[ARTICLE] Una metàfora feminista per entendre la renúncia lingüística

Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què moltes dones assumien els rols que el patriarcat els reservava. No només els acceptaven, sinó que els defensaven com a normals. L’autosubmissió era una manera de protegir-se. La resignació, una forma de supervivència. No calia que cap home les obligués a callar: elles mateixes silenciaven els seus drets, pensant que ho feien per respecte, per educació.

És una metàfora incòmoda, però necessària. Avui, una part molt important dels catalanoparlants fa exactament això amb la seva llengua. Segons l’Enquesta Sociopolítica del CEO, la meitat reconeix haver deixat de parlar en català “per evitar problemes”. Com si fos lògic. Com si parlar la pròpia llengua fos un acte susceptible de causar conflictes. El conflicte, però, no és parlar en català. El conflicte real és haver naturalitzat la renúncia.

Ens trobem davant d’un fenomen profundament interioritzat: una subordinació lingüística disfressada de cortesia. Un reflex mental on l’educació justifica el canvi d’idioma. No cal que ningú ens ho demani: nosaltres mateixos el cedim. I ho fem pensant que és un gest amable, quan en realitat és una ferida quotidiana que empetiteix la llengua.

Aquesta situació no és neutra. És el resultat d’una hegemonia sostinguda en el temps, que ha situat el castellà com a llengua imposada pels poders i el català com a llengua perifèrica, encara que oficial. Una hegemonia tan profunda que molts catalanoparlants acaben parlant castellà entre ells sense ni adonar-se’n. Ara amb el domini de les xarxes socials i també vinculat amb l'auge de l'extrema dreta, es veu també entre els joves. 

I aquí cal fer un pas més en la metàfora. Perquè, igual que el feminisme no només apel·la a les dones, sinó que també interpel·la els homes, la responsabilitat de la justícia lingüística no recau només en l'empoderament dels catalanoparlants. Els homes, si volen ser agents de canvi en un món patriarcal, han de reconèixer els seus privilegis inconscients i contribuir activament a empoderar les dones. No n’hi ha prou amb “no ser masclista”. Cal ser part de la solució.

Doncs igualment, els castellanoparlants han de ser conscients que, en una societat bilingüe, la seva llengua ha estat durant molt temps la dominant. I que, sense voler-ho, poden imposar una autoritat simbòlica que perpetua aquesta situació. Per això no n’hi ha prou amb respectar el català: cal fer-lo possible. Cal deixar espai. Cal contribuir a trencar el cercle de la renúncia. 

Fa unes dècades això era més així: molts castellanoparlants expressaven proactivament que entenien el català i convidaven a no canviar. Hi havia la consciència de sortir de la imposició de la dictadura. Ara no és així, no solament perquè queda lluny. Hi ha moltes persones nouvingudes que no tenen aquesta consciència. I hi ha hagut un relat molt potent impulsat per l'espanyolisme sobre la presumpta "imposició" del català, com el món al revés, i que ha provocat un augment percentual de la militància en el castellà. 

Avui, continuar parlant català en qualsevol context no és només un dret: és un acte de dignitat. I això no hauria de ser heroic. Hauria de ser normal. Però encara no ho és. Encara cal explicar que no és “de mala educació” mantenir-se en la llengua pròpia. Que no és “una imposició” iniciar una conversa en català. Que no és “intransigent” no renunciar a la llengua pròpia del país.

Necessitem una nova consciència col·lectiva. Una assertivitat lingüística que no busqui la confrontació, que convidi, però que ho faci des de la dignitat sense renúncies, tot convidant els nous catalans a ser en primer lloc catalanooients, com a pas previ a llançar-se a expressar-s'hi. Que no exigeixi submissió i sobretot que no relegui la llengua a una trinxera identitària, sinó que la reivindiqui com a espai de convivència i de drets compartits.

Cada llengua que es perd és una manera d’esborrar una part del món. Però quan és un mateix qui s’esborra cada dia, per prudència, per comoditat o per por, l’esvaïment és encara més dolorós. Ens podem permetre seguir obviant-ho?

[ARTICLE] Què ens poden aportar els ordres religiosos al lideratge amb propòsit i a la RSC?

Fa uns dies vaig assistir al Debat "La transcendència del lideratge", d'Amics del País, amb Míriam Díez, Àngel Castiñeira i Francesc Torralba. La reflexió venia motivada pel relleu en el papat. I fruit de les reflexions, em va interessar seguir cercant sobre com des dels diferents ordes religiosos s'abordaria l'RSC.   

Vivim temps en què la societat reclama a les empreses alguna cosa més que resultats econòmics: volen valors, compromís i un propòsit clar. En aquest context, la Responsabilitat Social Corporativa ja no es pot entendre com una eina de màrqueting o reputació, sinó com un component essencial del lideratge i la cultura organitzativa.

Però, d’on podem inspirar-nos per aprofundir-hi? Curiosament, algunes de les fonts més riques per pensar en valors, propòsit i sostenibilitat no es troben en manuals de gestió moderna, sinó en tradicions espirituals mil·lenàries. Diversos ordres religiosos han desenvolupat al llarg dels segles models de lideratge i comunitat amb una gran profunditat, molts dels quals ressonen amb els reptes actuals de les organitzacions.

Jesuïtes: discerniment i propòsit estratègic

Els jesuïtes ens ofereixen una visió de lideratge basada en el discerniment, la capacitat d’actuar en entorns complexos i incerts. El seu estil es fonamenta en buscar el bé major, més enllà dels interessos individuals, i actuar amb flexibilitat i compromís social. És el model que més s’alinea amb una RSC orientada al propòsit, on valors i estratègia van de la mà. Paraula clau: propòsit i estratègia.

Franciscans: coherència ètica i ecologia integral

Els franciscans proposen una espiritualitat de la senzillesa radical, la fraternitat universal i el respecte per la natura. La seva influència és palpable en discursos com l'encíclica Laudato Si’, que ha inspirat moviments globals per a una transició ecosocial justa. Per a les empreses, això es tradueix en una RSC arrelada en la coherència, la sostenibilitat i la justícia social. Paraula clau: sostenibilitat i coherència.

Agustins: comunitat i reconciliació

L’agustinisme ens parla de la fragilitat humana i de la necessitat de construir comunitat per avançar plegats. Una empresa que es reconeix vulnerable i oberta a l’altre pot desenvolupar una RSC basada en la inclusió, el diàleg i la col·laboració entre agents diversos. És especialment rellevant per a entorns on cal treballar la reconciliació d’interessos i el sentiment de pertinença. Paraula clau: comunitat i TSR.

Dominics: veritat, justícia i responsabilitat

Els dominics posen l’èmfasi en la paraula, la veritat i el compromís amb la justícia. És un model que connecta amb la RSC des de l’òptica de la transparència, la retiment de comptes i la denúncia de les desigualtats. Per a organitzacions compromeses amb els drets humans, la qualitat democràtica i la llibertat d’expressió, és una font d’inspiració potent. Paraula clau: justícia i transparència.

Benedictins: sostenibilitat del ritme i arrelament

En un món accelerat i volàtil, els benedictins ens recorden la importància de l’equilibri, del ritme humà i de l’arrelament territorial. Aplicat a l’empresa, això pot traduir-se en polítiques de benestar laboral, conciliació i sostenibilitat a llarg termini. Paraula clau: gestió del temps i benestar.

Salesians: educació i desenvolupament personal

Finalment, els salesians ens ofereixen un model centrat en l’acompanyament educatiu i el creixement de les persones, especialment les joves. És un enfocament de RSC que aposta per l’ocupabilitat, la formació i l’esperança compartida. Paraula clau: educació i esperança.

 

Cap a una RSC integral i polièdrica

La RSC pot tenir moltes cares, i no hi ha un únic model vàlid. Però tots aquests estils espirituals ens aporten claus complementàries per pensar en:

• Com integrar el propòsit en l’estratègia.

• Com donar coherència entre valors i pràctiques.

• Com construir una cultura més justa, humana i sostenible.

Al capdavall, potser no es tracta només de gestionar responsabilitats, sinó de viure el lideratge com una vocació transformadora. I en això, els ordres religiosos hi tenen encara molt a dir.

[ARTICLE] Repartiment equitatiu del valor creat versus innovació regressiva

• Innovació regressiva sota una aparença moderna: Algunes pràctiques empresarials disfressades de modernitat, com els preus dinàmics o la personalització extrema, acaben generant desigualtat, opacitat i pèrdua de drets.
• Risc de retrocés social i democràtic: L’ús no regulat d’algoritmes i models predictius pot derivar en discriminacions encobertes que atempten contra la justícia social i els valors democràtics.
• La nova frontera de la responsabilitat empresarial: Les empreses han d’integrar el repartiment equitatiu del valor creat com a pilar central de la seva sostenibilitat, legitimitat i contribució al bé comú. 

 

En les darreres dues dècades, la responsabilitat social ha anat incorporant successivament nous enfocaments que han enriquit el seu abast i profunditat. Des d’una primera etapa centrada en l’eficiència ambiental —amb paradigmes com l’economia circular— i el benestar laboral —com l’empresa saludable—, es va fer un pas endavant amb la irrupció de l’empresa amb propòsit i l’orientació als grans reptes socials. Aquestes aproximacions han permès avançar cap a una responsabilitat més integrada, més transformadora. I ara, tot apunta que els pròxims anys portaran dues noves exigències ineludibles: l’ètica davant les tecnologies emergents i el compromís amb el repartiment equitatiu del valor creat.

Aquest article s’inscriu precisament en aquest darrer repte: com les empreses han d’abordar, amb transparència i responsabilitat, no només la generació de valor, sinó també la seva distribució entre els diferents grups d’interès. Perquè només així podran ser realment sostenibles, legítimes i socials en un sentit profund.

1. La mà invisible de l’algoritme

La narrativa empresarial dominant tendeix a identificar la innovació amb el progrés. Noves pràctiques comercials, basades en tecnologies disruptives o sistemes algorítmics, són sovint presentades com a avenços inevitables i eficients. Però, què passa quan aquesta modernitat encobreix pràctiques que perjudiquen greument els drets i els interessos dels grups d’interès?

Un cas claríssim és el dels preus dinàmics. El que va començar amb les aerolínies ha colonitzat molts altres sectors: concerts, allotjaments, espectacles, comerç electrònic… La tecnologia permet adaptar els preus a la demanda, però també a l’hora del dia, al perfil de l’usuari, al dispositiu que utilitza o al seu historial de cerca. El resultat és una absoluta manca de transparència, discriminació arbitrària i una pèrdua de referents per part del consumidor. Així, dues persones poden pagar preus radicalment diferents per exactament el mateix producte o servei. El sistema, disfressat d’optimització algorítmica, no és sinó un instrument per maximitzar beneficis jugant amb la incertesa i l’angoixa del consumidor.

La casuística és diversa. En l’àmbit sanitari, algunes asseguradores ja incorporen anàlisis de risc individualitzats que poden, en el futur, discriminar segons hàbits, genètica o perfils predits. En la logística o el transport, la gig economy estableix relacions de treball sense drets laborals sota la retòrica de la flexibilitat. A tot arreu, l’algoritme es converteix en una mà invisible —no del mercat, sinó de l’opacitat i la desresponsabilització.

Però aquesta falsa pàtina de modernitat no sols va d’algoritmes ni es limita al mercat de béns. En l’àmbit laboral, hi ha empreses que fixen salaris a partir de l’autooferta del candidat. Això pot derivar en escenaris on persones amb les mateixes responsabilitats i càrregues de treball cobren diferències de sou de potser tres vegades, sense cap justificació objectiva. La igualtat retributiva queda sepultada sota la lògica individualista i desregulada de “tu demana el que vulguis”, tot i que la llei estableix clarament que a igual feina, igual salari.

A això s’hi afegeix una altra pràctica prou coneguda: el compliment selectiu de les normes. Empreses que escullen quines lleis respecten i quines no, o quines compleixen en l’articulat però exercint frau de llei. L’elusió fiscal n’és un exemple, però a Catalunya coneixem sobradament també la ignorància de les obligacions lingüístiques. S’escuden en una presumpta excessiva normativització però el que fan és mostrar la seva manca d’ètica i de responsabilitat envers els grups d’interès. Aquest doble raser fa emergir una gran sospita: si incompleixen una llei per falta de convicció o conveniència, com podem confiar que compliran les altres?

Aquestes pràctiques poden ser normalitzades, percebudes com a part de les regles del mercat i fins i tot de la modernitat. La tecnologia no està al servei de l’eficiència compartida sinó de l’explotació de les asimetries. En lloc de construir confiança, erosionen la legitimitat empresarial. I en lloc de crear valor compartit, perpetuen una lògica extractiva que castiga els grups d’interès més vulnerables o menys informats.

 

2. On pot portar-nos aquest camí sense límits?

Si no hi posem límits, tant legals com ètics, aquestes pràctiques poden fer-nos retrocedir dècades en drets socials i en equitat. No és una hipòtesi teòrica: alguns sectors ja assagen escenaris que, en qualsevol societat amb valors democràtics sòlids, haurien d’alarmar.

Prenem l’exemple del sector de la salut. Les asseguradores privades ja comencen a explorar models que integren dades de comportament i perfils predictius de salut per ajustar primes i condicions. Aparentment, es tracta de premiar els estils de vida saludables. Però, on comença l’eficiència i on s’instal·la la discriminació? Pot passar que una persona que menja malament o viu sola hagi de pagar més. O que certes condicions genètiques, predetectades, esdevinguin motiu d’exclusió o sobrecost.

Els prestadors sanitaris també poden caure en la temptació d’optimitzar recursos seleccionant pacients segons la rendibilitat del tractament. Una societat que accepti que una IA decideixi si val la pena atendre’t segons el teu pronòstic mèdic o social —per edat, origen o expectativa de retorn—, no és moderna: és moralment fallida.

Aquest escenari podria estendre’s a moltes altres dimensions: educació personalitzada per renda, accés a l’habitatge condicionat per la traçabilitat econòmica, condicions laborals diferenciades segons perfils de risc... Tot pot semblar eficient, però en realitat és una nova forma de segmentació social, impensable si fos feta obertament per un ésser humà.

Els drets humans i els principis bàsics de la justícia no poden estar supeditats a lògiques algorítmiques ni a models econòmics extractius. No tot el que és tecnològicament possible és èticament acceptable. La funció de la llei i de l’ètica empresarial és posar límits: no al progrés, sinó a la seva perversió.

Tanmateix, en els darrers lustres la societat s’està desvertebrant, es perd capacitat d’autoorganització, enmig d’un context de major individualisme basat en les experiències emocionals egoiques. Aquest rerefons pot facilitar que la pèrdua de drets sigui acceptada i plausible en la mesura que hom compri el relat d’una presumpta llibertat i avantatges individuals, malgrat que basada en banalitats i en l’anul·lació de la perspectiva comunitària.

 

3. Un enfocament irresponsable disfressat de personalització

Una de les grans trampes del discurs empresarial contemporani és la glorificació de la personalització. El missatge és seductor: l’empresa adapta els seus serveis a les preferències de cada client o treballador. Però el que moltes vegades hi ha al darrere no és una millor experiència d’usuari, sinó una estratègia per desequilibrar la relació i traslladar riscos.

Quan una aerolínia o una plataforma de venda d’entrades aplica preus dinàmics, no està optimitzant un servei: està jugant amb la incertesa emocional i econòmica de la persona que hi vol accedir. El consumidor ja no sap si el que paga és just, ni té referents clars. Se li diu que l’import pot canviar d’un minut a l’altre, que és millor que s’afanyi, que queden poques places... És una relació de pressió i opacitat, més pròpia del regateig que d’un mercat transparent.

En el mercat laboral, quan una empresa demana al candidat “què voldries cobrar?” i fixa el salari segons la resposta —sense cap marc intern clar o taula salarial—, està convertint una relació laboral en una subhasta emocional. No es valora el lloc de treball sinó la capacitat negociadora o la desinformació del treballador. El risc d’injustícia estructural és enorme, i més encara si qui hi surt perdent són les persones joves, migrades, o amb menys xarxes de referència.

Aquest mateix patró s’aplica a la gestió empresarial de la normativa: empreses que decideixen quines lleis compleixen i quines no. Quan una companyia fa servir la llengua catalana només si li convé, o es preocupa pel medi ambient només quan en pot fer màrqueting, està relativitzant la llei com si fos una carta opcional, i amb això trasllada incertesa i desconfiança a la societat sencera.

En tots aquests casos, la tecnologia o la flexibilitat són coartades per desequilibrar el joc. No s’aprofundeix en el valor compartit ni es busca el benefici mutu. Es tracta de maximitzar el guany unilateralment, minimitzant costos —legals, emocionals o reputacionals— a costa dels altres.

Aquesta cultura empresarial del “si no t’agrada, no hi compris”, o del “ja ho fan tots”, no només és cínica, sinó que prepara el terreny per a una societat més desigual, més desconfiada i més vulnerable. I això, a mitjà termini, també és un mal negoci per a tothom.

  

4. La responsabilitat que ve: repartir el valor creat

Davant d’aquest escenari de pràctiques regressives, urgeix un reforçament profund de la responsabilitat social corporativa. En els darrers anys hem avançat molt en àmbits com el bon govern, la sostenibilitat ambiental o la gestió de la diversitat. Però avui, més que mai, cal posar el focus en una dimensió sovint esquiva: el repartiment equitatiu de la riquesa creada.

Una empresa que genera beneficis però no els reparteix de manera justa entre els seus grups d’interès —treballadors, comunitats, proveïdors, societat en general— està incomplint una funció bàsica de la responsabilitat social: contribuir a la cohesió social i a la sostenibilitat sistèmica del seu entorn.

Aquest repartiment no ha de ser entès només com un augment de salaris o com una filantropia puntual. És una qüestió de model:

·       Significa tenir estructures salarials justes, transparents i coherents amb el valor real aportat.

·       Implica compartir valor amb el territori, pagar els impostos on es genera l’activitat, i contribuir activament al desenvolupament local.

·       Vol dir establir relacions de llarg termini amb proveïdors, que no siguin meres palanques de pressió de preus.

·       Suposa escoltar activament les inquietuds socials i incorporar-les a l’estratègia empresarial.

Aquest enfocament connecta amb el que s’ha anomenat valor compartit, però també amb una idea de propòsit empresarial que no es limita a enunciar valors, sinó que els materialitza en decisions estructurals. Les empreses que ho entenen, no només generen més confiança: també estan millor preparades per resistir les crisis i créixer sosteniblement.

La tendència futura de l’RSC hauria de ser, doncs, la capacitat de demostrar —amb dades i amb fets— com es distribueix el valor creat. Què rep cada grup d’interès? Com es redueixen les desigualtats internes? Com es contribueix a la justícia global?

No n’hi ha prou amb fer memòries que parlin de compromisos. Caldrà també explicar com es tradueixen en resultats tangibles per a la societat. Aquesta serà una nova frontera de la responsabilitat empresarial: més exigent, més transformadora, i molt més significativa.

 

5. Una crida al veritable progrés

La innovació hauria de ser un motor de progrés per a tothom. Però quan es posa al servei de l’opacitat, de la maximització unilateral del benefici i de la desregulació encoberta, deixa de ser un instrument de millora col·lectiva i esdevé un cavall de Troia contra la justícia social.

No es tracta de rebutjar la tecnologia, sinó de posar-la sota principis de responsabilitat, equitat i transparència. L’algoritme no és neutral: és una construcció humana i, com a tal, ha de respondre als valors de la societat que el crea. I si la llei no arriba a regular aquests nous escenaris, cal que sigui l’ètica empresarial qui n’assumeixi el lideratge.

La paradoxa del nostre temps és clara: podem mesurar més que mai, podem personalitzar-ho tot, podem optimitzar cada decisió… però si no som capaços de compartir el valor que generem, estem condemnats a empobrir la confiança, el teixit social i el mateix sentit del negoci.

És hora que les empreses deixin de veure la responsabilitat com un afegit o una resposta reputacional, i la integrin com a eix central del seu propòsit. Una responsabilitat que no només compleix amb la llei, sinó que s’avança a les expectatives socials. Que no només minimitza impactes negatius, sinó que crea valor real per a tothom.

El veritable progrés no és només tecnològic. És ètic, és social, i és compartit. I la responsabilitat empresarial ha de ser-ne una aliada insubstituïble.

[ARTICLE] El respecte a la realitat nacional dins l'RSC: un deure oblidat en les fusions bancàries

Ara que ja es coneixen les condicions que, en cas que es produeixi l'absorció del Banc Sabadell per part del BBVA, obligarien a esperar tres anys abans que es materialitzi una fusió entre les dues entitats financeres, vull aportar una reflexió personal que considero rellevant.

Les fusions bancàries tenen un impacte directe sobre l'economia productiva, la cohesió social, el territori i els drets de les persones treballadores. Des d'una perspectiva de responsabilitat social (RSC), qualsevol operació d'aquestes característiques hauria de ser analitzada no només pel seu impacte financer o estructural, sinó pel conjunt de conseqüències que es deriven per als grups d'interès i per al conjunt de la societat. Cal preveure l’impacte a partir de les dades. En aquest sentit, el govern espanyol ha reconegut la reducció en el finançament a pimes o la destrucció de llocs de treball el cas de la fusó CaixaBank-Bankia. I la mesura de prohibir la integració durant tres anys no aborda el fons de la qüestió, només n'endarrereix els efectes.

Tanmateix, a banda de l’anàlisi d’impacte econòmic i laboral, hi ha un aspecte que no s'ha tractat i que hauria de ser fonamental: l’impacte a la realitat nacional catalana. L'anàlisi dels impactes i les mesures adoptades es fan com si Catalunya fos una simple regió més de l'Estat. I com que no és així, cal avaluar si les conseqüències d'aquesta fusió serien rellevants des del punt de vista de la capacitat de Catalunya de mantenir-se com una nació amb els instruments necessaris per garantir el seu correcte desenvolupament.

La Constitució espanyola estableix una distinció entre nacions -anomenades nacionalitats per imposició militar- i regions. Aquesta diferenciació mai no ha tingut un desenvolupament normatiu però recull una base material que en una gestió socialment responsable cal tenir en compte, tant per principi de realitat com per la referència jurídica de la Carta magna. En processos amb un fort impacte territorial com les fusions bancàries, aquesta absència de reconeixement pràctic impedeix una anàlisi ajustada a la realitat nacional catalana. Des d'una perspectiva d'RSC, caldria que aquesta diferenciació s'incorporés de manera explícita en l'estudi d'impactes i en les mesures compensatòries que se'n derivin.

Catalunya té un sistema productiu propi, una xarxa de pimes més intensa, un teixit econòmic arrelat al territori, una cultura financera històrica i una realitat institucional diferenciada. Però, a més, té dret a disposar de les institucions no solament públiques sinó de la societat civil que li permetin -tot i enquadrada dins un Estat més ampli- poder mantenir el seu caràcter diferenciat més enllà de les circumstàncies temporals d’autogovern que permet l’Estat.

Cal recordar, a més, que aquesta fusió s'afegeix a la desaparició de la gran majoria d’institucions financeres catalanes, moltes d'elles en forma de caixes d'estalvis, que durant dècades van donar resposta a les necessitats de finançament de particulars i empreses. Aquesta pèrdua ha deixat un buit que s'agreujaria amb la concentració bancària prevista.

A més, la desaparició de les caixes va comportar també la pèrdua del seu compromís amb el territori: a banda del menor accés al crèdit per part de particulars, microempreses i pimes, també cal destacar que una part dels beneficis es destinava a obra social en àmbits com la cultura, l'educació o la sanitat. Amb la seva desaparició, molts d’aquests recursos es van reduir dràsticament. I no és un fet menor: donar suport des de la societat civil a la cultura catalana no és el mateix que a la cultura castellana, que compta amb un Estat al seu servei.

Aquesta manca de consideració és una forma de maltractament institucional. I trenca amb els principis bàsics de la responsabilitat social: la consideració dels impactes reals, l'atenció als grups d'interès, el respecte a la diversitat i la rendició de comptes. Tractar Catalunya com una simple "comunitat autònoma" és una negació de la seva condició nacional, reconeguda fins i tot en l'arquitectura constitucional espanyola. 

I des de la part catalana no és un argument que es faci servir, cosa que considerem una renúncia. Parlar de nació no ha de ser sols un recurs retòric o simbòlic, o centrat en matèries culturals. Cal que sigui una defensa permanent dels nostres drets i molt especialment en els àmbits socioeconòmics. Sense amagar l'interès espanyol per eliminar les diverses realitats nacionals que conformen l'estat i que es manifesta en aspectes tan diversos com la minimització de les llengües no castellanes com en les traves per mantenir un poder econòmic que malden per concentrar a Madrid. 

Les fusions bancàries, si volen ser gestionades amb responsabilitat, han de tenir en compte no només les xifres, sinó els territoris, les persones i els valors que s'hi veuen afectats. I Catalunya, com a nació, té dret a ser considerada com a tal també en aquests processos.

La desaparició de les caixes d’estalvis catalanes no va ser només una conseqüència econòmica, sinó també política i cultural. Es va perdre un model financer amb vocació social i arrelament territorial, substituït per entitats bancàries amb orientació purament mercantil.

Des d’una perspectiva de responsabilitat social i economia amb propòsit, caldria obrir un debat sobre com recuperar mecanismes financers que prioritzin el bé comú, l’equitat territorial i la sostenibilitat a llarg termini. Algunes alternatives com les finances ètiques, les cooperatives de crèdit o els bancs de desenvolupament local podrien ser línies a explorar.

Compromís amb la terminologia

Josep Maria Canyelles ha tingut un especial interès en la terminologia, tant per rigor professional com per estima de les formes pròpies en la llengua catalana. En diferents etapes professionals ha mostrat aquesta preocupació.

Elaborant un Glossari de l'Animació Sociocultural, juntament amb Rosa Maria Llucià Santanach, des de la Fundació Pere Tarrés per encàrrec del TERMCAT - Centre de Terminologia de la Generalitat de Catalunya (aprox. 1991).  

Estructurant la terminologia en el camp del voluntariat i l'associacionisme, elaborant la Carpeta del Voluntariat, com a coordinador (1993-1996) i gerent (1999-2004) de l'INCAVOL - Institut Català del Voluntariat de la Generalitat de Catalunya. I encara posteriorment (13.1.11 Canyelles demana que la definició de voluntariat inclogui explícitament la pertinença a una organització)

Ajudant en la consolidació d'una terminologia pròpia de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) des del think tank Responsabilitat Global a partir del 2004, en els espais formatius, amb conferències, amb les definicions fetes d'RSC (2007, 2014, 2022), amb el blog Definicions RSE, i amb articles específics com ara Anar més enllà de l'RSE?; Alguna cosa es mou en el club de l'RSE; L’RSE és gerundi; En defensa de l'expressió Responsabilitat Social; Dominar la terminologia és signe de professionalitat, Consultor independent o freelance...

Assessorant en el Vocabulari de la responsabilitat social del TERMCAT (2014).

Creant el projecte [mots responsables] a les xarxes socials (Instagram, Tiktok, Facebook...) per destacar el sentit i l'etimologia de mots relacionats amb el desenvolupament sostenible, inicialment a partir dels ODS de l'Agenda 2030.

 

Contribuint des de Respon.cat a la normalització de la terminologia pròpia i elaborant un Glossari de l'RSC de Respon.cat. 

Descobreix el misteri de les obres de Gaudí a Barcelona: representen una constel·lació?

• Per què les principals obres d’Antoni Gaudí a Barcelona són on són? I si aquestes creacions, que semblen sorgides d'un somni, suggerissin una connexió entre la terra i el cel?  
• Les obres de Gaudí destaquen com a icones d'una arquitectura que sembla transcendir el temps i l'espai

Barcelona, una ciutat plena de màgia, misteri i simbolisme, ens convida a descobrir si les obres de Gaudí tenen una connexió celestial: representen una connexió fascinant amb una constel·lació per la seva disposició dins la ciutat? 

Vegeu vídeo: https://www.instagram.com/p/DJzkBq2IKhc/ 

View this post on Instagram

A post shared by Josep Maria Canyelles - RSC i etimologies (@jmcanyelles)

 

Un pont entre el cel i la Terra

Al llarg de la història, moltes civilitzacions han cercat una connexió entre el cel i la Terra. Des de les piràmides d’Egipte alineades amb el cinturó d’Orió fins als Templer que, segons algunes teories, van situar els seus temples segons patrons estel·lars, la idea de reflectir el cosmos en la geografia terrenal ha captivat ments creatives i espirituals.

Podria ser que Gaudí, amb el seu profund simbolisme i el seu amor per la natura i la creació divina, hagués tingut en ment una visió similar? Aquesta connexió entre les seves obres i el Bover obre la porta a una nova manera d’interpretar el seu llegat.

 

El Bover, el guia del cel

Efectivament, la constel·lació del Bover podria haver estat la inspiració darrere de la distribució de les seves obres més emblemàtiques dins la ciutat.

Malgrat que s’ha divulgat, amb interessos comercials no dissimulats, que podria tractar-se de l’Ossa major o el seu asterisme del Carro, forçant-ne l’elecció pel fet de ser la més coneguda, tot indica que aquesta constel·lació hauria de ser una altra. La distribució dels estels no lliga de cap manera amb la geografia!

Sens dubte, per la correspondència de les formes, Gaudí s’havia d’inspirar en el Bover (Bootes). En projectar la constel·lació del Bover sobre el mapa de Barcelona, observem que està invertida: Gaudí va ser enginyós per invertir la constel·lació per projectar-la com un mirall damunt els vials de la ciutat.

Un detall fascinant

Cada 24 de juny, dia de Sant Joan i coincidint amb el solstici d'estiu, els estels de la constel·lació del Bover es posicionen just damunt de Barcelona quan comença la nit. En aquest moment màgic, mentre cremen les fogueres que il·luminen la ciutat, es produeix un alineament simbòlic i celestial entre el cel i la terra, connectant les obres de Gaudí amb els estels que semblen vetllar-les.

 

La constel·lació del Bover, coneguda com Bootes en llatí, ha estat considerada al llarg de la història com el protector del cel nocturn. Amb Arcturus, l’estel més brillant de l’hemisferi nord, aquesta figura celestial ha inspirat mites i llegendes en moltes cultures. El seu rol com a vigilant i guia és central, i ens recorda el paper que Barcelona exerceix com a ciutat capdavantera i protectora de Catalunya.

Una correspondència simbòlica

Seguint l’alineació, trobem que l’estel de la base és el Palau Güell i l’estel del capdamunt és el Park Güell, tota una alineació de dalt a baix amb el principal mecenes de Gaudí.

I com si es tractés del travesser d’una creu, a l’esquerra del mapa barceloní hi trobem l’estel que correspon a la Casa Vicens, de les primeres obres de Gaudí, mentre que a la dreta hi hauria l’estel que es projectaria damunt la Sagrada Família, obra de plenitud. A l’alçada del cinturó, hi trobaríem tres altres estels, que correspondrien a la Casa Calvet, Casa Batlló i la Pedrera.

Vegem un per un com els estels de la constel·lació semblen coincidir amb algunes de les obres més conegudes de Gaudí:

Palau Güell. Els Güell van ser els mecenes principals de Gaudí, oferint-li suport i llibertat per desenvolupar el seu geni creatiu. I el Palau Güell es correspon amb Artur (Arcturus), l’estel més brillant de la constel·lació i de l’hemisferi Nord. Així com Artur guia el cel nocturn i guia els bous del Carro, el Palau Güell, una de les primeres grans obres de Gaudí, simbolitza aquesta llum guia que obre camins.

Parc Güell. Aquest parc utòpic connecta natura i arquitectura, inspirant somnis d’harmonia amb les seves formes orgàniques i colors vibrants. Es correspon amb Nekkar (Beta Bootes), un estel imponent que reflecteix la visió innovadora i naturalista de Gaudí. Aquest parc és un dels exemples més clars de la visió de Gaudí, plena de color i formes orgàniques que evoquen el cosmos i la natura.

Casa Vicens. La Casa Vicens, el primer gran projecte de Gaudí, és ple d’idees innovadores i d’una estètica única. Aquesta obra es relaciona amb Seginus (Gamma Bootes), que simbolitza l’inici d’un camí brillant i prometedor, com l’inici de la trajectòria de Gaudí. marca el primer gran projecte de Gaudí, ple d’idees innovadores i d’una estètica única que mostrava ja el seu geni creatiu.

Sagrada Família. La Sagrada Família, el temple icònic de Gaudí, és un símbol d’espiritualitat i elevació al cor de la seva obra i de la ciutat. Aquesta obra magna es correspon amb Prínceps (Delta Bootes), l’estel central de la constel·lació, que evoca transcendència i centralitat.

Casa Calvet. Una obra elegant i equilibrada, que combina funcionalitat amb una estètica refinada i subtil. Es correspon amb Izar (Epsilon Bootes), un estel que simbolitza dualitat i harmonia, reflex de l’essència d’aquesta obra.

Casa Batlló. Amb formes i colors vibrants, la Casa Batlló captiva com un dels exemples més reconeguts de la creativitat de Gaudí. Aquesta obra única s’alinea amb Zeta Bootes, un estel que simbolitza energia i vitalitat, una explosió de formes i colors que captiva tothom qui la contempla, és una de les obres més reconegudes de Gaudí.

La Pedrera. Amb la seva presència sòlida i formes arrodonides que dominen el Passeig de Gràcia, La Pedrera és una obra madura i plena de simbolisme natural. Es relaciona amb Eta Bootes, un estel robust i imponent que marca l’extrem de la constel·lació.

 

Les constel·lacions properes i el seu simbolisme

El Bover no està aïllat a la volta celeste; té al seu voltant un seguit de constel·lacions amb les quals estableix relació, i també lliguen amb el simbolisme del cap i casal de Catalunya.

• Situat al nord-oest del Bover, Hèrcules és conegut com el fundador mític de Barcelona. Aquesta connexió ens remet a la força i la història fundacional de la ciutat. Si Hèrcules la va fundar, el Bover la protegeix..
• En un dels seus treballs, Hèrcules va haver de matar el drac. I és que sovint aquest heroi es relaciona amb Sant Jordi. Doncs al nord del Bover, serpentejant al voltant del pol nord celeste, el Dragó (Draco) ens recorda la llegenda de Sant Jordi, patró de Catalunya, i la lluita contra el mal.
• El cap i casal de Catalunya es vincula també a la reialesa, i a l’est del Bover, trobem la Corona Boreal (Corona Borealis), constel·lació que simbolitza una corona, el poder, al·legoria de la noblesa i el lideratge de Barcelona com a capital del Principat. Es diu que el Bover actua de vigilant o protector de la Corona.
• El Bover aconduïa el carro estirat per bous, i situat al nord-oest, el Carro gros, asterisme part de la constel·lació emblemàtica de l’Óssa Major (Ursa Major), simbolitza la grandesa i la permanència de Barcelona, amb el Bover exercint el lideratge.

Aquestes constel·lacions properes creen un teixit narratiu que vincula el cel nocturn amb les llegendes, la història i la identitat de Barcelona, en perfecta harmonia amb el simbolisme de les obres de Gaudí.

Una hipòtesi, no una certesa

Tot i la fascinació d’aquesta teoria, no hi ha evidències documentals que Gaudí hagués planificat cap correspondència amb els estels. Però, com a exercici imaginatiu, aquesta hipòtesi ens permet explorar la seva obra des d’una perspectiva nova i enriquidora.

A vegades, mirar el cel ens ajuda a entendre millor la Terra. Qui sap? Potser les obres de Gaudí continuen amagant secrets que esperen ser descoberts. Mentrestant, gaudim d’aquesta connexió simbòlica entre la ciutat comtal i els estels que la vetllen.

[ENTREVISTA] Pilar Garcia entrevista Josep Maria Canyelles a "El tren de la vida" de Canal Blau

Josep Maria Canyelles ha estat entrevistat a "El Tren de la Vida", el programa d'entrevistes conduït per Pilar Garcia. L'entrevista aborda la vida del personatge i no es limita a l'actual activitat professional. S'ha transmès per Canal Blau Ràdio, el 2/4/2025, i està disponible en podcast.

Pilar Garcia és la maquinista d'aquest tren i ens proposa fer plegats uns viatges amb ànima que ens facin vibrar: Ens acompanyaran grans passatgers, en el vagó de les bones notícies descobrirem algunes de les coses que es fan per millorar el món que habitem i propostes engrescadores per gaudir-lo. Avui parlem amb Josep Maria Canyelles i Pastó, vilanoví, expert en responsabilitat social de les organitzacions i activista de les causes del tercer sector.  Accés al podcast.

Agraeixo a la Pilar l'oportunitat de tenir aquesta conversa oberta, no sobre una matèria concreta sinó fent un repàs de vida, amb tot un enfilall de coses que han anat sortint i moltes més que han quedat al tinter. La Pilar va dirigir durant un grapat d'anys el Museu del Ferrocarril de Vilanova i el va impulsar amb aquest esperit emprenedor que encara manté. 

Aporto un resum automatitzat de la conversa:

Josep Maria Canyelles: fer que les coses passin

"La millor política no és fer les coses ni fer fer les coses, sinó fer que les coses passin." Aquesta frase resumeix l’esperit amb què Josep Maria Canyelles afronta la seva trajectòria vital, professional i activista. El vam escoltar recentment a l’entrevista que li va fer Pilar Garcia al programa El tren de la vida —i el viatge que ens hi proposa és tan inspirador com lúcid. 

Arrels vilanovines i compromís amb el país

Fill de botiguers de Vilanova i la Geltrú, des de ben petit va viure connectat amb la terra i la comunitat. Va ser en l’adolescència que va despertar la seva consciència de país, quan va qüestionar per què no podia estudiar en català. Aquesta primera rebel·lia cívica el va marcar profundament.

Amb només 16 anys va entrar a la Joventut Nacionalista de Catalunya, i va combinar l’interès polític amb la tasca social a l’esplai, iniciant un camí que mai no ha deixat: treballar pel bé comú des de tots els àmbits possibles. 

Política local amb visió transformadora

Entre 1995 i 1999 va ser regidor a l’Ajuntament de Vilanova, on va impulsar els Plans Integrals per fomentar la transversalitat entre àrees municipals. Va impulsar projectes innovadors com:

• COMPEX, inspirat en el model barceloní de voluntariat sènior.
• EGIPA, per donar suport a iniciatives de joves no associats.
• La implantació d’Amics de la Gent Gran a Vilanova.

Sempre amb l’objectiu de generar llegat i transformar les inèrcies. “No es tracta només de fer la foto del dia, sinó de deixar una petjada duradora.” 

Què és la responsabilitat social?

Canyelles és una de les veus més reconegudes del país en responsabilitat social corporativa (RSC). Per ell, no és només una eina de màrqueting ni filantropia, sinó un enfocament estratègic de gestió que conjuga valor econòmic i valor social.

Avui, afirma, la societat espera de les empreses molt més del que esperava fa trenta anys. I moltes ho estan assumint, especialment les que volen ser rellevants per al talent jove i els nous consumidors.

Lideratge amb propòsit: la nova frontera

Amb la RSC arriba també una nova manera d’entendre el lideratge empresarial:

• Visió sistèmica i sostenible.
• Ètica i valors com a base.
• Capacitat de generar confiança i complicitat.

En aquest sentit, posa en valor experiències com la de Cafès Novell, una pime precisament penedesenca que va apostar per càpsules compostables abans que existís el producte al mercat. Innovació amb valors.

Respon.cat: una comunitat d’empreses amb compromís

Canyelles dirigeix Respon.cat, una associació empresarial que aglutina més de 140 empreses —de totes les dimensions i sectors— compromeses amb una manera de fer empresa que contribueixi activament al desenvolupament sostenible de Catalunya.

Amb el lideratge fundacional de Josep Santacreu, Respon.cat ha esdevingut referència de la RSE al país.
Universitats, futur i esperança

També en la seva faceta docent a diverses universitats, observa un canvi de paradigma: “Cada cop més estudiants pregunten: quin propòsit té l’empresa on treballaré?”

Tot i l’esperança, alerta que caldran lideratges sòlids, ja que els avenços no estan garantits en un món canviant i polaritzat. Per això defensa el paper de l’empresa com a actor pre-polític, compromès amb la societat.

Una vida amb sentit

L’entrevista ha estat acompanyada de dues bandes sonores significatives: “Lluna” de Lluís Llach i “Bohemian Rhapsody” de Queen. Dues cançons que expresen bellesa, compromís i llibertat. Com la trajectòria d’en Josep Maria Canyelles.

 

“El tren de la vida”, nou programa de Canal Blau Ràdio aquest 2025

Amb una maquinista d’excepció, la Pilar Garcia, aquest nou espai vol convidar a la reflexió i a conèixer persones que, diu ella mateixa, volen millorar el món i plantejar propostes per a gaudir-lo. “El tren de la vida” vol ser un recorregut per la trajectòria personal i professional dels convidats i convidades, i amb el seu títol vol retre homenatge, també, a la vinculació tant de la ciutat com de la mateixa Pilar amb el món ferroviari. Tots els programes, els podreu trobar en aquest enllaç. I si voleu recuperar l’entrevista amb la Pilar Garcia on ens dona tots els detalls, podeu fer-ho aquí. 

[ARTICLE] Francesc, la veu que ens cridà a la conversió ecològica

Avui ens ha deixat una de les veus més lúcides i valentes del nostre temps. El Papa Francesc no només ha estat una figura religiosa de referència, sinó que ha sabut esdevenir consciència ètica global. El seu llegat transcendeix el món catòlic, i una de les seves aportacions més destacades és l’encíclica Laudato si’, publicada el 2015, veritable manifest sobre sostenibilitat i ecologia integral que ha sabut interpel·lar tothom, creients o no. 

Una visió que integra ètica, planeta i justícia

Laudato si’ va trencar amb l’abordatge fragmentat dels reptes ecològics. Hi parlava d’ecologia integral, una idea potent que connecta el medi ambient amb la justícia social, l’economia, la cultura i la quotidianitat. Aquesta transversalitat fa que la seva lectura no sigui només per a teòlegs, sinó també per a activistes, empresaris, polítics i ciutadans que volen entendre com repensar el nostre model de vida i de progrés.

En un moment en què calia un nou Contracte Social, Francesc ens va proposar una nova aliança amb la Terra i amb els altres. Aquesta encíclica anticipa moltes de les lògiques de l’Agenda 2030, però ho fa des d’una radicalitat serena i una espiritualitat compromesa que resulta molt més incòmoda per als poderosos que qualsevol protocol diplomàtic internacional. 

Crítica punyent al paradigma tecnocràtic

En una de les denúncies més contundents, Francesc assenyala el paradigma tecnocràtic com a fonament d’un sistema injust que alimenta el consumisme, l’exclusió i la destrucció ambiental. Hi contraposa un model basat en la responsabilitat compartida, la simplicitat i el respecte profund per totes les formes de vida. Una proposta d'ètica aplicada que va més enllà del que habitualment plantegen les organitzacions internacionals o els governs.

“Allò que es fa a una part del món afecta a tot”, escriu. Aquesta interdependència esdevé un principi rector que ens recorda que no podem tancar els ulls davant la pobresa, la destrucció de la biodiversitat o el canvi climàtic. Francesc va posar paraules a allò que molts ja intuíem: que la crisi ecològica és també una crisi espiritual i cultural. 

Un llegat per a tothom

Amb la seva mort, el món perd una figura que ha sabut situar l’ètica i la justícia al centre del debat públic global. Però el seu llegat viu. Laudato si’ és un text que ha de seguir inspirant polítiques públiques, accions empresarials i estils de vida. En un context on l’extrema dreta i el negacionisme amenacen els consensos globals com l’Agenda 2030, cal fer viu aquest llegat amb coratge i coherència. 

Esperem que el seu llegat perduri i que el nou Papa pugui ser capaç de liderar una Església que aporti espiritualitat i també sentit comú i valentia per als reptes dels temps actuals. El seu missatge no era el d’un il·lús ni el d’un idealista ingenu. Era el d’un líder que, des del cor del Vaticà, va entendre que calia sacsejar consciències i transformar estructures. En temps de resignació, ell ens va recordar que encara hi som a temps. Ara més que mai cal un nou Francesc.

[ENTREVISTA] Josep Maria Canyelles: 20 años de Corresponsables

Durante la Jornada Corresponsables 2025 en Barcelona #JAnuario2025BCN, Corresponsables entrevistó a Josep Maria Canyelles, coordinador de Respon.cat, acerca de los veinte años de este medio de comunicación especializado. 

https://www.youtube.com/watch?v=52QwF7jtAUM 

Ver otras entrevistas de la Jornada Anuario de Corresponsables 2025 

[ARTICLE] De l’escletxa legal al bé comú: la responsabilitat de legislar davant els abusos empresarials (i públics)

Quan cal legislar perquè les normes ètiques no són suficients

Vivim en un moment en què les institucions públiques es veuen obligades a legislar per posar fre a pràctiques empresarials que, tot i ser legals, són clarament oportunistes i desequilibrants per al conjunt del sistema. Aquesta dinàmica posa sobre la taula una qüestió incòmoda: per què cal fer lleis per impedir allò que moralment ja hauria d’estar descartat?

No parlem d’incompliments, sinó d’aprofitaments. Parlem del frau de llei, com l'elusió fiscal. Empreses que no trenquen la llei però que s’esmunyen per les escletxes per maximitzar el benefici a costa de la societat. I això ens obliga a fer front a una realitat: si el marc legal no és prou explícit, hi haurà qui l’explotarà, si bé un excés d'explicitació pot fer la normativa més complexa i caduca. 

Caldria que més empreses actuessin amb responsabilitat social. Però davant la realitat tossuda, s'han de desplegat normatives específiques com ara la Directiva sobre greenwashing per evitar declaracions ambientals enganyoses o ara mateix l’Impost Complementari per evitar l’elusió fiscal de grans multinacionals.

Aquestes regulacions no són cap atac a la llibertat d’empresa, sinó un exercici de restauració del joc net. Una manera de dir que, si volem mercats justos i confiança ciutadana, no podem deixar espai per a les pràctiques abusives que alguns defensen amb l’argument de la “legalitat”.

L’Administració pública, també amb deures pendents

Però no només les empreses tenen aquestes incoherències. Les pròpies administracions públiques sovint han de legislar per obligar-se a fer allò que ja haurien de practicar per coherència amb el seu discurs. Un cas clar va ser les Lleis de Transparència (2013 i 2014), per obligar-se a si mateixes a fer allò que defensaven en el discurs però que no portaven a terme. I per tant, no com una voluntat de lideratge ètic sinó com una exigència davant la desconfiança social creixent. Un altre exemple seria la legislació sobre contractació pública responsable, que busca garantir que els diners públics no alimentin pràctiques empresarials tòxiques en matèria laboral, ambiental o fiscal i, en definitiva, que les diferents institucions àrees d'una Administració Pública no actuïn en contra dels interessos generals dels poders públics i el bé comú.

És un cas de "fes el que dic, però no el que faig", ara emmarcat dins d’una obligació legal. La paradoxa és que l’administració es vegi forçada a passar de la retòrica als fets per la via de la norma. Com si no fos prou lògica la coherència.

De fet, hem començat fent esment a les empreses, però els principals actors del frau de llei són sovint habilitats públics, encarregats de vetllar pel compliment normatiu però que, enduts per un zel que pretén cobrir-se les pròpies espatlles, avantposen uns criteris de compliment i en desatenen d'altres. O pitjor encara el cas dels jutges espanyols en certs casos coneguts on s'han valgut de la llei de l'enemic. 

Quan el discurs no aguanta el mirall: normes per posar coherència

Les normatives que esmentem no són un simple avenç tècnic o adaptació al canvi d’època. Responen a una realitat més punyent: moltes organitzacions han construït discursos aparentment responsables, mentre les seves pràctiques diàries contradiuen aquests valors de forma flagrant. La regulació esdevé així una eina per obligar a la coherència. Vegem alguns exemples clars:

• La Directiva sobre diligència deguda en sostenibilitat corporativa (CSDDD) s’adreça especialment a grans corporacions que fan gala de compromisos ètics globals, però que alhora operen amb cadenes de subministrament on es vulneren drets humans o es destrueix medi ambient. Es vol evitar que la responsabilitat empresarial acabi sent només un relat corporatiu mentre, a la pràctica, les infraccions es traslladen a tercers en països amb poca capacitat de control. 
• La Llei Rider posa límits a plataformes digitals que presumeixen d’innovació i de generar llocs de treball "flexibles", però que en realitat sostenen un model basat en la negació de drets laborals bàsics. La norma trenca amb la ficció d’un “nou model econòmic” que en el fons reprodueix formes antigues i greus de precarització, aprofitant buits legals i l’absència d’una categoria laboral adequada. 
• La Directiva sobre afirmacions ambientals (Green Claims Directive) té com a objectiu principal desmuntar l’ús estratègic del llenguatge ecològic com a eina de màrqueting. Moltes empreses han interioritzat el discurs verd com a element identitari, però en cap cas no hi ha una verificació que garanteixi que aquest relat té base real. Aquesta norma força a posar rigor i transparència allà on fins ara només hi havia storytelling. 
• La Directiva de Protecció dels Alertadors (Whistleblower Directive) pot semblar més orientada a prevenir casos flagrants de corrupció o males pràctiques, però també és una resposta al doble llenguatge d'organitzacions que proclamen valors com la integritat, la transparència i l’ètica... i després penalitzen o silencien aquells qui, des de dins, intenten fer-los complir. És una manera d’assenyalar que l’ètica corporativa no pot ser només una declaració institucional.

La frontera entre la llibertat i l’oportunisme

Ens hem acostumat a veure la regulació com una limitació. Però cada cop més, aquestes normatives han de ser enteses com una garantia: la de protegir un mercat equitatiu, una societat justa i un planeta viable. La llibertat empresarial no hauria de ser llicència per aprofitar-se de les mancances del sistema, sinó una oportunitat per innovar, liderar i contribuir a un progrés compartit.

Com a societat, no podem deixar que els actors més hàbils a navegar entre línies de la llei obtinguin avantatges injustos. Això degrada la competència, la confiança i el teixit social. Per això legislar per tancar escletxes no és només una necessitat, sinó una qüestió d’ètica col·lectiva.

Avançar cap al propòsit

Potser haurem de continuar legislant per tapar forats, sí. Però també caldrà fer un pas més: obrir pas a una nova generació d’empreses que no necessitin que la llei els marqui el mínim ètic, perquè ja parteixen, per convicció, d’un compromís amb el bé comú. Empreses que no veuen la responsabilitat com un límit, sinó com un motor.

Parlem de les empreses amb propòsit, aquelles que defineixen la seva raó de ser més enllà del benefici econòmic i que orienten la seva activitat a generar impactes positius en la societat i el planeta. Aquestes empreses no esperen que les obliguin a actuar amb transparència o sostenibilitat: ho fan perquè han integrat aquests valors en el cor del seu model de negoci.

Aquest nou segment d’empreses ja és una realitat emergent, però encara minoritària. Necessitem que guanyi massa crítica, que es converteixi en la nova norma i no en l’excepció admirable. Necessitem que els marcs normatius, els incentius públics i la pressió ciutadana ajudin a fer aquest gir cultural: que el propòsit sigui la brúixola de les decisions empresarials i no només una etiqueta atractiva.

Per això, la veritable solució no serà només normativa; serà cultural, estratègica i col·laborativa. La gran oportunitat rau en alinear els lideratges econòmics amb els reptes socials i ambientals del nostre temps, i fer-ho des de l’autenticitat. Perquè només des d’aquesta coherència profunda podrem construir una economia que no només funcioni, sinó que sigui justa, sostenible i legítima.

Entrevista exclusiva: Josep Maria Canyelles sobre el greenwashing

Plastiks entrevista Josep Maria Canyelles i Pastó, director de Respon.cat, sobre l'ofensiva de la UE contra el hashtag #greenwashing. Amb regulacions més estrictes, les empreses ja no poden utilitzar termes com “ecològic” o “100% reciclat” sense una prova científica. En la nostra conversa, explorem:

✅ Per què calien aquestes noves regulacions
✅ Els desafiaments més grans per demostrar la #sostenibilitat
✅ Com les empreses poden garantir el compliment normatiu i un impacte real


El 90 % dels consumidors ara examina les afirmacions de sostenibilitat més que mai. La teva empresa està preparada? 🚨 

Llegeix l' entrevista completa amb l'expert sobre el hashtag aquí: 👇 

Castellà - Anglès

Entrevista exclusiva: Josep Maria Canyelles sobre el greenwashing 

 
Perspectives de l'expert Josep Maria Canyelles i casos reals de Respon.cat i Plastiks. Descobriu com les empreses combaten el greenwashing mitjançant la sostenibilitat verificable.

24 de març de 2025 

Autor de l'article: Faezeh Shafiee [...]