- Davant les dades que mostren una tendència a l'augment del lloguer per sobre de la propietat de l'habitatge, us proposem una reflexió sobre les conseqüències.
- Cal avançar en una cultura de la convivència positiva en els edificis.
Doncs el lloguer està augmentant! Les dades del 2017 mostren que ja és el 22,9%, mentre que abans de la crisi, al 2008, era un 19,8%, segons les xifres d'Eurostat per a l'estat. No és com a conseqüència dels preus del lloguer ni de la inversió pública sinó pel repunt de preus de la compra que han tingut els pisos a les grans ciutats des 2015. El problema és que el preu del lloguer ara també està pujant com a conseqüència de l'increment de la demanda, però es creu que necessàriament s'estabilitzarà perquè les famílies tenen un pressupost màxim que no solen sobrepassar, cosa que és diferent en el cas de la compra en què l'impacte del pagament es pot difuminar en el temps mitjançant el crèdit hipotecari.
Encara estem lluny d'Europa, amb una mitjana del 30% de la població en règim de lloguer. A Alemanya és la meitat de la població (48,6%), a França i Regne Unit més d'un terç (35,6% i 35%) i a Itàlia més d'un quart de la ciutadania (27,6%). Fan baixar la mitjana els països d'Europa de l'Est: 3,2% dels romanesos viu de lloguer, 9,5% dels croats, 9,9% dels eslovacs.
Reflexionem sobre les implicacions
Cal una major dosi de responsabilitat davant la societat: l'habitatge és una necessitat de primera mà, no ha de ser tractada com un luxe. Està molt bé que hom pugui triar el règim que vol, però el lloguer ha d'estar disponible i en un preu raonable. Per això, les administracions han de fer els deures que no han fet durant anys, i per part de la propietat, en referència a les empreses que ho tenen com una activitat econòmica, no poden forçar tant les pujades de preus fins a trobar uns límits que són inassumibles per cada vegada una part més gran de la població atesos els salaris que es cobren.
Sobre la cultura del llogater, si hem de créixer en aquest règim, cosa que és desitjable ni que sigui per tenir un panorama més compensat i facilitador de la llibertat d'elecció, cal pensar que el punt de vista respecte l'edifici d'una persona que hi viu amb consciència de temporalitat no és el mateix que el de la persona que sap que allò és i serà casa seva durant molts anys sinó per sempre. La conseqüència sol ser una menor implicació en els afers de la comunitat, fet que ja ve induït pel fet que el llogater no té dret a ser present a les reunions de la comunitat de propietaris.
La millora del clima humà dins un edifici és un repte creixent, perquè els reptes de convivència seran més i, mirat més en positiu, perquè hi ha un segment de població que té consciència activa sobre un estil de vida més compromès i que vol fer-lo viable en els entorns més propers com la família, la feina, les amistats, o l'habitatge. En un perspectiva macro, perquè els edificis seran uns nous actors ciutadans en els propers lustres com a conseqüència dels reptes singulars que hauran d'abordar i dels quals anirem parlant des d'Edificis Positius.
