[ARTICLE] I si després del 2030 no hi ha una nova agenda global?

El desenvolupament sostenible no es quedaria sense compromisos internacionals. Però podria perdre el fil que els uneix.

Quan ens preguntem què ha de venir després de l’Agenda 2030, solem imaginar dues opcions: aprovar una nova agenda amb una altra data o prolongar, actualitzant-los, els actuals Objectius de Desenvolupament Sostenible. En el posicionament que hem fet públic des de Respon.cat defensem que cal preservar un marc global compartit i fer-lo més capaç d’orientar transformacions reals. Però el context internacional també ens obliga a considerar una tercera possibilitat: que els estats no arribin a un acord comparable al que va ser possible el 2015. Si això passés, què quedaria de l’agenda de la sostenibilitat?

En quedaria molt. L’any 2030 no deixaran d’existir els convenis internacionals de drets humans o laborals, ni desapareixerà l’Acord de París. En biodiversitat, el Marc mundial de Kunming-Montreal ja combina 23 fites per al 2030 amb quatre grans objectius per al 2050. En finançament, el Compromís de Sevilla, adoptat el 2025, ha renovat el marc global de finançament per al desenvolupament i incorpora qüestions com el deute, la inversió sostenible o la reforma de l’arquitectura financera internacional. I el Pacte per al Futur, aprovat per Nacions Unides el 2024, aborda el desenvolupament sostenible al costat de la governança digital, les generacions futures i la reforma de la governança global. No tots aquests instruments tenen la mateixa naturalesa ni la mateixa força jurídica, però és evident que el desenvolupament sostenible no començaria de zero l’endemà del 2030. El problema seria un altre. Podríem perdre el fil que relaciona els diferents reptes.

El valor d’un full de ruta compartit

La valoració és positiva perquè no hauríem de menystenir el que ha representat disposar d’un gran full de ruta compartit per la humanitat. Els ODS no són només una llista de disset objectius. Una de les aportacions més valuoses de l’Agenda és haver mostrat que els grans reptes socials, ambientals, econòmics i institucionals estan relacionats i que la sostenibilitat exigeix mirar-los conjuntament.

Reduir emissions no és aliè a l’ocupació, la mobilitat o la pobresa energètica. Protegir la biodiversitat té relació amb l’aigua, l’alimentació, el turisme o l’activitat econòmica. L’habitatge condiciona la salut, l’emancipació juvenil, la cohesió social, la mobilitat i fins i tot la capacitat de les empreses per captar i retenir talent. Aquesta mirada sistèmica pot semblar avui evident, però les nostres organitzacions continuen estructurades majoritàriament per àrees especialitzades que no sempre tenen prou capacitat per relacionar-se.

Aquest és un dels riscos d’un eventual escenari post-2030 format sobretot per una suma d’acords sectorials. Podríem disposar d’instruments més precisos en clima, biodiversitat, drets humans, finançament, tecnologia o altres àmbits i, tanmateix, perdre capacitat per detectar les connexions, les tensions i fins i tot les contradiccions entre polítiques. El valor d’una agenda global no rau únicament en els objectius concrets que conté, sinó en obligar-nos a observar-los com a parts d’un mateix model de desenvolupament.

Correlacionar no és alinear

També hi ha una sensació agredolça, que prové de la manera com massa sovint hem aplicat els ODS. Durant aquests anys hem parlat molt d’“alinear” empreses, administracions o plans amb l’Agenda 2030 quan, en realitat, sovint el que fèiem era correlacionar.

Una organització revisava allò que ja feia i identificava amb quins ODS tenia relació cada actuació. Un programa d’ocupació es vinculava a l’ODS 8; una actuació d’igualtat, a l’ODS 5; una política ambiental, als ODS corresponents. L’exercici podia ser útil per prendre consciència, ordenar o comunicar millor, i no necessàriament hi havia cap voluntat de greenwashing. Però una cosa és correlacionar el que ja fem amb els ODS i una altra és alinear realment la nostra gestió amb el model de desenvolupament sostenible que representen.

Alinear significa permetre que aquell marc ens interpel·li i, si cal, ens faci modificar prioritats, polítiques, processos o decisions. Si després d’incorporar els ODS continuem fent exactament el mateix i de la mateixa manera, potser hem millorat el relat, però difícilment podem parlar d’una gran transformació.

Ho hem vist molt clarament treballant amb administracions locals, que ja fan moltes coses relacionades amb l’Agenda 2030 perquè és part de la seva activitat, però difícilment podran fer-ne moltes més si no disposen de molts més recursos. Per això, el repte que hem defensat és generar més transversalitat, més eficiència i més impacte.

En una experiència recent de Vector5 en un ajuntament vam concloure que no calien més plans, sinó que calia aconseguir que els que ja existien funcionessin més com un sistema. Una suma de bons plans no genera automàticament un bon sistema de governança. Ho explicava fa poc a «Quants plans pot tenir un ajuntament? Transversalitat, Agenda 2030 i impacte»: els reptes de les ciutats ja són transversals i, per tant, la manera de governar-los també ho ha de ser.

Aquí hi ha una possible herència de l’Agenda 2030 que no hauríem de perdre encara que algun dia deixéssim de parlar dels disset ODS: la capacitat d’ajudar-nos a governar la complexitat. Treballar interdepartamentalment, generar aliances internes i externes, relacionar polítiques i orientar-les a impactes reals és més important que poder posar una icona de color al costat de cada actuació.

Els ODS ens diuen què volem, no com ho hem de gestionar

Hi ha encara una altra distinció que considero fonamental. Els ODS expressen allò que voldríem assolir col·lectivament com a humanitat. Però no són, ni pretenien ser, un sistema de gestió per a les empreses o les organitzacions. Una microempresa pot mirar els disset objectius i dir que els subscriu tots. És perfectament possible compartir l’aspiració de posar fi a la pobresa, reduir les desigualtats, disposar d’un treball digne, combatre el canvi climàtic o afavorir unes institucions sòlides i, al mateix temps, no saber què té a veure tot això amb les decisions que aquella empresa pren cada matí.

Aquí és on comença una altra feina. L’organització s’ha de preguntar quins impactes genera, quins grups d’interès afecta, quines responsabilitats assumeix i en quins àmbits pot fer una contribució especialment rellevant des de la seva pròpia activitat. No parlem principalment de filantropia, sinó de model d’empresa.

L’Agenda no ens diu que haguem de tenir un determinat sistema de governança, establir compromisos, dialogar amb els grups d’interès, incorporar un sentit de propòsit o rendir comptes d’una determinada manera. No li correspon. Tot això forma part de la gestió de la responsabilitat de l’organització envers la societat. Els ODS ens indiquen què voldríem aconseguir; la responsabilitat social ens ajuda a determinar què ens correspon fer a cadascú i com integrar-ho en l’estratègia i en l’operativa.

En aquest sentit, hi ha una manera de llegir l’Agenda 2030 que sempre m’ha semblat suggeridora. En la gestió de la responsabilitat social dialoguem amb els grups d’interès. Amb treballadors, clients o proveïdors ho podem fer directament. Amb la comunitat és més complex perquè està formada per molts actors diferents. Però, si ampliem la mirada, encara hi ha un grup d’interès més difícil d’escoltar: la humanitat.

Què vol la humanitat? Naturalment, ningú en pot parlar en nom propi. Però un acord internacional com l’Agenda 2030, aprovat amb un grau extraordinari de consens, pot ser entès com una de les millors expressions disponibles d’allò que la humanitat ha manifestat que vol per al seu futur. Aquesta és una altra raó per preservar el valor d’un gran marc compartit.

Una agenda global també necessita una agenda local

Però la humanitat tampoc no viu en abstracte. Vivim en territoris concrets, amb problemes, recursos, cultures, institucions i prioritats diferents. I aquí crec que tenim un altre aprenentatge que caldria incorporar al post-2030.

L’any 2014, un any abans de l’aprovació dels ODS, des de Respon.cat vam impulsar els Focus de la Responsabilitat Social a Catalunya, dins la metodologia de Territori Socialment Responsable. Vam generar un procés de consens entre diferents actors per identificar aquelles matèries que eren especialment rellevants per al país i que podien orientar també la contribució voluntària de les empreses.

El plantejament era combinar dos fulls de ruta: un de global i un de local. El global ens diu quins són els grans reptes compartits per la humanitat; el local ens ha d’ajudar a identificar com es manifesten aquests reptes en el nostre territori i quines altres qüestions pròpies també són materials per a la nostra societat.

Quan es van aprovar els ODS vam vincular-hi els Focus i aquesta combinació permetia fer una lectura empresarial i territorial de l’Agenda. Posteriorment, aquesta mateixa lògica de localització i d’aliança entre actors va ser present en l’Acord Nacional per a l’Agenda 2030 i en l’Aliança Catalunya 2030, en què Respon.cat ha participat des del primer moment.

Amb perspectiva, però, crec que la força extraordinària que van adquirir els ODS va fer que no mantinguéssim prou viva aquella agenda local. I probablement va ser un error. Vam disposar d’un llenguatge global molt potent, però no sempre vam ser capaços d’aterrar-lo prou a la realitat quotidiana de les pimes, dels territoris i de les comunitats.

Per a moltes empreses catalanes pot ser molt més fàcil comprendre què significa la seva responsabilitat quan parlem de qualitat de l’ocupació, model productiu, habitatge, disponibilitat de talent, envelliment, cures, cohesió social, aigua, mobilitat, llengua, transició energètica o equilibri territorial. No perquè aquests reptes siguin alternatius als grans reptes globals, sinó perquè són la seva concreció en una realitat determinada.

Per això localitzar no hauria de voler dir simplement agafar els disset ODS i repartir la realitat local entre disset caselles. Cal fer també el recorregut invers: identificar primer quins són els reptes materials del territori i després relacionar-los amb el marc global.

I allò que encara falta?

Una futura agenda també ofereix l’oportunitat d’incorporar millor qüestions que el 2015 no van tenir prou centralitat. La cultura n’és un exemple especialment clar. És present en diferents fites dels ODS, però no disposa d’un objectiu propi que permeti abordar de manera integrada els drets culturals, el patrimoni, la creació, la diversitat cultural i lingüística o els nous reptes de l’entorn digital.

I a banda, totes els reptes emergents, que transcorreguts deu anys ja pugen en la llista de prioritats, com ara la intel·ligència artificial, la governança de les dades o la desinformació. Els grans marcs han de tenir estabilitat, però també capacitat d’evolucionar davant transformacions que el 2015 encara no tenien la centralitat actual.

Després del 2030

Per això val la pena defensar que després del 2030 continuem disposant d’un marc global compartit, encara que avui no sapiguem quina forma podrà tenir. Un nou gran acord permetria conservar aquesta mirada integrada, revisar els aprenentatges d’aquests anys i donar més presència a qüestions que han quedat insuficientment recollides.

Però si aquell acord no fos possible, tampoc no ens quedaríem sense agenda de sostenibilitat. Continuarien existint tractats, convenis, compromisos i marcs sectorials. El repte seria construir deliberadament els ponts entre ells i evitar que el desenvolupament sostenible tornés a fragmentar-se en moltes agendes que avancen cadascuna pel seu compte.

I, amb una agenda nova o sense, per a les empreses el repte de fons continuaria essent el mateix. No es tracta de comptar amb quants ODS podem correlacionar allò que ja fem, sinó de comprendre els nostres impactes, assumir les responsabilitats que ens corresponen, integrar-les en l’estratègia i contribuir, des de la nostra activitat i des del territori, al model de societat que volem construir.

Potser aquest ha estat un dels grans aprenentatges de l’Agenda 2030: necessitem objectius globals, però els objectius només transformen quan es converteixen en responsabilitats concretes, en transversalitat, en aliances i en impacte. I això continuarà sent necessari després del 2030, sigui quin sigui el nom de l’agenda que tinguem.