- La responsabilitat dels mitjans de comunicació és fonamental ja que contribueixen a crear valors socials i cada cop més a polaritzar la societat en bombolles irreconciliables alimentades per la tergiversació informativa.
- Espanya segueix retrocedint pel que fa a l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 16
de Nacions Unides, que parla de de pau, justícia i institucions sòlides
i pretén promoure societats justes, pacífiques i inclusives.
Parlem poc de la
responsabilitat social dels mitjans de comunicació. Si segles enrere els valors
d’una societat venien conformats per la família i per l’església i
posteriorment també per l’escola, la intel·lectualitat i els moviments socials,
avui és evident que el món corporatiu és qui mostra una gran capacitat i encara
desenvolupant-se per marcar no sols les modes sinó els referents culturals,
models socials i valors de la societat. El màrqueting ha tret nota en fer aquesta
feina, que és més profunda que merament col·locar un producte a un segment de
mercat.
Dit això, els mitjans
de comunicació en són la corretja de transmissió perquè l’entusiasme
interessat, l’assentiment o, per contra, el sentit crític fan que una constel·lació
de valors en substitueixi una altra de manera generalitzada, massiva i accelerada.
La majoria de mitjans estan estretament vinculats al poder i intensament
condicionats pels anunciants i per la propietat. No descobreixo res de nou.
Però a l’hora d’abordar
la responsabilitat de les empreses davant la societat, sovint posem la mirada
en l’empresa que fa les coses malament i desatenem l’entorn mediàtic que posa
en safata l’acceptació (o acceptabilitat) social. Els mitjans de comunicació
han renunciat a ser la veu de la societat, la veu dels grups d’interès, els
portaveus dels col·lectius que no tenen veu. Per exemple, la veu de les
generacions que encara no han nascut. No els exigim prou. O potser pensen que
no és el que els lectors n’esperen. O senzillament el gos no mossega la mà de
qui li dona el menjar.
Però parlar de l’RSC
dels mitjans no solament fa referència a com contribueixen a modificar els
valors socials. També hi ha aspectes més immediats, materials, objectivables, com el
dilema entre veritat o la tergiversació. En dic dilema perquè és una tria
voluntària, que forma part de l’estil propi, i que es fa de manera conscient.
Permeteu-me
exemplificar-ho amb una informació important i molt esperada: la sentència del
TJUE sobre les prejudicials de Llarena. Cerco la informació aportada per un
mitjà alineat en l’espanyolisme però que tradicionalment havia estat estat
rigorós, i em trobo amb una ocultació de la frase més important de la sentència,
que obre una nova interpretació molt rellevant per la jurisprudència europea i
per al cas en concret. El punt fonamental és que per denegar una euroordre calia
demostrar la falla sistèmica de la justícia d’un país però ara s’afegeix al
mateix nivell, amb la conjunció “o”, si hi ha grup objectivament identificable.
És a dir, que la falla no és sistèmica sinó sols contra un grup, i aquí queden
obertes totes les possibilitats, un grup sexual, d’origen, o com seria el cas
una minoria nacional o, si es vol, un col·lectiu ideològic com l’independentisme.
El fet que el País
oculti aquesta informació, donant continuïtat moltes tergiversacions fetes en el
darrer decenni, converteix aquest diari en un pamflet, si més en aquesta part
de la informació. Succeeix el mateix amb l’estat espanyol, on no podem negar que
hi ha un estat de dret, però que aquest es trenca completament quan ens referim
al Procés. Institucions públiques i mitjans de comunicació han considerat que
el fi justifica els mitjans, i que poden fer una excepció en un afer, creient
que no afectarà al conjunt de la seva activitat.
Textos de Silvia Agulló, periodista d'El País i de la sentència.
Doncs això és el
que no acceptaríem mai d’una empresa: la responsabilitat social ha de ser
transversal, integral, no se’n poden fer excepcions. I si algun cop s’incompleix,
cal rendir-ne comptes sota el lema del comply or explain, compleix o
explica’t. Tingues el coratge d’explicar públicament que crearàs un forat en l’estat
de dret o en el rigor informatiu perquè consideres que un concepte com la
unitat de l’estat és més important que el mateix estat de dret o que el rigor
informatiu.
I encara, un criteri
fonamental per al periodisme, no barrejar intencionadament informació i opinió.
Aquí la irresponsabilitat de les males pràctiques és dramàtica. Ho és com a
principi deontològic i ètic. Però més encara per les conseqüències que comporta.
Un dels reptes socials més rellevants que hauríem d’afrontar col·lectivament,
al costat de la desigualtat, la diversitat i altres, és la creixent i interessada
polarització social. Tant les xarxes socials com també els mitjans clàssics en
son els principals culpables, juntament amb certa política que se’n val. Creant
bombolles socials que no s’escolten entre elles i en un context de malestar
creixent estem creant el ferment de l’enfrontament i la violència. Quan El País,
percebut pels seus lectors com un mitjà seriós, tergiversa sistemàticament la
informació en una matèria, està creant barreres mentals i allunyant qualsevol
possibilitat de diàleg constructiu, fet que quan la falsedat té lloc sobre un
conflicte nacional crea plausabilitat social sobre la discriminació xenòfoba
contra un col·lectiu nacional.
Algunes reflexions relacionades sobre governança i ODS 16 al voltant del cas català: