador. Ja no
entrem en els impactes ambientals o econòmics sinó merament en l'actitud, com exercim de viatgers pel món.
En la relació comercial la cultura era
merament un codi que calia comprendre per a fer possible l'intercanvi i el
negoci. En la relació turística hi ha observació, hi ha intencionalitat
d'interacció, de manera que la cultura esdevé objecte. En la relació comercial
la cultura era un accident, un context. En la relació turística és objecte i
com a tal es produeix una relació que pot tenir connotacions positives o
negatives quant a l'actitud de l'observador. Pot ser respecte o pot ser objecte.
En la relació entre el turista observador i
l'objecte observat l'element primordial pot estar a una o a l'altra banda de la
mirada. Perquè la importància recaigui en l'objecte -la cultura, per exemple-
l'observador ha d'exercir el seu rol des del respecte, l'observació, deixant
que tot ell s'imbueixi de l'objecte. El turista esdevé un subjecte passiu o,
dit a la inversa, la cultura és el subjecte actiu que envolta, sedueix, i
penetra en el turista.
En sentit contrari, si la importància recau en
el turista, la cultura queda atrapada en l'objecte, és el turista el que
decideix a cada moment fins a quin punt hi entra o no, o pot senzillament fruir
d'una mostra de cultura adulterada,
un concentrat barroer pensat per satisfer el desig hedonista de viure cultures
instantàniament malgrat la superficialitat.
El turisme que converteix en objecte allò
observat, que no permet que el viatger sigui l'objecte de l'experiència
turística, té causes conegudes, com el model de massificació, el control de
grans companyies en detriment d'agents locals, els valors occidentals
hedonistes i de fugacitat del temps...
Recuperar un sentit del turisme com a
experiència vital requereix alentir el temps, concedir al diàleg l'oportunitat de l'intercanvi i la
trobada, deixar-se perdre, cercar l'ignot dins espais no necessàriament
remots...
Quan solament és un espai de gaudi intens i
desconnexió entre dos períodes laborals, el turisme és un passatemps, és un joc
d'internet. L'experiència turística ha de permetre viure diferents vides dins d'una vida, ha de permetre fer créixer,
no tornar a la vida normal giravoltant en la mateixa roda sinó haver apujat un
nivell el nostre esperit, la nostra riquesa personal més íntima.
Voldríem que el turisme deixi de devorar
paisatges i monuments per passar a ser un espai on el viatger pugui viure
l'experiència de ser embolcallat i devorat per un entorn, una cultura.Però no ens enganyem: difícilment el turisme
majoritari deixarà de ser depredador. Doncs que ho sigui amb la màxima
consideració! Acceptat això, quin espai reservem per al turisme de la vivència,
de l'esperit? I com l'alimentem? Cal una actitud de les persones. Cal
desenvolupar recursos. Cal canviar conceptes i models.
La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) és la responsabilitat que assumeix una organització, sigui mercantil, pública o social, envers la societat pels impactes de la seva activitat i per la corresponsabilitat en els afers comuns que afecten la sostenibilitat del mercat, de la societat i del medi ambient.
En el seu màxim nivell de compromís, conforma una empresa o organització amb propòsit, entenent el propòsit empresarial com l’adopció d’un model d’empresa amb una excel·lència social que li permeti crear valor compartit, és a dir, valor econòmic i socialalhora, per a tots els grups d’interès. [llegir definició més àmplia segons Josep Maria Canyelles]
[es] Qué es la Responsabilidad Social
La Responsabilidad Social Corporativa (RSC) es la responsabilidad que asume una organización, sea mercantil, pública o social, hacia la sociedad por los impactos de su actividad y por la corresponsabilidad en los asuntos comunes que afectan a la sostenibilidad del mercado, de la sociedad y del medio ambiente.
En su máximo nivel de compromiso, conforma una empresa u organización con propósito, entendiendo el propósito empresarial como la adopción de un modelo de empresa comprometida corporativamente con la sociedad y con una excelencia social que le permite crear valor compartido, es decir, valor económico y social a la vez, para todos los grupos de interés.
[leer definición más amplia según Josep Maria Canyelles]
Entenem l'RSE com un factor estratègic
"Un pla d'RSE amb garanties d'èxit és aquell que comença amb el reconeixement que no és un projecte d'actuacions sinó part d'un procés de gestió del canvi"
Entrevista al Canal Blau TV: Penedès Destinació Turistica Responsable
Josep Maria Canyelles estrevistat a La Marató per la Pobresa de Televisió de Catalunya.
Entrevista per al Postgrau en Gestió de la Diversitat Lingüística i Cultural de la UOC.
Conferència sobre RSA. Col·legi d'Enginyers (min.58)
Sessió UOC Meet - presentació RSC, cas La Fageda i debat
MBA en Social Entrepreneurship // Postgrau d'Emprenedors Socials
Voluntariat corporatiu: una major democratització del voluntariat. Intervenció a Torre Jussana. Ajuntament de Barcelona
Voluntariat i responsabilitat social, noves expectatives i possibilitats. Entrevista amb motiu del Fòrum de les Associacions 2011
Taula rodona de "Comunicació i Empresa" al Congres Convit 2011. Es debat sobre llengua i RSE. La primera intervenció de Josep Maria Canyelles comença al minut 6:50.
Reportatge sobre la publicació "Per un territori socialment responsable. Promovent la Responsabilitat Social dels Ajuntaments"
Acte a Burgos del programa Incorpora de l'Obra Social de la Caixa. Font: Televisión de Castilla y León
Entrevista de 12 min. sobre RSE al programa Gent d'empresa. Comença al minut 32:40.
Entrevista con motivo del curso sobre RSO en FEVAS (Bilbao)
De guanyar diners a generar riquesa: reptes per a l'empresa en un entorn global i interdependent
[ca] Responsabilitat Global és un think tank sobre la Responsabilitat Social de les Empreses, les Administracions i les Organitzacions [es] Responsabilitat Global es un think tank sobre la Responsabilidad Social de las Empresas, las Administraciones y las Organizaciones [en] Responsabilitat Global is a think tank on CSR for the private, public & third sectors
