La desconfiança s'ha convertit en sistema

• Quan desapareix la confiança, creixen la burocràcia, la vigilància i els costos de transacció. El repte dels Territoris Socialment Responsables és precisament tornar a generar capital social.
• No podem reclamar desburocratització sense reconstruir confiança. Cal facilitar el compliment responsable i actuar amb contundència davant qui abusa de la confiança social.

Territoris socialment responsables per reconstruir el capital social

Fa més de vint anys que parlem de Territoris Socialment Responsables i penso que ara convé recuperar aquest concepte amb més força que mai. No perquè ens calgui una nova etiqueta ni perquè hàgim de tornar a explicar les bones pràctiques que haurien de fer les empreses, les administracions, les organitzacions socials o les universitats. El repte que tenim al davant és molt més profund: estem patint una pèrdua important de capital social i potser hauríem de començar a plantejar-nos que estem davant d’un problema de caràcter civilitzatori.

El capital social és allò que permet que una societat funcioni més enllà de les lleis i dels contractes. És la confiança entre les persones, la capacitat de cooperar, el sentit de pertinença, les xarxes relacionals, el reconeixement d’unes normes compartides i la vinculació amb una comunitat. També és la capacitat de sentir-nos part d’una continuïtat entre passat, present i futur, cosa que ens permet saber on som i assumir alguna responsabilitat sobre cap on anem.

Una part d’aquest capital social s’ha anat afeblint durant les darreres dècades i el món digital ho ha accelerat enormement. Les xarxes socials ens han connectat com mai però també han afavorit relacions més febles, fragmentades i sovint polaritzades. Una part de la gent jove ha crescut amb menys vinculació amb la xarxa associativa, amb la comunitat propera, amb la tradició, amb el passat i fins i tot amb unes relacions presencials continuades que obliguen a conviure amb persones diferents i a gestionar la complexitat de les relacions humanes.

Sense confiança augmenten els costos de transacció

No es tracta de reivindicar nostàlgicament el passat ni de negar tot el que el món digital ens aporta. Però viure en el present no és el mateix que viure desconnectat del passat i sense projecte de futur. L’arrelament no hauria de voler dir immobilisme sinó disposar d’uns vincles des dels quals poder interpretar el món, construir identitat i relacionar-nos amb els altres. Em pregunto fins a quin punt alguns dels malestars, la solitud i la desorientació que observem no tenen també alguna relació amb aquesta progressiva pèrdua de vincles, sense pretendre, evidentment, explicar fenòmens molt complexos a partir d’una única causa.

El problema és que una societat amb menys capital social necessita substituir la confiança perduda per altres mecanismes. Quan no confiem en la paraula de l’altre necessitem contractes més detallats, quan no confiem en les organitzacions necessitem més indicadors i verificacions, i quan les administracions desconfien dels administrats multipliquen requisits, procediments i controls. La regulació i el control són necessaris, però quan es converteixen en la resposta gairebé automàtica davant qualsevol mala pràctica poden acabar generant uns costos de transacció enormes.

De vegades ho expresso d’una manera volgudament provocadora: si per evitar un hipotètic 3% de corrupció o d’incompliments acabem generant un 10 o un 15% d’ineficiència sobre el conjunt del sistema, potser hauríem de revisar el model. Òbviament no estic proposant tolerar cap percentatge de corrupció, sinó preguntant-nos si té sentit sotmetre permanentment tota la societat a la sospita per mirar d’impedir que una minoria actuï irresponsablement. L’alternativa hauria de ser facilitar radicalment l’activitat de qui compleix i actuar amb molta més rapidesa i contundència contra qui abusa de la confiança.

En aquest sentit dono ple suport a la tasca del Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració (FERA), impulsat l’any 2012. Hi he donat suport per mitjà d'organitzacions. El 2013 ja va presentar trenta propostes de reforma i el 2024 va impulsar un nou acord de la societat civil amb un amplíssim suport, i vaig anar a l'acte de presentació a la Llotja de Mar. Li desitjo el màxim èxit perquè necessitem urgentment una Administració més àgil, eficient i orientada a la ciutadania, però no tinc la certesa que simplificar tràmits i procediments pugui ser suficient per transformar els fonaments d’un sistema administratiu i d’una funció pública que arrosseguen inèrcies molt profundes.

La meva prevenció no neix, per tant, d’una manca de confiança en aquestes iniciatives, sinó del fet que el problema va molt més enllà de l’Administració. El gran cavall de Troia és una cultura de la desconfiança que afecta cada vegada més les relacions entre persones, entre empreses, entre ciutadania i institucions, entre administracions i administrats, i fins i tot entre les mateixes institucions. Hem anat caient progressivament en un pou de desconfiança del qual serà difícil sortir si no hi ha una acció conscient i compartida per tots els sectors de la societat.

A més, la desconfiança és recíproca. L’Administració pot desconfiar de l’administrat però la ciutadania també té motius per desconfiar d’una Administració que incompleix terminis, que no sempre compleix ella mateixa totes les normes que imposa i que de vegades exigeix als altres unes diligències que no s’aplica amb la mateixa intensitat. El mateix passa entre empreses, organitzacions i persones, i aquesta reciprocitat negativa pot anar alimentant una espiral en què cada nova desconfiança sembla justificar un nou control i cada nou control reforça la percepció que no ens podem fiar els uns dels altres.

Per sortir d’aquesta espiral no n’hi ha prou amb eliminar burocràcia. Cal recuperar una cultura de responsabilitat en què la confiança tingui valor i també conseqüències. Qui compleix els seus compromisos i actua responsablement hauria de poder beneficiar-se d’un sistema que confiï més en ell, mentre que qui incompleix greument, enganya o abusa de la confiança hauria d’assumir les conseqüències sense dilacions eternes. I això ha de ser igualment exigible a una persona, una empresa, una organització social o una Administració.

Aquí també hi ha una qüestió cultural que em sembla rellevant. Massa sovint qui incompleix una norma o un compromís i no és descobert pot arribar a ser percebut com el més espavilat, mentre que quan l’enxampen sembla que simplement hagi tingut mala sort. Ens cal recuperar un sentit de dignitat segons el qual equivocar-se o incomplir comporti reconèixer-ho, demanar disculpes quan correspongui, reparar el dany i modificar el comportament. No és una qüestió religiosa ni una crida a moralismes antics, sinó una condició necessària perquè una societat pugui concedir confiança sense haver de posar un controlador darrere de cada persona.

Algunes cultures han preservat millor aquest sentit d’assumpció pública de la responsabilitat. Sovint s’ha posat com a exemple el Japó, on davant determinats errors públics encara és habitual que un responsable assumeixi personalment l’error i demani disculpes. No es tracta de proposar concepcions extremes de l’honor pròpies d’altres èpoques, sinó de constatar que la capacitat de reconèixer la pròpia responsabilitat també forma part del capital social.

És en aquest context que penso que hem d'enfortir el concepte de Territori Socialment Responsable. No estic parlant simplement d’un territori on hi hagi moltes empreses responsables, una bona Administració, entitats compromeses i universitats que facin projectes de sostenibilitat. Això seria una suma de bones pràctiques, però el repte que tenim avui és construir deliberadament una societat amb més capital social, amb més capacitat de cooperació i amb unes relacions basades en una confiança que pugui ser reconeguda i merescuda.

Podríem expressar-ho esquemàticament com TSR = RSA + RSE + RSI + RSO + RSU, entenent-hi la responsabilitat social de les empreses, de les administracions, de les organitzacions, de les universitats i la responsabilitat social individual. Però la fórmula no té interès per la suma dels components sinó per la interacció entre aquests i la capacitat d'abordar sinèrgicament els reptes del territori. La responsabilitat de cada actor hauria d’afavorir la responsabilitat dels altres, generar confiança mútua i anar configurant unes regles de joc compartides que no depenguin únicament de l’obligació normativa.

La responsabilitat social individual adquireix aquí una importància especial. No em refereixo simplement a l’ètica de cadascú en la seva vida privada, sinó a com assumim la responsabilitat des de l’activitat laboral i professional. Difícilment tindrem empreses responsables si els seus directius i professionals no se senten personalment responsables pels impactes de les decisions que prenen, de la mateixa manera que serà difícil que una persona amb un compromís profund amb el bé comú pugui mantenir indefinidament una contradicció radical amb l’organització de la qual forma part.

Un Territori Socialment Responsable hauria de permetre precisament que aquestes responsabilitats es reforcessin mútuament i contribuïssin a recuperar comunitat. Les societats no es vertebren solament per mitjà de governs i mercats, sinó també mitjançant associacions, entitats culturals, clubs esportius, centres educatius, comerç, empreses arrelades al territori, xarxes veïnals i molts altres espais on les persones aprenem a cooperar, discrepar, assumir responsabilitats i reconèixer-nos mútuament. Si aquests espais s’afebleixen, podem continuar compartint una administració o un territori però cada vegada podem tenir menys societat.

La proposta de Territori Socialment Responsable que avui voldria prioritzar és, per tant, una estratègia de reconstrucció del capital social. No es tracta d’afegir una agenda nova a les moltes que ja tenim sinó de comprendre que la responsabilitat de cada actor pot generar confiança, que més confiança pot reduir costos de control i de transacció, i que aquesta reducció pot alliberar energies per crear més valor, més comunitat i, novament, més capital social.

Naturalment, la confiança no pot ser ingènua. Sempre hi haurà qui intentarà aprofitar-se’n i precisament per protegir-la necessitem que els incompliments greus tinguin conseqüències efectives, proporcionades i ràpides. La confiança social no significa absència de control sinó disposar d’un model en què el control sigui proporcional al risc i en què la irresponsabilitat no surti gratuïta, alhora que la gran majoria que actua correctament no hagi de suportar permanentment el cost provocat per una minoria.

Potser una part important de la crisi civilitzatòria que estem vivint és aquesta contradicció: hem creat unes societats extraordinàriament complexes i interdependents alhora que anàvem erosionant els vincles, els referents compartits i la confiança que necessitem perquè aquesta complexitat pugui funcionar. No podem resoldre-ho posant una norma darrere de cada problema, un procediment darrere de cada norma i un controlador darrere de cada persona. Ens cal reconstruir responsabilitat, confiança i comunitat, i penso que aquest és avui el sentit més profund que hauríem de donar als Territoris Socialment Responsables.