29.1.18

Ha muerto Ingvar Kamprad, fundador y alma de IKEA

Ha muerto Ingvar Kamprad, fundador de IKEA. Ha muerto media marca, la IK de sus iniciales. Y mucho más porque la empresa fue hecha a su medida, desde su emprendimiento juvenil hasta la gran compañía multinacional, siempre con un liderazgo muy personal y singular.

Tengo nociones del personaje gracias al hecho de tratar IKEA como caso de estudio en algunas asignaturas de responsabilidad social corporativa en el marco de MBAs. Me resulta interesante estudiar el caso de IKEA por la influencia determinante del liderazgo y los valores y a la vez por la necesidad de gestionar la RSC aunque fuera aprendiendo sobre la marcha a medida que se destapaban conflictos diversos, sociales, ambientales, de seguridad, de relación con las comunidades donde opera, de impactos económicos...

Lo que me resulta más interesante es que reinventó el modelo de negocio. Y en esta gestión del cambio estaba la semilla de una primera responsabilidad ante la sociedad: hacer posible que toda la población pudiera acceder a los muebles para hacer un hogar y romper el monopolio de un sector que seguía con unos precios altos a los que no quería renunciar. La visión de IKEA fue "crear una mejor vida cotidiana para la mayoría de las personas". El problema terminó siendo como conseguía reducir costes a partir de la cadena de abastecimiento. Pero hay que destacar otra responsabilidad social en el modelo de los muebles para montar en la medida que ahorraba costes de transporte y finalmente para los clientes que estaban dispuestos a asumir el trabajo del montaje a cambio de un precio mejor. Su política de ahorro de costes, más allá de los buenos precios, descansó en el automontaje de muebles y los paquetes planos, que son un concepto clave del grupo.  

Al principio contaba con proveedores locales pero el boicot que sufrió supuso la expulsión. Tan exitosa fue su estrategia que el gremio de vendedores de muebles de Suecia comenzó a presionar a los fabricantes para que dejaran de suministrar productos a IKEA, la que llegó a ser excluida de las ferias nacionales más importantes del sector. Y fue precisamente esta hostilidad lo que marcó el futuro de lo que hoy es el grupo IKEA, empezando a fabricar enfuera de Suecia y, además, aprovechando capacidades no utilizadas como fábricas que podían producir para IKEA en otros turnos. Tal como lo explicaba un veterano gerente de IKEA: "No compramos productos a nuestros proveedores; compramos capacidad no utilizada de producción". Además de contratos de suministro y transferencia de tecnología, la relación condujo a IKEA a hacer préstamos a sus proveedores a tasas razonables, retornables a través de futuros envíos de productos, con el objetivo de desarrollar socios comerciales a largo plazo. 

IKEA gestionaba los problemas comerciales con sus proveedores, que eran cientos y esparcidos en 70 países, pero en los años 80 comenzaron a aparecer problemas nuevos, ambientales y sociales, ante los que la empresa no supo anticiparse ni hacer frente con seguridad. Uno de los más graves fue con las acusaciones que los proveedores de IKEA usaban mano de obra infantil. Como respuesta a los problemas ambientales, la empresa se apresuró a establecer estrictos requisitos en cuanto a las emisiones de formaldehído pero pronto descubrió que los proveedores no estaban cumpliendo con sus normas. El problema era que la mayoría de sus proveedores compraba a subproveedores, quien a su vez compraban los materiales adherentes a fabricantes de goma. IKEA tuvo que aprender a dialogar con grupos de interés, y se reunieron con sindicatos, políticos, activistas, organizaciones no gubernamentales, organizaciones de las Naciones Unidas y organizaciones exportadoras de alfombras...

En su manifiesto El Testamento de un fabricante de muebles (1973), Kamprad sintetizó su receta del éxito, valores personales en la gestión de una empresa de 190.000 trabajadores: la simplicidad como virtud, conseguir buenos resultados mediante pequeños medios, hacerlo todo de una manera diferente, precios bajos con un significado, no temer los errores y confianza en uno futuro prometedor. Kamprad decía: "El despilfarro de recursos es un pecado mortal en IKEA". Kamprad tuvo hasta el final de sus días una gran fama de tacaño, y ciertamente llevó una vida espartana. Según un documental reciente de una televisión sueca, el multimillonario nunca cambió su viejo Volvo, reusaba las bolsas de té, volaba en turista y no permitía que IKEA pagara un vuelo ejecutivo, recortaba cupones de descuento... Compraba ropa de mercado, se alojaba en hoteles baratos y no le importaba adquirir productos a punto de caducar. Ahorraba incluso para cortarse el pelo, que normalmente intentaba hacerlo cuando se encontraba en países en vías de desarrollo. 

Trabajador incansable, se explica que, en su única visita conocida en España cuando tenía 80 años, apareció en una de las tiendas a las 5:45 h. de la madrugada para hablar con los camioneros que descargaban material, no se retiró hasta pasadas las cinco de la tarde y durante toda esta jornada se le vio sentarse sólo dos veces.  

Estos valores comportaron modelos innovadores en la gestión también de las personas. Por ejemplo, la empresa operaba muy informalmente como lo mostraba el panorama abierto de sus oficinas, donde ni siquiera el director tenía una oficina separada, y la forma familiar y personal en el que los empleados se trataban entre sí. Pero esta informalidad menudo ocultaba una intensidad derivada de los altos estándares que se había autoimpuesto la organización: "Como no se dispone de seguridad gracias al nivel jerárquico o las puertas cerradas, este ambiente en realidad presiona a los empleados para que se desarrollen bien". La empresa organizaba anualmente "semanas antiburocráticas" que exigían que todos los gerentes pasaran tiempo trabajando en una tienda para restablecer contacto con los consumidores y los empleados de primera línea. 

Pero estos valores personales también tuvieron alguna cara oscura. Descendiente de inmigrantes alemanes, en 2011 se descubrió que había sido un "miembro nazi activo". Las acusaciones iban más allá de las reconocidas simpatías de juventud de Kamprad. "Fue el error más estúpido de mi vida", reconoció, argumentando que había sido influido por una abuela alemana y por la visión de una Europa "socialista no comunista".

Y aún otra circunstancia fruto de su obsesión por el ahorro, que quizás se terminó proyectando demasiado en su imperio. En diciembre del año pasado, la Comisión Europea dio a conocer una investigación sobre la estrategia deen Europa. El Ejecutivo comunitario está estudiando dos trajes fiscales a medida que Holanda ofreció a la multinacional y que erosionaba sustancialmente la tributación. Un estudio de los Verdes en el Parlamento Europeo, que propició esta investigación, estima estos supuestos beneficios fiscales en 1.000 millones de euros. Ante esto, el grupo recuerda que uno de sus principios es "hacer negocios de forma responsable" como única vía "para lograr un negocio rentable". El grupo pagó, en su último año fiscal, 825 millones de euros a nivel mundial en Impuesto de Sociedades, que equivale a un tipo impositivo efectivo del 24,9% (frente al 21,6% de 2016). Ikea, a pesar de los colores y las banderas, tiene sus bases fiscales en los Países Bajos, Liechtenstein, Suiza y Luxemburgo a través de una intrincada estructura corporativa bajo el nombre de Inter Ikea Holding, el propietario es una fundación. También fue muy criticada su decisión de vivir en Suiza desde 1976 para evitar los elevados impuestos suecos, aunque en 2014 retornó a su país.

A pesar de ello, Suecia valora que contribuyó a poner el país en el mapa, como reconoció hoy la ministra de Exteriores sueca. El modelo de empresa y los establecimientos respiran aire nórdico. En los establecimientos incluso se venden productos de alimentación nórdicos... El estilo se basa en el diseño escandinavo surgido en los años 50 como manifestación de la socialdemocracia con la asequibilidad, funcionalidad y sencillez. Pero él lo universalizó abaratando costes con algo tan simple como el embalaje plano y una llave Allen.

En el caso de los establecimientos en Cataluña, IKEA tuvo otro conflicto de gestión de la RSC, en este caso por trato discriminatorio a la comunidad y a la clientela local, en materia de lengua. IKEA no previó un uso normalizado del catalán en el momento de su implantación en nuestro país. Hasta 2005 no comenzó a abordarlo, tras la presión de grupos de interés, entre los cuales la Plataforma per la Llengua, e inició gradualmente la adaptación con la voluntad expresada de rectificar estos déficits, empezando por cumplir íntegramente la Ley de política lingüística, Y haciendo uso de un período de tiempo en otros aspectos dados los cambios informáticos y de funcionamiento que había que hacer en el sistema y en la base de datos. En todos los demás países donde se había implantado siempre había usado la lengua local: el islandés, el finés, el danés, el eslovaco, el noruego, el hebreo, el italiano en Suiza, el francés y el neerlandés en Bélgica y el francés en Quebec, hasta un total de veinticuatro lenguas, muchas de estas mucho menos habladas que no la catalana. Pero los conflictos lingüísticos no han sido solamente por etiquetado y ofertas comerciales sino que también ha habido algún episodio como este: Despiden un trabajador catalanoparlante de Ikea, un joven de Badalona, Jordi Ros, ha denunciado que lo han despedido de IKEA por haber defendido un cliente al que uno de los guardias de seguridad quería obligar a hablar en castellano.

He publicado en este blog algunas entradas que citaban IKE, sobre derechos humanos, elusión fiscal y lengua: 

28.1.18

[AJORNAMENT] La Jornada de transferència de bones pràctiques de guanyadores dels Premis Respon.cat 2017 ha estat ajornada



Ajornament_Jornada
La Jornada de transferència de bones pràctiques de les empreses guanyadores dels Premis Respon.cat 2017 ha estat ajornada.

NOVA DATA: dimats 20 de febrer a les 9h a ESCI-UPF. Per inscriure-us a la jornada cal inscripció prèvia al següent enllaç.

L’infortuni ha fet coincidir que, per raons de darrera hora, tres de les set empreses no ens hi poguessin acompanyar. Donat que la jornada es basa en els tallers simultanis, hem considerat que seria millor trobar una data alternativa.

Per això, l’hem traslladada a dimarts 20 de febrer, al mateix lloc i horari.
Jornada de transferència de bones pràctiques de les empreses guanyadores dels Premis Respon.cat 2017
Lloc: Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) – UPF (Avinguda Pujades, 1)
Horari: 9 a 11,30h

Lamentem els inconvenients que el canvi us puguin causar i confiem que podem comptar amb la vostra participació.

Notícia publicada: [JORNADA] Dimarts que ve: Jornada de transferència de bones pràctiques de les empreses guanyadores Premis Respon.cat 2017

The Guardian: Espanya utilitza notícies falses per a justificar l’autoritarisme i equipara Espanya a règims autoritaris per la manipulació que fa de l’1-O

  • Ens miràvem la campanya de Trump, i els tramposos estan més a prop del que crèiem.
  • Avui The Guardian diu que Espanya utilitza notícies falses per a justificar l’autoritarisme i equipara Espanya a règims autoritaris per la manipulació que fa de l’1-O

Segons informa Vilaweb, el periodista nord-americà Adam Gabbatt ha escrit al diari britànic The Guardian un article on parla de l’efecte que Donald Trump, president dels Estats Units, ha tingut sobre altres mandataris a l’hora de parlar de fake news (notícies falses).

Trump ha popularitzat el terme fake news però la manera de fer ja forma part de líders de països de tot el món, especialment els responsables dels règims autoritaris. Com a casos que justifiquen ‘les seves atrocitats i els abusos contra els drets humans’ per suposats tractaments informatius desfavorables, Gabbatt cita Maduro, Bashar al-Assad, el govern de Birmània, els mitjans estatals xinesos, i els ministeris d’Afers Estrangers de Rússia i l'estat espanyol

Sobre el ministre Dastis, explica com en una entrevista a la BBC va intentar tapar la violència policíaca de l’1 d’octubre a Catalunya dient que els vídeos eren falsos. ‘Centenars de persones van resultar ferides a Catalunya a l’octubre, quan la policia espanyola va incendiar les estacions de votació per evitar el referèndum de la independència de Catalunya. Els vídeos van mostrar que la policia va patir a les persones que intentaven votar i copejant-les amb bastons’, escriu el periodista, que recull la següent frase del ministre espanyol: ‘No dic que tots siguin imatges falses, però algunes d’elles són i han tingut molts fets alternatius i notícies falses.’

Spanish foreign minister Alfonso Dastis


Hundreds of people were injured in Catalonia in October, when Spanish police raided polling stations in attempt to prevent Catalonia’s independence referendum taking place. Videos showed police kicking people attempting to vote and striking them with batons.

Dastis’s response: “I am not saying that all are fake pictures, but some of them are and there have been a lot of alternative facts and fake news.”



L'agost passat vaig publicat articles on vaig fer servir per primer cop l'expressió postveritat.
En la postveritat no es menteix de manera categòrica, es creen situacions amb parts de veritats tractades de manera que generen una comprensió falsa o permeten les realitats paral·leles. Creant un context, juntant informacions determinades, en la postveritat es creen realitats paral·leles on cadascú pot creure els del seu bàndol. Un exemple molt proper va ser el d'El Periódico de Catalunya en referència a l'atemptat de l'agost. Hernández, el seu director, va voler crear a Catalunya un bàndol amb gent que dubtés de la versió dels Mossos. Mai s'ha disculpat.

En el món de la postveritat no hi ha correccions ni disculpes. I encara que fessin alguna minsa correcció, els seus lectors no es donarien pas per assabentats. Que així funciona la postveritat. És com un verí inoculat que et protegeix de les veritats que et poden fer mal. És el postverí. 

Malgrat la claredat comunicativa, la transparència, l'accessibilitat, el multilingüisme... és difícil fer front a les mentides que s'han anat vessant, especialment si no es vol entrar en un joc de desmentiments continus que propiciaria una imatge de confrontació a la defensiva i no transmetria la tranquil·litat volguda. Correspon a cada mitjà fer les comprovacions per saber què transmet! El discurs únic que arriba a la majoria dels espanyols ha permès que molts creguin coses malgrat l'evidència que no són certes. En això consisteix la postveritat, que fa possible que la repetició d'un argument o un fet acabi quallant en aquells que no poden contrastar la informació o bé en aquells que ja els va bé triar una explicació entre les disponibles per tal de satisfer el seu apriorisme ideològic.



Reprodueixo un fragment de l'article publicat a l'agost:

30.8.17  [ARTICLE] El verí de la postveritat
Resulta paradoxal que quan més fàcil resulta contrastar una notícia per mitjà de l'accés a fonts diverses és quan la postveritat s'ha instal·lat socialment. I és que enmig de tant soroll mediàtic, els ciutadans tendim a fer-nos una idea a partir d'allò que ens arriba amb més insistència o reiteració i amb més intensitat, que sovint ja pateix un biaix important pels mitjans i canals que triem per informar-nos. A més, no fem pas cap mitjana sinó que més aviat s'apliquen els filtres que a cadascú convenen segons les adscripcions pròpies. Així, davant la infoxicació, no accedim a allò que és més proper a la veritat ni a la possibilitat d'establir una anàlisi crítica per nosaltres mateixos, sinó que tendim a reforçar les nostres creences i apriorismes.

Fins i tot, essent-ne conscients, fins i tot fent l'esforç de triar fonts diverses, ens és difícil un altre capteniment perquè ens sabem irremeiablement enmig d'un oceà de postveritats. Ja no confiem que cap mitjà de comunicació hagi optat per la cerca de la veritat. La rapidesa com flueixen les informacions no dona temps a comprovar, a repassar, a matisar. La fungibilitat de la informació la fa més vulnerable a les inexactituds, a les descontextualitzacions, a les manipulacions, a les falsedats. Aquells amb qui no combregàvem però que ens posaven llum en el camí han deixat de ser far, i s'han sumat al desfici. Hem perdut intermediaris de confiança.
Una mentida repetida mil cops esdevé una certesa per a molts, i serà molt difícil de fer net. Requerirà tant d'esforç que potser no pagarà la pena i la capacitat comunicativa caldrà esmerçar-la en altres objectius orientats més positivament. No ens podem permetre d'anar a remolc de la postveritat. Ens hi ofegaríem a canvi d'uns resultats dubtosos. Si et dediques a esmenar, per més que tinguis la veritat autèntica, entraràs en el fang d'una batalla que no tindrà mai guanyador perquè cadascú ja va prendre part abans. Més aviat pots perdre fortalesa si els teus no et veuen convincent en la defensa de la teva presumpta autèntica veritat. La vida convertida en teatre, el raonament i les proves esdevingudes un sainet. [...]


Ens miràvem la campanya de Trump, i els tramposos estan més a prop del que crèiem. La postveritat ha arribat a casa. Com el jihadisme. Hem d'aprendre a moure'ns en aquest nou entorn verinós. No hi volem sucumbir, no volem ser enganyats, no volem contemplar que les bases de la certitud social se'ns escolen enmig d'una postsocietat.

 

The Guardian: España utiliza noticias falsas para justificar el autoritarismo y equipara España a regímenes autoritarios por la manipulación que hace del 1-O

  • Nos mirábamos la campaña de Trump, y los tramposos están más cerca de lo que creíamos.
  • Hoy The Guardian dice que España utiliza noticias falsas para justificar el autoritarismo y equipara España a regímenes autoritarios por la manipulación que hace del 1-O
Según informa Vilaweb, el periodista norteamericano Adam Gabbatt ha escrito en el diario británico The Guardian un artículo donde habla del efecto que Donald Trump, presidente de Estados Unidos, ha tenido sobre otros mandatarios a la hora de hablar de fake news ( noticias falsas).

Trump ha popularizado el término fake news pero la manera de hacer ya forma parte de líderes de países de todo el mundo, especialmente los responsables de los regímenes autoritarios. Como casos que justifican 'sus atrocidades y los abusos contra los derechos humanos' por supuestos tratamientos informativos desfavorables, Gabbatt cita a Maduro, Bashar al Assad, el gobierno de Birmania, los medios estatales chinos, y los Ministerios de Asuntos Exteriores de Rusia y España

Sobre el ministro Dastis, explica como en una entrevista a la BBC intentó tapar la violencia policial del 1 de octubre en Cataluña diciendo que los vídeos eran falsos. 'Cientos de personas resultaron heridas en Cataluña en octubre, cuando la policía española incendió las estaciones de votación para evitar el referéndum de la independencia de Cataluña. Los vídeos mostraron que la policía sufrió a las personas que intentaban votar y golpeándolas con bastones', escribe el periodista, que recoge la siguiente frase del ministro español:' No digo que todos sean imágenes falsas, pero algunas de ellas son y han tenido muchos hechos alternativos y noticias falsas.'

Spanish foreign minister Alfonso Dastis


Hundreds of people were injured in Catalonia in October, when Spanish police raided polling stations in attempt to prevent Catalonia’s independence referendum taking place. Videos showed police kicking people attempting to vote and striking them with batons.

Dastis’s response: “I am not saying that all are fake pictures, but some of them are and there have been a lot of alternative facts and fake news.”
 

En agosto pasado vi publicado artículos donde utilicé por primera vez la expresión postveritat.
En la posverdad no se miente de manera categórica, se crean situaciones con partes de verdades tratadas de manera que generan una comprensión falsa o permiten las realidades paralelas. Creando un contexto, juntando informaciones determinadas, en la posverdad se crean realidades paralelas donde cada uno puede creer los de su bando. Un ejemplo muy cercano fue el de El Periódico de Catalunya en referencia al atentado de agosto. Hernández, su director, quiso crear en Cataluña un bando con gente que dudara de la versión de los Mossos. Nunca se ha disculpado.

En el mundo de la posverdad no hay correcciones ni disculpas. Y aunque hicieran alguna escasa corrección, sus lectores no se darían ni por enterados. Así funciona la posverdad. Es como un veneno inoculado que te protege de las verdades que te pueden hacer daño. Es el posveneno. 

A pesar de la claridad comunicativa, la transparencia, la accesibilidad, el multilingüismo... es difícil hacer frente a las mentiras que se han ido vertiendo, especialmente si no se quiere entrar en un juego de desmentidos continuos que propiciaría una imagen de confrontación a la defensiva y no transmitiría la tranquilidad deseada. ¡Corresponde a cada medio hacer las comprobaciones para saber qué transmite! El discurso único que llega a la mayoría de los españoles ha permitido que muchos crean cosas pesar de la evidencia que no son ciertas. En esto consiste la posverdad, que hace posible que la repetición de un argumento o un hecho acabe cuajando en aquellos que no pueden contrastar la información o bien en aquellos que ya les va bien elegir una explicación entre las disponibles para satisfacer su apriorismo ideológico.


Reproduzco un fragmento del artículo publicado en agosto:
08/30/17 [ARTÍCULO] El veneno de la posverdad

Resulta paradójico que cuando más fácil resulta contrastar una noticia por medio del acceso a fuentes diversas es cuando la posverdad se ha instalado socialmente. Y es que en medio de tanto ruido mediático, los ciudadanos tendemos a hacernos una idea a partir de lo que nos llega con más insistencia o reiteración y con más intensidad, que a menudo ya sufre un sesgo importante por los medios y canales que elegimos para informarnos. Además, no hacemos ninguna media sino que más bien se aplican los filtros que a cada uno convienen según las adscripciones propias. Así, ante la infoxicación, no accedemos a lo que es más cercano a la verdad ni a la posibilidad de establecer un análisis crítico para nosotros mismos, sino que tendemos a reforzar nuestras creencias y apriorismos.

Incluso, siendo conscientes, incluso haciendo el esfuerzo de elegir fuentes diversas, nos es difícil otro comportamiento porque nos sabemos irremediablemente en medio de un océano de posverdades. Ya no confiamos en que ningún medio de comunicación haya optado por la búsqueda de la verdad. La rapidez como fluyen las informaciones no da tiempo a comprobar, a repasar, a matizar. La fungibilidad de la información la hace más vulnerable a las inexactitudes, a las descontextualizaciones, a las manipulaciones, a las falsedades. Aquellos con quienes no comulgábamos pero que nos ponían luz en el camino han dejado de ser faro, y se han sumado al desazón. Hemos perdido intermediarios de confianza.
Una mentira repetida mil veces se convierte en una certeza para muchos, y será muy difícil de limpiar. Requerirá tanto esfuerzo que quizá no valdrá la pena y la capacidad comunicativa deberemos gastarla en otros objetivos orientados más positivamente. No nos podemos permitir ir a remolque de la posverdad. Nos ahogaríamos a cambio de unos resultados dudosos. Si te dedicas a enmendar, por más que tengas la verdad auténtica, entrarás en el barro de una batalla que no tendrá nunca ganador porque cada cual ya tomó parte antes. Más bien puedes perder fortaleza si los tuyos no te ven convincente en la defensa de tu presunta auténtica verdad. La vida convertida en teatro, el razonamiento y las pruebas acaecidas un sainete. [...]

Nos mirábamos la campaña de Trump, y los tramposos están más cerca de lo que creíamos. La posverdad ha llegado a casa. Como el yihadismo. Tenemos que aprender a movernos en este nuevo entorno venenoso. No queremos sucumbir, no queremos ser engañados, no queremos contemplar como las bases de la certeza social se nos escapan enmedio de una posverdad.

«Les temperatures poden pujar fins a quatre graus i mig i la dinàmica de les pluges s’està alterant»

El diari Jornada publica una entrevista a Vicente Andreu, director del Centre d’Investigacions sobre Desertificació: «Les temperatures poden pujar fins a quatre graus i mig i la dinàmica de les pluges s’està alterant»




HÈCTOR SERRA, València I 25 de GENER del 2018

«Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, / si plou massa és la catàstrofe», canta Raimon. I el ben cert és que d’aigua -d’escassedat i de sobreexplotació- se’n parla molt darrerament. El 2017 ha estat el tercer any més càlid al País Valencià des del 1941, segons l’AEMET. El nou any també està deixant temperatures estivals en ple gener, com les registrades en algunes ciutats valencianes el darrer cap de setmana, per damunt dels 25 graus. Aquest clima sec i el dèficit hidrològic està comportant un agreujament de la desertificació en alguns punts del nostre territori. Parlem amb Vicente Andreu, director del Centre d’Investigacions sobre Desertificació, primer i únic centre de l’Estat espanyol especialitzat en l’estudi dels processos de desertificació, dependent del Consell Superior d’Investigacions Científiques, la Universitat de València i la Generalitat, per a abordar les conseqüències de la sequera extrema, la situació de sobreexplotació i extraccions de l’aigua, la modernització dels regadius i el canvi climàtic. [seguir llegint]

Sesiones de RSC en Senati - Perú a cargo de Canyelles

Este mes de enero he tenido la oportunidad de llevar a cabo una docència de una asignatura de 30h de Responsabilidad Social Corporativa en el Máster Internacional Ejecutivo en Administración y Dirección de Empresas que la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) proporciona en formato incompany para la organización peruana Senati.

Senati es una institución creada por la Sociedad Nacional de Industrias, con el objetivo de proporcionar formación y capacitación profesional en actividades industriales y también para labores en instalaciones, reparaciones y mantenimiento para cualquier otra actividad económica. La misión de Senati és desarrollar profesionales técnicos creativos, innovadores y altamente productivos. Su visión és ser líderes en América Latina en la formación profesional técnica. También dispone de unos valores corporativos.

En la formación han tomado parte personas directivas de toda la estructura territorial de Senati, y han mostrado tanto personalmente como corporativamente su sensibilidad e interés por la responsabilidad social corporativa. De hecho, Senati es una organización con excelencia de gestión y que dispone de un Sistema Integrado de Gestión con gestión de la calidad, de la seguridad y salud ocupacional y gestión ambiental.

Pudimos abordar el sentido empresarial de la RSC, lo que sorprendentemente resulta más interesante de abordar mediante casos de pymes. También aportamos aspectos metodológicos para la gestión de la RSC y como vincularla a la planificación estratégica de la organización. Por el hecho
de ser una formación corporativa, el grupo de 27 participantes resulto absolutamente comprometido y motivado.

Les agradezco la amable valoración docente de 4,72 sobre 5 a la vez que quiero hacer notar que en la valoración hayan destacado la puntualidad docente. Ciertamente, la puntualidad es una autoexigencia en la medida que forma parte de una gestión más amplia de los horarios [--> Compromiso personal y profesional en la Reforma horaria]. En este sentido, en el marco de las sesiones pudimos explicar los Focus de la RSE en Catalunya donde vimos que la Reforma horaria era un tema material en el caso catalán y hicimos un ejercicio sobre cuales podrían ser los focos peruanos, en tanto que una metodología que permitiera desarrollar los ODS de manera más alineada con los retos nacionales de la RSE y apuntar hacia la creación de territorios socialmente responsables.

Senati

En 1960, los empresarios de la Sociedad Nacional de Industrias emprendieron la creación y un año después Senati fue creado mediante la Ley Nº 13771 como una persona jurídica de derecho público, con autonomía técnica, pedagógica, administrativa y económica, con patrimonio propio, de gestión privada. Los empresarios fundadores instituyeron una organización educativa dinámica y flexible, dirigida y solventada por el
sector productivo, con el fin de responder con pertinencia y eficacia a las demandas de calificación profesional del mercado laboral. La Ley Nº 29672 autoriza al Senati a otorgar títulos a nombre de la Nación. Entre sus características, se da la participación de los empresarios en los órganos de dirección y en los procesos de planificación y desarrollo de la formación profesional: aproximadamente 250 empresarios, a nivel nacional.

[PUBLICACIÓ] UdG publica llibre pràctic d'RSE per a pimes, elaborat per la Càtedra RSU i Vector5, amb casos de bones pràctiques. Es presenta divendres amb conferència d'Anton Costa

  • ‘Amb valor afegit’ pretén impulsar la gestió de la responsabilitat social de les pimes i el seu compromís amb el bé col·lectiu

  • Vector5 ha elaborat el material per encàrrec de la càtedra RSU de la UdG i inclou casos de bones pràctiques i guia de gestió

  • Es presentarà aquest divendres amb una conferència del catedràtic Anton Costas i intervencions de Josep Maria Canyelles i Rosa Terradellas.

Data: divendres 2 de febrer, a les 12 h
Lloc: Auditori Jaume Casademont (Parc Científic i Tecnològic de la UdG)

 
La Càtedra de responsabilitat social universitària (RSU) de la Universitat de Girona va néixer el 2013 amb el patrocini de Càritas Diocesana i de Santander Universidades, i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona i el Consell Social de la UdG.
 
Vector 5 | excel·lència i sostenibilitat ha elaborat la publicació Amb valor afegit. Empreses micro, petites i mitjanes compromeses amb la societat per encàrrec de la Càtedra. Els textos són de Josep Maria Canyelles i el disseny i maquetació ha estat a càrrec de Judith Antolín, una jove emprenedora.
 
L’auditori Jaume Casademont (Parc Científic i Tecnològic de la UdG) serà l’escenari de la presentació del llibre ‘Amb valor afegit’ (divendres 2 de febrer, a les 12 h). Hi participaran l’autor, Josep Maria Canyelles, i Anton Costas, catedràtic de política econòmica de la UB i expresident del Cercle d’Economia, que farà la conferència ‘El dividend de l'RSE’.
 
La iniciativa s'emmarca en la voluntat d'enfortir la responsabilitat social empresarial de les pimes gironines, alhora que amb la sensibilitat per anar desenvolupant un territori socialment responsable amb el coliderat de la UdG i altres actors empresarials, públics i socials gironins.
 
La publicació inclou elements per guiar les empreses interessades a gestionar l'RSE i conclou amb casos de bones pràctiques de pimes de diverses comarques gironines. A més, inclou una conversa que tingué lloc entre -segons ordre en la fotografia- Josep Maria Canyelles, expert en RSE i soci-consultor de Vector5, Jordi Pou, director gerent de Coffee Center i col·laborador amb Càritas i amb la Fundació Ramon Noguera, Maria Rosa Agustí, agent exclusiva d’assegurances Allianz i presidenta de l’Associació Gironina d’Empresàries (AGE), Carme Vinyoles, periodista, i -fora de la imatge- Maria Rosa Terradellas, directora de la càtedra RSU de la UdG.

 
Més continguts:

Una mà fa l'altra: article de Carme Vinyoles al PuntAvui sobre el llibre "Amb valor afegit" per promoure l'RSE de les pimes

La periodista Carme Vinyoles publica avui un article a El PuntAvui presentant la publicació ‘Amb valor afegit’ de la Càtedra RSU de la UdG per estimular les pimes a impulsar el seu compromís amb el bé col·lectiu. La publicació ha estat elaborada per Vector5 | excel·lència i sostenibilitat.

Una mà fa l’altra

  • La càtedra RSU de la UdG publica el llibre ‘Amb valor afegit’ per estimular les petites i mitjanes empreses a impulsar el seu compromís amb el bé col·lectiu

  • L’ètica en les decisions del dia a dia i la consciència personal són la base d’uns canvis que impliquen els poders públics, el sector privat i la ciutadania

Maria Rosa Agustí s’expressa amb raonada convicció: “Parlar de responsabilitat és parlar, tant sí com no, de persones; cadascú ha de ser conscient de com d’important és actuar en benefici del grup, de la societat. I a partir d’aquí, com que les empreses estan dirigides per persones, s’entén que aquesta responsabilitat que un mateix té l’ha d’aplicar al seu lloc de treball, sigui quin sigui el nivell i l’àmbit en què es realitza.” I Jordi Pou se situa dins del context de la globalització, que comporta noves exigències i reptes per cobrir les necessitats bàsiques: “Hem vist un món injust que ataca els més vulnerables i empreses que s’impliquen en projectes solidaris, però la responsabilitat social va molt més enllà de donar suport a una necessitat concreta: implica una ètica fonamentada en la manera de generar els recursos i el circuit que segueixen, en el desenvolupament sostenible i en el compromís de fons amb els valors humanístics. Una mà fa l’altra: tu necessitaràs que algú t’ajudi i tu has d’estar obert a poder ajudar. Cal, sobretot, determinar la funció real de l’empresa en la societat del segle XXI, perquè és clar que una empresa sense les persones no funciona: les que hi treballen, les que consumeixen els seus productes i les que paguen els seus serveis.”

Aquestes reflexions de Maria Rosa Agustí, agent exclusiva d’assegurances Allianz i presidenta de l’Associació Gironina d’Empresàries (AGE), i de Jordi Pou, director gerent de Coffee Center i col·laborador amb Càritas i amb la Fundació Ramon Noguera, són tan sols un petit tast de la substanciosa conversa sobre el sentit de la responsabilitat social empresarial (RSE) en les pimes mantinguda a instàncies de l’expert en la matèria Josep Maria Canyelles i reproduïda en el llibre Amb valor afegit. Empreses micro, petites i mitjanes compromeses amb la societat, que acaba d’editar la càtedra de responsabilitat social universitària (RSU) de la Universitat de Girona, nascuda el 2013 amb el patrocini de Càritas Diocesana i de Santander Universidades, i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona i el Consell Social de la UdG (catedrarsu.udg.edu).

Per bé que l’augment de la sensibilitat i el compromís social d’algunes empreses ja té un cert recorregut –i Canyelles remarca diversos factors de pressió per part d’una societat civil progressivament conscienciada en termes de justícia, igualtat i coherència amb els drets bàsics–, l’aplicació de l'RSE en el dia a dia no és una tasca fàcil. I no ho és especialment per a les pimes i per als professionals autònoms, que no disposen – a diferència de les grans corporacions– de departaments específics destinats a elaborar els programes corresponents i a fer-ne el seguiment a càrrec dels seus voluminosos pressupostos.

“I jo què puc fer i com ho puc fer?”, es pregunten des de la base empresarial. La resposta, en bona part, es troba en les planes del llibre esmentat, tal com explica Maria Rosa Terradellas, directora de la càtedra RSU de la UdG: “L’objectiu d’aquesta publicació és oferir eines per estimular les petites i mitjanes empreses de casa nostra a impulsar o ampliar la RSE.” Entre altres qüestions, s’hi analitza la metodologia per portar a terme la RSE des d’un enfocament integral, els beneficis que comporta i la manera de gestionar-la, i s’aporta informació sobre com es pot endegar el procés de millora, elaborar la diagnosi i tirar endavant el pla d’acció que més s’adigui a les característiques de cada empresa. “Es tracta d’avançar cap a un territori cada vegada més responsable i, des de la càtedra, hi volem contribuir, perquè som conscients de l’impacte i el compromís que té la universitat en el desenvolupament econòmic, social, cultural i polític d’un país”, subratlla Terradellas.

La directora de la càtedra RSU destaca també el recull de bones pràctiques per part d’algunes empreses de diverses localitats de les comarques gironines que incorporen aspectes de l'RSE en els seus principis i en el seu funcionament i la conversa debat que van mantenir Canyelles, Pou i Agustí a tall d’introducció del llibre: “S’hi aborda la responsabilitat social com una exigència compartida pel món empresarial, polític, universitari, cívic i associatiu; s’apel·la al respecte als drets humans i a la defensa de la dignitat de tots els éssers que vivim al planeta; es planteja la contradicció de fer donacions amb uns guanys obtinguts de l’explotació laboral i de la mala gestió dels residus; es parla del poder de la ciutadania consumidora per moure accions que facin canviar condicions de vida i de treball abominables...” (Val a dir que Agustí i Pou formen part del consell assessor de la càtedra RSU, compost per persones de reconegut prestigi en l’àmbit empresarial, social i universitari, la majoria de les quals apareixen en la foto de grup que il·lustra aquestes planes.)

Són qüestions, totes aquestes, absolutament pertinents i necessàries de debatre davant dels embats exacerbats d’un món que no para d’avançar cap a la desigualtat. En el marc de l’última edició del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, que reuneix les elits polítiques i empresarials del planeta, Oxfam Intermón va donar a conèixer un informe amb un títol suggeridor, Premiar la feina, no la riquesa, que mostra amb detall com les regles de l’economia possibiliten que els més rics continuïn acumulant vastes fortunes i alhora centenars de milions de persones hagin de lluitar cada dia per sobreviure amb salaris de misèria. En concret, el 82% de la riquesa mundial generada durant el 2017 va anar a parar a mans de l’1% més ric de la població, mentre que el 50% més pobre (3.700 milions de persones) no se’n va beneficiar gens ni mica. Una tendència que l’Estat espanyol exemplifica perfectament: de 29 economies avançades, ocupa el 26è lloc a l’hora de generar mesures que repercuteixin en la reducció de la desigualtat. I això, perquè es dona prioritat a polítiques que fomenten un creixement a curt termini sense considerar els valors de la inclusió i la sostenibilitat, que són els que realment propicien un desenvolupament humà durador. Que des de Davos s’insti els líders mundials a centrar-se específicament en “progressos sostenibles en els estàndards de vida per contrarestar les frustracions socials, també les de les generacions més joves”, és molt indicatiu de la preocupació que generen les possibles conseqüències desestabilitzadores de la (des)responsabilitat global que sembla que s’imposa i que marca el rumb.

En aquest sentit, Josep Maria Canyelles, autor del llibre Amb valor afegit i expert en responsabilitat social de les empreses i organitzacions, recorda que l’Agenda 2030 dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de les Nacions Unides atorga un rol preeminent a les empreses a causa de la seva capacitat de contribuir a la transformació dels entorns en què operen, rol que es fa extensible als poders públics i als diversos actors de la societat civil, que, tots a l’una, han d’assumir la part que els correspon. Els ODS avancen, de fet, plantant cara a les desigualtats i injustícies que frenen el desenvolupament humà i, en línies generals, es proposen posar fi a la pobresa i la fam en totes les seves formes; protegir el planeta contra la degradació mitjançant un consum i una producció equilibrats, la gestió sostenible dels recursos i la lluita contra el canvi climàtic; vetllar perquè tots els éssers humans tinguin accés a una vida digna en què es respectin els seus drets i els arribi el progrés econòmic, social i tecnològic; promoure la cultura de la pau, i mobilitzar els mitjans i el partenariat entre diversos agents de tots els països per implementar l’Agenda 2030 promovent la solidaritat internacional per atendre, especialment, les necessitats de les persones més vulnerables.

El llibre Amb valor afegit recull les bones pràctiques d’algunes empreses gironines


Bones pràctiques



 El compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible vincula governs, entitats, empreses i ciutadania d'arreu del món.

  • El llibre Amb valor afegit recull les bones pràctiques d’algunes empreses de diverses comarques gironines.
  • Ha estat publicat per la Càtedra RSU de la UdG i elaborat per Vector 5 | excel·lència i sostenibilitat

Planas. Prefabricats construcció
Nascuda el 1939 a Santa Coloma de Farners, dona feina a 85 persones. L’honestedat i el compromís social formen part dels seus valors corporatius, i el 2012 es va adequar la jornada laboral per incrementar la productivitat i fer factible la conciliació de la vida personal i professional de la plantilla.
Comexi Group. Fabricant de maquinària
Fundada el 1954 per la família Xifra, amb seu a Riudellots de la Selva, el Brasil i Itàlia, és líder mundial del seu sector i té 500 treballadors. Premiada per la UE en ecoinnovació i aliada d’universitats catalanes per a la recerca, col·labora amb entitats com ara la Fundació Ramon Noguera.

Llagurt. Productes artesans
Nascuda de la iniciativa de dues joves i especialitzada en la venda de iogurts gelats artesans i iogurts naturals, té seu a Vilablareix, 29 botigues i 100 treballadors. Està compromesa amb l’arrelament d’un producte ecològic i de proximitat i en la realització d’activitats per fomentar l’emprenedoria i l’educació en valors.
M.R. Agustí. Assegurances Allianz
Maria Rosa Agustí va crear l’empresa el 1993 per aplicar-hi els valors que regeixen la seva vida: compartir, col·laborar, sumar i ajudar, i això es tradueix en un assessorament honest i qualificat a més de 1.000 clients. Dona suport a la Fundació Ser.gi i al projecte Valentes i Acompanyades, i és presidenta de l’Associació Gironina d’Empresàries (AGE).
Celler de Can Roca. Restauració
S’arriba a ser un dels millors restaurants del món advocant per una avantguarda culinària enfocada des de l’humanisme, i combinant tradició, innovació, paisatge i sostenibilitat. Per fer-ho possible, hi ha un equip de 65 persones dirigit pels germans Roca, que participen en el compliment dels ODS de les Nacions Unides.
 
Som Energia. Cooperativa de consum
Producció i comercialització d’energia verda. Iniciativa sorgida d’un grup de persones vinculades a la UdG que va començar a operar el 2011 i que actualment té uns 25.000 socis. Estan compromesos a impulsar un model 100% renovable i a donar resposta a la problemàtica de la pobresa energètica.
Bassegoda Park. Càmping
Situat a Albanyà, la seva activitat és respectuosa amb el medi ambient i s’hi integra al màxim. Així mateix, és ecològicament innovadora: estació de tractament d’aigua biològica, reducció del consum d’energia i caldera de biomassa, entre altres sistemes.
Granel. Franquiciat
Venda de productes com ara arròs, oli, cafè, cereals i pasta, amb l’objectiu de fomentar l’alimentació conscient, responsable i saludable, comprant la quantitat que es necessita i optant pel producte ecològic i de proximitat.
Cafès Cornellà. Elaboració i distribució
Fundada el 1920 a Fornells de la Selva, té una plantilla de 30 treballadors i aposta per la cultura empresarial de cooperar, col·laborar i compartir, com a contrapès al tarannà d’imposició de les multinacionals. Ha potenciat la investigació al laboratori i el control de qualitat per portar el millor cafè a la tassa del client.
Alma. Infusions i cafès
Marca creada el 2010 per l’empresa Coffee Center, ubicada a Aiguaviva i amb més de 40 treballadors. Està compromesa amb el medi ambient (certificat ISO 14001) i amb l’economia social, a través del projecte Bosses amb alma i de la iniciativa Empresa amb cor, de Càritas Diocesana.
Can Borrell. Hotel restaurant
Fundat el 1970, té nou habitacions i està situat a Meranges. Aplica mesures d’estalvi energètic i incorpora plats que donen resposta a les intoleràncies alimentàries i als requeriments de tipus cultural i religiós.

Notícia a El PuntAvui 

Més continguts:

26.1.18

[VÍDEO] Un exemple de casa passiva i ecològica

HULOHAUS: Una casa passiva i ecològica - Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental)



Què és una Casa Passiva i Ecològica? És una casa que té una molt baixa demanda energètica i que està construïda amb materials de bioconstrucció.

PASSIVA: Que no necessita gairebé energia per calefactar, refrigerar o produir aigua calenta sanitària. Control solar, bon aïllament i ventilació de doble flux.

ECOLÒGICA: Construïda amb materials naturals d'origen vegetal o mineral, amb mínima energia associada a la seva fabricació, transport i reciclatge posterior. Una casa del present i per al futur.

Un contacte amb la llengua quítxua aprofitant l'estada al Perú

La meva estada al Perú m'ha permès fer una aproximació a la llengua precolombina més important que s'hi parla, el quítxua, que té uns 10 milions de parlants entre Colòmbia, Equador, el Perú, Bolívia, Xile i l'Argentina.

En català en diem quítxua, com també se'n diu a Equador, a Colòmbia i a Argentina (quichua), però al Perú i a Bolívia en diuen quechua. En la pròpia llengua quítxua se'n diu Runa Simi (que vol dir 'la llengua de l'home').

La variació dialectal és actualment bastant forta a causa de la incomunicació tradicional entre les diferents àrees en què es parla. El domini de Castella va minoritzar la llengua pròpia ja que molts parlants van morir amb la conquesta i després, sobretot amb els borbons, el quítxua va ser especialment prohibit.

Vaig interessar-me per poder disposar d'algun material bàsic per aprendre les paraules més importants i no en vaig trobar cap. Les empreses de turisme no disposen de cap document que et permeti comprendre ni que sigui les 100 paraules més importants. Les he hagut d'anar aprenent sobre la marxa: wasi (casa), picchu (muntanya), inti (sol), killa (lluna), apu (esperit de la muntanya)... Vaig anar a una escola de quítxua i a una llibreria i alguna cosa que havien tingut s'havia esgotat. Finalment vaig comprar un petit diccionari si bé excessiu per al meu interès de turista sensible amb les cultures que visito.

Per cert, em va saber greu que en els llocs turístics el quítxua no fos present en les indicacions pràctiques, més enllà dels topònims. Per exemple, a la foto podeu veure la indicació de sortida del Machu Picchu expressada en anglès i castellà. Què costava haver posat també Lloqsina, sortida en llengua quítxua?

Jo, com a turista, tinc necessitat que estiguin en alguna llengua comprensible per a mi. Però això no impedeix que també estiguin en la llengua local. És més, en la llengua dels que van edificar el poblat que estem visitant, que estan explotant i que tants ingressos els genera.

Jo com a turista respectuós amb les identitats espero dels gestors dels indrets que visito un mínim de respecte a la seva pròpia història, identitat i cultura. I crec que els actuals parlants de quítxua s'ho mereixen. Estem trepitjant allò que van fer els seus avantpassats.

És més, jo no vull tenir la sensació que per culpa del turisme -jo i uns milers més que estem avui al Machu Picchu- la llengua local es fa prescindible perquè a nosaltres no ens faci cap falta. Crec que els turistes hem de reclamar un mínim de dignitat i d'autoestima als gestors locals. L'absència de la llengua local em va generar distància emocional, em va semblar una mica més un decorat de cartró-pedra per als turistes que sols consumim, gaudim, fem fotos, depredem...

Tornant a les característiques de la llengua, sols algunes observacions que vull compartir:
  • És una llengua amb molt paladar: està carregadissima de sons palatals, sobretot ll, tx i ny (amb grafies castellanes ll, ch i ñ): llilli (victòria), lliklla (capa), lliphlli (reflex, flaix),  llulla (fals, mentida), ñañi (tranquil)...
  • Algunes paraules ens resulten conegudes. Especialment pacha (terra, món, temps, natura...) o pacha mama (la mare terra). També inti (sol), potser pel grup xilè Inti Illimani. O la papa (patata), la kinuwa (quinoa)...
  • Altres perquè els mots que nosaltres fem servir tenen origen quítxua: còndor, de kuntur, alpaca, d'allpaka...
  • He descobert alguns mots que, pel fet de ser inexistents abans de la descoberta, són adaptacions del mot castellà, com ara uwiha o asnu/wuru per ovella i ruc. Awtu o karru per cotxe. Lata per metall i liwru per llibre. O Dyus i anqil per Déu i àngel. Parlay és parlar i llenguatge. L'oceà Pacífic és el Pasiphiku mama qucha (llac mare pacífic).
  • En altres casos no han copiat sinó que han innovat: avió és lata pisqu (ocell de metall) i bicicleta és lata wuru (burro de metall). Per cert, el pisqu (moixó, ocell) també els serveix per referir-se al penis, com nosaltres amb el pardal.
  • He vist que coincideixen dues grafies, una d'antiga, feta a partir del castellà, i una de moderna, de manera que podem veure escrit huasi / wasi (casa), macchu / makchu (muntanya)...
    Sembla que hi ha un debat sobre quantes vocals ha de tenir, ja que es considera que segurament antigament sols en tenia tres, com l'àrab clàssic, a, i, u, si bé la grafia actual en mostra cinc, a, e, i, o, u, tal com tenen el castellà, el basc o el japonès. En la grafia de awtu i uwiha sols hi ha les tres vocals justament. La pobresa vocàlica pot anar acompanyada d'una gran riquesa consonàntica, i molt em temo que el quítxua té un munt de consonants amb matisos que per a nosaltres seria dificilíssim de pronunciar.
  • I finalent, un mot que em va resultar simpàtic és el que correspon a l'urinari: hispana. Fins i tot vaig fer un tuit amb l'analogia amb Can Felip, que és una manera tradicional de com a Catalunya es denomina la latrina ("anar a defecar") com a mostra d'animadversió al rei Felip V, que il·legalment va incomplir les Constitucions catalanes i les va derogar per annexionar la nostra nació a la legalitat de Castella fa tres segles :


PD: M'ha arribat aquest vídeo "Juramentacion de la Congresista María Sumire de Conde" on es veuen les dificultats per fer servir la llengua quítxua malgrat el seu reconeixement